EL MÚSIC:

Per què haig de parlar, si puc cantar?

La música és més antiga que la parla. Canten un nombre incomptable d’ocells. Els cants obscurs de les balenes ressonen pels oceans. El vent fa cantar els fils i els tubs. La cosmologia entona una música de les esferes. La sentim en l’harmonia mundi de Pitàgores i Kepler, en el soroll de fons dels models creacionals de l’astrofísica d’avui. Si l’home desaparegués —una conjectura ben plausible—, la música persistiria. Així ho deia Schopenhauer. La parla va aparèixer tard. Probablement, només després de la glaciació més recent. I es va esmicolar en llengües innombrables, mútuament incomprensibles, sovint efímeres. La música és universal. Aquesta és la realitat sobirana. Una bona colla de cultures, comunitats ètniques o societats no tenen cap mena definible de literatura. No hi ha cap agrupació humana, sigui una família, un poblet o una megàpolis, que manqui de música. És l’únic idioma planetari. Compartit i intel·ligible per tothom, no requereix ni admet traducció. La mateixa tonada, el mateix hit, el canten, el sonen i el ballen a Kamtxatka i a la Patagònia. Les cadències musicals, la pulsació, arriben al fetus dins el ventre de la mare; els vells, fins els més decrèpits, mormolen, xiulen o xiuxiuen música a l’hora final.

Ningú no pot atribuir a cap música, si no és programàtica, un sentit particular i limitat. La música no es pot parafrasejar. Es pot representar, imatjar, en la dansa. No es pot transposar a cap altre mitjà. Però, tot i mancada de sentit, és infinitament carregada de significat. Aquesta n’és l’essència paradoxal i inexhaurible. Què hi ha de més significatiu per a la recepció i la consciència humanes, per al nervi del nostre ésser, que un fragment de música, que una melodia («invenció de la melodia, suprem misteri per a les ciències de l’home», remarca Lévi-Strauss)? La música pot ajudar a guarir l’ànim adolorit i abrandar-lo. I no obstant això, té cap contingut ideològic, determinant, lògic? D’aquí ve l’escandalós enigma pel qual composicions idèntiques es poden aparellar a finalitats polítiques i socials oposades. La música de Beethoven per a l’oda de Schiller dins la seva Novena simfonia serveix tant per a una marxa nazi, com per a un himne comunista, com per al coral de llibertat democràtica en esfondrar-se el mur de Berlín. Els mateixos cors de «Heil!» del Rienzi de Wagner inspiren la visió sionista de Herzl d’una tornada a la casa de Jerusalem, i alhora la hipnòtica previsió de Hitler d’un tercer Reich. Una idèntica tonada, la mateixa cadència, submergeix un home o una dona en la joia i un altre en el dolor. No hi ha res al món, confessava Noël Coward, més potent que una música barata. Vet aquí, doncs, que només la música està per damunt del bé i del mal. Només la música és transcendent, cosa que equival a dir que està per damunt de tota comprensió racional, analítica, o de tota equivalència estàtica. La llengua és poc menys que risiblement inútil davant la mort. Les provatures verbals per demostrar i definir l’existència de Déu no passen de ser una polsosa acumulació de parauleria i autoengany. Què és la teologia, si no xerrameca pura? Només la música pot en certa manera fer existencial i fins sensible la possibilitat de l’experiència enllà de l’experiència. Només la música pot donar un besllum de la possibilitat d’alguna forma d’existència enllà de la nostra vida empírica, de dimensions que siguin radicalment «altres». Escolteu l’andante sostenuto de l’opus 163 de Schubert.^[001] El fet que no puguem explicar racionalment ni verbalitzar coherentment aquesta incursió en l’«alteritat» indica precisament les limitacions de tot discurs. En una fuga de Bach o, en un grau quasi suspecte, en un adagio de Mahler, la immediatesa del transcendent, la riquesa de significats sentits en l’indicible, se’ns fan manifestos. La música declara i alhora supera (Aufheben) la tremenda banalitat que és la mort. Arrencat del seu cos, el cap d’Orfeu continua cantant:

I les pedres escoltaven.

