13

La nit del quatre de novembre de 1999 va ser una de les més llargues que Stefan Lindman havia viscut mai. Quan finalment va començar a clarejar, amb la llum tènue sobre els turons del bosc, es va sentir com si es trobés dins d’una habitació sense gravetat. Feia una bona estona que havia deixat de pensar. Tot el que passava al seu voltant era com un malson estrany. Un malson que havia començat quan havia anat darrere d’aquella roca i havia trobat el cos mort d’Abraham Andersson amarrat a un arbre. Ara que finalment es feia de dia, no tenia cap record clar del que havia passat durant la nit.

S’havia forçat a arribar fins al cos mort per buscar-li el pols, que ja sabia que s’havia aturat per sempre. Però el cos d’Abraham Andersson encara era calent, o, si més no, la rigidesa del cadàver encara no havia començat a fer acte de presència. Això podia voler dir que l’home que li havia disparat encara voltava per allà. No hi havia cap dubte que l’home que penjava d’aquella corda havia estat mort d’un tret. Il·luminant-lo amb la llanterna va poder veure el forat de la bala, just al bell mig del cor. Va estar a punt de desmaiar-se o, si més no, de començar a vomitar. El forat era molt gran. Andersson havia estat executat de molt a prop amb una escopeta de perdigons.

Tot d’una el gos va començar a udolar al lloc on Stefan l’havia deixat lligat. El primer que li va venir al cap va ser que havia olorat l’agressor que potser es trobava molt i molt a prop. Stefan va córrer fins allà i en la cursa es va esgarrinxar la cara amb les branques que sobresortien. I a més va perdre el telèfon mòbil que duia a la butxaca de la camisa. Es va endur el gos cap a la casa i va marcar el número de la policia. L’home que havia agafat el telèfon a Östersund havia entès de seguida la gravetat de la situació. Stefan havia dit el nom de Giuseppe Larsson i després d’això l’home amb qui parlava no havia fet més preguntes innecessàries. Només li va preguntar si tenia algun telèfon mòbil on el pogués localitzar i ell va dir que l’havia perdut. L’home d’Östersund va dir que li trucaria per ajudar-lo a trobar el mòbil enmig de la foscor. Però ara que ja clarejava el telèfon encara no havia aparegut, i mai no el va sentir sonar. ¿I què havia passat després? Stefan es va posar a córrer, i va tenir la sensació tota l’estona que l’agressor era molt a prop. Es va dirigir cap al cotxe i, en fer marxa enrere per girar en direcció a la carretera principal on havia d’esperar els primers policies, va topar amb un cubell d’escombraries. L’home d’Östersund li havia dit que serien agents de Sveg.

El primer d’arribar va ser Erik Johansson. Amb ell, un col·lega que es deia Sune Hodell. Stefan els va guiar fins al cos mort i tant Erik Johansson com l’altre home van fer un pas enrere quan van veure aquell horror. Després el temps va acabar passant mentre esperaven la matinada. Van instal·lar el quarter general a la casa d’Abraham Andersson. Erik Johansson va estar constantment en contacte telefònic amb Östersund. En algun moment va haver d’anar a dir-li a Stefan, que s’havia hagut d’estirar al sofà de la sala d’estar perquè li rajava sang del nas, que Giuseppe estava de camí des d’Östersund. Els cotxes de Jämtland van arribar poc després de la mitjanit i en acabat ho va fer el metge que Erik Johansson, després de molts entrebancs, havia aconseguit trobar a una cabana de caça al nord de Funäsdalen. Va buscar altres col·legues fins i tot a Hälsingland i a Dalarna, per informar-los del que havia passat. En algun moment de la nit Stefan va sentir com parlava per telèfon també amb Röros, a Noruega. Els tècnics de la policia científica van instal·lar un focus dins del terreny impracticable del bosc. Però la investigació va quedar aturada tot esperant que arribés la llum del matí.

Cap allà a les quatre Giuseppe i Stefan es van quedar sols a la cuina.

—Rundström arribarà quan es faci de dia —va dir Giuseppe—. Ell i tres agents amb gossos ensinistrats. Els porten amb helicòpter. És més fàcil així. Però voldrà saber què hi feies aquí. I haig de poder donar-li una bona resposta.

