ÚLTIM VIATGE A L’ÍNDIA
Al novembre del 1985, a Rajghat, K em va dir que encara li quedaven alguns mesos de vida. Quan li vaig recordar que ens havia promès que viuria uns deu anys més, simplement va aixecar els braços com dient: Què hi farem?
La salut de K va començar a deteriorar-se a Brockwood. Els passejos que feia habitualment es van fer més curts. El passeig per l’Arbreda i a través dels prats i els camps, que incloïa pujar una tanca, ja no el feia. A part d’això, estava tan actiu com sempre. Una vegada em va dir: Je travaille comme un fou! (Treballo com un boig!).
LA INDIFERÈNCIA I LA COMPRENSIÓ
Cal ser indiferent —a la salut, a la solitud, al que la gent diu o no diu, indiferent a si es té èxit o no, indiferent a l’autoritat—. Si un sent algú disparant, fent molt de soroll amb una pistola, pot acostumar-s’hi fàcilment, fer com si no passés res; això no és indiferència. La indiferència té lloc quan escolta aquell soroll sense resistència, acompanya aquell soroll, viatja amb aquell soroll infinitament. Llavors aquell soroll no l’afecta, no el perverteix. Llavors sent el soroll del món —el soroll dels seus fills, de la seva dona, o dels ocells, el soroll de la xerrameca dels polítics—. Ho escolta completament amb indiferència i, per tant, amb comprensió.
Sobre la vida y la muerte
6a xerrada, Bombay, 7 de març del 1962
© 1992 Krishnamurti Foundation Trust Ltd i Krishnamurti Foundation of America
K m’havia dit amb entusiasme a Brockwood el 1984: Vingui amb nosaltres a l’índia. Com podia un resistir-s’hi? Em va convidar a viure prop d’on ell vivia i, per motius de salut, a menjar el mateix. Quedi’s amb nosaltres!, va dir quan jo estava a punt d’anar a Rishi Valley, Rajghat i Madràs per primera vegada.[34] Aquest mateix any, a Schonried, em va demanar que visqués amb ell. Jo sabia el que això significava: deixar-ho tot, i no estava preparat per a això.
Ara, a la tardor del 1985, viatjava amb K en el seu últim viatge a l’Índia.
Era un vol de matinada des de Brockwood. Encara no s’havia fet de dia, però tot el personal i els estudiants, unes cent persones, havien anat a l’ala oest i s’estaven esperant al peu de les escales per acomiadar-se de nosaltres. K anava donant la mà en el camí cap a la porta. L’atmosfera era solemne. Hi havia a l’aire la premonició que aquesta podia ser l’última visita de K.
Dorothy Simmons, l’exdirectora de l’Escola, ens va portar a l’aeroport amb el seu cotxe. K i jo sèiem a darrere, i Mary Zimbalist a davant. Al principi plovia, però aviat va parar, i Dorothy es va oblidar de parar els eixugaparabrises. Van començar a fregar contra el parabrisa sec. Em vaig posar tens i m’hauria agradat dir alguna cosa, però, en lloc d’això, vaig esperar una reacció de K. I, com passava sovint, la seva resposta no va ser el que jo hauria dit. Va ser simplement Ha parat de ploure, i Dorothy immediatament els va parar.
A l’aeroport, el moment del comiat va fer plorar les dones. Dorothy i Mary es quedaven; jo era l’únic que volava amb K. Rita Zampese[35], directora de relacions públiques de Lufthansa a Londres, ens va portar a través de la sala d’embarcament.[36] Ens vam trobar asseguts prop d’un grup d’homes i dones, probablement gent de negocis, que semblaven molt concentrats. Parlaven alt, fumant i bevent alcohol. K els mirava amb els ulls molt oberts, i l’expressió de la seva cara era de sorpresa i lleuger horror, encara que sense cap tipus de menyspreu.
