Capítol 20

VINT-I-TRES hores més tard, Louise aterrava a l’aeroport de Venizelos, als afores d’Atenes. L’avió va entrar a la pista des del mar. El port del Pireu i Atenes, amb les seves cases i els carrers caòtics, li van sortir a l’encontre.

El dia que havia marxat d’allà, sentia una gran alegria. I ara tornava amb la vida destrossada, perseguida per esdeveniments que no comprenia. Al seu cap hi havia tota una munió de detalls que, fins al moment, havia estat incapaç d’acoblar i interpretar. ¿Per què tornava? ¿Per visitar les excavacions de les tombes, que ja no estaven sota la seva responsabilitat? Pagaria els lloguers que tenia pendents a Mitsos, recolliria les seves pertinences, s’acomiadaria dels que encara hi quedessin malgrat que ja hagués acabat, amb l’hivern, l’estació arqueològica.

¿Potser també aniria a veure Vassilis a la seva oficina d’auditor? Però, en realitat, ¿tenia alguna cosa a dir-li? Però ¿que potser tenia alguna cosa a dir a algú?

Volava amb la companyia Olympic Airlines, i s’havia permès el caprici de volar amb un bitllet de primera classe. Durant el llarg vol nocturn, va tenir dos seients per a ella sola. Com quan havia viatjat cap al sud, també ara li va semblar que veia unes fogueres de molt lluny, allà baix, en l’obscuritat. Una era sens dubte la foguera d’Umbi, que mai no s’hauria hagut d’encendre. En la foscor també hi havia els qui l’havien silenciat.

Ara ho sabia, n’estava segura. Umbi va morir perquè ella havia parlat amb ell. Sabia que no podia carregar amb tota la culpa del que havia passat. Però si ella no s’hi hagués acostat, potser ell encara seria viu.

¿Ho podia saber, això, amb tota seguretat? La pregunta la va acompanyar en els somnis, allà dalt, mentre dormia en les còmodes butaques de l’avió de l’Olympic Airlines. Umbi era mort. Mirava fixament cap al desconegut, més enllà dels seus ulls. Ella mai més no podria tornar a veure aquella mirada. Com tampoc mai més no podria saber què li volia dir.

En arribar a l’aeroport, de seguida va tenir ganes de posposar la visita a l’excavació d’Argos, d’allotjar-se en un hotel, potser el Grande Bretagne de la plaça Syntagma, al centre de la ciutat, o potser només desaparèixer entre un formiguer de persones. Un dia o dos, poder obligar el temps a aturar-se per retrobar-se amb ella mateixa.

Però no va ser així, va llogar un cotxe i va conduir per l’autopista que havien construït feia poc cap al Peloponès i Argos. Encara feia calor, la tardor no havia avançat gaire més de com ella l’havia deixat. El camí serpentejava per entre els àrids turons, les roques blanques sobresortien com si fossin ossos entre les clapes d’herba marronosa i els arbustos.

Ara que s’acostava a Argos, li va venir al cap que ja no tenia por. Havia aconseguit deixar els seus perseguidors en la foscor africana.

Es demanava si Lucinda hauria rebut la seva nota i què en devia pensar. ¿I Lars Häkansson? Va prémer el pedal del gas per accelerar. Odiava aquell home, encara que, de fet, no el podia acusar d’estar involucrat en les causes de la mort de Henrik. Però era d’aquell tipus de persones que Louise preferia no tenir a prop.

Va desviar-se cap a una estació de servei on hi havia una cafeteria. Quan va entrar al local, va recordar mig absent que ja hi havia estat abans, amb Vassilis, el seu amant. Ell l’havia recollida a l’aeroport; venia de Roma, on havia anat per participar a un decebedor seminari que se celebrava amb motiu del descobriment d’uns papirs antics sota la sorra del desert de Mali. La troballa havia estat sensacional, però les lliçons soporíferes, els conferenciants massa nombrosos i l’organització deficient. Vassilis l’havia anat a buscar amb cotxe i havien pres un cafè plegats en aquell lloc.

Aquella nit, Louise va dormir a casa d’ell. Ara, tot allò li semblava tan llunyà en el temps com si ho hagués viscut en la infància.

Els camioners seien mig adormits davant de les seves tasses de cafè. Totes les olors i els gustos li deien que era a Grècia. Res no li era estrany com li havia passat a l’Àfrica.

Cap allà a les onze, va entrar a Argos. Va tombar amb la intenció de dirigir-se a la casa que tenia llogada, però s’ho va repensar i va agafar la carretera que portava a l’excavació. Havia calculat que quasi tots els companys ja haurien marxat a casa, però va suposar que, així i tot, n’hi hauria uns quants que encara hi serien enllestint els darrers preparatius de cara a l’hivern. Però no, no hi havia ningú. El lloc estava desert i totes les instal·lacions tancades. Ni tan sols hi havia els vigilants.

Va ser un dels moments més solitaris de la seva vida. Res comparable, naturalment, amb el xoc que havia patit en trobar Henrik mort al llit. Era una altra mena de solitud, com trobar-se tot d’una abandonat davant d’un paisatge infinit.

Recordava com ella i Aron es divertien, de vegades, imaginant-se què farien si fossin els últims habitants de la terra, o els primers. Però ara era incapaç de recordar cap de les propostes que havien fet ni de les respostes que havien donat. Era com si ara hagués deixat de ser divertit, imaginar-s’ho…

Un home gran va aparèixer caminant amb el seu gos. Era un dels visitants habituals de l’excavació. No podia recordar el seu nom, però sí que el gos es deia Alice. Es va treure la gorra i va saludar Louise cordialment. Parlava un anglès meticulós i lent, que estava encantat de poder practicar.

