11

HAVIEN PASSAT MÉS DE CENT ANYS

Havien passat més de cent anys des que els germans Verreaux capturaren la despulla d’Omaha, entre el brancatge verd del riu. També feia molts d’anys que la Maison havia tancat les portes al públic i les col·leccions restaven emmagatzemades sota la pols. Ara, Jules i Edouard Verreaux només eren una ombra del passat: dues fotografies penjades en una paret. Els seus hereus decidiren desfer-se de les bèsties dissecades, de les col·leccions d’ocells, dels ullals d’elefant… Alguns animals anaren a parar als llocs més impensats i servien de decoració a l’entrada d’un restaurant, en un cabaret, en un hotel de luxe, els decoradors del qual havien volgut proporcionar un encuny d’exotisme a les estances. D’altres van recalar en alguna col·lecció privada, al museu d’una ciutat perduda, al gabinet d’un centre escolar…

Anteriorment, havien amuntegat les peces i n’havien fet una sèrie de lots. Partides que llavors venien a l’encant. Disposaren que Omaha formaria part d’un estoc singular, potser el més valuós. Hi aplegaren un estruç, dos babuïns, un hipopòtam.

Maison i se l’emportà al sud, cap a una petita ciutat lluminosa, no gaire lluny de la costa mediterrània.

El veterinari instal·là aquella fauna exòtica adquirida a París al seu propi museu: una mena de gabinet devuitesc i anacrònic que mostrava als amics amb una punta d’orgull a la mirada.

—A cap museu del món no trobareu un ésser humà dissecat. Omaha és una peça única.

Havia fet construir una nova vitrina i, havia fet que li donassin cera, perquè amb els anys la pell s’havia assecat excessivament.

—¿És cert que no se’n troba d’altre en tot el món?

—És l’únic exemplar conegut. I si l’observes de prim compte, tot i que saps que té els ulls de vidre, perceps una mirada trista, com si temptàs de seguir-te el fil de les passes només amb els ulls.

—Ho sabeu cert, que els ulls són de vidre? Si sembla que hi veuen, aquests ulls…

Tancat en una gàbia de vidre, algú pensà que els ulls d’Omaha havien recobrat la capacitat de veure-hi; potser les vibracions mediterrànies que arribaven a la petita ciutat estimularen el nervi òptic d’aquell home.

Però Omaha era mort. Diuen que la mirada dels morts continua enviant certes informacions al cervell, només per unes hores. I Omaha portava dissecat mes de cent anys. I no tenia cervell, ni nervi òptic, ni retina… Només dues boles de vidre que afiguraven que eren dos ulls naturals. Dues boles, la mirada de les quals et perseguia inquieta com una amenaça.

Quan arribà la mòmia d’Omaha a la ciutat, hi va haver una gran festa. El veterinari va voler celebrar-ho amb músiques i sarau. Hi hagué ball d’aferrat enmig de la plaça i tocaren dues orquestres, les que portaven més marxa de la contrada. Algú va creure que la mòmia s’havia llançat a ballar. Però no era cert, tot i que va costar molt d’esforç convèncer la gent. N’hi va haver que acudiren a visitar el museu amb ulls escrutadora volien saber si s’havia moguda del seu lloc, si havia baratat de postura, si havia sortit de la vitrina…

Entorn d’ella teixiren algunes fantasies que connectaven amb certes pors antigues. Vells terrors que dormien sota les ales negres de la memòria. Deien que, de nit, la mòmia cavalcava una au dissecada: una àguila reial o per ventura un cigne de coll verd. Omaha s’aferrava a la pitrera de l’àguila i partien a volar terres enllà sobre el mar, fins que la fosca es diluïa. De retorn, portaven sempre un moixell de cabells entre les urpes que havien arrabassat del cap d’un vagabund, adormit en un banc d’una plaça, sota la porxada d’una església, entre les caixes de fusta abandonades ran de la porta d’un mercat.

Però, què en feien dels cabells robats? No quedava a la ciutat un sol vagabund amb cabells a la testa. Es deia que se’ls menjaven, que els cabells de vagabund tenen gust de móra, que de cabells de vagabund s’alimenten les criatures dissecades.

Durant la llarga vida que Omaha va viure després de la mort va perdre algunes coses: el llustre de la pell, la lluentor dels ulls, tot i que era una lluentor de vidre, la força de les mans —la llança li ballava entre els dits— el vernís de les ungles… També va perdre el nom. Ningú no recordava que havia estat el cabdill de la tribu dels bexuana, ni que la núvia, la bella i jove Idani, havia vingut de la part alta, d’allà on el riu és impetuós i salvatge, per esposar-se amb ell.

Havien passat molts anys i ningú no sabia que el seu nom era Omaha. En referir-se al negre dissecat del museu, en deien únicament el Negre. I la paraula tenia una estranya i fatídica aroma.

Hom utilitzava sovint, la paraula negre, per designar quelcom de prohibit o clandestí: el diner negre, el desig negre, el treball negre, l’economia negra i submergida… La seva figura, sovint polsosa, no evocava el vell tam-tam dels boscos, ni el misteri dels rius, ni les fulles que tomben dels arbres corpulents, ni les cases de fang i palla dels pobles de la tribu dels bexuana, ni el silenci verd…

Omaha s’espoltria en un racó del museu devorat per milers de formigues que cercaven endur-se’n un pessic de matèria orgànica als laberints secrets del formiguer. I hagueren de fer-li un tractament especial amb un insecticida, a fi de frenar el deteriorament a què es veia sotmès.

Potser fou aquesta circumstància que desvetllà entre la gent la preocupació pel Negre. Feia temps que la propietat del museu havia anat a parar a mans del municipi. I tingueren por que els titllassin de xenòfobs. Començaren a inquietar-se. Llavors, la discussió i el debat sobrepassaren els límits de la controvèrsia.

—No és legítim que el cadàver dissecat d’un home sia exhibit públicament.

—Per què, si l’exhibició és de caràcter científic? S’ofereix als estudiants la possibilitat de conèixer…

—De conèixer un cadàver dissecat que les formigues, resistents als insecticides i incessants, han destruït.

—¿Us agradaria veure un blanc dissecat en un museu?

—En sabeu alguna cosa, de la seva mort? ¿Va succeir de forma natural o el mataren perquè volien dissecar-lo?

—Una comissió d’experts ha fet un informe on s’assegura que morí de bronquitis.

—No és un circ, això. ¿Quina idea teniu dels museus?

Aviat, emperò, començaren les manifestacions en contra de la permanència del negre dissecat al museu. Alguns hi veien el ressorgiment d’antics problemes racials que tornaven a manifestar-se.

I el consistori municipal s’intranquil·litzà. Llavors, decidí de reforçar la vigilància, no fos cosa que a algú se li acudís d’assaltar el museu i segrestar el Negre.