—Tu no —va respondre Stefan—, jo haig de donar-li una bona resposta.

—¿I quina és?

Stefan va pensar abans de respondre.

—No ho sé —va dir al cap d’una estona—. Potser és tan fàcil com que volia saber si se li havia acudit alguna cosa sobre Herbert Molin.

—¿I et fiques de ple en un assassinat? Rundström entendrà el que dius, però pensarà, de totes totes, que és estrany.

—Val més que me’n vagi…

Giuseppe va fer un gest afirmatiu amb el cap.

—Però no abans que hàgim repassat a fons tot el que ha passat.

Aquella conversa nocturna no va durar gaire més que això. Després, algun dels col·legues de Giuseppe els va interrompre per dir-los que la policia de Helsingborg havia comunicat la defunció a la dona d’Abraham Andersson. Giuseppe va marxar a parlar amb algú, potser amb la dona, a un dels molts telèfons mòbils que no paraven de sonar. Stefan es demanava com devia funcionar una investigació criminològica quan no hi havia telèfons mòbils. Aquella nit es va plantejar quins eren els mecanismes que es posaven en marxa quan s’havia d’obrir la investigació d’un assassinat. Hi havia una sèrie de rutines que calia seguir i que ningú no havia de qüestionar. Però més enllà d’aquestes rutines, ¿què hi passava? Stefan va poder imaginar-se en què estava pensant Giuseppe i va fer el mateix. O ho va intentar. Perquè una altra vegada l’incapacitava la imatge que no es podia treure del cap ni un instant. Abraham Andersson penjat d’una corda a l’arbre. El gran forat de bala. Un o uns quants trets d’una escopeta de perdigons que havien estat disparats des de molt a prop.

Abraham Andersson havia estat executat. D’algun lloc havia sortit un escamot d’afusellament en la foscor, havia fet el seu consell de guerra, havia executat la sentència i després havia desaparegut igual d’invisible.

«Aquest tampoc no és un assassinat qualsevol sense importància», s’anava repetint Stefan aquella nit, «però si no ho és, ¿què és? Hi ha d’haver alguna connexió entre Herbert Molin i Abraham Andersson que forma la base d’un triangle. A la punta que falta hi ha algú que surt de la foscor, i no una vegada sinó dues, i mata dos homes grans que al primer cop d’ull no tenen res en comú».

Allà se li tancaven totes les portes als nassos, «és això el nucli de la investigació d’un assassinat», va pensar, «hi ha una connexió inexplicable entre dues persones, un lligam tan profund que algú decideix matar-les a totes dues. Això és el que Giuseppe pensa mentre intenta acomplir les rutines i mentre espera el matí que no arriba mai. Intenta veure el que s’amaga sota les pedres».

Stefan es va quedar prop de Giuseppe tota la nit. El va seguir en els seus trajectes atrafegats entre el lloc del crim i la casa que havia esdevingut el seu quarter general, i va quedar sorprès de la lleugeresa amb què Giuseppe posava fil a l’agulla. Malgrat la imatge horrible de l’home que penjava a un arbre cosit a trets, aquella nit va sentir com Giuseppe reia unes quantes vegades. No hi havia ni la més mínima brutalitat, ni el més mínim cinisme en ell, només aquell riure alliberador que l’ajudava a suportar totes aquelles situacions repugnants.

Al final va arribar el matí i va arribar un helicòpter que va aterrar a la gespa de darrere la casa. D’ell van saltar Rundström i tres guies amb gossos pastors ansiosos que tibaven les corretges. L’helicòpter es va enlairar de seguida i va desaparèixer.

Amb la llum del matí totes les tasques que havien avançat tan lentament durant la nit van canviar de tarannà. Encara que els policies que havien treballat sense interrupció des de la seva arribada al lloc estaven cansats, i les seves cares, tan grises com la matinada, van intensificar el ritme. Després d’haver-li fet un breu resum a Rundström, Giuseppe va reunir els guies amb els gossos al voltant d’un mapa i va organitzar la recerca. I es van afanyar a anar cap al lloc on ja s’estava començant a despenjar de l’arbre el cos sense vida.

El primer gos va trobar de seguida el telèfon mòbil de Stefan. Algú l’havia trepitjat durant la nit i n’havia trencat la bateria. Stefan se’l va ficar a la butxaca i de sobte va pensar qui l’heretaria si no aconseguia sobreviure al càncer que tenia al cos.

