PRÒLEG

Alemanya, desembre de 1945

L’aeroplà va sortir de l’aeroport militar als afores de Londres poc després de les dues de la tarda del dotze de desembre de 1945. Plovisquejava i feia fresca. De tant en tant el vent bufava a ratxes i agitava l’anemòmetre amb forma de mitjó que n’indicava la direcció. Després tornava la calma. L’aeroplà era un Bristol Blenheim bimotor que havia participat en l’atac d’Anglaterra la tardor de 1940. Els avions alemanys l’havien tocat vàries vegades i l’havien obligat a fer més d’un aterratge d’emergència, però sempre l’havien pogut arreglar per tornar de nou al combat. Ara que la guerra ja havia acabat l’utilitzaven principalment per a missions de transport de productes de primera necessitat destinats a les tropes angleses que es trobaven a l’assolada i destruïda Alemanya.

Però precisament aquell dia, Mike Garbett, el capità de bord, havia rebut l’ordre que aquella mateixa tarda havia de portar un passatger a un lloc que es deia Bückeburg. Allà l’havien de venir a buscar i l’havien de tornar a Anglaterra el vespre següent. El major Perkins, que era el seu superior immediat, no li va dir ni qui era el passatger ni quin assumpte l’havia dut a Alemanya. Ell tampoc no l’hi va preguntar. Tot i que la guerra ja havia acabat, de vegades tenia la sensació que encara durava. Els transports secrets no eren una cosa estranya.

Després de rebre l’ordre de vol va seure a una de les barraques de l’aeroport amb el segon pilot, Peter Foster, i el navegant, Chris Wiffin. Sobre la taula havien estès diferents mapes d’Alemanya. L’aeroport estava a unes desenes de quilòmetres de la ciutat de Hamelin. Garbett no hi havia estat mai, allà, però Peter Foster sí que ho coneixia. Com que el terreny dels voltants era pla, l’aterratge no seria difícil. L’únic que podia causar-los problemes era la boira. Wiffin va marxar una estona per parlar amb els meteoròlegs. Quan va tornar va poder dir que durant la tarda i el vespre s’esperaven cels clars al nord i al centre d’Alemanya. Van dissenyar el pla de viatge, van calcular quant de combustible necessitaven i van tornar a enrotllar els mapes.

—Portarem només un passatger —va dir Garbett—. Però no sé qui és.

No li van fer cap pregunta i tampoc n’esperava. Ja feia tres mesos que volava amb Foster i Wiffin. Els havia unit el fet que pertanyien al grup dels supervivents. Molts dels pilots de les Royal Air Forces s’havien estavellat durant la guerra. Cap d’ells sabia quants amics havien perdut. I haver sobreviscut no era només un alleujament. També els acompanyava la tortura que els haguessin concedit la vida que els morts demanaven des de dins de la terra.

Poc abans de les dues, un cotxe tapat va tombar per creuar les reixes de l’aeroport. Foster i Wiffin ja eren a dins de l’aeroplà gran i estaven enllestint els últims preparatius per al vol. Garbett s’esperava a l’esplanada de formigó esquerdat i va arrufar les celles quan va veure que el passatger era un civil. L’home que va sortir del seient del darrere era menut i portava un cigarret sense encendre a la boca. Va treure una bossa de viatge petita del maleter del cotxe, i en aquell moment va arribar el major Perkins amb el jeep. L’home que havia de volar a Alemanya portava el barret molt enfonsat al front i Garbett no li va poder veure els ulls. No sabia ben bé per què, però se sentia incòmode. Quan el major Perkins els va presentar, el passatger va dir el seu nom murmurant, i Garbett no va entendre el que havia dit.

—Ja us podeu enlairar —va dir Perkins.

—¿No hi ha més passatge? —va preguntar Garbett.

L’home va fer que no amb el cap.

—És millor que no fumi durant el vol —va dir Garbett—. L’aeroplà és vell i pot haver-hi fuites. Sovint els vapors de la benzina no es noten fins que ja és massa tard.

L’home no va respondre res. Garbett el va ajudar a pujar a bord. A l’aeroplà hi havia tres cadires de ferro incòmodes que normalment estaven buides. L’home es va asseure i va posar-se la bossa entre les cames. Garbett es va preguntar quins objectes de valor devia estar a punt de portar a Alemanya.

