21

Alguna cosa havia fet que Aron Silberstein es posés nerviós durant la nit. Una de les vegades l’havia despertat el gos que udolava al costat de la tenda. L’havia fet callar d’un crit. Després s’havia adormit i havia somiat en La Cabaña i en Höllner. Quan es va tornar a despertar encara era fosc. Es va quedar estirat, escoltant. El rellotge que havia penjat a un dels pals de la tenda marcava tres quarts de cinc. Va intentar comprendre què l’havia posat neguitós, si era dins seu o si era alguna cosa allà fora, a la freda nit de tardor. Malgrat que faltava molta estona perquè sortís el sol no va poder quedar-se dins del sac més estona. La foscor, allà fora, era plena de preguntes.

Si anés tan malament que el portessin davant la justícia, seria jutjat per l’assassinat de Herbert Molin, perquè no tenia cap intenció de negar el que havia fet. Si hagués seguit el pla previst, si hagués tornat com havia pensat, a Buenos Aires, mai no l’haurien agafat. L’assassinat de Herbert Molin s’hagués enfonsat a l’arxiu de la policia sueca i mai no s’hauria resolt.

Unes quantes vegades, sobretot durant el temps en què havia estat a la tenda al costat del llac esperant que arribés el moment, havia pensat d’escriure una confessió i demanar-li a un advocat que l’enviés a la policia sueca quan es morís. Podria deixar darrere seu una història sobre la raó per la qual havia hagut de matar Herbert Molin. Seria una història que començaria l’any 1945 i que ho explicaria d’una manera clara i simple. Però si l’agafaven ara, també l’acusarien d’un crim que no havia comès: l’assassinat de l’home que havia estat el veí de Herbert Molin.

Va sortir del sac i va desmuntar la tenda mentre encara era fosc. El gos tibava la corretja i movia la cua. Amb l’ajut de la llanterna va il·luminar el lloc on havia estat plantada la tenda per tal d’assegurar-se que no deixava cap rastre. Després va marxar d’allà amb el gos al seient del darrere del cotxe. Quan va arribar a la cruïlla d’un lloc que es deia Sörvattnet es va aturar, va encendre la llanterna una altra vegada i va desplegar el mapa dins del cotxe. Preferia conduir cap al sud, deixar enrere tota aquella foscor, aturar-se en algun lloc i trucar a la Maria i dir-li que anava cap a casa. Però sabia que no ho podia fer, la seva existència es faria insuportable si no esbrinava primer què li havia passat a Abraham Andersson. Va tombar cap a l’est i va continuar pel camí que portava a Rätmyren. Va entrar i va aparcar a una de les pistes forestals que ja coneixia d’abans. Es va apropar amb molta cura a la casa de Herbert Molin. El gos, al seu costat, estava en silenci. Quan va estar segur que la casa estava abandonada va deixar-lo a la caseta, va tancar la reixa, va penjar la corretja sobre la tanca i va tornar cap al bosc. «La policia ja té alguna cosa per començar a donar-hi voltes», va pensar mentre intentava tornar al lloc on havia aparcat el cotxe.

Tot seguit va continuar el viatge. Encara era fosc. El terra va cruixir sota els pneumàtics del cotxe en entrar a un camí de grava per mirar el mapa una altra vegada. La frontera noruega no era lluny, però no era allà on anava. Va continuar cap al nord, va passar Funäsdalen, va tombar per un camí estret i va ficar-se en algun lloc a l’atzar. El camí feia molta pujada, potser estava enmig de les muntanyes. Si havia interpretat bé el mapa, podia ser correcte. Es va aturar, va apagar el motor i va esperar la sortida del sol.

Quan la claror a poc a poc va començar a fer acte de presència va continuar. Els arbres s’esclarissaven, ell continuava pujant i va entreveure una cabana endinsada i amagada darrere una roca i uns matolls. Va deduir que es trobava en algun tipus de zona edificada de lleure. Va conduir tan lentament com va poder. No veia llum enlloc. A un punt el camí estava tallat per una tanca. Va sortir del cotxe, va obrir-la i va continuar després d’haver-la deixat com estava. Va ser conscient que s’estava ficant directe a un parany. Si algú l’havia seguit l’enxamparien. Però era com si això no li importés. Ara només volia continuar fins al final del camí. Allà hauria de prendre una decisió.

