EL MITE D’ORFEU

Entre tantes músiques que ens envolten i ens acompanyen, on és la música meravellosa que, en un altre temps, era capaç, en mans d’Orfeu, d’amansir les feres i convertir els homes més brutals en éssers sensibles? És que la música d’avui ha perdut el seu poder? No devia ser així a l’antiguitat perquè des d’èpoques antiquíssimes ja trobem referències constants sobre el poder i els efectes extraordinaris de la música dels instruments en les persones, en els animals i fins i tot en els arbres i les plantes. Aquests són els atributs més característics d’Orfeu, i és justament gràcies a les seves habilitats i als seus poders com a músic que el seu mite esdevé un dels més obscurs i plens de simbolisme de tota la mitologia hel·lènica. El mite d’Orfeu es va anar desenvolupant fins a esdevenir una veritable teologia entorn de la qual existia una abundant literatura, en gran part de caràcter esotèric. Orfeu és el músic per excel·lència, d’ell es deia que sabia tocar unes melodies tan captivadores que les bèsties salvatges el seguien, els arbres i les plantes s’inclinaven al seu pas i els homes més ferotges es calmaven totalment. El seu mite té una llarguíssima pervivència que va més enllà de l’Orient Llunyà.

LA LLUM DE L’ORIENT

És justament d’aquest Orient Llunyà que ens arriben els primers instruments musicals, i especialment els d’arc. Desconeguts a l’antiguitat i encara al començament de l’edat mitjana, una de les hipòtesis més probables és aquella que suposa que a Europa la tècnica de l’arc s’hauria desenvolupat a poc a poc a partir de les influències de músics provinents de països arabo-islàmics. Recordem l’alt nivell de les cultures àrab i bizantina del segle X, i la importància dels intercanvis culturals lligats sovint als mateixos conflictes entre Orient i Occident. No ens ha d’estranyar, doncs, que les primeres representacions en l’àmbit europeu d’instruments polsats i amb arc apareguin ja des del segle X en els manuscrits mossàrabs d’origen hispànic del Beatus de Liébana (c. 920-930) i en diferents manuscrits catalans com la Bíblia de Santa Maria de Ripoll. Al segle XIV ja eren presents arreu, tal com els descriu Juan Ruiz, l’Arxipreste d’Hita, en el seu famós Libro de buen amor (ca. 1330):

Amb l’excusa d’un progrés incert, el món occidental no ha sabut ni ha pogut conservar gran cosa del seu patrimoni organològic (instrumental) antic, per bé que, en canvi, sí que ha sabut preservar algunes de les obres més significatives del seu patrimoni musical escrit, gràcies a la invenció de la notació musical. Les cultures orientals, en canvi, s’han mantingut arrelades a una transmissió oral extraordinàriament estable i sempre fidel (fins al segle XVIII) a la utilització d’una gran part d’instruments d’origen antiquíssim, com el llaüt, la lira, el psalteri/santur, el saz o la guitarra moresca, les flautes i el rebab. En canvi, no ha guardat gairebé cap testimoni escrit de la seva música. Una excepció important es el manuscrit Kitâbu ilmi’l-musikî alâ vechi’l-hurûfât (El llibre de la ciència de la música amb notacions), compilat pel príncep músic d’origen moldau Dimitrie Cantemir (1673-1723), que conté 365 composicions instrumentals i vocals —algunes originals, d’altres més antigues i recuperades de la tradició popular turca— escrites en el seu sistema de notació personal.

MÚSICA I HISTÒRIA

Cal recordar que fins a la invenció de la polifonia i l’harmonia, a la península Ibèrica compartim sobretot un llenguatge musical pròxim —propi de l’escriptura monòdica—, conseqüència dels més de set segles de coexistència de les tres cultures fonamentals del món mediterrani: la jueva, la musulmana i la cristiana. Aquest espai geogràfic que la nostra cultura ha ocupat al llarg d’aquests set segles ha inclòs gent diversa amb gran varietat de formes culturals i religioses. Durant l’edat mitjana —que, com l’actual, va ser una època d’odis religiosos i d’incomprensió— el paradís que hauria pogut ser, el de l’Hespèria de les Tres Cultures, es va anar degradant, però, malgrat la intolerància i les crueltats, àrabs i jueus habitaven entre nosaltres, vivien com nosaltres, eren nosaltres. A finals del segle XV, després de la conquesta de Granada, van ser expulsats o convertits per decret, i la seva marxa va significar la fi d’una època, la pèrdua d’un paradís possible: els textos ho denuncien, les músiques ho ploren, la memòria ho il·lumina i la nostra consciència ho dignifica.

