Avui vaig a contar-vos una bona nova! Un gran poeta ha nascut. La natura occidental ja no en crea, però la natura meridional en fa encara: és que hi ha una virtut en el Sol.

Havem llegit, fins a emblanquir-nos els cabells damunt dels llibres, poetes de totes les llengües i de totes les èpoques. Quants ingenis literaris, morts o vivents, han evocat en llurs obres la seva ànima o la seva imaginació davant dels nostres ulls durant les nits de pensatiu insomni! Llegint-los, havem experimentat voluptuositats indescriptibles, disfrutat festes solitàries de la imaginació. Entre aquests grans esperits, morts o vivents, n’hi ha qual geni és tan enlairat com la volta del cel, tan pregon com l’abim del cor humà, tan ampli com el pensament; però, ho confessem amb franca lleialtat: a excepció d’Homer, no n’havem llegit cap que tingui per a nosaltres un encant tan inesperat, tan senzill i emanat de la naturalesa pura com el poeta camperol de Maiano.

Per què cap de les obres tan acabades dels nostres poetes europeus contemporanis (comprenent-hi i tot els meus febles assaigs), per què aqueixes produccions del treball i de la meditació no tenen per a mi el delitós encant d’aquesta obra espontània d’un jove terrassà de Provença?

Per què entre nosaltres (i jo comprenc en aquest mot, «nosaltres», els més grans poetes metafísics francesos, anglesos i alemanys del segle: Byron, Goethe, Klopstock, Schiller i els seus èmuls), per què en les obres d’aqueixos grans escriptors reconeguts, la saba hi és menys pura, l’estil menys senzill, les imatges menys primitives, els colors menys frescals, les clarors menys serenes, les impressions, en fi, que es reben en la lectura de llurs obres meditades, menys expressives, menys espontànies, menys originals, amb menys personalitat que les impressions que brollen de les planes indoctes d’aqueixos poetes de Provença?

Ah! És que nosaltres som l’art i ells són la natura; és que nosaltres som metafísics i ells són sensitius; és que la nostra poesia es concentra i la seva s’expandeix; és que ens contemplem a nosaltres mateixos i ells només contemplen a Déu en la seva obra; és que nosaltres procedim de la llum artificial i ells provenen de la llum del Sol.

Sí, repetim-ho: hi ha una virtut en el Sol! Damunt de cada plana d’aqueix llibre lluminós hi ha una gota de rosada de l’alba que s’aixeca, hi ha una alenada del matí que neix, una joventut de l’any que respira, hi ha un raig que resplendeix, que escalfa, que alegra fins en la tristesa d’alguns dels seus passatges. Aqueixos poetes assolellats no ploren com nosaltres: les seves llàgrimes bullen com onades reblertes de llum, plenes d’esperança, perquè són plenes de religió. Llegiu Reboul en son Infant mort en el bressol; veieu a Jasmin en son Orb; heus-aquí en Mistral en la Mort dels dos aimants:

Heus-aquí la literatura rural trobada mercès a Provença i per a glòria seva!

Heus-aquí llibres que manquen a la gent dels nostres camps per a llegir a la vetlla després de les suors de la jornada, al compàs de la filosa que trena la seda del Migdia o de la pinta de pues de ferro que carda la llana del Nord!

Heus-aquí llibres que beneeixen i que edifiquen la llar humil a on són entrats!

Heus-aquí les epopeies per les quals les rudes imaginacions del poble inculte s’afinen, es plasmen, es poleixen i fan passar en relacions encantadores, de l’avi al nét, de la mare a la filla, del promès a l’estimada, totes les bondats de l’ànima, totes les belleses del pensament, totes les santedats de tots els amors que fan un santuari de la llar del pobre!

En quant a nosaltres, si fóssim rics, si fóssim ministres d’Instrucció pública, o si fóssim solament membres d’influència d’una d’aqueixes associacions que es donen caritativament la missió d’escampar el que s’anomenen bons llibres en les barriades humils de les ciutats i en les pagesies, faríem imprimir sis milions d’exemplars del petit poema èpic de que acabem de donar un breu i imperfecte anàlisi i l’enviaríem gratuïtament per un núvol de missatgers rurals a totes les portes a on hi ha una mare de família, un vell, un infant capaç d’entendre aquest catecisme de sentiment, de poesia i de virtut que el pagès de Maiano acaba de donar a Provença, a França i ben prompte a tota Europa. Els hebreus rebien el mannà des de dalt; aquest mateix mannà ara ens ve de baix; és el poble qui deu salvar el poble.

I tu, poeta de Maiano, desconegut fa poc dels altres i potser de tu mateix, torna humil i oblidat a la casa de la teva mare; enganxa els quatre bous blancs o les teves sis mules llustroses a l’arada, com feies ahir; cava amb la teva aixada al peu de les oliveres; porta per als teus cucs de seda les braçades de fulles de morera; banya els teus moltons, a la primavera, en la Durença o en la Gorgue; deixa la ploma i no la toquis fins a l’hivern, en els teus lleures, mentre que la Mirèio que el cel et destina estendrà sens dubte les blanques estovalles i llescarà el pa ros damunt la taula a on has fet dringar el got amb l’Adolf Dumàs, el teu veí i precursor.

No es fan dues obres mestres en una vida; tu ja n’has fet una: remercia al cel i no et quedis entre nosaltres: mancaries a l’obra mestra de la teva vida; faries un tort a la felicitat en la senzillesa. Viure amb poc! És que la pau, la poesia i l’amor són menys del necessari?

Sí, el teu poema èpic és una obra mestra; diré més: no és de Llevant ni de Ponent; es dirà que, durant la nit, una illa de l’Arxipèlag, una surant Delos, s’ha destacat de la colla d’illes gregues o iòniques, i que ha vingut sense soroll a ajuntar-se al continent de la Provença embaumada, portant amb ella un d’aqueixos càntics divins de la família dels Melesigenis.

Sigues benvingut entre els cantaires de les nostres terres! Tu ets d’un altre cel i parles una altra llengua; però has dut amb tu el teu clima, la teva llengua i el teu cel! No et demanem d’on vens ni qui ets: Tu Marcellus eris!

Oh poeta de Maiano! Tu ets l’àloe aromàtic de Provença! Tu en un dia has crescut tres alçaries; tu has florit a vint-i-cinc anys; la teva ànima poètica perfuma Avinyó, Arles, Marsella, Toló, Hyeres i ben aviat tota la França; però, més sortós que l’arbre de Hyeres, el perfum del teu llibre no s’esbravarà en mil anys!

LAMARTINE