10

Quan em vaig despertar, Miu estava parant la taula per esmorzar fora, al porxo. Eren dos quarts de nou, i un sol nou de trinca inundava de llum el món. Miu i jo ens vam asseure al porxo i vam esmorzar, contemplant el mar mentre menjàvem. Vam prendre torrades i ous i cafè. Dos ocells blancs planaven vessant avall cap a la costa. No gaire lluny sonava una ràdio, una veu de locutor, parlant de pressa, llegint les notícies en grec.

Una estranya insensibilitat de jet lag m’omplia el cap. No podia separar els límits del que era real i el que només m’ho semblava. Vet aquí que era en una petita illa grega, menjant amb una dona més gran molt guapa, que tot just havia conegut el dia abans. Aquesta dona estimava Sumiré, però no tenia cap desig sexual envers ella. Sumire estimava aquesta dona i la desitjava. Jo estimava Sumire i la desitjava sexualment. Jo li agradava a Sumire, però ella no m’estimava, i no sentia cap desig per mi. Jo desitjava sexualment una dona que quedarà en l’anonimat. Però no l’estimava. Tot era tan complicat que semblava tret d’una obra de teatre existencial. Aquí tot havia arribat a un punt mort, i no quedaven alternatives. I Sumire havia abandonat l’escenari.

Miu va tornar a omplir-me la tassa de cafè. Li vaig donar les gràcies.

—T’agrada Sumire, ¿oi? —em va preguntar Miu—. Com a dona, vull dir.

Vaig assentir lleugerament amb el cap mentre em posava mantega a la torrada. La mantega era freda i dura, i vaig tardar una mica a escampar-la damunt del pa. Vaig aixecar la vista i vaig afegir:

—És clar que això no es pot triar. Simplement passa.

Vam continuar esmorzant en silenci. Les notícies es van acabar, i a la ràdio va començar a sonar música grega. El vent va augmentar i va començar a sacsejar les buguenvíl·lies. Si les miraves de prop, se’ls veien els brots.

—Ho he rumiat molt, i em penso que hauria d’anar a Atenes de seguida —va dir Miu, mentre pelava una fruita—. No aniré a parar enlloc parlant per telèfon, i per això val més que me’n vagi directament a l’ambaixada i parli amb ells cara a cara. Potser algú de l’ambaixada voldrà venir aquí amb mi, o esperar que els pares de Sumiré arribin a Atenes i els acompanyi fins aquí. En qualsevol cas, m’agradaria que et quedessis tant temps com puguis. La policia potser es voldrà posar en contacte amb nosaltres, i sempre hi ha la possibilitat que Sumire torni. ¿Et podries quedar, sisplau?

—És clar —vaig contestar.

—Aniré a la comissaria una altra vegada per saber com està la investigació, i llavors llogaré un vaixell que em porti a Rodes. El viatge d’anada i tornada a Atenes pot ser que s’allargui, així que segurament em quedaré en un hotel un parell de dies. Vaig assentir amb el cap.

Miu va acabar de pelar la taronja i la va netejar amb molta cura amb el tovalló.

—¿Coneixes els pares de Sumire?

No els he vist mai, vaig contestar.

Miu va fer un sospir com el vent a la fi del món.

—No sé com els ho explicaré.

Entenia la confusió que sentia. ¿Com pots explicar l’inexplicable?

Miu i jo vam baixar al port a peu. Miu duia una bossa petita amb una muda de roba, calçava unes sabates de taló, i portava una bossa en bandolera Mila Schòn. Ens vam parar a la comissaria. Els vam dir que era un parent de Miu que casualment estava de viatge per Grècia. Encara no havien trobat cap pista.

—Però no us preocupeu —ens van dir—. Mireu al voltant. És una illa pacífica. Tenim delinqüència, és clar; baralles de parella, borratxos, lluites polítiques. Tractem amb persones, al capdavall, i a tot arreu on vas és el mateix. Però això són batusses entre la gent de l’illa. En els darrers 15 anys, en aquesta illa no hi ha hagut cap estranger que hagi estat víctima de cap crim.

Segurament allò era veritat. Però quan es tractava d’explicar la desaparició de Sumire, no sabien què dir.

—Hi ha una cova de pedra calcària molt grossa a la costa nord de l’illa —va explicar el policia—. Si passejava per allà, potser no va poder trobar la sortida. A dins és com un laberint. Però és molt, molt lluny. Aquesta noia no podria haver arribat tan lluny.

—¿Es podria haver ofegat? —vaig preguntar.

