8

EL REI DE LA CREACIÓ

De sobte, l’espelma va apagar-se i Jules va creure que Omaha alçava la llança de ferro, disposat a clavar-la-hi al cor. Va pensar que tenia algun embruixament, aquella mòmia. Un terrible destí: la voluntat de venjar-se deis que l’havien arrencat a la pols misteriosa de l’aigua, i no havien permès que s’integràs al regne secret de i a Mort.

Va tenir por. Era un sentiment que Jules mai no havia experimentat, tot i que havia hagut d’afrontar situacions arriscades, extremadament perilloses: les incursions a l’interior de la selva a la percaça de bèsties exòtiques i de monstres, la navegació per un riu turbulent en una barca rudimentària, entre vells cocodrils, l’encontre inesperat amb un grup de guerrers en una cruïlla de camins, enmig dels boscos…

Tingué por. Omaha havia estret les dents amb continguda ràbia. I tenia els ulls —aquells ulls de vidre que li havien clavat en la cavitat buida de les òrbites— a punt de saltar. Alçà la llança i la féu bellugar entre les mans, com si tractàs d’encalentir-la a fi d’obtenir agilitat de moviments. Jules va pensar que la maragda de la punta, esmolada i fina com la fulla d’un ganivet, vindria a clavar-se al seu cor malalt i acabaria morint-se entre ocells dissecats.

Quan es despertà, Jules va sentir la ferida i va pensar que, probablement, aquell somni havia estat un avís. Havia sentit un combat de veus extraviades, crits que venien del fons de la selva, paraules tan dures com la pedra despreses d’una llengua que desconeixia: l’antiga parla dels bexuana. ¿Qui podria conèixer el significat d’aquells mots? No va saber si eren les restes d’una fórmula màgica o el fragment d’una oració perduda. Però era com si la boca que els pronunciàs tingués rovellades les juntures, oxidades les dents. No els va entendre, però del fons de les paraules s’alçaven els fantasmes dels boscos: el crit d’un babuí a punt d’esser devorat per un guepard, l’estrèpit del riu en precipitar-se en el barranc, la suavitat de les canoes que solquen la fragilitat de l’aigua, l’olor de cendra despresa dels pobles cremats, les llargues fileres d’homes i dones encadenats pel coll menats pels mercaders de cap a la costa, el renou del fuet sobre la pell dels negres —¿de quin color són les bastonades sobre la pell d’un negre?—, el xiscle silenciós de la boa…

Jules va recordar-se d’aquells dies a la factoria de la ciutat del Cap, quan assecaven al sol el cos d’Omaha. I va pensar en el devessall de mosques: milers de mosques blaves… I ara, sota els efectes de la febre, s’afigurava que Omaha saltava de la vitrina i l’empaitava amb la llança de ferro, voltejat de mosques metàl·liques… Va tornar a tenir por. Una por blava, del color del ventre de les mosques.

Jules va morir jove. Morí una nit de cap d’any, poc després de les dotze. Els estossecs acabaren ofegant la mica de vida que li quedava. La pluja queia persistent sobre els bulevards, mentre ell escopia sang i pus en una tovallola de fil. No va tornar mai més a Africa. Durant l’agonia, els familiars que el vetllaven al capçal del llit varen creure que pronunciava fins a quatre vegades el nom dissecat d’Omaha. Era una por sòrdida que sorgia d’una fissura extrema del cor.

La Mort li va tallar el fil de la vida després de mitjanit; però sobre les nines dels ulls romangué clavada la imatge d’aquell home —la pell negra, llustrosa, el cabell atapeït i curt— que robaren al riu.

Li tragueren les vísceres i el desossaren, li varen fer una carcassa de fusta i l’ompliren de palla. El portaren a París i el feren rei de la seva extravagant creació: tigres embalsamats, girafes, cocodrils, hienes, guepards, babuïns, cérvols… Un paradís de mòmies polsoses… Jules va morir al pis superior de la Maison, als apartaments privats. Edouard, el germà, li va tancar els ulls. Pocs dies després —només el temps just per assistir a l’enterrament— se’n tornà a la ciutat del Cap. L’esperaven els operaris de la factoria Verreaux, disposats a iniciar els treballs per a la nova temporada. Hi arribà amb el record massa fresc de la mort del germà.

Cada any, mentre durava, la mostra, hi acudien compradors que cercaven augmentar les col·leccions. També hi anaven els directors dels museus d’història natural més acreditats d’Europa, professors universitaris i naturalistes que dirigien l’adquisició de materials amb la finalitat d’organitzar gabinets científics per a la formació dels estudiants. Però la Maison Verreaux es reservava les peces més atractives per a la col·lecció pròpia. Tot i que hi hagué alguns d’aquells visitants que s’interessaren en l’adquisició d’Omaha, el gerent havia de dir-los que no estava a la venda, perquè havien decidit d’integrar-lo als fons particulars de la casa.

La Maison Verreaux va tenir encara algunes dècades d’esplendor, després de la mort de Jules. Mentre Edouard pogué ocupar-se de l’organització de les batudes d’animals salvatges i del procés posterior de dissecació, es va mantenir en el primer lloc. Però l’interès per la fauna inert, farcida de carcasses de fusta i filferro, anà mancabant amb el pas del temps. Potser la curiositat dels estudiosos es dirigí cap a altres maneres de comprendre la vida, de copsar les relacions que s’estableixen entre els éssers vius i l’espai en què habiten.

Lentament aquell negoci entrà en un procés de crisi que s’aguditzà durant la vellesa d’Edouard Verreaux. Se sentia cansat d’encarar-se cada dia al perill, per espai de tants d’anys. Va morir com un vell patriarca bondadós. També va fer-ho als apartaments privats de la Maison. Durant els últims temps de la seva vida —el cabell blanc, la barba llarga, els ulls entelats—, ben igual que Noè, vigilava la nau atapeïda d’animals polsosos.