Per això, en els nostres projectes de concerts i d’enregistraments sempre hem volgut relacionar i combinar les fonts històriques i les musicals. D’aquesta combinació neix una visió renovadora en què la bellesa i l’emoció de la música poden establir un diàleg expressiu amb els textos essencials del passat, per més convuls que aquell passat hagi pogut ser. La música històrica ens permet atansar-nos amb una emoció intensa als textos poètics i a les cròniques que mostren l’extrema ambivalència d’èpoques a la vegada agitades i molt creatives que, tot i les seves ombres, també van destacar per un floriment espectacular de les arts, i entre elles especialment la música. «La música és la veritable història vivent de la humanitat —ens diu Elias Canetti—, un la creu sense dubtar, perquè la seguretat que dóna és la dels sentiments. El seu desenrotllament és més lliure que res que, d’altra banda, sembli humanament possible, i la redempció es troba en aquesta llibertat» (1942).^[014] Així han nascut els diferents projectes entorn de la idea del diàleg intercultural i de la relació entre la música i la història, com Els Paradisos perduts, dedicat al segle de Cristòfor Colom, i també els llibres/CD Orient-Occident, Jerusalem, Mare Nostrum, El reialme oblidat (sobre la tragèdia dels càtars), Pro pacem, Bal·Kan, Guerra & Pau, a part d’altres temes monogràfics com Don Quijote de la Mancha, La ruta de l’Orient (amb la figura de Francesc Xavier com a eix intel·lectual) o els dedicats a Joana d’Arc, a la dinastia Borgia, etcètera.

En totes aquestes realitzacions ens sorprèn la rigorosa actualitat tant de les músiques com dels textos: la bella música dels villancets i els romanços de l’època de Colom s’alterna i s’uneix amb el sentiment dolgut i sincer de les cròniques contemporànies d’Andrés Bernáldez, els laments sefardites, les descripcions del viatger àrab Ibn Battuta, el diari de navegació de l’almirall, els contundents edictes reials, com també el magistral verb poètic tant de Juan del Enzina com del granadí Ibn Zamrak, sense oblidar el meravellós llegat poètic i filosòfic de les llengües ameríndies. O quan les músiques de les folías acompanyen el fabulós text de l’Elogi de la follia d’Erasme, el Príncep dels Humanistes, o quan els planys del duduk armeni ens recorden la tragèdia del 1915.

EL MISTERI DE LA CREACIÓ

El treball de proximitat amb aquestes obres d’art eternes, compostes per creadors anònims o per grans mestres de la història de la música, em fa pensar en dues qüestions essencials: una relativa al misteri de la creació que fa possible el miracle de l’art i, l’altra, al sorprenent retard en la presa de consciència d’aquesta qualitat immortal de l’obra d’art absoluta dins l’àmbit de la música. I és que va caldre esperar fins al començament del segle XIX perquè les obres dels repertoris antics fossin finalment reconegudes i permetessin un veritable renaixement gràcies al descobriment progressiu de la producció dels grans compositors dels segles anteriors, oblidada durant molt de temps.

