Capítol 10

VAN passar moltes hores abans no van tancar amb clau la porta del pis per sortir a prendre l’aire i esmorzar. Blanca dormia o, si més no, no donava cap senyal de vida quan van passar pel replà davant de la porta de casa seva.

La temperatura suau de l’alba els va sorprendre en sortir al carrer.

—Si vols dormir, pots anar a l’hotel. Jo necessito prendre l’aire, i puc quedar-me sola.

—¿A aquestes hores vols anar sola per Barcelona? Series el blanc de totes les mirades… una dona sola pels carrers de Barcelona, ¿qui deu ser?

—Sé defensar-me, no pateixis. He après a desempallegar-me d’homes pesats que van amb la cigala a una mà i la cartera a l’altra. Encara que la cartera no acostumen a ensenyar-la gaire.

Aron no va aconseguir de dissimular la seva sorpresa.

—Mai no t’havia sentit parlar d’aquesta manera…

—Hi ha moltes coses que no saps de mi. Per exemple, com he après a triar el meu vocabulari.

—Molt bé, doncs si vols estar sola, pots imaginar-me com una segona ombra. Com una jaqueta que es porta al braç, per si de cas plou.

Van tombar per un dels carrers principals de la ciutat que acabava en una plaça. Hi havia poc trànsit, els bars encara estaven buits. Un cotxe de policia solitari va passar a poc a poc pel seu costat.

Louise estava esgotada. Aron anava al seu costat sense dir res, amagant, com sempre, el que realment pensava o sentia. Louise no podia deixar de donar voltes al fet que el seu fill estava infectat del virus de la sida. Ara era mort, però, i Henrik ja no corria el perill de ser atacat per aquell virus mortífer. Però ¿era això el que li havia causat la mort? Potser no havia pogut suportar el seu destí quan el va conèixer…

—¿I com pot ser que les anàlisis forenses no detectessin què hi havia dins la sang de Henrik? —es va demanar Aron, de sobte—. ¿Potser s’havia infectat feia poc i el seu organisme encara no havia tingut temps de desenvolupar els anticossos? Però, si era així, ¿com podia saber-ho, ell, que tenia el virus?

Aron no va poder contenir el plor. De cop i volta, sense avís, va començar a plorar convulsivament. Louise no recordava haver-lo vist mai així, potser sí quan anava begut i es posava sentimental i li jurava l’amor infinit que sentia per ella. En la seva ment, les llàgrimes d’Aron anaven lligades amb el tuf d’alcohol o amb la ressaca consegüent. Però ara no es tractava d’una cosa ni de l’altra, només del seu immens dolor.

Eren en un carrer de Barcelona. Era de matinada i Aron no podia parar de plorar. Quan es va tranquil·litzar, van buscar una cafeteria que estigués oberta, van esmorzar i després van tornar al pis.

Tan bon punt van obrir la porta, Aron va anar corrents cap al lavabo. Quan va tornar, s’havia rentat la cara i s’havia pentinat.

—T’he de demanar disculpes per la meva manca de dignitat.

—¿Per què sempre has de dir aquestes bestieses?

Aron no va respondre, només va alçar les mans com defensant-se.

Van continuar investigant l’ordinador de Henrik. Aron estava decidit a trobar nous camins.

—Uncas —va comentar ella—, ¿el recordes?

—¿L’últim mohicà? James Fennimore Cooper. El vaig llegir amb entusiasme, de petit. Somiava que era l’últim de la meva tribu, la tribu dels Aron. Però ¿les noies també llegíeu aquest llibre?

—Artur me’l llegia en veu alta. Crec que mai no se li va acudir que potser no era una lectura per a noies. Ell només llegia el que ell mateix volia sentir. També em va tocar escoltar més d’un llibre sobre lladres i serenos. Però el llibre que més recordo és el d’Uncas.

—¿I per què te’n recordes ara?

—M’ha vingut a la ment l’episodi d’una de les filles del comandant Munroe, quan salta pel penya-segat i tria ella mateixa la mort abans que l’indi sanguinari l’atrapi. M’identificava amb ella, que era valenta fins al darrer moment. En la meva vida, sempre he preferit triar el penya-segat.

