32

Va començar a nevar una altra vegada. Giuseppe va anar cap a la finestra i va observar el termòmetre. Un grau sota zero. Es va asseure i va mirar Stefan. Més endavant recordaria aquell moment, una imatge clara d’alguna cosa que, tot d’una, feia un gir de cent vuitanta graus. Les parts que la componien eren com la neu que havia començat a caure, Giuseppe amb els ulls vermells i la història en si, el que havia passat a Kalmar, la descoberta que havia fet ficant-se al pis de Wetterstedt. Va recordar que feia només unes hores havia explicat aquella història a Veronica Molin. Ara era Giuseppe qui escoltava amb molta atenció. ¿L’havia sorprès? Stefan no havia pogut llegir-li l’expressió de la cara.

Volia arribar a un tot. El tiquet brut de la gasolinera Shell de Söderköping es presentava com una clau que finalment obria tots els panys. Però per poder treure conclusions havia d’explicar tota la història, no només fragments.

¿Què era el que havia copsat en recollir la bossa de plàstic que havia caigut a terra des d’aquell escriptori ple a vessar? Sobretot que alguna cosa havia detonat, en silenci. Havien travessat un mur, i alguna cosa que fins ara s’havia mantingut dins d’uns límits s’havia fet molt grossa. Encara que caminessin a les palpentes darrere d’un autor del crim que potser es deia Fernando Hereira i potser venia de l’Argentina, tota la investigació havia estat local. Buscaven la solució a Härjedalen. Ara les parets artificials s’esfondraven, el tiquet de la gasolinera feia de projectil que travessava el que havien construït, i finalment podien veure-hi clar.

Algú havia omplert el dipòsit de gasolina a Söderköping, un Ford Escort vermell propietat d’un home que es deia Harner i que tenia una adreça postal a Portugal. Després algú havia travessat Suècia amb aquell cotxe, s’havia aturat a una carretera rural a l’oest de Sveg i havia començat a disparar contra un altre vehicle que venia de dalt de la muntanya. Malgrat que van intentar netejar la superfície del tiquet brut no van poder veure’n la data. Sí que, en canvi, van poder veure l’hora, les vint i dotze. Giuseppe va dir que els tècnics resoldrien el problema de la data. L’havien d’esbrinar tan aviat com fos possible.

Algú marxa de Kalmar i va cap a Härjedalen. Durant el camí, a Söderköping, posa gasolina i continua el viatge. Intenta matar l’home que probablement està darrere de l’assassinat de Herbert Molin. Ni Stefan ni Giuseppe no eren policies que creguessin en les casualitats. En algun lloc de la gruta nazi, en aquell món clandestí on estava Wetterstedt i la fundació secreta que es deia Sveriges Väl, la visita de Stefan havia causat preocupació. No podien saber amb seguretat que havia estat ell qui havia entrat per la força al pis de Wetterstedt. ¿O sí que podien? Stefan va recordar la porta del carrer tancant-se quan ell sortia del pis, la sensació que algú el vigilava, la mateixa que havia tingut els últims dies. «Dues ombres invisibles potser fan una ombra visible», li va dir a Giuseppe, «pot ser que l’ombra que em vigilava allà sigui la mateixa que tinc al darrere aquí». La conclusió a la qual volia arribar Stefan era que havien pensat amb més encert del que havien gosat imaginar. Tot girava al voltant d’un món clandestí on els vells nazis es trobaven amb alguna cosa nova que unia la vella i la nova bogeria. Algú s’havia ficat en aquest món d’ombres i havia matat Herbert Molin. Els vells nazis s’havien esgarrifat, «les paneroles havien començat a sortir», com va dir Giuseppe més tard. ¿Qui era, en realitat, l’enemic d’aquests nazis? ¿Era l’home que havia matat Herbert Molin? ¿Podia això voler dir que Abraham Andersson sabia més coses del passat i de les idees de Herbert Molin i Elsa Berggren? ¿que sabia quelcom de l’organització i que havia amenaçat de descobrir-la i potser alguna cosa més grossa? No tenien manera d’esbrinar-ho. Però un home que volia matar algú havia omplert fins dalt el dipòsit de gasolina d’un Ford Escort a Söderköping i havia conduït fins a Härjedalen. I Elsa Berggren de sobte havia decidit carregar-se la culpa d’un assassinat que molt possiblement no havia comès. Aleshores el patró començava a dibuixar-se. Començava a ser possible treure conclusions. Hi havia una organització, a la qual fins i tot el pare de Stefan, molt després de morir, contribuïa econòmicament. Herbert Molin en formava part, com Elsa Berggren, en canvi Abraham Andersson no, però d’alguna manera n’havia ensumat l’existència. Un home d’aparença amable que tocava el violí, estava afiliat al partit de centre i escrivia cançons schlager ingènues sota el pseudònim de Siv Nilsson. Però sota aquella façana tenia més d’una sortida al seu cau. Feia xantatge, amenaçava, exigia. I potser, fins i tot, en el fons, s’indignava amb la idea de tenir com a veí un vell nazi incorregible.