(El Músic sona a la guitarra un acord adolorit però desafiant).

EL MATEMÀTIC:

No, bon amic. No. La música no arriba ni de bon tros a ser un llenguatge universal. Què en fas, dels sords, i dels que no tenen oïda musical? Les escales orientals, les convencions pentatòniques només són accessibles a aquells que s’han format en les cultures rellevants. La immensa majoria d’homes i dones, i especialment els joves al tercer món, troben que aquestes altes composicions que invoques tu són un rave inert i monòton. Alhora, n’hi ha molts per a qui el pop o el rock no són més que una cacofonia eixordadora i deshumanitzadora. Tu mateix admets que la música sorgeix de la imitació. Que escarneix i es fa eco dels sons naturals i animals. No. Només hi ha un llenguatge absolutament universal, un codi semàntic que ho abarqui tot. Es el de la matemàtica.

Els sordmuts, aquells que no comparteixen ni una síl·laba dels mutus llenguatges naturals, poden treballar plegats en un problema matemàtic a la mateixa pissarra. L’idioma silenciós de les figures geomètriques, de les equacions algebraiques, pertany a totes les dones i els homes en igual mesura. Les regles que generen i governen la gramàtica no coneixen fronteres, ni discriminacions polítiques o ideològiques, ni barreres de classe. És cert que hi ha matemàtics celebrats, professionals del virtuosisme. En essència, però, la matemàtica és sempre anònima. És veritat que hi ha noms propis associats a certs teoremes —Pitàgores, Fermat, Poincaré— per pura pietat o cortesia històriques. Són irrellevants. Una demostració matemàtica, una conjectura, un problema irresolt pertanyen a tothom. Si se’n perd o se n’oblida la formulació inicial, es pot tornar a descobrir. Aquest procés no els lleva ni un bri de validesa. Com dius tu mateix, les llengües vénen i se’n van. Cada any se n’extingeixen unes cinquanta. Els textos esdevenen indesxifrables o es fan malbé del tot. Només la matemàtica és perdurable. Com afirmava el gran matemàtic G. H. Hardy en una frase famosa: «Èsquil serà oblidat, de fet el gruix de la seva obra ja és desaparegut de temps, però un teorema euclidià i la seva demostració són eterns». Una equació diofantina es manté tan cuirassada o irresolta (cf. el teorema d’incompletesa de Gödel) com el dia que es va concebre o formular. Aquest evident miracle no es dóna en cap altra construcció o empresa humana. Abans que cap altra cosa, nosaltres som un primat que calcula. Mirum!, com exclama el teu amic Ovidi. Les espècies animals es comuniquen mitjançant el so organitzat. Els micos i els rapers bramen. Només l’Homo sapiens ha engendrat els axiomes de la geometria, el desplegament del càlcul i les funcions algebraiques. Només ell o ella pot donar resposta al desafiament de la hipòtesi de Riemann o percebre la dansa dervíxica dels nombres irracionals o del zero. Què és el teu rascar cordes comparat amb això?

