DIES TRANQUILS A CLICHY

Mentre escric, la nit cau i la gent va a sopar. Ha estat un dia gris, un d’aquells dies que sovintegen a París. Passejant-me al voltant de l’illa per airejar les meves idees, no he pogut deixar de pensar en l’enorme contrast entre les dues ciutats (Nova York i París). És la mateixa hora, el mateix tipus de dia, però fins i tot la paraula gris, que ha desencadenat aquesta associació, té poc a veure amb aquell gris que, a les orelles d’un francès, és capaç d’evocar un món de pensament i sentiment. Fa temps, caminant pels carrers de París, mirant les aquarel·les exposades als aparadors de les botiques, jo vaig tenir consciència de la singular absència del que és conegut com el gris de Payne. Ho menciono perquè París, com tothom sap, és preeminentment una ciutat grisa. Ho menciono perquè, en el camp de l’aquarel·la, els pintors americans fan servir d’una manera excessiva i obsessiva aquest gris fet per encàrrec. A França, la gamma de grisos és aparentment infinita; aquí l’efecte mateix del gris es perd.

Jo pensava en aquest immens món de gris que vaig conèixer a París perquè a aquesta hora, quan normalment acostumava a passejar-me cap als bulevards, començo a tenir ganes de tornar a casa i escriure: una inversió completa dels meus hàbits normals. Allà el meu dia hauria acabat i jo sortia instintivament per barrejar-me amb la multitud. Aquí la multitud, buida de tot color, de tots els matisos, de totes les distincions, em condueix a mi mateix, em recondueix a la meva habitació, per cercar en la meva imaginació aquells elements d’una vida ara perduda que, quan es combina i s’assimila, pot produir de nou els grisos suaus naturals tan necessaris a la creació d’una existència sostinguda, harmoniosa. Mirar cap al Sacré Coeur des de qualsevol punt al llarg del carrer Laffitte en un dia com aquest, seria prou per deixar-me en èxtasi. Sempre havia tingut aquest efecte en mi fins i tot quan tenia gana i no tenia cap lloc on dormir. Aquí, fins i tot si tingués mil dòlars a la butxaca, no conec cap vista que pogués despertar-me una sensació d’èxtasi.

En els dies grisos, a París, em dirigia sovint la plaça Clichy, a Montmartre. Des de Clichy a Aubervilliers hi ha una llarga filera de cafès, restaurants, teatres, cinemes, merceries, hotels i bordells. És la Broadway de París corresponent a aquell petit tros entre els carrers 42è i 53è. La Broadway és ràpida, vertiginosa, enlluernadora, i no hi ha cap lloc per asseure’t. Montmartre és lent, mandrós, indiferent, una mica pobre i sòrdid, no tan atractiu com seductor, no és centellejant sinó viu amb una flama latent. La Broadway té un aspecte excitant, fins i tot màgic a vegades, però no hi ha foc, no hi ha calor —és una exhibició brillantment il·luminada d’asbestos, el paradís dels agents de publicitat. Montmartre és vell, descolorit, deixat, obertament depravat, mercenari, vulgar. És més repugnant que no atractiu, però insidiosament repugnant, com el mateix vici. Hi ha petits bars plens gairebé exclusivament amb putes, macarrons, criminals i jugadors, que, encara que els rebutgis un miler de vegades, al final et xuclaran i et reivindicaran com a víctima. Als carrers laterals que s’aparten del bulevard hi ha hotels amb una lletjor tan sinistra que t’estremeixes a la idea d’entrar-hi, i tanmateix és inevitable que un dia passis una nit, potser una setmana o un mes, en un d’ells. Fins i tot et podràs quedar tan enganxat al lloc, que podràs descobrir un dia que tota la teva vida ha estat transformada i que el que abans consideraves sòrdid, repugnant, miserable s’ha tornat encantador, tendre, bell. Aquest encant insidiós de Montmartre és degut, en gran part, ho sospito, al tràfic obert de sexe. El sexe no és romàntic, particularment quan és comercialitzat, però crea una aroma, acerba i nostàlgica, que és molt més encisadora i seductora que el més brillantment il·luminat Gay White Way. De fet és prou obvi que la vida sexual prospera millor en una llum somorta, llòbrega: es troba a gust en el clarobscur i no a la brillantor de la llum de neó.

En una cantonada de la plaça de Clichy hi ha el Cafè Wepler, que va ser durant molt de temps el meu refugi favorit. Hi he segut a dins i a fora a totes hores del dia i amb tota mena de temps. El coneixia com un llibre. Les cares dels cambrers, dels gerents, dels caixers, de les putes, de la clientela, fins i tot dels servents del lavabo estan enregistrades a la meva memòria com si fossin il·lustracions d’un llibre que llegeixo cada dia. Recordo la primera vegada que vaig entrar al Cafè Wepler, l’any 1928, amb la meva dona a remolc; recordo el xoc que vaig tenir quan vaig veure una meuca caure borratxa al costat d’una de les petites taules de la terrassa i ningú va córrer a ajudar-la. Vaig quedar esbalaït i horroritzat per la indiferència estoica dels francesos; i encara ho estic, malgrat totes les bones qualitats que vaig descobrir en ells des d’aleshores. «No és res, és només una meuca… estava borratxa». Encara puc sentir aquelles paraules. Encara avui em fan esgarrifar. Però és molt francesa, aquesta actitud, i, si no aprens a acceptar-la, la teva estada a França no serà gaire agradable.

Els dies grisos, quan feia fred pertot arreu excepte als grans cafès, jo esperava amb il·lusió i amb plaer poder passar una hora o dues al Cafè Wepler abans d’anar a sopar. La llum rosada que l’indret difonia emanava del grup de putes que normalment es reunien prop de l’entrada. Quan es distribuïen gradualment entre la clientela, l’indret es tornava no sols calent i rosat sinó també fragant. Voleiaven per allà en la llum somorta com lluernes perfumades. Les que no havien tingut la sort de trobar un client acabaven anant lentament cap al carrer, normalment per tornar poc després i reprendre els seus antics seients. D’altres fatxendejaven, amb un aire fresc i a punt per a la feina de la nit. El racó on habitualment es reunien era com una borsa, el mercat del sexe, que té els seus alts i baixos com les altres mercaderies. Un dia plujós era normalment un bon dia, em semblava. Només hi ha dues coses que pots fer en un dia de pluja, com diu el proverbi, i les putes mai no perdien el temps jugant a cartes.

El capvespre d’un dia plujós vaig veure una nouvinguda al Cafè Wepler. Jo havia anat de compres i tenia els braços plens de llibres i discos. Devia haver rebut una tramesa inesperada d’Amèrica aquell dia perquè, malgrat les compres que havia fet, encara tenia alguns centenars de francs a la butxaca. Jo seia prop de la borsa, voltat per una rècula de putes famolenques, ansioses, que no tenia cap dificultat a eludir perquè els meus ulls estaven clavats en aquella beutat encisadora que seia separada en un racó apartat del cafè. Vaig pensar que podria ser una noia maca que havia marcat una cita amb l’amant i que potser havia arribat massa d’hora. A penes havia tocat l’apéritif que havia demanat. Feia als homes que passaven prop de la seva taula una mirada plena, ferma, però això no volia dir res —la dona francesa no desvia la mirada com fa la dona anglesa o americana. Mirava al voltant calmosament, apreciativament, però sense cap esforç obvi d’atreure l’atenció. Era discreta i solemne, segura i reservada. Esperava. Jo també esperava. Tenia curiositat de veure qui esperava ella. Una mitja hora després, temps durant el qual vaig agafar diverses vegades la seva mirada i la vaig aguantar, vaig convèncer-me que estava esperant qualsevol persona que fes la deguda proposta. Normalment només cal fer un senyal amb el cap o la mà i la noia deixa la seva taula i ve a fer-te companyia, si és una noia d’aquestes. Jo encara no n’estava segur del tot. Em semblava massa bona, massa polida, massa maca —cuidada, diria jo.

Quan el cambrer va passar a prop la hi vaig assenyalar i li vaig preguntar si la coneixia. Quan ell va dir que no, vaig suggerir que la invités a venir a la meva taula. Vaig veure la seva cara quan ell lliurava el missatge. Vaig sentir una certa emoció quan vaig veure el seu somriure i ella va mirar en la meva direcció amb un cop de cap de reconeixement. Esperava que s’aixequés immediatament i vingués, però va continuar asseguda i va somriure de nou, més discretament aquesta vegada, i després va girar el cap i va semblar que mirava per la finestra somiadorament. Vaig deixar passar alguns moments i després, veient que ella no tenia intenció de fer cap moviment, vaig aixecar-me i vaig dirigir-me a la seva taula. Ella va saludar-me molt cordialment, com si jo fos realment un amic, però vaig veure que estava una mica enrojolada, gairebé violenta. No n’estava segur si volia que m’assegués o no, però de totes maneres em vaig asseure i, després de demanar begudes, vaig començar a xerrar amb ella. La seva veu era encara més excitant que el seu somriure. Era, bé, una veu cantada, molt baixa i gutural. Era la veu d’una dona que se sent contenta d’estar viva, que s’adelita, que és descurosa i indigent, i que farà el que sigui per preservar el mínim de llibertat que posseeix. Era la veu d’una donadora, d’una gastadora; la seva crida es dirigia més aviat al diafragma que al cor.

Vaig quedar-me sorprès, ho haig de confessar, quan es va apressar a explicar-me que jo havia fet un faux pas^[1] venint a la seva taula.

—Em pensava que havies entès —va dir—, que ens trobaríem a fora. Era això el que intentava dir-te telegràficament.

Va confessar-me que no volia ser coneguda aquí com a professional. Vaig excusar-me per la gatada i em vaig oferir per marxar, cosa que ella va acceptar com un gest delicat que hauria de ser ignorat amb una pressió de la mà i un somriure amable.

—Què són totes aquestes coses? —va dir ella, fugint d’estudi ràpidament i fingint que estava interessada en els paquets que jo havia col·locat sobre la taula.

—Només llibres i discos —vaig dir deixant entendre que no li interessarien.

—Són autors francesos? —va preguntar, injectant de sobte una nota de genuí entusiasme, em va semblar.

—Sí —vaig contestar—, però són molt avorrits. Proust, Céline, Elie Faure… T’estimaries més Maurice Dekobra, no?

—Deixa’m veure’ls, si us plau. Vull veure quina mena de llibres francesos llegeix un americà.

Vaig obrir el paquet i li vaig lliurar l’Elie Faure. Era La dansa sobre el Foc i l’Aigua. Ella va passar les pàgines, somrient, fent petites exclamacions mentre llegia aquí i allà. Després va deixar deliberadament el llibre, el va tancar i va posar-hi la mà a sobre com per mantenir-lo tancat.

—N’hi ha prou, parlem d’alguna altra cosa més interessant. —Després d’un instant de silenci, va afegir—: Celui-là, est-il vraiment français^[2]?

—Un vrai de vra^[3] —vaig contestar amb un somriure ample.

Ella va semblar desconcertada.

—És un francès excel·lent —va continuar, com per a si mateixa—, però tampoc no és francès… Comment dirais-je?^[4]

Jo anava a dir que ho entenia perfectament, quan ella es va recolzar contra el coixí de l’espatller, em va agafar la mà i, amb un somriure maliciós que pretenia reforçar la seva candor, va dir:

—Mira, jo sóc un ésser profundament mandrós. No tinc paciència per llegir llibres. És massa per al meu cervell fluix.

—Hi ha moltes altres coses per fer en la vida —vaig contestar, tornant-li el somriure. Dient això, vaig posar la meva mà a la seva cama i la vaig prémer calorosament. En un instant la seva mà va cobrir la meva, la va remoure cap a la part tova, carnuda. Després, gairebé tan ràpidament, va apartar la mà amb un:

—Assez, nous ne sommes pas seuls ici^[5].

Vam beure les nostres begudes i vam relaxar-nos. Jo no tenia pressa d’anar-me’n amb ella. En primer lloc, estava encantat amb la seva manera de parlar, que era diferent i que em va dir que no era parisina. Parlava un francès pur, per a un estranger com jo era una alegria escoltar-la. Pronunciava cada mot distintament, gairebé sense fer servir cap argot o col·loquialisme. Les paraules sortien de la seva boca completament formades i amb un tempo retardat, com si les hagués rodolades al paladar abans de lliurar-les al buit on el so i el significat són tan ràpidament transformats. La seva mandra, que era voluptuosa, emplomallava les paraules amb un borrissol suau i arribaven flotant fins a les meves orelles com pilotes de pelussa. El seu cos era feixuc, terrenal, però els sons que sortien de la seva boca eren com les notes clares d’una campana.

Estava feta per a allò, com diu l’adagi, però no em va fer la impressió d’una puta cent per cent. Que aniria amb mi i en rebria diners, ja ho sabia, però això no fa d’una dona una meuca.

Va posar-me la mà a sobre i, com una foca ensinistrada, el meu carquinyoli va aixecar-se alegrement davant la seva delicada carícia.

—Aguanta’t —va murmurar—, és dolent excitar-se massa de pressa.

—Marxem —vaig dir jo fent un senyal al cambrer.