—Creia que tothom se n’havia anat —va dir l’home amb un somriure.

—Sí, jo només hi sóc de pas. Abans de la primavera no hi vindrà ningú més.

—Els darrers van marxar ara fa vuit dies. Però la senyora Cantor no hi era, aleshores.

—No, he estat a l’Àfrica.

—¡Que lluny! ¿No és un lloc espantós?

—¿Què vol dir amb això?

—Tot el… ¿salvatgisme? ¿No es diu així en anglès? The wilderness.

—Allà les coses són com aquí. Oblidem massa fàcilment que els homes pertanyem tots a una mateixa família. I que tots els paisatges tenen alguna cosa que recorda un altre paisatge. Si és veritat que tots provenim del continent africà, és que tots nosaltres compartim una primera mare negra.

—Això és impossible —l’home va mirar preocupat el seu gos, que s’havia ajagut amb el cap recolzat damunt d’una pota—. No sobreviurà a aquest hivern.

—¿Està malalt?

—És una gossa molt vella. Aproximadament uns mil anys, m’imagino. Com un gos clàssic, una relíquia de l’antiguitat. Cada matí veig que li costa més aixecar-se del jaç. Ara sóc jo qui la treu de passeig, i no a l’inrevés, com abans.

—Espero que pugui sobreviure.

—Fins a la primavera…

Va aixecar-se la gorra una altra vegada i va continuar el seu camí. El gos el seguia amb les potes engarrotades. Louise, en aquell instant, va decidir que aniria a veure Vassilis al seu despatx. Havia arribat el moment d’encarar les coses definitivament. Era conscient que mai més no hi tornaria, a Argos. Algú altre hauria de fer-se càrrec de dirigir les excavacions.

La seva vida la duia cap a una altra banda; però encara no sabia quina.

Un cop a la ciutat, va aturar el cotxe davant de la finestra del despatx de Vassilis. El podia veure des d’allà. Parlava per telèfon, prenia notes, reia.

M’ha oblidat. Ja no hi sóc per a ell. Mai no he estat res més que una companya ocasional amb qui dormir i apaivagar el neguit. Exactament igual com ell ho era per a mi.

Va engegar i se’n va anar abans que ell la veiés.

Quan va arribar a casa seva, va haver de buscar una bona estona abans de trobar les claus. Va poder veure que Mitsos hi havia estat. No degotava cap aixeta i no hi havia cap llum encès inútilment. Hi havia unes quantes cartes a la taula de la cuina, dues de l’Institut Suec d’Atenes, una altra de l’associació d’amics de Kavallahuset.⁷ Va deixaries que continuessin sense obrir.

Hi havia una ampolla de vi damunt del taulell, al costat de la petita nevera. La va obrir, va omplir-se’n una copa. Mai en la seva vida no havia begut tant com durant les darreres setmanes.

La sensació d’haver reposat s’havia esvaït. Es trobava en una situació de moviment intern continu, que no sempre coincidia amb el remolí exterior que l’absorbia.

Va beure’s el vi i va seure al balancí de Leandros que grinyolava. Durant una bona estona, va contemplar el seu tocadiscos sense acabar-se de decidir què volia escoltar.

Quan l’ampolla ja era mig buida, es va traslladar fins al seu escriptori, va treure un paper i una ploma i, lentament, va començar a escriure una carta a la Universitat d’Uppsala. Els explicava la seva situació i els demanava un any d’excedència sense sou.

El meu dolor i la meva confusió són tan grans que fóra una presumpció per part meva creure que puc assumir la responsabilitat de les tasques que la direcció de les excavacions requereix. En aquests moments intento, amb totes les meves forces —si me’n queden— ser capaç d’ocupar-me de mi mateixa.

La carta va resultar més llarga del que havia pensat. Una sol·licitud d’excedència hauria de ser breu, el que ella havia escrit potser era una súplica o, més aviat, una confessió al buit.

Volia que sabessin què sent una mare quan perd l’únic fill que té.

En un calaix, va trobar un sobre i hi va ficar la carta, tancant-la. Els gossos de Mitsos bordaven. Va agafar el cotxe i va anar fins a un bar que hi havia a prop, on acostumava a menjar-hi sovint. L’amo era cec. Sempre seia immòbil en una cadira, com si de mica en mica s’anés convertint en una estàtua. La seva jove s’encarregava de fer el menjar i la muller el servia. Cap d’ells no entenia l’anglès, però Louise no dubtava a ficar-se dins de l’angosta cuina plena de fum on podia assenyalar el que volia menjar.

Va demanar farcellets de col i una amanida, una copa de vi i cafè. Hi havia pocs clients, i els coneixia gairebé a tots.

Quan va tornar a casa seva, va aparèixer Mitsos, inesperadament, en l’obscuritat. Ella es va sobresaltar.

—¿T’he espantat?

—No sabia qui era.

—¿Qui podia ser a part de jo? Potser Panaiotis. Però ha anat a veure un partit del Panathinaikos.

—¿Guanyaran?

—Segur que guanyen. Panaiotis ha pronosticat un tres a un. I acostuma a encertar-ho.

Ella li va obrir la porta i el va deixar entrar.

—He estat fora més temps del que em pensava.

Mitsos va seure a una cadira de la cuina i va mirar-la seriós.

—He sentit el que ha passat. Lamento la mort del noi. Ens ha afectat a tots. Panaiotis va plorar, en saber la notícia. Els gossos, per una vegada, van deixar de bordar.