Afirmes amb justícia que la música és més enllà del bé i del mal. Jo m’estimo més dir que és irrellevant per a l’un i per a l’altre. La qual cosa, d’una manera significativa, la fa menys que humana, per no dir inhumana. Recorda la ferocitat dels mites fundacionals de la música occidental: el desmembrament d’Orfeu, l’escorxament de Màrsies, el canibalisme traïdorenc de les sirenes. Històries plenes de sang, però ben icòniques. Si és immune al bé i al mal, la música no és menys extrínseca a la veritat i la falsedat. Ingènuament, la música, sobretot l’operística —la Reina de la Nit de Mozart, el Iago de Verdi—, pot provar d’expressar, d’estrafer la falsedat. Però per se no pot mentir. Per la mateixa raó, no pot postular, ja no diguem confirmar o negar la veracitat de cap proposició humana. És precisament aquesta capacitat la que la matemàtica posseeix i encarna a cada moviment. La matemàtica pot cometre errors. Es pot enganyar temporalment a si mateixa sobre la solidesa d’un axioma o d’una demostració. Hi ha un sentit en què els postulats de les geometries no euclidianes corregeixen l’abast de certes definicions euclidianes. No les refuten, però demostren que eren un cas especial. La relativitat no invalida les matemàtiques de la mecànica celeste de Newton. L’autoescrutini i la refutabilitat són inherents al procediment matemàtic. Però allà on el demonstrandum és encertat, on ha resistit tota deconstrucció, la seva veracitat és tan transparent com perdurable. Les llengües naturals són entreteixides amb mentides, mitges veritats, il·lusions, hipocresies i faules. Les seves proposicions són la majoria de vegades arbitràries, efímeres i interessades. Quin dogma religiós, quin edifici metafísic, quin principi moral, polític o legal, és susceptible d’autèntica demostració? Cap ni un. Què són les «veritats evidents», si no filigranes retòriques? Quin document històric, quin decàleg o codi legal es manté intacte? És llicència i xacra de la llengua el fet d’estar ineluctablement fosa amb la ficció, amb la fertilitat i l’infantilisme de l’imaginari. Quan fa matemàtica, l’ésser humà habita l’únic reialme de veritat absoluta que li obre les portes. L’únic terreny sense frau ni engany. És com si se li hagués permès una visita de retorn a l’Edèn. Allà on qualsevol cosa que anomenés Adam era exactament allò mateix, allà on la parla humana gaudia de la benedicció de la tautologia.

Encara més. De múltiples maneres, malauradament fora de l’abast dels profans, la matemàtica pura pot exhibir, i sovint ho fa, una bellesa radiant. Això no és una metàfora vaga i indulgent. Tot al contrari, és un atribut rigorosament precís. Les seves facetes cristal·lines són les de l’harmonia, l’equilibri formal i la conclusió elegant. Dificilíssima de caracteritzar, però ben perceptible per a tot matemàtic, és l’espurna que salta amb la sorpresa, amb l’esclat de l’enginy auster que es dóna en certes demostracions. Amb el llamp antiintuïtiu que emergeix de certes demostracions de topologia algebraica o de la teoria dels nombres (aquesta taronja embolcada de peles que podrien circumscriure el nostre univers). Sovint —la solució del «darrer» teorema de Fermat n’és un exemple oportú— concorren diferents maneres d’abordar un problema. La més reeixida sol revelar-se invariablement com la més bella, on aquesta «bellesa» enclou tant l’economia com el rigor. On la navalla d’Occam talla més arran.

Que aquesta mena d’ordre de bellesa s’acosta molt a la inutilitat sembla una cosa tangible, però és difícil de mostrar. És cert que de les matemàtiques pures en sorgeixen aplicacions pragmàtiques i conseqüències imprevistes. A través de la relativitat, el càlcul tensorial té alguna cosa a veure, en última instància, amb la física de la bomba atòmica. Però en essència, en la seva florida dinàmica, la matemàtica pura és orgullosament inútil, no utilitària, autista. Representa, en la terminologia de Kant, Túnica passió i l’únic afany completament desinteressats de l’home. Per què va sorgir d’entrada —aquell miracle jònic i grec—, si reflecteix dades externes en una esfera platònica o es genera completament dins l’intel·lecte juganer i fins i tot irresponsable de l’home, continuen sent temes epistemològics i psicològics de fascinació i debat il·limitats. Però la coreografia dels nombres transfinits, de les funcions el·líptiques, de la distribució dels nombres primers, no deixa de ser inútil. Té la innocència de l’absolut. Apunta cap a algun divertiment vigorós (alerta amb les muses!) en les fondàries de l’ànima humana. L’equació de veritat i bellesa de Keats^[003] no es pot demostrar amb la música ni amb la llengua parlada o escrita. És la suma total, la igualtat informadora en tota matemàtica. D’aquí la convicció de Leibniz —ell mateix era un altíssim matemàtic— que quan Déu canta per a si mateix, canta àlgebra!

(El Matemàtic s’ajup i inscriu una equació no lineal a la sorra).