Després d’algunes hores de feina en silenci i treballant amb un esperit resolutiu, Rundström va reunir tots els policies dins de la casa per fer un repàs dels fets. Aleshores ja havien arribat dos cotxes més d’Östersund amb els instruments que li faltaven a la policia científica. L’helicòpter havia tornat i s’havia endut el cos d’Abraham Andersson. Des d’Östersund el transportaven amb cotxe al laboratori forense d’Umeå.

Poc abans del repàs, Rundström es va apropar a Stefan, que seia al cotxe, i li va demanar que hi participés. Encara no li havia preguntat com era que havia estat ell qui havia trobat Abraham Andersson.

Els policies, que havien anat a seure a l’espaiosa cuina, estaven cansats i tenien fred. Giuseppe es va recolzar a una paret i s’estirava els pèls que li sortien d’un dels forats del nas. Stefan va pensar que semblava més gran de quaranta-tres anys. Tenia la cara enfonsada, les parpelles pesades. De vegades feia l’efecte d’estar totalment absent. Però Stefan pensava que era més aviat perquè es trobava en un batibull de preguntes sobre el que havia succeït. El seu grau de concentració era un indici d’introspecció. Stefan va imaginar-se que buscava una resposta a les preguntes que tots els policies es fan contínuament. ¿Què és el que no estic veient?

Rundström va començar parlant dels controls policials a les carreteres. S’havien posat a les vies d’accés més importants. Abans que la policia de Särna hagués arribat al lloc, havia arribat l’informe d’un cotxe que havia passat a alta velocitat en direcció al sud, cap a Idre. Aquesta informació era important. Rundström va demanar a Erik Johansson que parlés amb els col·legues de Dalarna.

I va tombar-se cap a Stefan.

—No sé si tots et coneixen —va dir—. Però tenim entre nosaltres un col·lega de Borås que va treballar fa temps amb Herbert Molin. Crec que el més fàcil serà que tu mateix expliquis com vas trobar Abraham Andersson.

Stefan va explicar el que havia passat després d’arribar a Dunkärret des de Sveg. Quan va acabar, Rundström li va fer algunes preguntes. Sobretot volia saber els diferents punts horaris. Stefan havia tingut prou enteresa i constància per anar mirant el rellotge, quan va arribar a la casa de camp i quan va trobar el cos mort.

La reunió va ser molt breu. Els tècnics volien continuar la seva feina tan ràpidament com fos possible perquè les prediccions meteorològiques deien que era molt probable que caigués aiguaneu al llarg del dia. Stefan va sortir al pati amb Giuseppe.

—Hi ha alguna cosa que no encaixa —va dir Giuseppe després d’una estona de silenci—. Has dit que creies que el motiu de la mort de Herbert Molin podria estar en algun lloc del seu passat. A mi no m’ho sembla. ¿Però què n’hem de fer, d’això, ara? Abraham Andersson no era policia, havia tocat el violí a una orquestra simfònica. Ell i Herbert Molin quasi no es coneixien quan per casualitat van venir a viure a aquesta zona tan poc poblada. La teoria de la mort de Herbert Molin s’enfonsa.

—Caldrà investigar-ho, ¿no? Herbert Molin i Abraham Andersson, malgrat tot, podrien haver tingut alguna cosa en comú que nosaltres desconeixem.

Giuseppe va fer que no amb el cap.

—I és clar que ho investigarem, però jo no ho crec.

I es va posar a riure.

—Els policies no hem de creure, ho sé. Però és el que fem de totes maneres. Des del primer moment que passem al lloc del crim traiem conclusions provisionals. Teixim xarxes sense saber la mida que han de tenir els cucs. O quin peix estem buscant o en quin tipus d’aigua l’hem de posar. ¿Al mar o a un llac de muntanya? ¿A un riu o a una llacuna?

A Stefan li costava seguir Giuseppe en aquell llenguatge metafòric, però sonava apassionant.

Un dels guies dels gossos va sortir del bosc. Stefan va veure que el gos estava visiblement cansat.

—Res —va dir el guia—. A més, crec que Stamp està malalt.

—¿Què li passa?