Aquell dia, a Barcelona, Aron va voler ficar-se en la vida de Henrik amb Louise com a espectadora. Va treballar febrilment per introduir-se en les diferents habitacions que Henrik havia intentat tancar amb clau. Algunes portes les arrencava fent servir rossinyols; en d’altres havia de forçar els panys. Darrere cada porta, però, només hi trobava preguntes i quasi mai cap resposta. ¿Quant de temps havia estat malalt? ¿Quant de temps feia que tenia el virus? ¿De qui s’havia contagiat? ¿Ho sabia, ell? El mes de juliol de 2004, havia escrit que estava malalt: «La infecció és dintre meu; m’ho temia, però ara en tinc la certesa. Amb els retrovirals d’avui dia puc arribar a viure uns deu anys més; amb els medicaments que hi haurà aleshores, segurament més temps. Així i tot, això és una condemna a mort. I és molt difícil que me’n pugui alliberar». Ni una sola paraula de com havia passat. Ni on, ni de qui ni en quines circumstàncies. Van intentar buscar més enrere en el temps, fullejant en els seus diaris caòtics i fragmentaris, on van trobar informació sobre diferents viatges, però res que aclarís la qüestió. Sempre hi havia alguna cosa que se’ls escapava. Louise va posar-se a buscar pels calaixos bitllets d’avió dels últims anys, però no en va trobar cap ni un.

Aron va aconseguir trobar un full de càlcul on Henrik, amb certa regularitat, anotava les despeses i els ingressos que tenia. Tots dos van reaccionar alhora: el mes d’agost de 1998, Henrik havia anotat un ingrés de molts diners, de cent mil dòlars.

—Més de vuit-centes mil corones sueques. ¿D’on punyetes va treure aquesta quantitat?

—¿No ho posa?

—No, aquí només surt el seu número de compte bancari a Espanya.

Aron va continuar buscant i sorprenent-se. El mes de desembre del mateix any apareixen vint-i-cinc mil dòlars més del no-res. Un bon dia apareixien aquests diners al seu compte: Henrik n’havia anotat la quantitat sense explicitar l’ordenant de la transferència. Un pagament, però ¿de què? Aron va mirar Louise interrogativament, però ella no sabia què respondre. Encara hi havia més ingressos anotats: algú havia ingressat grans quantitats de diners al compte de Henrik durant la primavera de l’any 2000. Aron va calcular que, en total, havia rebut dos-cents cinquanta mil dòlars.

—Ha disposat de moltíssims diners i se’ls ha gastat gairebé tots. Però no sabem com. Podia permetre’s tenir aquest pis i molts més. I és clar, podia viatjar tant com volia.

Louise va adonar-se que Aron s’endinsava cada vegada més en el món de Henrik, i va constatar que tot allò l’alarmava de veritat.

Hi ha alguna cosa que potser se m’escapa. Són massa diners i sembla que hagin aparegut del no-res.

Aron continuava investigant i repetia en veu baixa alguna cosa d’un cul-de-sac, d’un carreró sense sortida.

—Igual que l’adreça d’aquí, passatge de Crist, un carreró sense sortida.

—Henrik sempre deia que no creia en les casualitats.

—Amb tants diners al seu abast podia triar, naturalment, el nom del carrer on viure.

Aron va continuar prement tecles fins que, de sobte, es va aturar. Louise estava inclinada damunt l’escriptori.

—¿Què has vist?

—S’està obrint alguna cosa, però no sé què és.

A la pantalla parpellejava alguna cosa semblant a una nevada. Després, la imatge es va aclarir. Tots dos es van atansar endavant, la galta de Louise fregava la d’Aron.

Va aparèixer un text a la pantalla: «El fanal de Diògenes. Ara m’adono que vivim en una època en què l’ocultació de la veritat s’ha convertit en tot un art i una vertadera ciència. Les veritats que abans podien sortir a la llum avui es mantenen amagades. Sense aquest fanal, trobar un home és gairebé impossible. Hi ha ventades d’aire fred que apaguen la llum del fanal. I podem triar: deixar-la apagada o encendre-la de nou. I continuar buscant l’home».

—¿A què es refereix? —va preguntar Aron.