En un text presentat als Estats Units amb motiu d’una gira de conferències pronunciades entre finals del 1939 i febrer del 1940, Stefan Zweig ens parla del miracle de l’art, que es produeix «quan quelcom nou i bruscament nascut no és passatger, quan no es panseix com una flor, no mor com un ésser humà, sinó que sobreviu tots els temps, resta etern com el cel, la terra, el mar, el sol, la lluna i els estels […]. Aquest miracle en què quelcom neix del no-res, però, tot i així, desafia el temps, ens és donat per viure’l de tant en tant en una esfera: la de l’art. Sabem que cada any apareixen deu mil, vint mil, cinquanta mil llibres; no ignorem que es pinten cent mil quadres i es componen milions de melodies. Tot això no provoca en nosaltres cap reacció particular. Que els llibres siguin escrits per narradors o poetes ens sembla tan natural com el fet que aquests llibres siguin composts per tipògrafs, impresos per impressors i relligats per relligadors. Per a nosaltres, és un simple fenomen de producció, com l’elaboració diària de pa, o la fabricació de mitges o sabates. L’astorament comença quan un d’aquests llibres o un d’aquests quadres sobreviu a l’època que l’ha vist néixer i moltes més, gràcies a la seva perfecció. En aquests casos, i només en aquests casos, sentim que el geni s’ha encarnat en un home i que el misteri de la creació s’ha reproduït en una obra. Pensament apassionant: heus aquí un home, fet com tots els altres; dorm en un llit, menja en una taula, es vesteix com nosaltres. Ens hi creuem al carrer; potser hem anat plegats a l’escola, asseguts al mateix banc; en res no és exteriorment diferent de nosaltres, i de sobte, a aquest home li sobrevé una ventura que ens és prohibida. Ha trencat la llei en què ens trobem tancats, ha vençut el temps, car mentre morim i traspassem sense deixar rastre, ell n’ha deixat un que no s’esborrarà. Per què? Senzillament, perquè ha acomplert aquest acte diví de la creació, pel qual quelcom neix del no-res i allò passatger esdevé durador. Perquè en ell s’ha manifestat el misteri més profund del nostre món, el de la creació».

UNS PARADISOS PERDUTS

Quan vaig començar a escriure aquestes línies —encara amb el record viu dels impressionants textos i les músiques meravelloses d’aquells «paradisos perduts» que vam interpretar el 6 de novembre del 2006 a l’evocador saló del Tinell— es barrejaven i persistien en el meu pensament les imatges tràgiques de les tantes víctimes que cada dia són sacrificades —com la de la periodista russa Anna Politkòvskaia, brutalment assassinada aquells dies— en nom de tota mena de raons polítiques, religioses, econòmiques, ètiques o històriques, o simplement per evitar que se sàpiga la veritat. El control del poder, tant si és legal com si no, obliga sempre a una lluita despietada en la qual les veus més coratjoses i les persones més desvalgudes són les que paguen el tribut més alt. Es desesperant constatar que aquesta situació de total indefensió que viuen les persones —siguin professionals de la informació o ciutadans que assumeixen les seves responsabilitats— que es manifesten o lluiten per aconseguir una societat més justa s’ha anat degradant fins assolir actualment uns nivells d’impunitat revoltants. Vivim en un món on cada dia hi ha més conflictes, més terrorisme i més víctimes innocents; mai no hi havia hagut tantes guerres ni tants refugiats.

ON SÓN ELS NOUS ORFEUS?

Més que mai sentim la necessitat d’imaginar com recuperar el meravellós poder de la música, que novament les mans d’Orfeu puguin amansir els homes més ferotges. Però on són els nous Orfeus capaços de salvar-nos de l’infern? No serà, doncs, que cada cop més l’ésser humà va perdent la capacitat d’escoltar la música que esmentava Shakespeare? O serà, com ens advertia Stravinski a les seves Chroniques de ma vie (1935), que potser vivim temps perillosos en què les persones s’embruteixen i, cada vegada més passives, perden a poc a poc la seva sensibilitat?: «Sursaturés de sons, blasés sur leurs combinaisons les plus variées, les gens tombent dans une sorte d’abrutissement qui leur enlève toute capacité de discernement et les rend indifférents…». Serà potser que la nostra cultura ha deixat de tenir la força creativa pròpia d’un art realment viu i per això ja no inspira confiança? Com expliquem, si no, el poc espai que es deixa a la cultura en la resolució dels conflictes actuals? Diu George Steiner en el seu llibre La Culture contre l’homme: «La nostra cultura és una cultura morta. Empesa sempre vers l’erudició, ara és a l’abast gràcies als ordinadors que ens permeten de saber-ho tot, d’emmagatzemar-ho tot, la nostra cultura s’ha convertit en una cosa morta en la vida veritable dels homes; una cosa morta per a les seves necessitats més immediates; morta ja que és incapaç d’ajudar-los a resoldre els seus problemes. Jo espero que puguem obrir la darrera porta del castell per descobrir que condueix a unes realitats allunyades de la comprehensió i de l’autoritat humanes…».

LES HUMANITATS PODEN DESHUMANITZAR-NOS?

