MARA-MARIGNAN

La vaig trobar prop del Cafè Marignan, als Champs-Elysées.

Jo precisament m’havia acabat de recuperar d’una dolorosa separació de Mara-St. Louis. El seu nom no era aquest, però de moment diguem-li així, perquè havia nascut a l’He St. Louis i era allà que jo passejava sovint a la nit, deixant que el rovell em desgastés.

Es perquè vaig tenir notícies d’ella l’altre dia, després d’haver-la considerada perduda, que puc contar el que segueix. Només ara, a causa de certes coses que van esdevenir clares per a mi per primera vegada, la història va tornar-se més complicada.

Puc dir, de passada, que la meva vida sembla haver estat una llarga recerca de la Mara que devoraria totes les altres i els donaria una realitat significativa.

La Mara que va precipitar els esdeveniments no era la Mara dels Champs-Elysées ni la Mara de l’He St. Louis. La Mara a què em refereixo es deia Eliane.

Era casada amb un home que era a la presó per haver passat diners falsos. Era també l’amant del meu amic Carl, que al començament estava apassionadament enamorat d’ella i que ara, aquesta tarda de què parlo, n’estava tan avorrit que no aguantava la idea d’anar a veure-la tot sol.

L’Eliane era jove, elegant, atractiva, excepte que era liberalment assaonada amb pigues i tenia una capa de borrissol al llavi superior. Als ulls del meu amic, al començament aquestes imperfeccions només realçaven la seva bellesa, però a mesura que se’n va anar cansant la seva presència l’irritava i a vegades li feia fer acudits càustics que la feien estremir-se. Quan ella plorava davant seu esdevenia, per més estrany que sembli, més bella que mai. Amb la cara plena de llàgrimes, semblava una dona madura, no l’ésser esvelt, androgin de qui en Carl s’havia enamorat.

El marit d’Eliane i en Carl eren vells amics. S’havien conegut a Budapest, on l’altre havia salvat en Carl de morir-se de gana i més tard li havia donat diners perquè se n’anés a París. La gratitud que en Carl primer tenia per ell aviat va passar a menyspreu i ridícul quan va descobrir com era estúpid i insensible. Deu anys després van trobar-se per atzar al carrer a París. En Carl no hauria acceptat mai la invitació per sopar si el marit no hagués fet gala d’una foto de la seva jove esposa. En Carl va tornar-se immediatament boig. Li recordava, em va informar, una noia que es deia Marcienne, sobre qui estava escrivint aleshores.

Recordo bé que la història de la Marcienne es desenvolupava a mesura que els seus encontres clandestins amb l’Eliane es tornaven cada vegada més freqüents. Havia vist la Marcienne només tres o quatre vegades després d’haver-se conegut a la floresta de Marly, on havia ensopegat amb ella acompanyada d’un bell llebrer. Menciono el gos perquè, quan ell va començar a lluitar amb la història, el gos tenia més realitat (per a mi) que la dona de qui se suposava que estava enamorat. Amb l’entrada de l’Eliane en la seva vida, la figura de la Marcienne va començar a prendre forma i substància; fins i tot va dotar la Marcienne d’una de les pigues supèrflues d’Eliane, la que tenia al clatell, que ell deia que el feia particularment apassionat cada vegada que la besava.

Feia ja alguns mesos que tenia el plaer de besar totes les velles pigues d’Eliane, incloent la que tenia a la cama esquerra, prop de l’entrecuix. Ja no l’excitaven. Havia acabat la història de la Marcienne i, fent-ho, la seva passió per l’Eliane s’havia evaporat.

El cop final va ser l’empresonament i condemna del marit. Mentre el marit corria per allà, hi havia almenys l’excitació del perill; ara que era darrere les reixes, en Carl s’afrontava a una amant amb dos fills per mantenir i que molt naturalment el considerava un protector i un proveïdor. En Carl no era poc generós però certament no era un proveïdor. Li agradaven molt les criatures, també, ho he de dir, però no li agradava fer el paper de pare dels fills d’un home que menyspreava. En aquestes circumstàncies, la seva millor idea va ser trobar una feina a l’Eliane, cosa que va fer. Quan no tenia ni xapa, menjava amb ella. De tant en tant es queixava que ella treballava massa, que estava arruïnant la seva bellesa; secretament, és clar, estava encantat, perquè una Eliane cansada feia menys exigències del seu temps.

El dia que em va convèncer d’acompanyar-lo estava malhumorat. Havia rebut un telegrama d’ella aquell matí, dient que tenia el dia lliure i que ell hi podria anar com més aviat millor. Va decidir anar-hi pels volts de les quatre de la tarda i marxar amb mi poc després del sopar. Jo havia d’inventar una excusa qualsevol que li permetés marxar sense provocar una escena.

Quan vam arribar, vaig veure que hi havia tres criatures en comptes de dues. Ell havia oblidat dir-me que també hi havia un bebè. Una pura distracció, va observar. He de dir que l’ambient no era exactament el d’un niu d’amor. El cotxet del bebè era al peu de l’escala al pati llardós, i el marrec cridava a plens pulmons. Dins, la roba de les criatures penjava per eixugar. Les finestres eren obertes de bat a bat i hi havia mosques arreu. El fill més gran li deia papà, cosa que el molestava moltíssim. Amb una veu rude, va dir a l’Eliane que despatxés les criatures. Això gairebé va provocar una mar de llàgrimes. Ell va clavar-me una d’aquelles mirades desvalgudes que deia: «Ja ha començat… com podré sobreviure la prova?». I després, desesperat, va començar a fingir que estava molt alegre, demanant begudes, fent saltar la canalla a la falda, recitant-los poesies, tustant l’Eliane al cul, enèrgicament i desinteressadament, com si fos un pernil personal que hagués demanat per l’ocasió. Va anar fins i tot una mica més enllà en la seva alegria simulada; amb el got a la mà va dir a l’Eliane que s’acostés, li va fer primer un petó a la seva piga favorita, i després, dient-me que m’apropés, va posar la mà lliure a la seva brusa i va treure-li una de les tetes, que em va demanar fredament que apreciés.

Jo ja havia assistit a aquestes representacions abans, amb altres dones de qui havia estat enamorat. Les seves emocions normalment passaven pel mateix cicle: passió, manca d’entusiasme, indiferència, avorriment, burla, menyspreu, fàstic. Em va saber greu per Eliane. La presència de les criatures, la pobresa, la feina, la humiliació, tornaven la situació poc divertida. Veient que la broma no havia fet diana, en Carl de sobte va sentir-se avergonyit de si mateix. Es va treure les ulleres, amb la mirada d’un gos apedregat, va abraçar-la i va besar-la al front. Allò pretenia indicar que ella era encara un àngel, encara que el seu cul fos apetitós i el seu pit esquerre excessivament temptador. Aleshores un somriure ximple es va escampar per la seva cara i va asseure’s al divan murmurant Ah, Ah, com si digués: «Són així les coses, és trist, però què puc fer-hi jo?».

Per alleugerir la tensió, em vaig oferir per portar la canalla de passeig, incloent el del cotxet. Immediatament en Carl va alarmar-se. No volia que jo anés de passeig. Pels gestos i les ganyotes que feia darrere l’esquena de l’Eliane, vaig entendre que no li agradava la idea d’acomplir els seus deures amorosos tot seguit. En veu alta deia que ell portaria la canalla a prendre l’aire; darrere la seva esquena em feia comprendre, per mitjà de gestos de sord-mut, que volia que jo intentés la cosa amb ella. Encara que ho hagués volgut, no ho hauria pogut fer. No en tenia coratge. D’altra banda, em sentia més inclinat a torturar-lo a causa de la manera cruel com la tractava. Mentrestant les criatures, havent agafat la direcció de la conversa i havent assistit a l’espectacle de sord-mut darrere l’esquena de sa mare, van començar a actuar com si el dimoni els hagués posseït. Van suplicar, van bramar i picar els peus amb una ràbia incontrolable. L’infant al cotxet va començar a esgaripar de nou, el lloro va començar un xivarri, el gos va començar a lladrar. Veient que no aconseguien res, els marrecs van començar a imitar les bufonades d’en Carl, que havien observat divertits i perplexos. Els seus gestos eren totalment obscens i la pobre Eliane no comprenia què els picava.

