13

Vaig llegir els dos documents dues vegades. La primera, de pressa, d’una tirada, i la segona a poc a poc, fixant-me en els detalls, enregistrant-los a la memòria. Els documents indubtablement els havia escrit Sumire, estaven plens de les seves expressions característiques. Hi havia alguna cosa diferent en el to, tanmateix, una cosa que no podia identificar. Era més contingut, més distant. Amb tot, no hi havia dubte que Sumire els havia escrit tots dos.

Vaig titubejar un segon, i després vaig amagar el disquet al butxacó de la meva bossa. Si Sumire tornava sana i estàlvia, el tornaria on l’havia trobat. El problema era què havia de fer si no tornava. Si algú escorcollava les seves pertinences, segurament trobarien el disquet, i no podia suportar la idea que altres ulls veiessin el que acabava de llegir.

Després de llegir els documents, havia de sortir a escampar la boira. Em vaig canviar de camisa, vaig sortir de la casa, i vaig baixar les escales de tres en tres fins al poble. Vaig canviar 100 dòlars en xecs de viatge, em vaig comprar un tabloide anglès al quiosc, i em vaig asseure sota un para-sol al cafè per llegir. Un cambrer endormiscat va tendre la meva comanda d’una torrada amb formatge fos i una llimonada. Va escriure la comanda amb nu llapis rabassut, amb tota la catxassa. A la camisa tenia nua gran taca de suor, que li havia anat regalimant esquena avall. Semblava que la taca tingués un missatge ocult, però no el vaig saber desxifrar.

D’esma, vaig anar passant les fulles de mig diari i, en acabat, vaig contemplar distretament el port. Un gos negre escanyolit va sortir, com per art d’encantament, de no sé on, em va ensumar les cames i, tot seguit, hi va perdre l’interès i va fugir. La gent passava la lànguida tarda d’estiu, cadascú al lloc que li tocava. Els únics que semblava que es movien eren el cambrer i el gos, tot i que tenia el meus dubtes pel que feia a l’estona que durarien. El vell del quiosc on havia comprat el diari s’havia adormit de seguida sota el para-sol, amb les cames eixarrancades. L’estàtua de l’heroi a la plaça s’alçava impassible com sempre, amb l’esquena girada al sol intens.

Vaig refrescar-me les mans i el front amb el vas de llimonada freda, donant voltes i més voltes a la connexió que podia haver-hi entre la desaparició de Sumire i el que havia escrit.

Feia molt de temps que Sumire no havia escrit. Quan va conèixer Miu al sopar del casament, les seves ganes d’escriure van sortir volant per la finestra. Amb tot, en aquesta illa havia aconseguit enllestir aquests dos escrits en un temps relativament curt. No era fàcil escriure tant en pocs dies. Alguna cosa havia impel·lit Sumire a asseure’s a l’escriptori i escriure. ¿Quina era aquesta cosa?

I més concretament, ¿quins punts en comú compartien els dos escrits? Vaig alçar la vista, vaig mirar els ocells que reposaven al moll i ho vaig rumiar.

Feia massa calor per pensar en coses complicades. Havia d’admetre que estava confós i cansat. Tot i això, com aquell qui capitaneja el que queda d’un exèrcit vençut —sense tambors ni trompetes— vaig aplegar les meves idees disperses. Em vaig concentrar i vaig començar a lligar caps.

—El que és més important aquí —vaig mormolar-me a mi mateix—, no són les coses en què altres persones ja han pensat, sinó les coses petites en què només tu mateix has pensat.

Aquesta era la màxima que ensenyava als meus alumnes. Però, ¿era realment veritat? És fàcil de dir, però no és fàcil de posar en pràctica. Si ja és difícil començar per les coses petites, no parlem de la visió general. O potser, com més petita és una idea, més difícil és copsar-la. A més, el fet de ser tan lluny de casa no hi ajudava gens.

El somni de Sumire. La divisió de Miu.

Dos mons diferents. Aquest és l’element comú a les dues històries.

Document 1: Relata un somni que va tenir Sumire. Puja una escala molt llarga per anar a veure la seva mare. Però quan hi arriba, la seva mare ja se n’està anant cap a l’altra banda. I Sumire no la pot aturar. I es queda al capdamunt d’una torre, envoltada d’objectes d’un món diferent. Sumire ha tingut molts somnis semblants a aquest.