—Va ser tan inesperat…

—Ningú no s’espera que un noi hagi de morir. Si no és a la guerra.

—He vingut per empaquetar les meves pertinences i pagar els lloguers que dec.

Mitsos va aixecar els braços.

—¡No em deus res, a mi!

Ho va dir amb tanta fermesa que ella no va insistir més. Es notava que Mitsos se sentia incòmode i buscava algun tema de conversa. Ella es va recordar que més d’una vegada havia pensat que s’assemblava a Artur. Hi havia alguna cosa en la seva incapacitat de manejar els sentiments que la colpia.

—Leandros, el vell vigilant, està malalt. ¿Com és que l’anomeneu? ¿El vostre phylakas anghelos?

—Sí, el nostre àngel de la guarda. ¿Què té?

—Va començar a tentinejar mentre caminava. Després, un bon dia va caure. Primer pensaven que era la pressió arterial, però la setmana passada li van trobar un gran ongos al cap. Em sembla que es diu «tumor».

—¿És a l’hospital?

—S’hi ha negat. No vol deixar-los que li obrin la closca. Prefereix morir-se.

—Pobre Leandros…

—Ha viscut una llarga vida. Jo, si se’m permet, penso que ara es mereix poder morir. «Otiprepi na teleiossi, tha teleiossi», com diem nosaltres. «El que ha de tenir un final, finalment té un final».

Mitsos es va aixecar per anar-se’n.

—Penso marxar demà. Me’n torno a Suècia.

—¿Tornaràs l’any que ve?

—Tornaré.

No va tenir temps de frenar-se; com un ocell, aquella resposta ja havia volat sense que aconseguís aturar-la.

Mitsos ja sortia per la porta quan es va tombar.

—Va venir un home a buscar-te.

Immediatament, es va posar en guàrdia. Mitsos havia tocat els fils que l’envoltaven.

—¿Qui era?

—No ho sé.

—¿Era grec?

—No, parlava anglès. Era un home alt, de cabells esclarissats i prim. Tenia la veu clara. Va preguntar per tu. I després va visitar les excavacions. Semblava com si sabés què havia passat.

Louise va pensar amb espant que podia ser Aron, el que Mitsos havia descrit.

—¿No et va dir com es deia?

—Murray. No sé ni tan sols si és un nom o un cognom.

—Pot ser totes dues coses. Explica’m exactament què va passar. ¿Quan va venir? ¿Què volia? ¿Com va venir? ¿Amb cotxe? ¿Va arribar caminant? ¿Va aparcar el cotxe de manera que no es veiés des d’aquí?

—¿Per què ho hauria d’haver fet, això?

Louise va adonar-se que necessitava parlar clar.

—Perquè potser és un home perillós. Perquè potser és ell qui va matar Henrik i potser també el meu marit. I perquè potser volia matar-me.

Mitsos se la va mirar incrèdul i semblava que anava a contradir-la. Però Louise va alçar la mà i li va impedir continuar.

—Vull que em creguis. Res més. ¿Quan va venir?

—La setmana passada. Dijous, al vespre. Va tustar a la porta. Jo no havia sentit cap motor de cotxe i els gossos no havien lladrat. Quan vaig obrir va preguntar per tu.

—¿Recordes què et va dir, exactament?

—Va preguntar-me si sabia si la senyora Cantor era a casa.

—¿No va dir Louise?

—No, va dir «la senyora Cantor».

—¿T’era familiar, la seva cara?

—No.

—¿Creus que era algun conegut meu?

Mitsos va dubtar un moment abans de respondre.

—No, no crec que ho fos.

—¿Què li vas respondre?

—Que te n’havies anat a Suècia i que no sabia quan tornaries.

—¿Dius que va visitar les excavacions?

—Ho va fer l’endemà.

—¿Què va passar després?

—Va preguntar-me si estava segur de no saber quan tornaries. Aleshores em va semblar que començava a ser massa tafaner. Li vaig dir que no tenia res més a dir i que en aquell moment estava sopant.

—¿I ell què et va dir?

—Va demanar-me excuses per haver-me destorbat. Però no ho deia de cor.

—¿Com ho saps?

—Això és nota. Va ser amable però no em va agradar el seu to.

—¿I què va passar després?

—Va desaparèixer en la foscor i jo vaig tancar la porta.

—¿Vas sentir el motor del cotxe?

—No, jo diria que no. I els gossos van continuar en silenci.

—Després, ¿no ha tornat més?

—Jo no l’he tornat a veure.

—¿I ningú més no ha preguntat per mi?

—Ningú.

Louise va considerar que ja no podia arribar més enllà. Va donar les gràcies a Mitsos, que es va aixecar i se’n va anar. Tan bon punt va sentir la porta de casa d’ell que es tancava, va tancar la seva amb clau i va marxar. Hi havia un hotel situat en el camí d’Atenes, a Nemea, on s’havia allotjat una vegada que va tenir una fuita d’aigua a casa. Estava gairebé sola a l’hotel, i li van donar una habitació doble que donava a un camp immens d’oliveres. Va seure a fora, al balcó, va sentir el suau corrent del vent tardorenc i va anar a buscar una flassada. De lluny podia sentir música i gent que reia.

Va pensar en el que Mitsos li havia dit. ¿Qui podia ser l’home que havia demanat per ella? No ho podia saber. Però els que li seguien el rastre eren més a prop del que pensava. No havia aconseguit desempallegar-se d’ells. Creuen que sé alguna cosa o que no em rendiré fins que trobi el que busco. L’única manera d’alliberar-me d’ells és deixant de buscar. Jo creia que els havia deixat enrere, en marxar de l’Àfrica. Però no, m’he equivocat. En l’obscuritat del balcó, va prendre una decisió. No es quedaria a Grècia. Podia triar entre tornar a Barcelona o anar-se’n a casa, a Suècia. Aquesta decisió tampoc no va ser difícil de prendre. Perquè ara necessitava Artur.

