6
El sobre tenia un segell italià gros, de colors, i el mata-segells era de Roma, però no vaig poder saber la data en què l’havia enviat.
El dia que va arribar la carta, jo havia anat a Shin-juku per primera vegada en una temporada, havia arreplegat un parell de llibres nous a la llibreria Kinokuni-ya i havia anat a veure una pel·lícula de Luc Besson. En acabat, m’havia aturat en una cerveseria i havia assaborit una pizza d’anxoves i una gerra de cervesa negra. Just abans de l’hora punta, havia agafat la línia Chuo i havia llegit un dels llibres nous fins a arribar a casa a Kunitachi. Tenia la intenció de fer-me un sopar lleuger i mirar un partit de futbol a la tele. La manera ideal de passar unes vacances d’estiu. Sol, passant calor, i lliure, sense empipar ningú i sense ningú que m’empipés a mi.
Quan vaig tornar a casa, hi havia una carta sobre l’estora. Al sobre no hi havia el nom del remitent, però amb una ullada a la lletra vaig saber que era de Sumire. Escriptura jeroglífica, compacta, dura, intransigent. Una escriptura que em recordava els escarabats que havien descobert a dins de les piràmides d’Egipte. Com si hagués de començar a arrossegar-se cap enrere per desaparèixer en l’obscuritat de la història. ¿Roma?
Vaig posar el menjar que havia comprat al supermercat a la nevera i em vaig servir un vas llarg de te amb gel. Em vaig asseure en una cadira a la cuina, vaig esquinçar el sobre amb el ganivet de tallar verdura, i vaig llegir la carta. Quatre pàgines de paper de carta de l’Hotel Excelsior de Roma, atapeïdes d’una lletra petita escrita amb tinta blava. Devia haver-s’hi passat molta estona per escriure tant. A la darrera pàgina, en un racó, hi havia una mena de taca, potser de cafè.
¿Com estàs?
Imagino que deus estar molt sorprès de rebre tot d’un plegat una carta meva de Roma. Ets tan passota, però, que segurament cal més que Roma per sorprendre’t. Roma és una mica massa turística. Hauria de ser un lloc com Groenlàndia, Timbuctú o l’Estret de Magallanes, ¿oi? Tot i que t’he de dir que a mi mateixa se’m fa difícil de creure que sóc a Roma.
Sigui com sigui, em sap greu no haver-te pogut convidar a sopar tal com havíem acordat. Aquest viatge a Europa va sorgir de cop i volta, just després del canvi de pis. I després, tot va ser una bogeria extrema que va durar uns quants dies: corrents a fer-me el passaport, comprar maletes, acabar una feina que havia començat. Tendeixo a oblidar-me d’algunes coses, no cal que t’ho digui, ¿oi?, però faig el que puc per complir el que he promès. Quan me’n recordo, és clar. Per això m’he de disculpar per haver passat per alt la nostra cita per al sopar.
Al pis nou hi estic de conya. Traslladar-se és realment un pal (ja sé que la major part de la feina la vas fer tu, per la qual cosa t’estic molt agraïda; així i tot, va ser un pal), però un cop t’has traslladat del tot és fantàstic. Al pis nou no hi ha galls que cantin, com a Kichijoji però, en lloc d’això, hi ha corbs que fan molt terrabastall, com si fossin unes velles que gemeguen. A l’alba, uns quants estols de corbs es troben al parc Yoyogi i fan un escàndol que diries que s’acaba el món. No cal que tingui despertador perquè el soroll sempre em desperta. Gràcies a això, ara sóc com tu; tinc l’estil de vida d’un pagès que se’n va d’hora al llit i es lleva d’hora. Començo a entendre com deu ser que algú et truqui a quarts de quatre de la matinada. Ho començo a entendre, ho he d’admetre.