Quan van ser a l’aire, Garbett va fer girar l’avió a l’esquerra fins a posar-se a la ruta que Wiffin li havia donat. En va corregir la trajectòria i, quan van arribar a l’altura de vol que els havien assignat, Garbett li va deixar les palanques a Foster. Es va girar i va mirar el passatger. L’home s’havia pujat el coll de l’abric i s’havia enfonsat encara més el barret en el front.

Garbett es va preguntar si l’home dormia, però alguna cosa li deia que estava totalment despert.

L’aterratge a l’aeroport de Bückeburg es va fer sense problemes malgrat que era fosc i la pista estava poc il·luminada. Un cotxe va guiar l’aeroplà fins a un dels extrems del llarg edifici de l’aeroport. Allà hi havia uns quants vehicles militars que els estaven esperant. Garbett va ajudar el passatger a baixar de l’aeroplà, però quan va allargar el braç per agafar-li la bossa l’home va fer un gest negatiu amb el cap i la va agafar ell mateix. Després es va asseure a un dels cotxes i la comitiva va marxar a l’acte. Wiffin i Foster també havien baixat i van veure com desapareixien els llums de darrere del cotxe. Feia fred i tremolaven.

—A un se li desperta la tafaneria —va dir Wiffin.

—És millor deixar-ho estar —va respondre Garbett.

Després va assenyalar un jeep que anava en direcció a ells.

—Dormirem a un lloc d’acantonament —va dir—. Em sembla que aquest cotxe ens ve a recollir.

Van assignar els llocs per dormir i, després de sopar, uns quants mecànics de l’aeroport els van proposar d’anar a fer una cervesa a una de les cerveseries de la ciutat que havien sobreviscut a la guerra. Wiffin i Foster van dir que sí, però Garbett estava cansat i es va quedar al campament. Es va ficar al llit però no va poder dormir. No podia parar de demanar-se qui era el passatger. ¿Què portava en aquella bossa de viatge que no volia que ningú toqués?

Garbett va remugar en la foscor. El passatger tenia un assumpte secret entre mans. L’única missió de Garbett era tornar-lo a casa en l’aeroplà l’endemà mateix. Res més.

Va mirar el rellotge de mà. Ja era mitjanit. Va posar bé el coixí i quan Wiffin i Foster van tornar, cap a la una de la nit, ja dormia.

*

Donald Davenport va sortir de la presó britànica per a presoners de guerra alemanys poc després de les onze de la nit. L’havien allotjat a un hotel que no havia patit cap desperfecte durant la guerra i que ara servia de campament als oficials britànics destinats a Hamelin. Estava cansat i necessitava dormir si l’endemà volia dur a terme la seva tasca sense cometre cap error. Sentia una certa preocupació respecte al sergent MacManaman, que li havien assignat com a ajudant. A Davenport no li agradava treballar amb assistents inexperts. Hi havia moltes coses que podien anar malament, sobretot quan la tasca era tan important com la que els esperava.

Va refusar una tassa de te i va anar directe a la seva habitació. Es va asseure a l’escriptori i va repassar les notes de la reunió que havia començat mitja hora més tard de la seva arribada. El primer paper que va llegir de dalt a baix va ser, per tant, el formulari escrit a màquina que li havia donat un major que es deia Stuckford i que era qui tenia la responsabilitat més alta.

Va allisar el paper, va posar bé el llum de l’escriptori i va llegir els noms. Kramer, Lehmann, Heider, Volkenrath, Grese… En total eren dotze noms, tres dones i nou homes. Va estudiar les dades sobre el pes i l’alçada i va prendre algunes notes. Anava a poc a poc perquè el seu rigor professional el feia ser molt acurat. No va ser fins que el rellotge va marcar prop de dos quarts de dues que va deixar el bolígraf. Ara ho tenia tot llest. Havia fet els seus càlculs i els havia repassat tres vegades per assegurar-se que no li havia passat res per alt. Es va aixecar de la cadira de l’escriptori, es va asseure al llit i va obrir la bossa de viatge. Malgrat que sabia que mai no oblidava res, va assegurar-se que tot fos al seu lloc. Va treure una camisa neta, va tancar la bossa i es va rentar amb l’aigua freda que era tot el que l’hotel podia oferir.