Després d’una mitja hora Stefan havia arribat a la fi de les seves reflexions.

—El cau —va dir—. El cau d’Abraham Andersson. ¿Què s’hi amagava allà dins? ¿Quant sabia? No ho sabem. Però, fos el que fos, era massa.

A fora de la finestra es veia que nevava més fort. Giuseppe havia dirigit el llum de l’escriptori de manera que il·luminés en la foscor.

—És com si l’última setmana hagués estat esperant —va dir—. La neu, vull dir. I ara cau amb força. Potser es desfarà, però també és possible que qualli. Els hiverns aquí dalt són difícils de preveure. Però això sí, sempre llargs.

Van prendre cafè. La Casa del Ciutadà era buida, la biblioteca l’havien tancat.

—Crec que és hora de tornar a Östersund —va dir Giuseppe—. Tot això que m’expliques em convenç encara més de la necessitat que intervingui la policia secreta.

—¿I què passa amb la informació que t’he donat jo? —va preguntar Stefan, amb precaució.

—Sempre hi ha la possibilitat d’haver-la aconseguit a través d’una persona anònima —va respondre Giuseppe—. No penso delatar-te perquè vas forçar la porta del pis d’un nazi.

El rellotge va marcar un quart d’onze. Van considerar la situació en què es trobaven des de diferents punts. Movien els maons d’un costat a l’altre. Feia unes hores Elsa Berggren tenia un paper principal. Ara, com a mínim, havia passat darrere els bastidors. En primer pla quedava Fernando Hereira i l’home que havia omplert el dipòsit de gasolina del Ford Escort a Söderköping i que després s’havia dirigit cap al nord.

Es va sentir com la porta de l’entrada es tancava de cop. Erik Johansson va pujar amb els pocs cabells que tenia plens de neu.

—He estat a punt de sortir de la carretera —va dir tot espolsant-se l’abric—. He derrapat. Ha anat de poc que no me la fotés.

—Condueixes massa ràpid.

—És probable.

—¿Què ha passat a Östersund?

—Lövander redactarà la petició de presó preventiva demà. Ha baixat a la comissaria a escoltar la cinta. M’ha trucat mentre conduïa.

—¿Ha dit alguna cosa més, ella?

—Ha estat en silenci tot el camí fins a Östersund.

Giuseppe havia deixat lliure la cadira de l’escriptori. Erik Johansson va seure i va badallar. Giuseppe li va parlar del tiquet de la gasolina i el raonament que havien fet. Va inventar-se, cansat, una història de la manera com Stefan, amb un anònim, havia conegut l’existència de Sveriges Väl. Erik Johansson va escoltar distret al principi, però després va anar augmentant el seu grau d’atenció.

—Hi estic d’acord —va dir quan Giuseppe va callar—. Tot plegat és insòlit. I també crec que s’ha d’informar la policia secreta. Si tenim una organització que es defineix com a nazi i mata persones, la gent d’Estocolm se n’ha d’encarregar de seguida. Han passat unes quantes coses a Suècia en aquest sentit en els últims temps. Mentrestant nosaltres hem de continuar buscant l’Escort vermell.

—¿No ho portava Estocolm, això?

Erik havia obert la seva cartera i va treure alguns faxos.

—Han seguit la pista d’Anders Harner. Diu que l’Escort és seu però que el té al garatge d’algú que es diu Mattias Sundelin, a Estocolm. En tinc el telèfon aquí.

Erik Johansson va marcar el número i va connectar l’altaveu. Els tons van ressonar. Va respondre una veu de dona.

—Voldria parlar amb Mattias Sundelin.

—¿Qui el demana?

—Em dic Erik Johansson i sóc policia a Sveg.

—¿I on és això?

—A Härjedalen. Però això ara no té importància. ¿Hi és Mattias Sundelin?

