Canto una noia de Provença.

En els amors de sa jovença^[2],

a través de la Crau^[3] dret al mar, dins del blat,

d’Homer deixeble, amb vertadera

fe jo la vull seguir. Com era

filla de gent d’humil esfera,

afora de la Crau molt poc se n’és parlat.

Més que en son front sols resplendia

joventut, més que no tenia

ni diadema d’or fi ni mantell de damàs,

jo vull que en glòria sigui alçada

com una reina, i falagada

per nostra llengua menyspreada,

car canto per vosaltres, pastors i gent de mas.

Tu, bon Déu de la pàtria mia,

que entre pastors vas néixer un dia,

inflama mes paraules i dóna’m sant alè.

Bé ho saps: enmig de la verdura,

al sol i a la rosada pura,

en quant el fruit s’omple i madura

ve l’home i pren a l’arbre la fruita de ple a ple.

Mes, sobre l’arbre que ell esqueixa,

sempre una branca tu hi fas néixer

on l’home mort de fam no hi pugui dur la mà;

branca que el vent remou i alena,

on, quan és Santa Magdalena,

el fruit madur tota l’emplena

i el volador ocellet sa fam va a apaivagà.

Oh!, jo la veig, eixa branqueta,

i sa frescor me fa denteta!

Jo la veig amb el vent remoure’s en el cel.

Son immortal fruit amb re iguala’s.

Bon Déu!, permet que, dut en ales

de melodies provençales,

pugui haver, Déu amic, la branca dels ocells!

De l’ample Ron^[4] prop la ribera,

entre els salzes de la pradera,

en un xic casinyot per l’aigua rosegat,

un cisteller pobre habitava,

que amb el seu jove fill anava

de mas en mas i apedaçava

els malmesos cistells i els paners foradats.

Un jorn que d’aquesta manera

feien camí per la pradera

—Pare —digué en Vicenç—: el sol esguardeu bé!

Veieu? Allí, sus Magalona^[5],

la nuvolada s’apilona:

si és que no es fon dins d’una estona,

pare, ans d’arribar al mas ens mullarem, potser!

—La brisa és sols qui mou les fulles:

no tingues por, no, de que et mulles

—li va respondre el vell—. Ah! Si això fos el rau^[6],

llavores sí… —Quants pallers, pare,

doncs, en el mas dels Lledons, ara,

tenen? —Quants? Sis. És ell encara

—digué el vell— un dels masos dels més rics de la Crau!

Té! No veus quins horts d’oliveres?

Entremig hi ha algunes rengleres

de ceps i d’ametllers… És el millor —digué—

(i costa amunt no en trobaries

cap com ell). Lo bo és que hi veuries

tants passeigs com a l’any hi ha dies;

i, en cadascú d’aqueixos, tants arbres com passeigs—.

Vicenç així va exclamar: —Mare!

Per collir tanta oliva, pare,

que n’han de menester, de gent! —Tot sa fi té.

Ja ve Tots-sants: de Baus^[7] les nines

baixen a omplir sacs d’arbequines,

de vermelles i amigdalines^[8]:

cantant i tot, encar ne collirien més!—.

I mestre Ambròs parlant anava…

I el sol, que en els monts s’amagava,

tenyia els nuvolets d’un molt formós color.

Amb llurs parelles fatigades

els bovers van a sopar, alçades

portant llurs llargues agullades…

I pels prats ja la nit llençava la foscor!

—Anem, que ja es veu dins de l’era

del gros paller l’alta cimera

—en Vicentet va dir—: ja som, pare, a cobert!

—Hic les ovelles molt bé crien!

Al bosc a l’estiu les envien;

a l’hivern pel pla s’esgarrien

—va dir llavors el vell—. Oh!, res falta aquí, res!

Oh!, i aquella arbreda enlairada

que dóna sombra a la teulada!,

i la formosa font que raja en un viver!

I els bucs d’abelles que allí tenen,

que a la tardor la mel els prenen

i que quan torna el maig suspenen

llurs eixams en els troncs dels molt alts lledoners!

