Amb l’alba clara s’emmarida

el cant de la cuera eixerida.

La terra, enamorada, espera el formós sol

de frescor i d’alba vestideta,

tal com esper la donzelleta,

amb rics vestits i enjoiadeta,

el jove que li ha dit: —Fugim!, sí…!, fugim tost!—.

Per Crau tres homes caminaven:

tres porquers eren que tornaven

de Sant Xamàs el ric, on hi havia mercat.

Venien de vendre llur ramada,

i, tot parlant amb veu pausada,

al coll, segons costum usada,

portaven llur argent en la capa amagat.

Quan, tot d’un cop: —Xit, camarades!

—diu un dels tres—. Per dues vegades

que em sembla oure sospirs d’aquests brucs entremig.

—Ca! —els altres fan—. És la campana

de Sant Martí o de Maussana;^[83]

o qui sap si és la tramuntana^[84]

que tot passant remou les mates dels garrics—.

Això dient, d’una ginesta

una lamentació funesta

surt que els deté de prompte i que els fereix el cor.

—Jesús! Maria! —tots cridaren—.

Ço és un misteri!—. I se senyaren.

I a poc a poc tots s’acostaren

envers on cada cop els clams eren més forts.

Quin espectacle! Entre l’herbatge,

sobre els palets, blanc el visatge,

girat de cara a terra, Vicenç estava estès;

la terra de prop d’ell petjada,

i sa camisa espellifada,

i l’herba tota ensagnantada,

i els vims tots escampats, i son formós pit fes!

Abandonat en la campanya,

sols amb els astres per companya,

allí havia, el pobret, passat tota la nit;

i l’alba clara, fresca, humida,

ferint sa vista enterbolida,

havia retornat la vida

a ses venes mig mortes, sos ulls ensems obrint.

I tots tres homes, sens fer fressa,

varen deixar el camí amb prestesa,

i tots tres, arrupits, li van arranjar un bres

amb les llurs capes, que estengueren.

Aprés entre tots el prengueren

a pes de braços i el dugueren

fins al mas dels Lledons, que era el més apropet.

Oh bons amics de ma jovença!,

savis poetes de Provença

que mos cants d’altre temps oïu amb atenció!

Roumanille^[85], tu que en tes jolies

Obretes, riques d’harmonies,

trenes les dolces alegries

de les nines, amb llàgrimes del poble i amb les flors;

tu que en la vall verda i soleta

vas cercant l’ombra i la fresqueta

per ton cor, ja gastat per il·lusions d’amor,

fer Aubanel^[86]; i de tes obres,

tu, Crosillat^[87], tu que a Tolobres

dónes més nom, que no amb ses obres

li dóna Nostradamus, l’astròleg misteriós;

tu, Mateu de la Farandola,^[88]

que, del parral, en tant que vola

entre il·lusions ta ment, les nines vas guaitant!,

i tu, Pauet, graciós mofeta;

i tu, Tavàn^[89], pagès poeta

que barrejar ta cançoneta

t’agrada als cants dels grills que espien ton magall;

i tu també que en el Durença

trempes ton cor, trempes ta pensa,

tu que amb el nostre sol escalfes el francès,

Adolf Dumàs^[90], que quan, pasmada,

ma Mireieta, ja espigada,

lluny de son mas se n’era anada,

la vas portar a París, dant-li la mà amb plaer;

i tu, a qui una ardent alenada

ta ànima sempre té agitada,

Garcín, oh fill ardit del mariscal d’Alèn…!,

envers la fruita ja madura,

oh valtres tots, doncs, a mesura

que escalo jo la meva altura,

el meu camí aleneu amb vostre sant alè…!

Els porquers, al ser a la masia:

—Mestre Ramon —van dir—; bon dia!

Havem trobat, oh pena!, el jovenet aquest

al lluny, enmig de la planura.

Porteu draps que tinguin blancura,

puix al pit té una nafradura!—.

Sus la taula de pedra ja posen en Vicenç.

Al saber la nova impensada,

Mireia acut, desesperada:

de l’hort venia i de llegums un cistell ple

la seva cadera aguantava.

