Feliç escaiença és estada per a mi la de trobar a París, l’única vegada que hi só estat, a l’incomparable Mistral, que feia divuit anys no s’hi havia acostat. Catorze en fa que jo l’havia vist a Barcelona, en la flor de sos dies, alt, ros i ben plantat com cap home hi hagi, i guspirejant en ses paraules, en sos ulls i en son front espaiós, la flama del geni que jo admirava en sos llibres. Jo acabava de llegir Mireia, i venia, per tant, ben preparat; mes mai la vista de cap home m’ha fet tanta impressió. Ara sos cabells rossos s’han tornat grisos, preparant-li una hermosa corona d’argent per a la vellesa, que encara està lluny d’ell. Encara guarda quelcom d’aquella hermosura baronívola, i no és pas veritat, gràcies a Déu, el que ell afirma, per humilitat, en els primers versos de Nerto, de que son astre està en la devalado.
M’abraçà afectuosament al reconeixe’m, i em demanà noves de Catalunya i de sos principals escriptors i poetes, amb molts del quals féu coneixença en 1866. Coneix molt bé les flors de nostra literatura i les obres mestres de nostra llengua, en la que s’expressa algunes vegades, trobant en sa memòria els mots i frases, que lliga i ordena amb gran facilitat, cosa que apar increïble no havent estat entre nosaltres més que mitja dotzena de dies. Mes l’amor és un gran mestre; i en Mistral, que sap que un doble lligam uneix nostra terra a la seva, estima a Catalunya gairebé amb amor filial, i als, catalans (ne podem respondre) amb ver amor de germà. Aquell vespre, els «Cigaliens», o sia els membres de la Societat felibrenca «La Cigala», oferiren un dinar a son digne president. Era la primera vegada que es trobava entre ells, encara que a sa escalfor devia sa existència la naixent associació. Tots, o gairebé tots, eren provençals, i l’amor de llur pàtria, de llur Provença, que des de París se veu més a prop de Catalunya, els congregava. Que coses tenien que dir-se!, que records i somnis que contar-se, realitzats molts d’aquests en eixos dies de triomf del gran poeta! S’aixecà ell per a fer el primer brindis. De què parlarà? Què els contarà de la terra que tant enyoren? Què portarà en son bec d’or als rossinyols de París l’àliga de Provença? Els parla de Catalunya: de l’anada que hi féu fa catorze anys; de la coral i entusiasta rebuda que hi trobà, des de Figueres, on entrà al repic de les campanes tocant a un solemnial ofici de difunts pel seu pare, que per allí havia passat en les guerres de l’imperi, fins al cim de Montserrat, on els poetes catalans responien amb el crit de «Visca Provença!» als seus entusiastes de «Visca Catalunya!».
Per últim, amb una amabilitat suma, me presentà als simpàtics felibres de París, contant-los fil per randa, amb paraules que em confonien, l’argument de L’Atlàntida, fantasiant amb sos passatges i poetitzant-los amb els màgics colors de sa eloqüència.
Jo plorava, recordant nostre primer encontre, i, entre agraït, confós i avergonyit, no sabí què respondre.
Altres s’aixecaren per a brindar i enraonar darrere seu, entre ells l’autor de La Fille de Roland.
Com s’estila en els dinars felibrencs, després dels brindis vingueren les cançons, i en Mistral, com a rei dels trobadors, hagué de cantar la primera, que fou encara un xic per a nostra terra, però també per a la seva. Lou bastiment ven de Majorco fou la cançó que refilà de la manera que sols ell sap fer-ho, puix a sos molts i brillantíssims dons Déu volgué afegir-li el del cant. El primer baix de l’Òpera, fill de l’Ariège, que cantà després d’ell, no féu pas tanta impressió en aquell estol de poetes i artistes que l’escoltaven.
Després del rossinyol cantareu les cigales; mes, oh dolor!, tots havien oblidat la cançó de llur terrer, la que haurien apresa a l’ombra dels saules del Rose i de les oliveres d’Avinyó. Tots llegiren hermoses poesies, però franceses, amb llenguatge, inspiració, accent i aire parisenc.