—A Diògenes, que va demanar a Alexandre el Gran que s’apartés perquè li tapava la llum del sol —va aclarir-li Louise—. Diògenes anava amunt i avall amb un fanal a la mà buscant un home. Bé, un home com cal, tot d’una peça, un ésser moral. Així denunciava la cobdícia i l’estupidesa. He sentit dir que hi ha empreses de seguretat i detectius que utilitzen aquest nom com a símbol: els fanalers són els qui oposen resistència a l’obscuritat.

Van continuar llegint aquella declaració programàtica de Henrik en veu baixa: «D’entre els trols contra els quals lluiten les cabretes Bruse,⁵ n’hi ha tres que m’espanten especialment. Winkelman and Harrison, amb la investigació genètica secreta que duen a terme en un gran laboratori, curiosament no gaire lluny del quarter general que la CIA té a Langley. De fet, ningú no sap què és el que passa darrere d’aquells murs grisos, però hi ha membres dels serveis secrets anglesos que rastregen el contraban de drogues i armes, o el tràfic d’esclaus sexuals entre Europa i Amèrica del Sud, que han trobat algunes pistes que menen fins a Winkelman and Harrison. El principal propietari és un home que ningú no coneix, de nom Riverton, que sembla que viu a les illes Caiman. Ningú, però, no ho sap del cert. L’altre trol és Balco, el consorci suís que, aparentment, s’ocupa de nous projectes d’investigació d’antibiòtics eficaços contra certs tipus de bacteris resistents. Però darrere de tot això hi passa una altra cosa. Corren rumors que parlen de plantes secretes d’experimentació a Malawi i a Tanzània, on es provarien vacunes per a la sida lliurement i sense cap mena de control. Finalment, hi ha un tercer trol que ni tan sols no té un nom. Però es diu que a Sud-àfrica hi ha un equip d’investigadors que treballa, en el màxim secret, amb el virus de la sida. Diuen que hi ha estranys casos de mort, de persones que desapareixen sense més. Ningú no ho sap, però quan els fanals s’apaguen s’han d’encendre una altra vegada».

Aron es va repenjar a l’espatller de la cadira.

—Primer, parla d’un sol fanal. Després, tot d’un plegat, n’apareixen més. ¿Què significa tot això? ¿Un grup de persones que intenta infiltrar-se dins la pell d’una empresa farmacèutica?

—O potser només es tracta de Henrik. Encara que jo creia que l’havia immunitzat contra qualsevol pensament de voler furgar en els secrets que s’amaguen a la terra.

—Però potser volia ser com tu…

—¿I ser arqueòleg? Mai. Quan era petit ni tan sols volia jugar al sorral del parc.

Aron va assenyalar la pantalla il·luminada.

—Havia de tenir bons coneixements d’informàtica. Els programes que feia servir, però, ja havien quedat una mica desfasats. La veritat és que em sorprèn: amb tants diners que tenia, ¿per què no tenia les versions més actualitzades? Només hi trobo una explicació.

—¿Que potser volia utilitzar els diners per a alguna altra cosa?

—I que cada cèntim era important, per a ell. Sí, per fer alguna altra cosa. La qüestió és saber quina… —Aron va endinsar-se encara més a les profunditats de l’ordinador i va descobrir un altre dels secrets de Henrik: uns articles de diari en format PDF—. No ho ha pogut fer aquí —va constatar Aron—. Aquí no hi ha cap escàner. ¿Saps si n’hi havia algun al pis d’Estocolm?

—Jo no en vaig veure cap.

—¿Saps com és un escàner, oi?

—La veritat és que no acostumem a necessitar-ne sota terra, entre les ruïnes que excavem. Però pot passar que de tant en tant l’haguem de fer servir.

Van llegir els articles, dos del diari anglès The Guardian, un del New York Times i un altre del Washington Post. Parlaven de dos casos en què el personal d’un hospital havia cedit a un xantatge i havia entregat l’historial clínic de dos pacients: el primer cas era el d’un home que volia continuar en l’anonimat; l’altre, el de Steve Nichols, que no tenia cap recança a sortir-hi amb noms i cognoms. Els dos homes, que havien estat infectats amb el virus de la sida, havien estat víctimes d’una extorsió amb molts diners.