Al final no va poder avançar més. El camí s’acabava. Va sortir del cotxe i va respirar fondo l’aire fred. La claror era grisa. Va mirar al seu voltant: cims de muntanyes, lluny, una vall i, més enllà, més muntanyes. Entre els arbres hi havia un corriol i el va seguir. Al cap d’uns centenars de metres va arribar a una vella casa de fusta. Va quedar-se dret, immòbil, mirant-la. Ningú no havia recorregut aquell corriol des de feia molt de temps. Es va apropar i va mirar a dins per una finestra. La porta d’entrada estava tancada. Va intentar imaginar-se on hauria posat la clau si hagués estat casa seva. Hi havia un test de flors trencat sota una de les lloses d’una part de l’escala que anava de l’entrada fins a la porta. Es va afanyar a ajupir-se i va aixecar el test. Cap clau. Després va tocar amb els dits sota la pedra. Allà hi va trobar una clau amb una cinta, enganxada a un tros de tauló, i va poder obrir la porta.

La casa havia estat molt de temps sense ventilar. Hi havia una gran habitació, dues més petites i una cuina. Els mobles eren de fusta clara. Va passar la mà pel braç de la cadira i va pensar que li hauria agradat tenir alguns d’aquells mobles clars a la seva casa fosca de Buenos Aires. A les parets, hi penjaven tapissos amb textos brodats que no podia desxifrar. Va anar cap a la cuina. La casa tenia electricitat i també hi havia un telèfon. Va aixecar l’auricular i va escoltar el to. Hi havia un gran congelador a la cuina i el va obrir. Era ple. Va intentar deduir el que allò significava. ¿Que la casa era buida només ocasionalment? No ho sabia. Va treure alguns paquets amb hamburgueses congelades i els va posar sobre la taula de la cuina. Després va girar l’aixeta que hi havia sobre l’aigüera i en va sortir aigua.

Va asseure’s al costat del telèfon i va marcar el llarg número de Maria, a Buenos Aires. No havia aconseguit aprendre’s la diferència horària. Els tons van començar a sonar. Es va demanar, absent, qui rebria la factura telefònica amb aquella trucada internacional a la seva casa de muntanya.

Maria va respondre. Com sempre, va sonar impacient, com si l’hagués interromput en alguna cosa important. Però els seus dies estaven emmarcats en la neteja i la cuina. Si li sobrava temps es posava neguitosa i feia un solitari complicat. En va havia intentat entendre de què anava. També tenia la sensació que feia trampes. No per resoldre’l, sinó per fer-lo durar tant temps com fos possible.

—Sóc jo —va dir—. ¿Em sents?

Parlava en veu molt alta i ràpid, com sempre feia quan es posava nerviosa. «He estat fora massa temps», va pensar, «ha començat a pensar que l’he deixat, que no tornaré mai».

—¿On ets? —va preguntar.

—Encara a Europa.

—¿A on?

Va pensar en el mapa que havia vist al cotxe i va intentar prendre una decisió.

—A Noruega.

—¿I què hi fas allà?

—Miro mobles. Aviat tornaré a casa.

—Don Batista ha preguntat per tu. Està indignat. Diu que li vas prometre de renovar un sofà antic que li ha de donar a la seva filla com a regal de noces al desembre.

—Digues-li que estarà llest a temps. ¿Ha passat alguna altra cosa?

—¿I què vols que passi? ¿Una revolució?

—No ho sé, només pregunto.

—Juan ha mort.

—¿Qui?

—Juan, el vell porter.

Ara parlava més a poc a poc, però encara massa alt, com si pensés que era necessari perquè Noruega era molt lluny. Va imaginar que ella no podria ni assenyalar-la en un mapa. També va pensar que mai no la sentia tan a prop com quan li parlava d’algú que havia mort. Que Juan, el vell porter, havia mort no va ser cap sorpresa. Després d’un atac d’apoplexia, feia uns anys que només podia arrossegar-se fins al pati per mirar tota la feina que calia fer però que ja no tenia forces per fer.

