Capítol 4

A primera hora del matí, Artur se la va endur al bosc, entre l’olor de molsa i d’escorça humida, sota una boira que cobria el cel. Ja havia arribat la primera gelada, el terra cruixia sota els seus peus.

Durant la nit, Louise s’havia despertat per anar al lavabo. A través de la porta mig oberta, va veure el seu pare assegut en la seva vella butaca de lectura, que tenia unes molles que penjaven fins a terra. A la mà tenia una pipa sense encendre —ja feia uns quants anys que havia deixat de fumar. Ho havia deixat de sobte, com si hagués arribat a la conclusió que ja havia fumat la quota de tabac que li pertocava a la vida—. Louise es va quedar allà, mirant-se’l, i va pensar que era així com l’havia vist sempre. A totes les edats, ella havia estat observant-lo darrere d’una porta mig oberta, assegurant-se que el seu pare era allà i vetllava per ella.

Aquell matí la va despertar ben d’hora i no va voler donar-li cap possibilitat de protestar quan li va dir que havia de vestir-se perquè anaven al bosc. Van anar-hi en cotxe, en silenci, fins a l’altra banda del riu, i després van tombar cap al nord, seguint la carretera que duia a les muntanyes. El terra espetegava sota els pneumàtics, el bosc semblava impassible. Va aturar el cotxe en un camí forestal i li va passar el braç per les espatlles. Nombrosos senderons amb prou feines visibles serpentejaven cap a diferents indrets bosc endins. Ell en va triar un i s’hi van endinsar sense dir ni una paraula. Van arribar a una clariana, coberta de pins, on el terreny era irregular. Era la seva galeria. Les escultures del seu pare els envoltaven. Als troncs hi havia rostres tallats a la fusta, cossos que intentaven alliberar-se d’aquell dur material. Alguns arbres tenien cossos i cares que es trenaven confonent-se, en d’altres arbres només hi havia un petit rostre, de vegades fins i tot a uns quants metres del terra. Esculpia les seves obres d’art de genolls o enfilat en escales de mà rudimentàries que havia construït ell mateix amb la destral. Algunes escultures eren molt antigues. Les havia esculpides feia més de quaranta anys, quan era jove. Els arbres, en créixer, havien fet esclatar les imatges, havien canviat cossos i rostres, de la mateixa manera que les persones canvien. Hi havia arbres que s’havien esberlat, i els caps estaven esmicolats com si els haguessin aixafat o algú els hagués decapitat. El seu pare li va explicar que, de vegades, venia gent a la nit i serrava les seves escultures per emportar-se-les. En alguna ocasió fins i tot s’havien endut el tronc sencer. Però tant se li’n fumia, a ell, ja que era el propietari de vint hectàrees de pineda que li havien de durar tota la vida, i més de temps encara. Ningú no podria robar tot el que ell esculpia a la fusta: ho feia per a si mateix i per a tothom que ho volgués veure.

Era el primer matí després d’una gelada. Ell observava la seva filla dissimuladament, com si cerqués indicis que s’estava esquerdant. Però Louise continuava somnolent a causa de les pastilles que havia pres, i ell ni tan sols podia saber si havia notat la presència dels rostres tallats als troncs que tenien el davant.

La va portar fins al lloc més sagrat de tots, tres pins robustos que creixien molt a prop un de l’altre. «Com germans», va imaginar-se ell, «com germans o germanes que no han volgut separar-se». Durant molt de temps havia anat al bosc a contemplar aquells tres arbres, i sempre n’havia dubtat. Perquè cada escultura es trobava dins del seu tronc, i ell havia d’esperar l’instant precís en què començava a veure allò que era invisible. Aleshores podia esmolar els ganivets i les eines i començar a treballar, a descobrir allò que de fet ja existia. Però aquells tres pins robustos havien restat en silenci. De vegades li havia semblat que havia copsat allò que amagaven sota l’escorça. Però mai no n’estava segur, potser allò no era correcte, havia de continuar buscant més profundament. Després, una nit, va somniar en uns gossos solitaris i quan va tornar al bosc va comprendre que el que hi havia dins dels pins eren animals; no eren veritables gossos, sinó algun animal mig llop i mig gos, o potser un linx. Va començar a treballar la fusta, ara ja no hi havia cap dubte: allà hi havia tres animals que eren, a la vegada, gossos i gats, i que semblava que s’enfilessin per aquells troncs massissos, com si volguessin pujar per l’escorça sortint d’ells mateixos.

