Capítol 11

QUAN va tornar a l’hotel, l’insomni perseguia Louise Cantor. Recordava com s’ho havia passat durant els pitjors moments, després que Aron se n’anés, quan va començar a enviar-li cartes amb llàgrimes d’alcohol des de diferents estacions de borratxera de tot el món. I ara havia tornat a desaparèixer, mentre ella vetllava.

En un intent per conjurar les forces que el mantenien allunyat, va entrar a la seva habitació i es va esmunyir dins el llit que ell encara no havia fet servir. Però, tot i així, no podia dormir: els pensaments queien com avions en picat i ella havia de tenir temps d’atrapar-los abans no s’estavellessin a terra. ¿Què havia passat? ¿Podia ser que, malgrat els indicis que tenia, aquest cop s’hagués equivocat? ¿O havia fugit, Aron, i els havia abandonat, a ella i a Henrik, una altra vegada? ¿Per segona vegada, sense més? ¿Era capaç de ser tan cruel i fer veure que estava desesperat i que havia d’anar a una església per encendre-hi una espelma per al seu fill mort, quan en realitat ja havia decidit desaparèixer?

Es va aixecar i va agafar les ampolletes del minibar. Tant li era, què bevia, i va empassar-se una barreja de vodka, licor de cacau i conyac. L’alcohol li va proporcionar certa tranquil·litat, però era una sensació enganyosa, naturalment. Es va estirar al llit i li va semblar sentir la veu d’Aron.

Ningú no pot pintar una onada. Els gestos d’una persona, un somriure, un parpelleig poden fixar-se en una tela, si l’artista és hàbil. Igual que el dolor, l’angoixa, com en el quadre de Goya, amb aquell home que estira els braços, desesperat, davant de l’escamot d’execució. Tot això pot ser copsat, i per tant pot reproduir-se de manera creïble. Però una onada, mai. El mar sempre s’escapa, les onades s’alliberen contínuament dels que intenten atrapar-les.

Louise va recordar el viatge a Normandia. Va ser el primer que van fer junts. Aron havia de fer una conferència sobre els vincles futurs que existirien entre la telefonia i els ordinadors. Ella va poder demanar una excedència a la universitat d’Uppsala i el va acompanyar. Havien passat una nit a París, en un hotel on una música oriental travessava les parets.

L’endemà, de bon matí, van continuar amb tren fins a Caen. La passió que els dos sentien era molt forta, en aquells temps. Aron la va portar al lavabo del vagó i allà, en aquell espai tan reduït, van fer l’amor mentre ella pensava que mai, en les seves fantasies, havia arribat a imaginar-se una cosa així.

Quan van arribar a Caen, van passar unes quantes hores recorrent l’esplèndida catedral. Ella va contemplar Aron a distància i va pensar: «Aquest és l’home amb qui viuré la resta de la meva vida».

Aquella mateixa nit, després que Aron fes la seva conferència i revés uns llargs aplaudiments, ella li va explicar el que havia pensat quan eren a la catedral. Ell se la va mirar, la va abraçar i li va dir que ell també ho creia, això, que s’havien trobat per viure junts la resta de la vida.

L’endemà, molt d’hora, sota una pluja continuada, van sortir de Caen amb un cotxe de lloguer camí de les platges que havien estat escenari de la invasió del juny de 1944. Aron tenia un parent en el seu arbre genealògic, d’una branca que conduïa als Estats Units, un soldat, de nom Lucas Cantor, que havia mort a la platja d’Omaha, abans de poder trepitjar terra ferma. Van buscar un aparcament i van passejar amunt i avall, enmig de la pluja i el vent, per la platja deserta. Aron es va mostrar tancat en ell mateix i mut, Louise no va voler destorbar-lo. Creia que estava commogut, però, molt de temps després, li va explicar que havia estat callat a causa d’aquell maleït fred i la mullena. ¿Què li importava, a ell, Lucas Cantor? Els morts tan sols eren morts, i encara més després de trenta-cinc anys.

