14

Al final mai no vam esbrinar què li havia passat a Sumiré. Tal com ho havia dit Miu, havia desaparegut com el fum.

Dos dies després, Miu va tornar a l’illa amb el ferri de les dotze del migdia, acompanyada d’un inspector de policia a càrrec dels assumptes de turisme. Junt amb la policia local, van organitzar una investigació completa. Van fer una recerca meticulosa per l’illa, van publicar una foto ampliada de la del passaport de Sumire en un diari d’abast nacional. Moltes persones es van posar en contacte amb la policia, però tot va acabar en no res. La informació sempre resultava que era sobre algú altre.

Els pares de Sumire també van anar a l’illa. Jo vaig marxar-ne abans que arribessin perquè ja tenia a sobre el nou trimestre escolar, però sobretot perquè no podia suportar la idea d’haver-los de tenir cara a cara. A més, els mitjans de comunicació del Japó s’havien assabentat dels fets i s’havien començat a posar en contacte amb l’ambaixada japonesa i la policia local. Li vaig dir a Miu que per mi ja era hora de tornar a Tòquio. Quedar-me més temps a l’illa no ajudaria a trobar Sumire.

Miu va assentir.

—Ja has fet molt —va dir—. De debò, si no haguessis vingut, hauria estat ben perduda. No et preocupis, jo ho explicaré tot als pares de Sumire. I me les apanyaré amb els periodistes. Deixa-ho a les meves mans. Tu no tens cap responsabilitat de res del que ha passat. Puc ser molt expeditiva, si cal; me’n sortiré tota sola.

Es va venir a acomiadar al port. Vaig agafar el ferri de la tarda cap a Rodes. Feia exactament deu dies que Sumiré havia desaparegut. Miu em va abraçar just abans de marxar. Una abraçada molt natural. Em va fregar l’esquena en silenci una bona estona mentre m’abraçava. Sota el sol de la tarda feia calor, però, estranyament, la pell se li notava freda. La seva mà intentava dir-me alguna cosa. Vaig tancar els ulls i vaig escoltar aquestes paraules. Paraules no: alguna cosa que no es podia materialitzar en llenguatge. Enmig del silenci, alguna cosa va córrer de l’un a l’altre.

—Cuida’t —va dir Miu.

—Tu també —vaig contestar. Ens vam quedar una estona drets davant de la passarel·la.

—Volia que em contestessis una pregunta amb tota sinceritat —em va demanar en un to seriós, just abans que jo pugés al ferri—. ¿Creus que Sumire ja no és viva?

Vaig fer que no amb el cap.

—No ho puc demostrar, però tinc la sensació que encara viu en algun lloc. Fins i tot després de tots aquests dies, no puc creure que sigui morta.

Miu va encreuar els seus braços morens i em va mirar.

—De fet, jo penso exactament el mateix —va dir—: que Sumire no és morta. Però també tinc la sensació que no la tornaré a veure mai més. Tot i que tampoc no puc demostrar res.

No vaig dir res. El silenci es va expandir per l’espai que ens envoltava. Les aus marines grallaven, tot travessant el cel sense núvols, i al bar el cambrer endormiscat, com sempre, alçava una altra safata amb begudes.

Miu va prémer els llavis i estava absorta en els seus pensaments.

—¿M’odies? —em va preguntar finalment.

—¿Perquè Sumire ha desaparegut?

—Sí.

—¿Per què t’hauria d’odiar?

—No ho sé. —Tenia la veu tenyida d’una fatiga llargament reprimida—. Tinc la sensació que tampoc no et tornaré a veure mai més. Per això t’ho he preguntat.

—No t’odio —vaig dir.

—Però no ho sabem, potser més endavant…

—No odio la gent per coses com aquesta.

Miu es va treure el barret, es va estirar el serrell, i se’l va arreglar. Em va mirar de reüll.

—Potser és perquè no esperes res de ningú —va dir Miu. Tenia els ulls clars i profunds, com la claror crepuscular del dia en què ens vam conèixer—. Jo no sóc com tu. Només vull que sàpigues que em caus bé. Molt bé.

I ens vam dir adéu. El vaixell va fer marxa enrere per sortir del port, amb la turbina llançant aigua enlaire mentre feia la maniobra del gir de direcció de 180°. Tota l’estona, Miu es va estar al moll mirant com marxava. Portava un vestit blanc estret i de tant en tant allargava la mà per aguantar-se el barret per tal que no li volés amb el vent. Allà dreta, en aquell moll, a la petita illa grega, semblava una cosa d’un món diferent, fugaç, plena de gràcia i bellesa. Em vaig repenjar a la barana de coberta i la vaig contemplar molta estona. Semblava que el temps s’hagués aturat, l’escena gravant-se’m per sempre a la memòria.