Coronava la festa, ostentant en son pit una cigala d’or, símbol de la Societat felibrenca, la noble, hermosa i digna esposa del calignaire de Mireia: la Mireia de nostre Calendau.
Aquests dies, a París, en Mistral és el poeta de moda: en tots els quioscos se veu el seu últim retrat, que ha publicat Le Monde Illustré i algun altre periòdic.
Se troba son nom obirador en tots els periòdics de tots partits i colors i en molts títols de llargs articles sobre el darrer de sos tres poemes, Nerto, la darrera i gentil filla d’en Mistral, germana de Mireia. L’han convidat a honrar llur taula els primers escriptors de París, artistes, savis i fins polítics de tan diferent escola com el duc d’Orleans i l’actual president de la República. Se li ha dedicat un magnífic àlbum d’escollides poesies, delicats dibuixos i bells trossos de música, amb 800 firmes de les primeres de França. De sos pensaments sols me recorda, per sa senzillesa, el d’en Victor Hugo, «Aimer c’est agir», que va en la segona i tercera plana. «Amar es obrar»: té raó l’autor de les Orientals. En Mistral, amant, va refent la Provença; amant i cantant son passat i recollint les pedres escampades de la llar i del santuari assegura son esdevenidor; mentre aquell, cantant amb sa gran lira les revolucions, atiant les passions del poble, votant l’expulsió dels frares al mateix temps que la tornada dels comuners, i donant últimament un sí en la fatal llei del divorci, va destruint la família, soscavant la fe i donant una empenta més a la França, que cau de l’altura a que la Providència l’havia aixecada.
En Mistral i en Victor Hugo representen avui els dos grans corrents de la poesia contemporània: aquest canta les conquestes de la llibertat i els pobles anant en romiatge al temple de la raó, i l’altre el retorn a la deserta llar dels avis; l’un té escrites en son escut les tres paraules: «Liberté, Egalité, Fraternité», i l’altre hi té les que tenim en els nostres els trobadors de Catalunya: «Patria, Fides, Amor».
Els que desitgem la descentralització dels pobles, els que volem que la ciutat no es mengi el vilatge, ni la capital, per alta i gran que sia, la província, hem d’agrair a en Mistral l’haver enarborat aquest penó a l’altra banda dels Pirineus, en un poble germà de Catalunya i que es troba en consemblant situació, i els que creiem devem agrair-li més i estimar-lo més encara. La Nerto, que és obra d’un veritable creient, va precedida d’un pròleg que és una veritable professió de fe. Anant, doncs, a publicar en la corrompuda i descreguda París aqueixa obra, hi ha anat a plantar una bandera, que és la nostra, i, cosa rara!, no ha sigut apedregat, ni xiulat, com era de témer, sinó aplaudit amb entusiasme; i no per catòlics i provençals solament, sinó per gent de totes maneres de pensar, des d’alguns rectors de Seminari, que ens consta l’han felicitat, fins a periodistes i escriptors que no creuen en res d’aquest món ni de l’altre.
És més notable aquest triomf ara que el públic que llegeix ha arribat a tal degradació, que no sols fuig de tot el que és religiós, sinó que compra les obres per l’escàndol que produeixen. Bon exemple d’això és Les Blasphèmes, d’en Richepin, obra sense cap valor ni mèrit literari, que deu pura i simplement al bombo de la impietat més descarada les onze edicions que se n’han fet en tres mesos.
A en Mistral, la Providència li ha donat grans i indiscutibles dons de que ell usa a favor de la Provença, com un bon fill que aplega sols per a sa mare. I com ha despertat aqueixa província amb sos càntics, fent-la ressuscitar, cantar, escriure, pensar en el passat i en l’esdevenidor! Ell ha fet aixecar de ses oblidades tombes els trobadors, els mestres de la moderna poesia de l’Europa; ha fet que es tornessin a obrir les poètiques corts d’amor, els torneigs del gai saber, ha fet tornar els ulls al campanar dels pobles antics a molts provincians que s’avergonyien d’ésser-ho i de dir-s’ho, i ha tornat a encendre en els vilatges i en les masies de Provença i del Migdia de França el foc de la llar, apagada feia quatre centúries.
JACINT VERDAGUER