—Sí —va dir ella—, anem a qualsevol lloc on podrem parlar tranquil·lament.

Com menys conversa millor, vaig pensar mentre recollia les meves coses i anava darrere seu fins al carrer. Un gran cul, vaig reflexionar, veient-la passar per la porta giratòria. Ja la veia balancejant-se a la punta de la meva mànega, una peça de carn fresca, fornida, esperant per ser assaonada i endreçada.

Quan travessàvem el bulevard, va observar que estava encantada d’haver trobat algú com jo. No coneixia ningú a París, estava sola. Potser jo la portaria a alguns llocs, li mostraria la ciutat? Seria divertit ser guiada per la ciutat, la capital del teu propi país, per un estranger. Havia estat mai a Amboise, a Blois o a Tours? Potser podríem fer un viatge plegats un dia.

—Ça vous plairait?^[6]

Anàvem a pas lleuger, conversant així, fins que vam arribar a un hotel que ella coneixia.

—És net i confortable —va dir ella—. I si està una mica fred, ens escalfarem l’un a l’altre al llit.

Va prémer el meu braç afectuosament.

L’habitació era tan confortable com un niu. Vaig esperar un moment pel sabó i les tovalloles, vaig donar una propina a la criada i vaig tancar la porta. Ella s’havia tret el capell i la peça de pell, i s’estava dreta esperant per abraçar-me prop de la finestra. Quina peça de carn calenta, germinal! Vaig pensar que ella esclataria en semen amb el meu contacte. Moments després vam començar a despullar-nos. Vaig asseure’m a la vora del llit per descordar-me les sabates. Ella era dreta al meu costat, traient-se les seves coses. Quan vaig mirar, tenia només les mitges posades. Era allà, dreta, esperant que jo l’examinés més atentament. Vaig aixecar-me i vaig abraçar-la de nou, passant les mans lentament pels seus plecs ondulosos de carn. Ella va sortir de l’abraçada i, mantenint-me a distància, va preguntar amb coqueteria si no estava una mica decebut.

—Decebut? —vaig repetir—. Què vols dir?

—No sóc massa grassa? —va dir ella, abaixant els ulls i posant-los sobre el melic.

—Massa grassa? Si ets meravellosa. Ets com un Renoir.

Quan va sentir això, va enrojolar-se.

—Un Renoir? —va repetir, gairebé com si mai no hagués, sentit el nom—. No, estàs de broma.

—Oh, és igual. Vine aquí, deixa’m tustar la teva xona.

—Espera, primer faré la meva toaleta. —Mentre es dirigia al bidet deia—: Tu, fica’t al llit. Deixa’l bé i calent, sí?

Vaig despullar-me ràpidament, vaig rentar-me la cigala per una qüestió de cortesia, i vaig cabussar-me entre els llençols. El bidet estava al costat del llit. Quan ella va acabar de rentar-se, va començar a eixugar-se amb la tovallola fina, esmolada. Vaig corbar-me i vaig agafar la seva pelussera esborrifada, que era encara una mica humida. Ella va empènyer-me endins del llit i, corbant-se sobre meu, va fer un picat ràpid sobre el meu semaler amb la seva boca vermella i calenta. Jo vaig lliscar un dit dins seu perquè el suc comencés a vessar. Després, posant-la a sobre meu, vaig enfonsar-la-hi fins al fons. Era un d’aquells conys que s’ajusten com un guant. Les seves destres contraccions musculoses aviat em van posar panteixant. I ella no parava de llepar-me el coll, les aixelles, els lòbuls de les orelles, Amb les dues mans jo l’aixecava amunt i avall, fent rodolar la seva pelvis al voltant sense parar. Per fi, amb un gemec, ella va deixar caure tot el seu pes sobre mi. Vaig fer-la girar d’esquena, vaig posar les seves cames sobre els meus muscles i vaig anar-hi pam-pam. Em pensava que no pararia mai d’escorre’m. Sortia en un doll ferm, com d’una mànega de jardí. Quan vaig treure-la em va semblar que tenia una erecció més gran que quan l’havia endinyada.

—Ça c’est quelque chose^[7] —va dir ella, posant la mà al voltant de la meva verga i remenant-la apreciativament—. Saps com fer-ho, oi?

Vam aixecar-nos, vam rentar-nos i vam arrossegar-nos de nou al llit. Repenjat sobre un colze, vaig passar la mà amunt i avall pel seu cos. Els seus ulls brillaven quan es va ajeure d’esquena, totalment relaxada, amb les cames obertes, la carn estremint-se. No vam dir res durant alguns minuts. Vaig encendre un cigarret per a ella, vaig posar-lo a la seva boca, i vaig enfonsar-me profundament al llit, mirant el sostre, satisfet.

—Ens tornarem a veure? —vaig preguntar una estona després.

—Depèn de tu —va dir ella, fent una xuclada profunda. Va girar-se per apagar el cigarret i després, acostant-se, va mirar-me impertorbablement, somrient, però seriosa, va dir en la seva veu ferma, refilada:

—Escolta, he de parlar-te seriosament. Hi ha un gran favor que vull demanar-te… Tinc un problema, un gran problema. M’ajudaries, si t’ho demanés?

—És clar —vaig dir—, però com?

—Vull dir diners —va dir, tranquil·lament i simplement—. Me’n fan falta molts… Els he de tenir. No puc explicar per què. M’has de creure. Que ho faràs?

Vaig corbar-me i vaig estirar els pantalons de la cadira. Vaig treure els bitllets i totes les monedes que hi havia a la butxaca i li ho vaig donar.

—Et dono tot el que tinc —vaig dir—. És tot el que puc fer.

Ella va posar els diners a la tauleta de nit al seu costat sense mirar-los i, corbant-se, va besar-me el front.

—Ets un bon xicot —va dir ella. Va estar corbada sobre mi, mirant-me als ulls amb una gratitud muda, escanyada, després em va besar a la boca, no apassionadament, sinó lentament, prolongadament, com transmetent l’afecció que no podia posar en paraules i que era massa delicada per transmetre oferint el cos.

—Ara no puc dir res —va dir deixant-se caure al coixí—. Je suis émue, c’est tout^[8]. —Aleshores, després d’una breu pausa, va afegir—: És estrany com la nostra mateixa gent mai no és tan bona com els estranys. Els americans són molt bondadosos, molt amables. Nosaltres tenim molt per aprendre de vosaltres.

Era una cançó tan vella per a mi, que gairebé vaig sentir vergonya d’haver actuat una vegada més com l’americà generós. Li vaig explicar que el fet de tenir tants diners a la butxaca era només un atzar. A això ella va contestar que el meu detall era encara més meravellós.

—Un francès se’ls hauria amagat —va dir—. Mai no els donaria a la primera noia que tingués problemes. En primer lloc, no la creuria. «Je connais la chanson,»^[9] diria ell.

No vaig dir res més. Era cert i no ho era. Hi ha de tot al món i, encara que fins aleshores no havia trobat mai un francès generós, estava convençut que n’hi havia. Si li hagués contat com els meus propis amics havien estat tan poc generosos, mai no m’hauria cregut. I si hagués afegit que no era generositat el que em movia sinó compassió de mi mateix, jo donant-me a mi mateix (perquè ningú podria ser tan generós amb mi com jo mateix), ella probablement hauria pensat que jo estava una mica guillat.

Vaig acostar-me amorosament a ella i vaig amagar el cap a la seva sina. Vaig lliscar el cap i li vaig llepar el melic. Després, més avall, vaig besar l’espessa mata de cabells. Ella va aixecar-me lentament el cap i, posant-se a sobre meu, va ficar la llengua a la meva boca. El meu semaler va enravenar-se instantàniament i va lliscar endins d’ella tan naturalment com un pistó entrant en un èmbol. Jo tenia una d’aquelles tremperes llargues, arrossegades, que deixen una dona boja. Vaig sacsejar-la a gust, ara per sobre, després per sota, aleshores de costat, després vaig treure-la lentament, turmentador, massatjant els llavis de la vulva amb la punta eriçada del meu carquinyoli. Finalment, la vaig treure del tot i la vaig fer girar al voltant dels seus pits. Ella la va mirar, sorpresa.

—T’has escorregut? —va preguntar.

—No —vaig dir—. Ara intentarem alguna cosa nova.

I la vaig arrossegar a fora del llit i la vaig col·locar en posició per a una barrinada pel darrere completa i com cal. Ella va allargar la mà sota l’entrecuix i se la va ficar, remenant el paner al voltant provocadorament mentre ho feia. Agafant-la fermament al voltant de la cintura, li vaig disparar a l’úter.

—Oh, oh, això és meravellós, és meravellós —va grunyir ella, movent el cul amb un vaivé frenètic. Jo la vaig treure una altra vegada per airejar-la, fregant-la juganerament contra les seves natges.

—No, no —va demanar ella—, no facis això. Fica-me-la, fica-me-la fins al fons… No puc esperar.

Va allargar de nou la mà a sota i se la va ficar, corbant l’esquena encara més, i empenyent cap a dalt com si volgués agafar el salamó. Vaig sentir com m’escorria de nou des del mig de la meva espina; vaig corbar els genolls lleugerament i vaig ficar-la més encara. Després, pam!, va esclatar com un coet.

Ja era ben bé l’hora de sopar quan ens vam separar al final del carrer davant d’un urinari. Jo no havia marcat cap encontre definit amb ella, ni havia preguntat on vivia. S’havia entès tàcitament que el lloc per trobar-la era el cafè. Precisament quan ens acomiadàvem, de sobte se’m va ocórrer que ni tan sols li havia preguntat el nom. La vaig cridar i li vaig preguntar com es deia.

—N-Y-S —va dir ella, lletrejant-lo—. Com la ciutat, Nice.

Vaig anar-me’n repetint-lo sense parar. No havia sentit mai parlar d’una noia que tingués aquell nom. Sonava com el nom d’una pedra preciosa.

Quan vaig arribar a la plaça Clichy vaig adonar-me que tenia una fam de llop. Vaig estar davant d’un restaurant de peix a l’avinguda de Clichy estudiant el menú que hi havia a la porta. Vaig tenir ganes de fotre’m cloïsses, llagostes, ostres, cargols, una tonyina a la graella, una truita de tomàquet, algunes puntes d’espàrrecs frescs, un formatge saborós, una barra de pa, una ampolla de vi fred, algunes figues i nous. Vaig palpar la butxaca, com sempre faig abans d’entrar en un restaurant i vaig trobar una petita moneda de sou.

—Merda —vaig pensar—, almenys podia haver-me deixat alguns francs, la tia.

Vaig apressar el pas per veure si hi havia alguna cosa al rebost a casa. Era una bona mitja hora de caminar fins a on vivíem a Clichy, fora de la ciutat. En Carl ja hauria sopat, però potser hi hauria un rosegó de pa i una mica de vi encara a taula. Vaig caminar cada vegada més de pressa, amb la gana augmentant a cada pas.

Quan vaig entrar a la cuina vaig veure d’un cop d’ull que ell no havia menjat. Vaig cercar arreu però no vaig poder trobar ni una engruna. Ni tan sols hi havia cap botella buida que pogués tornar i cobrar el dipòsit. Vaig posar-me frenètic. Vaig córrer a fora, decidit a demanar crèdit al petit restaurant prop de la plaça Clichy, on menjava sovint. Al davant mateix del restaurant vaig perdre el coratge i vaig apartar-me. Després vaig començar a rondar per allà sense objectiu, esperant que per miracle topés amb algú conegut. Vaig caminar per allà durant una hora o dues, fins que vaig sentir-me tan cansat que vaig decidir tornar a casa i anar al llit. Pel camí vaig pensar en un amic, un rus, que vivia prop del bulevard exterior. Feia una eternitat que no el veia. Com podria jo entrar a casa seva d’aquesta manera i demanar una almoina? Després vaig tenir una idea brillant: aniria a casa, agafaria els discos i els hi donaria com un petit regal. D’aquesta manera seria més fàcil, després d’alguns preliminars, suggerir un entrepà o un tros de pastís. Vaig apressar el pas, encara que estava cansat com un gos i coix.

