L’ombra dels àlbers s’allargava;
la Venturesa[65] es bellugava;
el sol tenia encara dues hores de cel;
i els llauradors mentre llauraven
envers el sol sovint guaitaven,
car que fos nit tots desitjaven
per veure en el pedrís segudes llurs mullers.
El picador, fer, se’n tornava:
en son magí encar s’agitava
l’ofensa que acabava de rebre allí a la font:
la testa havia trastornada;
i, de la ràbia concentrada,
de tant en tant, la rebravada,
la sang i la vergonya feia sortir en son front.
Tot galopant per la planura,
de ràbia foll, Ourriàs murmura;
i és tant l’enuig que sent bullir dins del seu cor,
que als rocs que emplenen la pradera
com aranyons l’aranyonera
hauria, a fe, cercat quimera:
hauria, amb sa agullada, fins foradat el sol.
Així, el senglar, quan de la brossa
és tret, i quan amb ràbia grossa
corrent puja als turons de l’Olimpe[66] negrós,
abans d’anar en contra dels gossos
que el persegueixen furiosos,
alça del llom els pèls asprosos,
tot esmolant ses dents d’un roure en el dur tronc.
Vers el bover, a qui amoïna
i fibla l’odi, s’aveïna
Vicenç, que caminant ve pel camí mateix.
La seva ànima, alegreta,
pensava en el que la nineta,
bo i mig rient i amoroseta,
li havia dit, un jorn, dessota un morerer.
Més dret que un canyar del Durença[67]
ell caminava, i en sa pensa
es traslluïa el pler, l’amor i dolça pau.
La brisa, suau, es ficava
en sa camisa, que badava.
Per sobre els còdols caminava
descalç i lleugeret, i viu com un llagart.
Molt sovint, a l’hora frescosa
en que la terra es posa ombrosa,
llavors que dins del prat la fulla del trèvol
se plega tota endarrerida,
als alentorns de la bastida
on habitava l’eixerida
donzella se n’anava a fer ell el papalló.
I, d’amagat i amb gran mestria,
de lluny l’estrany cant escarnia
del verderol daurat o del reietonet.
La donzelleta enamorada,
que comprenia la cridada,
anava tost, amb cautelada,
a la bardissa, amb por i el cor tot mogudet.
I el clar de lluna que il·lumina
els botons de la nadalina[68];
i la brisa d’estiu, que besa al caure el jorn
les altes barbes de l’espiga
quan, mormolant amb veu amiga,
se mouen tant que pareix siga
el camp un pit que bat commòs pel dolç amor;
i la grandíssima alegria
que sent l’isard que tot lo dia
detràs seu ha sentit en els rocs de Queiràs[69]
el caçador que l’ha fet corre
i, per fi, lliure, al sol s’amorra
d’un pic més alt que una alta torre
i es veu sol entremig de pins i monts nevats…,
tot això és res en comparança
dels momentets de benaurança
que passaven llavors Mireia i Vicentet…
(Mes parlem baix, oh ma boqueta!,
que ho sentiria la broceta!).
Amagadets sota l’ombreta,
tots dos, a poc a poc, les mans daven-se amb pler.
Aprés callaven a estonetes,
llurs peus movien les pedretes;
i, no sabent, sovint, de qual cosa fer esment,
l’amant novell feia membrança,
tot mig rient i sens fallança,
de alguna seva malaurança
i de les nits que jeia dessota el firmament;
i de sa cuixa mossegada
per un mastí de l’encontrada;
i Mireia, també, de la vetlla i del jorn
els fets contava eixerideta,
i els pensaments de sa mareta
i son pare, i que la cabreta
havia desvergat un emparrat en flor.
Un cop, Vicenç, va entusiasmar-se:
dessobre l’herba va ajocar-se
i, com un gat salvatge, vingué de rodolons
fins prop dels peus de la nineta.
(Mes parlem baix, oh ma boqueta!,
que ho sentiria la broceta!).
—Mireia!, has de permetre’m que et faci un bes d’amor!
Mireia —ell dix—: des que estic cego
d’amor per tu, jo no assossego!
Mireia!, a fe, voldria mesclar amb la meva sang
ton pur alè, que el vent me roba!