EL POETA:

Senyors, us he escoltat amb atenció i amb goig. Els poetes són oients elegits. M’he fixat en la destresa de les vostres citacions, l’encís dels vostres símils, els recursos de la vostra retòrica. I aquesta és naturalment la qüestió. Els vostres instruments no han estat aquella guitarra ni aquesta fórmula algebraica. Han estat paraules, han estat frases, han consistit en unitats lèxiques, gramaticals i semàntiques. En resum, però també in toto, han estat llengua. Com podia ser d’altra manera? Sou éssers humans, allò que els nostres antics mestres grecs anomenaven zoon phonanta, que equival a dir «animals lingüístics». «Els límits de la vostra llengua són els límits del vostre món» (Wittgenstein). L’existència humana, en estat de completesa, en estat de maduresa, és lingüística. Diem ésser, tant per a nosaltres com en silenci per als altres. Articulem la realitat en tant que podem experimentar-la i copsar-la. Són l’evolució del parlar intel·ligible, la irradiació gradual del còrtex a través dels finíssims filaments compendiosos, les interxarxes, les interaccions sinàptiques dels centres neuronals de la parla el que ens ha fet, potser no gaire temps enrere, humans.

És clar que els dictats fisiologies es manifesten en els nostres cossos de maneres sovint imperatives i complicades. Us ho concedeixo. El dolor i l’èxtasi tenen els seus propis mitjans de comunicació. Però no hi pot haver pensament previ a la llengua o sense la llengua. Ni conceptualització prelingüística. Al mateix instant en què intento una cosa semblant, la meva imaginació ha d’adoptar una expressió lingüística i els recursos realitzadors de la sintaxi. Diem pensament, cogito, en silenci o en veu alta: per tant, som. No hi ha terreny a l’«altra banda» de la llengua. Com heu assenyalat, els besllums del transcendent no són més que això: imatges, guions simbòlics, conjectures metafòriques inevitablement arrelades en, i circumscrites per les convencions executives del discurs parlat o escrit. Això pot ser certament una limitació o, com jo intueixo, una salvaguarda contra la bogeria. Però és només a través de la llengua que l’home pot qüestionar, posar a prova aquests límits, o maldar per eixamplar-los amb incursions en el quasi indicible a través de la poesia o la metafísica.

Us heu referit a la fragilitat de les llengües, a la seva extinció perenne. Es ben cert, i ben trist. Però també contínuament es generen noves llengües. Com ara entre grups generacionals, classes socials, regions, necessitats professionals. Cap lingua franca no regeix per sempre. Sucumbeix al canvi històric, polític i comercial. Es fractura en nous parlars vulgars. Per la seva mateixa naturalesa, la llengua és infinitament creativa i innovadora. Tot diccionari, per compendiós que sigui, és una instantània transitòria de realitats en moviment perpetu. Ja és història el dia mateix que publica. Cap normativa o gramàtica descriptiva no és res més que una taquigrafia abstracta, ja obsoleta en el moment que se’n formulen les regles i els ideals. El parlar humà és tan pròdig, tan variat, tan fèrtil i rebel com la vida mateixa. És la vida mateixa. El silenci no n’és pas la negació ni el contrari. El silenci és tan funcional en la llengua com en la música.

Per descomptat, hi ha altres codis semiòtics, com heu subratllat. Potser més formalment exactes que la llengua, potser de més immediat atractiu sensual, com en les pintures. Però és més que probable que aquests siguin, en punts clau, basats en la llengua, metalingüístics. La música té el seu fraseig, la seva organització significativa i la seva puntuació. Fins i tot la matemàtica pura sembla comportar estructures profundes que són parentes de la lògica, i la lògica deriva en última instància dels rudiments i les linealitats dels actes de la parla. Vós citàveu l’atractiva dita de Leibniz sobre el cant algebraic del Totpoderós. Deixeu-me recordar-vos que en aquest loquaç planeta no hi deu haver cap mitologia, cap narrativa de la creació i la gènesi que no postuli un origen verbal gramatical. La divinitat, el Demiürg, el Primer Motor diu el món i així el fa ser. Déu digué i la substància se’n va seguir. Al principi era el Verb. No la melodia ni l’equació algebraica. El Logos. Font de totes les paraules posteriors, de l’alfabet de les raons, de les síl·labes significatives que ara us adreço.