Quan vaig tornar a casa vaig veure que era gairebé mitjanit. Això em va aixafar del tot. Era inútil fer cap més recerca. Me n’aniria al llit esperant que alguna cosa s’esdevingués al matí. Quan em despullava vaig tenir una altra idea, aquesta vegada no tan brillant, però… Vaig anar a la cuina i vaig obrir el petit armari on hi havia el cubell de les escombraries. Vaig aixecar la tapadora i vaig mirar a dins. Hi havia alguns ossos i un rosegó dur de pa al fons. Vaig treure el rosegó sec, li vaig rascar curosament les parts brutes per desaprofitar el mínim possible i el vaig remullar sota l’aixeta. Després vaig mossegar-lo lentament, traient el màxim possible de cada engruna. Mentre me l’empassava, un somriure va escampar-se sobre la meva cara, cada vegada més ample. Demà, vaig pensar, tornaré a la botiga i els oferiré els llibres a la meitat de preu, a un terç, o a un quart. El mateix pels discos. Com a mínim hauria d’aconseguir deu francs. Faria un bon i vigorós esmorzar, i després… Bé, després d’allò podria passar qualsevol cosa. Ja ho veuríem… Vaig somriure una mica més, com si ho fes a un estómac ben alimentat. Començava a sentir-me d’un humor excel·lent. Aquella Nys devia tenir un sopar collonut. Probablement amb l’amant. No tenia el més mínim dubte que tenia un amant. El seu gran problema, el seu dilema sens dubte havia estat com alimentar-lo adequadament, com comprar-li la roba i altres petites coses que ell volia. Bé, havia estat una cardada reial, encara que m’hagués cardat també d’escreix. Jo podia veure-la aixecar el tovalló als seus llavis madurs per eixugar la salsa del pollastre tendre que havia demanat. Vaig intentar endevinar quina preferència tindria ella en qüestió de vins. Si poguéssim anar a la regió de Touraine! Però això exigiria molta pela. Jo mai no tindria tants calés. Mai. És igual, no fa cap mal somiar una mica. Vaig beure un altre got d’aigua. Tornant el got al seu lloc, vaig veure un tros de rocafort en un racó de l’armari. Si almenys hi hagués un altre rosegó de pa! Per assegurar-me que no havia passat per alt res, vaig tornar a obrir el cubell de les escombraries. Enmig d’una escuma de greix florit, alguns ossos em van mirar.

Jo volia un altre tros de pa, i el volia desesperadament. Potser podria manllevar pa d’un veí. Vaig obrir la porta i vaig sortir de puntetes. Feia un silenci de tomba. Vaig acostar l’orella a una de les portes i vaig escoltar. Una criatura estossegava baix. Era inútil. Fins i tot si algú estigués despert, aquestes coses no es feien. Almenys a França. Qui ha sentit mai parlar d’un francès trucant a la porta d’un veí enmig de la nit per demanar un rosegó de pa?

—Merda! —vaig murmurar—. Pensar en tot el pa que he llençat al cubell de les escombraries!

Vaig mossegar en rocafort tristament. Era sec i amarg. Va esmicolar-se com un tros de guix remullat en orina. La gran puta, la Nys! Si almenys sabés la seva adreça, hi aniria i li demanaria alguns francs. Devia estar boig per no haver-me quedat algunes monedes. Donar diners a una puta és com llençar-los per una claveguera. La seva gran necessitat! Una altra camisa, probablement, o un parell de mitjons de seda vistos en passar per l’aparador d’una botiga.

Vaig quedar fotut. Tot perquè no hi havia un rosegó de pa més a casa. Idiota! Totalment idiòtic! En el meu deliri vaig començar a pensar en batuts de llet amb malt i que, a Amèrica, hi havia sempre un got extra que t’esperava. Aquell got extra era temptador. A Amèrica hi havia sempre més del que et fa falta, no menys. Mentre em despullava, vaig palpar-me les costelles. Em sortien com els costats d’un acordió. Aquella petita meuca rodanxona, la Nys, no s’estava gens ni mica morint de desnutrició. Una vegada més, merda! —i al llit.

Amb prou penes m’havia tapat amb les flassades quan vaig començar a riure de nou. Aquesta vegada era aterridor. Vaig començar a riure d’una manera tan histèrica que no podia parar. Era com un miler de bengales romanes explotant alhora. Les riallades no paraven encara que jo feia tots els esforços per pensar en coses tristes i fins i tot terribles. A causa d’un petit rosegó de pa! Aquesta era la frase que es repetia intermitentment i que em llançava en renovats atacs de riure.

Jo era al llit feia només una hora quan vaig sentir que en Carl obria la porta. Va anar directament a la seva habitació i va tancar la porta. Jo estava temptat a demanar-li que sortís i em comprés un entrepà i una botella de vi. Després vaig tenir una idea millor. Em llevaria aviat, mentre ell dormia encara i saquejaria les seves butxaques. Mentre em remenava al llit, vaig sentir-lo obrir la porta de la seva habitació i anar a la cambra de bany. Reia sufocadament i xiuxiuejava —a alguna flàvia, probablement, que s’havia lligat durant el camí.

Quan sortia de la cambra de bany el vaig cridar.

—Estàs despert? —va dir ell, alegre—. Què passa? Estàs malalt?

Li vaig explicar que tenia gana, una gana voraç. Que tenia algunes monedes?

—Estic pelat —va dir. Ho va dir alegrement, com si no fos res d’importància.

—No tens almenys un franc? —vaig preguntar.

—No et preocupis pels francs —va dir ell asseient-se a la vora del llit amb l’aire d’un home que està a punt de confiar-te una important notícia—. Ara tenim coses més grosses de què preocupar-nos. He portat una noia amb mi, una nena abandonada. No deu tenir més de catorze anys. Acabo de cardar-la. M’has sentit? Espero que no l’hagi bombada. És verge.

—Vols dir que ho era —vaig interrompre.

—Escolta, Joey —va dir ell abaixant la veu per fer-la sonar més convincent—, hem de fer alguna cosa per ella. No té enlloc on quedar-se… ha fugit de casa. L’he trobada caminant amunt i avall, afamada i una mica boja, he pensat al començament. No et preocupis, està collonuda. No és gaire llesta, però és de bona mena. Probablement ve d’una bona família. És només una criatura… ja ho veuràs. Potser em casaré amb ella quan arribi a majoria d’edat. De qualsevol manera, no tinc pasta. He gastat fins al darrer ral per comprar-li un àpat. Llàstima que no hagis pogut sopar. Havies d’haver estat amb nosaltres. Hem menjat ostres, llagosta, gambes… i un vi collonut. Un Chablis de l’any…

—Que se’n foti l’any! —vaig cridar—. No em parlis del que heu menjat. Estic tan buit com una llauna de cendra. Ara tenim tres boques per alimentar i sense peles, ni un ral.

—Calma, Joey —va dir ell somrient—, ja saps que jo sempre guardo alguns francs a la butxaca per a una emergència. —Va ficar la mà a la butxaca i va treure les monedes. Hi havia un total de tres francs amb seixanta—. Amb això podràs esmorzar —va dir ell—. Demà serà un altre dia.

En aquest moment la noia va ficar el cap per la porta. En Carl va fer un salt i va portar-la al llit.

—Colette —va dir ell quan jo allargava la mà per saludar-la—. Què et sembla?

Abans que jo tingués temps de contestar, la noia va girar-se cap a ell i, gairebé com si estigués aterrida, va preguntar quina llengua parlàvem.

—No saps distingir l’anglès quan el sents? —va dir en Carl, fent-me una mirada que deia ja t’havia dit que no era gaire llesta.

Enrojolant-se amb desconcert, la noia va explicar ràpidament que al començament sonava com alemany, o potser belga.

—No existeix el belga! —va esbufegar en Carl. I després, per a mi—: És una mica idiota. Però mira aquests pits! Molt madura per a catorze, oi? Ella jura que en té disset, però jo no la crec.

La Colette estava dreta escoltant aquella llengua estranya, incapaç de comprendre el fet que en Carl pogués parlar qualsevol altre idioma que no fos el francès. Finalment va preguntar si ell era realment francès. Semblava molt important per a ella.

—És clar que sóc francès —va dir en Carl alegrement—. No ho pots veure per la manera com parlo? Que parlo com un Boche? Vols veure el meu passaport?

—Val més que no li mostris el passaport —vaig dir recordant que ell tenia un passaport txec.

—T’agradaria entrar i mirar els llençols? —va preguntar ell, passant un braç per la cintura de Colette—. Haurem de llençar-los, crec. No els podrem portar a la bugaderia. Sospitarien que hem comès un crim.

—Que els renti ella —vaig dir jo de broma—. Hi ha moltes coses que podrà fer si vol encarregar-se de la casa.

—En aquest cas vols que es quedi? Saps que és il·legal, oi? Podríem anar a parar a l’estaro a causa d’això.

—Val més trobar-li un parell de pijames o una camisa de dormir —vaig dir—, perquè si corre per aquí de nit en aquesta teva brusa camisera boja podria perdre el cap i violar-la.

Ell va mirar la Colette i va rompre el riure.

—Què és això? —va exclamar ella—. Que us burleu de mi? Per què no parla francès, el teu amic?

—Tens raó —vaig dir—. A partir d’ara parlarem francès i res més que francès. D’accord?

Un somriure infantil es va escampar per la seva cara. Va corbar-se i va fer-me petons a les dues galtes. Quan ho feia, la seva pitrera va caure i va fregar-me la cara. La petita brusa camisera va obrir-se completament revelant un cos jove exquisidament ple.

—Jesús, treu-la d’aquí i tanca-la amb pany i clau a la teva habitació —vaig dir—. No em responsabilitzo pel que pot passar si ella ronda per aquí en aquesta indumentària mentre estàs fora.

En Carl la va despatxar cap a la seva habitació i va asseure’s de nou a la vora del llit.

—Tenim un problema a les mans, Joey —va començar ell—, i m’has d’ajudar. M’és igual el que puguis fer amb ella quan tinc l’esquena girada. No sóc gelós, ja ho saps. Però no l’has de deixar caure en mans de la policia. Si l’agafen se l’emportaran, i probablement se’ns emportaran també. El problema és què podem dir al conserge? No puc tancar-la com si fos un gos. Diré potser que és una cosina meva de visita. A la nit, quan me’n vaig a treballar, porta-la al cine. O a fer un tomb. No és difícil d’acontentar. Ensenya-li geografia o qualsevol cosa. No sap res. Serà bo per a tu, Joey. Millorarà el teu francès… I no la prenyis, si ho pots evitar. En aquest moment no vull ni pensar en diners per a avortaments. D’altra banda, ja no sé on viu el meu metge hongarès.

Jo vaig escoltar-lo en silenci. En Carl era un geni per embolicar-se en situacions difícils. El problema era, o potser era una virtut, que era incapaç de dir No. La major part de les persones diuen No immediatament, per un instint cec de supervivència. En Carl deia sempre Sí, És clar, Certament. Es comprometria per tota la vida en l’impuls d’un moment, sabent ben al fons, suposo, que el mateix instint de supervivència que feia que els altres diguessin No es faria operatiu en el moment crucial. Amb tots els seus impulsos calents, generosos, la seva bondat i tendresa instintiva, era també el paio més elusiu que mai he conegut. Ningú, cap poder de la terra el podia obligar a res una vegada hagués decidit alliberar-se. Era tan esmunyedís com una anguila, murri, enginyós, absolutament eixelebrat. Flirtejava amb el perill, no perquè fos coratjós sinó perquè això li donava l’oportunitat d’esmolar la seva agudesa, de practicar jujitsu. Quan estava borratxo es tornava imprudent i audaciós. En un atac de gosadia podia dirigir-se a una comissaria de la policia i cridar Merde! a plens pulmons. Si l’agafessin s’excusaria, dient que certament havia tingut una demència temporània. I se’n sortiria! Normalment feia aquests petits trucs tan de pressa que abans que els atabalats guàrdies de la pau poguessin tornar en si, ell es trobava ja a una illa o dues de distància, potser assegut en una terrassa, fotent-se una cervesa i amb un aire tan innocent com un xai.

En un destret en Carl sempre empenyorava la seva màquina d’escriure. Al començament aconseguia que n’hi donessin quatre-cents francs, que era una quantitat molt agradable. Prenia molta cura de la màquina perquè sovint es veia obligat a fer-la servir per a un préstec. Tinc present una imatge seva molt vívida, netejant i lubricant la cosa cada vegada que s’asseia per escriure i posant-hi la tapadora curosament quan acabava. També m’adonava que quedava secretament alleugerit quan l’empenyorava: això volia dir que es podia concedir unes vacances sense tenir mala consciència. Però quan s’havia gastat els diners i només tenia temps entre les mans, es tornava irritable; era en aquestes ocasions, ho jurava, que tenia sempre les seves idees més brillants. Si les idees es tornaven realment ardents o obsessives, comprava un petit quadern de notes i anava a un lloc qualsevol a escriure a mà, fent servir la més bella estilogràfica Parker que he vist mai. No admetia mai que prenia notes d’amagat, almenys no fins molt després. No, arribava a casa amb un aire amarg i malhumorat, dient que s’havia vist obligat a perdre tot el dia. Si li suggeria que anés a la redacció del diari, on treballava de nit, i fes servir una de les màquines, s’inventaria una bona raó per què això fos impossible.

Menciono aquest afer de la màquina i de no tenir-la mai quan li feia falta, perquè era una de les seves maneres de tornar les coses difícils per a ell mateix. Era un mecanisme artístic que, malgrat totes les proves en contra, sempre treballava en favor seu. Si no estigués privat de la màquina a intervals periòdics, s’hauria assecat i, per pura desmoralització, quedaria estèril enllà de la corba normal. La seva capacitat de romandre sota l’aigua, com aquell qui diu, era extraordinària. La majoria de les persones, observant-lo sota aquestes condicions submergides, normalment el considerava perdut. Però realment ell mai no es trobava en perill de submergir-se per sempre; si feia aquesta impressió era només perquè tenia una necessitat de compassió i atenció més que normal. Quan emergia i començava a narrar les seves experiències sota l’aigua, era una revelació. Provava, en primer lloc, que havia estat sempre molt viu. I no solament viu sinó extremament atent. Com si hagués nedat com un peix en un bol; com si ho hagués vist tot a través d’una lupa.