Louise mai no havia vist aquells animals abans. El seu pare observava com ella s’esforçava per trobar-ne la narració. Les seves escultures no eren imatges; eren narracions, veus que xiuxiuejaven i cridaven i demanaven que ella les escoltés. La galeria del seu pare i les seves excavacions arqueològiques tenien arrels comunes. En ambdós casos ressonaven unes veus desaparegudes i era ella qui havia d’interpretar el silenci que desprenien.

«El silenci és la veu més bonica que existeix», li havia explicat el seu pare una vegada. I ella no va oblidar mai aquelles paraules.

—¿Tenen algun nom, els teus gossos felins? ¿O potser són gats canins?

—L’únic nom del qual estic satisfet és el teu.

Van continuar caminant pel bosc, els camins s’entrecreuaven, els ocells alçaven el vol i se n’anaven aletejant. De sobte, sense que ell ho hagués previst, es van trobar a la fondalada on havia esculpit el rostre de Heidi. El dolor que encara sentia l’envaïa profundament. Cada any esculpia el seu rostre i el seu dolor, de nou. Aquell rostre esdevenia cada vegada més fràgil, més esquívol. El dolor calava profundament en el tronc quan ell, amb tota la seva força, cisellava l’arbre i es feria a si mateix.

Louise va passar el tou dels dits per damunt del rostre de la seva mare. Heidi, la dona d’Artur i la mare de Louise. Va continuar acariciant la fusta humida. A la cella s’havia solidificat un regalim de resina, com si Heidi hi tingués una cicatriu.

Ell va comprendre que Louise volia que li ho expliqués. Hi havia tantes coses que havien quedat sense dir sobre Heidi i la seva mort. Durant tots aquests anys, havien intentat parlar-ne, tentinejant, en silenci, però ell mai no havia estat capaç d’explicar a la seva filla el que sabia i, encara menys, el que no sabia però sí creia.

Enguany es complirien quaranta-set anys de la seva mort. Louise tenia sis anys, era l’hivern i ell talava arbres als boscos del nord, a la zona fronterera de la muntanya. Ningú no sabia què l’havia impulsada a fer el que va fer. Però de ben segur que no sabia pas que moriria quan li va demanar a la seva veïna, Rut, si la seva filla podia quedar-se a dormir unes hores a casa d’ells aquella nit, i així ella aniria a fer el que més li agradava al món: patinar. Els dinou graus sota zero que marcava el termòmetre no l’amoïnaven gens, va agafar el trineu i ni tan sols va pensar a dir a Rut que aniria a la llacuna d’Undertjärn.

El que va passar després només podien imaginar-s’ho. Devia arribar amb el trineu a la llacuna, es devia lligar els patins i segurament va començar a patinar per sobre el negre glaç. La lluna quasi era plena, altrament no hauria pogut patinar en la foscor. Però, en algun lloc, a la superfície del glaç, va caure i es va trencar una cama. Els qui la van trobar van poder constatar que havia intentat arrossegar-se fins a terra ferma, però que no havia tingut prou forces. Quan la van trobar, dos dies més tard, jeia arrupida en posició fetal. Les esmolades fulles dels patins semblaven urpes estranyes en els seus peus, i no els va ser gens fàcil desenganxar-li la galta que havia quedat aferrada al glaç.

Les preguntes que ell s’havia fet eren moltes. ¿Havia cridat? ¿Havia demanat ajuda? ¿Quin nom havia pronunciat? ¿Havia invocat algun Déu, potser, quan es va adonar que moriria congelada?