—Un moment.

Van esperar.

—Sóc Mattias —va dir amb una veu pastosa.

—Em dic Erik Johansson i truco de la policia de Sveg. Es tracta d’un Ford Escort amb matrícula ABB zero zero tres. El propietari és algú que es diu Anders Harner i que afirma que està al seu garatge. ¿És cert això?

—I és clar que sí.

—O sigui que té el cotxe a casa seva.

—No, a casa no, al garatge, al centre. Llogo places d’aparcament.

—Però ¿sap si el cotxe és allà ara mateix?

—No puc controlar tots els cotxes que tinc aparcats. Són noranta places. ¿Per què ho vol saber?

—Necessitem trobar aquest cotxe. ¿On té el garatge?

—Al centre, a Kungsholmen. Ho puc mirar demà.

—No —va dir Erik Johansson—. Ho hem de saber ara.

—¿I per què tanta pressa?

—No penso parlar d’això, ara. Ha d’anar allà i veure si el cotxe encara hi és.

—¿Ara?

—Sí. Ara.

—He begut vi. Conduiria sota els efectes de l’alcohol.

—¿Hi ha algú altre que pugui mirar-ho? Si no, haurà d’agafar un taxi.

—Pot trucar i parlar amb un noi que es diu Pelle Niklasson. Tinc el seu número aquí.

Erik Johansson el va apuntar, va donar les gràcies i va penjar. Després va trucar al nou número. L’home que va respondre es va presentar com a Pelle Niklasson. Erik va repetir les preguntes sobre l’Escort vermell.

—No recordo si l’he vist avui. Tenim noranta cotxes en pupil·latge.

—Necessitem la confirmació si hi és ara mateix.

—Està trucant a Vällingby, no és pas al costat. ¿M’està dient que haig d’anar al garatge a aquesta hora?

—Si no vindrà a recollir-lo una patrulla de policia.

—¿Què és el que ha passat?

Erik Johansson va sospirar.

—Les preguntes les faig jo. ¿Quan de temps triga a anar a veure si el cotxe és allà?

—Quaranta minuts. ¿No pot esperar fins demà?

—No. Apunti el número de telèfon d’aquí. Truqui de seguida que sàpiga alguna cosa.

La neu continuava caient rere la finestra. Van esperar. Trenta-set minuts més tard va trucar Pelle Niklasson.

—Aquí Erik Johansson.

—¿Com ho sabia?

—¿Com sabia què?

—Que el cotxe no hi era.

Giuseppe i Stefan es van estremir a la cadira i es van apropar a l’altaveu.

—¿O sigui que l’han robat?

—No hauria de ser possible robar cotxes aquí.

—¿Pot ser una mica més clar?

—Aquest és un garatge que cobra molts diners per garantir seguretat. Això vol dir que cap cotxe no pot sortir d’aquí sense que controlem la persona que se l’endú.

—O sigui que queda registrat en algun lloc.

—A l’ordinador. Però jo no el sé fer anar, m’encarrego sobretot del manteniment. Són els altres nois que porten això.

—¿Mattias Sundelin?

—Ell és el cap. No fa res.

Pelle no podia amagar la seva insatisfacció.

—¿De qui parles aleshores?

—Dels altres nois. Aquí som cinc empleats sense comptar la dona de la neteja. I el cap. Algun d’ells ha de saber quan va desaparèixer el cotxe. Però ara no els puc trobar.

Stefan va aixecar la mà.

—Demana-li que ens enviï les dades personals.

—¿Té les dades personals d’ells?

—Són en algun lloc.

Va buscar i va tornar al telèfon.

—He trobat còpies dels seus carnets de conduir.

—¿Tenen un fax allà?

—Això sí que ho puc intentar fer. Però no puc enviar res abans de rebre la conformitat de Sundelin.

—Ja sap de què es tracta. No podem esperar —va dir Erik Johansson amb veu autoritària i li va donar el número de fax.

L’aparell de fax de color negre estava al passadís, davant del despatx. Erik Johansson va mirar que la línia funcionés. Immediatament després, van esperar.

Va començar a sonar el fax. Va sortir el paper. Quatre fotocòpies de carnets d’identitat. El text amb prou feines es podia llegir i les cares eren ombres negres. L’aparell es va aturar. Van tornar al despatx. S’havia començat a acumular la neu a l’ampit de la finestra. Les fotocòpies van passar de mà en mà i Erik Johansson va apuntar els quatre noms. Klas Herrström, Simon Lukac, Magnus Holmström, Werner Mäkinen. Va dir els noms en veu alta, l’un darrere l’altre.