Vam haver de fer transbord a Frankfurt, i recordo amb alegria que K va viatjar en la ràpida llançadora elèctrica que anava entre les terminals. A l’avió més gran, ell tenia el seient individual de la part davantera dreta, que només Lufthansa podia oferir. Per contrast, jo em vaig trobar assegut al costat d’un senyor que llegia un diari i escoltava música a la vegada. A més, feia moviments amb les mans com si fos un director d’orquestra. Ell també estava abstret i no va mostrar ni el més mínim interès en els seus veïns —en aquest cas, K i jo—. Era de nit quan vam volar per sobre de Rússia i l’Afganistan. A l’avió, K va dir: M’alegro que tots dos estiguem sols.
Després d’arribar a Delhi, K se’n va anar amb Pupul Jayakar per allotjar-se a casa seva. Jo vaig anar a un hotel, on era l’únic europeu, però també l’únic que portava roba índia. Cada dia al vespre ens trobàvem al parc Lodi. Sempre era al vespre, ja que K una vegada havia patit una insolació i no podia exposar-se als rajos més forts. A l’entrada hi havia una mena de torniquet, que relluïa amb la suor i la brutícia de moltes mans. Jo l’obria amb el peu, i K exclamava: Bé!
El parc estava ben conservat, amb molts arbres, jardins, canals aquàtics i ponts, i edificis antics de l’època premogol. Al vespre, un gran nombre d’ocells s’hi reunien i s’hi instal·laven per passar-hi la nit. El soroll que feien era ensordidor. Algunes vegades Nandini Mehta[37] o la filla de Radhika Herzberger[38], Maya, ens acompanyaven en els nostres passejos, tal com feia Pama Patwardhan[39].
Un home el va reconèixer al parc Lodi i s’hi va acostar de forma bastant agressiva, exigint: «És vostè Krishnamurti? Hauria de quedar-se a l’Índia! Aquí hi ha les seves arrels!». K va respondre: Jo no sóc ningú. Després va aixecar les mans obertes cap a mi i va dir: Ja ho veu, tenen una idea fixa i no en surten. Malgrat els incidents d’aquest tipus, K era amable amb totes les persones que trobava, i especialment amb els pobres i aquells que normalment eren ignorats pels altres, com el venedor de gelats de l’entrada del parc.
K una vegada va comentar que, feia molts anys, uns seguidors de Gandhi li havien preguntat què opinava del fet que el sistema de castes de l’Índia no permetés que certes persones entressin als temples. Ell havia respost: Tant se val qui hi entri, perquè Déu no hi és. Va parlar d’això el 1975:
Amb K a Rishi Valley, a finals del 1984/principis del 1985
UNA IDEA CREADA PEL PENSAMENT
Sense compassió, que significa passió per tot, tenir cura de tot, respecte per tot, sense compassió mai es pot trobar allò sagrat. Ho entenen? Com saben, hem creat, el pensament ha creat una cosa sagrada —els temples, les esglésies, els símbols— i venerem aquests símbols, i els anomenem sagrats. Però és el moviment del pensament en el temps i la mesura. Així que això no és sagrat. Una vegada, a l’Índia, van preguntar a qui els parla els seguidors del Sr. Gandhi, que havia dit: «Tothom pot entrar-hi, totes les classes de la societat humana poden entrar en aquest temple, perquè Déu és aquí per a tothom». I em van preguntar: «Què diu vostè sobre aquesta qüestió?». Vaig dir: «Qualsevol pot entrar-hi; tant se val qui hi entri, perquè Déu no hi és». Ho entenen? Déu és una idea creada pel pensament. Però cal trobar allò que és eternament, incorruptiblement sagrat. I això només pot tenir lloc quan hi ha compassió, que vol dir que s’ha comprès tot el que significa el patiment —no només el seu patiment, sinó el del món.
Saanen, 5è diàleg públic, 3 d’agost del 1975
© Krishnamurti Foundation Trust Ltd
Quan vaig mencionar aquesta citació a una vella amiga, em va explicar una altra història similar: Un captaire està plorant davant d’un temple, i Déu se li apareix i li pregunta per què. El captaire diu: «No em deixen entrar al temple», i Déu respon: «A mi tampoc».