Al mas, tothom corrent anava…

Mes, la cistella que portava

deixant, i alçant sos braços, Mireia diu: —Déu meu!

Mes què t’han fet, Vicenç! ¿Què és esta

ferida de ton pit?—. La testa

de son aimat, llavors, aixeca dolçament.

I aprés la contempla, entristida,

com si el dolor l’hagués ferida;

i tot d’un cop deixen humida

sa cara els plors que aprés en son pit van caient.

De l’amorosa donzelleta

Vicenç conegué la maneta,

i, amb una veu molt dèbil: —Oh! —dix—; pietat!, pietat!

Precís és que Déu m’acompanye

en mon mal: só ben bé de plànyer!

—Deix que la teva boca banye

—digué mestre Ramon— un poc d’agriotat^[91].

—Oh!, beu-lo, beu-lo, que això cura!

—diu la donzella amb gran dolçura.

I agafa l’ampolleta, i gota a gota, prest,

tot raonant-li, l’hi fa beure,

i així el mal minva (ho podeu creure).

—De tot mal pas vos vulgui treure

Déu —dix Vicenç— i us pagui el bé que per mi feu!

Partint un vim al pla m’estava:

contra mon pit l’afiançava…

El ganivet m’escapa, de sobte, i em fereix—.

No volia pas dir que per ella

tingut havia una querella…

Envers l’amor, tal com l’abella

va envers la mel, sos llavis anaven amb anhel.

—El dolor —dix— de vostra cara

em danya més que el mal, encara!

El cistellet formós que havíem començat

ha de quedar sense acabar-se?

I deixarem-lo destrenar-se?

Jo que omplir-lo, fins a vessar-se,

haguera volgut, nina, del vostre amor constant!

Resteu aquí! Que pugui veure

vostres ulls dolços i en ells beure

un poc de vida encar! Sols vos demanaré…,

demanaré…, si ho podeu faire,

quelcom pel pobre cistellaire:

lluny d’aquí tinc mon pobre paire,

a qui mata el treball i que és un pobre vell—.

Mireia al desconsol es dava…,

mes perxò la nafra rentava,

en tant que un altre feia desfiles d’un drap fi

i altres se’n van a les veïnes

fresques i verdoses Alpines

a herbejar per fer medecines.

—De les Fades al Cau^[92] —Joana Maria diu—

porteu-lo: com més verinosa

és la nafra, més poderosa

és la mala-art de Taven!—. A la vall de l’Infern

quatre el duen… A ran de terra,

allí on els rocs formen la serra

de Baus, allí on s’adorm i aferra

la salamandra i volen els sacres amb alè,

entre l’herbei un cau s’amaga:

sa entrada emplena fresca obaga.

Allí dintre, quan l’Angelus va omplir l’immens espai

en honra de la Verge pura,

tocant campanes amb dolçura,

del cau al mig de la negrura,

les fades, per mai més, fugiren del sol clar.

Esperitets plens de misteri,

entre la forma i la materi,

vagaven al bell mig d’un feble besllum clar:

femení havia i mig terrestre

fet, a cada un, del món el Mestre,

a fi que fossin del campestre

ells l’ànima visible i als primerencs mortals

mansissin. Mes llavors, les fades,

al veure els homs, enamorades

d’ells van quedar, i, enlloc de fe’ls pujar amb anhel

envers les celestials planures,

sentint nostres passions impures,

a nostre destí de criatures

juntaren llur destí, caient des de llur cel.

A dins la gola encofurnada

de la caverna fent parada,

els portadors deixaren que s’hi fiqués Vicenç

tot relliscant i amb molta pena.

Amb ell, en la via que mena

al caos, sols la formosa nena

va atrevir-se a baixar tot comanant-se a Déu.

Al fons del pou on davallaren

una ampla balma tost trobaren:

allí estava soleta, asseguda al bell-mig,

Taven, la bruixa, capficada,

molt reflexiva i ajocada,

tenint una grama espigada…

I, trista per demés, mirant-la, deia així:

—Oh pobra herbeta apreciable!