No se li podia retreure res a ningú, en tot cas només a ella mateixa, que ni tan sols havia dit que pensava anar a la llacuna d’Undertjärn. L’havien començat a buscar al llac de Vändsjön i, fins que no van poder localitzar Artur, quan tornava a casa, no van poder deduir que potser havia anat a la llacuna on acostumava a banyar-se a l’estiu.

Ell va fer tot el que va poder per impedir que aquell horror es clavés massa profundament a l’interior de Louise mentre va ser petita. Tothom al poble hi va ajudar, però ningú no va poder evitar que el dolor anés arrelant en ell. Era com un fum tènue, o com uns menuts ratolins de tardor, d’aquells que es fiquen pertot arreu per més que es tanquin portes i finestres.

El dolor era com els petits ratolins, sempre trobava una escletxa per on entrar.

Durant el primer any després de la mort de la seva mare, Louise va dormir cada nit al llit del seu pare: era l’única manera de poder combatre la foscor. Miraven la fotografia de Heidi, posaven el seu plat a taula i van acordar que, encara que només s’asseguessin dos a taula, sempre serien tres. Artur va intentar aprendre a cuinar de la mateixa manera que Heidi, encara que mai no hi va reeixir. I Louise, tan petita com era, va poder entendre què era el que el seu pare li volia donar.

Durant aquells anys la relació de pare i filla es va enfortir. Ell va continuar talant arbres al bosc i, el poc temps de lleure que li quedava, l’esmerçava en les seves escultures. N’hi havia que deien que era boig, que no estava capacitat per encarregar-se ell tot sol de la nena. Però, com que Louise creixia com qualsevol altra nena i mai no es barallava ni malparlava, li van permetre que en mantingués la custòdia.

I ara, Heidi, la mare, que era alemanya, de cop i volta tornava al costat d’ells. Però ara Henrik no hi era, el nét que, de fet, ella mai no havia vist.

Les dues morts, d’aquesta manera, quedaven unides. ¿Que potser es podia trobar algun alleujament, alguna mena de comprensió, mirant un mirall negre que reflectia l’altra mort?

La mort era foscor, en va hi busquem la llum. La mort eren les golfes i els soterranis, hi feia pudor de podrit, de terra i solitud.

—En realitat, no sé res d’ella —va murmurar Louise estremint-se pel fred del matí.

—Tot va ser com un conte —va respondre ell—. El seu destí, tan estrany, que va fer que ens creuéssim.

—Va passar alguna cosa a Amèrica, ¿oi? Mai no ho he entès del tot. Mai no m’ho has explicat…

Van començar a caminar pel sender. Els rostres dels troncs vigilaven els seus passos. Ell va començar a parlar i ho va voler fer com a Artur, i no en qualitat de pare. Ara era ell el narrador i seria exhaustiu. Pensava que si podia mantenir-la allunyada de la tragèdia de la mort de Henrik, encara que només fos per un breu instant, ja hauria fet alguna cosa bona.

Però, en realitat, ¿què en sabia, ell? Heidi havia arribat a Härjedalen després de la guerra, era l’any 1946 o 1947. Només tenia disset anys, encara que tothom creia que era més gran. Va aconseguir feina, a la temporada d’hivern, a les instal·lacions de muntanya de Vemdalsskalet, on netejava i canviava els llençols dels clients. La va conèixer mentre hi transportava troncs. Ella tenia un accent molt divertit quan parlava suec. L’any 1948, quan ella va fer els divuit anys, es van casar. Van caldre molts papers, perquè era alemanya i ningú no sabia, en aquells dies, què era o què no era Alemanya, si encara existia o bé es tractava d’una terra de ningú, bombardejada i arrasada, sota vigilància militar. Però ella no havia estat involucrada en cap dels esfereïdors esdeveniments que havien passat sota el nazisme; més aviat n’havia estat una víctima més. Al començament de l’any 1950 va quedar embarassada, i Louise va néixer a la tardor. Heidi mai no va explicar gaire cosa sobre els seus orígens, només que la seva àvia era sueca i es deia Sara Fredrika i que havia anat a Amèrica a l’època de la primera guerra mundial. S’hi havia emportat la seva filla, que es deia Laura, i havien hagut de viure amb tota mena de privacions. A principis dels anys trenta vivien als afores de Chicago, i Laura va conèixer un comerciant alemany de bestiar amb qui va tornar a Europa. Es van casar i l’any 1931 va néixer la seva filla Heidi, malgrat que Laura era molt jove. Tant el pare com la mare van morir durant la guerra víctimes d’un bombardeig nocturn, i ella va haver de viure com un animal furtiu fins que la guerra es va acabar i, per casualitat, va tenir la pensada d’anar a Suècia, buscant asil, ja que la guerra i la destrucció no hi havien arribat.