L’endemà, va recollir les seves pertinences i va deixar la casa. Va deixar les claus a la bústia de Mitsos i va escriure una nota dient que esperava poder venir, algun dia, a recollir el balancí que li havia donat Leandros. En un sobre hi va posar diners i va demanar a Mitsos que li comprés flors o cigarretes, i que li desitgés que es posés bé.

Va tornar cap a Atenes. Feia un temps boirós, el trànsit era intens i la conducció crispada. Ella mateixa conduïa massa ràpid, malgrat que no tenia pressa. El temps li era del tot aliè, era més enllà del seu control. En el remolí en què es trobava, el temps havia deixat d’existir.

Al vespre, va aconseguir una plaça en un avió de la companyia SAS cap a Copenhaguen amb enllaç a Estocolm. Hi va arribar a mitjanit i va allotjar-se a l’hotel de l’aeroport. Els diners d’Aron encara bastaven per als seus viatges i les seves estades als hotels. Des de l’habitació va trucar a Artur després d’haver estudiat els horaris dels vols de l’endemà al matí. Li va demanar que l’anés a recollir a l’aeroport d’Östersund. Arribaria al vespre, perquè primer volia tornar al pis de Henrik. Va adonar-se, pel to de veu, que el seu pare se sentia alleujat que tornés a casa.

—¿Com et trobes?

—Ara estic massa cansada per parlar-ne.

—Està nevant —va dir ell—. Però és una nevada lleu i tranquil·la. Fa quatre graus sota zero i ni tan sols m’has preguntat com ha anat enguany la caça de l’ant.

—Sí, tens raó, disculpa. ¿Com ha anat?

—Ha anat bé. Però la temporada ha estat massa curta.

—¿N’has caçat algun, tu?

—Els ants no es van presentar per les meves postes, aquest cop. Però en vam tenir prou amb dos dies per caçar la nostra quota. Et vindré a recollir quan sàpigues quan arribes.

Aquella nit, per primera vegada des de feia molt de temps, va poder dormir sense despertar-se tota l’estona pels somnis que l’arrossegaven cap a la vigília. Va deixar l’equipatge a la consigna i va agafar el tren cap a Estocolm. Queia una pluja freda damunt de la ciutat, ràfegues fortes de vent arribaven de la mar Bàltica. Mentre es dirigia cap al barri de Slussen caminava encongida pel vent. Però feia massa fred, s’ho va repensar i va fer un senyal a un taxi lliure. Quan va seure al seient de darrere del taxi, de seguida va veure, una altra vegada, el rostre d’Umbi davant seu.

Res no s’ha acabat. Louise Cantor encara està envoltada d’ombres.

Va fer el cor fort abans d’entrar al portal del carrer Tavastgatan, de pujar escales amunt i d’obrir la porta del pis de Henrik.

Hi havia el correu comercial de sempre i alguns diaris del barri a terra, darrere de la porta. Se’ls va emportar cap a la cuina. Va seure en una cadira i va escoltar. Des d’algun lloc li arribava el so d’una música. Vagament, va recordar que ja havia sentit aquella música, l’últim cop que havia estat al pis de Henrik.

Va recordar el dia que va trobar el cos de Henrik mort.

Ell sempre dormia despullat. Però portava pijama.

De sobte es va adonar que hi podia haver una explicació per al pijama i que se li havia escapat del tot perquè es negava a creure que el seu fill s’hagués suïcidat. Però ¿i si hagués estat així, malgrat tot? Ell sabia que, quan el trobessin, seria ben mort. I aleshores no hauria volgut estar nu i, per això, s’havia posat un pijama ben planxat…

Va anar al dormitori i va mirar el llit. ¿Potser Göran Vrede i el metge forense tenien raó? Henrik s’havia suïcidat. No havia pogut suportar la idea de la seva malaltia, potser l’experiència viscuda d’aquell món despietat i profundament injust havia esdevingut per a ell una càrrega insuportable. Aron havia desaparegut perquè era el mateix de sempre, un home incapaç d’assumir cap responsabilitat. L’assassinat d’Umbi era, en si mateix, inexplicable; però potser no tenia necessàriament relació ni amb Henrik ni amb Aron.

«M’he amagat en un malson», va pensar, «en lloc de reconèixer el que en realitat ha passat».

Però no aconseguia convèncer-se a si mateixa. Hi havia massa coses que assenyalaven cap a altres costats. La brúixola giravoltava. I ni tan sols sabia què havia passat amb els llençols del llit de Henrik. ¿Potser només que se’ls havien emportat quan es van endur el seu cos? Sempre hi quedaven buits, als vasos que aconseguien reconstruir amb els fragments extrets de la terra grega. La realitat mai no deixava anar tots els seus secrets. I quan va sortir del pis encara era plena de dubtes.

Va baixar fins al centre de Slussen i va pujar a un taxi que la va portar a l’aeroport d’Arlanda. El paisatge pel qual circulaven era gris i boirós. La tardor estava a punt de donar pas a l’hivern. A la terminal de vols nacionals va comprar un bitllet per a l’avió de les 16:10, amb destinació a Ostersund. Artur va respondre des del bosc i li va dir que seria allà per recollir-la.