D’albada a albada, almenys aprova
que en el doblec de la tua roba
m’enrotlli, foll d’amor, besant-la sens parar!
—Ço és un pecat negre! —la nina
dix—; i el reiet i el pendolina
expliquen els secrets dels enamoradets!
—Ningú ho sabrà si tu no en parles.
Jo, aquestes aus, sabré allunyar-les
de la Crau fins mes enllà d’Arles!
Mireia!, en tu jo veig el paradís, el cel!
A dins del Ron (ou-me, Mireia)
—el fill de mestre Ambròs li deia—
hi ha una herba nomenada l’«herbeta dels cargols»[70].
Té dues floretes separades
ben bé en dues plantes apartades
al fons i entre fresques onades;
però, quan ve per elles el temps dolç de l’amor,
una d’ambdues flors, soleta,
puja a flor de l’aigua clareta,
i deixa al llum del sol ben bé obrir son capoll.
Mes, al mirar-la tan polida,
se commou l’altra de seguida
i, d’amor plena i estremida,
s’acosta a la primera per a fer-li un petó.
I, tant com pot, desenrodona
son tronc, que la boga empresona,
fins a tant que, pobreta!, sa cua a l’últim romp;
i, lliure en fi i quasi marcida,
amb sa boqueta esgrogueïda
l’altra flor besa en tant té vida…
Un bes, i aprés la mort, Mireia…! Si estem sols!—.
Mireia molt grogueta estava;
embadalit ell la mirava…
De cop, com gat mesquer, s’adreça, i, promptament,
de sa cadera enrodonida,
la dolça nina, espaordida,
vol separar sa mà atrevida,
que volta ja son cos. Vicenç de nou la pren…
(Mes parlem baix, oh ma boqueta!,
que ho sentiria la broceta!).
—Deixa’m estar! —diu ella. I es retorç, i s’ajup…
Mes ja amb ardent abraçadeta
el jove la té ben estreta.
Galta sus galta…, la nineta
li don pessics, s’abaixa, i, a la fi, rient fuig.
I, d’això aprés, amb veu gasmonya,
de lluny, tot burlant-se’n: —Vergonya!, vergonya!
—li cantava… I d’aquest mode, ensems,
sembraven ells, engruna a engruna,
al caure el jorn, el blat de lluna,[71]
mannà florit, ditxa i fortuna
que Déu don per igual als fills del camp i als reis.
Un vespre, doncs, en la Crau vasta,
el cisteller de bella casta
amb el fer Ourriàs va trobar-se per fi.
El llamp de la tempesta es tira
sobre el primer arbre que obira:
tot agitat i tot ple d’ira,
el domador de bous, com parlà veus-aquí:
—¿Ets potser tu, fill de bagassa,
qui amb males arts ha donat caça
a Mireia? En tot cas, ja que te’n vas allí,
digues, marrà, a la jovencela
que tant son morro de mustela
com tos vestits de bruta tela
els dono per no res…! Ximplet!, sents el que he dit?—.
En Vicenç va tremolar d’ira;
sa sang va encendre’s com guspira;
com un ardent foc grec[72] el seu cor va saltar!
—¿Vols que t’allomi i que amb plaïble
grapada et dobli, bèstia horrible?
—li diu amb un mirar terrible
com el del lleopard que es gira mort de fam.
I de l’enuig les fiblonades
fan estremir ses carns morades.
—Sobre els palets —diu l’altre— a morrejar aniràs!
Car, lladreguet, no tens prou força
per lluitar amb mi: sols per retòrcer
els vims ets bo, i per fer força
el desfeinat i anar pel món gandulejant.
—Com torço els brins de la vimera
—respon Vicenç amb veu molt fera—,
el coll te torceré! Vés!, vés! Fuig-ne si pots,
perdut! Fuig!, fuig de ma malícia!,
o, per Sant Jaume de Galícia,
mai més veuràs la regalícia
de tos prats. Sí: mon puny ha de torçar el teu coll—.
Meravellat de trobar un home
per fer baralla: —Ans que t’allome,
espera un xic —respon el bover reganyós—.