Henrik no hi havia fet cap comentari enlloc. Els articles eren allà com les columnes mudes d’una sala on hi faltava Henrik. ¿Podien ser les enormes quantitats de diners de Henrik producte d’un xantatge com aquell? ¿O potser era ell mateix el xantatgista? Louise estava segura que Aron havia deduït el mateix. La idea era tan repugnant i tan impossible d’imaginar que la va rebutjar immediatament. Però Aron continuava sense dir res; va passar els dits per damunt del teclat fins a apartar-ne les mans. ¿Que potser les activitats de Henrik eren un túnel fosc que conduïa a una cambra encara més fosca?

No ho sabien. I van decidir aturar-se aquí. Van tancar amb clau i van sortir de la casa sense que Blanca donés senyals de vida. Van fer una passejada per la ciutat i quan van tornar a l’hotel, Aron li va preguntar si podia dormir a la seva habitació.

—No em veig capaç d’estar sol.

—D’acord, però agafa els teus coixins —va respondre ella—. Desperta’m si dormo quan arribis.

Louise es va despertar, després d’haver dormit unes quantes hores, quan Aron es va estirar al llit. Només duia els pantalons, s’havia tret la camisa. Ella se’l va mirar amb els ulls mig tancats i va veure que tenia una cicatriu que li travessava en diagonal l’omòplat esquerre. Semblava com si algú la hi hagués fet amb una navalla. Abans, feia molt de temps, quan ella solia recolzar el cap a la seva espatlla, allà no hi havia cap cicatriu. ¿Quan la hi havien fet? Potser en alguna d’aquelles baralles entre borratxos; ell sempre s’hi llançava com si no tingués por de res, ni de la mort, i sovint era ell mateix qui les començava. Aron va incorporar-se a la vora del llit i es va posar la camisa.

—Veig que estàs desperta.

—¿On vas?

—Enlloc. Vaig a fora, a fer un cafè. No puc dormir. Potser aniré a una església.

—Em sembla que tu no ets massa amic d’esglésies, ¿oi?

—No he encès ni una espelma per Henrik. Cal estar sol per fer aquestes coses.

Aron va engrapar la jaqueta, va acomiadar-se fent un gest amb el cap i va desaparèixer per la porta.

Louise va aixecar-se i va posar al pany de la porta el cartellet de NO MOLESTEU. Quan tornava cap al llit, es va aturar davant del mirall i va mirar-se la cara. «¿Quina cara és la que veu Aron?», va pensar, «sempre he cregut que la meva cara canvia. Els meus col·legues, els qui em són propers i gosen dir el que pensen, asseguren que canvio de cara cada matí. I jo no tinc dues cares, com Janus; tinc deu o quinze màscares que canvien cada dia. Unes mans invisibles em posen una màscara quan surt el sol i aleshores ja no sé quina expressió tindré la resta del dia».

Aquella imatge acostumava a visitar-la en els seus somnis.

Louise Cantor, arqueòloga, inclinada damunt d’una excavació amb una màscara clàssica, de teatre grec, damunt la cara.

Va tornar al llit, però no va aconseguir conciliar el son. El sentiment rosegador de la desesperació no cedia. Va trucar a Artur, però no va contestar, la línia era buida. Impulsivament va marcar el número de telèfon de Nazrin, però tampoc no va respondre. Va deixar-li un missatge dient que ja li tornaria a trucar, que ella era difícil de trobar perquè era de viatge.

Quan anava a sortir per prendre un cafè, va adonar-se que Aron havia oblidat la clau de la seva habitació damunt la taula.

Fa temps, quan sospitava que m’era infidel, uns anys abans que el nostre matrimoni fracassés, furgava d’amagat a les seves maletes i butxaques. Mirava la seva agenda, intentava ser sempre la primera a obrir la bústia. Si hagués estat ara, hauria agafat la clau per obrir la seva porta.

Es va avergonyir de tenir aquell pensament. Durant la visita a Austràlia, a la casa dels papagais vermells, mai no va tenir la impressió que hi hagués cap dona en la vida d’Aron, algú que ell hagués d’amagar perquè ella havia arribat. De fet, encara que hi hagués hagut alguna altra dona, ella ja no n’havia de fer res, d’això. L’amor que un dia havia sentit per ell no es podia excavar i desenterrar per reconstruir-ne els fragments.

Va prendre un cafè i va sortir a passejar. Va pensar que havia de trucar a Grècia i parlar amb els seus col·legues. Però ¿què els diria?