Mai no li costava agafar el son. Aquella nit tampoc.

Quan van picar a la porta a les cinc passades ja estava llevat i vestit. Després d’un esmorzar ràpid van travessar amb cotxe el poble fosc i trist fins a la presó. El sergent MacManaman ja era allà. Estava molt pàl·lid. Davenport es va preguntar si seria capaç de dur a terme la seva tasca, però Stuckford, que se’ls havia afegit i va creure intuir la preocupació de Davenport, se’l va endur a part i li va dir que encara que MacManaman fes aquella cara de circumstància no s’enfonsaria.

A les onze ja havien fet tots els preparatius. Davenport havia decidit que començarien per les dones. Com que les seves cel·les estaven al passadís que era més a prop de la forca, no podrien evitar sentir quan la trapa s’obrís i els ho volia estalviar. Davenport no prenia en consideració els delictes que havien comès els presos. Era només el seu sentit de la rectitud que li exigia començar amb les dones.

Tots els qui havien de ser presents ja seien als seus llocs. Davenport va fer un senyal amb el cap a Stuckford que, al seu torn, va fer un senyal a un dels guardes de la presó. Es van sentir alguns crits de comandament, les claus van dringar i es va obrir la porta d’una de les cel·les. Davenport va esperar.

La primera d’arribar va ser Irma Grese. Durant un moment, al cor fred de Davenport, s’hi va ficar un sentiment d’estupefacció. ¿Com podia haver matat presos a fuetades al camp de concentració de Belsen aquella noia rossa i prima de vint-i-dos anys? Amb prou feines era una nena, però ningú no ho havia posat en dubte quan l’havien condemnada a mort. Havia estat un monstre i ara moriria. La seva mirada es va trobar amb la d’ell i després la va conduir cap a la forca. Els guardes la van pujar dalt de l’escala. Davenport va posar-li les cames just a sobre de la trapa i la soga al voltant del coll al mateix temps que controlava que MacManaman no manipulés amb poca traça el cinturó de cuir que li estrenyia les cames. Just abans que Davenport li posés la caputxa al cap va sentir que ella pronunciava una sola paraula amb un fil de veu quasi imperceptible.

—Schnell!^[1]

MacManaman havia fet un pas enrere i Davenport va estirar el braç fins al mànec que regulava la trapa. Va desplomar-se recte avall i Davenport va saber que havia calculat bé la llargada de caiguda de la soga. Prou llarga per trencar les vèrtebres cervicals però no tan llarga per arribar a separar el cap del cos. Amb MacManaman van baixar sota el suport que aguantava la forca, i van alliberar el cos després que el metge de l’exèrcit britànic li escoltés el cor i constatés que era morta. Van endur-se el cos. Davenport sabia que havien cavat tombes a la terra dura del pati de la presó. Va pujar al patíbul una altra vegada i va comprovar als seus papers quina longitud havia de tenir la soga per a la propera dona. Quan tot va estar llest va tornar a fer el mateix gest amb el cap a Stuckford i aviat va tenir Elisabeth Volkenrath a la porta amb les mans lligades a l’esquena. Anava vestida igual que Irma Grese, amb un vestit gris que li arribava per sobre dels genolls.

Tres minuts més tard també era morta.

Tota l’execució va durar dues hores i set minuts. Davenport havia calculat dues hores i quinze minuts. MacManaman havia fet la seva feina, tot havia anat com estava previst: havien executat dotze criminals de guerra alemanys. Davenport va posar la soga i les corretges de cuir a la bossa negra i es va acomiadar del sergent MacManaman.

—Beu una copa de conyac —va dir-li—. Has estat un bon ajudant.

—S’ho mereixien —va respondre MacManaman, lacònic—. No necessito conyac.

Davenport va marxar de la presó amb el major Stuckford. Es preguntava si seria possible tornar a Anglaterra abans del previst. Havia estat ell qui havia volgut quedar-se fins al vespre. Per si de cas alguna cosa anava malament. Ni per a Davenport, que era el botxí més experimentat de tot Anglaterra, era una cosa normal dirigir dotze execucions en un dia. Però va decidir no canviar els plans inicials.