Stefan no va entendre l’últim nom. S’havia quedat en el tercer. Tenia la fotocòpia a les mans, aguantava la respiració. La cara era com un contorn, sense trets facials. Malgrat això en va estar segur a l’instant.

—Crec que ja el tenim —va dir lentament.

—¿Qui?

—Magnus Holmström. El vaig veure a Öland quan vaig anar a veure Emil Wetterstedt.

Giuseppe, quan va comentar a Erik Johansson el que Stefan li havia explicat, només li havia parlat per sobre de la visita a Wetterstedt. Però tot i així ho recordava.

—¿N’estàs segur?

Stefan es va aixecar i va posar la fotocòpia molt a prop del llum.

—És ell, n’estic segur.

—¿Vols dir que va ser ell qui va intentar matar a trets la persona que conduïa el Golf blau?

—Jo només dic que vaig veure Magnus Holmström a Öland. I que és un nazi convençut.

Al despatx es van quedar tots en silenci.

—Ara ha d’intervenir Estocolm —va dir Giuseppe—. Hauran d’anar al garatge i treure una bona foto d’aquest noi. Però ¿on és ara?

Va sonar el telèfon. Era Pelle Niklasson que volia saber si havien arribat els faxos.

—Sí, gràcies, ens han arribat —va respondre Erik Johansson—. Un dels empleats es diu Magnus Holmström, ¿oi?

—Maggan.

—¿«Maggan»?

—Li diuen així.

—¿Té la seva adreça?

—No ho crec. És bastant nou aquí.

—Bé heu de saber on viuen els empleats, ¿no?

—Ho puc mirar. No sóc jo qui porta això.

Va trigar quasi cinc minuts abans de tornar al telèfon.

—He trobat una adreça a casa de la seva mare, a Bandhagen. Skeppstavägen 7A, c/o Holmström. Però no hi ha cap número de telèfon.

—¿Com es diu la mare, de nom?

—No ho sé. ¿Me’n puc anar a casa ja? La meva dona s’ha enfadat força quan he marxat.

—Truqui i digui que encara trigarà. Ara el següent pas serà que algun policia d’Estocolm li trucarà.

—¿Què és el que està passant?

—¿Ha dit que Magnus Holmström és nou?

—Ha treballat aquí alguns mesos. ¿Que ha fet alguna cosa?

—¿Quina impressió té d’ell?

—¿Què vol dir amb això? ¿Impressió?

—¿Fa la seva feina? ¿Té algun costum especial? ¿És extrem en algun sentit? ¿Quan va treballar per última vegada?

—És bastant discret. No parla gaire. No acabo d’entendre’l gaire, jo. I des del dilluns passat que està lliure.

—Molt bé. Doncs ara haurà d’esperar fins que li truqui algú de la policia d’Estocolm.

Quan Erik Johansson va penjar el telèfon Giuseppe ja havia trucat a la comissaria d’Estocolm. Stefan estava ocupat al mateix temps a intentar localitzar el número de telèfon, però no hi havia cap Holmström, segons el servei d’informació telefònica. Va continuar buscant un telèfon mòbil a nom de Magnus Holmström i amb el seu número d’identitat. Tampoc no va obtenir cap resultat.

Vint minuts més tard els telèfons van emmudir al mateix temps. Erik Johansson va posar cafè al foc. Va continuar nevant, però ara els flocs queien més dispersos. Stefan va mirar per la finestra. El terra estava blanc. Giuseppe havia anat al lavabo. Va trigar quinze minuts a tornar.

—La meva panxa no aguanta aquestes coses —va dir, pesarós—. Vaig molt restret. No he anat bé de ventre des d’abans d’ahir.

Van prendre cafè i van esperar. Poc després de la una un dels agents de guàrdia de la policia d’Estocolm va trucar i va dir que no havien trobat cap Magnus Holmström quan havien anat a casa seva, a Bandhagen. Havien trucat a la porta i la mare, que es deia Margot, havia explicat que no veia el seu fill des de feia uns quants mesos. Solia anar per allà, quan ella treballava, per recollir el correu. Però no sabia on vivia. La recerca havia de continuar tota la nit.

