Capítol 1

LA desgràcia va arribar a la tardor i la va colpejar sense avisar. Sense deixar entreveure cap ombra, movent-se de manera completament silenciosa. Ella no va arribar a imaginar-se mai el que estava a punt de succeir.

Era com si hagués estat víctima d’una emboscada en un carreró fosc. Però la veritat era que s’havia vist obligada a abandonar les ruïnes, obligada a entrar en una realitat que, de fet, mai no l’havia interessat. Amb una força violenta, es va veure abocada a un món on a ningú no li importaven gaire les excavacions de tombes gregues de l’Edat del Bronze.

Fins aquell moment, havia viscut immersa en les polsegoses cates enmig del fang o corbada damunt d’antics vasos trencats que intentava recompondre com un trencaclosques. Li agradava la seva rutina, i mai no va adonar-se que el món del seu voltant s’ensorrava. Era arqueòloga, però ara la seva feina consistiria a allunyar-se del passat fins arribar al costat d’una tomba que mai no s’hauria imaginat.

No hi va haver cap presagi. A la tragèdia li havien tallat la llengua i, per tant, mai no va tenir temps de fer-li un crit d’advertència.

El vespre abans d’anar-se’n cap a Suècia per participar en un congrés sobre les excavacions en curs d’unes tombes de l’Edat del Bronze, Louise Cantor es va fer un tall profund al peu esquerre, a la cambra de bany, amb un fragment de ceràmica. La ferida sagnava molt, el fragment datava del segle V a. C., i quan va veure la sang que tacava el terra li van venir nàusees.

Es trobava a l’Argòlida, al Peloponès, era el mes de setembre i les excavacions d’aquella temporada s’estaven acabant. Ja s’intuïen les incipients ràfegues de vent, com un indici del fred hivernal que havia de venir. La calor seca amb olor de panses de Corint i farigola no trigaria gaire a desaparèixer.

Va estroncar l’hemorràgia i s’hi va posar una tireta. Al pensament li va venir un record com si fos una llampada.

Una vegada, un clau rovellat se li havia clavat al peu, no a l’esquerre, on s’havia fet ara el tall, sinó a l’altre, al peu dret. Tenia uns cinc o sis anys, el clau rovellat se li havia clavat al taló i li havia esquinçat la carn i la pell, com si li haguessin clavat una estaca. Aleshores havia xisclat de por i s’havia imaginat que acabava de patir el mateix turment que l’home que penjava de la creu al fons de l’església, on ella, de vegades, jugava als seus jocs solitaris de terror.

«Aquests fragments estellosos són un perill, ens poden rebentar per dins», va pensar mentre eixugava la sang de les rajoles mig trencades, «les dones vivim sempre envoltades d’aquestes punxes que fereixen el que volem protegir».

Va anar coixejant per tota la casa fins a arribar al dormitori, que era també el seu lloc de treball. En un racó hi tenia un balancí que grinyolava i un tocadiscos. El balancí l’hi havia regalat el vell Leandros, el vigilant nocturn, que vivia allà, com un nen pobre i encuriosit, des dels anys trenta, a l’inici de les excavacions sueques a l’Argòlida. Ara, Leandros dormia profundament durant les nits, tot i que treballava com a vigilant nocturn al turó de Matos. Però tothom que participava en les tasques d’excavació estava de part seva i l’excusava. Leandros era una mena de salvaguarda. Sense ell, totes les futures subvencions per poder continuar les excavacions perillaven. Leandros, en la seva vellesa, amb els drets que comporta l’edat, s’havia convertit en un àngel de la guarda, encara que desdentat i sovint força brut.

Louise Cantor va asseure’s al balancí i va mirar-se la ferida del peu. Va somriure pensant en Leandros. La majoria dels arqueòlegs que coneixia eren ateus convençuts i consideraven qualsevol tipus d’autoritat com un mer obstacle per continuar les excavacions. Uns quants déus que des de feia temps havien perdut el seu significat de cap manera no podien influir en el que passava a les llunyanes autoritats sueques, que eren les encarregades de refusar o autoritzar les diverses despeses pressupostàries destinades a la investigació arqueològica. La burocràcia era tot un món de túnels ple d’entrades i sortides que no tenien res entremig, i les decisions que finalment queien de cop sobre les prospeccions arqueològiques gregues eren, en la majoria de casos, enormement difícils de comprendre.