Va ser allà, a les platges de Normandia, on Aron s’havia aturat per trencar el silenci, quan va assenyalar el mar i li va dir que no hi havia cap artista al món que fos capaç de pintar una onada de manera fidedigna. Ni tan sols Michelangelo havia estat capaç de pintar una onada, ni Fídies d’esculpir-ne una. «Les onades expliquen a l’home les seves limitacions», va dir.

Ella va intentar protestar i donar alguns exemples. Bé que havia sabut reproduir onades, el pintor Hägg, ¿oi? ¿I tots els motius bíblics que mostraven balses solitàries, a la deriva, enmig de la tempesta, o el mar de les talles japoneses? Però Aron insistia, i fins i tot va alçar la veu, cosa que la va sorprendre, perquè era la primera vegada que ho feia.

Cap home no havia rebut el do de poder pintar una onada de manera que l’onada ho pogués aprovar. Així ho va dir Aron, i així doncs havia de ser.

Mai més no van parlar de les onades, després d’aquell dia en la freda platja on Lucas Cantor havia caigut en combat abans de poder desembarcar. ¿Per què hi havia pensat, ara? ¿Que hi havia cap significació oculta, en això, algun missatge que explicava la desaparició d’Aron i que ella intentava desxifrar?

Es va aixecar del llit d’Aron i va apropar-se a la finestra, que era oberta. Era plena nit, i un aire càlid entrava a la cambra. Els cotxes se sentien llunyans, i arribava el soroll de la cuina d’un restaurant.

Tot d’una va saber que la suavitat de la nit era enganyosa. Aron no tornaria. Les ombres de fora, en la foscor, que ella havia intuït, les mentides de Blanca, el pijama de Henrik, tot indicava que també ella podia estar en perill. Va apartar-se de la finestra i va voler comprovar que la porta estigués tancada amb clau. El cor li bategava fortament al pit, ja no era capaç de controlar els seus pensaments.

Va tornar a obrir el minibar i en va treure les ampolletes que quedaven. Vodka, ginebra i whisky. Es va vestir, va veure que era un quart de cinc i va respirar profundament abans d’obrir la porta. El passadís era desert. Però li va semblar entreveure una ombra al costat de l’ascensor. Es va quedar paralitzada. Però eren imaginacions seves, ombres que ella tota sola convocava.

Va agafar l’ascensor i va baixar fins a la recepció, que també era deserta.

Per la finestra d’una habitació contigua s’albirava la llum blavosa d’un televisor. El so arribava molt feble, però va suposar que es tractava d’una pel·lícula antiga. El recepcionista que feia el torn de nit va sentir els seus passos i va sortir. Era jove, amb prou feines una mica més gran que Henrik. A la solapa de la jaqueta hi portava el seu nom: Xavier.

—Senyora Cantor, s’ha llevat molt d’hora avui. Fa una temperatura agradable però està plovent. Espero que no l’hagi despertada cap soroll…

—No, és que no he pogut dormir. El meu marit ha desaparegut.

Xavier va donar un cop d’ull al tauler de les claus.

—No, jo tinc la seva clau, i no hi és, a l’habitació. Ha estat fora des d’ahir al matí, aviat farà vint-i-quatre hores —va aclarir-li Louise.

Xavier no va semblar contagiar-se de la seva intranquil·litat.

—I les seves pertinences, ¿encara són a l’habitació?

—Tot està tal com ho va deixar.

—Aleshores, segur que tornarà. Potser només es tracta d’un malentès…

«Aquest s’imagina que ens hem barallat», va pensar Louise, irritada.

—No, no és cap malentès. El meu marit ha desaparegut. I em temo que ha passat alguna cosa seriosa. Necessito ajuda.

Xavier se la va mirar amb aire indecís, i Louise no va desviar la mirada.