Document 2: Aquest explica les experiències estranyes que va tenir Miu fa catorze anys. Es va quedar atrapada en una roda de fira tota una nit, en un parc d’atraccions en un poble suís, i quan mirava amb uns binocles la seva pròpia habitació, hi va veure el seu segon jo. Un doble. I aquesta experiència va destruir Miu com a persona, o com a mínim va possibilitar que aquesta destrucció fos tangible. Tal com ho va expressar Miu, es va dividir en dues, i un mirall li separava els dos jos. Sumire havia convençut Miu que li expliqués la història i la va escriure tan bé com va saber.

Aquesta banda —l’altra banda. Aquest era el punt en comú. El moviment d’una banda a l’altra. A Sumire la va atraure aquest tema i la va motivar prou com per passar tant temps escrivint-hi. Per utilitzar les seves pròpies paraules, escriure tot això la va ajudar a pensar.

Va venir el cambrer per endur-se les restes de la torrada, i vaig demanar-li una altra llimonada.

—Poseu-m’hi molts glaçons —li vaig requerir.

Quan em va portar la beguda, en vaig prendre un glop i vaig tornar a fer servir el vas per refrescar-me el front.

«I si Miu no m’accepta, ¿què faré?», havia escrit Sumiré. «Creuaré aquest pont quan arribi el moment. S’ha de vessar sang. Esmolaré el ganivet, a punt per degollar el coll d’un gos en algun lloc».

¿Què és el que volia donar a entendre? ¿Apuntava que potser es volia suïcidar? No m’ho podia creure. Aquelles paraules no feien l’olor acre de la mort. La sensació que em provocaven era més aviat la voluntat de fer una passa endavant, la lluita per començar de zero. Els gossos i la sang només són metàfores, com la que jo li havia explicat en aquell banc del parc Inogashira. Obtenen significació gràcies a unes forces màgiques, que els insuflen vida. La història de les portes xineses era una metàfora de com un relat captura aquesta màgia.

A punt de degollar un gos en algun lloc.

¿En algun lloc?

Els meus pensaments van topar contra una paret sòlida. Una paràlisi total.

¿On podia haver anat Sumire? ¿Hi ha algun lloc on volgués anar en aquesta illa?

No em podia treure del cap la imatge de Sumire caient per un pou en una àrea remota i esperant, sola, que arribés l’ajuda. Sola, ferida, morta de gana i de set. Aquesta idea gairebé em feia parar boig.

La policia havia deixat clar que no hi havia ni un sol pou a l’illa. Tampoc no havien sentit a parlar mai de forats per enlloc. Si n’hi hagués, seríem els primers de saber-ho, havien declarat. Els havia de donar un vot de confiança.

Vaig decidir de tirar pel dret i empescar-me una hipòtesi.

Sumire se n’havia anat a l’altra banda.

Això explicaria moltes coses. Sumire va travessar el mirall i va fer un viatge a l’altra banda. Per trobar l’altra Miu que era allà. Si la Miu d’aquesta banda la rebutjava, ¿no era la cosa més lògica que podia fer?

Vaig pescar de la memòria el que Sumire havia escrit: «Així, ¿què hauríem de fer per evitar un xoc? Lògicament, és fàcil. La resposta és somiar. Entrar en el món dels somnis, i no sortir-ne mai. Viure en els somnis per sempre més».

Tanmateix, queda una qüestió per resoldre. Una qüestió de primer ordre. ¿Com se suposa que hi vas?

En termes lògics simples, és fàcil. Però explicar-ho no ho és.

Tornava a estar on havia començat.

Vaig pensar en Tòquio. En el meu pis, l’escola on treballava, les escombraries de la cuina que llençava en un contenidor a l’estació. Només feia dos dies que havia marxat del Japó, però ja tenia la sensació de ser en un món totalment diferent. El trimestre començaria d’aquí a una setmana. Em vaig imaginar a mi mateix al davant de trenta-cinc alumnes. Vist des de la distància, la idea que jo donés classes a algú —fins i tot a nanos de deu anys— semblava absurda.

Em vaig treure les ulleres de sol, em vaig eixugar el front suat amb un mocador, i me les vaig tornar a posar. Llavors vaig guaitar les gavines.