«Un arqueòleg excava sempre per una doble gràcia. Mai no sabem si trobem allò que busquem o si busquem allò que volem trobar. Si ho encertem, la gràcia haurà estat generosa. A la vegada, mai no sabem si obtindrem el permís i els diners per poder continuar endinsant-nos en el meravellós món d’unes ruïnes o si, per contra, d’improvís, la mamella deixarà de rajar», va pensar Louise.

Aquesta era la seva contribució personal a l’argot dels arqueòlegs: considerar que les autoritats que finançaven les excavacions es comportaven com vaques de braguers vel·leïtosos.

Va mirar el rellotge. Era un quart de nou, a Grècia, i una hora menys a Suècia. Va allargar el braç per agafar el telèfon i va marcar el número del seu fill a Estocolm.

El senyal es va anar repetint sense que ningú respongués. Quan va sentir el contestador automàtic, va tancar els ulls per escoltar aquella veu.

Era una veu que la tranquil·litzava: «Això és un contestador automàtic i ja saps què has de fer. Ho repeteixo en anglès. This is an answering machine and you know what to do. Henrik».

Va deixar el seu missatge: «Recorda que torno a casa. M’estaré a Visby dos dies, participo en un congrés sobre l’Edat del Bronze. Després vindré a Estocolm. T’estimo. Fins aviat. Potser et tornaré a trucar més tard. Si no, ho faré des de Visby».

Va agafar el fragment de ceràmica amb què s’havia tallat el peu. Una de les seves col·laboradores més properes, una aplicada estudiant de Lund, havia trobat aquell fragment de ceràmica àtica, que, com milions d’altres resquills, pertanyia segurament a un atuell fabricat en una època anterior al predomini de la ceràmica vermella; és a dir, que, molt probablement, podia datar-se cap a principis del segle V a. C.

Li agradava intentar reconstruir els fragments de ceràmica, imaginar-se’n el conjunt que potser mai no arribaria a aconseguir. Aquest d’aquí el donaria a Henrik com a regal. El va col·locar dins de la maleta, que ja havia fet i que només havia de tancar.

Com sempre, se sentia inquieta abans de fer un viatge. Li era difícil defensar-se d’aquella creixent ansietat i va decidir canviar els plans que tenia per al vespre. Abans de tallar-se, tenia previst dedicar-se unes quantes hores a treballar en l’article que preparava sobre la ceràmica àtica. Ara, però, necessitava apagar el llum de l’escriptori, engegar el tocadiscos i deixar-se caure una altra vegada al balancí. I així ho va fer.

Com sempre que escoltava música, els gossos van començar a bordar en l’obscuritat. Eren del veí del costat, Mitsos, que era solter i copropietari d’una excavadora. També era el propietari de la caseta que ella tenia llogada. La majoria dels seus col·laboradors vivien dins de la ciutat, a Argos, però ella havia triat de quedar-se a prop de les excavacions.

Gairebé s’havia adormit quan va tenir un sobresalt. Tot d’una va sentir que no volia passar la nit sola. Va abaixar el volum i va trucar a Vassilis, que li havia promès que l’endemà la portaria a l’aeroport d’Atenes. Com que l’avió de la companyia Lufthansa amb destinació a Frankfurt sortia molt d’hora, es veien obligats a ficar-se dins del seu cotxe a les quatre de la matinada. No volia passar la nit tota sola si igualment havia de dormir neguitosa.

Va mirar el rellotge i va pensar que Vassilis encara devia ser al seu despatx. Una de les poques discussions que havien tingut havia estat sobre la professió d’ell. I Louise reconeixia que s’havia comportat d’una manera molt poc comprensiva en dir-li que la feina d’auditor era de les més avorrides del món.

Encara recordava amb exactitud el que havia dit a Vassilis, amb una mala fe que no era intencionada.

—És la professió més avorrida que hi pugui haver. Tan resseca i sense vida que pot autoinflamar-se en qualsevol moment.