Aleshores el noi va assentir amb el cap i va despenjar l’auricular del telèfon. Va dir alguna cosa en català. Després va tornar a penjar l’auricular a poc a poc, com si no volgués despertar la resta de l’hotel.

—El cap de seguretat de l’hotel, el senyor Castells, viu aquí al costat. D’aquí a deu minuts serà aquí.

—Li ho agraeixo.

Fa trenta anys m’hauria enamorat d’ell, de la mateixa manera que un dia em vaig enamorar d’un home en un avió que anava cap a Escòcia. Però ara ja no, ni d’ell ni d’Aron: el vaig anar a desenterrar a Austràlia i ha tornat a desaparèixer.

Louise s’esperava. Xavier li va servir una tassa de cafè. La por la rosegava profundament. Un home gran amb un davantal li va passar per davant sense dir res.

El senyor Castells era un home d’uns seixanta anys. Va entrar per la porta principal sense fer cap soroll, portava abric i un barret a l’estil Borsalino. Xavier va assenyalar Louise fent un gest amb el cap.

—La senyora Cantor, habitació cinc-cents trenta-tres, que ha perdut el seu marit.

Louise va pensar que aquelles paraules sonaven com una rèplica d’una pel·lícula. El senyor Castells es va treure el barret, la va observar inquisitivament, amb una mirada penetrant, i després la va portar a una saleta que hi havia al costat de la recepció. Era petita, no tenia finestres, però els mobles eren confortables. La va invitar a seure i es va treure l’abric.

—Expliqui’m-ho, si us plau. No ometi cap detall i prengui’s tant temps com calgui.

Va parlar a poc a poc, resumint tant com podia, per a si mateixa i per al senyor Castells, que de tant en tant anotava alguna cosa en un bloc. L’home semblava aguditzar l’atenció cada vegada que esmentava Henrik i la seva mort. Va parlar fins al final sense que el senyor Castells la interrompés ni una vegada. En acabat, l’home va quedar-se uns instants immers en els seus pensaments abans de redreçar-se a la cadira i demanar:

—¿No se li acut cap explicació raonable al fet que s’amagui, oi?

—Aron no s’amaga.

—Comprenc el dolor per la mort del seu fill. Però, si ho he entès correctament, no hi ha cap prova que faci pensar que algú altre en sigui responsable. La policia sueca ha fet un informe en aquest sentit. ¿No pot ser que el seu marit, senzillament, estigui commogut i potser sent la necessitat d’estar sol?

—Miri, sé que ha passat alguna cosa, però no ho puc demostrar. Per això mateix necessito ajuda.

—És clar, però potser hauríem d’intentar tenir una mica de paciència i esperar…

Louise es va aixecar de la cadira amb un gest brusc.

—Em sembla que no ho entén —va replicar—. Si no m’ajuden li asseguro que muntaré un escàndol. I vull parlar amb la policia.

—Naturalment que podrà parlar amb la policia. I li asseguro que comprenc la seva inquietud, però deixi’m que li demani que torni a seure.

L’home, que semblava no immutar-se davant l’atac d’ira de Louise, va despenjar el telèfon i va marcar un número que estava enregistrat a la memòria. Va seguir una curta conversa i després el senyor Castells va penjar l’auricular.

—Dos inspectors de la policia criminal que parlen anglès ja vénen de camí. Faran un atestat amb les seves declaracions i s’encarregaran que la recerca del seu marit comenci immediatament. Mentre els esperem, em permeto d’oferir-li un cafè.

Van entrar dos agents, un gran i l’altre jove. Van seure al bar, que era buit. Ella va repetir la seva narració, i el policia jove la va transcriure sense fer gaires preguntes. Quan la conversa es va acabar, el policia més gran li va demanar una fotografia d’Aron.