—¿Quan l’enterraran?

—Ja l’han enterrat. Vaig posar flors de part meva i teva.

—Gràcies.

Es va fer el silenci. L’auricular feia soroll i crepitava.

—Maria —va dir—. Aviat tornaré a casa. T’enyoro. No t’he estat infidel. Però aquest viatge ha estat molt important. És com si hagués viatjat en somni, com si encara fos a Buenos Aires. El viatge era necessari perquè havia de veure alguna cosa que no havia vist abans. No només aquests mobles clars sinó també a mi mateix. M’estic fent gran, Maria. Un home de la meva edat ha de fer un viatge només acompanyat d’ell mateix. Per descobrir qui és en realitat. Seré una altra persona quan torni.

Ella va respondre amb preocupació.

—¿Què vols dir una altra persona?

Sabia que a Maria li preocupava que alguna cosa canviés. Es va penedir a l’acte del que havia dit.

—Un canvi per millorar —va dir—. D’ara endavant menjaré a casa. Només molt de tant en tant et deixaré sola i aniré a La Cabaña.

Ella no el creia perquè va tornar a fer-se el silenci.

—He matat un home —va dir—. Un home que, fa molts anys, quan jo encara vivia a Alemanya, va cometre un crim terrible.

¿Per què ho havia dit? No ho sabia. Una confessió a través del fil telefònic des d’una cabana a la muntanya del paisatge suec de Härjedalen a un pis petit i humit al centre de Buenos Aires. Una confessió a algú que no entenia què volia dir, que encara menys podia imaginar-se que ell pogués arribar a cometre un ultratge contra una altra persona. Va pensar que era tan senzill com que no podia aguantar més si no podia compartir el seu secret amb algú, encara que només fos amb Maria, que no entendria el que li deia.

—¿Quan tornaràs a casa? —va tornar a preguntar.

—Aviat.

—Ens han apujat el lloguer una altra vegada.

—Pensa en mi quan preguis.

—Però ¿per què han apujat el lloguer?

—No et preocupis pel lloguer. Pensa només en mi. Cada matí i cada vespre.

—¿Penses en mi quan pregues?

—Jo no prego, Maria, ja ho saps. A casa nostra ets tu qui s’encarrega d’això. Ara haig de penjar però et tornaré a trucar.

—¿Quan?

—No ho sé. Adéu, Maria.

Va penjar el telèfon i va pensar que li hauria d’haver dit que l’estimava, encara que no fos així. Era ella de totes maneres qui sempre estava al seu costat, era ella qui li agafaria la mà quan es morís algun dia. Però es va demanar si havia entès el que li havia dit. Que, de fet, havia matat una persona.

Es va aixecar i va anar cap a una de les finestres baixes. A fora era clar. Va mirar les muntanyes i també va poder veure Maria davant seu, asseguda a la butaca de vellut al costat de la taula petita on hi havia el telèfon.

Enyorava casa seva.

Va fer cafè i va obrir la porta del carrer per ventilar. Si algú venia pel camí ja sabia què diria. Havia matat Herbert Molin. Però l’altre home, no. Però ningú no apareixeria pel camí, ho tenia clar. Estava sol aquí. Podia transformar aquella cabana de fusta de sostre baix en el seu quarter general mentre intentava descobrir què havia passat en realitat al bosc quan van assassinar Abraham Andersson.

Hi havia una fotografia emmarcada en un prestatge. Dos nens asseguts a l’escala de pedra fora de la casa, on havia trobat la clau. Miraven a la càmera i reien. Va baixar la fotografia i la va tombar. Podia veure l’any amb dificultat: 1998. A més, hi posava «Estocolm». Va buscar metòdicament per la casa algun rastre del propietari i a la fi va trobar una factura d’una botiga d’electricitat a Sveg que estava a nom d’un home anomenat Frostengren amb adreça a Estocolm. Això el va convèncer que podia estar tranquil allà. La casa estava aïllada. I el mes de novembre no era un mes d’excursionistes ni esquiadors. En l’únic que havia de pensar era en el fet d’estar atent quan entrés a la carretera principal. I cada vegada que anés i vingués havia d’estar atent a les cases que passava, per poder veure qualsevol indici que volgués dir que algú l’havia obert.

