9

ESPERAVA QUE LA BARCA VINGUÉS

Un dia —llavors la Maison havia tancat les portes i les mòmies s’amuntegaven polsoses als magatzems— un antropòleg de París, Monsieur Gounaud, decidí d’estudiar la vida dels bexuana i viatjà a les terres de la conca del riu Orange, amb la curolla d’investigar la manera de viure de la gent d’aquells pobles, cinquanta anys enrere: en aquell temps en què els germans Verreaux s’havien apropiat del cadàver d’Omaha.

Monsieur Gounaud va poder parlar amb el vell Edouard, mentre feia els preparatius per al viatge, pocs mesos abans de la mort. Li explicà alguns secrets referits a aquell territori, al caràcter de la gent, a les formes de viure. Li féu donació d’un vocabulari manuscrit en el qual havia agrupat per ordre alfabètic les paraules essencials de la llengua bexuana amb les seves equivalències francesa i llatina. I li entregà una sèrie de mapes que guardava com un tresor. Li va dir, abans de partir:

—Dóna’ls records meus: als turons, al riu, als petits pobles perduts enmig dels boscos, a l’horitzó verd…

Recollí aquells mapes, els plànols, una sèrie de croquis, alguns apunts. Féu fotografies, sobretot al cos embalsamar d’Omaha, i se les emportà amb tot aquell material que constituïa la base del seu estudi. Partí de bon matí, un dia de tardor, quan les acàcies dels jardins de París perden les fulles i la ciutat es dilueix rere les boires. Escriví en un dietari la crònica quotidiana del viatge, en la qual anotava amb estricta fidelitat els esdeveniments i les peripècies que els succeïren. Passaren moltes dificultats i els van ocórrer diversos incidents, fins que arribaren a les terres fondes de les valls de l’Orange i del Vaal. Allí s’establiren i iniciaren els treballs de recerca.

En un començament, es dedicaren a l’observació. Parlaven amb la gent: els pastors, els que conraven la terra, els caçadors, els que pastaven el fang i assortien els pobles d’olles i altres objectes de terrissa, els pescadors, els teixidors, els bruixots, els mestres, els músics, els guerrers… Monsieur Gounaud escriví moltes pàgines. Cada nit, en arribar a la cabana en què s’instal·laren, obria el quadern, destapava el tinter i començava a escriure…

El seu escrit ocupà centenars de fulls en els quals descriví aquelles terres i la gent que hi habitava: els costums, les creences, les rondalles, les músiques, els balls… Algú li parlà d’aquell pacte amb la Mort; però va fer-ho com si es tractàs d’una faula vella que feia molt de temps que havia prescrit, perquè només la gent més antiga se’n recordava.

Un dia acudí a visitar una dona que vivia sola, en una casa de palles i fang, a l’extrem d’un poblat. Li havien dit que era la més gran de la tribu i que tenia bona memòria. Li feu moltes preguntes i omplí les carpetes d’observacions i d’històries. Li parlà, a força de pregar-la, de la seva vida.

I li explicà que s’havia casat amb l’home més valent i generós que mai ha existit, que la Mort l’hi va prendre quan encara eren joves…

—Una nit en què vengué abrigada amb el vent, la Mort. Era un vent luctuós, afamagat…

Tenia els ulls cansats, la pell rugosa, el cabell gris. L esquena lleugerament corbada, els dits de les mans deformats pel temps, el pas feixuc. I es deia Idani.

—Sé cert —va dir Monsieur Gounaud— que mai no hi ha hagut una dona més bella…

—Vaig arribar pel riu. Portava, un vestit de seda verda. Només hi hauré fet sojorn per un temps incert, a aquest poble. Qualsevol dia tornaré a pujar en una canoa i seguiré el camí… Fa temps que ho esper…

Idani va somriure. Havia explicat centenars d’històries, però havia dit molt poques coses de la seva pròpia; com si sentís una certa vergonya de parlar d’ella.

I no quedava ningú, si no era ella, que mantingués viu el record d’Omaha: la memòria del cabdill jove, tan prest arrabassat a la vida.

Però Idani s’estimava més no parlar d’Omaha amb Monsieur Gounaud. Li agradava explicar-li infinites històries del temps antic, recitar-li tirallongues de versos que relataven l’epopeia dels déus fundadors de les tribus, embulls de paraules i jocs enigmàtics… Li parlava del fill, que ja tenia néts, i vivia a l’altra banda del riu…

Defugia parlar-ne, d’Omaha. Ho evitava sempre i, alhora, alçava un mur de contenció al voltant del cor. Havia patit molt, i no era cosa de gratar en les ferides.

Un dia, emperò, Monsieur Gounaud s’atreví a jugar una carta difícil, especialment compromesa. Es plantà sol a la cabana d’Idani de bon matí. Ella s’estranyà de veure’l tan prest; però tornà, a somriure. El convidà a beure una tisana d’herbes i encetaren la conversa, asseguts a prop de la llar. En aquell moment, Monsieur Gounaud obrí la cartera i en va treure les fotos d’Omaha. Les va estendre sobre la taula i va dir:

—No sé si em sabries explicar alguna cosa d’aquest home… Te’n recordes, d’ell?

Idani obrí la finestra. La claror del dia envaí l’estança i il·luminà les fotografies. Els seus ulls van multiplicar-se, de sobte: centenars d’ulls que no sabien explicar-se el que veien. Centenars d’ulls repartits per tota la cara. I l’espireig del plor a cada punta.

La veu li tremolava:

—És Omaha. És cert que és Omaha. He esperat cada dia la Mori perquè em portàs a ell. On és? Cada dia he esperat la petita, barca… I ara tu (d’on véns, estranger?) me’l portes multiplicat en cada un dels teus papers… Per què?

I partí cap al riu.

Sortí de la cabana i s’acostà a la ribera. Potser va perdre el cap, aquell matí, mentre observava l’aigua. Alçà la vista i cridà com una bèstia: com una àguila o un guepard ferit.