La gent te diu blat-del-diable,

essent així que ets sols un prodigi de Déu!—.

Llavors Mireia la saluda,

i, al començar, mig esmoguda,

a dir el perquè de sa vinguda,

la bruixa, sense alçar la testa: —Sé per què!

—respon. I, amb veu mig tremolosa,

parla a l’agram, de nou, commosa—:

Pobra flor de la molsa! És ton fullatge i gra

ço que el ramat tot l’any rosega!

Com més te petja i et mastega

més verd i ufana en tu es desplega:

tu creixes tan bé al Nord com al Migjorn, agram!—.

Taven callà. Tot quiet estava.

Allí propet un llum cremava,

dins un cargol buidat, que feia rogejar

la paret molla de la roca.

Al travesser d’una alta soca

hi havia una gralla, i, toca-a-toca^[93],

una gallina blanca i un garbellet penjat.

—Siau qui siau! —com aiximplada

va dir la bruixa allí ajocada—.

Res se me’n don: la fe va fent camí a ulls clucs.

La Caritat, de nit i dia,

tapats els duu i no s’extravia.

Tu, cisteller de Vallbregia:

te sents amb fe? —M’hi sento. —Segueix-me: vine amb mi—.

I com la lloba que espantada

fuig tot de cop, apressurada

per un cau despareix la bruixa. Al·lucinats,

Vicentet i Mireia bella

darrere van: davant la vella

sonava el cant de la cornella;

la polla escatainava en la fosca del cau.

—Davalleu tost, que ha arribat l’hora

de coronar-se amb mandragora!—.

Els dos joves, ensems, arrossegant-se amb por,

l’un prop de l’altre, sens deixar-se,

creuen sa veu. Tost van trobar-se

dins una balma on a eixamplar-se

venia l’infernal camí humit i negrós.

—Veus-el-aquí, la flor campestre!

Oh planta santa de mon mestre

Nostradamus! Brot d’or, bastó de Sant Josep,

de Moisès màgica vergella!—.

I els brots d’aqueixa planta bella

amb son rosari corona, ella,

la bruixa, tremolosa i agenollant-se amb fe.

Després, alçant-se: —És l’hora, és l’hora

de coronar-se amb mandragora!—.

De la planta crescuda en l’esquerda d’un roc

trenca tres brots, i amb ells sa testa

i les dels nins cenyeix. I, presta

cridant: —Avant!— amb veu feresta,

se fica amb nou delit en el camí negrós.

Portant tots llum sobre l’esquena

per a fer clara, s’eixamena

un vol d’escarabats de la bruixa al davant.

—Oh joves! Té el seu purgatori

tot bon camí. Mes, ans no mori

vostre valor, el rebombori

del conventicle anem a travessar a l’instant—.

No havia encar tancat la boca

quan un vent fort ja la sofoca

i el rostre li fereix: —Veus-aquí dels follets

el triomf! —diu tota sobtada—.

Ajupiu’s…!—. Com la granissada,

travessa la grossa mainada

per les grutes clapint, cridant i fent xisclets.

I, els tres mortals, de suor mullades

senten llurs cares, orejades

pel fred vent que els follets alcen amb llur alam,

més dur i més fred que la gebrada.

—Aneu al lluny! —tota enutjada

diu Taven—. Lluny, lletja mainada!

A les tenebres tost, esvalotadors!, au!

Oh els maleïts! Fills del desgaire^[94]!

Després que d’ells res se pot faire,

que diguin que ens valem de tal classe de gent!

Car, com en una malaltia

lo bo en el mal el metge tria,

per medi de la bruixeria

nosaltres obliguem el mal a engendrar el bé.

Perquè som bruixes, i amagada

cap cosa hi ha a nostra mirada;

i allí on tothom sols veu una pedra, un fuet

o bé un pal, sens pensar-hi força

veiem nosaltres una força

que dintre sa escorxa es retorça,

com dessota la brisa bull quiet el vi novell…

Tanca el cup, i d’ell remoguda,

bullint, eixirà la beguda:

descobre, si és que pots, la clau de Salomó,

parla a la pedra en la sua llenga,

i en escoltar els serrats ta arenga

al pla vindran, creient ta llenga!—.