Stuckford el va portar al menjador de l’hotel i van encarregar el menjar. Van seure en una sala a part. Stuckford tenia una ferida de guerra que el feia ranquejar de la cama esquerra. A Davenport li queia bé, sobretot perquè no feia preguntes innecessàries. No hi havia res que li agradés menys que la gent li preguntés com s’havia sentit en executar aquest o aquell altre delinqüent que s’havia fet més o menys famós pel que deien els diaris.

Van dinar i van intercanviar algunes frases corrents sobre el temps i sobre si es podien esperar assignacions extres de tabac a Anglaterra de cara al Nadal, que ja s’acostava.

No va ser fins més tard, mentre prenien el te, que Stuckford va comentar el que havia passat al matí.

—Hi ha una cosa que em preocupa —va dir—. Que la gent s’oblida que podria haver estat a l’inrevés.

Stuckford no estava segur del que Davenport volia dir en realitat. Però no li va caldre preguntar-l’hi, Stuckford li va fer l’explicació.

—Un botxí alemany que viatja a Anglaterra per executar criminals de guerra anglesos. Noies angleses joves que han matat gent a fuetades als camps de concentració. La maldat ens podria haver tocat a nosaltres com els va tocar als alemanys amb Hitler i el nazisme.

Davenport no deia res, esperava la continuació.

—Cap poble neix amb una maldat inherent. Va resultar que els nazis eren alemanys. Però ningú no em farà creure que el que va passar aquí no podria haver passat a Anglaterra, o a França o, ¿per què no?, als Estats Units.

—Entenc el teu raonament —va respondre Davenport—. Però no et puc dir si tens raó o no.

Stuckford va servir més te.

—Executem els pitjors criminals —va dir tot seguit—. Els més cruels criminals de guerra, però també sabem que molts s’escapen, com el germà de Josef Lehmann.

Lehmann havia estat l’últim que Davenport havia penjat aquell matí. Un home petit que havia anat a trobar la mort totalment tranquil, quasi absent.

—Tenia un germà molt brutal —va continuar Stuckford—. Però ha aconseguit fer-se invisible. Potser ja ha pogut servir-se dels contactes salvavides dels nazis. Pot ser que es trobi a l’Argentina o a Sud-àfrica i, si és així, no el trobarem mai.

Es van quedar asseguts en silenci una estona.

—Waldemar Lehmann és un home increïblement sàdic —va dir Stuckford—. No va ser només el fet que fos despietat amb els presos. També trobava un plaer assassí ensinistrant els seus subordinats en l’art de torturar persones. A aquest l’hauríem de penjar com al seu germà, però no l’hem trobat. Encara.

A les cinc Davenport va tornar a l’aeroport. Malgrat que duia un abric d’hivern gruixut tenia fred. El pilot l’esperava dret, al costat de l’aeroplà. Davenport es va preguntar en què devia estar pensant. Tot seguit es va asseure al seient a dins de la freda cabina i es va pujar el coll de l’abric per protegir-se del soroll ensordidor del motor.

Garbett va engegar els motors. L’aeroplà va agafar velocitat i va desaparèixer entre els núvols.

Davenport havia fet la seva feina i tot havia anat bé. No era perquè sí que se’l considerava el botxí més hàbil d’Anglaterra.

L’aeroplà baixava uns metres i es balancejava en trobar bosses d’aire. Davenport va pensar en el que Stuckford havia dit sobre tots els qui s’escapaven. I va pensar en Lehmann, que havia trobat plaer a ensenyar la gent l’art de practicar formes atroces de brutalitat.

Davenport es va cordar l’abric encara més. Havien deixat enrere les bosses d’aire. L’aeroplà tornava cap a casa, a Anglaterra. Havia estat un bon dia. La feina s’havia fet sense cap contratemps. Cap dels presos, dona o home, no havia intentat resistir-se quan l’havien portat a la forca. Ni un sol cap havia quedat separat del cos.

Davenport es va sentir satisfet. Ara podria gaudir de tres dies lliures. Després el primer que havia de fer era penjar un assassí a Manchester.

Es va adormir en aquell dur seient tot i que el motor feia un gran brogit molt a prop seu.

Mike Garbett encara es preguntava qui era el seu passatger.