Ell es va sorprendre, potser fins i tot es va entristir, però sobretot es va enfadar. En aquell moment va comprendre que Vassilis, en realitat, no solament ocupava la seva vida sexual, sinó que també era un home amb qui podia compartir el seu temps de lleure, malgrat que, o potser gràcies al fet que, no estava gens interessat en l’arqueologia. I aleshores va témer que s’hagués sentit tan ferit que volgués trencar la relació; finalment, però, va aconseguir convèncer-lo que tot plegat havia estat una fotesa.

—El món està governat pels llibres de comptabilitat —havia rectificat ella—. Els llibres de comptabilitat són la litúrgia dels nostres temps, i els interventors, els nostres summes sacerdots.

Va marcar el número. Es va sentir el senyal. Comunicava. Va gronxar-se lentament al balancí. Havia conegut Vassilis per casualitat. Però ¿que potser no havien estat una casualitat totes les trobades importants de la seva vida?

El seu primer amor, un home pèl-roig que caçava óssos, bastia cases i després queia en llargs períodes de malenconia, l’havia conegut en una ocasió en què havia hagut de fer autostop, una vegada que havia anat a Hede a visitar una amiga i havia perdut l’autobús de Sveg. Emil va arribar amb un vell camió, ella tenia setze anys i encara no s’havia decidit a entrar al món de ple. La va portar a casa. Era a principis de l’hivern de 1967, i van sortir junts durant mig any, abans que aconseguís desfer-se de la seva abraçada gegantina. Després, ella es va traslladar de Sveg a Östersund, va començar el batxillerat i un dia va prendre la decisió de convertir-se en arqueòloga. A Uppsala hi va haver d’altres homes i amb tots ells va ensopegar per diferents casualitats. Aron, amb qui es va casar, el pare de Henrik i l’home que va fer que canviés el seu cognom Lindblom pel de Cantor, també el va conèixer per casualitat quan va seure al seient del seu costat en un avió de Londres a Edinburg. Ella havia aconseguit una beca de la universitat per participar en un seminari d’arqueologia clàssica. Aron anava a Escòcia per pescar i, allà dalt a l’aire, damunt dels núvols, van començar a parlar.

Va treure’s ràpidament Aron del cap, no volia disgustar-se i va tornar a marcar el número. Encara comunicava.

Sempre comparava els homes que havia conegut quan se’n separava. Ho feia sense tenir-ne consciència, però sempre hi havia el mateix llistó dins del seu cap amb el nom gravat d’Aron, i tots els homes que comparava amb ell resultaven ser massa baixos o massa alts, massa avorrits o massa poc intel·ligents. En poques paraules, Aron sempre en sortia vencedor. Encara no n’havia trobat cap que pogués desafiar el seu record. Això la desesperava i l’enfurismava, era com si ell encara dirigís la seva vida, encara que en realitat no hi tingués res a dir. L’havia enganyada, li havia mentit i quan tot estava a punt de descobrir-se, va desaparèixer sense més, com un espia que, quan es veu amenaçat que l’enxampin, fuig cap al seu amagatall secret. Aquell va ser un cop terrible per a ella, que mai no havia imaginat que Aron, el seu marit, pogués anar amb altres dones. I encara menys que ho fes amb una de les seves millors amigues, també arqueòloga, que dedicava la seva vida a fer excavacions a Thassos, a la recerca d’un temple de Dionís. Henrik encara era molt petit, i Louise va obtenir una plaça interina de professora a la universitat mentre procurava superar el que havia passat i mirava d’apedaçar la seva descomposta vida.

Aron l’havia destruïda, de la mateixa manera que una sobtada erupció d’un volcà podia destruir un poble, una persona o un atuell. Sovint pensava en ella mateixa quan treballava amb els seus fragments de ceràmica i mirava d’imaginar-se’ls com una totalitat que mai no aconseguiria reconstruir. Aron no solament l’havia fet miques, sinó que també li havia amagat una part dels esquerdills per tal de fer-li més difícil la recomposició de la seva identitat, com a persona, com a dona i com a arqueòloga.