—Oh!, doncs d’aquesta terra aimada,

pare, allò que a mi més m’agrada

—aquí exclamà en Vicenç— és la noia del mas…

I, si us ne recordeu vós ara,

l’estiu passat feina ens da encara:

dos cistellets ens féu fer, pare,

i ens féu posar una nansa a son petit cabàs—.

Mentres així tots dos parlaven

davant de la porta arribaven.

Seguda en el pedrís, de dar menjar a sos cucs

de seda la noia venia:

retorcent fil s’entretenia.

—Bona nit, amb la companyia

—el vell va dir, de joncs deixant a terra un munt.

—Déu vos do, Ambròs, bona vesprada

—digué la nina—. La lligada

al cim del fus ne faig: veieu…? Que haveu fet tard?

Veniu, potser, de Vallbregia^[9]?

—Sí; i, com se’ns ha fet fosc el dia

en sent davant d’esta masia,

hem dit: «En el paller la nit podrem passar»—.

I Ambròs amb son fill va acostar-se,

sobre un corró ambdós van sentar-se

i, sense dir res, a treballar tots dos

una canastra començada

se van posar d’una vegada

i de llur garba deslligada

prenien i torcien els vincladissos joncs.

Vicenç setze anys no tenia encara;

mes, tant del cos com de la cara,

cert!, era molt ben fet, molt ben desenrotllat.

Si bé un poc morenes tenia

les galtes…, terra negra cria

el blat millor que Déu envia,

i dels grans negres surt el vi que fa ballar.

Com s’ha de fer per preparar-los

els vímets, i per manejar-los,

ell ho sabia bé: tal com lo fi, també

ne treballava lo ordinari;

més els cistells pel fruit posar-hi,

tot el que a un mas és necessari,

les polleres de joncs, els coves i arganells.

Els paners de canya partida,

que són venuts tot de seguida;

les escombres de mill…, ço i altres treballats,

amb rapidesa gran teixia

polit i fort i bé, amb mestria…

Mes dels guarets de la masia

dejà els treballadors tots eren arribats.

Fora la porta, a la fresqueta,

Mireia, la gentil nineta,

en la taula de pedra posà amb gràcia l’enciam,

i, de la plata que es gronxava,

cada criat se n’emportava

el culler ple, que amb fam buidava…

I l’ancià i son fill teixien. —Au!, veiam!,

o veniu a sopar o m’enfado,

mestre Ambròs! —amb molt mal agrado

digué mestre Ramon, el principal del mas—.

Vaja!, deixeu ja les cistelles!

No veieu néixer les estrelles?

Mireia, acosta’m escudelles^[10].

Vaja!, a taula tothom!, que ja estareu cansats!

—Anem, doncs! —digué el cistellaire.

I s’acostaren prop d’un caire

de la taula de pedra, i van llescar-se pa.

I Mireia, amb les mans llestetes,

amb l’oli de les olivetes

els amaní un plat de mongetes,

i els el donà, corrent, amb ses mateixes mans.

Mireia en sos quinze anys estava…

De la Font-vella^[11] costa blava,

i valtres, planes de Crau…, valtres, de Baus turons^[12],

mai n’heu vist cap tan bella i pia!

Als raigs del sol va esclatar un dia,

i en son senzill rostre tenia

a flor de galtes uns clotets nius de il·lusions.

Cura tot dol amb sa mirada,

fresca i suau com la rosada;

que els estels són, sos raigs, més dolços i més purs;

el cabell, que li negrejava,

formosos rulls al llarg formava;

i, en son formós pit, s’hi mostrava

un albercoc en doble, encara poc madur.

I eixerideta, enjogassada

i un poc o molt entremaliada…!

Ah! Si dins d’un got d’aigua tal gràcia haguéssiu vist,

begut l’haguéreu de seguida…!

Quan, segons usança establida,

hagué cada un parlat amb mida

del jornal (com al mas del pare, ai!, ai de mi!),

—Bé, mestre Ambròs: esta vesprada

no ens doneu alguna cantada?