En aquesta mateixa línia pessimista o realista ens podem plantejar, amb Steiner, una pregunta fonamental: i si en realitat les humanitats (la literatura, l’art o la música) també poguessin acabar deshumanitzant-nos? Posem el cas d’un professor de literatura que ha passat tot el dia submergit en l’univers intens i dramàtic de Hamlet. Torna a casa i només entrar-hi sent al carrer els crits d’una dona que demana ajuda, però ell, encara immers, absort i fascinat per la dimensió poètica de Shakespeare, els ignora, perquè, al costat del drama sublim de Hamlet, percep aquesta situació de la vida real com una cosa banal i insignificant. Viatgem ara a l’any 1944, a la Herkulessaal de Munic, on l’extraordinari pianista Walter Gieseking interpreta per a un públic selecte un recital sublim de música de Beethoven, Schubert i Brahms. Durant tot el concert se senten a la sala els crits i els laments terribles de la inacabable columna de deportats que passa davant l’edifici en direcció al camp d’extermini, però ningú no reacciona a aquell sofriment i aquella crueltat. Sembla com si la música protegís i encara distanciés més el públic d’aquella realitat inhumana. La música, per ella mateixa, no és ni bona ni dolenta; tanmateix, amputada de la seva dimensió espiritual, pot actuar com una inhibidora de la nostra sensibilitat més profunda. En cap altra època de la història de la humanitat no s’havia escoltat tanta música com ara, ni tampoc la barbàrie havia arribat a extrems tan generalitzats i divulgats. Certament, i per desgràcia, les paraules profètiques que Bertold Brecht va pronunciar el 1945, «Aquell que té un somriure als llavis és que encara no s’ha assabentat de les últimes notícies», continuen vigents.

EL MÓN EN GUERRA

Després dels tràgics esdeveniments de l’11 de setembre a Nova York, de l’11 de març a Madrid i de la desastrosa situació a l’Iraq, l’Afganistan i al Pròxim Orient, constatem una evolució cada cop més radical dels conflictes actuals, amb una multiplicació de reaccions de càstig i venjança extremament violentes. Tot plegat va forjant un ambient general d’inestabilitat creixent, de dubte i d’inseguretat, que pot minar profundament les bases més segures de justícia, de convivència i de llibertat que haurien de caracteritzar els ideals bàsics d’un món civilitzat. Esperem que al mateix temps tot això serveixi de revulsiu capaç de posar en relleu d’una manera molt més evident les greus incoherències d’un món que va a la deriva, perquè la gran majoria dels seus habitants estan condemnats a viure en la misèria extrema, en la ignorància i la por, en l’odi de l’un contra l’altre i en el dogmatisme com a única alternativa a les seves necessitats i esperances. Una civilització que basa la seva estabilitat en el lliure comerç i en el poder dels més adinerats, i que no és capaç d’assegurar de manera solidària i per a tothom els drets individuals fonamentals (alimentació, educació, sanitat, justícia, igualtat, habitatge, etc.) no pot trobar mai la pau indispensable per a qualsevol procés d’evolució de la justícia i el progrés.

La guerra acompanya la vida dels homes i de les dones d’aquest món des de fa més de 5.000 anys, i encara a l’inici d’aquest segle XXI la cultura de la guerra és més forta i més activa que mai. Els conflictes armats, cada vegada més nombrosos arreu del món, són la causa diària de milers de víctimes, sovint innocents. Amb més de 35 milions de desplaçats al món, mai abans a la història de la humanitat no s’havia arribat a uns nivells tan dramàtics de refugiats i de persones que no poden retornar al seu país d’origen.

Les guerres, com l’esclavatge, són formes de violència institucionalitzada; no són naturals ni normals i tenen el seu origen dins el seu àmbit cultural. Tal com recordava molt bé Raimon Panikkar, al seu llibre Pau i desarmament cultural (1993): «El primer exèrcit permanent, com a organisme especialitzat en la violència, nasqué a Babilònia en el moment en què la societat passà del matriarcat al patriarcat». Jan Smuts escriu: «Quan em miro la història, sóc pessimista, però quan em miro la prehistòria, sóc optimista». I és que la prehistòria no va conèixer les guerres, tot i que també hi havia violència més o menys tribal.