Era un estrany ocellot, de moltes maneres. Podia, a més a més, desmuntar els seus propis sentiments com el maquinisme d’un rellotge suís i examinar-los.

Per a un artista, les situacions dolentes són tan fèrtils com les bones, a vegades fins i tot més. Per a ell totes les experiències eren profitoses i podien convertir-se en crèdit. En Carl era el tipus d’artista que té por de fer servir el seu crèdit. En comptes d’expansionar el regne de l’experiència, preferia protegir el seu crèdit. Ho feia reduint el seu flux natural fins a un raget fi.

La vida ens proveeix constantment nous fons, nous recursos, fins i tot quan estem reduïts a la immobilitat. Al* llibre major de la vida no hi ha res que sigui fons congelats.

El que vull dir és que en Carl, sense saber-ho s’engalipava a ell mateix. Sempre aconseguia retenir en comptes de repartir. Així, quan esclatava, fos en la vida o amb la ploma, les seves aventures prenien una qualitat al·lucinatòria. Les mateixes coses que temia experimentar o expressar eren les que, en el moment equivocat, això és, quan estava menys preparat, era forçat a afrontar. Per això la seva audàcia era producte del desesper. A vegades es comportava com una rata acorralada, fins i tot en la seva feina. La gent es preguntava d’on treia el coratge o la inventiva per fer o dir certes coses. Oblidaven que ell es trobava sempre en un punt més enllà del qual l’home normal es suïcida. Per a en Carl el suïcidi no oferia cap solució. Si pogués morir-se i escriure sobre la seva mort, seria collonut. Acostumava a dir de vegades que no podia imaginar-se morint mai, tret d’alguna calamitat universal. No ho deia amb l’esperit d’un home ple d’una superabundància de vitalitat; ho deia com una persona que es refusava a balafiar la seva energia, que mai no havia permès que el rellotge parés.

Sempre que penso en aquesta època, quan vivíem junts a Clichy, sembla un tros del Paradís. Només hi havia un autèntic problema, que era el menjar. Totes les altres dolences eren imaginàries. Jo acostumava a dir-li això de tant en tant, quan ell es queixava de ser un esclau. Acostumava a dir que jo era un optimista incurable, però no era optimisme, era la profunda comprensió que, encara que el món estava ocupat excavant la seva pròpia tomba, encara hi havia temps per fruir de la vida, per estar alegre, despreocupat, per treballar o no treballar.

Aquest període va durar un bon any, i durant aquest temps vaig escriure Black Spring, em passejava amb bicicleta pels marges del Sena, vaig fer viatges al Midi o a la regió dels Chàteaux, i finalment vaig anar en un pícnic boig amb en Carl al Luxemburg.

Era un període en què hi havia molt de cony enlaire. Les noies angleses eren al Casino de París; menjaven en un restaurant a prix fixe prop de la Place Blanche. Vam fer-nos amics amb tot el grup, i finalment vam fer parelles amb una noia escocesa esplendorosament bella i la seva amiga del Ceilan que era eurasiàtica. La noia escocesa va acabar per encomanar a en Carl una bella dosi de purgacions, que ella havia agafat del seu amant negre del Melody’s Bar. Però això és avançar-me a la meva història. Hi havia també la noia del guarda-roba del petit dancing del carrer Fontaine, on acostumàvem a deixar-nos caure la nit lliure d’en Carl. Era una nimfomaníaca, molt alegre, molt modesta en les seves exigències. Ens va presentar a un tropell de noies que rondaven pel bar i que, quan no aconseguien trobar res millor que nosaltres, ens acceptaven al final de la nit per una cançó. Una d’elles insistia sempre que anéssim tots dos amb ella —deia que l’excitava. Després hi havia la noia, a l’épicerie^[10], a qui el marit americà havia fugit; li agradava que la portéssim al cine i després al llit, on es quedava desperta tota la nit parlant mal anglès. Li era igual qui de nosaltres dormia amb ella, perquè tots dos parlàvem anglès. I finalment hi havia la Jeanne, a qui el meu amic Fillmore havia fet el salt. La Jeanne es deixava caure per casa a qualsevol hora del dia o de la nit, sempre carregada amb ampolles de vi blanc, que ella bevia com un peix per consolar-se. Ho faria tot llevat d’anar al llit amb nosaltres. Era del tipus histèric, alternant entre humors d’extrema alegria i de la més negra malenconia. En els seus atacs es tornava lasciva i turbulenta. Podies despullar-la, tustar-li la patata, grapejar-li les tetes, fins i tot xuclar-la, si ho volguessis fer, però al moment que li acostaves el semaler al cony, perdia els estreps. Un minut et mossegava apassionadament i t’estirava la cigala amb les seves mans camperoles fortes, al minut següent plorava violentament i t’empenyia amb els peus o et pegava cegament amb els punys. Normalment quan ella marxava el pis quedava fet una ruïna. A vegades, en les seves ràbies precipitades, corria a fora de la casa mig despullada, per tornar gairebé immediatament, vergonyosa com una gata i plena d’excuses. En aquests moments, si volguessis, podries fotre-li una bona cardada, però mai no ho vam fer.

—Queda’t amb ella —encara puc sentir en Carl dient—. Ja n’he tingut prou d’aquesta meuca, és boja.

Jo pensava el mateix. Per amistat, li clavava una cardada seca, contra el radiador, l’omplia de conyac, i la despatxava. En aquests moments ella semblava extremament agraïda per aquestes petites atencions. Com una criatura.

N’hi havia una altra, que vam trobar més tard a través de la Jeanne, un ésser amb un aire innocent però perillosa con un escurçó. Es vestia d’una manera estrafolària, absurda, puc afegir-hi, a causa de la seva fixació a Pocahontas. Era parisina i amant d’un famós poeta surrealista, un detall que desconeixíem aleshores.

Poc després d’haver-la conegut, la vam trobar una nit passejant sola al passeig de les fortificacions. Era molt estrany aquell tomb a aquella hora de la nit i no poc sospitós. Va correspondre a la nostra salutació com si es trobés en trànsit. Semblava recordar les nostres cares però havia oblidat òbviament on o quan l’havíem coneguda. Ni estava interessada a refrescar la memòria. Va acceptar la nostra companyia com hauria acceptat la companyia de qualsevol persona que trobés per atzar. No va fer cap intent de conversar; la seva parla era més com un monòleg que nosaltres havíem interromput. En Carl, que era adepte d’aquesta mena de coses, la va alimentar de la seva pròpia manera esquizofrènica. A poc a poc la vam conduir cap a casa, com si fos una somnàmbula. No va haver-hi ni una sola pregunta d’ella sobre on la portàvem ni el que fèiem. Va entrar i es va asseure al divan com si estigués a casa. Va demanar te i un entrepà amb el mateix to de veu que podria haver fet servir per demanar-ho al garçon en un cafè. I en el mateix to de veu ens va preguntar quant li donaríem per quedar-se amb nosaltres. D’una manera pràctica, va afegir que li feien falta dos-cents francs per al lloguer, que calia pagar l’endemà. Dos-cents francs eren potser molts diners, va observar, però era la quantitat que li feia falta. Va parlar com si reflexionés sobre l’estat del rebost.

—A veure, ara, ens fan falta ous, mantega, pa i potser una mica de melmelada.

Així mateix:

—Si voleu que us la xucli, o si voleu fer-ho com els gossos, tot el que vulgueu, m’és igual —va dir mentre xarrupava el seu te com una duquessa en un basar de caritat—. Els meus pits encara són durs i temptadors —va continuar, descordant-se la brusa i traient-ne un grapat—. Conec homes que pagarien mil francs per dormir amb mi, però ara no tinc humor per trobar-los. Em fan falta dos-cents francs, ni més ni menys. —Va fer una petita pausa per mirar un llibre que es trobava sobre la taula prop del seu colze i després va continuar en la mateixa veu monòtona—: També tinc alguns poemes que us mostraré després. Probablement són millors que aquests —referint-se al llibre que acabava de mirar.

En aquest moment, en Carl, que era a la porta, va començar a fer-me senyals d’una manera sorda i muda, per fer-me saber que ella era boja. La noia, que havia estat forfollant a la seva bossa per treure els poemes, va mirar sobtadament i, agafant la mirada tensa a la cara d’en Carl, va observar calmosament i sensata que ell no hi era tot.

—Que hi ha bidet a la cambra de bany? —va preguntar en el mateix alè—. Tinc un poema que us llegiré d’aquí poc. És sobre un somni que vaig tenir l’altre dia. —Dient això, es va posar dreta i es va treure lentament la brusa i la faldilla—. Digues al teu amic que es prepari —va dir, desfent-se els cabells—. Dormiré primer amb ell.

En sentir això, en Carl va espantar-se. Cada vegada tenia més por d’ella, i al mateix temps estava trasbalsat amb riallades reprimides.

—Espera un moment —va dir ell—, pren una mica de vi abans que et rentis. Et farà bé. —Va treure ràpidament una ampolla i va servir-li un got. Se’l va beure d’un glop com si estigués apagant la set amb un got d’aigua—. Treu-me les sabates i les mitges —va dir, recolzant-se contra la paret i allargant una vegada més el got—. Ce vin est una saloperie^[11] —va afegir en el seu to monòton—, però hi estic acostumada. Suposo que tens els dos-cents francs, oi? Em fa falta exactament aquesta quantitat. No cent setanta-cinc ni cent vuitanta. Dóna’m la teva mà… —Va agafar la mà d’en Carl, que havia estat forfollejant amb la seva lligacama, i se la va col·locar a la figa—. Hi ha ximples que ja m’han ofert fins a cinc mil francs per tocar això. Els homes són estúpids. Te la deixo tocar per res. Vine, dóna’m un altre got. No és tan dolent quan en beus molt. Quina hora és?

Tot seguit que es va tancar a la cambra de bany, en Carles va deixar anar. Va riure com un boig. Aterrit, més aviat.

—No ho faré —va dir ell—. La tia pot tallar-me la polla amb una mossegada. Fotem-la a fora d’aquí. Li donaré cinquanta francs i la posaré en un taxi.

—Em sembla que no ho acceptarà —vaig dir, fruint del seu desconcert—. Ella parla seriosament. Per altra banda, si la flàvia és realment beneita potser s’oblidi dels calés.

—És una idea, Joey —va exclamar ell entusiasmat—. No hi havia pensat. Tens un cervell criminal. Però escolta, no em deixis allà tot sol amb ella, entens? Pots mirar-nos, a ella li és igual. Ella es cardaria un gos si li ho demanéssim. És una somnàmbula.

Vaig posar-me el pijama i em vaig ficar al llit. Ella va estar molta estona a la cambra de bany. Ens començàvem a preocupar.

—Val més anar a veure què carai passa —vaig dir.

—Vés-hi tu —va dir ell—. Aquesta paia em fa por.

Vaig aixecar-me i vaig trucar a la porta de la cambra de bany.

—Entra —va dir ella en la mateixa veu sorda, monòtona.

Vaig obrir la porta i la vaig trobar en pèl, d’esquena a mi. Amb el pintallavis vermell, escrivia un poema a la paret.

Vaig tornar enrere per cridar en Carl.

—Ha perdut el seny —vaig dir—. Està empastifant les parets amb els seus poemes.

Mentre en Carl llegia els seus versos en veu alta, jo vaig tenir una idea millor. Ella volia dos-cents francs. Collonut. Jo estava sense ni una roda, però sospitava que en Carl no havia cobrat el dia abans. Jo sabia que si mirava al volum titulat Faust, a la seva habitació, trobaria dos o tres bitllets de cent francs amagats entre els fulls. En Carl no sabia que jo havia descobert el seu cofre secret. L’havia trobat per atzar un dia quan buscava un diccionari. Sabia que ell continuava guardant una petita suma amagada en aquest volum del Faust, perquè vaig tornar-hi diverses vegades més tard per comprovar-ho. El vaig deixar afamat amb mi una vegada durant gairebé tres dies sabent que els diners eren allà. Tenia molta curiositat de veure quant de temps aguantaria amb mi.

El meu cervell va començar aleshores a treballar ràpidament. Els conduiria tots dos a la meva habitació, trauria els diners del cofre, els donaria a la noia i, durant el seu pròxim viatge al lavabo, trauria els diners de la seva bossa i els tornaria al Faust de Goethe. Deixaria que en Carl li donés els cinquanta francs de què havia parlat; això pagaria el taxi. Ella només buscaria els dos-cents francs al matí, i si era realment boja no trobaria a faltar els diners, i si no era boja es creuria probablement que els havia perdut al taxi. De totes maneres deixaria la casa com hi havia entrat —en trànsit. No pararia per prendre nota de l’adreça a la sortida, n’estava segur.