—digueren—. És aquest el menjar de la son…

—Xit! Amics meus…, al que se’n trufa

—respostejà el vell— Déu el bufa

i el fa ballar com la baldufa…!

Canteu valtres, jovent, que sou joves i forts.

—Mestre Ambròs! —els criats respongueren—:

per burla no, no us ho diguérem!

Mireu el vi de Crau: està a punt de saltar

del vostre got… Trinquem, compare!

—En mon temps bé cantava encara

—el cisteller digué—; mes ara

ai!, què voleu de mi? No só bo per cantar.^[13]

—Sí, mestre Ambròs! —la donzelleta

diu—: canteu una cançoneta.

—Tendra donzella, Ambròs per ço no serveix pas:

ma veu és dura com l’aresta;

mes, per complaure’t ja està presta—.

I tot de cop començà aquesta

després d’haver buidat el vi de dins del vas.

I

«El batlle Sufrèn, que mana en la mar,

al port de Toló ha dat el senyal.

Sortim de Toló cinc-cents provençals…

De batre l’anglès l’enveja era gran:

no tornar jurem, doncs, als nostres camps

sens deixar l’anglès vençut, derrotat.

II

En el primer mes que anem per la mar

veiem solament per sobre dels pals

gavines, a vols, a centes, passar.

En el segon mes que anem navegant,

ens dóna que fer grossa tempestat,

i el dia i la nit els passem bombant.

III

Mes al tercer mes se’ns encén la sang

de ràbia tan sols de ningú trobar

que nostres canons puguin escombrar.

Mes llavors Sufrèn —Minyons meus, als pals!

—ens diu, i de cop espia inclinat,

d’Aràbia, el gabier, les costes del mar.

IV

—Victòria! —el gabier crida des de dalt—.

Veig tres bastiments que es van acostant.

—Alerta, minyons! Als canons tots! Au

—tot de cop així crida l’almirall—;

que toquin de prop les figues del franc,

que un altre paner prompte en tastaran—.

V

Així que això ha dit sols se veu un flam:

les bales, brunzint, van a foradar

de l’altiu anglès els vaixells reials…

Amb l’ànima sols un d’ells s’ha quedat.

Llarg temps sols se sent dels canons el bram,

de la fusta els pets, els braols del mar.

VI

Tan sols de l’anglès ens té separats

(ai!, quin goig!, quin pler!) tot lo més un pam.

El batlle Sufrèn amb sang freda està

a sobre del pont, immòbil i blanc.

—Minyons! —crida al fi—: prou foc!, prou n’hi ha!

Amb l’oli, sí, d’Aix que els untem més val!—.

VII

No hagué encara dit que nosaltres ja

els sabres prenem, llances i destrals,

i, ganxos en mà, l’ardit provençal

d’una sola veu fort crida: —A l’assalt!—.

Al vaixell anglès saltem d’un sol salt:

comença llavors la gran mortaldat!

VIII

Oh!, quins cops!, quins cops! Com corre la sang!

Els pals, quin soroll, quan se trenquen, fan!

Sota els mariners, el pont, com fa salts!

Més d’un anglès mor dins del mar tirat.

Altres, ben estrets per les nostres mans,

segueixen maleint fins al fons del mar!».

—Sembla (no és ver?) que això és increïble!

—digué el cantor—. Sembla impossible!

I succeí, no obstant, com conta la cançó.

No ho dubteu pas: jo allí em batia;

el timó jo allí dirigia!

Ah!, dintre la memòria mia,

més que visqués mil anys, ho guardaria jo!

—Com! Fóreu en eixa batalla?

Si…, tal com bat la forta dalla

el martell, tres contra un, vos haurien xafat!

—Qui?, qui? L’anglès? —va dir exclamant-se

l’Ambròs, de cop, tot enfadant-se.

Però seguí, tost sossegant-se,

amb veu fera i commosa, son interromput cant.

IX

«Dins la sang els peus, va durar el combat

de les dues fins que el jorn s’acabà.