Però el temps es va començar a moure de nou, i Miu es va tornar més i més petita, fins a convertir-se en un punt vague, que després es va difuminar en l’aire tornassolat. El poble es va allunyar, la forma de les muntanyes es va desdibuixar, i finalment l’illa es va fondre amb la calitja, es va fer borrosa i va desaparèixer del tot. Una altra illa va emergir per substituir-la i, de la mateixa manera, va desaparèixer en la distància. A mesura que passava el temps, totes les coses que havia deixat enrere semblaven que no haguessin existit mai.

Potser m’hauria d’haver quedat, amb Miu, i engegar a rodar el nou trimestre que començava! Hauria d’haver fet costat a Miu, fer tot el que hagués pogut per ajudar en la investigació, i si passava alguna cosa horrorosa, aleshores, hauria hagut d’abraçar-la, de consolar-la tant com hagués pogut. Jo agradava a Miu, crec, i en un cert sentit ella també m’agradava.

Miu s’havia apoderat del meu cor amb una intensitat estranya.

Me’n vaig adonar per primera vegada mentre era a coberta i la vaig veure desaparèixer en la distància. Em va envair un sentiment estrany, com si m’estiguessin estirant mil cordes. Potser no era amor romàntic, però era alguna cosa molt semblant. Confós, em vaig asseure en un banc a coberta, vaig posar-me la bossa d’esport als genolls, i vaig mirar el solc blanc que deixava el vaixell. Les gavines volaven darrere el ferri, per damunt del solc. Encara sentia el petit palmell de la mà de Miu a l’esquena, com l’ombra minúscula d’una ànima.

Tenia pensat volar directament a Tòquio, però per alguna raó la reserva que havia fet el dia abans havia estat cancel·lada, i vaig acabar passant la nit a Atenes. Vaig agafar l’autobús de la companyia aèria que duia a la ciutat i vaig passar la nit en un hotel que l’hostessa de terra m’havia recomanat. Un hotel agradable i acollidor prop del barri de Plaka, el qual, desafortunadament, estava ple de gom a gom de turistes alemanys cridaners. Com que no tenia res més a fer, vaig anar a voltar per la ciutat, vaig comprar uns quants souvenirs per a ningú en concret, i al vespre vaig pujar a l’Acròpolis. Em vaig ajeure en una llosa, de cara a la brisa del capvespre, i vaig contemplar el temple blanc que flotava sota les llums blavoses dels focus. Una escena de somni, esplèndida.

Però tot el que sentia era una solitud incommensurable. En un moment, el món que m’envoltava havia perdut el color. Del cim del turó atrotinat amb les ruïnes dels meus sentiments buits, veia com la meva vida s’estirava en direcció al futur, que era ben igual que una il·lustració d’una novel·la de ciència-ficció que havia llegit quan era petit: la superfície desolada d’un planeta desert. Sense cap signe de vida. Cada dia semblava que durés eternament, i l’aire o bé cremava o bé era ben glaçat. La nau espacial que m’hi havia portat havia desaparegut, i jo hi estava atrapat. Hauria d’apanyar-me-les tot sol per sobreviure.

Una vegada més vaig entendre que Sumire era molt important per a mi, de fet, era insubstituïble. A la seva manera, era la persona que em mantenia lligat al món. Mentre parlava amb ella i llegia els seus relats, se m’eixamplava la ment i veia coses que no havia vist mai. Sense buscar-ho ens vam fer molt íntims. Com una parella d’amants joves despullant-se l’un davant de l’altre, Sumiré i jo ens havíem obert el cor l’un a l’altre, una experiència que mai no tindria amb ningú més, enlloc més. Tots dos apreciàvem el que compartíem, tot i que mai no vam expressar en paraules que ho trobàvem molt important.

Es clar que ens feia mal que mai no ens haguéssim pogut estimar d’una manera física. Hauríem estat molt més feliços si haguéssim pogut. Però allò era com les marees o els canvis d’estació: una cosa immutable, un destí inamovible que no podríem canviar mai. Encara que la protegíssim amb molta habilitat, l’amistat delicada que hi havia entre nosaltres no duraria per sempre. Era inevitable que arribéssim a un punt mort. Es veia a venir i ens dolia.