La resta del dia es va quedar dins de casa. Va dormir, sense somiar, i es va despertar sense tenir cap mena de preocupació. Va beure cafè, va fregir una hamburguesa i de tant en tant sortia a mirar les muntanyes. Cap a les dues de la tarda va començar a ploure. Va encendre el llum de sobre la taula a l’habitació gran i es va asseure al costat de la finestra per pensar què faria a partir d’ara.

Només hi havia un punt de partida clar i obvi: Aron Silberstein, Fernando Hereira, o el que en aquell moment li plagués dir-se, havia comès un assassinat. Si hagués estat creient, com Maria, l’hauria condemnat a un dels pitjors càstigs de l’infern. Però no era creient. Per a ell no hi havia més déus que aquells que es creava en moments de feblesa, i només quan els necessitava. Els déus eren per als pobres i dèbils. Ell no era ni pobre ni dèbil. Ja de petit l’havien obligat a posar-se una cuirassa gruixuda, que durant l’any s’havia convertit en una part de la seva identitat. No sabia si ell era més jueu o més immigrant alemany a Argentina. Ni sabia si la religió jueva o les tradicions o si la comunitat jueva l’havien ajudat a la vida.

Al final dels anys seixanta havia anat de viatge a Jerusalem. Havia estat un parell d’anys més tard de la gran guerra amb Egipte i en cap moment ho va fer com una peregrinació. Havia fet el viatge per curiositat o potser com una penitència pel seu pare, perquè encara no havia trobat qui l’havia mort. Al mateix hotel de Jerusalem on s’allotjava, hi havia conegut un home gran, jueu, de Chicago, fidel i ortodox, amb qui havia compartit l’esmorzar uns quants matins. Isak Sadler era un home amable, amb un somriure trist que no amagava que encara no acabava de creure-s’ho, que era un supervivent d’un dels camps de concentració. Quan l’alliberació es va presentar en forma de soldats americans, ell estava tan demacrat que havia hagut de fer servir les últimes forces que li quedaven, ajagut a una de les barraques de la mort, per explicar que, de fet, no volia ser enterrat, que encara estava viu, i que volia anar a Amèrica i passar allà la resta de la seva vida. Un matí, mentre esmorzaven, havien parlat d’Eichmann i de venjança. Per a Aron havia estat un temps de decadència. Cap a finals dels anys seixanta havia decidit deixar-ho estar i havia pensat que mai no podria trobar l’assassí del seu pare.

Però la conversa amb Isak Sadler li havia tornat la inspiració —en la seva ment, havia fet servir precisament aquella paraula— per tornar a buscar l’assassí del seu pare. Isak Sadler havia expressat la seva ferma convicció que l’execució d’Eichmann havia estat del tot correcta. La caça de nazis alemanys havia de continuar fins que hi hagués l’esperança de poder-ne trobar en vida algun que hagués comès un d’aquells crims terribles.

Després d’haver tornat de Jerusalem havia continuat igual de desinteressat pels seus orígens jueus com abans. Però havia reprès la seva recerca amb l’ajut de Simon Wiesenthal, a Viena, sense cap èxit. I, sense saber-ho, encara havia de passar molt de temps perquè Höllner aparegués d’improvís al seu camí i li pogués donar la clau que li faltava.

Ara mirava la vall i les muntanyes des de la cabana d’un home desconegut que es deia Frostengren. Havia trobat l’agulla al paller i no havia dubtat ni un moment quan havia arribat l’hora. Herbert Molin era mort. Fins a aquell moment tot havia anat segons havia planejat. Però després hi havia hagut l’altre home al bosc que havia estat assassinat a la seva pròpia casa.

Hi havia similituds entre totes dues morts. Com si l’assassí d’Abraham Andersson hagués imitat el que Aron havia fet amb Herbert Molin. Dos homes grans que vivien sols. Els dos tenien gos. Als dos els havien matat fora de casa. Però el més important eren, malgrat tot, les diferències. No podia dir què veien els policies, però ell veia aquelles diferències perquè no havia tingut res a veure amb la mort d’Abraham Andersson.