T’escric aquesta carta asseguda a la terrassa d’un cafè en un carrer qualsevol de Roma, i xarrupo un espresso més espès que la suor del dimoni. Tinc aquesta sensació estranya que ja no sóc jo mateixa. Es difícil expressar-ho en paraules, però suposo que és com si m’estigués a punt d’adormir, i vingués algú, em desmuntés, i em tornés a muntar molt de pressa. Aquesta mena de sensació. ¿Entens el que vull dir?
Els ulls em diuen que sóc la mateixa de sempre, però alguna cosa és diferent. No és que em recordi de com era «la de sempre». D’ençà que vaig baixar de l’avió, no em puc desprendre d’aquesta fantasia deconstructiva. ¿Fantasia? Suposo que és la paraula…
Asseguda aquí, preguntant-me «¿com és que sóc precisament a Roma?», tot al meu voltant comença a semblar irreal. Es clar que si segueixo les passes de com hi he arribat hi trobo una explicació, però, en l’esfera dels instints, no n’estic convençuda. El jo que seu aquí i la imatge que tinc de mi no estan sincronitzades. Per dir-ho d’una altra manera, no em cal ser aquí, però, malgrat tot, hi sóc. Sé que sóc poc clara, però tu m’entens, ¿oi?
Hi ha una cosa de la qual estic segura: m’agradaria que fossis aquí amb mi. Tot i que tinc Miu aquí al costat, ser tan lluny de tu em fa sentir sola. Si estiguéssim encara a més distància, sé que encara em sentiria més sola. M’agradaria pensar que a tu et passa el mateix.
Així que, aquí ens tens a Miu i a mi, viatjant per Europa. Miu tenia aquí alguns assumptes que la reclamaven i, en principi, havia planejat de viatjar per Itàlia i França dues setmanes ella sola, però llavors em va demanar que l’acompanyés, com a secretària personal. M’ho va deixar anar un matí i em va agafar totalment per sorpresa. Encara que la meva posició sigui la de «secretària personal», no crec que li serveixi de gaire. Tanmateix, l’experiència em farà bé, i Miu diu que el viatge és un regal que em fa per haver deixat de fumar. Així que tot el calvari que vaig passar al final ha tingut la seva recompensa.
Primer vam anar a Milà i vam fer el turista, i després vam llogar un Alfa Romeo blau i ens vam dirigir cap al sud per l’autopista. Vam visitar uns quants cellers a la Toscana, vam cuidar-nos de la feina i vam passar unes quantes nits en un hotel petit realment encantador. Llavors vam anar cap a Roma. Aquí els negocis es fan o bé en anglès o bé en francès, així que no tinc gaire a fer, tot i que l’italià que parlo és molt útil per solucionar les coses que sorgeixen en el viatge. Si anéssim a Espanya (cosa que malauradament no passarà) seria de més ajuda a Miu.
L’Alfa Romeo que vam llogar no tenia el canvi de marxes automàtic, així que no vaig poder conduir. Miu va dur el cotxe tot el camí. Condueix hores i hores i sembla que tant li fa. A la Toscana només hi ha que turons i revolts, i era increïble com anava canviant les marxes suaument. Mirar-la (no faig bromes) em feia venir esgarrifances. Tan sols de ser lluny del Japó i estar al seu costat ja en tinc prou per estar satisfeta. Si poguéssim estar així per sempre!
La propera vegada et parlaré dels menjars i dels vins meravellosos que hem assaborit a Itàlia, ara m’estendria massa. A Milà vam anar de compres de botiga en botiga. Vestits, sabates, roba interior. A banda d’un pijama (m’havia deixat el meu), no em vaig comprar res. No tenia gaires diners, i, a més, hi havia tantes coses boniques que no tenia ni idea de per on començar. Aquesta és la mena de situació on se’m fonen els ploms. Ja en tenia prou d’acompanyar Miu mentre feia les seves compres. Ella és una mestra absoluta de les compres; escull només les coses més exquisides i només en compra unes quantes de selectes. Com si prengués només un mos de la part més gustosa d’un plat. Elegant i encantadora. Quan observava com triava roba interior i unes mitges de seda se’m va fer difícil respirar. Se’m va omplir el front de gotes de suor. La qual cosa és ben estranya, si hi penses. Sóc una noia, al capdavall. Suposo que ja n’hi ha prou de compres: si t’ho haig d’explicar tot m’allargaré massa.