Quan va fugir el fum de pólvora i sang,

havíem perdut cent valents companys;

mes naltres a fons també vam tirar

de l’altiu anglès tres vaixells molt grans.

X

Mes quan al país dolç naltres vam tornar

amb els vaixells plens tots ells de forats,

el velam romput, a trossos els pals;

amb aire burló, l’afable almirall,

—Anau —ens digué—, minyons meus, anau!

Al rei de París vos sabré ensalçar.

XI

—Oh almirall volgut! Ton parlar és franc:

t’escoltarà el rei —li vam contestar…

—Mos mariners! Ell de què ens servirà?

Nosaltres contents la pàtria hem deixat

per batre’ns per ell, per anar a lluitar,

i, ja ho veieu tots, fins ens manca el pa!

XII

—Mes recorda’t, doncs, si vas allí dalt,

quan al passar tu tothom t’obri pas,

que tos mariners sempre t’aimaran!

Perquè, oh bon Sufrèn!, abans de tornar,

si haguéssim pogut, an els nostres camps

a dalt del dit xic t’haguérem portat—.

XIII

Qui féu la cançó fou un martegal^[14],

quan finia el jorn, el bertrol tirant.

El batlle Sufrèn a París anà;

i després s’ha dit que, d’aquell combat

gelosos alguns van ésser dels grans

sos mariners no l’han vist ja mai!».

El cisteller finí a bona hora

sa cançoneta encisadora,

puix en els plors sa veu s’anava ja a ennuegar.

Pels criats finí tost, cosa és certa;

car sens dir re, amb l’orella alerta

tots ells, i amb boca mig oberta,

com si el cant prosseguís escoltaven encar.

—Veus-aquí, quan Marta filava,^[15]

les cançons que un home cantava!

Són molt belles —digué— més que tinguin molt temps…

L’aire ha envellit; mes ço què prova?

La música d’ara és més nova

i és en francès sa lletra: es troba

en ella un parlar fi, mes ai!, ningú l’entén!—.

I a l’acabar el vell sa paraula

els jornalers s’alcen de taula

i els sis parells de bèsties se’n menen a l’estany,

on raja l’aigua platejada;

i sota la parra enramada,

tot repetint-ne la tonada

del vell de Vallbregia, els muls van a abeurar.

Mireia, en tant, tota soleta

estava a prop, eixerideta,

molt a prop d’en Vicenç, el fill de mestre Ambròs;

i al bell plegat tots dos parlaven,

i llurs dos caps tant se vinclaven

un vers de l’altre, que semblaven

dos cabrunes en flor bressades pel vent dolç.

—Vaja, Vicenç —digué la nena—:

quan amb el feix sobre l’esquena

corres per aquests mons apedaçant paners,

oh!, que en deus veure, en tos viatges,

de castells i d’indrets salvatges,

de llocs, de festes i romiatges…!

Nosaltres mai sortim del nostre colomer!

—Heu dit molt bé, donzella aimada!

Més que vos deixen esmussada

les ribes, vostra set com l’aigua apagaran;

i si per treballar amb vantatge

del temps heu d’eixugar l’ultratge,

en canvi el dolç pler del viatge

i l’ombra del camí fan la calor oblidar…

Així, quan ja la primavera

ha passat i té l’olivera

vestits del tot sos rams de tendra i blanca flor,

en els pomars blancs de floretes,

o en els freixers amagadetes,

amb l’olor, les cantaridetes,

cacem quan ja verdegen i lluen al calor,

i les venem a les botigues…

També collim en les garrigues^[16]

el kermes^[17] roig, o bé ens en anem a pescar

les sangoneres. Bella pesca!

Sens menester filats ni esca,

només somovent l’aigua fresca,

a nostres cames, elles, se vénen a agafar.

Mai a les Santes^[18] sou estada?

Se canta allí dolça tonada;

allí de totes parts hi porten els malalts!

Un jorn que per allí passava

i una gran festa es celebrava,

hi vaig entrar. Tothom resava:

«Oh Santes!, de nosaltres teniu, teniu pietat!».