Faltaven tres hores perquè sortís l’avió. Asseguda en una taula del cafè de l’aeroport, amb vistes als avions que rodaven per la pista cap a l’edifici de la terminal, va marcar el número de Nazrin. No va respondre. Louise li va deixar un missatge al contestador demanant-li que es posés en contacte amb ella a Härjedalen.

En aquell moment, era la seva màxima preocupació. Havia de parlar amb Nazrin de la malaltia de Henrik. ¿La hi havia contagiada? Nazrin, que havia estat la seva germana Felicia.

Louise va mirar cap al bosc, a l’altra banda de l’aeroport. ¿Com ho podria suportar si finalment era així?

Fins i tot a ella, la germana que no existia, Henrik hauria passat la malaltia.

Durant les hores que va esperar, va mirar de pensar què havia de fer en el futur.

Només tinc cinquanta-quatre anys. ¿Podré sentir alegria i entusiasme, encara, pel que s’amaga a terra i espera ser descobert? ¿o això és un capítol passat? ¿És que hi ha, després de tot, algun futur?

Louise encara no havia tocat fons pel que feia a la mort de Henrik.

El fet de no saber és el que em mata. He de forçar que els fragments encaixin i explicar-me la seva història. Potser és l’única recerca arqueològica que em queda, aquesta que porto dintre meu.

Va marcar el número del mòbil d’Aron. L’abonat no està disponible en aquest moment.

Els avions s’enlairaven cap al cel gris o apareixien com ocells que relluïen per sota dels núvols. Va dirigir-se caminant a poc a poc cap a la consigna, va recollir l’equipatge, es va presentar a la sala d’embarcament i va seure en un sofà blau per esperar. L’avió, que anava mig ple, va alçar el vol puntualment.

Era fosc, el vent ja no bufava tan fort i nevava lleugerament quan va anar cap a l’edifici de la terminal d’Östersund.

Artur l’esperava al costat de la cinta de l’equipatge. S’havia afaitat i s’havia vestit amb cura perquè ella arribava.

Quan van ser dins del cotxe, Louise va començar a plorar i ell li va acariciar la galta. Després Artur va engegar el cotxe i va conduir en direcció al pont que travessa el llac Storsjön, i després va enfilar la carretera del sud que porta fins a Sveg. Quan s’acostaven a Svenstavik, Louise va començar a parlar del seu viatge a l’Àfrica.

—Intentaré explicar-t’ho, però només és un intent —va dir—. Crec que necessito provar totes les possibilitats per saber què va passar. He de provar-ho tot per trobar els mots correctes.

—Pren-te el temps que et calgui.

—Sembla com si tingués pressa…

—En la teva vida sempre tot ha corregut molt de pressa. Mai no he entès per què. De tota manera, un mai no té temps de fer res més que una petita part del que voldria. Fins i tot una vida llarga també és curta. La gent de noranta anys pot somiar amb la mateixa impaciència que un jove.

—Encara no en sé res, d’Aron. Ni tan sols sé si és viu.

—Has de denunciar la seva desaparició. No ho he volgut fer jo sense parlar primer amb tu. Però he investigat si ha tornat a Apollo Bay. I no ho ha fet.

Conduïen a través de l’obscuritat. La llum dels fars del cotxe queia damunt del bosc, que era espès a banda i banda de la carretera. La nevada encara era lleugera. En algun punt de la carretera entre Ytterhogdal i Sveg, ella es va adormir damunt de l’última espatlla que li quedava on repenjar-se.

L’endemà, va anar a la comissaria de l’ajuntament i va posar la denuncia formal de la desaparició d’Aron. L’agent de policia que va rebre la seva sol·licitud coneixia Louise des que era petita. Anava unes quantes classes per davant d’ella a l’escola primària. Tenia un ciclomotor i ella estava totalment enamorada d’ell, o potser del seu ciclomotor. L’agent li va expressar el seu condol sense fer-li cap pregunta.

A continuació va anar al cementiri. Una fina capa de neu cobria la tomba. Encara no hi havia cap làpida. Però Artur li havia dit que ja l’havia encarregada a un picapedrer d’Östersund.

Quan anava cap al cementiri va pensar que no seria capaç de suportar el que l’esperava. Però, quan va trobar-se davant de la tomba, estava serena, gairebé freda.

Henrik no és aquí. És al meu interior, i no a dins la terra, sota aquesta fina capa de neu. EU havia fet un llarg viatge, encara que fos tan jove quan va morir. En això ens assemblàvem. Tots dos, ell i jo, ens hem pres la vida molt seriosament.

Una dona va passar per un dels camins d’entre les tombes. Va saludar Louise, però no es va aturar. A Louise li va semblar que la coneixia, però no en va poder recordar el nom.

Va començar a nevar. Louise estava a punt d’anar-se’n del cementiri quan li va sonar el mòbil que duia a la butxaca. Era Nazrin. Al principi, Louise no podia sentir res perquè Nazrin estava envoltada de tota mena de sorolls.

—¿Em sents?

Nazrin cridava.

—Molt fluix. ¿On ets?

—Com canvien, els temps. Abans el primer que es preguntava era «com estàs». Avui el primer que és vol saber és «on ets», abans de preguntar per l’estat de l’altre.

—Amb prou feines sento què dius.

—Sóc a l’Estació Central. És el soroll dels trens, que entren i surten, i de la gent, que passa corrents.

—¿Marxes de viatge?

—Acabo d’arribar de Katrineholm. ¿On ets, tu?

—Sóc al costat de la tomba de Henrik.

La veu de Nazrin va esvair-se per un moment, però va retornar.

—¿Ho he sentit bé? ¿Ets allà dalt?