Als hotels dormim en habitacions separades. Miu hi insisteix molt. Només una vegada, a Florència, on, per algun motiu, hi havia una equivocació amb la reserva, vam acabar havent de compartir l’habitació. Hi havia dos llits, però el sol fet de poder dormir a la mateixa habitació em va fer accelerar el cor. La vaig entreveure sortint del bany embolcallada amb la tovallola i canviant-se la roba. Evidentment, jo feia veure que no la veia i que llegia un llibre, però vaig aconseguir fer una llambregada. Miu té un cos realment fantàstic. No estava despullada del tot, però només portava una roba interior diminuta i aquell cos va ser prou per deixar-me sense alè. Molt prima, natges fermes: una dona molt atractiva. M’agradaria que l’haguessis pogut veure, encara que dir-te això sigui una mica estrany.
Vaig imaginar que aquell cos prim i àgil m’abraçava. Em van venir al cap tota mena d’imatges obscenes, mentre jeia al llit a la mateixa habitació que ella, i vaig sentir que aquests pensaments m’empenyien de mica en mica cap a un altre lloc. Em sembla que em vaig esverar una mica massa: em va venir la regla aquella nit mateix, abans del que em tocava. Quin pal! Mmm. Sé que explicar-te això no treu cap a res. Però, sigui com sigui, continuo, només per posar els fets sobre paper.
Ahir al vespre vam anar a un concert a Roma. No esperava gran cosa, perquè era fora de temporada, però vam gaudir d’una interpretació increïble. Martha Argerich tocava el Concert de piano núm. 1 de Liszt. Aquest peça m’encanta. El director era Giuseppe Sinopoli. Quina actuació! No et pots avorrir quan escoltes una música com aquesta: va ser la música més expressiva, la més fantàstica que he sentit mai. Quan hi rumio, penso que potser va ser una mica massa perfecta pel meu gust. Liszt ha de ser un pèl informal i furtiu, com la música d’una festa de poble. Treu-hi les parts difícils i deixa’m que m’emocioni: així és com m’agrada. Miu i jo vam estar d’acord en aquest punt. Hi ha un festival de Vivaldi a Venècia, i vam estar parlant d’anar-hi. Com quan tu i jo parlem de literatura, Miu i jo parlem de música fins a la setmana dels tres dijous.
Aquesta carta s’està allargant molt, ¿oi? És com si un cop he agafat el bolígraf i he començat a escriure no em pogués aturar a mig camí. Sempre he estat així. Diuen que les noies ben educades no s’entretenen més del que cal, però quan es tracta d’escriure (i potser no només d’escriure) les meves maneres són fatals. El cambrer, amb jaqueta blanca, de tant en tant em mira amb cara de pomes agres. Però fins i tot se m’ha cansat la mà, ho admeto. A més, se m’ha acabat el paper.
Miu se n’ha anat a veure una amiga de tota la vida aquí a Roma, i jo he voltat pels carrers de prop de l’hotel, i he decidit fer un descans en aquest cafè que he trobat, i aquí m’estic, escrivint com una boja aquesta carta per a tu. Com si fos en una illa deserta i t’enviés un missatge en una ampolla. El que és estrany és que, si no estic amb Miu, no tinc ganes d’anar enlloc. He fet tot aquest viatge fins a Roma (i segurament no hi tornaré mai més), però no m’animo a anar a veure les ruïnes —¿com es diuen?— o aquestes fonts famoses. Ni tan sols a anar a comprar. En tinc prou d’asseure’m en un cafè, ensumar l’olor de la ciutat, com ho faria un gos, escoltar les veus i els sons, i mirar les cares de la gent que passa.