Giuseppe va trucar al fiscal Lövander a Östersund. Erik Johansson es va asseure a l’ordinador i va començar a escriure. Stefan va pensar tot d’una en Veronica Molin i l’ordinador on tenia tota la seva vida. Es va preguntar si ella i el seu germà havien marxat cap a Sveg amb la tempesta de neu o si s’haurien quedat a passar la nit a Östersund. Giuseppe va acabar de parlar amb el fiscal.

—Ara ja està en marxa —va dir—. Lövander entén el que està passant. Ara donaran una nova alarma a nivell nacional. No només buscant un Ford Escort vermell sinó també una persona que es diu Magnus Holmström i que probablement està armat i pot ser perillós.

—Li hauríem de preguntar a la seva mare si està al corrent de les idees polítiques del seu fill —va dir Stefan—. ¿Quin tipus de correspondència solia rebre? ¿Potser té un ordinador al pis d’ella amb correus electrònics?

—Viu a algun lloc —va dir Giuseppe—. Naturalment és estrany que tingui l’adreça de correu a casa de la seva mare i que visqui en un altre lloc. O, si no, també pot ser que faci com els joves d’avui, que viuen a casa d’amics i es van movent per diferents pisos de lloguer. En aquest cas ben segur que té una adreça de correu electrònic.

—Això vol dir que s’amaga —va afegir Erik Johansson—. ¿Hi ha algú que sàpiga com es fa per augmentar la mida de les lletres a la pantalla?

Giuseppe l’hi va ensenyar.

—Potser l’hauríem de buscar a Öland —va dir Stefan—. Amb tot, va ser allà on el vaig conèixer. I el cotxe tenia el dipòsit ple de la benzinera de Söderköping.

Giuseppe es va donar un cop al front amb el palmell.

—Això ho hauríem d’haver pensat des del principi.

Va agafar el telèfon d’una estrabada i va començar a trucar. Va trigar un temps infinit a trobar el policia d’Estocolm amb qui havia parlat una estona abans. Mentre esperava, Stefan li va explicar la manera d’anar a casa de Wetterstedt a Öland.

Eren dos quarts de dues quan Giuseppe va penjar. Erik Johansson va continuar escrivint. Quasi havia parat de nevar completament. Giuseppe va mirar el termòmetre.

—Tres sota zero. Quallarà. Si més no s’hi quedarà fins demà.

Va mirar Stefan.

—Tinc la sensació que aquesta nit no passarà gran cosa més. Ara pot avançar la batuda. Demà al matí, a primera hora, un submarinista buscarà l’arma sota el pont. Abans d’això crec que el millor que podem fer és dormir. M’estic a casa d’Erik. No tinc ganes d’anar a un hotel una altra nit.

Erik Johansson va apagar l’ordinador.

—Sigui com sigui, hem fet un gran pas endavant —va dir—. Ara busquem dues persones. D’una d’elles fins i tot tenim el nom. Això s’ha de veure com un progrés.

Ningú no el va contradir.

Stefan es va posar l’abric i va sortir de la comissaria. La neu que trepitjava era tova. Amortia tots els sons. Encara queia algun floc de tant en tant. Es va aturar unes quantes vegades pel camí i es va tombar. Però no hi havia cap ombra allà. El poble dormia. La finestra de Veronica Molin estava a les fosques. Es va demanar de nou si ella i el seu germà havien passat la nit a Östersund. L’enterrament era l’endemà a les onze. Tenien temps de tornar a Sveg si havien decidit quedar-se a Östersund. Va obrir la porta d’entrada de l’hotel. Els homes del vespre anterior jugaven a cartes una altra vegada encara que fos tan tard. El van saludar amb un gest del cap quan va passar pel seu costat. Era massa tard per trucar a Elena ara. Dormia. Es va despullar, es va dutxar i va ficar-se al llit mentre pensava en Magnus Holmström. «Discret», havia dit Pelle Niklasson. Segur que si volia podia donar aquella impressió, però Stefan havia vist una altra cosa. Un home jove fred com el gel, perillós. No tenia cap dubte que podia haver estat Magnus Holmström qui havia intentat matar Fernando Hereira. La pregunta era si també havia estat ell qui havia matat Abraham Andersson. El que encara no estava clar era per què Elsa Berggren havia carregat la culpa. Naturalment podia ser que fos la culpable, però Stefan es negava a creure que hagués anat així. En canvi, no li costava gens de pensar que havia estat Magnus Holmström qui li havia explicat el que no es deia als diaris, entre altres coses, allò de la corda d’estendre.