La civilització basada en el poder es va iniciar uns tres mil anys abans de Jesucrist, al mateix moment en què la invenció de l’escriptura va permetre al poder d’organitzar-se i d’establir un control precís sobre la societat, tot afavorint l’aparició de l’esclavatge per cobrir les necessitats de mà d’obra barata i de soldats. D’aleshores ençà, el nombre de guerres i de víctimes no ha parat d’augmentar.

Tanmateix, cal no oblidar que «al llarg de més del 95% de la seva existència, l’home ha estat caçador i no guerrer. La transformació urbana que va acompanyar la revolució neolítica es va caracteritzar pel pas d’una civilització matriarcal a una civilització patriarcal».

ELS CAMINS DE LA PAU: EL DESARMAMENT NUCLEAR,
MILITAR, ECONÒMIC I CULTURAL
(RAIMON PANIKKAR)

La recerca de la pau també acompanya la vida dels homes i de les dones d’aquest món des de fa més de 5.000 anys, però encara avui sembla una utopia inassolible a escala mundial. I malgrat tot, l’art de la vida humana consisteix precisament a desafiar el que sembla impossible. Dit això, i com també remarcava Raimon Panikkar, «l’enfocament de la pau per una sola cultura no ha superat l’arquetip de la Pax Romana […]. Aquesta pretesa pau ens és necessària per imposar la nostra cultura, la nostra economia, la nostra religió o la nostra democràcia». De fet, la pau no és possible sense desarmament, però el desarmament necessari no és tan sols nuclear, militar o econòmic. També cal —com proposa Panikkar— un veritable desarmament cultural, «un desarmament de la cultura dominant, que amenaça de transformar-se en una monocultura que pot ofegar totes les altres i acabar asfixiant-se ella mateixa». Hi ha manera d’aturar la cursa armamentista, d’unes armes cada vegada més mortíferes, i la proliferació mundial de tot tipus d’armes de destrucció cada cop més sofisticades? No podem oblidar els més de 124 milions de víctimes causades per les nombroses guerres del segle XX, des de la Primera Guerra Mundial fins als conflictes més recents, ni tampoc que més de 800.000 persones moren cada any a causa de la violència armada, i que la violència armada és, a més d’una cinquantena de països, una de les deu principals causes de mort en general.

La història té també una memòria i ens ensenya que «la victòria no mena mai a la pau, la pau no és mai el fruit de la victòria»; així ho proven les desenes de milers de documents estudiats per Jörg Fisch, en què basa la seva obra Krieg und Frieden im Friedensvertrag (1979). Aquests documents mostren la ceguesa humana més gran que puguem imaginar, però també la més gran ingenuïtat. En conclusió, la història ens ensenya que la pau no s’obté per un tractat, de la mateixa manera que l’amor no s’assoleix per decret. Hi ha quelcom en la naturalesa de la pau, com en l’amor, que no pot obeir a una ordre; en definitiva, «només la reconciliació pot dur a la pau». Tota pau es compon de tres elements iguals i essencials: llibertat, harmonia i justícia. Però, com diu Raimon Panikkar, «no s’ha de confondre la justícia amb la legalitat». O hem de recordar que la constitució original dels Estats Units excloïa els esclaus i els negres?

SENSE ELS SENTITS NO HI HA MEMÒRIA,
SENSE MEMÒRIA NO HI HA ESPERIT
(VOLTAIRE)

Una de les característiques fonamentals de tota civilització és la seva capacitat de recordar, ja que sense memòria no es pot construir un futur millor. La música és l’art de la memòria per excel·lència, i la més espiritual de totes les arts i, com a tal, és el primer llenguatge de l’ésser humà. El nadó, que no entén ni parla encara cap llengua, abans de comprendre el sentit de les primeres paraules de la mare, percep instantàniament tota la dimensió del seu amor i rep la primera lliçó d’humanitat a través de la seva tendresa i de la seva manera de cantar. Això és possible perquè el so musical té accés directe a l’ànima i immediatament hi troba una ressonància ja que l’home —com diu Goethe— «porta la música en ell mateix».