Deixa’m pipar, ja que no et raca
el morir. —I de sa butxaca
treu un bossó de pell de vaca
i una pipota negra que emboca, i, desdenyós—:
Quan, d’un surró[73] al peu, te bressava,
¿de Joan de l’Os[74] mai te contava
ta mare els fets? Respon! —Així digué a Vicenç—.
Joan de l’Os tal força havia,
que, quan son amo l’envià, un dia,
a llaurar un tros de la masia,
com un pastor agafa un tabanot, prengué
el bestiar junt amb l’arada
i d’un àlber dalt la brancada
els va tirar d’un cop sense pensar-s’hi gens.
Per ta sort, en esta pradera,
veure-hi no sé jo cap albera.
—I tu, gran porc —amb veu molt fera
Vicenç diu— sols tens llengua. —I, així com un llebrer
que al cabirol lleuger s’enfila,
així Vicenç a Ourriàs vigila—.
Què!, digues! —li cridava fins a perdre l’alè—.
Golafre vil que al llom t’encaixes
de ton rossí! Respon!, au! ¿Baixes
o et faig baixar? ¿Veles abaixes
ara que anem a veure qui ha mamat millor llet?
I tu, malvat, tu portes barba?
A moldre’t vaig com una garba!
I tu ets qui ha menyspreat la verge d’aquell mas?,
la bella flor d’esta pradera?
Jo, el cisteller de baixa esfera,
Jo, l’aimador d’eixa sincera
donzella, rentaré tes mofes amb ta sang!—.
Mes el vaquer respon amb ira:
—Au!, au, pillet!, del mal guspira!
Espera, espera, doncs…!—. I salta a terra tost.
Al lluny llurs dues jupes volen.
Piquen de mans, els vents tremolen,
sota llurs peus els rocs rodolen,
i l’un empaita l’altre com dos enutjats bous.
Tal dos braus, quan la solellada
deixa sentir sa fiblonada,
al veure l’ampla gropa i al veure lluir el pèl
d’una vedella moreneta
que entre joncars, amoroseta,
brama de cop, amb testa dreta,
i d’amor folls tots dos se posen al moment,
i després graten i s’aguaiten,
prenen alè i zas!, s’empaiten,
i alè tornen a prendre, i, tot baixant llurs caps,
fan ressonar llurs caparrades
en lluita de les més irades
(que és l’amor qui els dóna agullades
i els fa estremir de pler i els punxa sens cessar);
així aquells dos joves lluitaven,
així sobre el cap se pegaven.
Ourriàs ha arreplegat el cop de puny primer;
i, com que en Vicenç ja el menaça
amb un nou cop, sa gran manassa
s’alça enlaire com una massa
i d’una bufetada el cisteller atordeix.
—Té!, té, animal! Aquest cop para!
—Totes mes ungles pots comptar ara!
—se criden l’un a l’altre—. Au!, au!, bord! Compta bé
els blaus ben fondos on se claven
mos dits, que dèbils te semblaven!
I de tes venes, que ans estaven
ben plenes, ves les unces de sang que vas perdent—.
Llavors s’agafen: folls se miren,
se recargolen i s’estiren,
espatlla contra espatlla, ensems peu contra peu;
llurs braços se freguen i torcen
com dos serpents quan se retorcen;
llurs venes bullen: tant s’esforcen,
que es marquen llurs sofrages tivantes sus la pell.
Entercs estan: plens de venjança,
llurs pits bateguen a semblança
de com bat la seva ala un avucast pesat;
i ferms, callats, amb cautelada,
s’empenyen amb intenció irada,
com la forçuda encavallada
del pont miraculós que hi ha damunt del Gart[75].
Però de sobte se separen,
i els punys fermats ni un moment paren:
aixís el pica-sal pica dins el morter.
En llur follia, se serveixen
d’ungles i dents. Com s’hi coneixen
els cops d’en Vicenç! Com brunzeixen
i que esfereïdors cauen, també, els cops del bover!
Temibles eren les punyades
que aquest donava a mans tancades;
mes el valabreguès, pegant seguidament
com una espessa granissada,
volta una i altra vegada
com fona ja remolinada:
—Vet-aquí —diu— el cop que et va a deixar malmès—.
I, com sa esquena es tira enrere
per donar el cop amb mà certera,
el vigorós bover l’agafa pels costats.