Aron va mirar la muntanya des de dalt. Els bancs de boira lliscaven per la vall. Al seu cap, ara, ja estava a punt de prendre algun tipus de decisió, ho sabia. Qui havia matat Andersson havia volgut que semblés que el mateix autor del crim havia actuat dues vegades, per carregar a algú altre la culpa. Però també hi havia una complicació: ¿qui podia saber amb tant de detall com havia estat l’assassinat de Molin? Aron no sabia el que havien escrit els diaris, no tenia cap idea del que la policia havia dit a les rodes de premsa que suposava que havien convocat. ¿Qui era que ho sabia?

Allà també hi havia un altre gran «per què» la resposta al qual calia trobar. Qui va matar Abraham Andersson havia de tenir un mòbil. «S’ha tocat un ressort», va pensar, «quan Herbert Molin mor, s’engega un mecanisme que fa que Abraham Andersson també hagi de morir».

¿Qui ho fa i per què? Tot el dia es plantejava aquestes preguntes des de diferents punts de vista. Cuinava sovint, no perquè tingués gana sinó per mirar de calmar els nervis. No es podia treure del damunt la preocupació de ser d’alguna manera còmplice del que li havia passat a Abraham Andersson. ¿Hi havia hagut un secret comú entre aquells dos homes? ¿Un secret que Andersson podia desvetllar quan Molin va morir? Ha d’haver anat així. Alguna cosa que ell no havia sabut. La mort de Herbert Molin de sobte implicava un perill per a algú i Andersson també havia de morir, perquè no es desvetllés el secret.

Va obrir la porta i va sortir a fora. Feia olor a molsa humida. Els núvols passaven baixos molt a prop del cap. «Els núvols no fan cap soroll», va pensar, «tenen un moviment totalment inaudible». Caminava a poc a poc al voltant de la cabana de fusta, primer una vegada i després una altra.

Encara hi havia una persona que havia fet acte de presència al lloc on Herbert Molin i Abraham Andersson passaven les seves vides. Una dona. L’havia vist tres vegades travessant el bosc per anar a visitar Herbert Molin. Els havia seguit en els passeigs que feien pels diferents corriols del bosc. Una vegada, durant la seva segona visita, havien anat prop del llac i ell havia tingut por que trobessin el seu lloc d’acampada. Però just abans de l’últim revolt havien girat cua i havia pogut respirar tranquil. Els havia seguit pel bosc, com un explorador o com un dels indis americans sobre els quals havia llegit, quan era petit, als llibres d’Edward S. Ellis. De tant en tant podia veure com conversaven i, en moments molt puntuals, els veia rient.

Després de passejar van entrar a la casa i, quan Aron s’hi va amagar per la part del darrere, va poder sentir música a través de la paret. La primera vegada no podia creure’s el que sentia, algú cantant en espanyol, en espanyol d’Argentina, amb l’accent característic que no existia a cap altre país de parla hispana. Després de la música, que sovint durava entre mitja hora i una hora, es feia el silenci. Es preguntava si feien l’amor, però mai no ho va saber del cert. Si així era, sempre havia estat en absolut silenci. Cap sospir, cap soroll de llit s’havia filtrat mai a través de la paret. Molin l’acompanyava a ella, després, fins a darrere de la tàpia on ella havia aparcat el cotxe. Es donaven la mà, i no s’abraçaven. I ella sortia de la carretera principal i desapareixia en direcció a l’est.

Havia estat pensant en aquella dona. Ara deduïa que es deia Elsa Berggren. Aquell nom estava escrit juntament amb els noms de Herbert Molin i d’Abraham Andersson, al darrere del compte amb què el policia havia fet una bola de paper que havia llençat al cendrer. Encara no sabia què volia dir. ¿Era Elsa Berggren també una antiga nazi que s’havia retirat als boscos de Härjedalen?

Va mirar les muntanyes i va intentar formular una hipòtesi. Un triangle del qual Herbert Molin, Elsa Berggren i Abraham Andersson eren els vèrtexs. No sabia si Elsa Berggren també coneixia Abraham Andersson. Mai no els havia vist trobar-se. Andersson i Elsa Berggren havien estat personatges secundaris d’un drama que havia pujat als boscos per arribar a la seva fi. I res més que això.