Feia anys d’aquell tan gran miracle.

Déu meu! Déu meu! Quin espectacle!

Hi havia a terra un noi plorant tot malaltet,

formós com un Sant Joan Baptista,

i, amb una veu piadosa i trista,

«Oh Santes! Si em torneu la vista»,

digué, «jo us portaré mon jogassat anyell».

A son entorn, tots, tots ploraven;

de dalt, les urnes davallaven^[19]

plam-plam, de dalt de tot, sobre el poble aplegat,

i, al mateix temps que la gumera

baixava un poc, l’església entera,

com dins del bosc ventada fera,

cridava: «Santes, oh!, veniu-nos a salvar!».

Mes, dut a braç de sa padrina,

vers l’urna santa s’aveïna;

i els ossos tot just toca, l’infantó, amb ses dos mans,

de les Maries venturoses,

quan a les urnes miracloses

s’arrapa amb mans molt vigoroses

tal com s’arrapa el nàufrag al fust que li da el mar.

Mes, tantost ses manetes pies

l’urna de les Santes Maries

agafen (jo ho vegi), així exclama el noiet

amb una fe meravellosa:

«L’urna jo veig miraculosa!

Ma àvia jo veig tota plorosa!

Anem prompte a cercar mon jogassat anyell».

I a vós també, oh donzelleta!,

Déu vos mantingui eixerideta!

Mes si jamai un gos, o llangardaix, o serp,

o qualsevol bèstia esgarriada,

vos donés una mossegada,

i vos deixés el mal postrada,

a les Santes anau i allí consol tindreu—.

Així passava la vesprada,

i la carreta, desmuntada,

amb ses grans rodes ombra feia allà al lluny del lluny;

de tant en tant la brisa blana

portava el so d’una campana,

i el mussol, espiant la plana,

al cant del rossinyol juntava son cant dur.

—Mes, ja que fa una nit calmosa

i fa el prat clar la lluna hermosa,

¿voleu —digué— que us conti un joc en que corrent

el premi aconseguir jo em creia?

—Bé, conteu! —respongué Mireia.

I s’acostà, amb molta taleia,

son alè retenint, al jovencell Vicenç.

—A Nimes era, a l’esplanada,

on feien cós aquella diada;

a Nimes, oh Mireia…! Un poble apilotat,

i més espès que pèl de testa,

era allí per veure la festa.

Sens gec, descalços, vista llesta,

molts corredors al mig s’havien ja posat.

De cop van veure, a la pradera,

dels corredors el qui rei era,

Lagalant, aquell fort, el qual nom de segur

que és conegut a vostra orella:

aquell cèlebre de Marsella

que de Provença i Itàlia bella

havia acovardit els homs més rabassuts.

Tenia les cames i cuixes

com el senescal Joan Cuixes,^[20]

tenint un mostrador tot ple de plats d’estany^[21]

on gravats sos triomfes tenia;

i bandes tan riques hi havia

que hauríeu dit, Mireia mia,

que l’arc de Sant Martí penjava d’aquells claus.

Al veure’l, amb testa baixada,

varen vestir-se altra vegada

tots els demés: amb ell cap gosà corre. El Crit,

un jovenet de traces maques

(que no era pas de cames flaques),

era vingut tot menant vaques

a Nimes aquell jorn: lluitar amb ell decidí.

Jo, que d’atzar, sols, allí em veia,

«Pel nom del porc!», entre mi deia.

«També só corredor…». Mes què he dit, boig de mi!

Tothom «A córrer!», amb veu que aterra,

me diu. I des que só a la terra,

per testimoni havent la serra,

sols corregut havia detràs de les perdius.

Jo deguí anar-hi. Al contemplar-me,

en Lagalant tal va parlar-me:

«Pobret! Ja pots lligar els lligams de ton calçat!».

I, tot dient-ho, desplegava,

i aprés les cames hi ficava,

uns calçotets de seda blava

guarnits de cascavells d’or fi tot al voltant.