—Vejam, una noia sueca que va a Amèrica. Després, la seva filla emigra a Alemanya i la néta tanca el cercle tornant a Suècia, ¿és així?

—Sí, ella sempre deia que la seva història no tenia res d’anormal.

—¿D’on era la seva àvia? ¿Saps si la va arribar a conèixer?

—No ho sé. Havia sentit a parlar d’un mar i d’una illa, d’alguna costa de les terres sueques. Ella sospitava que hi havia algun motiu més aviat tèrbol pel qual la seva àvia havia hagut d’abandonar Suècia.

—¿I no hi queda cap parent, a Amèrica?

—Heidi no tenia cap document, cap adreça. Deia que havia sortit amb vida de la guerra. I que això era tot el que s’havia endut. No posseïa res. Tots els records s’havien esborrat, tot el seu passat havia quedat destruït per les bombes i havia desaparegut entre les flames.

Van tornar al senderó secundari.

—¿Penses esculpir el rostre de Henrik?

Tots dos van rompre a plorar. La galeria no va trigar a tancar les portes. Van entrar al cotxe i, quan ell estava a punt de girar la clau de contacte, Louise li va posar la mà al braç.

—¿Què pot haver passat? És impossible que ell s’hagi tret la vida…

—Pot ser que estigués malalt. Sempre estava viatjant per països perillosos.

—Tampoc no m’ho crec, això. Sé que hi ha alguna cosa que no encaixa.

—¿Què creus que ha passat, doncs?

—No ho sé.

Van tornar en el cotxe travessant el bosc. La boirina s’havia aixecat, feia un dia clar de tardor, l’aire era net. Louise no va oposar-s’hi quan, a casa, ell es va asseure amb el telèfon a la mà, disposat fermament a no donar-se per vençut fins que no trobés Aron.

«S’assembla als seus vells gossos de caça», va pensar ella, «aquells pastors de Lapònia, que anaven i venien caçant pels boscos fins que es feien vells i morien. Ara, ell també s’ha convertit en un d’ells. La barbeta i les galtes se li han omplert de pèls hirsuts».

Van esmerçar un dia sencer en tota mena de càlculs absurds sobre les diferències horàries i els horaris d’oficina de l’ambaixada sueca a Canberra, així com en innombrables esforços per trobar algun responsable de l’Associació Suecoaustraliana de la ciutat, que va resultar tenir una quantitat sorprenent de socis. Però enlloc no van trobar cap rastre d’Aron Cantor. No s’havia inscrit a l’ambaixada ni tenia cap relació amb l’associació sueca. Ni tan sols el vell jardiner de Perth, que es deia Karl-Häkan Wester i que tenia fama de conèixer tots els suecs d’Austràlia, va poder donar-los cap dada sobre ell.

Van considerar la possibilitat de posar algun anunci, de donar l’ordre de recerca. Però Louise opinava que Aron era tan covard que fins i tot era capaç de canviar de color. Que era ben capaç de despistar els perseguidors convertint-se en la seva pròpia ombra.

No el trobarien. ¿Era aquest, en el fons, el seu desig? ¿O és que potser volia negar-li el dret de poder acompanyar el seu propi fill fins a la tomba, com a venjança per totes les ferides que li havia infligit?

Artur li ho va preguntar sense embuts, i ella li va respondre amb sinceritat que no ho sabia.

La major part del temps, durant aquells dies de setembre, la va passar plorant. Artur seia en silenci a la taula de la cuina. Ell no la podia consolar, el silenci era tot el que li podia oferir. Però el silenci era fred, només feia que augmentar la seva desesperació.