Aron l’havia abandonat sense que ella tingués temps de preveure-ho, només li va deixar una carta, amb prou feines quatre ratlles mal escrites, on li deia que el seu matrimoni s’havia acabat, que no ho suportava més, li demanava disculpes i esperava que no posés el seu fill en contra d’ell.

Després, no en va saber res més durant set mesos. Finalment, va arribar una carta procedent de Venècia. Louise va poder veure, per la cal·ligrafia, que l’havia escrit sota els efectes de l’alcohol, en una de les esplèndides i habituals borratxeres d’Aron. Era sens dubte una altra d’aquelles borratxeres amb alts i baixos que podien durar més d’una setmana. Ara li escrivia sentimental i autocompassiu i es demanava si ella no podria repensar-s’ho i acceptar-lo de nou. Va ser en aquell precís moment, mentre era allà asseguda amb la carta tacada de vi a la mà, que va ser conscient que s’havia acabat de debò. No n’estava segura, de no voler tornar amb ell, però no gosava fer-ho perquè sabia que podria arruïnar-li la vida una altra vegada. «Una persona pot esdevenir una ruïna i recompondre’s una vegada a la vida», va pensar, «però no dues, això ja és massa». Així doncs, li va respondre que el seu matrimoni s’havia acabat. Hi havia Henrik; tots dos, pel seu compte, havien de trobar quina mena de relació volien tenir en la vida i ella no s’hi interposaria de cap de les maneres.

Va passar prop d’un any abans que Aron tornés a donar senyals de vida. Aquest cop ho va fer amb una carrisquejant comunicació telefònica des de Newfoundland, on s’havia retirat amb uns quants col·legues experts en informàtica amb qui havia creat una mena de xarxa semblant a una secta. Li va explicar, en termes poc clars, que estaven investigant què passaria amb els arxius del futur quan tota l’experiència humana s’hagués convertit en uns i zeros. Els microfilms i les balmes excavades a la roca ja no tenien cap valor per al conjunt de la humanitat. Ara eren els ordinadors els que havien de garantir que l’home, en el futur, no deixés un buit rere seu. Però ¿es podia garantir que els ordinadors, en aquella meitat màgica del món en què vivien, no començarien a crear experiències pròpies i a emmagatzemar-les? La comunicació telefònica carrisquejava, i no va poder acabar d’entendre el que li estava dient. Però, com a mínim, va veure que no anava begut ni s’autocompadia.

Volia que li enviés una litografia que representava un esparver atacant un colom, un quadre que havien comprat al començament del seu matrimoni, una vegada que casualment havien entrat en una galeria d’art. Unes setmanes més tard, ella li va enviar el quadre. Més o menys a la mateixa època, va comprendre que ell, encara que ho fes en secret, havia començat a tenir contacte novament amb el seu fill.

Aron continuava sent el centre dels seus pensaments. De vegades es desesperava pensant si mai aconseguiria esborrar de la memòria la seva cara, i si podria desempallegar-se d’aquell llistó amb què mesurava els altres homes i que comportava que, tard o d’hora, tots fossin jutjats, i rebutjats.

Va marcar el número de Henrik. Cada vegada que apareixien els antics records de la relació amb Aron, tenia necessitat de sentir la veu de Henrik per no veure’s envaïda per l’amargor. El contestador automàtic, una altra vegada, va ser qui va respondre, i es va dir que no li tornaria a trucar fins que hagués arribat a Visby.

Sempre sentia un neguit infantil quan ell no responia al telèfon. Durant uns segons s’imaginava accidents, incendis, malalties. Després, es tranquil·litzava una altra vegada. Henrik era prudent, mai no prenia riscos innecessaris, encara que viatgés molt i que sovint se sentís atret per allò desconegut.

Va sortir al pati i es va fumar una cigarreta. Des de la casa de Mitsos se sentia un home que reia. Era Panaiotis, el seu germà gran. Panaiotis, que, per desgràcia de tota la família, havia guanyat molts diners en una travessa i s’havia acabat convertint en una companyia insolent per a tots. Va somriure, en pensar-hi, va aspirar fondo el fum i, absorta, va pensar que deixaria de fumar quan complís seixanta anys.