—Sóc al costat de la tomba. Neva, i està tota blanca.

—Voldria ser amb tu, en aquests moments. Espera, que entro a l’oficina de venda de bitllets. No hi ha tant de soroll, allà.

Louise va sentir com el soroll anava minvant i era substituït per veus esparses que pujaven i desapareixien.

—¿Se sent millor ara?

La veu de Nazrin es va sentir molt a prop. Louise gairebé podia sentir el seu alè a l’orella.

—Et sento molt clarament.

—Vas desaparèixer, sense més. Em va estranyar, la veritat.

—He fet un llarg viatge. Ha estat un trasbals espantós. Necessito veure’t. ¿Pots venir aquí?

—¿Podem trobar-nos a la meitat del camí? El meu germà m’ha deixat el cotxe mentre ell és a l’estranger. M’agrada conduir.

Louise va recordar que ella i Artur, una vegada, s’havien aturat a Järvsö durant un viatge que havien fet a Estocolm. ¿Potser aquell punt era a mig camí? Va proposar-li que es podien trobar allà.

—No sé on cau Järvsö. Però ho trobaré. Puc ser allà demà al matí. ¿Ens trobem a l’església? ¿A les dues?

—¿Per què justament a l’església?

—¿Que no hi ha una església, a Järvsö? ¿Se t’acut un altre lloc? Una església sempre es troba…

Quan la conversa es va acabar, Louise va entrar a l’església de Sveg. Recordava que, quan era una nena, n’havia vist el gran retaule i s’havia imaginat que els soldats romans sortirien de la pintura i la farien presonera. «El joc de la por», l’anomenava ella, i jugava amb la seva pròpia por a l’església.

Louise va marxar d’hora l’endemà al matí. Havia parat de nevar, però els camins podien estar relliscosos. Volia prendre-s’ho amb calma. Artur es va quedar dret, al pati, sense camisa ni jersei, malgrat que estaven sota zero, i va mirar com se n’anava.

Es van trobar a l’església, que s’alçava en una illa al mig del riu Ljusnan, a l’hora que havien determinat. Nazrin va venir amb un luxós Mercedes. Els núvols s’havien esvaït, el sol lluïa, el prematur hivern havia fet un pas enrere i tornava a ser tardor.

Louise va preguntar si tenia pressa a tornar.

—Puc quedar-me fins demà.

—Hi ha un antic hotel molt conegut que es diu Järvsöbaden. No crec que ara sigui temporada alta.

Els van donar dues habitacions en un dels annexos. Louise va preguntar a Nazrin si volia fer un passeig. Però ella va sacsejar el cap negativament. No encara, primer volia parlar. Van seure en una de les sales d’estar, on un antic rellotge de peu feia tic-tac en un racó. Nazrin es toquejava, absent, una petita erupció a la galta. Louise va decidir anar directament al gra.

—No m’és gens fàcil de dir-te el que t’he de dir. Però he de fer-ho.

Henrik tenia la sida. Des que ho vaig saber que estic preocupada per tu.

Louise havia rumiat molt sobre com s’ho prendria Nazrin en saber-ho. ¿Com hauria reaccionat, ella, al seu lloc? Però la reacció que va arribar no se l’esperava pas.

—Ja ho sabia.

—¿T’ho va explicar ell?

—No, ell no em va dir res. No abans de morir.

Nazrin va obrir la bossa i en va treure una carta.

—Llegeix això.

—¿Què és?

—¡Llegeix!

La carta era de Henrik. Era curta. Explicava com havia descobert que tenia la sida, i deia que esperava haver tingut prou cura i no haver-la-hi encomanat.

—La vaig rebre ara fa unes quantes setmanes. Va venir de Barcelona. Algú la devia enviar per correu quan va saber que Henrik era mort. Segur que ell ho havia planejat d’aquesta manera. En parlava sovint, de què passaria «si succeïa alguna cosa». Sempre em va semblar una persona tan dramàtica… I ara ho entenc millor, ara que ja és massa tard.

Blanca devia tenir la carta guardada quan Louise i Aron van ser allà. Henrik li devia haver donat instruccions: «Envia-la només si em moro».

—No he tingut por. Sempre preníem precaucions. Però vaig anar a fer-me la prova, naturalment. I no tinc res.

—No saps com em feia patir, això…

—Sí, és clar. Però Henrik mai no m’hauria posat en perill.

—Però ¿i si ell no hagués sabut que estava infectat?

—Ho sabia.

—Així i tot, no te’n va dir res.

—Potser tenia por que jo l’abandonés. I potser ho hauria fet. No et sabria respondre.

Una dona va entrar a la sala i els va preguntar si voldrien sopar. Van dir que sí. Nazrin, tot d’una, va voler sortir. Van anar a passejar a la vora del riu. Louise li va explicar el seu llarg viatge a l’Àfrica i tot el que havia passat. Nazrin no va preguntar gaire. Van pujar a un turó i van contemplar la vista.

—Encara no m’ho puc creure —va dir Nazrin—, que a Henrik l’hagin pogut matar pel que sabia. I que Aron hagi desaparegut per la mateixa raó…

—No et demano que em creguis. Només em pregunto si això et desvetlla algun record. Alguna cosa que Henrik hagués dit o fet. Algun nom que et sembli haver sentit anteriorment.

—Res de res.

Van continuar conversant fins ben tard. Quan Louise va marxar l’endemà, Nazrin encara era al llit dormint. Li va deixar una nota, va pagar el compte de les dues habitacions i va retornar cap al nord travessant els boscos.