Una nit, va entrar al dormitori d’ell i es va esmunyir dins el seu llit, com feia de petita, després de la mort de Heidi en aquell llac solitari. Va quedar-s’hi immòbil, amb el cap recolzat al braç del seu pare. Cap dels dos no dormia, no podien parlar. L’absència de son era com una espera perquè l’espera mateixa acabés.

Però, a l’alba, Louise ja no va aguantar més aquella situació. Encara que no pogués, havia de començar a intentar comprendre quines eren les forces tenebroses que l’havien privada del seu únic fill.

Es van llevar d’hora i van seure a la taula de la cuina. Es veia com plovia per la finestra, era un plovisqueig pausat de tardor. Les serves resplendien de vermell. Louise va demanar-li que li deixés el cotxe perquè volia tornar a Estocolm aquell mateix matí. Ell va sentir-se inquiet, però de seguida el va tranquil·litzar. No aniria gens de pressa, tampoc no es llançaria per cap precipici. No volia més morts. Però necessitava tornar al pis de Henrik. Estava convençuda que ell li havia deixat alguna pista. No havien trobat cap carta; però Henrik mai no escrivia cartes, deixava altres senyals, que només ella podria interpretar.

—No tinc cap altra alternativa —va afegir—. Ho he de fer. I després, tornaré.

Ell va dubtar abans de parlar-li del que era inevitable. ¿I l’enterrament?

—L’han d’enterrar aquí. ¿On, si no? Però això, ara, haurà d’esperar.

Louise va marxar al cap d’una hora. El cotxe feia olor d’històries antigues, de cacera i d’eines olioses. Encara hi havia una flassada de gos, esquinçada, al maleter. Va conduir lentament a través dels boscos finesos³ i, a prop de la zona fronterera de Dalecàrlia, li va semblar veure un ant en una clariana que havia estat talada. Va arribar a Estocolm ben entrada la tarda. Havia conduït per les carreteres gelades i relliscoses i, mentre intentava concentrar-se en la conducció, pensava que aquesta era la seva obligació, ni que fos l’última, envers Henrik. Ara havia de mantenir-se en vida. Ningú més no era capaç de descobrir la veritat sobre el que havia passat. La mort del seu fill exigia que ella continués vivint.

Va allotjar-se en un hotel al barri de Slussen, tot i que era massa car. Va aparcar el cotxe en un garatge subterrani. Al capvespre, es va dirigir al carrer de Tavastgatan. Per tal d’enfortir l’esperit, va obrir l’ampolla de whisky que havia comprat a l’aeroport d’Atenes.

«Com Aron», va adonar-se, «mai no em va agradar quan bevia a morro de l’ampolla. I ara, jo, estic fent el mateix».

Va obrir la porta. La policia no l’havia precintat.

Al terra del rebedor, darrere de la porta, hi havia uns quants prospectes de publicitat, però cap carta. Només una postal d’algú anomenat Vilgot, que, ple d’entusiasme, li descrivia les muralles d’Irlanda. La postal mostrava un ample pendís d’herba verda que duia cap a un mar grisenc; però, sorprenentment, no hi havia ni rastre de les muralles. Va quedar-se immòbil enmig del rebedor i va aguantar la respiració fins que va aconseguir controlar el pànic i l’instint de sortir corrents d’aquella casa. Després va penjar l’abric i es va treure les sabates. Lentament, amb cura, va recórrer el pis. Els llençols del llit no hi eren. Va tornar al rebedor i va seure al tamboret del costat del telèfon. El llumet del contestador automàtic feia pampallugues. Va prémer el botó d’escoltar. Primer, era algú que es deia Hans i que volia saber si Henrik tenia temps d’acompanyar-lo al Museu Etnogràfic per veure una exposició de mòmies peruanes. Després va seguir el clic acostumat que indicava que algú havia fet una trucada però sense deixar-hi cap missatge. La cinta continuava, encara. Ara era ella, que trucava des de la casa de Mitsos. Va sentir la seva pròpia alegria davant del retrobament que mai no s’havia de produir. Després, era ella una altra vegada, aquest cop des de Visby. Va prémer el botó de repetició i ho va escoltar una altra vegada. Primer, Hans, després un desconegut, i, en tercer lloc, ella mateixa. Va restar una estona asseguda al costat del telèfon. El llumet havia deixat de fer pampallugues. En canvi, alguna cosa havia començat a il·luminar-se dintre seu, un llum d’alerta, semblant al que s’encén al contestador automàtic quan hi ha algun missatge nou. Sí, hi havia un missatge dintre seu. Va aguantar la respiració i va intentar fer conscient aquell pensament. Que una persona truqui, deixi la seva respiració enregistrada i després pengi l’auricular sense dir res, passa molt sovint; també ho feia ella de vegades, i de segur també Henrik. El que li havia cridat l’atenció eren els seus propis missatges. ¿Els havia arribat a sentir, Henrik, després de tot?