Els va ensenyar el passaport d’ell. Aron no hauria anat enlloc sense el seu passaport, els va aclarir Louise. Els agents li van demanar si podien endur-se el passaport per tal de digitalitzar-ne la fotografia, anotar-ne les diferents dades i fer les verificacions rutinàries. L’hi tornarien al cap d’unes hores.

Quan els policies se’n van anar començava a fer-se de dia. El cap de seguretat de l’hotel havia desaparegut, la porta del seu despatx era tancada amb clau. A Xavier tampoc no se’l veia per enlloc, a la recepció.

Va pujar a la seva habitació, va estirar-se al llit i va tancar els ulls. Aron havia anat a una església, havia encès una espelma. I després havia passat alguna cosa.

Va seure al llit. ¿Havia arribat a entrar a l’església, Aron? Es va aixecar del llit i va desplegar un plànol del centre de Barcelona.

¿Quina era l’església més propera a l’hotel o al carrer on Henrik havia viscut? El plànol no era gaire clar i no va poder deduir quina església havia triat. Però estava segura que Aron n’havia escollit una que estigués a prop. Ell mai no feia marrades innecessàries quan s’havia fixat un objectiu.

Quan, després d’un parell d’hores, li van tornar el passaport, va agafar la jaqueta, la bossa i va sortir de l’habitació.

Blanca netejava els vidres del portal quan Louise va arribar.

—He de parlar amb tu. Ara mateix.

La seva veu sonava molt aguda, com si escridassés algun estudiant d’arqueologia especialment obtús que no se’n sortia amb alguna tasca. Blanca duia uns guants de goma de color groc. Louise va agafar-la lleument pel braç.

—Aron, ahir, va sortir de l’hotel perquè volia anar a una església. I encara no ha tornat. ¿Tens idea de quina església devia triar? Ha de ser per aquí als voltants…

Blanca va sacsejar el cap negativament. Louise va repetir les seves paraules.

—¿Una església o una capella? —va demanar-li Blanca.

—Tant és, això, algun lloc on la porta fos oberta i on pogués encendre una espelma.

Blanca va quedar-se una estona pensant. A Louise li feien nosa aquells guants de goma i es va haver de contenir per no arrencar-los-hi.

—Hi ha moltes esglésies, grans i petites, a Barcelona. La que és més a prop és la de Sant Felip Neri —va comentar.

Louise va redreçar l’esquena.

—Anem-hi.

—¿Què vol dir «anem-hi»?

—Doncs que hi anirem tu i jo. Treu-te els guants.

L’església tenia la façana clivellada; la portalada de fusta, de color fosc, era entreoberta. L’interior de l’església era a la penombra i Louise es va haver d’aturar per acostumar els ulls al canvi de llum. Blanca va persignar-se, va fer una genuflexió i es va tornar a senyar. Al fons, a l’altar, hi havia una dona que treia la pols.

Louise va donar a Blanca el passaport d’Aron.

—Ensenya-li la fotografia —va xiuxiuejar—, i pregunta-li si li sona aquesta cara.

Louise es va mantenir apartada mentre Blanca ensenyava la fotografia. La dona la va estudiar a la llum que entrava pels vitralls de la finestra. Maria amb el seu fill mort a la creu, Magdalena amb el rostre girat. Des d’aquell cel arribava una llum que llambregava en tons blaus.

Un cel es pot pintar; però una onada, no.

Blanca va girar-se cap a Louise.

—Sí que el reconeix, diu que ahir va ser aquí.

—Pregunta-li a quina hora.

Preguntes i respostes, Blanca, la dona de l’església, Louise…

—Diu que no se’n recorda.

—Doncs ha de recordar-se’n. ¡Paga-li perquè se’n recordi!

—No crec que li agradi gaire, que li ofereixi diners…

Louise va comprendre que havia ofès Blanca i totes les dones catalanes. Però, en aquell moment, això no li importava gens. De manera que va insistir perquè Blanca repetís la pregunta a la dona.