La música viva només existeix en l’instant mateix en què les ones sonores produïdes per la veu humana o pels instruments la concreten. I és aquesta mateixa limitació que la fa ser a la vegada la més humana i la més espiritual de totes les arts. La música és, doncs, un dels mitjans d’expressió i de comunicació més universals, i la mesura de la seva importància i de la seva significació no es determina pas segons els criteris de l’evolució del llenguatge —en el sentit de la història i del progrés— sinó a partir del seu grau d’intensitat expressiva, de riquesa interior i d’humanitat. Aquestes evidències són dues de les conquestes més significatives de la filosofia de l’art del passat segle XX, demostrada en la realitat amb la formidable recuperació i la presència en la vida quotidiana de la música d’altres èpoques i, també cada vegada més, d’altres civilitzacions.

UN OBLIT MIL·LENARI

Aleshores, com és possible que, durant tants segles, hàgim oblidat els mestres antics i les seves obres cabdals? Com és possible explicar aquesta llarga amnèsia de què ens parla Aldous Huxley al seu assaig sobre Gesualdo, aquell compositor de madrigals del segle XVI? Huxley hi esmenta la tràgica pèrdua de memòria de la consciència musical europea, una amnèsia que va perdurar fins a la fi de la Segona Guerra Mundial. «Fins i tot durant els anys cinquanta, el repertori musical d’abans de Monteverdi, esclafat per les successives capes culturals amuntegades per la modernitat, encara esperava ser redescobert». Com es poden explicar sinó les opinions, tan contundents i tan equivocades, sobre les músiques anteriors a Mozart i Haydn, d’un gran escriptor i testimoni clarivident de la vida musical del seu temps com va ser Stendhal?

Vegem què ens diu sobre les músiques antigues, a la seva Carta XIII, escrita el 18 de maig del 1809 a Salzburg: «La música dels alemanys es troba massa alterada per la freqüència de modulacions i la riquesa d’acords. […] L’antiga música dels flamencs no era sinó un seguit d’acords despullat de pensaments. Aquesta nació feia la seva música com els seus quadres: molta feina, molta paciència i res més. […] La melodia dels anglesos és massa uniforme, si és que n’hi ha. El mateix passa amb els russos i, cosa estranya, amb els espanyols. Com és possible que aquest país afavorit pel sol, que la pàtria del Cid i d’aquells guerrers trobadors, que encara trobàvem als exèrcits de Carles V, no hagi produït músics cèlebres?».

Tot això ve a dir que, en aquell temps, el record dels grans mestres dels segles anteriors havia quedat del tot oblidat, pel simple fet que pensaven que l’art de la composició es trobava en progrés continu i que cada nou compositor creava un nou llenguatge certament superior al dels seus predecessors. Podem trobar la causa d’aquesta manera de sentir i de jutjar en l’inici mateix del Renaixement en general, aquell moviment del segle XV inspirat per la redescoberta de l’art de l’antiga civilització grega.

Què va passar amb la música? Senzillament, que es continuava component i evolucionant d’acord amb l’esperit dels compositors del moment, sense tenir consciència que, durant els 1.500 anys anteriors potser hi havia hagut grans mestres, però no se n’havia conservat cap composició escrita. Així doncs, és evident que no podia produir-se cap «renaixement» veritable en el període de la història de l’art que coneixem amb aquest nom perquè, al contrari de l’arquitectura o de la literatura, no hi havia cap exemple musical grec que pogués servir com a model i, sense model en què poder-se inspirar, no era possible cap renaixement. D’aquí que es tendís a pensar, com feia Stendhal, que tota la música nova dels millors compositors del moment havia de superar per força les obres dels compositors anteriors, que restaven oblidades perquè es consideraven arcaiques i més primitives.

UN NOU RENAIXEMENT MUSICAL

Vam haver d’esperar fins a l’any 1829, que un jove director i compositor de vint anys, Felix Mendelssohn, va tornar a interpretar, per primera vegada des de la mort de l’autor, la Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach, perquè se suprimís aquest prejudici i s’iniciés la recuperació històrica, que encara avui continua amb més força que mai. A partir de la segona meitat del segle XX, també es van començar a recuperar les nocions de l’estil i del so dels instruments originals, alhora que es feia evident que tota obra d’art és transcendent i, per tant, mai no és intemporal, perquè sempre duu dins seu la marca del seu temps.

És en aquest context que la recuperació dels instruments d’època i de les interpretacions històricament fonamentades té un paper cabdal, especialment quan les fan artistes que tenen la capacitat d’entendre-les i el talent de fer-les reviure i de transmetre-les amb tota la complexitat espiritual i estètica.