El pla va anar collonudament, llevat que li vam haver de fotre una cardada abans de fer-la marxar. Tot va passar d’una manera totalment inesperada. Jo li havia donat els dos-cents francs, per a gran sorpresa d’en Carl, i el vaig convèncer a afluixar cinquanta francs per a un taxi. Mentrestant, ella estava molt ocupada escrivint un altre poema, amb llapis, en un tros de paper que havia estripat d’un llibre. Jo seia al divan i ella era dreta davant meu de pèl a pèl, amb el cul mirant-me la cara. Vaig pensar a veure si continuaria escrivint si jo li ficava un dit a l’escletxa. Ho vaig fer molt suaument, com si explorés els delicats pètals d’una rosa. Ella va continuar gargotejant, sense el més mínim murmuri d’aprovació o desaprovació, simplement obrint les cames una mica més per a comoditat meva. Vaig tenir de seguida una tremenda erecció. Vaig aixecar-me i vaig empènyer la meva cigala endins. Ella va escarxofar-se endavant sobre la taula, amb el llapis encara a la mà.

—Porta-la aquí —va dir en Carl, que era al llit retorçant-se ara com una anguila. Vaig girar-la, la hi vaig ficar pel davant i, aixecant-la enlaire, la vaig arrossegar fins al llit. En Carl va saltar immediatament sobre ella, grunyint com un senglar. Vaig deixar que es satisfés i després la vaig cardar de nou, pel darrere. Quan vam acabar, ella va demanar vi i, mentre li omplia el got, va començar a riure. Era un riure tan sobrenatural, com mai no havia sentit abans. De sobte va parar, va demanar paper i llapis, després un bloc per aguantar el paper. Va asseure’s, va posar els peus a la vora del llit i va començar a fer un altre poema. Després d’escriure dues o tres ratlles va demanar el seu revòlver.

—Revòlver? —va xisclar en Carl, saltant del llit com un conill—. Quin revòlver?

—El que és a la meva bossa —va contestar ella calmadament—. Ara tinc ganes de fotre un tret a algú. Us ho heu passat bé pels vostres dos-cents francs. Ara’ és el meu torn.

Amb això, va fer un salt per agafar la bossa. Nosaltres vam saltar a sobre d’ella i la vam tombar a terra. La tia mossegava i espernetegava amb tota la força.

—Mira si hi ha una arma a la bossa, va dir en Carl, subjectant-la. Jo vaig fer un salt, vaig agafar-li la bossa i vaig veure que hi no hi havia cap arma; al mateix temps vaig treure els dos bitllets i els vaig amagar sota el petjapapers de la taula.

—Llança-li una mica d’aigua, de pressa —va dir en Carl—. Em sembla que tindrà un atac.

Vaig córrer a la pica, vaig omplir un gerro amb aigua i el vaig llançar sobre d’ella. Va bleixar, va remenar-se una mica, com un peix fora de l’aigua, va asseure’s i, amb un somriure misteriós, va dir:

—Ça y est, c’est bien assez… laissez-moi sortir^[12].

Collonut, vaig pensar, finalment ens la traurem de sobre. Vaig dir a en Carl:

—Vigila-la, jo agafaré les seves coses. Haurem de vestir-la i posar-la en un taxi.

Vam eixugar-la i vestir-la el millor que vam poder. Jo tenia una sensació intranquil·la que ella començaria alguna cosa de nou abans que la poguéssim fotre fora de casa. I què passaria si comencés a cridar al carrer, només per fer la punyeta?

Vam vestir-nos per torns, ràpidament, vigilant-la com un falcó. Precisament quan estàvem a punt de marxar, ella va recordar el tros de paper que havia deixat sobre la taula, el poema inacabat. Quan el buscava, els seus ulls van caure sobre els bitllets desats sota el petjapapers.

—Els meus diners! —va cridar.

—No siguis ximple —vaig dir jo calmadament, agafant-la pel braç—. Et penses que te’ls robaríem, oi que no? Els teus diners són a la teva bossa.

Ella em va llançar una mirada ràpida, penetrant, i va abaixar els ulls.

—Je vous demande pardon —va dir—. Je suis très nerveuse ce soir^[13].

—Això mateix —va dir en Carl, empenyent-la fins a la porta—. Ets molt llest, Joey —va dir ell en anglès, quan baixaven les escales.

—On vius? —va preguntar en Carl, quan havíem cridat un taxi.

—Enlloc —va contestar—. Estic cansada. Digue-li que em deixi en un hotel, qualsevol hotel.

En Carl semblava commogut.

—No vols que t’acompanyem? —va preguntar.

—No —va dir ella—. Vull dormir.

—Deixa —vaig dir jo, estirant-lo—. Es trobarà bé.

Vaig tancar la porta i vaig fer un gest de comiat. En Carl va quedar estabornit mirant el taxi que s’allunyava.

—Què et passa? No deus estar preocupat per ella, oi? Si és boja no li farà falta pasta, ni tan sols un hotel.

—Ja ho sé, però tot i així… Escolta, Joey, tu és un malparit sense cor. I els diners! Jesús, l’hem cardada a les bones.

—Sí —vaig dir—, ha estat una sort que jo sabés on guardes la pasta.

—Vols dir que aquells diners eren meus? —va dir ell, comprenent de sobte el que jo volia dir.

—Sí, Joey, l’etern femení sempre ens arrossega. Un gran poema, el Faust.

En sentir això ell va anar fins a la paret, va recolzar-s’hi, després va doblegar-se amb riallades histèriques.

—Jo em creia que era el perspicaç —va dir ell—, però sóc només un novatell. Escolta, demà ens gastarem aquests diners. Farem un bon àpat en qualsevol lloc. Et portaré a un restaurant com cal per variar.

—A propòsit —vaig observar—, la seva poesia valia alguna cosa? No he pogut examinar-la. Vull dir, aquells versos a la cambra de bany.

—Hi havia una ratlla bona —va dir—. La resta era una cosa llunatical.

—Llunatical? Aquesta paraula no existeix en anglès.

—Bé, però era això. Boja no la descriuria. S’ha d’inventar una nova paraula per a allò. Llunatical. M’agrada aquesta paraula. La faré servir… I ara vaig a contar-te una cosa, Joey. Que recordes el revòlver?

—Quin revòlver? No hi havia cap revòlver.

—Sí, que n’hi havia —va contestar ell fent-me un somriure estrany—. L’he amagat a la capsa del pa.

—En aquest cas has escorcollat la seva bossa primer, oi?

—Només buscava algunes monedes —va dir ell, balancejant el cap com si se’n sentís vergonyós.

—No m’ho crec —vaig dir—, deu haver-hi alguna altra raó.

—Ets molt llest, Joey —va contestar ell alegrement—, però a vegades se t’escapen coses. Recordes quan ella s’ha posat a la gatzoneta per fer pipi… prop de les muralles? M’havia donat un moment la bossa. He sentit alguna cosa dura a dins, alguna cosa com una arma. No he dit res perquè no volia fer-te por. Però quan has començat a dirigir-la cap a casa, m’he sentit espantat. Quan ella ha anat al lavabo, he obert la bossa i he trobat l’arma. Estava carregada. Vet-aquí les bales, si no em creus…

Vaig mirar-les completament estupefacte. Un calfred va recórrer la meva espina amunt i avall.

—Deu estar realment boja —vaig dir, deixant anar un sospir d’alleujament.

—No —va dir en Carl—, crec que no és boja. Ho està interpretant. I els poemes tampoc no són bojos, són llunaticals. Pot haver estat hipnotitzada. Algú pot haver-la posat a dormir, li ha posat el revòlver a la mà i li ha dit que portés dos-cents francs.

—Això és realment una bogeria! —vaig exclamar.

Ell no va contestar. Va caminar capbaix, callat durant alguns minuts.

—El que em desconcerta —va dir, mirant-me—, és això: per què la tia ha oblidat el revòlver tan de pressa? I per què no ha mirat els diners a la bossa quan li has mentit? Crec que ella sabia que el revòlver havia volat, i els diners també. Crec que ella tenia por de nosaltres! I ara estic agafant por de nou, jo mateix. Crec que val més que anem a passar la nit a un hotel. Demà farem un viatget a qualsevol lloc… estarem lluny durant uns dies.

Vam girar-nos sense dir res més i vam començar a caminar ràpidament cap a Montmartre. Estàvem aterrits…

Aquest petit incident va precipitar la nostra fuita a Luxemburg. Però m’he avançat mesos en la meva història. Tornem al nostre ménage à trois.

Colette, la noia abandonada, aviat va tornar-se una combinació de Ventafocs, concubina i cuinera. Vam haver d’ensenyar-li tot, inclòs l’art de rentar-se les dents. Estava en l’edat difícil, sempre deixava caure coses, ensopegava, es perdia, i etcètera. De tant en tant desapareixia durant un parell de dies. Era impossible descobrir el que feia durant aquests intervals. Com més la interrogàvem més apàtica i vaga es tornava. A vegades sortia per a un tomb al matí i tornava a mitjanit amb un gat perdut o un cadell que havia trobat al carrer. Una vegada la vam seguir una tarda sencera, només per veure com passava el temps. Era com seguir una somnàmbula. Tot el que feia era vagar d’un carrer a un altre, sense objectiu, indiferentment, parant per espiar els aparadors de les botigues, descansar en un banc, donar menjar als ocells, comprar-se un caramel de palet, quedar-se dreta minuts sense fi en trànsit, i després continuar de nou de la mateixa manera sense objectiu, indiferent. Vam seguir-la durant cinc hores per descobrir simplement que teníem una criatura a les mans.

En Carl estava commogut amb la seva candidesa. També començava a cansar-se de la seva dieta sexual feixuga. I estava una mica irritat perquè ella es menjava tot el seu temps lliure. Havia desistit de qualsevol idea d’escriure, primer perquè la màquina era empenyorada, i després perquè ja no tenia un minut seu. La Colette, pobra animeta, no tenia la més mínima idea del que havia de fer amb ella mateixa. A vegades es quedava al llit tota la tarda, cardant-lo, i estava a punt per a més quan en Carl tornava de la feina. En Carl normalment arribava a casa pels volts de les tres de la matinada. A vegades no sortia del llit fins a les set de la tarda, a penes amb temps de menjar i córrer cap a la feina. Després d’un atac seu, em demanava que intentés alguna cosa amb ella.

—Estic sec de tant cardar —em deia—. L’enze, té tot el cervell al cony.

Però la Colette no m’atreia. Jo estava enamorat de la Nys, que encara parava al Cafè Wepler. Havíem esdevingut bons amics. Ja no hi havia qüestions de diners. És cert que jo li portava uns petits regals, però això era, en certa manera, diferent. De tant en tant la convencia que fes un dia lliure. Anàvem a uns indrets petits al llarg del Sena, o agafàvem un tren fins a algun bosc a prop, on jèiem a la gespa i cardàvem a més no poder. Mai no li vaig fer preguntes sobre el seu passat. Sempre conversàvem sobre el futur. Almenys ella ho feia. Com tantes dones franceses, el seu somni era trobar una petita casa a província, en un indret qualsevol del Midi, amb preferència. París no li agradava gaire. Era malsà, deia.

—I què faries per passar el temps? —vaig preguntar una vegada.

—Què faria? —va repetir ella, sorpresa—. No faria res. Simplement viuria.

Quina idea! Quina idea tan sana! Vaig envejar la seva flegma, la seva indolència, la seva despreocupació. Jo l’estimulava a parlar-ne llargament, de no fer res, vull dir. Era un ideal amb el qual jo mai no havia flirtejat. Per assolir-ho has de tenir el cervell buit, o molt ple i ric. Seria millor, acostumava pensar, jo, tenir el cervell buit.

Només el fet de veure la Nys menjar ja era inspirador. Ella fruïa de cada queixalada del seu menjar, que triava amb molta cura. Per cura no vull dir preocupació per les calories i les vitamines. No, posava cura a la tria de les coses que li agradaven i que estaven d’acord amb ella, perquè les assaboria. Podia arrossegar l’àpat interminablement, amb el seu bon humor augmentant constantment, la seva indolència esdevenint cada vegada més seductora, el seu esperit tornant-se més intens, més viu, més brillant. Un bon àpat, una bona xerrada, una bona cardada… quina manera millor de passar el dia? No hi havia cucs devorant la seva consciència, ni neguits de què no pogués desempallegar-se. Flotava amb la marea, res més. No faria fills, no contribuiria amb res al benestar de la comunitat, no deixaria cap marca al món en passar. Però onsevulga que anés faria la vida més fàcil, més atractiva, més fragant. I això no és poc. Cada cop que la deixava tenia la sensació d’un dia ben passat. M’agradaria poder prendre també la vida d’aquella manera fàcil, natural. A vegades desitjava ser una femella, com ella, sense posseir res més llevat d’un cony atractiu. Com seria meravellós posar el teu cony a treballar i fer servir el teu cervell per al plaer! Enamorar-se amb felicitat! Esdevenir al més inútil possible! Desenvolupar una consciència dura com una pell de cocodril! I quan fos vella i deixés de ser atractiva, comprar una cardada, si calgués. O comprar un gos i ensinistrar-lo per fer-ho. Morir, quan l’hora vingués, nua i sola, sense culpa, sense recança, sense penediment…

Hi somiava després de passar un dia amb la Nys a l’aire lliure.