En aquest moment en Carl ja estava histèric. Per a sorpresa de l’Eliane, va començar a repetir obertament les seves pallassades mudes, aquesta vegada com si imités les criatures. En aquest punt jo ja no podia controlar-me. Vaig començar a udolar i a riure, acompanyat per la canalla. Aleshores, per callar els retrets de l’Eliane, en Carl la va empènyer sobre el divan, fent-li les ganyotes més terribles mentre garlava com una mona en aquell dialecte austríac que ella detestava. Les criatures es van apilonar a sobre d’ella, xisclant com gallines de Guinea i fent gestos obscens que ella era incapaç d’impedir perquè en Carl havia començat a fer-li pessigolles i a mossegar-li el coll, les cames, el cul, els pits. Vet-la allà, amb les faldilles fins al coll, remenant-se, esgaripant, rient com si anés a esclatar, i al mateix temps furiosa, gairebé fora de si. Finalment, quan va aconseguir deslliurar-se, va esclatar en sanglots violents. En Carl seia al seu costat, amb un aire desconcertat, perplex i murmurant com abans Ah, Ah. Jo vaig agafar tranquil·lament els menuts per la mà i els vaig conduir al pati, on els vaig divertir com podia mentre els dos amants arreglaven les coses.

Quan vaig tornar, vaig veure que havien anat a l’altra habitació. Estaven tan silenciosos que al començament vaig pensar que s’havien adormit. Però de sobte la porta es va obrir i en Carl va treure el cap per fer-me el seu habitual somriure de pallasso, que volia dir: «Tot en ordre, la hi he endinyada». L’Eliane va aparèixer tot seguit, amb un aire enrojolat i satisfet. Jo vaig ajeure’m al divan i jugava amb les criatures mentre en Carl i l’Eliane anaven a comprar menjar per al sopar. Quan van tornar estaven de bon humor. Vaig sospitar que en Carl, que somreia a la simple menció de menjar, devia haver estat emportat pel seu entusiasme i havia promès a l’Eliane coses que no tenia intenció de complir. L’Eliane era estranyament beneitona; era probablement culpa de les pigues, que li recordaven constantment que la seva bellesa no era sense tatxa. Pretendre estimaria a causa de les seves pigues, que era sens dubte la tàctica d’en Carl, va deixar-la desesperadament sense defenses. De totes maneres, estava esdevenint cada vegada més resplendent. Van prendre un altre Amer Picon, massa per a ella, i després, mentre la penombra queia lentament, vam començar a cantar.

Quan estàvem així, sempre cantàvem cançons alemanyes. L’Eliane també cantava, encara que menyspreava la llengua alemanya. En Carl era ara un home diferent. Ja no estava espaordit. Probablement li havia donat una bona cardada, s’havia pres tres o quatre apéritifs, estava voraçment afamat. D’altra banda, la nit s’acostava i ell aviat seria lliure. En poques paraules, el dia anava satisfactòriament de totes les maneres possibles.

Quan en Carl es posava alegre i expansiu, era irresistible. Va parlar entusiasmat del vi que havia portat, un vi molt car que, en aquestes ocasions sempre hi insistia, havia comprat expressament per a mi. Mentre parlàvem del vi, ell va començar a devorar l’hors d’oeuvre^[23]. Això li feia encara més set. L’Eliane intentava contenir-lo, però ara ja no era possible. Va treure-li una de les tetes de nou, aquesta vegada sense protesta de part d’ella, i, després de vessar-li una mica de vi a sobre, va mossegar-la amb la punta de les dents amb golafreria —per a gran divertiment de les criatures. Després, és clar, va haver de mostrar-me la piga a la seva cama esquerra, gairebé prop de l’entrecuix. Per la manera com les coses anaven, vaig pensar que tornarien a l’habitació, però no, de sobte ell va posar-li la teta dins la brusa i va asseure’s dient:

—J’ai faim, j’ai faim, chérie^[24].

Pel to no era diferent del seu habitual «Carda’m, reina, no puc esperar-me ni un segon més!».

Durant l’àpat, que era excel·lent, vam entrar en alguns assumptes estranys. Quan menjava, especialment si gaudia del menjar, en Carl sempre mantenia una conversa laberíntica que li permetia que es concentrés en el menjar i en el vi. Per evitar els perills d’una discussió seriosa, que interferís amb els seus processos digestius, feia observacions sense ordre ni concert d’una naturalesa que considerava adequada i apropiada a la queixalada de menjar, o al got de vi que estava a punt d’empassar-se. D’aquesta manera informal, va deixar anar que havia conegut recentment una noia —no estava segur si era una meuca o no, és igual— que pensava presentar-me. Abans que jo pogués preguntar per què, afegia: «És exactament el teu tipus».

—Conec el teu tipus —va continuar, fent una ràpida al·lusió a la Mara de l’He St. Louis—. Aquesta és molt millor —va afegir—. Ja la prepararé pera tu…

A vegades, quan deia una cosa d’aquestes, no estava pensant en ningú. Ho deia perquè la idea de presentar-me alguna beutat mítica li acabava d’entrar al magí. I hi havia també el fet que mai no li agradava el que considerava «el meu tipus». Quan volia fotre’m, insinuava que hi havia milers d’aquests tipus corrent per l’Europa Central, i que només un americà podia trobar atractiva un dona d’aquestes. Si volia ser obertament groller injectava una mica de sarcasme d’aquesta mena: «Aquesta no té menys de trenta-cinc, t’ho puc garantir». A vegades, com en aquesta ocasió, jo fingia que em creia la seva història i el carregava amb preguntes, que ell contestava frívolament i vaga. De tant en tant, però, especialment si jo me’n mofava, embellia la història amb detalls tan convincents que al final ell mateix semblava creure’s la seva pròpia mentida. En aquells moments assumia una expressió veritablement demoníaca, inventava amb una gran rapidesa les més extraordinàries converses i esdeveniments. Per no perdre les brides, feia freqüents atacs a la botella i regirava un got ple com si fos escuma, però amb cada tirada, el cap se li tornava cada vegada més porpra, les venes li sortien del front com nusos, la seva veu esdevenia més frenètica, els seus gestos més descontrolats, i els seus ulls penetrants, com al·lucinats. Parant bruscament, mirava al voltant amb una mirada salvatge, feia el gest dramàtic de treure’s el rellotge i després, amb una veu calma, pràctica, deia:

—D’aquí a deu minuts serà a la cantonada de tal i tal carrer; porta un vestit suís de punts i una bossa de porc espí sota el braç. Si vols conèixer-la, vés-hi i mira tu mateix.

I amb això fugia d’estudi amb indiferència passant a un tema remot —ja que ens havia ofert prova de la veritat de les seves paraules. Normalment, és clar, ningú es movia a verificar aquelles declaracions espantoses.

—Et fa por —deia ell—. Saps que ella és allà…

I amb això afegia un altre detall impressionant, molt casualment, sempre amb una veu pràctica, com si transmetés un missatge des de l’altre món.

En prediccions que eren comprovables més immediatament, que no obligarien a interrompre un bon àpat o l’entreteniment d’una nit, era tan sovint correcte que, quan les actuacions se succeïen, els oients normalment sentien com una mena de calfred que els recorria l’espina. El que començava com una pallassada frívola es tornava sovint en alguna cosa horrible i misteriosa. Si hi havia lluna nova, i aquests atacs seus coincidien sovint amb certes fases lunars, com vaig tenir oportunitat d’observar, la nit esdevenia esgarrifosament grotesca. Entreveure inesperadament la lluna l’acovardia molt.

—Ja hi som! —xisclava ell, exactament com si hagués vist un fantasma—. És molt dolent, molt dolent —murmurava sense parar fregant-se les mans frenèticament, després caminava d’una banda a l’altra de la sala, capbaix, amb la llengua sortida com un tros de franel·la vermella.