Gràcies a aquests artistes del segle XXI, aquest renaixement musical és avui dia una realitat, perquè ha permès descobrir i retornar a la vida un gran nombre de músiques meravelloses que van des dels segles VII i VIII (amb les primeres notacions musicals que incloïen la definició de l’altura dels sons) fins a les músiques dels segles XV al XVIII, que romanien oblidades en arxius i biblioteques. Aquest veritable «renaixement», que encara continua, és l’ànima de la recuperació de la memòria musical europea, que compta amb un dels patrimonis històrics més importants i més universals de la humanitat.

TOTA MÚSICA VIVA ÉS SEMPRE CONTEMPORÀNIA

Resta, però, molta feina a fer, ja que són encara moltíssimes les músiques extraordinàries de tota mena (tradicionals, medievals, renaixentistes, barroques, clàssiques, romàntiques, o del nostre temps), que encara dormen en els calaixos, els arxius o en les biblioteques. Tot aquest material, si no és cantat o tocat, no el podem conèixer. Tenim també un bon nombre de músiques enregistrades, que constitueixen el millor testimoni de l’excepcional desenvolupament cultural d’aquest darrer segle. Però la música contemporània de debò és tota la música viva, la música cantada o tocada per músics d’avui independentment de l’any de la mort del compositor.

Els primers anys d’aquest canvi de mil·lenni, la pol·lució de tots els sorolls del món s’estén inexorablement i ho cobreix tot, i fins i tot la música se’ns imposa. El silenci ha desaparegut, i ens cal retrobar-lo, perquè, tal com va escriure Raimon Panikkar, «el silenci és l’únic espai de la llibertat i només es fa present en l’instant en què ens situem en la font mateixa de l’Ésser». La nostra civilització ja no el tolera, potser perquè no podem suportar la solitud. A qualsevol lloc hi ha música, la sentim més o menys vagament però no l’escoltem. La música s’ha banalitzat, hem perdut el sentit de l’esforç necessari per participar en els rituals sagrats o profans. Amb la simple pressió d’un dit podem crear l’ambient sonor més sofisticat i emportar-nos-el a tot arreu. La gran paradoxa és que cada cop hi ha menys persones que es puguin expressar cantant o tocant un instrument, i encara n’hi ha menys que siguin conscients de la importància fonamental de fer-ho per al desenvolupament de l’ésser humà.

LA MÚSICA, UN LLENGUATGE ESSENCIAL A L’ÉSSER HUMÀ

La mare que, encara que no en sàpiga, canta una cançó de bressol al seu infant, si ho fa inspirada per l’amor esdevé per al fill la millor cantant del món, i la seva acció de cantar és llenguatge (comunicació d’uns sentiments), estètica (projecció de la bellesa), medecina (relaxació) i educació (contribueix al desenvolupament de l’oïda i la sensibilitat musical del seu fill). Art, ciència, medecina, pregària, màgia o llenguatge, la música és cada una i totes aquestes coses a la vegada. Com la paraula, la música és feta de sons i de silencis, d’esperit i de sensualitat, d’emoció i de bellesa, de melodies i d’harmonies, de ritmes i d’accents, de colors i de ressonàncies, d’inflexions i de modulacions. Com tot llenguatge essencial a l’ésser humà, la música és fonamentalment un mitjà de comunicació, que només podrem posseir plenament si aprenem a utilitzar-lo durant els deu primers anys de vida. Passats aquest deu o. dotze anys, si no hem cantat ni fet música per a nosaltres mateixos, perdrem per sempre més la capacitat de ser sensibles a l’expressió musical.

Per tot això, és indispensable que tots els infants puguin accedir a una educació musical creativa, ja que solament la pràctica d’una activitat musical —al costat de les altres disciplines artístiques com la pintura, l’escultura, la dansa, la literatura, la poesia, el teatre— pot estructurar la personalitat dels joves ciutadans en el sentit d’una obertura de l’esperit, del respecte als altres i del desig de pau. Aquest ofici de músics, que ens obliga a viatjar constantment a ciutats i països llunyans, ens permet constatar que a tot arreu, incloent-hi els països més conflictius, hi ha una profunda set de participació en la bellesa i l’espiritualitat de l’art. Estem convençuts de la responsabilitat i la força que tots i cadascun de nosaltres podem tenir a fi de contribuir, a través de l’ensenyament, a retrobar i renovar aquest esperit humanista tan essencial de la nostra civilització, enriquint-lo amb les aportacions de les altres civilitzacions més llunyanes. La cultura, entesa en tota la seva dimensió estètica, espiritual i universal, és la que ens permet, a cadascun de nosaltres, revitalitzar-nos en el passat per poder participar millor en la creació d’un futur més just i més humà.