I, de sobte, tinc la sensació, mentre t’escric aquesta carta, que tot el que t’he descrit al principi —l’estranya sensació que m’han desmuntat— es comença a esvair. Ara no em preocupa tant. És com em sentia quan sortia de la cabina de telèfon després d’haver-te trucat a la matinada. Potser tens aquest efecte sobre mi.
¿Què en penses? En qualsevol cas, sisplau, prega perquè sigui feliç i tingui sort. Ho necessito. Adéu.
P.D. Segurament tornaré a casa cap allà el 15 d’agost. Farem el sopar —t’ho prometo— abans no acabi l’estiu.
Al cap de cinc dies va arribar una altra carta, des d’un obscur poble de França. Una carta més curta que la primera. Miu i Sumire havien deixat el cotxe de lloguer a Roma i havien agafat el tren per anar a Venècia. Allà havien gaudit de dos dies sencers de Vivaldi. La majoria dels concerts es feien a l’església on Vivaldi havia fet de prior. «Si no sento gens de Vivaldi en mig any, tant me fa», va escriure Sumire. La descripció que em va fer de com era de bo el peix embolicat amb paper i fet a la brasa era tan vívida que em va fer venir ganes de sortir corrents i anar a Venècia a tastar-lo.
Després de Venècia van tornar a Milà, i seguidament van agafar un avió cap a París. S’hi van estar uns quants dies, van fer més compres, i llavors van agafar el tren per anar a la Borgonya. Un molt bon amic de Miu hi tenia una casa molt gran, una casa pairal, on les van convidar. Com a Itàlia, Miu va anar a veure diversos cellers petits per fer negocis. Les tardes lliures agafaven un cistell amb el dinar i anaven d’excursió pels boscos propers. Amb un parell d’ampolles de vi per complementar el dinar, és clar. «El vi d’aquí simplement és diví», va escriure Sumire.
Sembla com si els plans originals de tornar a Japó el 15 d’agost hagin canviat. Quan haguem acabat la feina a França, potser farem unes vacances curtes en una illa grega. Resulta que hem conegut aquí un senyor anglès —un cavaller de debò, no et pensis— que té una casa a l’illa i ens ha convidat a passar-hi tot el temps que vulguem. Bones notícies! A Miu també li agrada la idea. Necessitem un descans, un temps per parar i relaxar-nos. Totes dues ajagudes a les platges blanques i pures de l’Egeu, dos parells de pits preciosos apuntant al sol, paladejant un vi amb aroma de resina de pi, només guaitant els núvols que passen. ¿No sona fantàstic?
Sí que sona fantàstic, vaig pensar.
Aquell dia a la tarda vaig anar a la piscina i vaig nedar una estona. De tornada a casa, em vaig parar en una cafeteria i m’hi vaig quedar llegint una hora. Quan vaig arribar a casa, vaig escoltar les dues cares d’un LP de feia deu anys mentre planxava tres camises. Amb la planxada enllestida, vaig beure un vi barat que havia comprat d’oferta, rebaixat amb aigua amb gas, i vaig mirar un partit de futbol que havia gravat en vídeo. Cada vegada que veia una passada que pensava que jo no hauria fet, feia que no amb el cap i sospirava. Jutjar els errors dels altres és molt fàcil de fer i et fa sentir molt bé.
Després del partit de futbol, em vaig arrepapar a la butaca i, mirant el sostre, em vaig imaginar Sumire al poble de França. Però en aquells moments ja devia ser a l’illa grega, ajaguda a la platja, mirant com passaven els núvols. En qualsevol dels casos, era molt lluny de mi. Roma, Grècia, Timbuctú, Aruanda: no importava. Era lluny, molt lluny. I, en poques paraules, segurament en el futur Sumire s’allunyaria encara més. Em va fer posar molt trist. Em vaig sentir com si fos un escarabat que escalés una paret de pedra molt alta en una nit de vent, sense cap raó especial, sense plans, sense creences. Sumiré deia que em trobava a faltar. Però ella tenia la companyia de Miu. Jo no tenia ningú. Només a mi mateix. Igual que sempre.