Durant les setmanes següents, es va envoltar de la pau i l’espera de la darreria de la tardor i del precoç hivern. De vegades dormia fins tard als matins, i va poder acabar l’informe anual de la universitat sobre les excavacions. Parlava amb els seus amics i col·legues, pertot arreu trobava comprensió i tothom li desitjava que superés tant de dolor i pogués tornar. Però ella sabia que no ho superaria, que el dolor no desapareixeria, que continuaria i creixeria.

De tant en tant visitava el solitari agent de policia a la petita comissaria de Sveg. Mai no tenia cap notícia per donar-li. No havien pogut localitzar Aron, encara que el buscaven per tot el món. Havia desaparegut, com tantes altres vegades, sense deixar ni rastre.

Durant aquest temps, Louise no va pensar gaire en el seu futur. Encara no existia. Es mantenia dreta, sí, però sovint sentia com si s’hagués d’enfonsar en qualsevol moment. El futur estava en blanc, era una superfície buida. Feia llargues passejades pel vell pont del ferrocarril i després de tornada pel pont nou. De vegades es llevava d’hora al matí, es penjava una de les motxilles d’Artur a l’esquena i desapareixia al bosc per no tornar fins que començava a fer-se fosc.

Va ser un temps en què va intentar acceptar la idea que potser mai no comprendria què havia conduït Henrik a la mort. S’esforçava encara per capgirar els fragments tot buscant-ne una connexió, però ho feia cada vegada amb menys esperança. Artur era allà tota l’estona, disposat a escoltar, disposat a ajudar-la.

De tant en tant, al vespre, tenien llargues converses. Sovint tractaven de fets quotidians, del temps, o dels records de la infància d’ella.

En comptades ocasions, Louise intentava comprovar diferents hipòtesis amb ell. ¿Podia haver anat d’aquesta manera o d’aquella altra? Artur l’escoltava, però Louise podia sentir en les seves pròpies paraules que, una vegada més, havia anat a parar a un carreró sense sortida.

Una tarda, al començament del mes de desembre, va sonar el telèfon. L’home que demanava per ella es deia Jan Lagergren. Feia molts anys que no sentia aquella veu. Havien estudiat a la universitat en la mateixa època, a Uppsala, encara que amb expectatives ben diferents. Durant un temps, havien tingut un interès mutu, però mai no va desenvolupar-se i va quedar en no res. L’última cosa que va saber d’ell era que la seva ambició estava absolutament orientada a obtenir una bona plaça de funcionari al Ministeri d’Exteriors i ocupar algun càrrec a l’estranger.

La seva veu no havia canviat gens, després de tots aquells anys.

—No en sabia res. Però he rebut una carta d’una de les moltes ties paternes de Härjedalen. I diu que, un dia, et va veure al cementiri de Sveg. No sé com ho sabia, ella, que jo et coneixia. Em va dir que feia poc que havies perdut el teu fill. Només et trucava per donar-te el condol.

—Se’m fa estrany sentir la teva veu una altra vegada. No t’ha canviat gens.

—Sí, però tota la resta és diferent. Tinc la mateixa veu, encara. I encara em queden quatre cabells. Llevat d’això, no hi ha res que sigui igual.

—Gràcies per trucar. Henrik era el meu únic fill.

—¿Va ser un accident?

—Els metges van dir que era un suïcidi. Però jo em nego a creure-ho. Potser m’enganyo a mi mateixa.

—¿Puc fer res per tu?

—Ja has fet el que podies fer, trucar-me. Però no pengis, encara. Fa vint-i-cinc anys que no parlem. ¿Com t’han anat les coses? ¿Vas entrar al Ministeri d’Exteriors?

—No, però vaig estar-ne a punt. Tot i així he viatjat amb un passaport diplomàtic a la butxaca. Vaig aconseguir una plaça a l’estranger, dins de la SIDA.⁸

—Justament acabo de venir de l’Àfrica, de Moçambic.

—No hi he posat mai els peus, allà. Jo vaig estar-me una temporada a Addis Abeba i una altra a Nairobi. La primera vegada, com a encarregat de les subvencions per al desenvolupament agrari; la segona, com a cap de tot el programa d’ajuts destinats a Kenya. Però ara, en aquest moment, sóc el cap del departament de Sveavägen, aquí, a Estocolm. I tu, ¿vas fer-te arqueòloga?

—Sí a Grècia. Per cert, ¿has estat en contacte, alguna vegada, dins de la SIDA, amb un home que es diu Lars Häkansson?

—Sí, me l’he trobat alguna vegada, i hem intercanviat unes quantes paraules. Però els nostres camins en realitat mai no s’han creuat. ¿Per què m’ho preguntes?

—Treballa a Maputo, per al Ministeri de Sanitat.

—Espero que sigui una bona persona…

—¿Vols que et digui la veritat? És una persona odiosa.

—Aleshores ha estat una sort que no te l’hagi hagut de presentar com el meu millor amic.

—¿Puc preguntar-te una cosa? ¿Saps si corre algun rumor sobre ell? ¿Quina imatge en té, la gent? Ho necessito saber perquè ell coneixia el meu fill. Disculpa que t’hagi de demanar aquest tipus de coses…

—Veurem que en puc esbrinar. Naturalment, sense anomenar la persona que m’ha demanat la informació.

—I, canviant de tema, ¿la vida t’ha anat com et pensaves?

—Més aviat no. Però ¿què esperàvem? Et trucaré tan bon punt tingui alguna cosa a dir-te.

Dos dies més tard, quan Louise fullejava un dels seus antics llibres d’arqueologia, va sonar el telèfon.

Cada vegada que trucaven, esperava que fos Aron. Però, aquesta vegada, va tornar a sentir la veu de Jan Lagergren.