Vaig pensar en Sumire. En l’enorme trempera que em va venir el dia que es va canviar de pis. La mena d’erecció terrible i fulminant que mai no havia experimentat abans. Com si tot el meu cos estigués a punt d’explotar. Aquella vegada, en la imaginació —alguna cosa semblant al món dels somnis sobre el qual Sumire havia escrit—, vaig fer-li l’amor. I la sensació va ser molt més real que qualsevol de les experiències sexuals que havia tingut de debò.

Vaig engolir una mica de llimonada per escurar-me el coll.

Vaig tornar a la meva hipòtesi i la vaig estirar una mica més. Sumire havia trobat una sortida. Quina mena de sortida era, i com l’havia descoberta, jo no tenia manera de saber-ho. Respecte a això faré un parèntesi. Suposem que és una mena de porta. Vaig tancar els ulls i vaig conjurar una imatge mental: una imatge elaborada de l’aspecte de la porta. Una porta normal i corrent, en una paret normal i corrent. Va resultar que Sumire l’havia trobada, n’havia fet girar el pom, i s’havia esmunyit cap a fora: d’aquesta banda a l’altra. Vestida només amb un pijama de seda fi i unes xancletes.

El que hi havia darrere aquesta porta està més enllà de la meva imaginació. La porta es va tancar, i Sumire ja no tornaria.

Vaig tornar a la casa i em vaig fer un sopar senzill amb quatre coses que vaig trobar a la nevera. Pasta amb tomàquet i alfàbrega, una amanida, una Amstel. Vaig anar a seure al porxo, perdut en els meus pensaments. O potser sense pensar en res. Ningú no va telefonar. Potser Miu intentava trucar des d’Atenes, però no es podia comptar que els telèfons funcionessin.

Per moments el blau del cel es va fer més fosc, una gran lluna circular va emergir de la mar, un grapat d’estrelles van foradar el cel. Una brisa bufava muntanya amunt, fent cruixir els hibiscos. El far poruc del capdavall de l’escullera emetia intermitentment una llum d’aspecte arcaic. La gent baixava el pendent a poc a poc, conduint els seus burros. La seva conversa en veu alta es va acostar, i després es va perdre en la distància. Jo ho observava tot en silenci, però trobava aquesta vista tan estrangera del tot natural.

Al final, el telèfon no va sonar, i Sumire no va aparèixer. A poc a poc, amb calma, el temps va anar passant, i el vespre va donar pas a la nit. Vaig agafar un parell de cintes de casset de l’habitació de Sumire i les vaig posar a l’aparell de música de la sala. Una era una col·lecció de cançons de Mozart. A l’etiqueta escrita a mà hi deia: Elisabeth Schwarzkopf i Walter Giesking (p). Jo no hi entenc gaire de música clàssica, però només escoltant-la una vegada vaig ser conscient de com d’esplèndida era aquella música. L’estil de cantar era una mica passat de moda, però em feia pensar en la lectura d’una prosa ben escrita, memorable: et demanava que t’asseguessis bé i hi paressis atenció. Em feia la sensació que els intèrprets eren just davant meu, fent pujar la cadència amb delicadesa, per fer-la baixar tot seguit. Una de les cançons de la col·lecció devia ser «Sumire». Em vaig repenjar a la butaca, vaig tancar els ulls, i vaig escoltar la música junt amb la meva amiga desapareguda.

Una música em va despertar. Una música llunyana amb prou feines audible. De mica en mica, com el mariner anònim que lleva una àncora del fons del mar, el soroll feble em va fer tornar en mi. Em vaig asseure al llit, repenjat a la finestra oberta, i vaig escoltar amb atenció. Era música, sense cap mena de dubte. El rellotge del costat del llit em deia que eren més de la una. ¿Música? ¿A aquesta hora de la nit?

Em vaig posar els pantalons i una camisa, les sabates, i vaig sortir a fora. Els llums del veïnat estaven tots apagats, els carrers deserts. No feia vent, ni tan sols se sentia el soroll de les onades: només la llum de la lluna banyava la terra. Em vaig quedar allà dret, escoltant. Era ben estrany, però semblava que la música vingués del cim de les muntanyes. No hi havia pobles en aquelles muntanyes escarpades, només un grapat de pastors i de monestirs on els monjos vivien enclaustrats. Era difícil imaginar-se que els monjos celebressin una festa en aquesta hora de la nit.

