4

IDANI

Quan la Mort pronuncià el nom d’Omaha —tots escoltaven, l’alè trencat, la llista fatídica— un calfred va recórrer la pell esporuguida dels homes i les dones. Alguns tremolaven. D’altres van plorar d’impotència. Uns altres, de ràbia.

Una veu va atrevir-se a cridar, furiosa:

—És bèstia, la Mort. I s’agrada d’envestir de manera imprevista, quan ningú no s’ho espera. Per què?

Però Omaha es posà a caminar cap a la Mort, atret per una estranya força que l’estirava cap a l’altra banda del mur. I no escoltà ni el plor de la gent, ni els planys de l’esposa, la jove Idani. Potser només mirà per últim cop el somriure fràgil, endormiscat, del seu fill de pocs anys. Es posà a caminar amb severa decisió, perquè no volia aparèixer davant si mateix com un covard.

Omaha i Idani es varen, conèixer el dia en què acudí al poble la gent de la tribu dels bexuana que habitava les terres de la conca del riu, amb motiu de les festes de proclamació del nou cabdill. Era filla d’un home principal i acompanyà els pares.

Després que la va veure i observà aquells ulls tan profunds, no la pogué oblidar. La cerimònia impedí que parlassin; però Omaha havia retingut el nom en la memòria, perquè havia sentit la veu d’una amiga que la cridava:

—Idani, vine. Què esperes?

Difícilment, Idani pogué desprendre’s de la mirada d’Omaha. Aclucà els ulls quatre o cinc vegades, abans de decidir-se a seguir la veu de l’amiga. Però fou com arrencar-la d’una força secreta que la capturava.

Va marxar amb els pares, de bell nou, després que s’acabaren les grans festes. Però partí amb una certa recança al cor: ni que portàs un clau reblat sota les ales. Ni mentre durà el camí de retorn, ni durant la vetllada, ni en tota la nit va esser capaç de treure’s del pensament el Hambree d’aquells ulls. Va pensar que potser havia estat un engany; però sabia cert que la mirada d’Omaha contenia un misteri que no s’atrevia a desxifrar.

L’endemà Idani ajudà la mare en la preparació dels brins per al teler. Just havien acabat la collita del cànem i es disposaven a elaborar el teixit.

A mig matí, Omaha es presentà a la casa d’Idani. Portava un ram de flors pigmentades de blau i suplicà als pares que els deixassin parlar sols. Només van mirar-se. Idani havia entès perfectament el missatge i va dir, llavors que ell tot just acabava d’entregar-li les Flors:

—És com si hagués passat un milenar de dies, només d’ahir ençà.

Demanà als pares que permetessin que es casàs amb ella. Però els pares van dir que això ho havia de decidir la filla, perquè no volien seguir el costum d’altres tribus —també els bexuana ho havien fet en altre temps— de bescanviar-la per un ramat de bous.

Idani els va dir que feia molt de temps que ho tenia decidit: des de la tarda del dia anterior —era com si hagués passat un milenar de dies— a l’hora en què va sentir-se encativada pels ulls lluents i blaus d’Omaha.

Es prepararen per a la noça. Tots els pobles de la tribu dels bexuana enviaren els millors músics —tocaven amb instruments antics músiques mil·lenàries i creaven un somni d’ombres transparents, seductor i enèrgic—, els cantaires de veu melancòlica, els dansadors que participaven en el ritual de l’esposori i aquells altres que interpretaven —llunes salvatges— balls i follies d’enamorament.

Vingueren, també, els narradors de contes, els homes que servaven a la memòria les velles històries dels bexuana: els mites i les gestes heroiques dels primers pobladors d’aquelles valls, a l’empara dels meandres del riu, sota la selva fosca: la història d’aquell déu que, fins a la tercera prova, no encertà el punt de morenor que volia per a la seva criatura, la del pacte vell amb la Mort esquiva…

La núvia també vingué pel riu. Les canoes que s’emportaven els morts partien aigües avall i es perdien en el barranc. La núvia vingué de la part alta, de la regió de les fonts on el riu és abundós d’aigua, impetuós i bàrbar.

La canoa que la portava era plena de flors. Ella duia un vestit de seda verda i la seguia un esbart d’ocells pintats, les ales esteses i el vol esquiu.

També acudí a la noça l’home més vell de la tribu dels bexuana. Vivia a la muntanya en una casa de pedres i fusta, prop de l’ull d’una font. Vingué seguit d’un esquadró de bèsties que arreplegà pel camí, gairebé un mostrari d’animals salvatges: una parella de lleons, una altra de tigres, una altra d’elefants, una altra de girafes, una altra d’hipopòtams…

Pocs anys després, alguns d’aquells animals que acudiren a la noça segurament coincidiren amb Omaha a París a la Maison Verreaux, embalsamats per sempre, exposats a la curiositat del públic.

—És bella, Idani —comentava la gent.

—Encara que trescassis l’univers, no en trobaries una altra de tan bella.

—Hi ha en els seus ulls el rastre minúscul del paisatge: la remor dels rius, la pulsació del cel en fer —se fosc, el silenci verd…

—És bella com la lluna fosca.

Encara no feia un any, després de la noça, Idani va parir un fill. Li posaren Niadzwa i tenia molts de cabells, una espessor de cabells rulls que li cobria el cap, fins a les orelles. El pare va dir, tot d’una que el va veure:

—Serà venturós: cada rull de cabells oculta una obscura fortuna.

Niadzwa no tenia tres anys, aquell dia en què el vent de la Mort ordenà que el jove cabdill abandonàs la seva gent i sortís al carrer. Omaha partí. Ningú no va percebre sobre el seu rostre ni tan sols un gest minúscul de contrarietat. Abans de travessar el portal de la casa pública, no pogué resistir de girar-se. Dins el plor d’Idani, en la minúscula dimensió d’una llàgrima, va veure emmirallada i diminuta la seva figura. No va poder trencar, tanmateix, el lligam que els unia a través de l’esguard. Girà la mirada cap al fill. Niadzwa no hi veia de son. El pare va somriure perquè s’adormís.