De sobte va tenir-ne la certesa: el seu fill mai no els havia escoltat. Els trucs havien anat ressonant sense trobar cap destinatari.

Va tenir por. Però li calien totes les seves forces per trobar alguna pista. Henrik n’hi devia haver deixat alguna, sens dubte. Va entrar a l’habitació que utilitzava com a lloc de treball i on també tenia un equip de música i un televisor. Es va situar al bell mig de l’habitació i, lentament, va anar mirant al seu voltant.

«No sembla que hi falti res. Però està massa ben ordenat», va constatar, «i Henrik no netejava el pis gairebé mai. De vegades discutíem sobre si calia mantenir un ordre a casa o no». Va tornar a revisar amb la mirada tot el pis. ¿Que potser havia netejat la policia? Els ho hauria de preguntar. Va buscar el número de telèfon que Göran Vrede li havia donat i va aconseguir parlar-hi. Va notar que l’agent estava molt ocupat i va decidir que només li faria aquella pregunta.

—La nostra feina no és netejar… —va respondre Göran Vrede—. Encara que, naturalment, tornem a deixar al seu lloc les coses que hem tocat.

—Els llençols del llit no hi són.

—No hi tenim res a veure. En aquest cas no hi havia cap motiu per agafar objectes personals, ja que no sospitem que hi hagi hagut cap delicte.

Es va disculpar dient que tenia molta pressa i li va dir a quina hora podia trucar-li l’endemà. Louise va tornar a quedar-se quieta al mig de l’habitació i va continuar observant-la amb atenció. Després va revisar el cove de la roba bruta que hi havia al bany. No hi havia cap llençol, només un parell de texans. Va buscar metòdicament per tot el pis. Però no hi havia cap llençol brut. Es va asseure al sofà per observar l’habitació des d’un altre angle. Hi havia alguna cosa en tot aquell ordre tan pulcre que no encaixava. No podia determinar què era el que esperava trobar. «Si Henrik em volgués deixar un missatge mai no ho faria netejant el seu pis», va reflexionar. Era incapaç d’individuar què era el que la intranquil·litzava. Va anar a la cuina i va obrir la nevera. Estava gairebé buida, però això sí que era del tot previsible.

Després es va dirigir cap a l’escriptori i va obrir-ne els calaixos, plens de papers, fotografies, velles targetes d’embarcament estripades. Va triar-ne una a l’atzar, del 12 d’agost de 1999, quan Henrik havia volat a Singapur amb la companyia Quantas. Havia segut al seient 37G. Al revers hi havia fet una anotació. «Atenció, la conversa telefònica». I res més.

Louise va continuar apropant-se, cautelosament, a la vida del seu fill, a aquelles parts que ella no coneixia. Va girar el cartipàs on hi havia la fotografia d’uns cactus al desert. Allà hi havia una única carta. De seguida va veure que era d’Aron. Les seves lletres desiguals, sempre escrites com d’una esgarrapada, a tota velocitat. Va dubtar si l’havia de llegir. Potser no volia saber realment quina mena de relació havien tingut. Va agafar el sobre i el va girar. Hi havia unes ratlles que podien ser una adreça, però eren il·legibles.

