George Steiner, que tantes vegades ens ha despertat del sopor intel·lectual, parla de l’esbalaïment, de la sorpresa filosòfica (thaumazein). Tothom qui hagi experimentat mai la dolçor —i també les dificultats— de la vida espiritual, d’una vida viscuda dins l’art i la poesia, tot i que no del tot separada del corrent principal de l’existència humana, dels afers sentimentals i econòmics quotidians, de les amistats i dels assumptes polítics, no dubtarà a donar-li la raó.

La cosa es complicarà, però, quan se’ns exigeixi una reflexió sobre algun tema més genèric, un tema de caire informatiu: per exemple, quan se’ns pregunti si la poesia encara és capaç de sorprendre’ns, de treure’ns de la indiferència o de la rutina, on ens ha entaforat el dia a dia, la quotidianitat clàssica, la de tota la vida, però també una variant nova de trinca, fabricada per Internet i altres facilitats un xic pèrfides. Aleshores, la resposta ja no serà senzilla. És evident que totes les branques de l’art estan fetes d’un entrellaçat de rutina i sorpresa. La sorpresa no es deixa immobilitzar, retenir per sempre; la sorpresa ens fa renéixer, però no és un hoste gaire habitual: ve i se’n va i, durant les seves absències, reapareix la rutina, torna Inestabilitat», potser l’«estil» o, en el pitjor dels casos, l’avorriment.

La sorpresa. La sorpresa ens renovella a nosaltres i renovella Part. Fa uns anys, en un dels meus assaigs, vaig fer l’intent de comprendre amb què s’alimenta la poesia avui dia i quins dilemes es planteja. En aquell moment, vaig parlar de «la inspiració» i de «l’obstacle». Em semblava que la poesia freturava precisament d’aquests dos elements. Sens dubte, fretura d’una certa inspiració com a punt de partença —la inspiració, és a dir, un estat d’alerta amatent i perspicaç, trist i alegre alhora, preparat tant per a la tragèdia com per a la comèdia, una lucidesa que guarda memòria dels poetes antics, de la gran tradició, al cim de la qual estem apostats, talment un guaita dalt la cofa del pal mestre d’un veler. I també necessita estímuls, situacions noves i nous reptes-obstacles. En aquell assaig, vaig suggerir que una de les amenaces principals —no tan sols per a la poesia, sinó per a l’art en general— és el «desencantament del món», un concepte que potser ha estat citat massa sovint, però que és del tot real. El va forjar Max Weber, un pensador sagaç fora mida i alhora un nacionalista alemany, tot i que són molts els artistes i escriptors que han parlat del mateix perill: l’empobriment de la nostra percepció del món.

El desencantament, és a dir, la racionalització. Almenys, així són les coses als països occidentals, a les confortables sales d’espera europees, on una generació rere l’altra recorre a plaer un itinerari ben traçat que va de la infantesa a la senectut, mentre tota mena d’assegurances, oficines de turisme i hospitals equipats amb els ginys més moderns les ajuden a portar a terme aquesta peregrinació parsimoniosa. La poesia, junt amb les altres arts, ha de triar entre deixar-se «desencantar» com tothom, i, com totes les altres coses, passar-se al bàndol racional, assemblar-se a la sociologia i al periodisme i fer-se seu el discurs repolit dels funcionaris, o bé rebel·lar-se per salvaguardar alguns elements de la bellesa poètica, per mitjà de la metàfora, la imatge, el ritme i el sentit. Però també —cosa que no pot constituir un programa per a tothom—, la poesia s’obre de vegades a quelcom diferent: cerca els ecos de la transcendència (en escriure aquestes paraules, sento com fins i tot alguns amics meus fan cruixir les dents —avui dia, la transcendència no té bona premsa).

A més, no es tracta pas de rebutjar la raó, perquè la raó de veritat, la gran raó, està oberta també als embruixaments… S’obre a tot, i tan sols rebutja les passions partidistes de l’intel·lecte o de la ciència, concebuda com una disciplina acadèmica, excloent i venjativa.