Els policies van fer que no amb el cap.

—Per aquí no hi ha corrents forts —van dir—. I la setmana passada el temps va ser càlid i la mar calmada. Hi ha molts pescadors que surten cada dia i, si la noia s’hagués ofegat, algun d’ells ja hauria trobat el cos.

—¿I pous? —vaig demanar-los—. ¿No podia haver caigut en un pou profund en algun lloc, mentre feia una passejada?

L’inspector va fer que no amb el cap.

—A l’illa no hi ha pous. Tenim moltes fonts naturals i no ens cal cavar pous. A més, el terreny és massa rocós i fer un pou seria una feina massa costosa.

Quan vam sortir de la comissaria li vaig dir a Miu que aquell matí, si era possible, volia caminar fins a la platja on ella i Sumire es banyaven. Miu va comprar un mapa senzill de l’illa al quiosc i em va ensenyar on era el camí. Em va advertir que es trigava tres quarts d’hora a arribar-hi i que havia d’anar ben calçat. Després va baixar al port i, en una barreja de francès i anglès, de seguida va fer tractes amb el pilot d’una petita barca taxi perquè la portés a Rodes.

—Si tinguéssim un final feliç! —va dir Miu abans de marxar.

Però als ulls s’hi llegia que tocava de peus a terra. Sabia que les coses no són tan fàcils. I jo també. El motor de la barca es va engegar, i Miu es va aguantar el barret amb la mà dreta i amb l’esquerra em va fer adéu. Quan la barca va desaparèixer de la meva vista, em vaig sentir com si em faltessin un parell de peces internes. Vaig passejar pel port una estona i em vaig comprar unes ulleres de sol en una botiga de souvenirs. En acabat, vaig pujar les escales costerudes per tornar a la casa.

Quan el sol va anar pujant, va començar a fer una calor ofegadora. Em vaig posar una camisa de cotó de màniga curta damunt del banyador, les ulleres de sol i les sabatilles d’esport, i em vaig dirigir al camí de cabra que duia a la platja. Aviat em vaig penedir de no haver dut un barret, però vaig decidir continuar. Amb la pujada, al cap de poc em va venir set. Em vaig parar a beure i a escampar-me una crema solar que Miu m’havia deixat per la cara i els braços. El camí era blanc de pols, que feia remolins a l’aire quan bufava el vent. De tant en tant, em creuava amb homes del poble que duien rucs. Em saludaven en veu alta:

—Kali mera! —Jo els deia el mateix. Vaig suposar que era el que havia de fer.

Per la muntanya hi havia arbres baixos i torçats. Les cabres i ovelles feien via per la superfície rocosa, amb cara de mal humor. Les esquelles que duien lligades al coll feien un so prosaic. Les persones que menaven els ramats eren o bé nens o bé vells. Quan passava, em miraven de reüll i, aleshores, mig alçaven el braç en una mena de senyal. Jo alçava la mà de la mateixa manera per saludar-los. Sumire no podria haver passat desapercebuda per aquí. No hi havia lloc per amagar-se, i algú l’hauria vista.

La platja estava deserta. Em vaig treure la camisa i el banyador i em vaig banyar despullat. L’aigua era clara.

Era una sensació fantàstica. Es veien les pedres del fons. Hi havia un iot ancorat a la boca de la cala, amb la vela plegada, i el pal oscil·lava amunt i avall com un metrònom gegant. No hi havia ningú a coberta. Després de nedar, vaig tornar a la platja i em vaig estirar a la tovallola, encara nu, i vaig contemplar el cel alt i blau pur. Els ocells marins volaven en cercle per damunt la cala a la recerca de peixos. No hi havia ni un núvol. Vaig jeure mig endormiscat una mitja hora, i durant tota l’estona no va arribar ningú a la platja. Aleshores una estranya calma es va apoderar de mi. La platja era una mica massa tranquil·la per a una persona sola, una mica massa esplèndida. Em feia que m’imaginés una certa manera de morir. Em vaig vestir i vaig agafar el camí de cabra per tornar a la casa. La calor era encara més intensa que abans. Movent mecànicament un peu darrere l’altre, vaig intentar imaginar-me de què devien haver parlat Sumire i Miu quan totes dues caminaven plegades pel camí.

Sumire segurament devia estar pensant en el desig sexual que sentia. Igual que jo pensava en el meu quan era amb ella. Per mi no era difícil entendre com se sentia. Sumire s’imaginava Miu nua al seu costat i no hi havia res més que desitgés tant com estrènyer-la en una abraçada. Hi havia una expectació, barrejada amb tantes altres emocions —excitació, resignació, dubte, confusió, por—, que creixia i després es pansia. Per un moment et sents molt optimista, i al moment següent la seguretat que tot s’enfonsarà et deixa destrossat. I al final tot s’enfonsa.

