1

LA MORT SALVATGE

Això era i no era… un poble petit, perdut en una vall ombrívola, entre muntanyes cremades i el silenci verd de la selva.

Era i no era… un poble de les velles tribus dels bexuana, al cor d’Àfrica. Anys enrere, la gent d’aquest poble havia ret —ningú no sabia quants d’hiverns havien passat, d’ençà d’aquell temps— un pacte amb la Mort.

Cert és que la Mort, tan cruel, 1’havia respectat, aquell pacte.

Els ancians del poble decidiren asseure’s en consell. Negociaren amb la Mort i decidiren que solament vendria una vegada cada any, quan els núvols tomben dins el riu i cau la primera fulla dels arbres, a recaptar la gent que havia d’endur-se’n.

Una volta només. Aquells ancians —era un temps remot— havien aconseguit quelcom d’impossible: que la Mort s’avingués a contenir la salvatgia, i acceptàs de fer un pacte.

Quan arribava la nit, sempre la mateixa nit, la gent sortia de casa, tot d’una que sentien el colpeig del tam-tam: homes, dones, vells… Ningú no sabia si hi tornaria, a casa. Es congregaven al casalot públic, a l’extrem del poblat, i, quan hi eren tots —també el cabdill de la tribu i la seva família—, disposats a passar-hi la nit i a esperar, arribava la Mort puntualment.

Sabien que, només que poguessin traspassar el llindar de l’alba, tenien assegurada la vida per espai d’un altre any. Com tots els anys, s’arreplegaren al casalot i tancaren la porta: els homes, les dones, els joves, els vells, els infants… Absolutament tots.

Ningú no tema ganes de morir-se: ni els joves, ni els vells, ni els malalts. Tots trobaven excuses per evitar la Mort: que tenc els fills petits, encara; que sóc un home fort; que els meus pits son durs i poden alletar mitja dotzena d’infants robusts; que tenc el braç més fort de la tribu: més dur que la pedra, tot de venes que s’inflen; que estic enamorat…; que… Tenien por, tanmateix. Era una por misteriosa, indesxifrable: el dolor de l’últim sospir, la solitud de l’agonia, el terror de corrompre’s, la incertesa del més enllà, l’obsessió del nores…

Un rere l’altre arribaren en silenci al casalot públic i, quan hi foren tots, tancaren les portes. Sempre hi havia algú incapaç de contenir el plor, D’altres cercaven defugir el terror de la nit i organitzaven jocs d’envit i burles grotesques relacionades amb 1’escarni i el sexe. Se’n reien, de la por, i oblidaven que aquella nit podia ser l’última nit de la seva vida.

—Amb la Mort compareixeran els que se n’anaren l’any passat, i l’altre any, i l’altre… Necessita companyia, la Mort; perquè és cega.

—Per què és cega?

—Potser perquè és cega, sempre guanya. És un guany cec, el guany de la Mort.

—Però per què existeix la Mort?

—Amb la Mort tornaran els que partiren l’any passat i assistiran els que se’n vagin aquest any, durant el breu camí que mena a l’extrem del riu: on es perden els cossos dels morts.

—A l’extrem del riu, la boira és negra perquè s’alça dels morts.

Un any rere l’altre, la Mort arribava de la mateixa manera: després de mitjanit, no es feia esperar gaire. Arribava transvestida en forma de vent. D’un vent paorós que s’introduïa per davall la porta i penetrava el casalot. Llavors, la veu rugosa del vent passava llista. I era una veu que cridava cadascú pel seu nom.

N’hi havia que partien tot d’una. D’altres es resistien a entregar-se. Alguns s’aferraven a l’esposa, al fill, al germà… Fins que la veu, tanmateix, s’imposava rotunda.

Aquella nit va cridar el cabdill de la tribu. En pronunciar el nom de l’home més valerós del poble, tota la gent es va estremir. La veu del vent ressonava, tètrica:

—Que vingui Omaha.

—Omaha? —es preguntaren tots.

I el vent tornà a dir, autoritari i repugnant:

—Que vingui Omaha…

I Omaha, que no volia que el tinguessin per covard, començà a caminar lentament, el pas ferm. Ningú no s’atreví a retenir-lo. La Mort el cridava i ell havia de respectar el vell pacte. Obrí la porta i sortí al carrer. El seguiren aquells altres que figuraven a la llista: Idi, Ngalyema, Kabaka, Niari, Badzwa… Ningú no gosava dir una sola paraula.

De matinada, el vent començà a caure, fins que el dia trencà entre l’arbreda. Llavors sabien que, per espai d’un any, la Mort no tornaria a posar el peu al seu poble.

Al carrer, davant la casa pública, hi havia els cossos morts estesos a terra. Els rentaren, els vestiren i els ficaren en canoes de palla i fusta, a punt per al gran ritual funerari d’aigua i pregàries. Van cantar tot el dia: càntics que interrogaven els cadàvers a fi de saber com és la vida a l’altra banda del món. Però els cadàvers mai no responien.

Els acomiadaren un per un. Els cobriren de fulles perfumades i els llançaren pendís avall pel corrent del riu, fins a l’extrem. També el cos d’Omaha, el cabdill jove i fort dels bexuana.

L’amortallaren amb esmenada delicadesa. Li posaren un sudari teixit de brins de cànem i una llança de ferro amb la punta verda entre les mans. Llavors el col·locaren en una canoa coberta de fulles aromàtiques i el llançaren al riu. Lentament navegaren, els cadàvers. L’aigua corria tranquil·la, pausada. Els tam-tams acompanyaren les pregàries a l’hora del crepuscle, mentre la fosca vegetal dels boscos s’engolia inclement les canoes.