Quin plaer seria robar una picossada i donar-la-hi al moment que s’acomiadava. O acompanyar-la part del camí, fins a Orange, per exemple, o Avinyó. Balafiar un mes o dos com un vagabund, escalfant-nos en la seva indolència calenta. Servir-la, només per fruir de la seva fruïció.

Les nits que no la podia veure —quan tenia clients— jo passejava sol, entrava en petits bars als carrers laterals, o en tavernes subterrànies, on altres noies exercien el seu ofici d’una manera estúpida, sense sentit. A vegades, per pur avorriment, me n’anava amb una, encara que em deixés el regust de cendres.

Sovint, quan tornava a casa, la Colette encara era desperta i voltava per la casa en aquella ridícula brusa camisera japonesa que en Carl havia comprat en un basar. No sé per què, però semblava que mai no aconseguíem tenir els diners per comprar-li un pijama. Normalment la trobava a punt de fer un mos. Intentava quedar-se desperta, pobra noia, per saludar en Carl quan tornés de la feina. Jo seia i feia el mos amb ella. Xerràvem d’una manera inconnexa. Ella mai no tenia res per dir que valgués la pena escoltar. No tenia aspiracions, somnis, desitjós. Era tan alegre com una vaca, obedient com una esclava, atractiva com una nina. No era estúpida, era enze, enze de la manera que ho és un animal. La Nys, per altra banda, no era pas de poc pesquis. Peresosa, sí. Peresosa com el pecat. Tot el que la Nys deia era interessant, fins i tot quan no es referia a res. Un do que jo valoro molt enllà de la capacitat de parlar amb intel·ligència. De fet, aquesta manera de parlar em sembla de primer ordre. Contribueix a la vida, mentre que l’altra, el llenguatge cultivat, soscava la nostra força, ho torna tot estèril, fútil, sense sentit, Però la Colette, com dic, tenia només la placidesa d’una vedella. Quan la tocaves trobaves una carn freda, sense inspiració, com gelatina. Podies passar-li la mà per les natges mentre et servia el cafè, però era com acariciar un pom d’escala. El seu poder era més el d’un animal que d’un ésser humà. Es posava la mà sobre el cony com per amagar alguna cosa lletja, no alguna cosa perillosa. S’amagava el cony i deixava les mamelles al descobert. Si venia a la cambra de bany i em trobava fent un riu, es quedava a la porta i xerrava amb mi d’una manera prosaica. No l’excitava veure un home orinant; només s’excitava quan et posaves a sobre d’ella i pixaves dintre d’ella.

Una nit, arribant a casa molt tard, vaig veure que havia oblidat la meva clau. Vaig trucar amb força però no va haver-hi resposta. Vaig pensar que potser se n’havia anat una altra vegada en una de les seves innocents peregrinacions. No hi havia res a fer llevat de passejar lentament cap a Montmartre i agafar en Carl quan tornés de la feina. Prop de mig camí de la plaça Clichy el vaig trobar; li vaig dir que la Colette potser havia tocat el dos. De volta a casa vam trobar els llums tots encesos. Però la Colette no hi era ni s’havia emportat cap de les seves coses. Semblava que simplement havia anat a fer un tomb. Aquell mateix matí, en Carl havia dit que es casaria amb ella tot seguit que arribés a la majoria d’edat. Em feien molta gràcia les seves bufonades, ella abocada a la finestra de l’habitació i ell de la finestra de la cuina, bramant perquè tots els veïns poguessin sentir:

—Bonjour, Madame Oursel, comment ça va ce matin?^[14]

Ara ell estava deprimit. Estava segur que la policia havia vingut i se l’havia emportada.

—Aviat vindran per mi —va dir—. És el final.

Vam decidir de sortir, fer una nit. Passava una mica de les tres de la matinada. La plaça Clichy estava morta excepte per alguns bars que es quedaven oberts tota la nit. La meuca amb la cama de fusta continuava al seu lloc davant del Gaumont Palace; tenia la seva petita clientela fidel que la mantenia ocupada. Vam fer un mos prop de la plaça Pigalle, entre un grup de voltors de la matinada. Vam mirar el petit dancing on la nostra amiga, la noia del guarda-roba, treballava, però precisament estaven tancant. Vam zigzaguejar turó amunt fins al Sacré Coeur. Al peu de la catedral vam descansar una mica, mirant per sobre el mar de llums guspirejant. A la nit, París esdevé engrandida. La il·luminació, més suau des de dalt, redueix la crueltat i la sordidesa dels carrers. A la nit, des de Montmartre, París és veritablement màgica; jeu al balmat d’un bol com una enorme gemma estellada.

Amb l’alba, Montmartre es torna indescriptiblement bell. Una foguerada de color de rosa es difon per les parets blanques. Els enormes anuncis, pintats en vermells i blaus brillants a les parets pàl·lides, sobresurten amb una frescor d’una gran voluptuositat. Venint al voltant del costat del turó vam trobar un grup de monges amb un aire tan pur i virginal, tan reposat, calm i dignificat, que ens vam sentir avergonyits de nosaltres. Una mica més endavant vam ensopegar amb un ramat de cabres fent el seu camí erràticament avall del vessant abrupte; al darrere un complet cretí el seguia reposadament, tocant algunes notes estranyes de tant en tant. L’atmosfera era de la més gran tranquil·litat, de la més gran pau; podria haver estat un matí del segle XIV.

Aquell dia vam dormir fins gairebé al vespre. Encara no hi havia senyal de la Colette, la policia encara no ens havia visitat. El matí següent, però, pels volts del migdia, va haver-hi un truc ominós a la porta. Jo era a la meva habitació picant a la màquina. En Carl va anar a la porta. Vaig sentir la veu de la Colette i després la veu d’un home. Després vaig sentir també la veu d’una dona. Vaig continuar mecanografiant. Vaig escriure qualsevol cosa que em venia al cap, només per mantenir la pretensió d’estar ocupat.

Finalment en Carl va aparèixer amb un aire de perseguit i desconcertat.

—Es va deixar el rellotge aquí, ella? —va preguntar—. Cerquen el seu rellotge.

—Qui cerca? —vaig preguntar.

—La seva mare és aquí… No sé qui és l’home. Potser un detectiu. Vine un moment, et presentaré.

La mare era una dona d’edat mitjana, bella, molt elegant, amb un aire gairebé distingit. L’home, vestit d’una manera soberga i seriosa, semblava un advocat. Tothom parlava en veu baixa, com si hi hagués hagut una mort.

Vaig sentir immediatament que la meva presència no deixava de tenir un cert efecte.

—Vostè és també escriptor? —Era l’home qui parlava.

Vaig contestar cortesament que sí.

—Que escriu en francès?

A això vaig fer una resposta plena de tacte i adulació, lamentant el fet que, encara que vivia a França feia uns cinc o sis anys i coneixia bé la literatura francesa, fins i tot en traduïa de tant en tant, les meves incapacitats nadiues m’havien impedit de dominar la seva bella llengua suficientment per expressar-me com desitjaria.

Vaig cridar tots els meus recursos per expressar eloqüentment i correcta aquesta retòrica. Em va semblar que va encertar al blanc.

Quant a la mare, mirava els títols dels llibres que s’apilonaven sobre la taula d’en Carl. Impulsivament, va triar-ne un i el va lliurar a l’home. Era l’últim volum de la famosa obra de Proust. L’home va aixecar la vista del llibre per examinar en Carl amb nous ulls. Hi havia una deferència fugaç, contrariada, a la seva expressió. En Carl, una mica desconcertat, va explicar que treballava en un assaig que pretenia demostrar la relació entre la metafísica de Proust i la tradició oculta, particularment la doctrina d’Hermes Trismegist, de qui estava enamorat.

—Tiens, tiens^[15] —va dir l’home, aixecant una cella significativament i fent-nos una mirada severa però no del tot condemnatòria—. Seria tan amable de deixar-nos sols amb el seu amic alguns minuts? —em va dir.

—Naturalment —vaig contestar, i vaig tornar a la meva habitació, on vaig reprendre la meva mecanografia sense mirar on.

Van estar tancats a l’habitació d’en Carl una bona mitja hora, em va semblar. Quan van venir a la meva habitació a acomiadar-se, jo havia escrit unes vuit o deu pàgines de pur barboteig, que ni el surrealista més ferotge podria entendre. Vaig dir adéu a la Colette com si fos una petita òrfena que haguéssim rescatat i que tornàvem amb seguretat als seus pares feia molt perduts. Vaig preguntar si havien trobat el rellotge. No, però esperaven que nosaltres el trobéssim. Era un petit record, van explicar.

Tot seguit que la porta es va tancar, en Carl va córrer a la meva habitació i em va fer una abraçada.

—Joey, em sembla que m’has salvat la vida. O potser ha estat en Proust. Aquell malparit malcarat ha quedat realment impressionat. Literature! Tan francès, això. Aquí, fins i tot la policia té mentalitat literària. I el fet que tu ets americà, un escriptor famós, he dit jo, ha fet pujar enormement la nostra reputació. Saps el que el paio m’ha dit quan has marxat? Que era el tutor legal de la Colette. A propòsit, ella té quinze anys, però ja ha fugit de casa abans. Sigui com sigui, ell ha dit que seria una sentència de deu anys si em portava al tribunal. M’ha preguntat si ho sabia. He dit que sí. Em sembla que ha quedat sorprès que no hagués fet cap intent de defensar-me. Però el que l’ha sorprès més ha estat descobrir que nosaltres érem escriptors. Els francesos tenen un gran respecte pels escriptors, ja ho saps. Un escriptor no és mai un criminal vulgar. Esperava trobar un parell d’apatxes, crec. O xantatgistes. Quan t’ha vist ha afluixat. M’ha preguntat després quina mena de llibres escrivies i si algun d’ells havia estat traduït. Li he dit que ets un filòsof i que ets molt difícil de traduir…

—Ha estat fantàstic, allò que li has dit sobre Hermes Trismegist —vaig dir—. Com hi has pensat?

—No he pensat res —va dir en Carl—. Estava tan aterrit que he dit la primera cosa que m’ha passat pel cap… A propòsit, una altra cosa que l’ha impressionat és el Faust, perquè era en alemany. Hi havia també alguns llibres anglesos: Lawrence, Blake, Shakespeare. Gairebé el sento pensant: «Aquests paios no poden ser tan dolents com això. La petita podria haver caigut en pitjors mans».

—Però què ha dit la mare?

—La mare! Li has fet una bona mirada? No solament era bella, era divina. Joey, quan els meus ulls han caigut sobre ella, me n’he enamorat. Durant tot el temps, amb prou feines ha dit un mot. Al final m’ha dit: «Monsieur, no l’enviarem al tribunal, amb la condició que ens prometi que no intentarà veure la Colette de nou. Entesos?». Jo amb prou feines he sentit el que em deia. M’he enrojolat i he quequejat com un noi. Si m’hagués dit: «Monsieur, si’s plau vingui amb nosaltres a la comissaria», jo hauria dit: «Oui, Madame, à vos ordres^[16]». Anava a besar-li la mà, però he pensat que això podria ser anar massa lluny. T’has adonat del perfum que portava? Era… —Va recitar una marque qualsevol amb un número, com si jo hagués de quedar impressionat—. Tu no saps res de perfums, me n’oblidava. Escolta, només les dones de classe porten perfums com aquell. Ella podria ser una duquessa o una marquesa. Llàstima que no vaig lligar-me la mare en comptes de la filla. A propòsit, això farà un bon final per al meu llibre, oi?

Un bon final, vaig pensar. De fet, va escriure la història alguns mesos després i era una de les millors coses que ha fet mai, especialment el pas sobre Proust i el Faust. Mentre l’escrivia delirava sobre la mare. Semblava haver oblidat totalment la Colette.

Bé, aquest episodi a penes s’havia acabat quan les noies angleses van entrar en escena, i després la noia de la tenda de comestibles que estava boja per aprendre anglès, i després la Jeanne, i als interludis la noia del guarda-roba i de tant en tant una bagassa del cul-de-sac darrere el Cafè Wepler —de la trampa, com li dèiem, perquè passar a la nit per aquell petit carreró en el camí de casa era com desafiar el perill.

I després va venir la somnàmbula amb el revòlver, que ens va fer estar frisosos durant alguns dies.

Un matí, després d’haver estat desperts tota la nit xumant una mica de vi algerià, en Carl va tenir la idea de fer unes vacances apressades durant alguns dies. Hi havia un gran mapa d’Europa penjat a la meva paret que vam examinar febrilment a veure on podríem anar amb els fons limitats a la nostra disposició. Primer vam pensar anar a Brussel·les, però després de pensar-hi molt vam abandonar la idea. Vam acordar que els belgues no tenien cap interès.

Pel mateix preu podríem anar al Luxemburg. Estàvem borratxos i el Luxemburg ens va semblar l’indret ideal per anar a les sis de la matinada. No vam fer cap maleta. Tot el que ens feia falta eren les nostres raspallets de les dents, que vam oblidar en la pressa per agafar el tren.