Va donar una volta més a la casa. De lluny, li va semblar sentir un avió. I després es va fer el silenci una altra vegada, només el vent que bufava per les carenes.

«No hi havia cap altra explicació», va pensar, «entre els tres, com havia escrit el policia sobre el paper, hi havia hagut alguna cosa en comú, un secret. Com que Herbert Molin era mort, Abraham Andersson també havia de morir. I aleshores només quedava la dona, Elsa Berggren. És ella qui du penjada al coll la clau invisible de tot això».

Va tornar a la casa una altra vegada. Del congelador havia tret un altre paquet d’hamburgueses que ara deixava descongelar a l’aigüera. Era Elsa Berggren amb qui havia de posar-se en contacte per saber què havia passat.

Durant el vespre va dissenyar un pla. Havia corregut les cortines i havia posat el llum de la taula a terra perquè cap llum no s’escapés en la foscor que l’envoltava. Va estar assegut a la taula fins a mitjanit. Aleshores ja sabia què faria. Era conscient que correria un risc, però no tenia cap altra opció.

Abans d’anar-se’n a dormir va trucar a un telèfon de Buenos Aires. L’home que va respondre tenia pressa. Al fons se sentia el murmuri de molta gent.

—La Cabaña —va cridar l’home—. ¿Digui’m?

Aron va penjar. El restaurant encara hi era. Aviat entraria per la porta i s’asseuria a la seva taula de sempre, a la dreta, ben bé al costat de la finestra que donava a l’Avenida Corrientes.

Al costat del telèfon hi havia una guia telefònica on va trobar el número d’Elsa Berggren i la seva adreça. Al mapa, a la guia, va veure que era un camí al sud del riu, i va sospirar alleujat per no haverla de buscar pels boscos. Però és clar, el risc que algú altre el veiés era més gran. Va apuntar l’adreça en un paper i va tornar la guia telefònica al seu lloc.

Aquella nit va dormir neguitós. Quan es va despertar se sentia del tot sense forces. Es va quedar estirat al llit tot el dia, i només va llevar-se per menjar el que va trobar al congelador.

Es va quedar a casa de Frostengren tres dies més abans que notés que li començaven a tornar les forces. Al matí del quart dia va netejar la casa però es va quedar fins al final de la tarda abans de tancar i tornar a deixar la clau sota l’esglaó de pedra. Quan va arribar al cotxe va tornar a desplegar el mapa. Encara que no semblava creïble que la policia hagués posat controls policials, va triar el camí més curt a Sveg.

En lloc de seguir-lo va anar cap a Vålådalen. A Mittådalen va tombar cap a Hede i va arribar a Sveg quan ja era fosc. Va aparcar al costat de l’entrada del poble on hi havia botigues i gasolineres i fins i tot un plànol de Sveg. Va buscar l’adreça d’Elsa Berggren a l’altra banda del riu. Vivia a una casa blanca envoltada d’un gran jardí. Hi havia llum a una finestra del pis de sota. Va mirar al seu voltant i quan ja havia vist prou va tornar al cotxe.

Encara li quedaven moltes hores d’espera. Va entrar a una botiga, va triar una caputxa de llana i va posar-se a la cua més llarga i on semblava que la caixera estava més atabalada. Va pagar amb els diners justos i quan va sortir de la botiga estava segur que ella no recordaria quin aspecte tenia o com anava vestit. Al cotxe, va fer dos forats a la caputxa amb un ganivet que havia agafat de casa de Frostengren.

A les vuit va començar a disminuir la circulació. Va creuar el pont i va entrar a un aparcament on no el podien veure des de la carretera. I va continuar esperant. Per passar el temps va revestir mentalment el sofà que Don Batista li volia donar a la seva filla de regal de noces.

A mitjanit va marxar.

Del maleter va treure una destral petita que també havia agafat de la casa.

Va esperar que passés un camió.

En acabat va afanyar-se a creuar la carretera i va desaparèixer pel corriol que seguia el riu.