Jo estimava Sumire més que ningú altre i la desitjava més que qualsevol altra cosa en el món. I no podia arxivar aquests sentiments com si res i ja està, perquè no hi havia res per reemplaçar-los.

Somiava que algun dia hi hauria un canvi radical, sobtat. Fins i tot si les probabilitats que s’acomplís eren molt minses, no hi havia res de dolent a continuar-ho somiant, ¿oi que no? Però sabia que el somni mai no s’acompliria.

Com quan hi ha marea baixa, i la línia de la costa és límpida, sense Sumire m’havia quedat en un món trasbalsat i buit. Un món trist i fred en el qual el que ella i jo compartíem s’havia esvanit per sempre.

Tots tenim una cosa especial que només podem aconseguir en un moment especial de la nostra vida. Com una petita flama. Unes quantes persones afortunades la cuiden, la nodreixen, i la porten com una torxa que els il·lumina el camí. Però un cop s’apaga la flama, s’extingeix per sempre. El que havia perdut no només era Sumire. Havia perdut la valuosa flama.

¿Com deu ser… l’altra banda? Sumire hi era, com també la part que Miu va perdre. La Miu dels cabells negres i un apetit sexual sa. Potser allà s’han trobat l’una a l’altra, s’estimen i es complementen l’una a l’altra. «Fem coses que no es poden expressar en paraules», em diria segurament Sumire, expressant-ho, tanmateix, en paraules.

¿Hi tinc lloc, allà? ¿Podria estar amb elles dues? Mentre fessin l’amor apassionadament, seuria en un racó de l’habitació i em divertiria llegint les Obres Completes de Balzac. Després que Sumire s’hagués dutxat, ella i jo aniríem a fer llargues passejades i parlaríem de tota mena de coses. Evidentment, com sempre, Sumire parlaria pels descosits. Però, 4a nostra relació duraria per sempre? ¿Seria natural? «És clar», em diria Sumire, «no cal que m’ho preguntis. Tu ets el meu únic amic de debò!».

Però no en tenia ni idea de com anar a aquell món. Vaig fregar la superfície de pedra dura i bella de l’Acròpolis. La Història s’hi havia filtrat i hi estava arxivada a dintre. M’agradés o no estava atrapat en aquest flux del temps. No me’n podia escapar. No: això no és veritat del tot. La veritat és que realment no me’n vull escapar.

Demà agafaré un avió i tornaré a Tòquio. Les vacances d’estiu gairebé s’han acabat, i haig de tornar a entrar una altra vegada en el corrent inacabable del dia a dia. Aquí sí que hi tinc lloc. Hi tinc l’apartament, l’escriptori, l’aula, els alumnes. M’hi esperen dies tranquils, novel·les per llegir. L’aventura ocasional.

Però demà seré una persona diferent, mai més seré el que era. Ningú no ho notarà, quan torni al Japó. A l’exterior no hi haurà res de diferent. Però, dintre meu, alguna cosa s’ha consumit i ha desaparegut. Hi ha hagut un vessament de sang, i alguna cosa dintre meu se n’ha anat. De bocaterrosa, sense dir res, aquesta cosa surt. La porta s’obre; la porta es tanca. La llum s’apaga. Aquest és l’últim dia de la persona que sóc ara mateix. L’últim crepuscle. Quan arribi l’alba, la persona que sóc ja no hi serà. Algú altre ocuparà el seu cos.

¿Per què ens sentim tan soles, les persones? ¿A què treu cap? Hi ha milions de persones en aquest món, totes anhelants, que en busquen d’altres per acontentar-les, però que, malgrat tot, s’aïllen. ¿Per què? ¿Que potser la Terra ha estat creada només per nodrir la solitud humana?

Em vaig girar d’esquena a la llosa, vaig contemplar el cel i vaig pensar en els satèl·lits artificials que giravolten a l’entorn de la Terra. L’horitzó encara estava tenyit d’una lleugera resplendor, i les estrelles començaven a titil·lar en el cel profund de color vi. Vaig guaitar entremig de les estrelles per veure la llum d’un satèl·lit, però encara era massa clar per veure’n un a ull nu. L’estol d’estrelles semblava que estigués clavat al cel immòbil. Vaig tancar els ulls i vaig escoltar atentament per sentir els descendents de l’Sputnik, que giren al voltant de la Terra, amb la gravetat com a únic lligam amb el planeta. Unes ànimes de metall solitàries en la foscor lliure de l’espai, que es troben, es creuen, se separen i no tornen a trobar-se mai més. No intercanvien cap paraula. No hi ha promeses a mantenir.