Estem tan immersos en la llengua —els nostres somnis són parladors, el nostre deliri xerroteja— que no fem gaire cas dels seus poders fantàstics. El temps humà es transforma en els temps verbals de les nostres gramàtiques. El record de les coses passades resideix en la llengua i hi és preservat. Els temps de futur ens autoritzen, escandalosament, a postular, a discutir fenòmens molt més enllà de la nostra pròpia mort; els arranjaments florals per als nostres propis funerals, però també les curvatures o entropia terminal del nostre univers, a bilions d’eons d’aquí. Optatius, subjuntius, condicionals contrafactuals —«si Cèsar hagués comandat a l’Iraq»— ens permeten de construir mons alternatius. És aquesta capacitat de la llengua d’alterar, de subvertir el fet brut el que defineix l’esperança i que ens ha permès d’endurar, de circumvenir la fixesa altrament insuportable de la mort. L’esperança és una qüestió de sintaxi. Cap altra espècie, cap mentalitat prelingüística no pot aspirar a aquesta màgia evolutiva. Tot temps de futur, tota frase condicional és una rebel·lió contra el cec despotisme de l’orgànic. No és tan sols la veu darrere l’Esbarzer Flamejant que proclama: «Jo seré / el que seré».^[004] És l’home mateix quan diu la paraula «demà».

És aquest benifet únic el que ha generat les arts, les ciències, les ideologies i les filosofies produïdes pels homes i les dones, les arquitectures de la imaginació de les quals la música i la matemàtica només són branques distintives. Parlem i escrivim poemes, escodrinyem la natura, projectem audaços programes ideològics en una inversió incessant en el futur, en aquell dure désir de durer tan antic com Píndar, tan modern com Éluard. La llengua ens permet de crear obres, percepcions, hipòtesis, formes simbòliques que sobreviuran a les ciutats on van ser ideades, que sobreviuran fins i tot a les llengües particulars, als contextos socials, als propòsits en què i per què van ser inicialment verbalitzades. La qual cosa, com diu Dante lapidàriament, concedeix a l’home la seva part d’eternitat: come l’uom s’etterna. Si emmudís, la nostra espècie no seria més que un mamífer rapinyaire, un pudent predador udolant als micos.

Considereu l’amor. L’atracció mútua, una manera de relació procreativa és sens dubte tan universal com la fisiologia mateixa. N’és la necessitat mínima. El sexe mut és certament factible. L’imbècil bavejant pot tenir una bona pràctica libidinal. Però l’inexhaurible alfabet de l’eros, sexual o no, la infinita prodigalitat i varietat del desig estan embolicats amb la llengua. De manera interior o externa, articulem els nostres anhels abans de satisfer-los. El discurs dels amants, diferent en cada llengua, ateny de ple els centres nerviosos del sexe. Quan s’assoleix de forma mútua, l’orgasme és traducció simultània. I de maneres que per ara no comprenem del tot, les passions estètiques i intel·lectuals, les obsessions que nodreixen l’art seriós, la recerca científica, el compromís ideològic, fins els impulsos econòmics tenen a les arrels més profundes, a les energies motores, maneres de l’eròtic. Aquestes, de forma molt precisa, modulen cap a la dinàmica lingüística de la consciència. Pot ser que aquell pràcticament intraduïble conatus de Spinoza s’acosti molt a aquesta generalitat crucial.

No, amics, jo em complac amb la música; quasi no puc imaginar-me la vida sense música; la severa resplendor de la matemàtica m’inspira un respecte paorós. Però el meu ésser és el de la llengua. La meva humanitat, imperfecta, mal acabada com és, existeix perquè parlo. Per a vosaltres dos.

(El Poeta es treu de la butxaca un exemplar de Sòfocles i comença a recitar el cor sobre l’home d’Antígona).

(El Músic es lleva el barret imaginari, en homenatge i amb ironia).

EL MÚSIC:

Quina eloqüència! Quina oratòria! Ets realment un mestre de les paraules, una boca d’or. Què pot dir ara un pobre joglar com jo? Tot i que et podria recordar que el text que tan punyentment acabes de declamar va ser primer cantat, no pas dit.