Al cap d’un moment, Blanca va traduir la resposta:

—Potser el va veure entre la una i les dues. El pare Ramon havia passat poc abans per explicar que el seu germà s’havia trencat una cama.

—¿I què diu que va fer l’home de la fotografia quan va entrar?

—Va seure a la primera renglera de bancs.

—¿Sap si va encendre una espelma?

—Diu que no s’hi va fixar, però que sí que va veure com contemplava els vitralls. I que es mirava les mans i, de vegades, tancava els ulls. Però diu que només s’hi va fixar de tant en tant. Com mirem les persones que, en realitat, no veiem.

—Pregunta-li si hi havia algú més a l’església, si va venir sol.

—Diu que no sap si va venir acompanyat d’algú o no. Però que no hi seia ningú, al seu costat.

—¿Va entrar algú més a l’església mentre ell era aquí?

—Només les germanes Pérez, que vénen cada dia. Encenen una espelma per als seus pares i se’n van de seguida.

—¿I ningú més?

—No, o no se’n recorda.

Encara que Louise no entenia el català d’aquella dona que netejava l’església, intuïa en la seva veu una certa inseguretat.

—Pregunta-li-ho una altra vegada. Digues-li que és molt important per a mi que ho recordi, que té a veure amb el meu fill mort.

Blanca va sacsejar negativament el cap.

—No cal que li torni a preguntar res, ja ens ha dit tot el que sap.

La dona tamborinava amb el plomall donant-se cops a la cama, sense dir res.

—¿Pot indicar-nos exactament on seia Aron?

Va semblar que això sorprenia la dona, però, així i tot, va assenyalar a una banda del banc. Louise hi va seure.

—¿I on era ella? Pregunta-li-ho.

La dona va assenyalar cap a l’altar, al costat d’un arc de la volta.

Louise es va tombar i va constatar que des d’allà només podia veure mitja portalada, que encara estava entreoberta. Pot ser que algú entrés sense que Aron el sentís. Encara que també pot ser que aquest algú l’esperés a fora.

—¿I quan se’n va anar?

—Diu que no ho sap, que ella va sortir una estona per agafar un drap de la pols.

—¿I quant de temps va ser fora?

—Uns deu minuts, si fa no fa.

—I quan va tornar, ¿ja se n’havia anat, ell?

—Sí.

Louise va pensar que acabava de descobrir una cosa molt important. Aron no havia deixat cap pista precisament perquè no s’imaginava que hagués de passar-li res. Però havia passat alguna cosa.

—Dóna-li les gràcies i digues-li que ha estat de gran ajuda.

Van tornar al pis de Blanca. Louise intentava prendre una decisió: ¿havia de fer-li saber a Blanca que sospitava que li havia mentit quan li havia dit que Henrik no havia rebut cap visita? ¿O potser havia de guanyar-se la confiança de Blanca, amb precaució, fins que la noia acabés dient-li la veritat? ¿I Blanca, tenia por? ¿O potser amagava certes coses per algun altre motiu?

Van seure a la saleta d’estar de Blanca.

—Et seré sincera. Crec que Aron ha desaparegut i tinc por que no li hagi passat alguna cosa.

—¿Què vols que li hagi passat?

—No ho sé, però la mort de Henrik no va ser per causes naturals. Potser el meu fill sabia alguna cosa que no hauria d’haver sabut.

—Però ¿què?

—No ho sé, jo. I tu, ¿què en penses?

—La veritat és que Henrik mai no m’explicava què estava fent.

—La darrera vegada que vam parlar d’això em vas dir que ell et parlava dels seus articles. ¿Te’ls va ensenyar alguna vegada?

—No, mai.

Louise li va notar de nou un lleuger canvi en la modulació de la veu. Blanca s’ho pensava bé abans de respondre.

—¿Mai? ¿Ni una vegada?

—No, que jo recordi.

—I tu tens bona memòria, ¿oi?

—No pitjor que la dels altres, suposo.