I en tant, baixant anaven per les grutes del mont.

Una veueta que amoïna

com els pius-pius de cardelina

llavores diu: —Oi!, oi!, comare Taven!, eh?

I es pensa filar llana i només fila fenc!

Fes que el torn rodi! Au!, avia!, vella!—.

I omple l’espai sa cantarella

i sos crits, als d’un poltre ja desmamat semblants.

—De qui és aquesta veu que espanta?,

de qui, que tantost riu com canta?

—Mireia diu, amb veu que encanta…

—Oi!, oi! —tot repetint son riure acostumat,

va dir la veu poc agradosa—.

Qui és, aquesta tan formosa?

Permet, noia, que aixequi ton mocador del pit.

Deixa’m-lo alçar… ¿Són avellanes,

el que hi ha sota, o bé magranes?—.

Amb les galtetes com dos granes,

«Ai!», ella anava a dir. Mes Taven li fa: —Xit!

No temis! Est follet, nineta,

no fa mal, més que sia burleta.

És l’esperit fantàstic que no té gaire seny.

Quan té les seves hores bones,

la cuina escombra de les dones,

i encén el foc, i gira a estones

la carn que es cou, i augmenta els ous del galliner.

Mes, si li agafa una cabòria,

ja pots dir adéu…! Tot ple de glòria,

a dins de ta olla tira un quarteró de sal,

ton foc no deixa encendre, el plaga.

Te’n vas al llit? Ton llum apaga.

Vols anà a vespres? Doncs t’amaga

ton vestit del diumenge, o t’embulla el calaix.

—Vell clau!, ta punta deix reblada!

Calla tost, roda mal untada!

—li respon el follet—. Jo cada nit me’n vaig,

i, així que dormen les ninetes,

alço el llençol, i espantadetes

les veig, i a més totes nuetes,

que, mig mortes de por, s’arrupeixen pregant.

Jo veig llavors llurs dues metes

que van i vénen commosetes;

jo veig…—. I cap al lluny el follet va fugir

rient com sempre… Dins la balma

tot mal soroll de sobte calma;

i, enmig de l’ombra i en la calma,

sentia’s gotejar, sobre el sol cristal·lí,

les filtracions de l’alta volta,

res més que això, de volta en volta.

I veus-aquí que al lluny, en la immensa negror,

veus-aquí que una forma blanca

que descansava en una banca

s’aixeca dreta, un braç sus l’anca.

Vicenç com un roc queda, immòbil de terror.

I, si hagués vist allí un abisme,

Mireia, com si un parasisme

li hagués pres tota acció, s’hi haguera tirat dins.

—Què vols? —digué amb veu enutjada

Taven—. ¿Per què ta testa alçada

brandes així? —I aprés, girada,

als dos nins, morts de por, va parlar-los així—:

No coneixeu la Bugadera?

Dalt del Ventour^[95], des la pradera

tantost la veu, es pensa que és un nuvolàs blanc,

la gent del pla. Vostra ramada

porteu, pastors, a l’anhelada

cabana! Au!, au!, que ja, enutjada,

la Bugadera apila els núvols escampats.

I, quan n’hi ha prou per la bugada,

amb molt furor i arremangada,

damunt dels núvols pica i repica, i a barrals,

d’ells, l’aigua, els llamps i la tempesta

treu; i enllà, dins la mar funesta,

els mariners, amb nua testa,

demanen a la Verge que salvi la llur nau!

I el bover, en tant, envers l’establa

corre… Un soroll espaventable

li trenca la paraula entremig de les dents

I veus d’hipòcrita, i piulades,

llavors se senten, barrejades

amb altres coses oposades

i amb mots, tots a mig dir, que sols Lluzbel entén.

—Pim!, pim! Pum!, pum! —¿Qui és el que pica

sens reposar gaire ni mica?—.