—No tolera el menjar. És possible que tingui alguna infecció.

Giuseppe va fer un gest afirmatiu amb el cap. El guia va continuar el seu camí. Stefan va mirar-se el gos llebrer que estava dret, immòbil en la seva corretja i mirant fixament el lloc d’on venien les veus de la policia científica.

—¿Què està passant aquí, al bosc? —va dir Giuseppe tot d’una—. No m’agrada. És com una ombra que es mou enmig de la penombra. I no sé si és imaginació o realitat.

—¿De quin tipus d’ombra parles?

—Una d’aquelles ombres a les quals no estem acostumats aquí dalt. Herbert Molin va ser sotmès a un atac ben planejat. Abraham Andersson ha estat executat. No ho entenc.

Erik Johansson va creuar el pati corrents i va interrompre la conversa.

—Podem descartar el cotxe aquell dels afores de Särna. Era un home que portava la seva dona a la maternitat, i tenia pressa.

Giuseppe va murmurar alguna cosa incomprensible com a resposta. Erik Johansson va tornar a la casa.

—¿Què en penses? —va preguntar Giuseppe—. ¿Què creus que ha passat en realitat?

—Em sembla que jo faria servir la mateixa expressió que tu. Una execució. ¿Per què algú es pren la molèstia de treure un home al bosc, lligar-lo a un arbre i després matar-lo a trets?

—Si va passar en aquest ordre. És clar, jo també penso que va anar així —va dir Giuseppe—. ¿Per què algú es pren aquesta molèstia? Aquí hi ha també una similitud amb l’assassinat de Herbert Molin. ¿Per què algú es pren la molèstia de marcar amb sang uns passos de tango a terra?

Ell mateix va donar la resposta.

—Per dir alguna cosa. La pregunta és ¿a qui? Ja n’hem parlat abans, d’això. L’autor del crim ens està deixant un missatge. Però ¿a qui el dirigeix? ¿A nosaltres o a algú altre? ¿I per què ho fa? O ho fan. Encara no sabem si són un o més agressors.

Giuseppe va mirar cap al cel, que estava atapeït de núvols.

—¿Ens ha tocat un boig? —va dir—. ¿S’acaba aquí, això? ¿O n’hi ha més?

Van tornar a dins de la casa. Rundström parlava per telèfon. La policia científica havia començat a examinar la casa d’Abraham Andersson. Stefan sentia que feia nosa, molta nosa. Rundström va acabar la conversa i va assenyalar Stefan.

—Hauríem de parlar, tu i jo —va dir—. Acompanya’m a fora.

Van sortir a la part del darrere de la casa. Els núvols que travessaven el cel eren cada vegada més foscos.

—¿Quant de temps penses quedar-te?

—Pensava marxar avui. Ara suposo que ho hauré de deixar per a demà.

Rundström el va examinar amb la mirada.

—Tinc la sensació que hi ha alguna cosa que no m’has explicat. ¿Tinc raó?

Stefan va fer que no amb el cap.

—¿No tenies res en comú amb Molin que ens hagis d’explicar?

—Res.

Rundström va donar una puntada de peu a una pedra que hi havia a terra.

—Potser el millor serà que deixis que ens encarreguem nosaltres de la investigació. Millor que no t’hi fiquis.

—No tinc cap intenció de ficar-me en la vostra feina.

Stefan començava a sentir-se empipat. Rundström embolcallava les seves paraules amb una mena d’amabilitat absent. I a ell el posava nerviós que no parlés amb claredat.

—Doncs això mateix —va dir Rundström—. És clar que ha estat bé que vinguessis aquí per casualitat. Així no ha estat penjat massa temps.

Rundström va marxar. Stefan va veure que Giuseppe el mirava fixament des d’una de les finestres. Stefan li va fer un senyal amb el braç perquè sortís.

Es van separar al cotxe de Stefan.

—O sigui que te’n vas.

—Demà.

—Ja et diré alguna cosa més tard, avui mateix.

—Truca’m a l’hotel, el meu telèfon mòbil està espatllat.

Stefan se’n va anar, però pocs quilòmetres després es va sentir cansat. Va entrar a una pista forestal, va apagar el motor i va abatre el seient.