—Voldria tornar a una qüestió que ja et vaig preguntar. És que potser no et vaig entendre bé.

—Miri, és que tinc feina que m’espera.

—No et robaré més temps. Em vas dir que, en aquests últims dies, ningú no havia vingut a preguntar per Henrik, ¿oi?

—Sí, ho va entendre correctament.

—Però ¿no pot ser que algú entrés sense que te n’adonessis?

—No acostuma a passar, que algú entre o surti i que jo no el vegi o el senti.

—És clar, però tu tampoc no hi ets sempre. Per exemple, quan vas a comprar, ¿oi?

—Sí, però aleshores s’hi queda la meva germana. I ella sempre m’explica què ha passat quan torno. Si Henrik hagués tingut una visita o algú hagués preguntat per ell, jo ho hauria sabut.

—Quan Aron i jo vam sortir d’aquí abans-d’ahir a la nit, ¿ens vas sentir?

—Sí.

—¿I com podies estar-ne tan segura, que érem nosaltres?

—Perquè sempre escolto les passes. Cadascú té una manera diferent de caminar.

«Se m’escapa», va pensar Louise, «no té por, no, però hi ha alguna cosa que impedeix que m’expliqui tota la veritat. ¿Què m’amaga?».

Blanca va mirar el rellotge, semblava que estava impacient de veritat. Louise va decidir que havia de jugar fort i arriscar-se que Blanca no li expliqués mai més res.

—Henrik, de tant en tant, em parlava de tu a les seves cartes. —Una altra vegada aquella transformació quasi imperceptible, aquest cop en la postura de Blanca. Quasi imperceptible, sí, però Louise ho va notar—. Em parlava de tu com si fossis qui li llogava el pis, i per això jo pensava que eres la propietària de la casa. Mai no me’n va dir res, d’un coronel jubilat.

—Espero que no li hagi parlat malament de mi.

—No, de cap manera. Més aviat al contrari.

—¿Què vols dir?

La decisió estava presa, Louise ja no podia fer-se enrere.

—Crec que li agradava molt com eres, en secret. Fins i tot diria que estava enamorat de tu.

Blanca va desviar la mirada. Louise estava a punt de continuar quan ella va aixecar la mà per aturar-la.

—Miri, la meva mare em va fer xantatge durant tota la seva vida. Va estripar i esquinçar els meus sentiments des que vaig fer dotze anys i em vaig enamorar per primera vegada. Per ella, l’amor que jo pogués sentir per un home només era una traïció cap al seu amor de mare. Si jo estimava un home, era que l’odiava a ella. Si volia estar amb un home, era que l’abandonava a ella. Era una persona insuportable. Encara viu, sí, però ja no recorda qui sóc. Em sembla meravellós poder visitar-la sense que sàpiga qui sóc. Comprenc que pugui semblar-li cruel, i ho és. Però és tal com ho sento. Puc acaronar-li la galta i dir-li que sempre l’he odiada i ella no entén cap ni una de les meves paraules. Però hi ha una cosa que sí que em va ensenyar: a anar directe al gra, a deixar de fer voltes quan no ens condueixen enlloc. És a dir, a no fer el que fa vostè. Si m’ha de fer alguna pregunta, faci-la.

—L’única cosa que puc dir-te és que crec que estava enamorat de tu.

—Sí, ell m’estimava. Quan era aquí, a Barcelona, ens vèiem cada dia per poder estar junts. Però mai no dormíem plegats, de nit ell volia estar sol.

Louise va sentir com alguna cosa s’enfosquia dintre seu. ¿Havia contagiat el virus a Blanca, el seu fill? ¿Era la seva sang portadora del virus mortal sense que ella ho sabés?

—¿L’estimaves?

—Per a mi, Henrik no ha mort. Era una persona que m’atreia, però no crec que pugui utilitzar la paraula estimar.