Sumire no va tornar el 15 d’agost. El contestador del seu telèfon encara tenia la gravació una mica eixuta de Sóc fora de viatge. Una de les primeres compres que va fer després d’instal·lar-se va ser un telèfon amb contestador, per tal de no haver de sortir de casa les nits de pluja, amb el paraigua a les mans, per anar a la cabina. Una idea excel·lent en tots els sentits. No vaig deixar cap missatge.
Li vaig tornar a trucar el 18 però encara hi havia la mateixa gravació. Després del pip sense vida, vaig deixar el nom i un missatge perquè em truqués quan tornés.
Amb tota probabilitat ella i Miu s’ho estaven passant tan bé a l’illa grega que no volien tornar.
En l’interval entre les dues trucades vaig entrenar l’equip de futbol de l’escola i vaig tenir una cita amb la meva noia. Estava molt morena, perquè acabava de tornar d’unes vacances a Bali amb el seu marit i els dos nens. Mentre l’abraçava, pensava en Sumire a l’illa grega. No podia evitar imaginar el cos de Sumire.
Si no hagués conegut Sumire, m’hauria pogut enamorar fàcilment d’aquesta dona, set anys més gran que jo (i un dels fills de la qual era alumne meu). Era guapa, amb empenta, i molt agradable. Duia un pèl massa de maquillatge pel meu gust, però vestia molt bé. Ella pensava que feia uns quilos de més, però era una exageració. Jo mai m’hauria queixat d’aquella figura tan sexy. Coneixia tots els meus desitjós, tot el que volia i el que no. Sabia fins on podia arribar i quan s’havia d’aturar —al llit i fora del llit. Em feia sentir com si volés en primera classe.
—No he fet l’amor amb el meu marit des de fa gairebé un any —em va confessar mentre jeia als meus braços—. Ets l’únic.
Però no la podia estimar. Per la raó que fos, aquella intimitat natural, incondicional, que teníem Sumire i jo no hi era. Entre nosaltres sempre hi havia un vel fi i transparent. Una barrera, visible o no. Moltes vegades es feien uns silencis incòmodes, especialment quan ens dèiem adéu. Això, a Sumire i a mi, no ens passava mai.
Estar amb aquesta dona em va confirmar un fet innegable: necessitava Sumire més que mai.
Després que ella marxés, vaig anar a fer un volt tot sol, vaig donar voltes sense rumb una bona estona, em vaig deixar caure en un bar prop de l’estació i vaig demanar un Canadian Club amb gel. Com sempre en aquestes circumstàncies, em vaig sentir la persona més desgraciada del món. Vaig engolir la primera copa i en vaig demanar una altra, vaig tancar els ulls i vaig pensar en Sumire. Sumire, topless, prenent el sol en la sorra blanca d’una illa grega. A la taula del costat dues parelles d’estudiants bevien cervesa, reien i s’ho passaven bé. Sonava una peça de Huey Lewis and the News. Sentia l’olor de pizza que sortia del forn.
¿Quan em va abandonar la joventut?, vaig pensar de sobte. S’havia acabat, era evident. Semblava com si fos ahir que encara era un xaval. En aquells temps sonaven un parell de grans èxits de Huey Lewis and the News. No feia pas tants anys. I ara, ven-t’ho aquí, era en un circuit tancat, donant voltes sense parar. Ho havia de fer. Havia de continuar o no sobreviuria.
Aquella nit vaig rebre una trucada de Grècia. A les dues de la matinada.
Però no era Sumire. Era Miu.