Feliçment, en aquesta ocasió no hi havia lluna, o si n’hi havia, els seus rajos enfollidors encara no havien penetrat el pati de la petita casa de l’Eliane. La seva exaltació no va tenir pitjor efecte sobre ell que llançar-lo en una llarga història sobre el marit ximple de l’Eliane. Era una història ridícula, totalment verídica, com vaig descobrir més tard. Sobre un parell de dachshunds que el marit havia mirat amb ulls cobdiciosos. Els havia vist corrent solts, l’amo no era a la vista i, no content d’encolomar amb èxit els bitllets falsificats, havia decidit robar els gossos i demanar un rescat per la seva recuperació. Quan va contestar a la porta un matí i va trobar un detectiu francès, va quedar esbalaït. Acabava de donar l’esmorzar als gossos. De fet havia quedat tan lligat als gossos que havia oblidat la recompensa que esperava obtenir. Va considerar un cop molt cruel ser arrestat per haver estat bondadós amb els animals… El cas va recordar a en Carl altres incidents a què havia assistit amb el paio a Budapest. Eren incidents ximples, ridículs, que només podien ocórrer en la vida d’un babau com li deia en Carl.

Quan l’àpat es va acabar, en Carl es va sentir tan bé que va decidir fer una becaina. Quan vaig veure que s’havia adormit, vaig acomiadar-me de l’Eliane i vaig tocar el dos. No tenia cap desig particular d’anar enlloc. Vaig dirigir-me lentament cap a l’Etoile, que era només a uns blocs de distància, i després instintivament vaig baixar els Champs-Elysées en la direcció de les Tuileries, pensant parar durant el camí i prendre un cafè. Em sentia alegre, expansiu i en pau amb el món. L’esclat i el rum-rum dels Champs-Elysées contrastaven estranyament amb l’atmosfera del pati, on el cotxet del bebè encara era aparcat. Jo estava no sols ben alimentat, ben lubricat, sinó també ben calçat i empolainat, per variar. Recordo haver pagat perquè m’enllustressin les sabates aquell dia.

Caminant al llarg de l’ample bulevard, de sobte vaig recordar la meva primera visita als Champs Elysées, uns cinc o sis anys abans. Havia anat al cine i, sentint-me molt bé, havia anat als Champs-Elysées per prendre alguna cosa tranquil·lament abans de tornar. En un petit bar d’un dels carrers laterals vaig prendre algunes begudes tot sol. Mentre bevia vaig començar a pensar en un vell amic meu de Brooklyn i com seria meravellós si estigués allà amb mi. Mentalment, vaig tenir tota una conversa amb ell; de fet, encara parlava amb ell quan vaig girar cap als Champs-Elysées. Una mica trompa i extremament exaltat, vaig quedar perplex quan vaig veure tots aquells arbres. Vaig mirar al voltant desconcertat, després vaig fer una línia recta cap a les llums dels cafès. Quan m’apropava al Marignan, una puta atractiva, viva, xerraire, dominadora, em va agafar el braç i va començar a acompanyar-me. Jo sabia només uns deu mots de francès aleshores i, amb les llums enlluernadores, la profusió d’arbres, la fragància de la primavera i la brillantor calenta dins meu, em sentia completament indefens. Sabia que no hi havia res a fer. Sabia que seria derrotat. Sense gaire convicció, vaig intentar parar, vaig intentar arribar a qualsevol entesa amb ella. Vaig recordar que érem davant mateix de la terrassa del Marignan, que estava animada i plena de gent. Recordo que ella es va posar entre mi i la multitud i, mantenint una taral·la de la qual jo no comprenia absolutament res, em va descordar l’abric i me la va agafar. Tot això fent-me les ganyotes més suggestives amb els llavis. Qualsevol resistència feble que jo hagués volgut oferir va desfer-se immediatament. Pocs minuts després érem en una habitació d’hotel i abans que jo pogués dir ase, ella em xuclava d’una manera experta, havent-me desposseït primer de tot llevat de les monedes de la butxaca de l’americana.

Jo pensava en aquest incident i en els viatges absurds a l’Hospital Americà a Neuilly alguns dies després (per curar un imaginari cas de sífilis), quan de sobte vaig veure que una noia al meu davant es girava per agafar la meva atenció. Era allà esperant que m’acostés, com si estigués absolutament certa que l’agafaria pel braç i continuaria baixant l’avinguda. Que és exactament el que vaig fer. No crec que ni tan sols hagués fet una pausa quan vaig arribar al seu costat. Em semblava la cosa més natural del món dir, en resposta a l’habitual:

—Hola, on vas?

—Enlloc, anem a seure en qualsevol lloc a prendre una copa.

La meva promptitud, la meva indiferència, la meva despreocupació, juntament amb el fet que jo anava empolainat, ben calçat, podrien haver-li fet la impressió que jo era un milionari americà. Quan ens vam acostar a les llums brillants del cafè, vaig adonar-me que era el Marignan. Encara que ja no hi havia cap necessitat d’ombra, els para-sols eren oberts sobre les taules. La noia anava vestida d’una manera molt lleugera i portava al voltant del coll la insígnia típica de les putes. La seva era un tros molt desendreçat de pell molt vella i arnada, em semblava. No vaig parar gaire atenció a res més llevat dels seus ulls, que eren color d’avellana i extremament bells. Em recordaven algú, algú de qui havia estat un dia enamorat. En aquell moment no aconseguia recordar de qui es tractava.

Per una raó qualsevol, Mara, com es deia, estava desitjosa de parlar anglès. Era un anglès que havia agafat a Costa Rica, on havia dirigit un club nocturn, va dir. Era la primera vegada, en tots els anys que havia estat a París, que una puta m’expressava el desig de parlar anglès. Ho feia, segons semblava, perquè li recordava els bons temps que havia viscut a Costa Rica, on havia estat alguna cosa millor que una puta. I després hi havia una altra raó: el senyor Winchell. El senyor Winchell era un americà encantador, generós, un gentleman, va dir ella, que havia conegut a París després de tornar de Costa Rica sense un ral i angoixada. El senyor Winchell pertanyia a un club atlètic qualsevol a Nova York i, encara que estigués acompanyat de la seva dona, l’havia tractada molt bé. De fet, com a cavaller que era, el senyor Winchell havia presentat Mara a la seva dona i tots tres plegats havien anat a Deauville en una barrila. Va dir ella. Potser era veritat, perquè hi ha paios com Winchell corrent pel món, i de tant en tant, en el seu entusiasme, troben una meuca i la tracten com una senyora. I a vegades la petita meuca pot ser realment una senyora. Però, com la Mara deia, aquest Winchell era un príncep i la seva dona tampoc no era dolenta. Naturalment, quan el senyor Winchell va proposar que dormissin tots tres al mateix llit, la dona s’ho va prendre malament. Però la Mara no li ho retreia per això.

—Elle avait raison^[25] —va dir.

Tanmateix, ara el senyor Winchell havia marxat i el taló que havia deixat a la Mara quan va anar-se’n a Amèrica havia estat menjat feia molt. Havia desaparegut ràpidament perquè, tot seguit que el senyor Winchell havia desaparegut, havia aparegut en Ramon. En Ramon havia estat a Madrid intentant obrir un cabaret, però després havia esclatat la revolució i en Ramon havia hagut de fugir i és clar quan havia arribat a París estava pelat. Segons la Mara, en Ramon era també un gran paio. Confiava absolutament en ell. Però ara també havia marxat. No sabia ben bé on se n’havia anat. Estava segura, però, que un dia la cridaria. N’estava segura del tot, encara que no en tenia notícies feia més d’un any.

Tot això mentre servien el cafè. En aquell anglès estrany que, a causa de la seva veu baixa, rogallosa, la seva seriositat patètica, el seu esforç obvi per agradar-me (potser jo era un altre senyor Winchell?), em commovia molt. Va haver-hi una pausa, una pausa molt llarga, durant la qual de cop sobtat vaig pensar en les paraules d’en Carl al sopar. Ella era realment «el meu tipus» i, mal que aquesta vegada ell no havia fet cap profecia, era exactament el tipus d’ésser que ell podria haver-me descrit en l’impuls del moment mentre es treia dramàticament el rellotge i deia: «D’aquí a deu minuts serà a la cantonada de tal i tal carrer».