Vaig caminar fins al cim, vaig aturar-me a reposar i a beure aigua i després vaig reprendre el camí de baixada. Just en el moment que vaig tenir la teulada de la casa a la vista, vaig recordar el que Miu m’havia explicat de Sumire: que havia estat escrivint febrilment a la seva habitació d’ençà que havien arribat a l’illa. ¿Què devia haver estat escrivint? Miu no n’havia parlat més i jo no hi havia insistit. Potser —només potser— hi hauria una pista en el que Sumire havia escrit. Volia donar-me cops de cap a la paret per no haver-hi pensat abans.

Quan vaig tornar a la casa, vaig anar directament a l’habitació de Sumire, vaig engegar l’ordinador portàtil i vaig obrir el disc dur. No hi havia res que semblés esperançador. Una llista de despeses del viatge per Europa, adreces, una agenda. Tots els articles amb què Miu negociava. No hi havia cap arxiu personal. Vaig obrir el menú documents recents: res. Segurament no volia que ningú llegís el que havia escrit i ho havia esborrat tot. La qual cosa significava que havia gravat els seus arxius personals en un disquet que devia ser en algun lloc. Era improbable que s’hagués endut el disquet quan va desaparèixer; per començar, el pijama no tenia butxaques.

Vaig remenar pels calaixos de l’escriptori. Hi havia un parell de disquets, però eren còpies del que hi havia al disc dur o altres arxius de coses de la feina. No hi havia res. Em vaig asseure a l’escriptori i vaig rumiar. Si jo fos Sumire, ¿on ho hauria guardat? L’habitació era petita; no hi havia gaires llocs per amagar-hi res. Sumire era molt maniàtica quan havia de decidir qui podia llegir el que havia escrit.

És clar: la maleta vermella. Era l’única cosa de l’habitació que es podia tancar amb clau.

La maleta nova semblava que estigués buida, era molt lleugera; la vaig sacsejar, però no es va sentir res. El cadenat de quatre números estava tancat, tanmateix. Vaig provar diverses combinacions de números que sabia que potser Sumire faria servir: el seu aniversari, la seva adreça, el número de telèfon, el codi postal, però cap d’aquests no va funcionar. No calia sorprendre’s, perquè un número que algú podia endevinar fàcilment no servia de codi. Havia de ser alguna cosa que ella pogués recordar, però que no estigués relacionada amb res personal. Ho vaig rumiar molta estona, i llavors hi vaig caure. Vaig intentar el codi de Kunitachi —el meu codi postal, en altres paraules. 0-4-2-5.

El cadenat va fer clic en obrir-se.

A dintre hi havia una bossa petita de roba negra, ficada al butxacó interior de la maleta. Vaig obrir la cremallera i hi vaig trobar un diari verd petit i un disquet. Primer vaig obrir el diari. Estava escrit amb la seva lletra de sempre. No hi havia res que em cridés l’atenció. Només era informació sobre els llocs on havien anat. Qui havien vist. Noms d’hotels. Preus de la gasolina. Marques de vi i quin gust tenien. Pràcticament només llistes. Moltes pàgines estaven en blanc. Escriure un diari no era un dels forts de Sumire, pel que semblava.

El disc no tenia títol. L’etiqueta només tenia la data, escrita amb la lletra inconfusible de Sumire. Agost 19**. Vaig posar el disquet dintre l’ordinador i el vaig obrir. El menú indicava que hi havia dos documents, i cap dels dos no tenia títol. Només eren el Document 1 i el Document 2.

Abans d’obrir-los, vaig mirar per l’habitació detingudament. L’abric de Sumire penjava de l’armari. Hi havia les seves ulleres de fer submarinisme, el seu diccionari d’italià, el passaport. A dintre l’escriptori hi havia el seu bolígraf i el llapis. Per la finestra de damunt l’escriptori es veia el vessant escarpat de la muntanya. Un gat negre passejava per damunt de la paret de la casa del costat. El silenci vespertí embolcallava la petita habitació cúbica. Vaig tancar els ulls i encara sentia les onades a la platja deserta del matí. Els vaig tornar a obrir, i llavors vaig escoltar atentament el món real. No sentia res.

Vaig posar la fletxa damunt del Document 1 i vaig pitjar el botó del ratolí.