A la manera provençala,
per detràs de sa espatlla el cala,
tal com al blat se fa amb la pala,
i, el pobre, de costelles, al mig del pla, al lluny cau.
—Recull, recull la fanegada
que amb ton morro has deixat llaurada;
i, si t’agrada pols, petit cuc, menja i beu.
—Prou de xerrar!, bestia!, canalla!
Tres cops, i acabo la baralla!
—respon el jove, en el qui estalla
l’enuig. La sang li munta fins al cim dels cabells.
I es torna a aixecar el cistellaire
com un drac, i, com fer lluitaire,
resolt, doncs, a morir o a revenjar son nom,
empaita al camarguès salvatge,
i, amb una força i un coratge
no de sos anys, amb avantatge
li dóna al mig del pit un cop de puny de mort.
Ourriàs tentina, i cerca amb pena
cosa on apoiar sa ampla esquena.
Mes, a sos tèrbols ulls, els sembla, al mateix temps,
que a son entorn tot volta i corre;
suor mortal per sa faç corre,
i, pataplam!, com una torre
cau el gegant Ourriàs enmig de l’erm immens!
La Crau estava silenciosa.
Sa plana, al lluny del lluny, formosa,
s’ajuntava amb la mar; la mar amb el cel blau.
Els cignes, les fulgues lluentes,
els bells flamencs d’ales ardentes,
venien prop les transparentes
llacunes a mirar del sol els últims raigs.
Podava, d’Ourriàs l’euga blanca,
un gros garric, de branca en branca:
els buits estreps de ferro, sovint balandrejant,
tocant el seu ventre dringaven.
—Si et mous t’estripo! Els que s’alaben
d’ésser forts, sent vençuts acaben:
ves si a canes o a pams els homs s’han d’amidar—.
Enmig de la plana campestre,
el cistellaire, amb ferm peu destre,
premsava el pit robust de l’allomat bover.
Sota la cama que el petjava,
el picador encara lluitava
i en abundància vomitava
sang negrenca, per nas i boca, de mal seny.
Tres cops volgué tirar de caire
el peu unglós del cistellaire:
tres cops, d’una manada, el fill de mestre Ambròs
el va tombar sobre la grava;
i el fer vaquer, que escumejava,
amb ulls vermells tomballejava
tot bufant i badant com un rail[76] fastigós.
—Els braus, botxí de mala cara,
no els ha parits pas tots ta mare!
—li deia en Vicentet—. Als bous de Selva-ral
vés: diga’ls si és, ma mà, pesada!
Vés a escondir, d’una vegada,
tes nafres, ta honta i ta infundada
altivesa a Camarga, enmig de tos fers braus!—.
Ço dit, va deixar anar sa presa.
Un tonedor, allà a la devesa,
així reté entre cames un gran marrà cornut;
mes, tan aviat el té sens llana,
donant-li un cop, amb sa mà plana,
a l’anca, el deix fugir a la plana:
així el bover s’alçà polsós i ple d’enuig.
Un pensament malvat l’incita:
camps a través el precipita
tot llençant mil renecs, cridant i tremolenc.
Entre els garrics i la ginesta
què cerca, doncs…? Ai!, amb feresta
vista, ja branda sus sa testa
son agulló terrible, corrent envers Vicenç.
Quan se veié sota la llança
sense revenja ni esperança,
Vicenç va groguejar com el jorn de sa mort:
no perquè dur morir li sia:
el que sent és, de la bausia
d’un vil a qui la sort envia
una arma, ser de sobte la presa i diversió.
—T’hi atreviràs? —diu-li amb noblesa.
I, resolt ja a morir amb grandesa,
com un martre allí es planta… Al lluny, mig amagat
entre l’arbrat espès, hi havia
el mas de sa dolceta aimia.
Vers ell se gira amb cara pia
com dient: «Mira’m, que, oh nina!, per tu em van a matar!».
Oh bell Vicenç! De la que estima
el dolç record encar l’ànima…
—A Déu prompte encomana’t! —cridant Ourriàs digué
amb veu molt ronca i enutjada.
I, això dit, li clava agullada.
Damunt de l’herba de la prada
cau Vicentet llençant un dolorós gemec.