—Què fas tu a París? —va preguntar ella en un esforç per entrar en un terreny més familiar. I després, quan jo començava a contestar, em va interrompre per preguntar-me si tenia gana. Li vaig dir que acabava de fer un àpat meravellós. Vaig suggerir que prenguéssim un licor i un altre cafè. De sobte vaig adonar-me que em mirava fixament, gairebé incòmodament. Vaig tenir la impressió que pensava de nou en el senyor Winchell, potser comparant-me amb ell o identificant-me amb ell, potser agraint a Déu per haver-li enviat un altre gentleman americà i no un cap quadrat francès. Em va semblar injust deixar que la seva ment viatgés en aquesta vena, si és que era aquest realment el seu corrent de pensament. Aleshores, al més delicadament possible, la vaig informar que jo no era de cap manera un milionari.

En aquest punt ella va corbar-se de sobte i va confessar-me que tenia gana, molta gana. Jo vaig quedar-me esbalaït. Havia passat feia molt l’hora de sopar i, per altra banda, encara que sigui estúpid, jo simplement no havia pensat mai en una puta dels Champs-Elysées amb gana. També vaig sentir vergonya de mi mateix de ser tan esbojarrat i no haver-li preguntat si havia menjat.

—Per què no anem a dintre? —vaig suggerir, donant per descomptat que ella estaria encantada de menjar al Marignan. La majoria de les dones, si tinguessin gana, particularment si fos molta gana, hauria acceptat immediatament el suggeriment. Però aquesta va sacsejar el cap. Ni pensar de menjar al Marignan. Era massa car. Li vaig dir que oblidés el que li havia dit feia un moment, sobre no ser un milionari i tot allò, però ella va romandre inflexible. Preferia cercar qualsevol petit restaurant normal, era igual on fos, n’hi ha molts a prop, va dir. Vaig observar que ja era l’hora de tancar per a la majoria dels restaurants, però ella va insistir que miréssim de totes maneres. I aleshores, com si ho hagués oblidat tot sobre la gana, va acostar-se, em va prémer la mà efusivament, i va començar a dir-me quin gran paio es creia que jo era. Amb això va recomençar la història de la seva vida a Costa Rica i altres indrets del Carib, llocs on jo no podia imaginar que una noia com ella pogués viure. Al capdavall tot es reduïa que ella no estava tallada per ser puta i mai no ho seria. Si la podia creure, n’estava fins a dalt de tot.

—Tu ets el primer home, fa molt —va continuar—, que em tracta com un ésser humà. Vull que sàpigues que és un privilegi simplement seure i parlar amb tu.

En aquest moment va tenir una punxada de fam i, tremolant una mica, va intentar posar-se la pell boja i escanyolida al voltant del coll. Tenia pell de gallina als braços i hi havia alguna cosa incongruent en el seu somriure, alguna cosa massa valenta i indiferent. Jo no volia detenir-la un moment més que el necessari, però malgrat la meva voluntat de marxar, ella continuava parlant —un flux de parla compulsiu, histèric que, encara que no tenia res a veure amb la gana, em feia pensar en el menjar que li feia falta i que jo temia que acabés per deixar passar, al capdavall.

—L’home que m’agafi tindrà or pur —vaig sentir-li dir sobtadament, i després les seves mans eren sobre la taula, amb els palmells amunt. Em va demanar que els mirés.

—És això el que la vida et pot fer! —va murmurar.

—Però tu ets bonica —vaig dir, efusivament i sincera—. M’és igual les teves mans.

Ella va insistir que no era bonica, i va afegir:

—Però ho era abans. Ara estic cansada, gastada. Vull fugir de tot això. París! Sembla maco, oi? Però fa pudor, t’ho dic. Sempre he treballat per viure… Mira, mira una altra vegada les meves mans! Però aquí no et deixen treballar. Volen xuclar-te la sang. Je suis française, moi, mais je n’aime pas mes compatriotes; ils sont durs, méchants, sans pitié pour nous^[26].

La vaig interrompre delicadament per recordar-li el sopar. No valdria més la pena anar caminant? Ella va concordar distretament, encara amb ressentiment contra els seus compatriotes. Però no es va moure. En comptes d’això va espiar la terrassa minuciosament. Em preguntava el que li havia passat quan tot d’un plegat es va posar dreta i, corbant-se sobre mi sol lícitament, va preguntar si em feia res esperar uns minuts. Tenia un encontre, va explicar apressadament, amb un paio vell en un cafè al final del carrer. No creia que encara hi fos, però de totes maneres valia la pena investigar. Si hi era significaria una mica de pasta. La seva idea era fer-lo ràpid i tornar al meu encontre molt de pressa. Li vaig dir que no es preocupés per mi.

—Pren el teu temps i arrenca el que puguis al vell aligot. No tinc res per fer —vaig afegir—. Seuré aquí i esperaré. Vindràs a sopar amb mi, recorda-ho.

La vaig mirar quan pujava l’avinguda i entrava en el cafè. Dubtava que tornés. Un paio ric! Més probablement corria a calmar el seu maquereau^[27]. Jo podia veure’l dient-li quina ruca havia estat per acceptar anar a sopar amb un americà ximple. Li pagaria un entrepà i una cervesa, i tornaria a sortir. Si protestava, rebria un mastegot als morros.

Per a sorpresa meva va tornar en menys de deu minuts. Semblava decebuda i no decebuda.

—És rar que un home compleixi la seva paraula —va dir—. Llevat el senyor Winchell, és clar. El senyor Winchell era diferent. Sempre va complir la seva paraula —va dir ella—. Fins que va anar a Amèrica.

El silenci del senyor Whinchell realment la deixava perplexa. Havia promès escriure regularment, però havien passat més de tres mesos des que havia marxat i no havia rebut una sola ratlla d’ell. Va forfollar la bossa per veure si podia trobar la seva targeta. Potser si jo escrigués una carta en nom seu, en el meu anglès, tindria una resposta. Sembla que havia perdut la targeta. Però recordava que vivia en un club atlètic qualsevol a Nova York. La seva dona també hi vivia, va dir. El garçon va venir i ella va demanar un altre cafè. Eren les onze o més, i jo em preguntava on, a aquella hora, trobaríem un restaurant confortable, barat, com ella volia.

Jo encara pensava en el senyor Winchell i en l’estrany club atlètic on parava, quan vaig sentir-la dient com des de molt lluny:

—Escolta, no vull que gastis molts diners amb mi. Espero que no siguis ric. Els teus diners no m’interessen. És bo només conversar amb tu. No saps com és bo ser tractada com un ésser humà! —I aleshores va esclatar de nou sobre Costa Rica i els altres indrets, els homes a qui s’havia donat, i que no tenia importància perquè els havia estimat; sempre la recordarien perquè quan ella es donava a un home es donava amb cos i ànima. Va mirar de nou les seves mans i després va somriure tristament i es va abrigallar el coll amb la pell brinosa.

Per més que molt d’allò pogués ser invenció seva, jo sabia que els seus sentiments eren honestos i veritables. Pensant tornar la situació una mica més fàcil per a ella, vaig suggerir, potser massa abruptament, que acceptés els diners que jo portava i ens diríem adéu allà mateix. Jo intentava dir-li que no volia quedar-me i fer-li sentir-se agraïda per una petita cosa com un àpat. Vaig insinuar que potser preferiria estar sola. Potser voldria anar tota sola, emborratxar-se i plorar. Vaig dir-ho tan delicadament i amb tant de tacte com vaig poder.

Tot i així, ella no va fer cap esforç per marxar. Hi havia una lluita dins seu. Havia oblidat que tenia fred i fam. Sens dubte m’havia identificat amb altres homes que havia estimat, aquells a qui s’havia donat amb cos i ànima, i que sempre la recordarien, com deia.

La situació es posava tan delicada que li vaig demanar que parlés francès. No volia sentir-la mutilant les coses boniques i tendres que ella deia traduint-les a un anglès costa-riqueny grotesc.