Va aturar-se enmig de la vorera amb el pensament que potser mai no tornaria a treballar a Grècia, potser només hi aniria uns quants dies per recollir les seves pertinences i tancar la casa. El futur estava completament en blanc. Aleshores va fer mitja volta i va tornar a l’hotel. Però li estaven fent l’habitació i va haver d’esperar-se a baix, a recepció, on hi havia una dona atractiva que acaronava un gos i un home que llegia un diari amb una lent d’augment. Després d’un temps prudencial, va tornar a l’habitació. La clau encara era a la taula, Aron no havia tornat. Se’l va imaginar dins d’una església amb una espelma a la mà.

No sé res del seu dolor, de la seva tristesa. Un dia es convertirà, en una erupció volcànica. La lava ardent que hi ha al seu interior s’obrirà camí amb força per les esquerdes del seu cos i morirà com un drac que escup foc.

Va tornar a trucar a Artur i aquesta vegada va respondre. Havia nevat durant la nit i Artur adorava la neu, li donava una mena de seguretat, ella prou que ho sabia. Li va dir que era a Barcelona amb Aron, que havien trobat un pis que Henrik hi tenia d’amagat. Però no li va explicar que tenia la sida. No estava segura de com reaccionaria Artur i, a més, la conversa va ser curta. A Artur no li agradava parlar per telèfon, sempre es posava l’auricular a una certa distància de l’orella i això obligava el seu interlocutor a cridar.

Va acomiadar-se d’ell i després va trucar a Grècia. Va tenir sort i va aconseguir parlar amb el cap del grup, un col·lega d’Uppsala, que l’havia substituïda. Louise va preguntar com anava la feina i va comprendre que les excavacions de la tardor ja es trobaven en la darrera fase prevista. Tot anava com havia d’anar, i Louise va decidir ser molt explícita en les seves responsabilitats professionals. No sabia quan podria reincorporar-se al seu lloc de feina. Ara no tenia gaire importància, perquè aviat començaria l’hivern i els treballs de camp s’aturarien. I de fet, ningú no sabia què passaria l’any següent: tot depenia d’una subvenció que esperaven.

La conversa es va tallar. Quan va tornar a trucar, va sentir una veu femenina que parlava en grec. Louise va entendre que li deia que la línia estava col·lapsada i que intentés trucar més tard.

Va estirar-se al llit i es va adormir. Eren dos quarts d’una quan es va despertar. Aron encara no havia tornat.

Començava a estar intranquil·la per Aron. ¿Calien quatre hores per prendre un cafè i encendre una espelma en una església? ¿No se li hauria acudit marxar? Potser no ho suportava més… ¿Hauria de tornar a esperar mig any perquè li truqués, borratxo i sentimental, des d’algun indret allunyat del món? Va agafar la clau i va dirigir-se a la seva habitació. La maleta era oberta damunt de la banqueta. La roba estava posada de qualsevol manera, i va veure una màquina d’afaitar amb l’estoig trencat. Va palpar entre la roba. En un compartiment de plàstic, hi va trobar una gran quantitat de diners i se’ls va guardar al moneder perquè no desapareguessin. Al fons de la maleta hi havia un llibre on Bill Gates meditava sobre els ordinadors i el seu futur. Va fullejar-ne unes quantes pàgines i va veure que Aron n’havia marcat determinats passatges i havia fet anotacions al marge. «Com Henrik», va pensar, «en això s’assemblaven. Jo mai no he escrit ni un sol mot al marge de cap llibre». Va tornar a deixar el llibre i en va agafar un altre. Era un assaig sobre els problemes que la història de la matemàtica havia deixat sense resoldre. Hi havia una pàgina doblegada que indicava on havia interromput la seva lectura Aron. Just allà començava un nou capítol que tractava del misteri de la teoria de Fermat.

Louise va tornar a deixar el llibre i va donar una ullada a l’habitació. Va mirar dins la paperera i va veure-hi una ampolla de vodka buida. Des que s’havien trobat a l’escullera, mentre eren a Austràlia, Louise havia notat que Aron bevia amb moderació. Però, d’ençà que havien arribat a Barcelona, ja havia buidat una ampolla. No hi havia cap got. Així doncs, havia begut a morro. Però ¿quan ho havia fet? Si havien estat junts gairebé tot el temps…

Louise va tornar a la seva habitació i es va adonar que l’única cosa que era capaç de fer era esperar Aron. «Estic quieta si el guia s’atura», va pensar a desgrat, «¿per què no em puc moure jo sola?».