Les herbes queden sagnantades,
i, per ses cames empolsades,
del vast erm les formigues van fent ja el llur camí.
El picador al lluny galopava.
Al clar de lluna, per la grava,
mentre fugia, mormolava:
—A nit els llops de Crau riuran amb el festí…!—.
La Crau estava silenciosa.
Sa plana, al lluny del lluny, formosa,
s’ajuntava amb la mar, la mar amb el cel blau.
Els cignes, les fulgues lluentes,
els bells flamencs d’ales ardentes,
venien prop las transparentes
llacunes a mirar del sol els últims raigs.
I galopa, vaquer, galopa
que galoparàs! —Hopa!, hopa!
—van cridant, a son pas, els cranqueners[77] verdencs
a l’euga sua, que, paorosa,
els seus tres sentits en joc posa.
Sota la lluna lluminosa
el Ron mig entre-dorm, en son jaç descobert,
com un romeu de Santa-Balma[78]
que en un barranc s’adorm amb calma,
tot nu, ple de fatiga. —Que no em sentiu? Eh!, eh!
Eh!, els de la barca! ¿Me voldríeu
al pont o a sota? ¿Un lloc tindríeu,
que a mi i a l’euga ens passaríeu?
—de lluny, el miserable, pregunta a tres barquers.
—Vine tost, vine, bona peça!
—li respongué, una veu, de pressa—.
Per a veure muntar la llàntia de la nit,
entre la perja que tranteja
i els rems, el peix se’ns hi passeja…
De pesca és hora. Es bellugueja
el peix, mon home! És hora… Aborda tot seguit—.
Seu a la popa, el vil, i lliga
en ella l’euga, perquè el siga
nadant, amb el ronsal llassat ben bé a l’estrop.
I els peixos grans, vestits d’escata,
llurs coves deixen fent sargata,
i, del Ron a l’espill de plata,
la dolça calma prenen saltant de la proa entorn.
—Mestre pilot, la nau vigila,
que a mi m’apar que mal enfila!—.
I el que ha parlat, de peus al banc[79] i la mà als rems,
com un sarment, de nou s’inclina.
—Ja fa ratet que m’amoïna
això. Portem carga malina…
—li respon el pilot. I aprés no diu res més.
La vella nau bambolejava:
d’aquí, d’allà, sens parar anava
amb un balanç terrible com d’home embriagat.
La nau estava consentida:
sa fusta havia mig podrida…
—Malany!—. Així el picador crida…,
i al governall s’arrapa i s’alça atolondrat.
A impuls d’una invisible força
cada cop més se sent retorça
la nau, com una serp a qui un pastor, amb un roc,
ha mig partit l’os de l’esquena.
—Companys!, ¿per què aixís es remena
la nau? ¿Voleu que sa carena
s’enfonsi amb mi? —Ourriàs diu, fred, blanc com un guixot.
—No puc menar ja la barcada
—diu el nostramo—: enfurismada
s’aixeca a malgrat meu i com un carp fa bots.
Tu has mort algú, vil, miserable!
—Jo…? Qui t’ho ha dit!, eh…? Que el diable,
si això que dius és veritable,
me llenci, amb son trident, del negre abisme al fons.
—Ah!, sí! —el pilot, així que acaba
Ourriàs, respon—. Cert!, m’enganyava.
Que avui és, oblidava, la nit de Sant Medard:
tots els negats, el llot que aferra
i el fons de l’aigua que els enterra,
deixen, a nit, per sortir a terra…
La llarga professó comença ja a apuntar.
Oh, pobres ànimes ploroses!
Ves com les platges pedregoses
a peu descalç trepitgen: de llurs vestits llaçats,
de llurs cabells presos, degota
l’aigua enllotada, gota a gota.
De l’ombra dels àlbers dessota,
caminen a rengleres, amb un ciri a la mà.
I com contemplen les estrelles!
Del sorral que les té dins d’elles
subjectes ben bé, al treure llurs braços moratats,
llurs cames blaves i llur testa,
on el vil llot encara resta,
elles fan, com una tempesta,
balandrejar la barca amb est trontoll estrany.
Sempre de nou algun n’arriba
i atrafegat puja a la riba.
Com frueixen al ras, i amb la vista de Crau,
i amb el perfum de la collida!