LA BELLESA PODRÀ SALVAR EL MÓN?

Crec fermament que els principals enemics de l’home —la ignorància, l’odi i l’egoisme—, només es poden combatre amb amor, saviesa, empatia i comprensió; no és aquesta aportació, al capdavall, la funció última de l’art i del pensament? És per això que cal conèixer el món globalitzat d’avui, ser més conscients de la complexitat de les situacions que vivim, per reflexionar amb esperit independent sobre els camins que podran contribuir a canviar «la terrible situació de desregulació en la qual viu una humanitat esgotada, que sembla haver perdut el contacte amb els seus valors essencials de civilització i d’humanisme» (Amin Maalouf).

Aquesta desregulació del món s’ha accentuat aquests darrers anys a causa d’una política econòmica inhumana que ha sacrificat milions de vides per imposar sistemes d’explotació totalment obsolets. Per aquest motiu, en aquesta època de greu crisi econòmica, el fort augment de la despesa militar al món sorprèn encara més: el 2011 ja havia assolit la xifra astronòmica de més de 1.700 bilions de dòlars i no ha fet més que alimentar i prolongar els nombrosos conflictes armats que assolen tant Orient com Occident, molts d’ells no resolts i sense gaire esperança que es resolguin a curt termini. Desgraciadament, aquesta proliferació de conflictes de llarga durada (Afganistan, Iraq, Txetxènia, Palestina, Àfrica) i els més recents (Síria), a més de guerres anomenades «irregulars» —guerrilles (a Amèrica Llatina) i terrorismes diversos—, han causat fins avui milers de víctimes innocents i més de 35 milions de desplaçats al món. Com escrivia i acusava Erasme, ja el 1516, «la guerra afecta en la major part dels casos aquells que no hi tenen res a veure». Vint anys després d’haver permès la destrucció sistemàtica de Sarajevo i la massacre de milers de bosnians innocents, ara assistim al martiri del poble sirià amb la mateixa indiferència humana i amb total impotència de les grans nacions. El mal absolut és sempre aquell que l’home infligeix a l’home, i és un fet universal que afecta la humanitat en conjunt. Hannah Arendt va ser potser la primera a reconèixer-ho, quan el 1945 va escriure que «el problema del mal serà la qüestió fonamental de la vida intel·lectual a Europa després de la guerra». L’art, la música i la bellesa poden salvar l’home d’aquest mal?

A la novel·la L’idiota, de Dostoievski, un ateu anomenat Hipòlit pregunta al príncep Mixkin: «És cert, príncep, que un dia vàreu dir que la “bellesa” salvaria el món? Senyors —s’exclamava, prenent tota la societat com a testimoni—, el príncep pretén que la bellesa salvarà el món […]. Quina bellesa salvarà el món? […] El príncep el contemplà atentament i no replicà per res». El príncep no té resposta, però nosaltres creiem, com Antoni Tàpies, en un art que és útil per a la societat.^[015] Un art que, a través de la bellesa, de la gràcia, de l’emoció i de l’espiritualitat, pot tenir el poder de transformar-nos i pot tornar-nos més sensibles i més solidaris.

Voldria acabar citant el gran escriptor José Saramago, persona compromesa i amic molt estimat: «Si em diguessin d’ordenar la caritat, la justícia i la bondat segons la prioritat, posaria la bondat en primer lloc, en segon la justícia i en tercer la caritat. Perquè la bondat, per si sola, ja us dóna justícia i caritat, perquè la pròpia justícia conté caritat. La caritat és el que resta quan no hi ha ni bondat ni justícia. […] Hi afegiria una petita observació. Sóc força gran i prou escèptic per adonar-me que la “bondat activa”, com jo l’anomeno, té ben poques opcions de transformar-se en un horitzó social compartit. En canvi, pot esdevenir el refugi personal de cada individu, el millor antídot que pot tenir aquest “home malalt” que és l’és ser humà».

Europa, estiu del 2015