(S’inclina damunt la guitarra i hi assaja el tema inicial del Quintet de corda en sol menor, K. 516, de Mozart. Aquells compassos inicials en què la primera viola adopta el paper de baix amb relació als dos violins. En què la lluminositat tonal del primer violí es conjuny llavors amb la foscor vellutada de la viola).

Les meravelles de la tristesa són aquí completament inassequibles a les paraules. Un musicòleg de relleu compara aquest passatge «amb l’escena de l’Hort de Getsemaní». Però qualsevol analogia d’aquesta mena és una solemne xerrameca (Gerede). Els efectes no necessiten cap invocació específicament religiosa, o cristiana. Arriben directament a les profunditats, al moll de la naturalesa humana. Atreuen, com no ho fa la llengua, la suma de tota la persona humana. Els nervis, les vísceres, aquelles reticulacions entre el cos i la consciència de les quals sabem tan poca cosa. La llengua és sens dubte un instrument fonamental en els nostres afers públics, cerebrals, polítics, científics. Però aquests constitueixen adquisicions tardanes; possiblement, símptomes de decadència. Les respostes primordials, molt més antigues, molt més immediates, les desvetlla la música. «Sol menor, la tonalitat de la melancolia». Trobareu aquest lloc comú a tots els llibres de text. Però què vol dir? Com pot una opció purament formal, en un context generat tècnicament i històricament, el de la sonata tragica, produir en nosaltres un sentit, una experiència de desolació generalitzada, fonamental, molt més endins que qualsevol lament verbal, per inspirat que sigui? Què és, en suma, el que dóna a la música, sigui Mozart o heavy metal, una autoritat sobre els nostres sentiments més íntims, sobre la dansa dels nostres nervis i membres, incomparablement més irresistible que la de cap retòrica? És justament aquesta autoritat espontània i transformadora, amb les seves compulsions irracionals i anàrquiques, la que temen tots els dèspotes. La que va provocar el trist intent de Plató de domesticar, de militaritzar, els modes musicals, i l’abstenció de Lenin de l’Appassionata.^[005] I a tu que apuntes les característiques verbals de l’eros quasi no cal que et retruqui que és la música la que «és l’aliment de l’amor».^[006]

(Polsa els acords finals, aspres però enigmàticament vivificants del quintet).

EL POETA:

Et concedeixo la governació que la música pot exercir sobre tot allò que és rudimentari, irracional i immadur en la nostra naturalesa. I admeto que aquests elements són la font dels impulsos creatius. Jo mateix estic subjecte a l’èxtasi i als dols «massa pregons perquè me’n vinguin llàgrimes»^[007] que la música pot desfermar. La síncope inicial del Non, je ne regrette rien de la senyora Piaf em deixa desarmat, ideològicament extasiat, literalment fora de mi. (Sé que és d’un kitsch sublim). Hi ha una cadència de Berlioz que cada vegada que la sento em fa saltar les llàgrimes. Però aquesta sensació de ser fora d’un mateix, d’haver perdut algun grau substancial d’autocontrol, és comuna, potser fins i tot més dràsticament, en els embogits autòmats eixordats per la «paret de so» d’una festa rave. La pot provocar el cant massís dels enderiats del futbol o les marxes dels carnissers totalitaris. La seva fenomenologia és la del narcòtic, la de la hipnosi individual o col·lectiva. Fixa’t en les circumvolucions dels dervixos o dels balladors de break-dance. Boques badades, cervells tancats i barrats. La música és la més exaltada de les drogues. Les nostres reaccions corporals i psíquiques a la música poden esdevenir addicció. Mentre que la llengua és la nostra barrera, vulnerable, sempre subvertible però indispensable i finalment inexpugnable, contra l’animalitat, contra l’eclipsi de la raó. Només la llengua ofereix un contracte amb el seny. D’aquí la correlació decisiva: és per la llengua que l’Homo sapiens progressa, tira endavant, recluta la dinàmica i el potencial de la història. La música no progressa. No activa l’ascens de l’home.