Quan es va despertar estava envoltat de parets blanques i silencioses. Durant el temps en què havia dormit s’havia posat a nevar i la neu ja cobria totes les finestres. Es va quedar quiet, aguantant la respiració. «¿Podria ser que la mort fos així?», va pensar, «¿una sala blanca on una llum tènue es filtra?». Va apujar el seient un altre cop i va notar-se el cos encarcarat i insensible. Havia somiat alguna cosa, ho sabia, però no podia recordar què era. ¿Potser alguna cosa relacionada amb el gos d’Abraham Andersson? ¿Que havia començat tot d’una a rosegar-se una de les potes? Es va espolsar la mandra. Fos el que fos que hagués somiat, no ho volia recordar. Va mirar el rellotge. Un quart de dotze. Havia dormit més de dues hores. Va obrir la porta i va sortir del cotxe per pixar. El terra estava blanc, però la nevada no havia durat gaire estona. En aquell moment ja havia parat. Els arbres estaven immòbils. Gens de vent. «Res», va pensar, «si em quedés aquí plantat sense moure’m aviat em convertiria en un arbre».

Va conduir fins a la carretera principal una altra vegada. Aniria a Sveg, menjaria alguna cosa i després esperaria la trucada que possiblement li faria Giuseppe. I res més. A Giuseppe li explicaria la visita a casa d’Elsa Berggren. Li parlaria de l’uniforme nazi que penjava al fons del seu armari. Durant la nit no havien tingut ocasió de parlar. Però no marxaria de Sveg sense haver donat a Giuseppe tot el que li pogués servir d’ajuda en la seva feina.

S’apropava al trencall de la casa de Herbert Molin. No tenia cap intenció d’entrar-hi, però, tot i així, va frenar tan en sec que el cotxe va derrapar a la calçada mullada. ¿Per què s’havia aturat? «Una última visita», va pensar, «res més. Una última visita ràpida, res més que això». Va agafar el camí que portava al davant de la casa i va sortir del cotxe. A terra hi havia petjades d’animal. «Una llebre», va deduir. Va intentar recordar el dibuix de les petjades de sang. Les va marcar al terra blanc. Va intentar imaginar-se Herbert Molin i la seva nina. Un home i una nina ballen tango sobre la neu. En algun lloc de la vorada del bosc toca una orquestra argentina. ¿Quins instruments toquen a una orquestra de tango? ¿Guitarra i violí? ¿Baix? ¿Potser acordió? No ho sabia. Tampoc no era important. Herbert Molin ballava amb la mort sense saber-ho. O, si no, sabia que la mort estava allà fora al bosc, esperant-lo. Ja aleshores era conscient del moviment de les ombres, quan jo el coneixia, o, si més no, a mi m’ho semblava. Un policia gran que mai no havia destacat en res, però que malgrat tot va dedicar part del seu temps a parlar amb mi, que era jove i no sabia res de com podia sentir-me quan un borratxo em vomités al damunt, quan una dona beguda m’escopís a la cara o quan un psicòpata enfurismat estigués a punt de matar-me.

Stefan es va quedar una estona mirant la casa. Es veia diferent, ara que la neu havia cobert la terra.

Va dirigir la mirada cap a la caseta annexa. Havia estat allà dins la primera vegada que havia visitat el lloc del crim. Però en aquella ocasió només li havia interessat la casa. Aquest cop va anar cap allà, a la caseta, i va obrir-ne la porta. Hi havia una sola sala amb el terra de ciment. Va encendre el llum. A una de les parets hi havia una pila de llenya. A la paret del davant hi havia un prestatge amb eines i un armari de plàstic. Stefan va obrir l’armari i va pensar que allà dins potser hi penjava un uniforme, però només hi va trobar una granota bruta i un parell de botes de goma. Va tancar la porta de fullola i es va quedar a l’habitació mirant al seu voltant. ¿Què podia deduir-ne, de tot allò?, es va preguntar finalment. La pila de llenya no donava més informació que el fet que Herbert Molin sabia com s’apilaven els troncs. Va anar cap al prestatge de les eines. ¿Què explicaven aquelles eines? Cap història nova.

Stefan va pensar en quan era petit i el seu pare tenia una caseta amb eines a Kinna. Era igual que aquella. Herbert Molin tenia tot el que necessitava per fer reparacions menors a la casa i al cotxe. No hi havia res que sortís de la normalitat, res que pogués cridar l’atenció entre les eines i que comencés a explicar una història inesperada. Va continuar mirant dins de la caseta annexa.