Un brot de salze vam posar-nos

als llavis per alè donar-nos:

tots tres com tres amics ens vam donar la mà.

Esperant la senya anhelada,

la sang bullint-nos agitada,

de peus en la ratlla marcada

estem tots tres…! De cop la donen! Com un llamp

tots tres correm a la perduda:

a tu!, a mi! En la correguda

un remolí de pols ve a tapar els nostres salts.

L’aire és qui ens duu, i la cabellera

fuma… Oh!, quin córrer aquell córrer era!

Llarg temps, tal és nostra carrera,

tothom creu que a l’ensems arribarem al blanc.

Jo, per fi, vàreig avançar-me;

mes això el mal va ocasionar-me,

car, mentrestant que jo com un rematat boig

i a la perduda m’hi tirava,

tot d’un plegat me desmaiava

al mateix temps que els avançava,

i a terra, sense alè, aní a besar la pols.

Mes ells, tots dos, com fan quan dansen

els cavallets en Aix, s’hi llancen

amb regla, sempre amb regla. El famós marsellès

creia tenir-la ja guanyada!

Que no té melsa, en l’esplanada

diuen: amb tot, noia estimada,

trobà un digne rival en el Crit de Mouriés^[22]!

Pel mig de les gents que ells miraven

al blanc ja gairebé arribaven.

Donzella, haguéssiu vist el Crit saltar…! Mirau:

ni en monts ni prats (qui s’ho creuria!)

cérvol ni llebre es trobaria

que corregués com ell corria…!

Udolant com un llop s’hi llença Lagalant…

Mentre que el Crit, que s’aturava,

amb joia amb el blanc s’abraçava,

tots els nimencs vers ell corrent se van llençar:

d’on és tothom saber volia.

El plat d’aram al sol lluïa;

dels platerets el so es sentia…

Sonà l’oboè…, i el Crit va rebre el plat d’aram.

—I Lagalant —diu ella— on era?

—Arrupit dins la polseguera

que amb el trepig el poble alçava al seu entorn,

amb ses dues mans, foll, apretava

sos dos genolls; i així plorava

l’afront que son nom llastimava,

barrejant amb sos plors les gotes de son front.

El Crit vers ell va i el saluda.

«Vaja!, ara anem a fer beguda»,

li diu el Crit. «Anem a sota un emparrat!

Avui el goig!, demà les penes!

Vine, que beurem les estrenes!

Allí, detràs les grans arenes,

tan per tu com per mi, prou terra encara hi ha!».

Mes aixecant sa cara blava,

i de sa carn, que tremolava,

traient-se els calçotets de cascavellets d’or:

«Puix que l’edat ma força acaba,

té els calçotets de seda blava:

tu, Crit, a qui tothom alaba,

pots portar amb tot honor les calces del més fort».

Lagalant, doncs, així parlava,

i entre la gent, que s’apinyava,

tan trist com un alt freixe així que està esmotxat

el corredor desapareixia:

ni per Sant Joan, ni cap més dia,

ha vingut més, com ans venia,

a córrer i a saltar per sobre el bot inflat—.

I, dels Lledons en la masia,

així, en Vicenç, lo que sabia

contava; al rostre seu pujava l’emporprat

i son ull negre flamejava;

tot el que deia ho accionava,

i en parauletes abundava

com en gotes un xàfec en el dolç mes de maig.

Els grills que allí prop se sentien,

per oure’l, llur cant retenien.

Sovint el rossinyol, sovint l’ocell de nit,

feren silenci en l’enramada.

I amb l’ànima, ella, impressionada,

dessota la parra assentada,

fins a l’espuntar l’alba no hauria, a fe, dormit.

—Só de parer —digué a sa maire—

que per ser fill d’un cistellaire

parla molt bé, en Vicenç… Oh mare! És gust molt dolç,

anar a dormir, a l’hivern; mes ara

la nit, per dormir, és massa clara.

Sí, sí: escoltem-lo més, encara:

jo sempre l’oiria: tant les nits com els jorns.