Es va dirigir al costat de la finestra de la cuina i va intentar imaginar-se com reaccionaria el pare de Henrik, Aron, que mai no estava disposat a malbaratar sentiments i que sempre mirava de mantenir una actitud impertorbable davant de la vida i de qualsevol contratemps que se li presentés.

Ara ets tu qui em necessita, de la mateixa manera que nosaltres dos, tant Henrik com jo, et necessitàvem. Però tu no vas venir quan nosaltres et cridàvem. Si més no, no vas venir quan era jo qui et necessitava.

Va tornar a l’escriptori i va observar la carta. En lloc de llegir-la, se la va ficar a la butxaca.

En una caixa, a sota de l’escriptori, hi havia les agendes i els diaris de Henrik. Sabia que ell hi feia anotacions amb certa regularitat. Però no volia arriscar-se a descobrir en els diaris que mai no havia conegut el seu fill. Això arribaria més tard. Va trobar-hi també uns quants discos compactes que, segons el que hi deia a la caràtula, eren còpies del seu ordinador. Va donar un cop d’ull al seu voltant, però allà no hi havia cap ordinador. Els compactes, se’ls va ficar a la bossa.

Va obrir l’agenda de l’any 2004 i va fullejar-la fins a arribar a la darrera anotació. Era de dos dies abans que ella sortís de Grècia. «Dilluns 13 de setembre. Intentar comprendre». ¿Què era el que havia de comprendre? Va passar unes quantes pàgines enrere, però les anotacions dels darrers mesos eren més aviat escasses. Tot seguit va decidir mirar els dies que Henrik mai no arribaria a viure. Només va trobar-hi una única anotació: «El 10 d’octubre. A. B.».

«No et trobo», va pensar; «encara no sóc capaç d’interpretar les teves pistes. ¿Què és el que va passar, aquí, al teu pis? ¿I en el teu interior?».

Tot d’una va estar-ne segura. Algú havia estat al pis després que s’haguessin emportat el cos de Henrik i després que els agents tanquessin la porta. Algú hi havia estat de la mateixa manera que ara hi era ella.

No era que les pistes de Henrik li fossin difícils de trobar; era que la destorbaven les pistes que algú altre havia deixat rere seu. La brúixola començava a fer voltes.

Va buscar a fons per tot l’escriptori i per tots els prestatges. Però només hi havia aquella única carta d’Aron.

De cop i volta es va sentir molt cansada. «M’ha d’haver deixat alguna pista», altra vegada l’envaïa aquella sensació furtivament. Algú havia estat al pis. Però ¿qui podia entrar en un pis per endreçar-lo i emportar-se els llençols del llit? Havia de faltar alguna cosa més, alguna cosa que no podia precisar. Però ¿per què els llençols? ¿Qui els havia agafat?

Va començar a revisar els armaris. En un va trobar-hi uns quants arxivadors ben plens, lligats amb un vell cinturó. A la coberta, Henrik havia escrit dues inicials, «C. K.», amb retolador negre. Va agafar els arxivadors i els va posar damunt de la taula. El primer era ple de fulls impresos d’ordinador i fotocòpies. Estaven escrits en anglès. Va fullejar-los i després va començar a llegir. El que hi va trobar la va sorprendre: aquells papers parlaven del cervell del president Kennedy. Va continuar llegint, amb el front arrufat, i de seguida va haver de recomençar pels primers fulls perquè els havia llegit descuradament i volia fer-ho més a fons.

Quan va tancar el darrer arxivador, unes hores més tard, n’estava convençuda del tot: no havia estat una mort natural. La tragèdia havia arribat de fora.

Va posar-se al costat de la finestra i va mirar cap al carrer, tot fosc.

«Allà hi ha ombres», va dir-se, «i va ser alguna d’aquestes ombres que va matar el meu fill».

Durant un breu instant li va semblar que percebia algú que es movia resseguint a les fosques la paret de la casa. Després, tot va tornar a la tranquil·litat.

Era més de mitjanit quan va marxar d’allà i va tornar al seu hotel caminant. De tant en tant, es tombava per mirar enrere. Però ningú no la seguia.