EL MATEMÀTIC:

N’estàs segur? La intolerància, l’odi, l’irracionalisme fanàtic deriven tot el seu poder i disseminació directament de la llengua. Quan la civilització occidental ha reculat durant el segle XX fins a la bestialitat, ho ha fet sota la fustigació de l’oratòria sense precedents de Hitler, de la «Novaparla»^[008] comunista i feixista. La llengua pot dir, pot ordenar qualsevol cosa. No conté barreres. Aquest és un fet d’una enormitat crucial. Presideix no tan sols el progrés humà, sinó també la regressió inhumana. Només en la matemàtica l’avenç és intrínsec i perpetu. El desplegament de la interrogació matemàtica, l’assoliment de la demostració no permet cap retrogressió. Aquí hi ha l’única prova incontrovertible de la creixença, de la maduració de la raó humana.

EL POETA:

Una creixença tan esotèrica que només és accessible a una petita fracció de la raça humana. Quants de nosaltres hem sentit parlar —ja no diguem si els hem entès— d’avenços tan «decisius» com la conjectura de Langlands per als camps funcionals o la integral de Selberg? Quants homes o dones poden començar a aprehendre per què els espaiaments locals dels zeros de les funcions L en un cert nombre de camps poden conduir al Sant Graal, com en diuen els matemàtics, d’una demostració de la hipòtesi de Riemann? En quin sentit, si no en un de totalment hermètic, pràcticament solipsístic, poden ser aquests jocs arcans representatius del progrés humà, que, malgrat el peatge de recurrències temporals i contingents a la barbàrie, depèn, i en depèn íntimament, de la llengua i de les seves possibilitats futures?

EL MATEMÀTIC:

Una argumentació ben curiosa, en boca d’un poeta. Una vegada i una altra, des de Píndar fins a Mallarmé, des de Góngora fins a Finnegans Wake, els salts endavant tant en l’estil com en la forma només han estat intel·ligibles per als iniciats. Ja Hölderlin és impenetrable; i el seu hereu més alt, Paul Celan, s’acosta a una escriptura en alguna llengua secreta «al nord del futur». Excepte als nivells rudimentaris, la capacitat de llegir i escriure, i la prodigalitat lèxica i gramatical, han estat sempre un principi elitista i una relació de poder. Són gaire nombrosos els que van a buscar Kant, els que estan preparats per anar a buscar Kant tractant sobre Ta priori sintètic? «La veritat ha estat sempre amb els pocs», afirmava l’amic Goethe. Odi profanum vulgus.^[009] El fet que més o menys tots els animals humans xerrotegin servint-se d’un idioma mínim emmascara però no nega aquest descobriment.

EL MÚSIC:

De nou, és la música la que sosté l’equilibri. Es poden inventar nous instruments, com ara el saxofon, o es poden explorar noves relacions tonals i efectes cromàtics. La atonalitat i les estructures aleatòries poden evolucionar. Però stricto sensu no hi ha progrés en la música. Webern no supera Monteverdi. Ni tampoc no hi pot haver regressió quan Stravinsky estrafà Gesualdo. Justament perquè interioritza i organitza el temps mateix, la música és intemporal i per tant innocent de tot error o corrupció. I a diferència de les matemàtiques, fins la música més «difícil», signifiqui el que signifiqui això, és a un nivell o altre audible per a tothom. A més, per algun procés intrigant, les seves dificultats, les seves exigències descoratjadores s’incorporen de seguida al corrent general. Les simfonies i els concerts inicialment tinguts per cacofonia incomprensible, ara expandeixen els seus encants des dels equips de música. El contrapunt barroc ha esdevingut una mena d’empaperat tonal en espais públics i privats.

(Fa dansar a la guitarra una frase de Boccherini).

(Al cap d’uns moments de silenci).

EL POETA:

No crec pas que ens convencem l’un a l’altre. No seria, doncs, més fructífer que consideréssim aquells elements que ens relacionen, que tenim en comú?