«La imatge», va pensar, «ara és més diàfana. No completa, falten moltes parts, però de totes maneres s’han aclarit les aigües».

Va apagar el llum. Va pensar en l’enterrament de l’endemà. Després d’allò Veronica Molin tornaria a un món del qual ell no sabia res.

El timbre d’una trucada el va fer pujar fins a la superfície. Mig adormit va anar a les palpentes fins al telèfon, a la butxaca de l’abric. Era Giuseppe.

—¿T’he despertat?

—Sí.

—No sabia si trucar-te, però he pensat que voldries que t’ho digués.

—¿Què ha passat?

—La casa de Herbert Molin està cremant. Erik i jo anem cap allà. L’alarma ens ha arribat fa un quart. Una màquina llevaneus passava per allà i el conductor ha vist la llum de les flames dins del bosc.

Stefan es va fregar els ulls.

—¿Encara ets aquí?

—Sí.

—Com a mínim, no ens hem de preocupar perquè hi pugui haver ferits. És una casa destrossada pels trets i deshabitada que està en flames.

La cobertura va empitjorar. La veu de Giuseppe va desaparèixer. La trucada es va tallar. Una estona més tard va tornar a trucar.

—Només volia que ho sabessis.

—¿Creus que aquest foc vol dir alguna cosa?

—L’únic que em passa pel cap és que algú conegués l’existència del diari de Herbert Molin i no sabés que tu ja l’havies trobat. Et truco si hi ha cap novetat.

—¿O sigui que creus que ha estat intencionat?

—No crec res. La casa ja estava feta malbé en gran part. Naturalment hi poden haver causes naturals. Aquí a Sveg tenen un bon cap de bombers, diu Erik. Olof Lundin. No s’ha donat mai el cas que no hagi trobat la causa d’un incendi. Parlem més tard.

Stefan va deixar el telèfon sobre la taula. La llum de fora es reflectia a la neu i entrava per la finestra. Va pensar en les paraules de Giuseppe. Les idees li anaven amunt i avall. Va posar-se bé per intentar adormir-se de nou.

«Era com si ja estigués pujant cap a l’hospital. Va passar per l’escola Bäckängsskola. Plovia, o potser era aiguaneu el que queia. Portava les sabates equivocades, s’havia mudat pel que l’esperava. Les sabates negres que havia comprat l’any anterior i que no havia fet servir pràcticament mai. S’havia d’haver posat les botes, o com a mínim les sabates marrons amb les soles de goma gruixuda. La humitat ja se li ficava dins».

No s’adormia. A l’habitació hi havia massa llum. Es va llevar per abaixar la persiana de manera que no entrés la il·luminació de l’entrada de l’hotel. Aleshores va veure alguna cosa que li va provocar un ensurt.

Allà al jardí hi havia un home. Una ombra, poc il·luminada. Algú que mirava cap amunt, a la seva finestra. Stefan portava una samarreta blanca. ¿Potser el podia veure malgrat que l’habitació era a les fosques? L’ombra no es movia. Stefan va aguantar la respiració. Tot d’un plegat l’home va aixecar els braços a poc a poc, com si algú l’estigués apuntant amb una arma. Era com un senyal de rendició.

Stefan es va tombar de cop i va marxar d’allà.

Es va demanar si s’ho havia imaginat, però les petjades havien quedat a la neu.

Stefan es va vestir, va agafar les claus d’una revolada i va sortir de l’habitació a tota velocitat. La recepció era buida i els homes que jugaven a cartes tampoc no hi eren. Només hi quedava el joc de cartes escampat sobre la taula. Stefan va córrer a fora en la foscor. De lluny sentia la remor d’un motor de cotxe que desapareixia a poc a poc. Es va quedar quiet del tot i va mirar al seu voltant. Després va anar al lloc on havia vist l’home. Les petjades a la neu eren molt clares. Havia marxat pel mateix camí per on havia arribat, cap amunt, cap a la part del jardí de l’hotel que donava al carrer on estava la botiga de mobles.

Stefan va mirar les petjades. Va poder veure que seguien un esquema. I poc després va adonar-se que ja havia vist aquell mateix esquema en una altra ocasió.

L’home que havia estat allà dret mirant cap a la seva finestra havia marcat els passos bàsics del tango a la neu nova i flonja.

L’última vegada que Stefan havia vist aquelles mateixes petjades havien estat tacades de sang.