Va deixar una nota damunt de la taula i va sortir de l’habitació. Va entrar en un petit restaurant que era a prop de l’hotel per dinar. Quan va pagar i va mirar el rellotge, que marcava més de les tres, va pensar que Aron ja devia ser a l’hotel. Va mirar el mòbil, però ell no havia trucat ni li havia enviat cap missatge.

Va començar a ploure. Es va afanyar a tornar a l’hotel amb la jaqueta desplegada damunt del cap. L’home de la recepció va sacsejar el cap: «No, el senyor Cantor encara no ha tornat. ¿Que si ha trucat? No, aquí no hi ha cap missatge per a la senyora Cantor».

Aleshores es va preocupar de debò. Però ara era una altra mena de preocupació, ja no temia que Aron hagués fugit d’ella, no. Havia passat alguna cosa. Li va trucar al mòbil, però ningú no va respondre.

Va quedar-se a l’habitació fins que va començar a fer-se fosc. Cap notícia d’Aron. Li havia trucat unes quantes vegades al mòbil, però estava desconnectat. Cap a les set, va baixar a la recepció. Va seure a una butaca i va dedicar-se a observar la gent que entrava i sortia per la porta de l’hotel, que passava per la recepció, pel bar i pel quiosc del costat. Un home seia a un racó, al costat de la porta del bar, i estudiava un mapa. Se’l va mirar amb discreció. Hi havia alguna cosa que se li feia estranya. ¿El coneixia? ¿L’havia vist abans? Louise va anar al bar i va demanar una copa de vi, i després, una altra. Quan va tornar al vestíbul de l’hotel, l’home del mapa ja no hi era. Al seu lloc, hi seia una dona que parlava pel mòbil. Era massa lluny i no podia sentir en quin idioma parlava, i encara menys què deia.

Cap a dos quarts de nou, Louise va beure encara una altra copa de vi. Després, va sortir de l’hotel. Les claus del pis de Henrik se les havia emportat Aron. Per tant, segur que havia passat tot el dia allà, davant de l’ordinador de Henrik. Va caminar de pressa i en arribar a l’entrada del passatge de Crist va tombar. Quan va ser davant del portal, es va girar. ¿Li havia semblat veure una ombra que s’amagava en l’obscuritat, més enllà de la llum dels fanals? Aquella por que no tenia un origen concret la va envair una altra vegada.

¿Potser Henrik es referia a aquesta por quan parlava amb Nazrin i amb si mateix, en les notes que escrivia?

Louise va empènyer la porta de l’entrada i va trucar a la porta de Blanca, que va trigar abans d’obrir.

—Era al telèfon, el meu pare està malalt.

—¿Has vist el meu marit aquí, avui?

Blanca va sacsejar el cap enèrgicament per dir que no.

—¿N’estàs completament segura?

—Ni ha vingut ni se n’ha anat, segur.

—És que té les claus del pis, i no ens hem entès bé, pel que sembla.

—Et puc obrir la porta, si vols. Després només cal que tanquis de cop.

Louise va pensar que havia de preguntar-li per què no deia tota la veritat. Però alguna cosa li ho va impedir: en aquell moment, abans de res, havia de saber on era Aron.

Blanca va obrir la porta i va desaparèixer escales avall. Louise va quedar-se quieta en la penombra, escoltant amb atenció. Va encendre tots els llums de la casa i va fer una volta pel pis.

De sobte, va ser com si els fragments es recomponguessin i prenguessin una forma inesperada.

Algú ha volgut fer desaparèixer Aron. I això té a veure amb Henrik, té a veure amb el maleït cervell del president, i amb els viatges de Henrik, la seva eufòria, la seva malaltia i la seva mort. Aron ha estat el guia, fins ara, el descobridor de nous camins. EU era el més perillós, qui s’havia de fer desaparèixer primer perquè ningú no pogués transitar per aquests camins.

Louise va sentir un calfred de por. Amb precaució, es va acostar a la finestra i va mirar cap al carrer.

No hi havia ningú. Però era com si algú, allà baix, se n’acabés d’anar.