—T’he de dir —va deixar escapar—, que si es tractés d’un altre home que no fossis tu, ja hauria deixat de parlar anglès fa molta estona. Parlar anglès em cansa. Però ara no em sento gens cansada. Crec que és molt maco parlar anglès a algú que et comprèn. A vegades vaig amb un home i ell ni tan sols em parla. No vol conèixer-me, no vol conèixer la Mara. Només es preocupa del meu cos. Què puc donar a un home així? Toca’m, mira com estic calenta… cremo.

Al taxi, cap a l’avinguda Wagram, va semblar que perdia l’oremus.

—On em portes? —va preguntar, com si estiguéssim ja en alguna part de la ciutat desconeguda i extravagant.

—Ara arribem a l’avinguda Wagram —vaig dir—. Què carai et passa?

Ella va mirar al voltant desconcertada, com si no hagués sentit mai el nom d’aquell carrer. Després, veient l’expressió una mica admirada a la meva cara, em va estirar i em va mossegar la boca. Va mossegar amb força, com un animal. Jo la vaig agafar amb força i vaig fer lliscar la meva llengua per la seva gorja. Tenia la mà al seu genoll; vaig aixecar-li el vestit i vaig passar la mà per la carn calenta. Ella va començar a mossegar de nou, primer la boca, després el coll, després l’orella. De sobte va apartar-se de l’abraçada dient:

—Mon dieu, attendez un peu, attendez, je vous en prie^[28].

Ja havíem passat el lloc on havia pensat portar-la. Vaig corbar-me endavant i vaig dir al xofer que tornés enrere. Quan vam baixar del taxi, ella semblava enlluernada. Era un gran cafè, del tipus del Marignan, i hi havia una orquestra tocant. Vaig haver de convèncer-la que entrés.

Tot seguit que va demanar el seu àpat, es va excusar i va anar a sota a arreglar-se. Quan va tornar, em vaig adonar per primera vegada de com la seva roba era vella. Em va saber greu haver-la obligat a venir a un indret tan il·luminat. Mentre esperava la costella de vedella que havia demanat, es va treure un llima llarga i va començar a arranjar-se les ungles. L’esmalt havia caigut d’algunes de les ungles i feia que els seus dits semblessin encara més lletjos del que ja eren. La sopa va arribar i ella va posar la llima de les ungles de banda per una estona. Va posar la pinta al costat de la llima. Jo vaig posar mantega en una llesca de pa per a ella i, quan la hi vaig donar, va enrojolar-se. Va empassar-se la sopa apressadament, després va atacar el pa, endrapant-ne grans trossos amb el cap baix, com si tingués vergonya de ser vista menjant tan famèlicament. De sobte va mirar-me i, agafant impulsivament la meva mà, em va dir en una veu baixa, confiant:

—Escolta, Mara no oblida mai. La manera com m’has parlat aquesta nit, no ho oblidaré mai. Ha estat millor que si m’haguessis donat mil francs. Mira, encara no hem parlat d’això, però… si vols venir amb mi… vull dir…

—Val més que no parlem d’això ara —vaig dir—. No vull dir que no vull anar amb tu. Però…

—Ho comprenc —va dir ella impetuosament—. No vull espatllar el teu detall tan bonic. Comprenc el que vols dir, però… sempre que vulguis veure la Mara —i va començar a forfollar la bossa—, vull dir que no et caldrà donar-me res. No em pots venir a veure demà? Per què no em deixes portar-te a sopar?

Ella encara buscava un tros de paper. Jo vaig estripar un tros del tovalló de paper; ella va escriure el seu nom i l’adreça amb una lletra grossa i gargotejant amb la punta mussa d’un llapis. Era un nom polonès. No vaig reconèixer el nom del carrer.

—És al barri de St. Paul —va dir ella—. Sis plau, no vinguis a l’hotel —va afegir—, només visc allà de moment.

Vaig mirar de nou el nom del carrer. Em pensava que coneixia bé el barri de St. Paul. Com més mirava el nom més em convencia que aquest carrer no existia en tot París. Tanmateix, no és possible recordar el nom de tots els carrers…

—Ets polonesa, doncs?

—No. Sóc jueva. Vaig néixer a Polònia. De totes maneres, no és el meu nom autèntic.

No vaig dir res; el tema va morir tan de pressa com havia nascut.

Mentre l’àpat prosseguia, vaig adonar-me de l’atenció d’un home assegut davant nostre. Era un francès gran que semblava absort en el seu diari; de tant en tant, però, jo agafava la seva mirada quan espiava sobre el cantó del diari per fer a Mara el de-seguida-que-acabis. Tenia una cara bondadosa i semblava prou benestant. Vaig adonar-me que la Mara ja l’havia agafat.

Tenia curiositat de saber què faria ella si jo m’apartés durant un moment. Per això, després de demanar el cafè, vaig excusar-me i vaig baixar al lavabo. Quan vaig tornar, vaig saber, per la manera calma, natural, com ella xuclava el cigarret, que les coses havien estat arranjades. L’home estava ara totalment absort en el seu diari. Semblava haver-hi un acord tàcit que ell esperaria fins que ella se’m tragués de sobre.

Quan el cambrer va passar a prop li vaig preguntar quina hora era. Gairebé la una, va dir ell.

—És tard, Mara, me n’he d’anar —vaig dir.

Ella va posar la mà sobre la meva i va mirar-me amb un somriure de complicitat:

—No et cal fer aquest joc amb mi —va dir—. Sé per què has deixat la taula. Realment, ets tan bondadós, no sé com agrair-te. Sis plau, no te’n vagis. No cal, ell esperarà. Li ho he dit… Mira, deixa’m caminar amb tu una mica. Vull parlar amb tu una mica més abans que ens separem, sí?

Vam baixar el carrer en silenci.

—No estàs enfadat amb mi, oi que no? —va preguntar ella agafant-me el braç.

—No, Mara, no estic enfadat. És clar que no.

—Estàs enamorat d’alguna persona? —va preguntar, després d’una pausa.

—Sí, Mara, n’estic.

Ella va estar callada de nou. Vam caminar un altre bloc en un silenci eloqüent, i després, quan vam arribar a un carrer estranyament fosc, ella va agafar-me el braç encara amb més força i va murmurar…

—Vine per aquí.

Vaig deixar que em conduís pel carrer fosc. La seva veu va fer-se més rogallosa, els mots sortien de la seva boca desordenadament. No recordo ara res del que va dir, ni em crec que ella mateixa ho sabés quan les paraules li sortien dels llavis. Parlava desordenadament, frenèticament, contra una fatalitat que era tan dominant. Fos qui fos, ella ja no tenia nom. Era només una dona, masegada, mortificada, desesperada, un ésser batent les seves ales impotents en la foscor. No es dirigia a ningú, molt menys a mi; tampoc no parlava a si mateixa, ni a Déu. Era només una ferida barbotejant que havia trobat una veu, i en la foscor la ferida semblava obrir-se i crear un espai al seu voltant, on podia sagnar sense vergonya ni humiliació. No va deixar mai d’agafar-me el braç, com per verificar la meva presència; el premia amb els dits forts, com si el toc dels seus dits transmetés el significat que les seves paraules ja no contenien.

Enmig d’aquest barboteig-sagnia de sobte va parar.

—Abraça’m —va demanar—. Besa’m, besa’m com has fet al taxi.

Estàvem drets prop del portal d’una mansió enorme, deserta. Vaig acostar-la a la paret i vaig posar els braços al seu voltant en una abraçada boja. Vaig sentir les seves dents fregant contra la meva orella. Ella tenia els braços al voltant de la meva cintura i em va estirar amb tota la força. Apassionadament, va murmurar:

—Mara sap estimar. Mara farà qualsevol cosa per tu… Embrassez-moi!… Plus fort, plus fort, chéri^[29]…

Vam estar allà, al portal, abraçats, gemegant, murmurant frases incoherents. Algú es va apropar amb passos feixucs, ominosos. Vam separar-nos i, sense un mot, vaig encaixar amb ella i vaig anar-me’n. Després d’haver caminat alguns metres, impel·lit pel silenci absolut del carrer, vaig girar-me. Ella era dreta en el lloc on l’havia deixada. Vam romandre immòbils alguns minuts, esforçant-nos per veure a través de la foscor. Després, impulsivament, vaig tornar enrere.