Cal advertir que aquí topem amb una contradicció, perquè, fins i tot les vegades que la poesia intenta defensar la dimensió màgica de l’univers, quan intenta recórrer a la Raó, no pot mostrar-se ingènua com un nen de parvulari, no li és permès d’oblidar certes coses i, entre elles, sobretot la tragèdia del segle XX: Auschwitz i Kolimà, dient-ho d’una manera succinta i brutal. Alguns amics meus —i especialment un, de qui tinc molt en compte l’opinió— consideren que, en el fons, la Shoah (o l’Holocaust) va marcar la consumació de la història del món, que es va esdevenir quelcom d’inimaginable que d’una vegada per totes va posar fi a la història humana. No hi estic d’acord. La història no s’ha acabat. N’hi ha prou de mirar al nostre voltant: oi que no som posthumans? (Com a molt, hi ha uns quants postfilòsofs). La història no s’ha estancat pas, tot i que no ens és permès de viure sense tornar amb el pensament a aquells esdeveniments horripilants, o de prescindir-ne durant les nostres meditacions.

I, tanmateix, la reflexió sobre aquest tema i la reproducció mental de les imatges d’horror de mitjan segle XX (que se’ns apareixen tothora, encara que potser amb menys vigor que abans) compliquen força la situació de la poesia, perquè —això no cal dir-ho— les referències poètiques o artístiques a aquella tragèdia no contribuiran pas a fer minvar el «desencantament», sinó que, ben al contrari, encara l’engrandiran. I, en tot cas, no propiciaran —no poden fer-ho!— el retorn de la gran màgia que desplegaven els poetes antics.

L’esbalaïment de Steiner —i dels grecs— beneficia en gran mesura la imaginació. N’hi ha gaire, però, d’esbalaïment, entre els poetes contemporanis? D’acord: entre nosaltres, no hi falten grans poetes de la sorpresa. Em refereixo, per exemple, a la ja desapareguda, encara que molt present i ben coneguda a molts països i en moltes llengües, Wisława Szymborska, a Czesław Miłosz o a Zbigniew Herbert (puc fer una llista més llarga: Seamus Heaney, Ióssif Brodski i tants altres). Szymborska no se sentia gaire propera al corrent romàntic de la poesia; ans al contrari, la seva obra denota una forta reacció antiromàntica; els romàntics, però, no tenen pas l’exclusiva de la màgia i de la sorpresa.

Wisława Szymborska era una poetessa que, en certa manera, estava relacionada amb el segle de les llums. Recordo —em ve al cap una conversa nostra— com d’incomprensible des del punt de vista estètic li resultava la generació dels poetes polonesos del temps de guerra, que, ben mirat, eren els seus coetanis, sols que ella va debutar molt més tard. El representant més insigne d’aquella generació és Krzysztof Kamil Baczyński. Em temo que aquests poetes són uns perfectes desconeguts més enllà de les fronteres de la llengua polonesa; tanmateix, encara avui tenen lectors al nostre país. Cap d’ells no va viure prou per veure la fi de la guerra. Baczyński era un romàntic i un somniador, el continuador de l’estètica de Juliusz Słowacki, un poeta de la generació de Mickiewicz i Chopin. Feia uns poemes emotius, curulls de metàfores, que cavalcaven sobre una onada d’associacions, més que no pas sobre la reflexió. I aquella poesia tova, febril i fantasmagòrica, d’on la xarxa de referències racionals havia estat extirpada de soca-rel, era precisament la que l’autora d’«Un gat en un pis buit» rebutjava de ple.