Algunes hores després travessàvem la frontera i entràvem al tren envernissat, entapissat, que ens portaria al país d’opéra bouffe que jo de totes maneres estava molt desitjós de veure. Vam arribar cap al migdia, endormiscats i esbalaïts. Vam fer un dinar feixuc, acompanyat amb el vi del país i vam caure al llit. Pels volts de les sis vam aixecar-nos i vam sortir una mica. Era un país pacífic, gras, indolent, amb sons de música alemanya pertot arreu; les cares dels seus habitants tenien estampada una mena de benaurança bovina.

No vam trigar gaire a fer amistat amb la Blancaneu, la principal atracció d’un cabaret prop de l’estació. La Blancaneu tenia prop de trenta-cinc anys, cabells llargs molt rossos i ulls blaus i vius. Es trobava allà feia només una setmana i ja estava avorrida. Vam prendre un parell de whiskies amb soda amb ella, vam ballar alguns valsos amb ella, vam oferir begudes a l’orquestra, tot això per una suma fenomenalment ridícula, i després la vam invitar a sopar. Un bon sopar en un bon hotel arribava a uns vuit francs per barba. Com que era suïssa, la Blancaneu era massa enze, o massa bonifàcia, per fer-ho per diners. Tenia només una idea al cap: tornar a la feina a l’hora. Era fosc quan vam sortir del restaurant. Vam vagar instintivament cap als afores de la ciutat i aviat vam trobar un terraplè, on la vam tombar i li vam donar el que li feia falta. Ella s’ho va prendre com si fos un còctel i ens va demanar que tornéssim més tard; trobaria una amiga que es creia que nosaltres trobaríem atractiva. La vam acompanyar al cabaret i després vam anar a explorar la ciutat més a fons.

En un petit cafè, on hi havia una vella tocant la cítara, vam demanar vi. Era un lloc molt malencònic, i vam sentir-nos tot seguit enfastijats. Quan érem a punt de marxar, l’amo va venir i ens va donar la seva targeta dient que esperava que tornéssim. Mentre parlava, en Carl em va donar la targeta i un cop de colze. Vaig llegir-la. Deia, en alemany: «Cafè-lliure-de-jueus». Si hagués dit «Café-lliure-de-limburger» no m’hauria semblat més absurd. Vam riure a la cara de l’home. Després vam demanar-li, en francès, si comprenia l’anglès. Va dir que sí. Aleshores vaig dir:

—Deixa’m dir-te això: encara que no sóc jueu, et considero un idiota. Que no tens res millor en què pensar? Estàs dormint… T’estàs rebolcant en la teva pròpia merda. Entens?

Ell ens va mirar atordit. Aleshores en Carl va començar, en un francès que faria honor a un apatxe:

—Escolta, tu, tros de formatge cardat —va començar ell.

L’home va començar a aixecar la veu.

—I moixoni —va dir en Carl amenaçadorament, i va fer un gest com si anés a escanyar el vell cretí—. Et diré només dues paraules: ets un cony vell. Fots fàstic!

Amb això li va agafar un dels seus atacs apoplèctics de riallades. Crec que l’home va tenir la impressió que érem bojos. Vam recular lentament, rient històricament i fent-li ganyotes. L’idiota era tan totxo, estava tan perplex, que tot el que va poder fer fou seure en una cadira i eixugar-se el front.

Al final del carrer vam trobar un policia amb aire d’endormiscat. En Carl va dirigir-se a ell respectuosament, es va treure el barret i, en un alemany impecable li va dir que havíem acabat de sortir del Judenfreies Cafè on havia començat una baralla perquè —aquí va abaixar la veu— el propietari havia tingut un atac i estava a punt de matar algú. El policia ens va agrair de la seva manera oficiosa, indolent, i va arrossegar-se cap al cafè. A la cantonada, vam trobar un taxi; vam demanar que ens portés a un gran hotel que havíem vist abans.

Vam estar al Luxemburg tres dies, menjant i bevent a més no poder, escoltant les excel·lents orquestres alemanyes, observant la vida calma d’un poble que no té raó per existir i que de fet no existeix, excepte com les vaques i els xais existeixen. La Blancaneu ens havia presentat la seva amiga, que era de Luxemburg i una cretina fins a la moll dels ossos. Vam xerrar de com es fa el formatge, de ganxet, de balls camperols, de mines de carbó, d’exportació i importació, de la família reial i de les petites dolences que els agafaven de tant en tant, i etcètera. Vam passar un dia sencer a la Vall dels Monjos, el Pfaffenthal. Una pau de mil anys semblava regnar sobre aquella vall somnolenta. Era com un passadís que Déu havia traçat amb el menovell, un recordatori als homes que, quan la seva set insaciable de sang estigués aplacada, quan es cansessin de la lluita, aquí trobarien pau i repòs.

Per ser sincer, era una mena de món bell, ordenat, pròsper, indolent, tothom ple de bon humor, caritatiu, bondadós, tolerant. Tanmateix, per una raó qualsevol, hi havia una olor de podrit a tot l’indret. L’olor d’estancament. La bondat dels habitants, que era negativa, havia deteriorat la seva fibra moral.

Tot el que els interessava era saber d’on vénen les garrofes. No podien fer pa, però podien plantar-hi garroferes.

Vaig sentir-me ple de fàstic. Valia més morir com un poll a París que viure aquí menjant el més bo i millor del món, vaig pensar.

—Tornem i agafem una bona dosi de purgacions —vaig dir, despertant en Carl d’un estat de gairebé torpor.

—Què? Què dius? —va murmurar ell amb la veu pastosa.

—Sí —vaig dir—, fotem el camp, tot això fa fàstic. Luxemburg és com Brooklyn, només més bonic i verinós. Tornem a Clichy i anem de gresca. Vull treure’m el regust d’això de la boca.

Era prop de mitjanit quan vam arribar a París. Vam córrer a la redacció on el nostre bon amic King feia la columna de les curses. Vam demanar-li més francs i vam anar-nos-en volant.

Jo em trobava en la disposició d’agafar la primera meuca que aparegués.

—L’agafaré, amb purgacions i tot —vaig pensar—. Merda, al capdavall, una dosi de purgacions és alguna cosa. Aquells conys luxemburguesos estan plens de xerigot.

En Carl no estava tan interessat a agafar una altra dosi de purgacions. La seva virosta ja sentia gratera, em va dir. Intentava endevinar qui les hi podia haver encomanat, si és que eren purgacions, com sospitava.

—Si en tens, no té cap importància agafar-ne una altra vegada —vaig observar jo alegrement—. Agafa’n una dosi doble i escampa-la a l’estranger. Infecta tot el continent! Val més una malaltia venèria que una pau i una calma moribundes. Ara ja sé el que fa el món civilitzat: és el vici, el lladronici, la mentida, la lascívia. Merda, els francesos són un gran poble encara que siguin sifilítics. No em demanis d’anar a un país neutral una altra vegada. No em deixis mirar més vaques, humanes o no.

Em trobava tan fotut que hauria pogut violar una monja.

Va ser amb aquesta disposició que vam entrar al petit dancing on parava la nostra amiga del guarda-roba. Era només una mica després de mitjanit i en teníem prou per a una petita barrila. Hi havia tres o quatre putes al bar i un o dos borratxos, anglesos és clar. Marxosos, probablement. Vam ballar una mica i després les putes van començar a xeringar-nos.

És espantós el que es pot fer en un bar francès. Per a una putain, qualsevol que parli anglès, mascle o femella, és degenerat. Una noia francesa no es degrada si fa un xou per a un estranger, de la mateixa manera que un lleó marí no esdevé civilitzat si és ensinistrat a fer trucs.

L’Adrienne, la noia del guarda-roba, havia anat al bar per a una beguda. Va asseure’s en un tamboret alt amb les cames obertes. Jo era al seu costat amb un braç al voltant d’una de les seves amiguetes. De fet tenia la mà amunt del seu vestit. Vaig jugar amb ella una mica i després ella va lliscar del seu tamboret i, posant un braç al voltant del meu coll, em va obrir furtivament la bragueta i va tancar la ma sobre els meus ous. Els músics tocaven un vals lent amb els llums fluixos. L’Adrienne em va conduir a la pista, amb la meva bragueta oberta i, agafant-me amb força, em va empènyer cap al mig de la pista on aviat estàvem estrets com arengades. A penes ens podíem moure de l’embús. Ella va portar de nou la mà a la meva bragueta, va treure’m la cigala a fora i la va posar contra el seu cony. Era atroç. Per fer-ho encara més terrible, una de les seves amiguetes, que estava tasconada prop nostre, va agafar-me descaradament el semaler. En aquest punt no vaig poder aguantar-ho més i vaig escórrer-me a la seva mà.

Quan vam tornar al bar, en Carl es trobava a una cantonada, ajupit sobre una noia que semblava aclofar-se al terra. El bàrman semblava molest.

—Això és un bar, no un meublé —va dir.

En Carl el va mirar atordit, amb la cara plena de pintallavis, la corbata de biaix, l’armilla descordada, els cabells caiguts sobre els ulls.

—Això no són putes —va murmurar—, són nimfomaníaques.

Va seure al tamboret amb el faldar de la camisa sortint de la bragueta. La noia va començar a cordar-li la bragueta. De sobte, va mudar d’idees, la va descordar de nou i, traient-li el carquinyoli a fora, va corbar-se i el va besar. Allò era anar una mica massa lluny. El gerent va acostar-se tímidament per informar-nos que hauríem de comportar-nos de manera diferent o fotre el camp. No semblava enfadat amb les noies: simplement les va renyar, com si fossin criatures entremaliades.

Volíem sortir tot seguit, però l’Adrienne va insistir que esperéssim fins a l’hora de tancar. Va dir que volia anar amb nosaltres.

Quan finalment vam cridar un taxi i ens vam amuntegar, vam descobrir que érem cinc. En Carl volia fotre fora una de les noies, però no aconseguia decidir quina. Durant el camí vam parar per comprar alguns entrepans, una mica de formatge i olives, i algunes ampolles de vi.

—Es quedaran molt decebudes quan descobreixin quants ballarocs ens queden —va dir en Carl.

—Collonut —vaig dir—, potser aleshores tocaran el dos. Estic cansat, M’agradaria banyar-me i deixar-me caure al llit.

Tot seguit que vaig arribar em vaig despullar i vaig obrir l’aigua del bany. Les noies eren a la cuina a preparar la taula. Jo havia acabat de ficar-me a la banyera i m’ensabonava, quan l’Adrienne i una de les altres noies van entrar a la cambra de bany. Havien decidit que també prendrien un bany. L’Adrienne va alliberar-se tot seguit de la roba i va ficar-se a la banyera amb mi. L’altra també es va despullar, després va venir i va quedar-se dreta al costat de la banyera. L’Adrienne i jo érem davant per davant, amb les cames enllaçades. L’altra noia es va corbar sobre la banyera i va començar a jugar amb mi. Jo vaig ajeure’m a l’aigua luxosament calenta i li vaig permetre que girés els dits ensabonats al voltant de la cigala. L’Adrienne jugava amb el seu cony, com dient: «Molt bé, deixa que ella jugui amb aquesta cosa un moment, però quan el moment arribi ja la hi trauré de la mà».

Després érem tots tres dins de la banyera, amb un entrepà en una mà i un got de vi a l’altra. En Carl havia decidit afaitar-se. La seva noia seia a la vora del bidet, conversant i mastegant el seu entrepà. Va desaparèixer durant un moment per tornar amb una ampolla de vi negre plena, que va abocar sobre els nostres colls. L’aigua sabonosa de seguida va prendre el color de permanganat.

En aquest moment jo estava en disposició per a qualsevol cosa. Com que tenia pixera, vaig començar a pixar tranquil·lament. Les noies van quedar escandalitzades. Segons sembla, jo havia fet una cosa immoral. De sobte van començar a desconfiar de nosaltres. Que els pagaríem? Quan? Quan en Carl els va informar alegrement que tenia prop de nou francs per distribuir, va haver-hi un rebombori. Després van arribar a la conclusió que nosaltres només fèiem una broma, una altra petita broma, com pixar a la banyera. Però no, nosaltres vam insistir que era de debò. Elles van jurar que mai no havien sentit contar res de semblant, era simplement increïble, monstruós, inhumà.

—Són un parell d’huns bruts —va dir una de les noies.

—No, anglesos. Anglesos degenerats —va dir l’altra.

L’Adrienne va intentar calmar-les. Va dir que ens coneixia feia molt de temps i que sempre havíem estat cavallers amb ella, una declaració que sonava molt estranya a les meves orelles tenint en compte la naturalesa de les nostres relacions amb ella. Tanmateix, la paraula cavallers no volia dir res més llevat que sempre havíem pagat al comptat els seus petits serveis.

Ella intentava desesperadament salvar la situació. Jo gairebé la sentia pensant.

—No podeu donar-los un taló? —va demanar ella.

En sentir-ho, en Carl va rompre el riure. Estava a punt de dir que no tenia talonari quan jo el vaig interrompre:

—Es clar, és una idea… donarem un taló a cadascuna, d’acord?

Vaig anar a l’habitació d’en Carl sense dir res més i vaig sortir amb un vell talonari seu. Vaig agafar la seva bella Parker i la hi vaig donar.