La poesia, però també la bona prosa, comparteixen amb la música tot de criteris, d’ideals de ritme, de cadència, de repeticions i variacions, i de timbre, habituals en música. Un poema cerca l’equilibri, la interacció entre sentit i so. De vegades és l’eufonia, l’onomatopeia, el que preval; de vegades és la semàntica, aquelles ombres de la prosa que sobrevolen fins els versos més lírics. Idealment, hi ha una tensió col·laboradora entre totes dues. L’assonància, la consonància, el ritme mateix, són indissociablement musicals i lingüístics. El vers exhibeix els seus forte i els seus pianisssimo, els seus intervals i les seves codes. La «mesura» és un concepte cardinal orgànic per a tots dos. En un sentit més profund, la dicció poètica, però també el discurs de la teologia i la metafísica, apunten a aquelles esferes que hi ha enllà de la racionalitat quotidiana, enllà de la lògica rutinària i de l’utilitarisme —un afany que tu atribueixes correctament a la música. Tots dos treballem per eixamplar l’abast de la sensibilitat i la percepció humanes en un uníson del cos i l’esperit.

EL MÚSIC:

Amén a això. Quan la música seriosa aborda un poema, quan Bob Dylan canta al vent, s’opera l’acte d’interpretació, d’hermenèutica vital més penetrant de tots. No hi ha millors lectors de poesia ni crítics més útils que Schubert o Hugo Wolf quan posen música a Goethe. Tenim cap elucidació millor de la poesia lírica francesa que les chansons de Poulenc?

(Es gira cap al Matemàtic).

La nostra afinitat amb els teus misteris és fins i tot més estreta. Les progressions harmòniques, les proporcions, les simetries, les reversibilitats com ara els cànons inversos, les resolucions o allò que queda irresolt, com ara la dissonància, ens són indispensables a tots dos. Ja he al·ludit a la fusió de la música amb les matemàtiques en l’antiga cosmogonia, en l’astronomia de Kepler. I encara que no la puguem sentir, la vibració de les cordes que segons la bruixeria actual determina el teixit mateix del nostre univers deu emetre la seva pròpia música, potser en do major! Així doncs, hi ha molt més que una pura al·legoria en la intuïció mil·lenària que la música és matemàtica en moviment, que l’àlgebra és també una coreografia.

EL MATEMÀTIC:

Em plauen les teves suggestions. On jo no observo una veritable afinitat és entre els ordres paral·lels de la matemàtica i la llengua natural. Aquestes continuen sent mútuament intraduïbles. Aquesta intraduïbilitat s’aprofundeix a mesura que la matemàtica avança. De Galileu i Descartes ençà. L’anàlisi i la demostració matemàtiques poden procedir en perfecte silenci. El mut o el sordmut pot ser un geni de la topologia. Als nivells psíquics, prelingüístics, completament fora del nostre abast, pot haver-hi profundes estructures de seqüència, de combinació, de desenvolupament regulat, en les quals s’originen, i així les han fetes possibles, tant la matemàtica com la llengua. No ho sabem, i aquesta tènue suposició no té res a veure amb el que ara experimentem com a lingüístic o matemàtic. La separació és d’essència.

EL POETA:

Fins i tot si és així, hauríem de celebrar la prodigiosa fortuna per la qual «un pobre animal forcat»^[010] com nosaltres ha engendrat tres llenguatges majestuosos. Per la qual cosa podem parlar, cantar i sonar música, i argumentar matemàtiques, encara que sigui en silenci. Hauríem de contemplar amb orgullós meravellament els fenòmens, les creacions en què aquests tres codis conflueixen, com ho fan en l’arquitectura (cf. Paul Valéry). Una part massa important del nostre comportament social, polític i fins familiar s’ha mostrat sàdic, enganyós o intel·lectualment primitiu. El nostre deler, la nostra set de massacre semblen infinits. La pudor dels diners infecta la nostra vida. Però quan produïm un sonet de Shakespeare, quan componem una Missa en si menor, quan ens debatem, al llarg dels segles, amb la conjectura de Goldbach o amb el problema dels tres cossos d’Euler, ens transcendim a nosaltres mateixos. Aleshores, realment, «no hi ha meravella més gran que l’home».^[011]

(S’agafen les mans en la dansa-garlanda del gran mural de Matisse).