A fora, la música se sentia més. No en podia endevinar la melodia, però el ritme era clarament grec. Tenia el so desigual, agut, de la música en viu, i no el dels altaveus.

Aleshores ja estava despert del tot. L’aire nocturn de l’estiu era molt agradable, i tenia una profunditat misteriosa. Si no hagués estat preocupat per Sumire, potser se m’hauria encomanat un sentiment de celebració. Vaig posar-me les mans als malucs, em vaig estirar, mirant el cel, i vaig respirar fondo. La frescor de la nit va entrar dintre meu. De sobte em va assaltar una idea: potser, en aquest mateix moment, Sumire també escolta la música.

Vaig decidir caminar una estona en direcció al so. Havia d’esbrinar d’on venia, qui el tocava. La carretera que duia al capdamunt de la muntanya era la mateixa que havia agafat aquell matí per anar a la platja, així que ja sabia el camí. Aniré tan amunt com pugui, vaig determinar.

La llum de la lluna, resplendent, ho il·luminava tot, i em facilitava la caminada. Creava un joc d’ombres als espadats, i tenyia el terra amb uns tons improbables. Cada vegada que les soles de les meves sabatilles d’esport trepitjaven una pedra del camí, el so s’amplificava. La música es feia més pronunciada a mesura que anava pujant pel vessant. Com havia suposat, venia del capdamunt de la muntanya. S’endevinava el so d’una mena d’instrument de percussió, un bouzouki, un acordió i una flauta. Possiblement una guitarra. A banda d’això, no se sentia res. Ni cantar, ni crits. Només la música que tocava inacabable-ment, a un ritme distanciat, gairebé monòton.

Volia veure què passava al capdamunt de la muntanya, tot i que al mateix temps pensava que hauria de mantenir una distància prudent. Una curiositat irresistible rivalitzant amb una por instintiva. Amb tot, havia de continuar endavant. Tenia la sensació que era en un somni. Faltava el principi que feia que les altres opcions fossin possibles. ¿O potser el que faltava era l’opció que feia el principi possible?

Pel que sabia, feia uns quants dies que Sumire s’havia despertat al so de la mateixa música, i la curiositat l’havia esperonada a mesura que avançava pujada amunt en pijama.

Em vaig aturar i em vaig girar per mirar darrere meu. El camí giravoltava lleugerament avall cap al poble com les petjades d’un insecte gegant. Vaig mirar el cel i tot seguit em vaig mirar el palmell de la mà. Amb una foguera-da de coneixement, vaig saber que ja no era més la meva mà. No ho puc explicar. Però ho vaig saber de manera instantània. La meva mà ja no era la meva mà, les meves cames ja no eren les meves cames.

El meu cos, banyat en la pàl·lida llum de la lluna, com un titella de guix, havia perdut tot l’escalf de la vida. Com si un bruixot vudú m’hagués fet màgia, bufant la meva vida transitòria d’aquesta pila de fang. La guspira de la vida s’havia esvanit. La meva vida real s’havia adormit en algun lloc, i una persona sense cara, a punt de marxar, l’estava entaforant en una maleta.

Una esgarrifança horrorosa em va recórrer tot el cos i em vaig sentir paralitzat. Algú havia recol·locat les meves cèl·lules i deslligat els fils que em mantenien unida la ment. No podia pensar amb claredat. Tot el que podia fer era retirar-me tan de pressa com pogués al meu refugi habitual. Vaig prendre alè, enfonsant-me al fons de tot del mar de la consciència. Apartant l’aigua pesant, em vaig submergir ràpidament i em vaig aferrar a una roca enorme amb els dos braços. L’aigua em rebentava els timpans. Vaig tancar els ulls ben fort, vaig aguantar la respiració, resistint. Un cop hi estava decidit, no va ser difícil. M’hi vaig acostumar: la pressió de l’aigua, la manca d’aire, la foscor que glaçava, els senyals que emetia el caos. Era una cosa que havia dominat totalment moltes vegades quan era petit.