—Escolta, Mara —vaig dir—, i si ell no és allà?

—Oh, hi serà —va contestar ella en una veu monòtona.

—Escolta, Mara —vaig dir—, val més que portis això… per si de cas —i vaig treure tot el que tenia a la butxaca i li ho vaig ficar a la mà. Vaig girar-me i vaig allunyar-me ràpidament llançant un brusc «au revoir^[30]» per sobre el muscle. Ja està, vaig pensar, i vaig apressar els passos una mica. Però vaig sentir que algú corria darrere meu. Vaig girar-me per trobar-la a sobre meu, sense alè, Va abraçar-me de nou, murmurant algunes paraules extravagants d’agraïment. De sobte vaig sentir que el seu cos relliscava. Intentava agenollar-se. Vaig posar-la dreta bruscament i, aguantant-la per la cintura a la distància d’un braç, vaig dir:

—Crist Totpoderós, què et passa?… Ningú t’ha tractat mai decentment?

Vaig dir-ho això quasi enfadat. Immediatament vaig tenir desig de mossegar-me la llengua. Ella va quedar-se allà a la fosca amb les mans a la cara, capbaixa, sanglotant d’una manera que trencava el cor. Tremolava de cap a peus. Jo volia abraçar-la, volia dir alguna cosa que la confortés, però no podia. Estava paralitzat. De sobte, com un cavall espantat, vaig tocar el dos. Vaig caminar cada vegada més de pressa, amb els seus sanglots encara dringant a les meves orelles. Vaig continuar sempre, més de pressa, més de pressa, com un antílop embogit, fins que vaig arribar a un fulgor de llums.

«D’aquí a deu minuts serà a la cantonada de tal i tal carrer; porta un vestit suís de punts i una bossa de porc espí sota el braç…».

Les paraules d’en Carl es repetien sense parar al meu cervell. Vaig mirar i hi havia lluna, no d’argent sinó de mercuri. Nedava en un mar de greix congelat. Girant, girant, girant com si fossin aterridors anells de sang. Vaig quedar immòbil. Vaig tremolar. I després sobtadament, sense avís, com una gran gota de sang, un terrible sanglot va alliberar-se. Vaig plorar com una criatura.

Alguns dies després caminava per la barriada jueva. No hi havia cap carrer com el que ella m’havia donat al barri de St. Paul, ni enlloc a París. Vaig consultar la guia de telèfons per trobar que hi havia diversos hotels amb el nom que ella m’havia donat però cap d’ells era prop de St. Paul. No em vaig sorprendre, vaig sentir-me només perplex. Sincerament, havia pensat poc en ella des que havia fugit pel carrer fosc.

Havia contat el cas a en Carl, és clar. Quan va sentir la història, va dir dues coses que em van quedar al cap.

—Suposo que saps qui et recordava ella?

Quan vaig dir no, va riure.

—Pensa-hi —va dir—, ho recordaràs.

L’altra observació va ser aquesta, que era típicament seva:

—Sabia que trobaries algú. Quan vas marxar, jo no clapava. Només fingia. Si et digués el que passaria prendries una altra direcció només per provar que jo no tenia raó.

Era un dissabte a la tarda quan vaig anar a la barriada jueva. Havia sortit de la plaça dels Vosgues, que encara considero un dels indrets més bonics de París. Com que era dissabte, però, la plaça estava plena de criatures. La plaça dels Vosgues és un lloc per anar-hi de nit, quan estàs tranquil i desitges fruir de la solitud. No va ser mai pensada com un pati d’esbarjo; és una plaça de records, una plaça silenciosa i guaridora, per recuperar les forces.

Quan jo passava l’arc que donava al Faubourg St. Antoine, les paraules d’en Carl em van tornar. I al mateix temps vaig saber qui em recordava la Mara. Em recordava Mara-St. Louis, que jo havia conegut com a Christine. Havíem anat allà en un carruatge una tarda abans d’anar a l’estació. Ella marxava a Copenhaguen i jo no la veuria mai més. La idea havia estat seva de revisitar la plaça dels Vosgues. Sabent que jo venia sovint aquí en les meves passejades nocturnes solitàries, havia pensat donar-me el record d’una darrera abraçada en aquesta bella plaça on ella havia jugat quan era criatura. Mai abans s’havia referit a res sobre aquesta plaça lligada a la seva infantesa. Sempre havíem parlat de St. Louis; havíem anat sovint a la casa on havia nascut i havíem passejat per l’estreta illa a la nit tornant a casa d’una reunió, parant sempre un moment davant d’una vella casa per mirar la finestra on s’havia assegut quan era criatura.

Com que tenia una bona hora o més per matar abans de l’hora del tren, havíem deixat el carruatge a la corba prop del pont vell. Aquella nit hi havia una atmosfera d’alegria; hi havia gent cantant, i les criatures ballaven al voltant de les taules picant les mans, ensopegant a les cadires, caient i aixecant-se amablement. La Christine va començar a cantar per a mi una petita cançó que havia après de criatura. Algunes persones van reconèixer la tonada i la van acompanyar. Ella mai no m’havia semblat tan bella. Era difícil de creure que aviat estaria al tren i fora de la meva vida per sempre. Ens sentíem tan alegres en deixar la plaça que es podria pensar que anàvem de lluna de mel…

Al carrer dels Rosiers, a la barriada jueva, vaig parar en una petita botiga prop de la sinagoga, on venen arengades i verdures marinades. La noia grassa, amb les galtes rosades que normalment em saludava, no hi era. Havia estat ella qui m’havia dit un dia, quan la Christine i jo érem junts, que ens casaríem aviat o ens ho lamentaríem.

—Ella ja s’ha casat —vaig dir-li rient.

—Però no amb vostè!

—Creu que hauríem estat feliços plegats?

—Mai no seran feliços si no és plegats. Estan destinats l’un a l’altre. Mai no s’han de deixar, passi el que passi.

Vaig passejar per la barriada pensant en aquesta estranya conversa i pensant què se n’havia fet, de la Christine. Després vaig pensar en la Mara sanglotant en aquell carrer fosc, i durant un moment vaig tenir un pensament incòmode, boig, que, potser en aquell moment exacte que jo m’apartava de la Mara, la Christine també sanglotava mentre dormia en alguna trista habitació d’hotel. De tant en tant m’havien arribat rumors que ja no era amb el marit, que vagarejava de lloc a lloc, sempre sola. Mai no m’havia escrit. Per a ella havia estat una separació final.

—Per sempre —havia dit ella. Tanmateix, mentre jo passejava en la nit pensant en ella, sempre que parava davant de la vella casa a l’He St. Louis i mirava la finestra, em semblava increïble que ella hagués renunciat a mi per sempre, en pensament i cor. Havíem d’haver acceptat el consell de la noia grassa i ens havíem d’haver casat, aquella era la trista veritat. Si almenys hagués pogut endevinar on es trobava ella, hauria agafat un tren i hauria anat fins a trobar-la, immediatament. Aquells sanglots en la foscor dringaven a les meves orelles. Com podria saber jo que ella, Christine, no sanglotava també, ara, en aquest precís moment? Quina hora era? Vaig començar a pensar en ciutats estranyes on ara era nit, o matinada: llocs solitaris, abandonats, on dones afligides i abandonades ploraven llàgrimes de dolor. Vaig treure la meva llibreta de notes de la butxaca i vaig escriure l’hora, la data, el lloc… I la Mara, on era ara? També ella havia desaparegut, per sempre. I, tanmateix, no hi ha res fortuït en aquests encontres.