Em sento temptat a afirmar que, en el cas de Wisława Szymborska, que a la primeria dels anys cinquanta s’havia picat els dits acceptant amb excessiva ingenuïtat alguns elements de la «nova fe» marxista-estalinista, la sorpresa —un ingredient que esdevindria la pedra angular de la seva poètica— exigia per força una gran prudència. La prudència i la sorpresa havien d’anar de bracet, per tal d’excloure d’antuvi qualsevol possibilitat d’una nova relliscada. Aquest fet resulta fascinant, diria que del tot excepcional, i potser fins i tot constitueix una novetat dins de la poesia europea. Heus ací una gran poetessa que sucumbeix per un temps breu a la ideologia de la seva època i que, d’aquest episodi, n’extreu unes conclusions artístiques i ètiques radicals i, d’ençà d’aleshores, camina pels carrers i les places de la literatura a un pas diferent i mirant amb atenció al seu voltant, com una gran dama que no vol tornar-se a tacar de llot la capa de seda. Sovint, els resultats eren enlluernadors, com ara al poema «El terrorista a l’aguait», en el qual la poetessa persegueix durant uns instants la mirada del terrorista que, des d’una distància prudencial, contempla el bar on d’un moment a l’altre esclatarà una bomba:

Una dona amb una jaqueta groga: una que entra.

Un home amb ulleres fosques: un que surt.

Uns nois amb texans: uns que xerren.

Les tretze i disset i quatre segons.

Aquell menut té prou sort i puja a una vespa.

Aquest, però, alt i prim: aquest entra.

Les tretze i disset i quaranta segons.

S’acosta una noia amb una cinta als cabells.

Sols que aquell autobús la tapa de sobte.

[…]

Les tretze i dinou.

Ara no entra ningú.

En canvi, en surt encara un de calb, amb un gran ventre.

Però es posa a remenar dins de les butxaques i, a manca de

deu segons per les tretze i vint, se’n torna a buscar uns

guants miserables.

Són les tretze i vint.

Com passa el temps.

Potser ja és l’hora?

No, encara no.

Sí, ja és l’hora.

Explota la bomba.[017]

«Com passa el temps. Potser ja és l’hora?» —pensa el terrorista imaginari del poema de Szymborska (si d’això se’n pot dir pensar). Aquesta és una observació molt interessant. Caracteritza molt bé la poetessa que, ben mirat, és antilírica o, si més no, cerca disfresses cada vegada més noves per a l’impuls líric. Perquè els poetes lírics de totes les èpoques i de totes les llengües acostumen a plànyer-se de la imparable fugida del temps. El temps que passa a poc a poc, símbol de l’avorriment, dels diumenges de pluja i dels espots publicitaris de la televisió, no sol creuar el llindar de l’art. L’obsessió dels poetes és el transcurs, i no pas la constatació que encara no és l’hora. Cal dir que aquesta obsessió és del tot justificada i que, a sobre, la comparteixen milions de no-poetes. Però és precisament la lírica qui registra innombrables instants de neguit provocats per la idea del transcurs. Ja va ser Horaci (el «ja va ser Horaci» sona com la típica exclamació d’un mestretites!) qui en va parlar a la seva oda, tan merescudament famosa:

Eheu fugaces, Postume, Postume,

Labuntur anni, necpietas moram

Rugis et instanti senectae

adferet indomitaeque morti;[018]

[Odes, llibre II, 14]

Molts grans poetes el van secundar i, entre ells, Pierre de Ronsard, en un dels Sonets per a Elena més coneguts (XLIII):

Quand vous serez bien vieille, au soir; à la chandelle,

Assise auprès du feu, dévidant et fiant,

Direz, chantant mes vers, en vous émerveillant:

«Ronsard me célébrait du temps que j’étais belle».

Lors, vous n’aurez servante oyant telle nouvelle,

Déjà sous le labeur à demi sommeillant,

Qui au bruit de mon nom ne s’aille réveillant,

Bénissant votre nom de louange immortelle.

Je serais sous la terre et fantôme sans os

Par les ombres myrteux je prendrai mon repos;

Vous serez aufoyer une vieille accroupie,

Regrettant mon amour et votre fier dédain.

Vivez, si m’en croyez, n’attendez à demain :

Cueillez dès aujourd’hui les roses de la vie.[019]

D’aquest sonet, el jove W. B. Yeats en va fer una versió magnífica, tot i que força lliure, produint una imitació més que no pas una traducció («When you are old and grey and full of sleep»).