—Aleshores, deus saber moltes més coses d’ell que no m’has explicat…

—¿Què vol que li expliqui, d’ell? ¿Com feia l’amor, quines postures preferia, si volia que féssim certes coses en secret?

Aquella resposta va ofendre Louise.

—Jo no t’he demanat res de tot això.

—Ni jo pensava explicar-li-ho. Però li asseguro que aquí no ha vingut ningú a preguntar per ell, si és el que vol saber.

—Hi ha alguna cosa en la teva veu que fa que no et cregui.

—És vostè qui tria què vol creure i què no vol creure. ¿Per què li hauria de mentir?

—Això és justament el que m’agradaria saber. ¿Per què?

—Jo creia que es referia a mi quan preguntava si Henrik rebia visites. I que feia una volta estranya per indagar el que volia saber i no gosava preguntar.

—No, no parlava de tu. Henrik mai no me’n va parlar, de tu. Era una suposició meva, res més.

—Molt bé, doncs acabem aquesta conversa dient la veritat. ¿Té més preguntes?

—Sí, ¿va venir algú a visitar Henrik?

El que va passar després d’haver formulat aquella pregunta va sorprendre Louise, i la manera d’encarar les causes de la mort de Henrik va canviar radicalment. Blanca es va alçar d’una revolada, va obrir un calaix d’un petit escriptori i en va treure un sobre.

—Henrik me’l va donar l’última vegada que va venir. Va dir que volia que jo en tingués cura, no sé per quin motiu.

—¿Què hi ha, dins el sobre?

—Està tancat. No l’he obert, encara.

—¿Per què no me l’has ensenyat fins ara?

—Perquè era per a mi. Quan me’l va donar no em va dir res ni de vostè ni del seu marit.

Louise va mirar l’altra cara del sobre. ¿Potser Blanca l’havia obert i mentia? ¿O deia la veritat? Fet i fet, ¿quina importància tenia, això? Va obrir-lo. Contenia una carta i una fotografia. Blanca es va inclinar cap a la taula per poder-ho veure. La seva curiositat semblava sincera.

La fotografia era en blanc i negre, quadrada, i semblava una ampliació d’una fotografia de passaport. La imatge era granulada; el rostre, que mirava directament a Louise, estava lleument desenfocat. Era un rostre de pell negra, d’una noia guapa que somreia. Les dents, blanquíssimes entre els llavis; els cabells, amb un pentinat original, eren trenes que naixien des de l’arrel.

Louise va mirar l’altra cara de la fotografia. Henrik hi havia escrit un nom i una data: «Lucinda, 12 d’abril de 2003».

Blanca va mirar Louise.

—L’he vista abans, aquesta noia. Una vegada que va venir amb Henrik.

—¿Quan?

Blanca feia esforços per recordar-ho.

—Després dels aiguats.

—¿A què et refereixes?

—Sí, els aiguats que van inundar el centre de Barcelona. L’aigua entrava a raig pel portal. I recordo que aquesta noia va venir l’endemà:

Henrik la devia anar a buscar a l’aeroport. Era el juny de 2003, a començament de juny, sí. I s’hi va quedar dues setmanes.

—¿D’on era?

—No ho sé.

—¿Qui era?

Blanca se la va mirar amb una expressió confosa.

—No ho sé, però crec que Henrik l’estimava molt. Quan me’ls trobava junts, ell sempre es mostrava molt reservat.

—¿I mai no te’n va dir res, ell, després de la seva visita?

—No, mai.

—Això devia afectar la vostra relació…

—Un dia, va baixar a veure’m i em va dir si volia sopar amb ell. Vaig acceptar. El menjar no era gaire bo, la veritat. Però em vaig quedar amb ell tota la nit. Era com si ell volgués que tot fos com abans de la visita de la noia.