I, com els plau moure’s amb mida,
mirant ploure llur embrutida
roba! Del femer en surten de nous a cada instant.
Hi ha vells, hi ha joves, en tot caire…
—Així va dient el remaire…—.
Com espolsen el fang i els fàstics del femer!
Hi ha formes seques, desdentades:
molts pescadors que amb llurs filades
pescar volgueren percegades
i llamprees, i d’estes varen ésser aliment!
Ves!, mira aquell vol que passava
ara plorant sobre la grava…
El componen les nines, les que, folles d’amor
i al contemplar-se separades
de l’home aimat, desesperades
han demanat viure enfonsades
dins del Ron per negar-hi llur gran, immens, dolor!
Ves-la! Oh comparsa adolorida!
Enmig de l’ombra diafanida
belluguen llurs pits nusos amb una força tal
sota la boga que els mascara,
que, del cabell velant la cara
a llargues tofes, dubto encara.
si rellisquen les llàgrimes o l’aigua roba avall—.
Callà el pilot. Les animetes,
tenint en mà un flam, pausadetes
seguien, a la muda, del riu el marge verd…
Hauríeu oït volar una mosca…
—Mestre pilot, mes en la fosca
sembla que cerquen! —amb veu fosca
el camarguenc va dir, d’horror i d’esglai pres.
—Cerquen, per cert!, no poc ni gaire!
Ves com se giren a tot caire!
Cerquen les bones obres, cerquen actes de fe,
que aquí en el món un jorn sembraren,
ja molts o pocs, quan hi passaren.
Al veure’ls no temis que es paren:
hi corren, com al juí, corrent, se’n van els bens.
Hi corren tost; i, un cop collida,
entre llurs mans l’obra beneïda
es torna flor; i quan per fer-ne un ram n’hi ha prou,
a Déu l’ensenyen amb gaiesa,
i envers el cel amb rapidesa
porta la flor an el qui l’ha presa
del món. Als condemnats, del cel el bon Senyor,
deixa sentir dolça esperança
d’obtenir un jorn llur deslliurança;
mes sota l’aiguarol de riu enterbolit,
ans que de nou surti l’albada,
es colguen tots, altra vegada,
els renegats, de vida irada,
els menja-pobres vils, els traïdors i assassins.
Cerquen una obra salvadora,
i tan sols troben, a tota hora,
en el sorral, pecats en forma de palets
amb els quals llurs peus encepeguen.
Tenen mala fi els que reneguen!
Encar que els ulls plorant se’ls ceguen,
en va desitjaran el dolç perdó del cel—.
Com lladregot de carretera,
al timoner, el vaquer, amb veu fera:
—Aigua a la barca! —diu—. Barqueta[80] hi ha! —tranquil
el timoner respon. I calla.
Ourriàs, cridant, buidant, treballa
com un perdut! De Trincatalla[81]
els treves[82], sobre el pont, van ballar aquella nit.
I…, ala! Ourriàs buida, buida, buida
que buidaràs! Tan sols se cuida
de rompre el ronsal l’euga! —Blanca!, què tens?, què fas?
Tens por dels morts? —Ourriàs li crida
amb una vista esfereïda…
De l’ample riu l’aigua ennegrida
al ras de l’alt bordatge s’enaspra sens cessar.
—No sé nadar, pilot! ¿La barca
podeu salvar?—. I el pilot marca
que no amb el cap, i diu: —La barca se’n va a fons
ara mateix: de la ribera,
on van els morts avant i arrere,
ens tiraran una gumera…—.
Diu això, i la barcada ja engoleix l’ample Ron.
I d’aquells ciris que flamegen
en mans dels morts que allí passegen
surt resplendor tan forta que sols en un moment
del riu els dos marges aclara;
i com, quan el dia fa clara,
l’aranya, que teixeix encara
se deixa caure al llarg del prim fil que està fent,
així els pescaires (que eren treves!)
al raig de llum aquell, sens treves,
se van llençar i per ell varen relliscar tots.
Entre l’aiguam que l’amortalla,
Ourriàs, cuitós, cerca la tralla
amb fredes mans! A Trincatalla,
aquella nit, dansaren els treves sobre el pont.