A fe que la sorpresa és imprescindible a l’hora d’afrontar el transcurs del temps! Cada nova generació se sent atuïda per la perversitat del temps, encara que, per immunitzar-se contra l’esbalaïment, n’hi hauria prou de visitar un museu arqueològic (per no dir res dels cementiris, un cementiri antic o modern, un cementiri pintoresc, o senzillament un de normal i corrent). Tal vegada no ho sabem, això? N’hi hauria prou de mirar com envelleixen els nostres pares mentre encara són vius i, després, quan ja no hi siguin, llançar una llambregada al mirall o contemplar una instantània on sortim «desenfocats», com ens precipitarem a jutjar amb aspresa. I, per acabar-ho d’adobar, fins i tot els nostres fills es fan vells (segons la medicina, els nadons són els que envelleixen més de pressa, però no em refereixo a això). N’hi hauria prou, però no n’hi ha prou. Cadascú ha de descobrir aquest secret —el secret més antic del món pel seu compte, personalment i amb dolor. Els llibres o l’escola ens serviran de ben poc, i tampoc no ens ajudarà gaire la lectura repetida i atenta del tots els volums de Proust, aquella obra mestra de la màgia poètica, sotmesa al control de la raó. Totes les generacions han d’experimentar el mateix ensurt: que han d’anar-se’n per força, que han de desaparèixer. Totes les generacions, tots els homes i totes les dones. I això que, aparentment, les grans obres d’art i la literatura no parlen de cap altra cosa. I, tanmateix, no hem fet els deures, no les hem llegit, escoltat o contemplat amb prou atenció.

És com si hi hagués dos registres que mai no es toquen: d’una banda, el temps de la literatura, de la poesia, de la filosofia i de la música elegíaca, el dels milers de pàgines, desenes de sonates i centenars de poemes o enginyosos tractats filosòfics —però també el del cine (posem per cas, Bergman) i el de la pintura (els autoretrats de Rembrandt!)—, i d’altra banda, el nostre propi temps, el nostre assassí, el nostre envelliment i el nostre descobriment de la «immortalitat» (entre cometes, perquè, en el fons, la descobrim només en els altres, en els nostres amics, coneguts i desconeguts). «El nostre temps»! Tot i que, en aquest cas, l’ús de l’adjectiu possessiu és senzillament ridícul: qui posseeix qui?

Ja podem ser tan cultes com vulguem. La formació ens fa un bon servei en moltes altres circumstàncies i en molts altres contextos; de vegades, ens permet guardar la deguda distància davant de situacions difícils o desagradables, ens torna una mica més savis, estintola les parets primparades de la nostra vida interior, eixampla la superfície de la nostra existència i ens enllaça amb les generacions passades. Per desgràcia, però, no és capaç de fer-nos més bons en un sentit ètic —cosa que s’ha dit mantes vegades a propòsit dels crims massius comesos al segle XX que, com tots sabem, també van ser obra d’erudits. Hans Frank, el botxí nazi de Polònia que rebia els seus convidats a les estances del castell reial de Wawel —entre ells, hi havia Curzio Malaparte, que ens va deixar una descripció de l’esdeveniment— era un home cultivat i docte, amant de les arts. Es complaïa tocant la música de Chopin, la mateixa que, per ordre seva, no es podia interpretar en públic a la Polònia ocupada. D’altra banda, l’erudició tampoc no ens ajuda en tot el que es refereix al drama del transcurs de la vida, de la nostra vida, del nostre trànsit progressiu, un trànsit mesurat, no pas amb el temps de Marcel, Ronsard, Villon, Bergman o Beckett, sinó amb el nostre, amb el teu, o amb el meu.