Potser la Mara havia estat enviada per recordar-me que jo mai no seria feliç fins que trobés una altra vegada la Christine…

Una setmana després, a casa d’una ballarina hindú, vaig ser presentat a una noia danesa extraordinàriament bella que acabava d’arribar de Copenhaguen. No era decididament el «meu tipus», però era encisadorament bella, no es podia negar. Una mena de figura llegendària nòrdica ressuscitada. Naturalment, tothom li anava al darrere. Jo no li vaig prestar cap atenció especial, encara que els meus ulls la seguien constantment fins que vam trobar-nos junts en una petita habitació on se servien les begudes. En aquell moment tothom, llevat de la ballarina, havia begut massa. La beutat danesa es recolzava a la paret amb un got a la mà. La seva reserva s’havia esfondrat. Tenia l’aire de qui esperava que la despentinessin. Quan em vaig acostar, ella va dir amb un somriure seductor:

—Doncs, vostè és l’home que escriu aquells llibres terribles?

No em vaig molestar a contestar. Vaig posar el got a la taula i vaig abraçar-la i besar-la cegament, apassionadament, furiosament. Ella va alliberar-se de l’abraçada empenyent-me violentament. No estava enfadada. Al contrari, vaig sentir que esperava que jo repetís l’atac.

—No aquí —va dir ella en veu alta.

La noia hindú havia començat a ballar; els hostes van prendre cortesament els seus llocs per la sala. La noia danesa, que va resultar que es deia Christine, em va conduir a la cuina amb el pretext de fer-me un entrepà.

—Sap que sóc una dona casada? —va dir tot seguit que ens vam trobar sols—. Sí, i tinc dos fills, dues criatures molt maques. Li agraden les criatures?

—Tu m’agrades —vaig dir, abraçant-la i besant-la de nou àvidament.

—Et casaries amb mi —va dir—, si jo fos lliure?

Va dir-ho així mateix, sense cap preliminar. Jo vaig quedar tan estordit que vaig dir l’única cosa que un home pot dir en aquestes circumstàncies. Vaig dir Sí.

—Sí —vaig repetir—, em casaria amb tu demà mateix… Ara mateix, si vols.

—No et precipitis —va sortir ella—, que puc agafar-te la paraula. —Va dir-ho d’una manera tan directa que per un instant vaig quedar-me fred, gairebé aterrit—. Oh, no et demanaré que et casis amb mi immediatament —va continuar ella observant la meva alarma—. Només volia veure si eres dels que es casen. El meu marit és mort. Sóc vídua fa més d’un any.

Aquelles paraules van tenir l’efecte de posar-me lasciu. Per què havia vingut a París? Òbviament per divertir-se. Tenia el típic encant fred i seductor de la dona nòrdica en la qual el puritanisme i la lascívia lluiten per la supremacia. Jo sabia que ella volia que li parlés d’amor. Digues tot el que vulguis, fes tot el que vulguis, però fes servir el llenguatge de l’amor, les paraules atractives, romàntiques, sentimentals que amaguen la realitat nua i lletja de l’assalt sexual.

Vaig col·locar la meva mà de ple al seu cony, que fumejava sota el vestit, i vaig dir:

—Christine, quin nom meravellós! Només una dona com tu podia tenir un nom tan meravellós. Em fa pensar en fiords gelats o avets degotant amb neu mullada. Si fossis un arbre, t’arrencaria per les arrels, tallaria les meves inicials al teu tronc… —Vaig grallar més coses absurdes i ximples, mentre l’agafava fermament, empenyent els meus dits endins el seu cony viscós. No sé fins on la cosa podria haver anat si la nostra amfitriona no ens hagués interromput. Era una gossa lasciva. Vaig haver d’enfrontar-me amb totes dues alhora. Per cortesia vam anar finalment al saló a veure l’actuació de la noia hindú. Vam quedar-nos ben darrere dels altres, en un racó fosc. Jo tenia un braç al voltant de la Christine; amb la mà lliure feia el que podia amb l’altra.

La festa va acabar abruptament a causa d’una baralla amb cops de puny entre dos americans borratxos. En la confusió, la Christine va sortir amb el comte d’aire cansat que l’havia portada. Feliçment vaig aconseguir la seva adreça abans de marxar.

Quan vaig arribar a casa vaig fer a en Carl una descripció entusiasta del cas. Ell es va posar tot agitat. Hem d’invitar-la a sopar, com més aviat millor. Ell invitaria una amiga seva, una de nova, que havia conegut al Circ Médrano. Era una acròbata, va dir. No vaig creure ni un mot d’allò, però vaig somriure i vaig dir que seria collonut.

La nit va arribar. En Carl havia fet el sopar i, com sempre, havia comprat els vins més cars. L’acròbata va arribar primer. Era viva, intel·ligent, àgil, amb faccions boniques i diminutes que, a causa de la seva cabellera arrissada, la feien semblar una mica com un gos pomerani. Era una d’aquelles ànimes despreocupades que cardaven a primera vista. En Carl no desvariejava sobre ella com normalment quan feia un nou descobriment. Va quedar alleugerit de debò, però, per haver trobat algú per reemplaçar la taciturna Eliane.

—Què tal et sembla? —va preguntar-me de banda—. Creus que anirà bé? No és massa dolenta, oi que no? —Després, com a segon pensament—: A propòsit, l’Eliane sembla molt engrescada amb tu. Per què no li fas una visita? Ella no és una mala cardada, puc garantir-t’ho. No et cal perdre temps amb preliminars; només murmura-li algunes paraules amables i fot-li una arrambada. Té un cony que treballa com una bomba de succió…

Amb això, va fer senyal a la Corinne, la seva amiga acròbata, que s’acostés a nosaltres.

—Gira’t —va dir—, vull mostrar-li el teu cul. —Va fregar la mà pel cul de la noia apreciativament—. Palpa això, Joey —va dir—. És com vellut, oi?

Jo era a punt d’obeir el seu suggeriment quan van trucar a la porta.

—Deu seu el teu cony —va dir en Carl anant a la porta i obrint-la. En veure la Christine, va fer un udol i, llançant els braços al seu voltant, va arrossegar-la a l’habitació exclamant—: És meravellosa, meravellosa! Per què no em vas dir que era tan maca?

Vaig pensar que perdria l’oremus amb l’admiració. Va ballar al voltant de l’habitació i picava de mans com una criatura.

—Oh, Joey, Joey —va dir llepant-se els llavis amb antelació—, és meravellosa. És el millor cony que mai has descobert!

La Christine va agafar la paraula cony.

—Què vol dir? —va preguntar.

—Vol dir que ets bella, fascinant, resplendent —va dir en Carl agafant-li les mans extàticament. Tenia els ulls humits com els d’un cadell.

L’anglès de la Christine era gairebé elemental; la Corinne en sabia encara menys. Així vam parlar francès. Com a aperitiu, teníem un vinet alsacià. Algú va posar un disc i en Carl va començar a cantar en una veu alta penetrant, amb la cara vermella com una remolatxa, els llavis humits, els ulls lluint. De tant en tant anava a prop de la Corinne i li feia un petó mullat a la boca —per provar que no l’havia oblidada. Però tot el que deia es dirigia a la Christine.

—Christine! —deia acaronant-li el braç, amanyagant-la com si fos un gat—, Christine! Quin nom tan màgic! —De fet detestava aquest nom; acostumava a dir que era un nom estúpid, propi d’una vaca o un cavall amb esparavany—. Deixa’m pensar —i girava els ulls al cel com si lluités per capturar la metàfora exacta—. És com puntes fràgils a la llum de la lluna. No, no llum de la lluna… al crepuscle. Sigui com sigui, és fràgil, delicat, com la teva ànima… Que algú em doni una altra beguda. Puc pensar imatges millors que aquesta.

La Christine, en la seva manera pragmàtica, va interrompre l’actuació per preguntar si el sopar estaria a punt aviat. En Carl va fingir que estava xocat.

—Com pot un ésser bell com tu pensar en menjar en aquest moment? —va exclamar.