Louise va engrapar la carta que hi havia dins del sobre i va començar a llegir. Sí, aquella cal·ligrafia era la de Henrik, així escrivia quan tenia pressa: va fixar-se en els traços ràpids de bolígraf que de vegades construïen frases quasi il·legibles en anglès. No hi havia cap encapçalament dirigit a Blanca; la carta començava directament, com si l’haguessin arrencat d’un context desconegut:

«Gràcies a Lucinda començo a veure cada vegada amb més claredat el que intento comprendre. No m’hauria imaginat mai que fos possible el que ella m’havia explicat sobre el vergonyós patiment que han de suportar les persones en nom de l’avarícia. Encara m’he d’alliberar de la més difícil de les il·lusions que pateixo: que el món no està pitjor del que jo havia cregut en els meus moments més baixos. Lucinda ha sabut explicar-me una altra mena d’abisme, tan dur i impenetrable com el ferro. Allà, s’hi amaguen els rèptils que han empenyorat els seus cors, els que ballen damunt la tomba de tots els qui han mort inútilment. Lucinda serà la meva guia: si marxo molt de temps és que sóc amb ella. Viu en una barraca feta de ciment i planxes de plàstic ondulat, al darrere dels edificis en runes de l’avinguda Samora Machel, número deu, de Maputo. Si no és aquí, se la pot trobar al bar Malocura, a la Feira Popular del centre de la ciutat. Hi treballa de cambrera a partir de les onze de la nit».

Va allargar la carta a Blanca, que la va llegir lentament i movent els llavis. Quan va acabar, va plegar la carta i la va deixar a la taula.

—¿Què vol dir que ella serà la seva guia? —va preguntar Louise.

Blanca va sacsejar el cap.

—No ho sé. Però aquesta noia devia ser molt important per a ell.

Blanca va tornar a posar la carta i la fotografia dins el sobre i el va donar a Louise.

—Té, és teu. Agafa’l.

Louise va ficar-se el sobre a la bossa.

—¿Saps com pagava Henrik el lloguer?

—Em donava els diners a mi. Tres vegades a l’any. Fins a finals d’any està tot pagat.

Blanca la va acompanyar fins al portal. Louise va mirar al llarg del carrer i va veure un banc de pedra, a la vorera del davant, i un home assegut llegint un llibre. No va desviar-ne la mirada fins que l’home va passar la pàgina molt lentament.

—¿Què faràs ara? —va preguntar Blanca.

—No ho sé, però et trucaré.

Blanca li va acaronar la galta ràpidament i li va dir:

—Els homes sempre fugen corrent quan la situació els supera. Estic segura que Aron tornarà.

Louise es va tombar ràpidament i va començar a caminar per no posar-se a plorar.

Quan va arribar a l’hotel, els dos policies l’estaven esperant. Van anar a seure en unes butaques que hi havia en un racó de l’ample vestíbul.

Va ser el policia jove qui va començar a parlar. Llegia d’un bloc i el seu anglès de vegades era difícil d’entendre.

—Per desgràcia, no hem pogut trobar el seu marit, el senyor Aron Cantor. No ha ingressat a cap hospital ni és a cap dipòsit de cadàvers. Tampoc no està retingut a cap comissaria de policia. Hem inclòs les seves dades en el nostre sistema operatiu i l’única cosa que podem fer ara és esperar.

Louise va tenir una sensació d’ofec; no podia més.

—Els agraeixo la seva ajuda. Tenen el meu número de telèfon, i em posaré en contacte amb l’ambaixada sueca a Madrid.

Els policies van fer una salutació militar i se’n van anar. Ella va tornar-se a ensorrar a la butaca, convençuda que ho havia perdut absolutament tot. Ja no li quedava res.

El cansament començava a fer estralls, com si tingués un atac de rampa. «He de dormir», va pensar, «per força. Ara ja no veig res amb claredat. Demà me n’aniré d’aquí».

Es va aixecar i va anar cap als ascensors. Una altra vegada, va mirar al seu voltant. Però al vestíbul no hi havia ningú.