I a això seguien plants i plors i exclamacions

com els de la dona embraçada

quan de parir ja és arribada

l’hora, badalls, i acompassada

veu que cridava, i xiscles, i gemecs de dolor.

—Deixeu que per la mà us arrapi!,

i tingueu compte no s’escapi

la màgica corona que el vostre front cenyeix!—.

I entre llurs cames atravessa

cosa que gruny i va de pressa

com ramat de porcs que duu pressa.

Quan la Natura dorm sobre un llençol de neu,

en una nit clara i ventosa,

quan els que cacen amb formosa

cacera amb foc, espolsen les mates dels rierots;

així mateix, doncs, a mainades,

les ocelletes, despertades

amb sobresalt, mig espantades,

amb el filat s’agafen fent un semblant soroll.

Mes, aleshores, l’encisera:

—Lluny, lluny, llagostes de mala era!

Arri! Mal llamp vos mati! Au!, au! Lluny!, lluny d’aquí!—.

I, així envestint la raça impura

amb son garbell, en la negrura

cercs feia, i, d’estranya figura,

ratlletes resplendentes de color carmesí.

—Al niu torneu, que ja és de dia!

Qui us treu d’allí? Mala ratzia!

Els agullons de foc que punxen vostra carn

¿no us diuen que sus les Alpines

el sol escalfa les alzines?

Pengeu’s amb vostres ungles fines

en les roques, que encara és clar, pels rats-penats…—.

I d’allí prompte s’allunyaren,

i a poc a poc els crits mainaren.

—Dec dir-vos —al parell digué Taven llavors—

que pels follets ço és la cercada

caverna així que en la llaurada^[96]

el jorn deix caure sa rosada;

mes tan aviat com l’ombra estén son drap de mort,

quan ja la Vella, furiosa,

tira a Febrer sa forta coça,^[97]

a l’església, tancada amb tres voltes de clau,

no aneu pas, dones desfeinades,

a dormir donant caparrades:

veureu, en les ombres, alçades

per invisibles mans, les pedres de peu pla;

i encendre els llums, i en llur mortalla

cosits eixir (i això no falla)

cada un dels morts; i aprés, posant-se de genolls,

un capellà, groc com la cera,

la missa diu tota sencera,

i les campanes (qui ho diguera!)

per si mateixes toquen, tot gemegant, a morts.

Parleu, parleu-ne a l’olibassa

que a dins de l’església entra amb traça

per anar xuclant l’oli dels llums que hi ha als altars.

Digueu-li si us he dit mentida,

i si és cert que l’únic que amb vida

allí es troba és qui emplena amb mida

el càlzer i l’ofici ajuda al capellà.

Quan ja la Vella, furiosa,

tira a Febrer sa forta coça,

pastors, si no voleu, esborronats de fred,

quedar amb les cames carcarades

set anys, i amb les vostres ramades

ésser embruixats, en les sostrades

cledes entreu! El Cau de les Fades ja ha tret

son vol, i a Crau, de quatre potes

o bé volant, van les bruixotes

i tots els que han fet pacte; i es veu, pels camins torts,

els màgics de la Varigola^[98]

i els bruixots de Fanfarigola^[99]

com, tot dansant la farandola^[100],

se’n van entre els timons a beure en tassa d’or.

Com, els garrics, dansen sens mida!

I, del llombrígol estremida,

ja està la Garamauda esperant el Gripet…

Lluny, lluny, bagassa endimoniada!

Gripet, mossega, i destrossada

deixa esta rossa d’una arpada…

Al lluny fugint vegeu-los, horror i escàndol fent!

Aquella que, amb fortes carreres,

al lluny, trepitja les lleteres,

com un lladre de nit que fuig amb el cap baix,

és la Bambaroja morruda!

Entre ses arpes, la perduda!,

i sus sa gran testa banyuda,

s’emporta els nois petits, bo i nusos i plorant.

Mireu l’Angúnia! Ella, amb taleia,

és la qui per la xemeneia

davalla d’amagat i es posa sobre el pit

del que jeu mal; ella, amb bausia,

se li carrega i l’angunia

com el pes d’una torre, i cria

molts somnis i visions en son febrós magí.