Llegim, estudiem, i tant que sí! Déu nos en guard de deixar de banda els grans museus i les galeries! No abandonem tampoc el reialme de la música, que plora d’una manera tan bella el que perdem (com va dir Franz Schubert, «fröhliche Musik? ich kenne keine»)! Prestem atenció als grans filòsofs! No esperem, però, que tot això ens ajudi a l’hora d’afrontar el «nostre» temps en aquell moment que l’esbalaïment, aquest esbalaïment únic, ens agafi desprevinguts un capvespre o a trenc d’alba, quan, tot d’una, el nostre rostre aparegui reflectit a la finestra entreoberta de la planta baixa d’un edifici, fins on ens ha conduït un innocent passeig primaveral, sols que, pel maig, els refilets de les merles, aquest solaç que coneixen totes les ciutats europees, però que les grans metròpolis americanes ignoren del tot, ens farà oblidar a l’acte aquell memento mori —un de tants!— que ha fet pampallugues sobre el vidre acabat de netejar.

El temps —un dels temes més difícils de tractar. Fa pensar, no només en la famosa observació de sant Agustí, sinó també en una carta de Martin Heidegger adreçada a Hannah Arendt; en aquella carta, Heidegger diu que està devorant amb el més viu interès la llavors recentment publicada Muntanya màgica de Thomas Mann i que li sembla una novel·la magnífica, tot i que, per desgràcia, no hi falten divagacions estúpides sobre el temps. Sort que l’autor de Josep i els seus germans no va llegir mai aquestes paraules. Pel que es veu, els dos eminents analistes del temps no van saber trobar un llenguatge comú.

Sens dubte, l’esbalaïment ens ajuda a construir i a sostenir una vida «sotmesa a la reflexió» que, segons Sòcrates, és l’única vida digna d’aquest nom. Avui dia, la dificultat rau també en el fet que el ventall de reflexions possibles sobre la vida s’ha fet més gran. Tal vegada el savi atenès hauria trobat satisfactòria la reflexió psicoanalítica? Ignorem la resposta a aquesta pregunta, però això no la fa absurda.

Tot sembla indicar que l’art autèntic ens mena cap a una vida sotmesa a la reflexió, ens ajuda a recórrer el camí cap a una vida veritable, cap a una vida difícil, que coneix tant l’èxtasi com la desesperació, però que, per contra, ignora les respostes a moltes preguntes i renuncia als milers de dreceres que la cultura de masses i una mena de psicologia de masses anomenada autoajuda, ben diferent del cànon creat pels grans mestres d’aquesta disciplina, ens intenten encolomar dia sí, dia també. I, tanmateix, els adjectius no deixen de fer-nos nosa. Diem «veritable» o «autèntic», però, en dir-ho, mirem al nostre voltant per por que algú ens faci donar la definició d’aquests conceptes. Tot i que, de debò cal definir-los?

Encara queda una zona de silenci. És cert que la poesia parla, però ho fa sempre, o gairebé sempre, des de la frontera del silenci. A diferència dels oradors, a qui hem d’ensenyar el rellotge perquè tanquin la boca d’una vegada, la poesia no acostuma a necessitar advertències d’aquesta mena —el silenci actua dintre seu, s’arrauleix sota la seva superfície.

Podem, però, dipositar tantes esperances en la poesia? Qui, a hores d’ara, s’apassiona amb la poesia, llevat dels poetes i de les seves parelles? La figura del crític literari, de l’especialista i de l’amant de la poesia, va desapareixent a poc a poc. Els grans diaris solen obviar-la i la televisió no s’hi interessa.

És cert, el cinema pot comptar amb el gran públic. Les novel·les de vegades capten l’atenció de les multituds, en part perquè poden ser una mercaderia: les cobertes llampants poden competir amb altres articles en venda. La poesia no sap convertir-se en mercaderia (i molt bé!). Només Internet, el golafre més gran dels nostres temps, ho devora tot i no fa fàstics ni tan sols als poemes.

Wisława Szymborska, que sovint s’ha mostrat propensa al minimalisme intel·ligent, va escriure fa temps un poema divertit, titulat «A alguns els agrada la poesia». D’aquests alguns, no n’hi ha gaires. N’hi ha molts més a qui no els agrada.

I, tanmateix, potser això no és cap desgràcia. Ben mirat, també són pocs els qui treballen en un observatori astronòmic i, tot i així, sabem que d’estels n’hi ha molts més.