—La teva intuïció sembla que és correcta. He pogut parlar amb unes quantes persones que acostumen a saber diferenciar entre una difamació maliciosa i l’enveja que provoca una veritat. Sembla que Lars Häkansson no té gaires amics. Diuen que és altiu i arrogant. Ningú no dubta que sigui competent i que faci bé la seva feina. Però sembla que no acaba de tenir les mans netes…

—¿Què ha fet?

—Segons els rumors, gràcies a la seva immunitat diplomàtica, ha fet entrar a Suècia, clandestinament, un certa quantitat de pells d’animals i de rèptils en perill d’extinció. Cosa totalment il·legal, és clar. Per a les persones que no tenen escrúpols, això pot generar uns ingressos enormes. I no és pas gaire difícil, tampoc. La pell d’una pitó no pesa gaire. D’altres rumors que corren sobre el senyor Häkansson parlen de negocis il·legals d’automòbils. I sembla que té una finca enorme a Sörmland, i no s’acaba d’entendre com ha pogut pagar «la finca de Sa Excel·lència»; així és com l’anomenen, i es veu que el nom en fa els honors. Resumint, si m’ho demanes he arribat a la conclusió que Lars Häkansson és una persona competent però de glaç, que només pensa en ell mateix i que s’aprofita de totes les situacions imaginables. Però, en això, no és pas l’únic del món.

—¿Has descobert res més?

—¿Que no et sembla prou, això? És innegable que Lars Häkansson sembla un canalla que navega per aigües tèrboles. Però també que és un artista hàbil. Ningú no l’ha pogut desemmascarar i fer-lo caure de la corda on fa els seus equilibris.

—¿I has sentit parlar, alguna vegada, d’un home que es diu Christian Holloway?

—¿També treballa a la SIDA?

—No, ha muntat una mena de poblats sanitaris privats per als malalts de sida.

—Sembla una persona digna d’encomiar. Però no recordo haver sentit el seu nom.

—¿I ningú no te n’ha parlat, en relació amb Lars Häkansson? Sospito que, d’alguna manera, treballava per a aquest home.

—Gravaré aquest nom en el meu cervell. Si m’assabento de res, et prometo que em posaré en contacte amb tu. Et dono el meu número de telèfon. I espero amb ganes que m’expliquis per què estàs tan interessada amb Lars Häkansson.

Ella va anotar el número de telèfon a la coberta del vell llibre d’arqueologia.

Louise havia desenterrat encara un altre esquerdill de la resseca terra africana. Lars Häkansson, una persona de glaç preparat gairebé per a qualsevol cosa. Va desar el fragment entre els altres, i va sentir com n’era, d’infinitament pesant, el seu cansament.

La foscor arribava cada dia més aviat, tant dintre seu com a fora.

Però hi havia dies en què les forces li retornaven i aconseguia mantenir allunyat el seu desànim. Aleshores, de manera simbòlica, col·locava tots els seus fragments del trencaclosques damunt de la vella taula del menjador i mirava d’interpretar novament els indicis que els podien convertir en la bella urna que un dia havien estat. Artur es movia al voltant d’ella, en silenci, amb la pipa a la boca i, de tant en tant, li posava una tassa de cafè al davant. Ella va començar a disposar els fragments formant una perifèria i un centre. L’Àfrica estava situada al centre de l’urna.

Hi havia també un centre geogràfic, i era aquella ciutat que es deia Xai-Xai. A internet va trobar informació de la gran inundació que havia patit la ciutat uns quants anys abans. La fotografia d’una nena petita havia fet la volta al món. El que l’havia feta famosa era que havia nascut dalt d’un arbre, on s’havia enfilat la seva mare tot fugint de la massa d’aigua que creixia.

Però, als seus poblats, no s’hi respiraven naixements ni vida. Eren foscos i parlaven de mort, de la sida, del doctor Levansky i dels seus experiments al Congo belga. Cada vegada que pensava en els simis fermats, cridant, oberts en canal mentre encara eren vius, se li posava la pell de gallina.

Era com una gelor tallant que sempre era al seu costat. ¿Havia estat així, també, per a Henrik? ¿Havia sentit també aquesta gelor? ¿S’havia suïcidat en saber que les persones eren tractades com els simis, perquè no ho va poder suportar?

Tornava a començar des del principi, escampava els fragments novament i intentava veure què era el que tenia al davant.

Al seu voltant, la tardor se n’anava i l’hivern es feia més profund.

El dijous dia 16 de desembre feia un temps clar i fred. Louise es va despertar d’hora a causa del soroll que feia Artur traient la neu de davant del garatge. Aleshores va sonar el telèfon. Quan va respondre, de primer no va poder entendre qui era. A l’auricular se sentien espetecs, la trucada havia de venir de molt lluny. ¿Potser era Aron, que era amb els seus papagais a Austràlia?

Després va reconèixer la veu de Lucinda, feble, esbufegant.

—Estic malalta. M’estic morint.

—¿Puc fer alguna cosa per tu?

—Has de venir.

La veu de Lucinda venia de molt lluny, ara. Louise va sentir com si l’estigués perdent.

—Crec que ara ja ho sé. Tot el que Henrik va descobrir. Vine, abans no sigui massa tard.

La trucada es va tallar. Louise es va asseure al llit. Artur continuava traient la neu i ella va quedar-se completament immòbil.

El dissabte 18 de desembre, Artur la va portar a l’aeroport d’Arlanda. Al matí del 19 de desembre, baixava de l’avió a Maputo.

La calor la va colpir com un puny roent.