Sentiu desfrontissar les portes?

Els escarinxes, per les hortes,

corren amb el Marmal i el Barban… En els erms

aixequen pols: des dels Cevenes,

amb llurs fastigoses esquenes,

els dracs van venint a dotzenes,

i, tot passant, els masos desensostren amb pler.

Quin aldarull! Lluna formosa:

¿quin mal pas t’ha posat furiosa

per davallar tan roja, tan ampla, sobre els Baus?

Mira amb recel el gos que clapa,

oh lluna boja! Si t’arrapa

se’t menjarà com una papa,

perquè el gos que t’aborda és el gos de Cambal!

Mes ¿què és això que els garrics branda

i que els fa anar d’una a altra banda

com herbes? L’alta flama dels focs de Sant Erasm

per l’espai salta i es cargola.

¿Què és això que amb tanta tabola

va ressonant en la Crau sola?

El baró Castillo, que passa galopant—.

Ronca de veu i fatigada,

Taven callà: estava cansada.

Mes, tot de cop: —Tapeu-vos —digué— amb el davantal

orelles i ulls tot de seguida,

que l’anyellet negre ja ens crida.

—Qui…? Aquest que bela sense mida?

—digué Vicenç. Mes, ella: —Orella sorda i au!

Tristet d’aquell que aquí es traboca!

Molt més que el pas de la Samboca^[101]

és perillós el pas del negre anyell banyut.

Com acabem ara d’entendre,

té un bel molt dolç, un bel molt tendre

que us mou a escoltà’l i a descendre.

Als cristians que en oure’l se giren commoguts,

d’Herodes l’imperi els fa veure,

i l’or de Judes, i entreveure

els deixa el llac on van colgar la Cabra d’or

els moros. Mentre tenen vida

munyen la Cabra, sense mida;

mes, quan llur obra ja han finida

en aquest món i volen els sagraments, llavors

el negre anyell sols els contesta

de forts cops amb una tempesta.

I no obstant, i no obstant, en els temps que passem,

temps plens de vici i de falsesa,

oh quants n’hi ha que amb avidesa

l’esquer mosseguen i, amb baixesa,

a la Cabreta d’or fan cremar sempre encens!—.

Aquí va fendre la negrura

de la gallina el cant. S’atura

la bruixa i diu: —La bauma tretzena. Ja, per fi,

hi hem arribat…!—. Quan això deia,

el cistellaire i sa Mireia

dessota d’una xemeneia

veieren set gats negres, prop del foc arrupits.

Veieren, entre aquells set mascles,

una olla de ferre als clamascles;

veieren dos grans dracs, en forma de teions,

que llençaven, amb ràbia folla,

dos grans flams blaus al cul de l’olla.

—I, quan guiseu amb la vostra olla,

gasteu llenya d’aquesta? —Oh fill! Creu-me, és millor

que els sarments del més bon paratge,

puix són ceps de parra salvatge—.

Mes, tot movent el cap, Vicenç va dir: —Ceps!, ceps!

Vós ho dieu…! D’una vegada

acabeu, que ja està esglaiada

ma ment—. Estava desplegada

una taula de pòrfir al mig del lloc aquell.

De rengle, totes blanquinoses,

mil columnes transparentoses

tal com els caramells que pengen dels coberts,

d’allí arrenquen amb gentilesa

per a recorre amb rapidesa

per baix dels monts, plens de bellesa,

les galeries grans que les fades hi han fet:

pòrtics magnífics que els amaga

una claror boirosa i vaga;

barreja portentosa de temples i palaus

i peristils, com mai hagueren

els pobles d’Àsia, ni tingueren

els grecs, que a Europa l’art dugueren,

i que el buf d’una fada fa fondre quan li plau.

Les fades per allí rondegen,

semblants a raigs que tremolegen,

amb els braus cavallers que encisaren fa temps:

segueixen llur vida amorosa

en esta galeria ombrosa,

que una cartoixa més calmosa…

Mes…, xit…!, pau als parells que la foscor cobreix!