A un racó hi havia esquís i pals. Stefan va agafar un dels esquís i el va portar prop de l’obertura de la porta. Va veure que la fixació estava desgastada. O sigui que Herbert Molin havia fet servir aquells esquís. ¿Potser havia travessat el llac quan l’aigua estava gelada, un dia que feia bon temps? ¿Per què els feia servir? ¿Per fer una mica d’exercici? ¿Per pescar al gel? Va tornar l’esquí al seu lloc. Aquí sí que hi havia una cosa sorprenent. Un altre parell d’esquís, més curts, potser de dona. Tot d’una va poder veure dues persones que avançaven per sobre del llac gelat, en el brillant, fred i clar temps d’hivern. Herbert Molin i Elsa Berggren. ¿De què parlaven quan anaven d’excursió amb els esquís? ¿O potser no es parlava quan s’esquiava? Stefan no ho sabia perquè només havia esquiat de petit. Va continuar passejant la mirada per la sala. A un racó hi havia un trineu de cadira trencat, alguns cabdells de filferro i unes quantes teules.

Alguna cosa li va cridar l’atenció. Va agusar la vista. Després de quasi un minut va veure de què es tractava. Les teules estaven desendreçades. Aquí hi havia una cosa que desentonava amb la resta. Herbert Molin feia trencaclosques, apilava la llenya amb una gran sensibilitat per la simetria i l’ordre. El mateix passava amb les eines. Allà també hi havia ordre. Però no a les teules. Hi havia desordre. «O, si més no, un altre tipus d’ordre», va pensar. Es va doblegar i les va començar a apilar a un costat.

Allà sota hi havia una placa de metall enfonsada al terra de ciment. Una trapa tancada amb clau. Stefan es va aixecar i va anar a buscar una palanca que hi havia entre les eines. Va aconseguir ficarla a la juntura entre el terra i el costat de la trapa, i va haver d’esmerçar totes les seves forces per poder-la obrir. Tot d’una va cedir i Stefan va caure endavant. Es va donar un cop al front contra la paret. Quan es va passar la mà pel cap va veure que s’havia fet sang. A sota del banc de les eines hi havia una caixa amb un drap d’estopa. Es va eixugar el front i va subjectar fort el drap contra la pell fins que va deixar de sagnar.

Després es va doblegar endavant i va mirar a dins del forat de terra. Hi havia un paquet. Quan el va treure va veure que un impermeable negre i vell feia d’embolcall. Herbert Molin es trobava molt a prop seu en aquell moment. A terra, hi tenia amagada alguna cosa que no volia que ningú veiés. Stefan va posar el paquet al prestatge de les eines, va demanar-li disculpes a Molin en silenci i va enretirar les eines. Al voltant del paquet hi havia una corda gruixuda. Stefan va desfer el nus i va desplegar l’impermeable.

Davant seu tenia tres objectes. Un bloc de notes negre, algunes cartes lligades amb una cinta vermella i un sobre. Va començar obrint el sobre. Contenia algunes fotografies. Va adonar-se que no l’estranyava gens el que hi podia veure. Ho sabia des de la visita a casa d’Elsa Berggren, dins seu ho havia sabut en tot moment, i ara en tenia la confirmació.

Eren tres fotografies, totes en blanc i negre. A la primera, hi sortien quatre homes joves que s’abraçaven per les espatlles. Miraven i reien a la càmera. Un d’ells era Herbert Molin, que aleshores encara es deia Mattson-Herzén. El fons era poc clar, però podia tractar-se de la paret d’una casa. A l’altra fotografia, també hi sortia Molin. Havia estat feta a un estudi, el nom del qual sortia imprès al peu de la fotografia.

A la tercera fotografia, també hi sortia Molin de jove. Aquí estava dret al costat d’una motocicleta amb sidecar. A les mans tenia una arma. Seguia mirant fixament i rient a la càmera.

Stefan va posar les fotografies l’una al costat de l’altra.

Hi havia una cosa que es repetia a totes tres.

La roba de Herbert Molin. L’uniforme.

Igual que el que penjava a l’armari d’Elsa Berggren.