En aquest moment en Carl va exhibir la seva astúcia. Fingint que estava furiós amb mi per haver descobert el seu talonari i per ficar-me en els seus afers, va dir:

—Sempre passa el mateix. —(En francès, és clar, perquè ho comprenguessin)—. Sempre sóc jo qui paga les follies. Per què no passes talons dels teus?

Vaig contestar tan tímidament com podia que el meu compte estava eixut. Ell encara va objectar, o ho fingia.

—Per què no poden esperar fins demà? —va preguntar, girant-se cap l’Adrienne—. Que no confien en nosaltres?

—Per què hauríem de confiar en tu? —va dir una de les noies—. Fa un moment deies que estaves negandes. Ara vols que esperem fins demà. Ah, no, això no va amb nosaltres.

—Bé, en aquest cas ja podeu tocar el dos —va dir en Carl llançant el talonari a terra.

—No siguis tan mesquí —va cridar l’Adrienne—. Dóna’ns cent francs a cadascuna i no se’n parlarà més. Sis plau!

—Cent francs a cadascuna?

—És clar —va dir ella—. No és massa.

—Vinga —vaig dir—. No siguis tan mesquí. D’altra banda, et pagaré la meva part dintre d’un dia o dos.

—És el que sempre dius —va contestar en Carl.

—Acaba amb aquesta comèdia —vaig dir jo en anglès—. Passa els talons i traguem-nos-les de sobre.

—Treure’ns-les de sobre? Què, després de donar-los talons vols que ens les traguem de sobre? De cap manera, tindré tot el valor dels meus diners, encara que els talons no siguin bons. Elles no ho saben. Si les deixem marxar tan fàcilment es creuran que les enganyem.

—Ep, tu! —va cridar ell, sacsejant un taló a una de les noies—. I què rebo jo per això? Vull alguna cosa única, no una simple cardada.

Va començar a distribuir els talons. Era còmic, lliurant talons al voltant tot despullat de pèl a pèl. Encara que haguessin estat bons, els talons haurien semblat falsos. Possiblement perquè estàvem, tots nus. Les noies semblaven sentir de la mateixa manera, que era una transacció falsa. Llevat de l’Adrienne, que ens creia.

Jo pregava perquè elles organitzessin un acte en comptes d’obligar-nos passar per la rutina de la «cardamenta». Jo estava ben fotut. Baldat. Calia que fos un gran acte de part d’elles per aconseguir produir-me alguna cosa que es pogués assemblar a una erecció. D’altra banda, en Carl es comportava com un home que hagués afluixat realment els cordons per tres-cents francs. Volia alguna cosa pels seus diners, i volia alguna cosa exòtica.

Mentre ells xerraven, jo vaig ficar-me al llit. Estava tan apartat, mentalment, de la situació, que vaig caure en un somieig sobre una història que havia començat feia pocs dies i que volia recomençar a escriure quan em despertés. Era sobre un assassinat amb una destral. Em preguntava si hauria d’intentar reduir la narrativa i concentrar-me en l’assassí borratxo que havia deixat al costat del cos sense cap de la dona que no havia estimat mai. Potser podria agafar la descripció del crim feta per la premsa, encaixar-la, i començar la meva descripció del crim en el punt, o moment, quan el cap rodolava de la taula. Això encaixaria molt bé, vaig pensar, amb el tros sobre l’home sense braços, sense cames, que es desplaçava pels carrers a la nit en una petita plataforma, amb el cap al nivell dels genolls dels transeünts. Jo volia una mica d’horror perquè tenia una paròdia meravellosa a la màniga que volia fer servir per concloure.

En el breu interval de somieig que em va ser concedit, jo havia reprès la disposició que havia estat trencada feia dies amb l’aparició de la nostra Pocahontas somnàmbula.

Un cop de colze de l’Adrienne, que s’havia instal·lat al meu costat, em va despertar. Em murmurava alguna cosa a l’orella. Alguna cosa una altra vegada sobre diners. Vaig demanar-li que ho repetís i, per no perdre la idea que m’acabava de venir, vaig continuar repetint: «El cap rodola de la taula, el cap rodola… l’homenet en un carret… carret… cames… milions de cames…».

—Volen saber si podries intentar trobar alguna guita per al taxi. Viuen lluny.

—Lluny? —vaig repetir mirant-la distretament—. On? (Recorda: carret, cames, caps rodolant… començar enmig de la frase).

—Ménilmontant —va dir l’Adrienne.

—Dóna’m un llapis i paper… allà, a la taula —vaig demanar—. Ménilmontant… Ménilmontant… —repetia jo hipnòticament, gargotejant algunes paraules clau, com rodes de cautxú, caps de fusta, cames en espiral etcètera.

—Què fots, tu? —va xiuxiuejar l’Adrienne estirant-me violentament—. Què et passa?

—II est fou^[17] —va exclamar ella aixecant-se del llit i llançant les mans en desesper.

—Où est l’autre?^[18] —va preguntar, buscant en Carl.

—Mon Dieu! —vaig sentir-la dir com si fos des de molt lluny—, il dort^[19]. —Aleshores, després d’una gran pausa—: Bé, això és massa. Vinga, fotem el camp! Un està borratxo i l’altre està inspirat. Estem perdent el nostre temps. Els estrangers són així, sempre pensen en altres coses. No volen fer l’amor, volen titil·lar…

Titil·lar. Vaig prendre’n nota també. No recordo el que ella havia dit en francès, però fos el que fos, havia ressuscitat un amic oblidat. Titil·lar. Era un mot que no feia servir feia segles. Vaig pensar immediatament en un altre mot que feia servir també molt rarament: insípid. Ja no estava segur del que volia dir. Quina importància té? El faria servir de totes maneres. Hi havia moltes paraules que havien desaparegut del meu vocabulari pel fet de viure tant de temps a l’estranger.

Vaig jeure de sobines i les vaig observar preparant-se per marxar. Era com observar un assaig general des d’una llotja. Sent paralític, jo fruïa de l’espectacle des de la meva cadira de rodes. Si a una d’elles se li ficava al cap llançar-me un gerro d’aigua a sobre, no em mouria. Només em remenaria i somriuria, de la manera que se somriu als àngels entremaliats. (Que n’hi ha?) Tot el que jo volia era que toquessin el dos i em deixessin amb el meu somieig. Si hagués tingut algunes monedes les hi hauria llançades.

Després d’un eó o una cosa així, van dirigir-se a la porta. L’Adrienne llançava un petó a llarga distància, un gest tan irreal que vaig quedar fascinat per la gràcia del seu braç. El vaig veure retrocedir per un llarg corredor on va ser finalment xuclat per la boca estreta d’un embut, amb el braç encara corbat al puny, però tan minvat, tan atenuat, que al final s’assemblava a un bri de palla.

—Salaud!^[20] —va cridar una de les noies, i quan la porta va rebatre tancant-se, em vaig trobar contestant:

—Oui, c’est juste. Un salaud. Et vous, des salopes. II n’y a que ça. N’y a que ça. Salaud, salope. La saloperie, quoi. C’est assoupissant^[21].

Vaig sortir-me’n amb un:

—Merda, què carai dic?

Rodes, cames, cap rodolant… Collonut. Demà serà com qualsevol altre dia, només millor, més sucós, més color de rosa. L’home a la plataforma rodolarà fins a caure al final d’un moll. A Canarsie. En sortirà amb una arengada a la boca. Una arengada Maatjes, és clar.

De nou afamat. Vaig aixecar-me i vaig cercar les restes d’un entrepà. No hi havia una sola engruna a la taula. Vaig anar a la cambra de bany distret, pensant fer un riu. Hi havia un parell de llesques de pa, alguns trossos de formatge i algunes olives masegades, escampades. Llençades amb fàstic, és clar.

Vaig agafar un tros de pa per veure si es podia menjar. Algú l’havia trepitjat amb un peu furiós. Tenia una mica de mostassa. O no era mostassa? Val més provar un altre tros. Vaig salvar un tros prou net, un no res amarat d’estar al terra mullat, i hi vaig posar un tros de formatge. En un got al costat del bidet vaig trobar una gota de vi. La vaig beure i després cautelosament vaig mossegar el pa. No estava gens malament. Al contrari, tenia bon sabor. Els microbis no molesten els que tenen gana o les persones inspirades. Una bajanada aquesta preocupació per la cel·lofana i quines mans l’han tocat. Per provar-ho, vaig netejar-me el cul amb el pa. Ràpidament, és clar. Després me’l vaig empassar. Ja està! Què hi ha per sentir llàstima? Vaig cercar un cigarret. Només hi havia llosques. Vaig triar la més llarga i la vaig encendre. Una aroma deliciosa. No tenia aquell sabor de serradures d’Amèrica! Autèntic tabac. Un dels Gauloises Bleues d’en Carl sens dubte.

Ara en què pensava jo?

Vaig asseure’m a la taula de la cuina amb les cames pengim-penjam. A veure… Què era?

No podia veure ni pensar res, Em sentia massa absolutament portentós.

De totes maneres, per què pensar?

Sí, un gran dia. Diversos, de fet. Sí, feia només alguns dies i sèiem aquí sense saber on anar. Podria haver estat ahir. O fa un any. Quina diferència hi ha? T’estires i després t’esfondres. El temps s’esfondra també. Les putes s’esfondren. Tot s’esfondra. S’esfondra en purgacions.

A l’ampit, un ocell matiner piulava. Agradablement, somnolentament, vaig recordar haver segut així a Brooklyn Heights feia anys. En una altra vida. Probablement no tornaria a veure Brooklyn. Ni Canarsie, ni Shelter Island, ni Montauk Point, ni Secaucus, ni el llac Pocotopaug, ni el riu Neversink, ni petxines i bacó, ni peix fumat, ni ostres de muntanya. És estrany, com pots guisar les morques i pensar que és la pàtria. Fins que algú diu Minnehaha, o Walla Walla. La pàtria. La pàtria és si la pàtria dura. On penges el barret, amb altres paraules. Lluny, va dir ella, referint-se a Ménilmontant. No és lluny. La Xina, sí, és realment lluny. O Moçambic. Encisador, deixar-se endur per sempre. París és malaltís. Potser tingui raó. Prova Luxemburg, petita. Què carai, hi ha milers de llocs, Bali, per exemple. O les Carolines. És una bogeria, això de demanar sempre diners. Diners, diners. No diners. Molts diners. Sí, lluny, molt lluny. I sense llibres, sense màquina d’escriure, sense res. No dir res, no fer res. Flotar amb la marea. Aquella puta, la Nys. Només un cony. Quina vida! No ho oblidis —titil·lar!

Vaig aixecar-me, vaig badallar, vaig estirar-me, vaig trontollar fins al llit.

Lluny com un llamp. Avall, avall, fins a la sentina cosmocèntrica. Leviatans nedant al voltant en estranyes profunditats il·luminades. La vida continuant com sempre a tot arreu. L’esmorzar a les deu en punt. Un home sense braços, sense cames, vigilant amb les dents. Dinamita caient des de l’estratosfera. Lligacames baixant en llargues espirals gracioses. Una dona amb un tors acoltellat lluitant desesperadament per cargolar el seu cap tallat. Vol diners per això. Per què? No sap per què. Només diners. A sobre d’una falguera jeu un cadàver fresc ple de forats de bala. Una creu de ferro penja del seu coll. Algú demana un entrepà. L’aigua és massa agitada per a entrepans. Mira la E al diccionari! Un somni ric i fecundant, disparat amb una llum blava mística. Jo m’havia enfonsat en aquell nivell perillós on, per pur èxtasi i prodigi, tornes al motlle del botó. D’una manera vaga i somiadora, jo tenia consciència que havia de fer un esforç herculi. La lluita per arribar a la superfície era angoixant, exquisidament angoixant. Ara i aleshores vaig aconseguir obrir els ulls: vaig veure l’habitació, com a través d’una boirina, però el meu cos era a sota, en les profunditats marines trèmules. Era voluptuós perdre el coneixement. Vaig caure fins al fons sense fons, on vaig esperar com un tauró. Després, lentament, molt lentament, em vaig llevar. Era empipador. Tot suro sense aletes. Quan m’aproximava a la superfície, vaig ser xuclat de nou avall, estirat a sota, en una impotència deliciosa, xuclat cap al vòrtex buit, per esperar allà a través d’infinits passatges de temps que la voluntat es reuneixi i m’aixequi com una boia enfonsada.

Vaig despertar-me amb el so d’ocells refilant a les orelles. L’habitació ja no es trobava velada per una boirina humida sinó clara i identificable. A la meva taula hi havia dos ocells lluitant per una engruna. Vaig reposar sobre un colze i vaig observar-los aletejant a la finestra, que estava tancada. Van volar cap al vestíbul, després van tornar enrere, cercant frenèticament una sortida.

Vaig aixecar-me i vaig obrir la finestra. Ells van continuar volant per l’habitació, com si estiguessin estabornits. Vaig quedar-me molt quiet. De sobte, van llançar-se per la finestra oberta.

—Bonjour, Madame Oursel^[22] —van refilar.

Era migdia, el tercer o quart dia de la Primavera…

Henry Miller, New York City, juny de 1940.

Reescrit a Big Sur, maig de 1956.