L’encisadora, llavors, presta,

tantost alçava sus la testa,

tantost fins tocar a terra baixava son nu braç.

Sota la dita taula bella,

com Sant Llorenç sus la graella,

sense dir la menor querella

Vicenç estava estès amb la nafra al costat.

Plena de joia, i fins més alta,

per l’estat febrós que l’exalta,

i d’un profètic vent la gorja plena a doll,

Taven, a dins l’olla, que vessa,

l’escumadora fica amb pressa.

Entorn de la bruixa travessa

un cèrcol gran formaven els set negres gatots.

Molt venerable, amb la minestra,

la bruixa, i amb la mà sinestra,

escalda d’en Vicenç el pit ja destapat,

i els ulls hi fixa, i li conjura

la dolorosa nafradura,

i amb ben baixeta veu murmura:

—Crist és nat! Crist és mort! Crist és ressuscitat!

Crist ressuscitarà!—. Amb gaiesa,

com en el bosc, la gran tigresa

que té la caça, clava un cop d’urpa al sangrent

costat de sa presa mig morta,

així la bruixa, amb la mà forta,

tres cops el seu dit gros hi porta

i fa sobre la nafra la senya de la Creu.

I de sa boca, sens cap ordre,

surt la paraula, i amb desordre

llavors truca al portal del pervenir boirós.

—Oh, sí!, farà ressuscitança!

Al lluny…, veieu…?, amb calma avança;

al cim del mont, tranquil, s’atansa:

jo el veig entre l’herbam, jo veig sagnar son front!

Per entre els rocs sol ara passa.

La Creu l’abat, li pesa massa…

On és, per eixugar-lo, Verònica…? ¿On és

aquell fort home de Cirena

per alçà’l si és que cau de pena!

I, amb el cabell que se’ls destrena,

les molt tristes Maries, on són…? Ah!, ningú es veu!

I, entre la sombra i polseguera,

pobres i rics, amb vista fera,

el van guaitant com munta, i diuen: «¿A on va

portant la creu sobre l’esquena

aquell que puja amb tanta pena?».

Sang de Caí, de mala mena,

el qui porta la Creu els fa tanta pietat

com si occir un gos, en les llaurades,

veien per son amo a pedrades!

Oh jueva raça, que mossegues amb furor

la mà que et manté, i humiliosa

beses la mà que, verinosa,

et pega! Un jorn, raça odiosa,

el vil moll de tos ossos rosegarà la mort.

I això que és roc serà polsina,

i de l’espiga rossa i fina

el pa amarg sortirà que farà por a ta fam.

Oh quants, quants sabres! Quanta llança!

Sus quants pilots de morts la mansa

aigua del riu veig saltà! Amansa

tes ones enasprades, oh tempestuosa mar…!

Ai!, de Sant Pere la nau vella

s’ha fet, de cop, tota una estella

al topar amb rocs! Oh!, mira! Ja el mestre pescador

ha dominat l’ona alterosa:

dins d’una nau nova i formosa

s’atansa al Ron, i ben joiosa

salta duent la Creu plantada en el timó!

Oh diví arc-iris! Immensa,

excelsa i eternal clemença!

Veig una terra nova, un sol que dóna goig;

veig que davant les oliveres

van dansant les olivateres^[102],

i, al peu seguts de les garberes

de l’ordi, el barral fan rajar els segadors.

I també veig, oh dolç exemple!,

a Déu beneit en el seu temple…—.

I la bruixa de Baus, en acabar, amb el dit

als dos donzells un camí ensenya.

Al capdamunt sus se despenya

un raig de sol… Sota la penya

baixant el cap, els joves caminen amb delit.

Al cau de Corda^[103] la parella

arriba a l’últim. La llum bella

del sol els toca… I, com qui surt d’un son pesat,

Mont-Major^[104], l’antiga abadia,

que amb ses runes tapa avui dia

el mont, van veure amb alegria.

Se fan una abraçada i van vers el joncar.