Estava tota sola enmig de la foscor. Era una nit de cel clar i estelat, suau, sense ràfegues de vent fred. «He arribat aquí», va dir-se, «des de Sveg i les terres interiors de Härjedalen, fins a Grècia i les tombes de l’Edat del Bronze. Des de la neu i el fred, als ressecs i càlids oliverars».

Va apagar la cigarreta i va tornar a entrar a la casa. El peu li feia mal. Va quedar-se dreta, sense saber què fer. Després, va tornar a trucar a Vassilis. Ja no comunicava, però no va contestar ningú.

El rostre de Vassilis immediatament es va confondre en la seva imaginació amb el d’Aron. «Vassilis m’enganya», va imaginar, «em tracta com una part de la seva vida de la qual pot prescindir».

Engelosida, va marcar el número de telèfon que li havia trobat a la butxaca. Cap resposta. Una veu femenina grega li va demanar que deixés un missatge. Va mossegar-se els llavis i no va dir res.

Després, va tancar la maleta i va decidir, en aquell mateix instant, que trencava la seva relació amb Vassilis. Acabaria el llibre de caixa, el tancaria, de la mateixa manera que havia tancat la maleta.

Va estirar-se al llit i va contemplar el silenciós ventilador del sostre. ¿Com havia pogut mantenir, de fet, una relació amb Vassilis? Tot d’una li va semblar incomprensible, tot plegat li feia fàstic; ell no, sinó ella mateixa.

El ventilador estava quiet, la gelosia s’havia esvaït i els gossos estaven en silenci, allà fora, enmig de la foscor. Com acostumava a fer quan estava a punt de prendre una decisió important, es va adreçar a si mateixa, de pensament, parlant en tercera persona.

Aquesta és Louise Cantor la tardor de 2004, aquí està la seva vida, negre sobre blanc, o millor dit, vermell sobre negre, que és la combinació normal de colors dels fragments de les urnes que excavem en la terra grega. Louise Cantor té cinquanta-quatre anys, no s’espanta quan contempla el seu rostre o el seu cos al mirall. Encara és atractiva, encara no és vella, els homes encara se la miren, tot i que ja no es giren quan passa. ¿I ella? ¿Per qui es gira ella? ¿O potser només gira els ulls cap a terra perquè encara l’atrau buscar les intencions i les impressions del passat? Louise Cantor ha tancat un llibre que es diu Vassilis, i no l’obrirà mai més. Ell ni tan sols tindrà l’oportunitat de portar Louise Cantor a l’aeroport d’Atenes demà al matí.

Es va aixecar del llit i va buscar el número d’una companyia de taxis local. Va parlar amb una dona dura d’orella i va aconseguir fer-li entendre, a crits, la seva sol·licitud. Després, només li restava esperar que el cotxe que havia demanat vingués. Com que Vassilis li havia dit que seria allà a dos quarts de quatre, va reservar el taxi per a les tres.

Va seure a l’escriptori i va escriure una carta per a Vassilis. «S’ha acabat, s’ha acabat per sempre. Tot té una fi. Sento que sóc camí d’una altra cosa. Perdona que hagis hagut de conduir debades per recollir-me. He intentat trucar-te. Louise».

Va rellegir la carta. ¿Se’n penedia? La veritat era que sí; havia escrit moltes cartes de comiat al llarg de la seva vida que mai no havien estat enviades. Però aquesta vegada no seria així. Va ficar el paper dins del sobre, el va tancar enganxant-ne la solapa i va sortir a la fosca fins a la bústia, on la va fixar en un lloc ben visible, enganxada amb una agulla d’estendre la roba.

Va intentar, inútilment, conciliar el son durant aquelles hores. Va beure una copa de vi i va agafar un pot de somnífers, sense acabar de decidir-se.

Quan el taxi va arribar, en plena nit, eren les tres menys tres minuts. Ella ja l’estava esperant a fora, al portell de la tanca. Els gossos de Mitsos van bordar. Va deixar-se caure al seient de darrere i va tancar els ulls. Aleshores sí que va poder dormir, ara que el viatge ja havia començat.

A l’alba, va arribar a l’aeroport. Sense saber-ho, s’acostava a la gran desgràcia.