El temps es va capgirar, va fer marxa enrere, va caure, es va reordenar. El món es va estirar inesgotablement, i tot i això era definit i limitat. Unes imatges cantelludes, però només imatges, van passar per uns passadissos foscos, com meduses, com ànimes a la deriva. Però vaig fer el cor fort i no les vaig mirar. Com si pel fet de reconèixer-les, ni que fos una mica, s’haguessin de quedar plenes de significació. La significació estava fixada a allò temporal, i allò temporal intentava forçar-me a pujar a la superfície. Vaig tancar-me mentalment a tot allò, esperant que passés la processó.

¿Quanta estona em vaig quedar així?, no ho sé. Quan vaig emergir a la superfície, vaig obrir els ulls i vaig prendre alè en silenci, la música ja s’havia aturat. La representació enigmàtica s’havia acabat. Vaig escoltar amb atenció. No sentia res. Res en absolut. Ni música, ni veus de gent, ni l’udol del vent.

Vaig voler mirar l’hora, però no duia rellotge. L’havia deixat a la tauleta de nit.

En aquell moment hi havia moltes estrelles al cel. ¿O era la meva imaginació? Semblava que el cel mateix s’hagués convertit en alguna cosa diferent. L’estranya sensació d’alienació que havia sentit dins meu havia desaparegut. Em vaig estirar, vaig doblegar el braç i els dits. No tenia la sensació d’estar fora de lloc. Tenia les aixelles enganxoses i res més.

Em vaig aixecar de l’herba i vaig continuar pujant muntanya amunt. Si havia arribat fins allà, prou podia anar fins al capdamunt. ¿Hi havia hagut música de debò? Ho havia de comprovar jo mateix, fins i tot si només en quedessin els indicis més insignificants. Vaig arribar al cim en cinc minuts. La banda sud del turó baixava suaument cap al mar, el port i el poble adormit. Una filera de fanals il·luminava la carretera de la costa. L’altra banda de la muntanya estava embolcallada per la foscor, no s’hi veia ni un sol llum. Vaig mirar fixament la foscor i, finalment, a la llum de la lluna, va aparèixer una línia de muntanyes. Darrere de les muntanyes només hi havia una foscor encara més profunda. I allà, al meu voltant, no quedava cap mena d’indicació que hi hagués hagut una festa molt animada només feia una estona.

Tot i que l’eco de la música em va quedar gravat al cap, llavors ja no estava ni segur que l’hagués escoltada. A mesura que anava passant el temps, n’estava menys i menys segur. Potser tot havia estat una fantasia, i les meves orelles havien captat senyals d’un lloc i un temps diferent. Això tenia sentit; la idea que la gent es trobaria al cim d’una muntanya a la una de la matinada era molt ridícula.

Al cel, damunt meu, la lluna amb aspecte tosc planava aterridorament a prop. Una bola de pedra dura, amb la pell menjada per l’inexorable pas del temps. A la superfície, unes ombres funestes eren unes cèl·lules canceroses que estiraven els tentacles en direcció a l’escalfor de la vida. La llum de la lluna embolcallava tots els sons, foragitava tots els significats, portava totes les ments al caos. Va fer que Miu veiés un segon jo. Va endur-se el gat de Sumire a algun lloc. Havia fet desaparèixer Sumire. I m’havia dut a mi fins allà, enmig de la música que, segurament, no havia existit mai. Davant meu es desplegava una foscor inacabable; darrere meu, un món de llum pàl·lida. Era allà, al capdamunt d’un turó, en un país estrany, banyat de llum de lluna. Potser tot això havia estat planejat meticulosament, des d’un bon començament.

Vaig tornar a la casa i em vaig empassar un vas del conyac de Miu. Vaig intentar adormir-me, però no vaig poder. Ni un cop de cap. Fins que el cel de llevant va clarejar, la lluna i la gravetat, i alguna cosa activa en el món, em van tenir captiu.

Em vaig imaginar gats morint-se de gana en un apartament tancat. Carnívors, petits i suaus. Jo —el meu jo real— havia mort, els gats eren vius, i devoraven el meu cos, mastegaven el meu cor i em xuclaven la sang. Si escoltava amb atenció, en algun lloc llunyà, molt llunyà, sentia com els gats em llepaven el cervell. Tres gats àgils, que rodejaven el meu cap obert, i xarrupaven la sopa grisa i espessa de dintre. Les puntes d’aquelles llengües aspres i vermelles em llepaven el replecs tous de la ment. I amb cada llepada, la meva ment —com una bafarada d’aire calent— se n’anava i s’esvania.