Però la Corinne estava també afamada. Vam seure, en Carl vermell com una remolatxa. Ell girava la seva mirada aigualida de l’una a l’altra, com si dubtés quina es lleparia primer. Es trobava clarament amb disposició per llepar-les de cap a peus. Després d’algunes queixalades, es va aixecar i es va entendrir sobre la Corinne. Després, com si s’hagués pres una dosi de nepta, va acostar-se tímidament a la Christine i va començar a treballar-la. L’efecte va ser agradable però les va deixar lleugerament estordides. Devien preguntar-se certament com acabaria la nit.

Jo encara no havia tocat la Christine. Tenia curiositat d’observar el seu comportament —com parlava, com reia, com menjava i bevia. En Carl continuava omplint els gots, com si estiguéssim bevent llimonada. La Christine semblava tímida, però el vi aviat va començar a tenir efecte. No va trigar gaire fins que vaig sentir una mà a la meva cama, prement-la. Vaig agafar-la i la vaig posar entre les meves cames. Ella la va apartar, com si tingués por.

En Carl va començar aleshores a acuitar-la amb preguntes sobre Copenhaguen, els fills, la seva vida de casada. (Havia oblidat que el marit era mort). De sobte, a propòsit de no res, va mirar-la amb un somriure maliciós i va dir:

—Ecoute, petite^[31], el que m’agradaria saber és això: oi que ell et dóna una bona cardada de tant en tant?

La Christine va posar-se vermella. Mirant-lo de fit a fit, va contestar fredament:

—Il est mort, mon mari^[32].

Qualsevol altre hauria estat desconcertat. No en Carl. Va posar-se dret amb una expressió natural, benhumorada i, acostant-se a ella, la va besar castament al front.

—Je t’aime^[33] —va dir, i va tornar al seu seient. Un moment després barbotejava sobre espinacs i com eren saborosos crus.

Hi ha alguna cosa respecte a la gent nòrdica que no entenc. Mai no n’he trobat cap, mascle o femella, amb qui aconseguís realment entusiasmar-me. No vull dir, amb això, que la presència de la Christine actués com un drap fúnebre. Al contrari, la nit va anar com una màquina ben lubricada. Havent sopat, en Carl va portar la seva acròbata al divan. Jo vaig ajeure’m a la catifa amb la Christine, a l’habitació del costat. Al començament va haver-hi una mica de lluita, però tot seguit que vaig aconseguir obrir-li les cames i el suc va començar a córrer, ella va dedicar-s’hi amb entusiasme. Però, després d’alguns espasmes, va començar a plorar. Plorava pel marit mort, segons va confessar. Jo no ho entenia. Tenia ganes de dir:

—Per què treus això ara?

Vaig intentar descobrir precisament el que ella pensava respecte al marit mort. Per a gran sorpresa meva, va dir:

—Què es pensaria de mi si pogués veure’m jaient aquí a terra amb tu?

Allò em va semblar tan ridícul que vaig tenir ganes d’apallissar-la. Un impiu desig em va posseir de fer-li fer alguna cosa que justifiqués una autèntica exhibició de vergonya i penediment.

Precisament en aquell moment vaig sentir en Carl que s’aixecava per anar a la cambra de bany. Vaig cridar-lo perquè vingués a prendre una copa amb nosaltres.

—Espera un moment —va dir ell—, aquesta meuca està sagnant com un porc degollat.

Quan va sortir del lavabo li vaig dir, en anglès, que intentés la sort amb la Christine. I vaig excusar-me i vaig anar a la cambra de bany. Quan vaig tornar, la Christine encara jeia a terra, fumant un cigarret. En Carl jeia al seu costat, intentant amablement que obrís les cames. Ella jeia allà freda com un cogombre, amb les cames creuades i una expressió buida a la cara. Vaig servir algunes begudes més i vaig anar a l’altra habitació a conversar amb la Corinne. També ella jeia de sobines amb un cigarret entre els llavis, a punt, suposo, per a un altre torn si algú passava per allà. Vaig asseure’m al seu costat i vaig començar a xerrar per donar temps a en Carl per ficar-hi la punta.

Precisament quan em creia que tot anava bé, la Christine va entrar sobtadament a l’habitació. En la foscor, va ensopegar en el divan. Jo vaig agafar-la i la vaig posar al costat de la Corinne. Tot seguit en Carl va entrar també i es va llançar al divan. Tothom estava callat. Vam canviar de posicions intentant posar-nos confortables. Grapejant al voltant, la meva mà va tocar un pit nu. Era rodó i ferm, el mugró tibant i temptador. Vaig tancar la boca sobre ell. Vaig reconèixer el perfum de la Christine. Movent el cap amunt per cercar la seva boca, vaig sentir una mà lliscant cap a la meva bragueta. Quan lliscava la meva llengua endins la seva boca, vaig girar-me una mica perquè la Corinne pogués treure el meu carquinyoli. Aviat vaig sentir-hi el seu alè calent. Mentre ella xuclava, jo vaig abraçar la Christine apassionadament, mossegant-li els llavis, la llengua, el coll. Ella semblava trobar-se en un estat anormal de passió, fent els grunys i els moviments espasmòdics del cos més estranys. Amb els braços al voltant del meu coll, em retenia amb força; la seva llengua s’havia espesseït, com si estigués inflada amb sang. Vaig debatre’m per alliberar el meu semaler del forn fos de la boca de Corinne però en va. Vaig intentar suaument alliberar-lo amb una remenada, però ella li anava al darrere, agafant-lo amb les dents.

Mentrestant la Christine es contreia més violentament, com si estigués en el moment culminant d’un orgasme. Vaig aconseguir alliberar el braç i vaig lliscar la mà avall del seu tors. Precisament a sota de la cintura vaig sentir alguna cosa dura; estava coberta de pèls. Vaig ficar-hi els dits.

—Ep, sóc jo —va dir en Carl, apartant el cap.

Amb això la Christine va començar a apartar-me de la Corinne, però la Corinne es refusava a deixar-me anar. En Carl es va llançar ara a la Christine, que estava fora de si. Jo em trobava en una posició que podia tocar-li el cul mentre en Carl li clavava les dents. Vaig creure que s’enfolliria, per la manera com es remenava i gemegava i s’embarbollava.

De sobte es va acabar. La Christine va fer immediatament un salt del llit i va córrer a la cambra de bany. Durant un moment o dos tots tres vam estar callats. Després, com si haguéssim estat tocats al mateix indret boig, vam rompre en esclats de riallades. En Carl reia més alt que tothom, una de les seves riallades boges que amenaçaven no acabar mai.

Rèiem encara quan la porta de la cambra de bany es va obrir sobtadament de bat a bat. I vet allà la Christine en una resplendor de llum, amb la cara molt vermella, exigint enrabiadament que li diguéssim on era la seva roba.

—Sou fastigosos! —va cridar—. Deixeu-me sortir d’aquí!

En Carl va fer un intent per apaivagar els seus sentiments ferits però jo vaig tallar-lo dient:

—Deixa-la anar-se’n, si vol.

Ni tan sols em vaig aixecar per cercar les seves coses. Vaig sentir en Carl dir-li alguna cosa en una veu sorda i després vaig sentir la veu enfadada de la Christine dient:

—Deixa’m en pau… ets un porc!

Amb això la porta va rebatre i va marxar.

—Ja veus la teva beutat escandinava —vaig dir.

—Ah, ah —va murmurar en Carl caminant d’una banda a l’altra capbaix—. És dolent, és dolent —va rondinar.

—Què és dolent? —vaig dir—. No siguis ximple! Mai no s’ho havia passat tan bé en tota la seva vida.

Ell va començar a riure per sota el nas, d’una manera boja.

—I si tenia purgacions? —va dir i va córrer a la cambra de bany, on va fer gàrgares sorolloses a la gorja—. Escolta, Joey —va cridar, escopint una golada—, què et sembla que l’ha posada tan furiosa? Perquè hem rigut tant?

—Són totes així —va dir la Corinne—. La pudeur^[34].

—Tinc gana —va dir en Carl—. Seguem de nou i fotem un altre àpat. Potser canviï de parer i torni. —Va murmurar alguna cosa per a si mateix i després va afegir, com si tragués una conclusió—: És absurd.

Henry Miller, New York City, maig de 1940.

Reescrit a Big Sur, maig de 1956.