Viatjar, i el freqüent canvi de clima que comportava, esgotava K, i la seva salut es va deteriorar a Delhi. No dormia bé i menjava molt poc. Acostumava a dir que hauria viscut molt més si no hagués hagut de viatjar tant. Ens va explicar que molts anys abans havia viatjat en tren de Nova York a Califòrnia, cosa que li va portar tres dies i nits. Li vaig preguntar si això era cansat i em va dir: Sí, molt.
Des de Delhi me’n vaig anar sol al Centre de Retir Krishnamurti que hi ha prop d’Uttarkashi, a l’Himàlaia. Uns anys més tard, s’hi va establir una escola, però es va tancar després que les persones responsables trobessin dificultats. En tot cas, K no havia volgut tenir una escola allà, sinó un centre de retir.
A l’avió cap a Benarés, K va mantenir la persiana de la finestra abaixada, per la brillantor del sol. Però l’anava obrint una i altra vegada per mirar els cims blancs de l’Himàlaia. Coincidíem en què les muntanyes eren realment impressionants!
Em va explicar que una vegada, quan era jove, havia estat grimpant pel Zugspitze, a Alemanya, amb sabates normals. Un guia de muntanya que passava per allà amb un grup d’alpinistes amb una corda va veure K. Després de renyar-lo, el guia el va lligar al cap de la corda i el va baixar de la muntanya. K em va dir que no estava espantat i que podia haver baixat sol sense perill.
Vaig quedar sorprès amb l’atmosfera de Rajghat, a Benarés. Allà es pot sentir de manera especial l’encant que sembla haver-hi a tots els llocs on va viure K. Es pot sentir a Brockwood, Rishi Valley, Vasanta Vihar —llar de K a Madràs i seu de la KFI— i Ojai. També es trobava a Chalet Tannegg a Gstaad i tant a la casa del govern de Pupulji a Delhi, que estava plena d’escultures antigues i altres obres d’art, com al seu apartament de Bombai. Els voltants de tots aquests llocs són sorprenentment bonics i estan conservats de forma immaculada: illes de serenitat enmig de l’enrenou del món, plenes d’arbres, flors, ocells i papallones; tenen una mena de sacralitat.
Passejant pels terrenys de l’Escola de Rajghat, es troben diverses excavacions arqueològiques. El campus està situat en una de les parts més antigues de Benarés, anomenada Kashi, on sembla que hi havia temples, parcs i palaus reials de quatre mil a cinc mil anys enrere. Més enllà de les excavacions arqueològiques, un canal porta aigües residuals de la ciutat al Ganges. La pudor se sentia a tot el camí cap a la casa on K estava vivint. Va riure quan Pupulji li va assegurar que es construiria un nou clavegueram en el futur proper. Semblava que aquesta promesa s’havia fet moltes vegades, i, quan l’any següent el vaig visitar, no s’hi havia fet res. Només durant la meva visita a finals del 1988 vaig veure que s’havia iniciat la construcció d’un nou i enorme sistema de canals.
Cave Rock a Rishi Valley
A Rajghat la meva habitació estava sota la de K. Tan bon punt va arribar, va iniciar diàlegs intensius (vegeu la p. 68). Al vespre, caminava diverses vegades al voltant del gran camp esportiu de l’Escola, acompanyat d’amics, a qui de broma anomenava els seus guardaespatlles. Fins i tot durant aquests passejos recreatius continuava les seves discussions amb ells. Tot i això, les seves cames s’estaven tornant molt febles, tal com ell mateix deia, i després d’un passeig va caure cap endavant a l’escala. Els seus companys volien ajudar-lo a aixecar-se, però no els va deixar, dient: Si caic a l’escala, és assumpte meu!
Quan K ja no podia caminar ràpid, hi anava jo sol i donava voltes tan ràpid com podia. Després d’això, ell em preguntava quantes voltes havia fet i quant havia trigat. Quan li vaig dir que havia superat el meu rècord, va respondre amb entusiasme. Tot i així, algú devia queixar-se d’aquell boig que corria pel camp esportiu, perquè en una reunió amb amics va dir: Simplement vol mantenir-se en forma. Què hi ha de dolent en això?
Era costum convidar a dinar persones amb les quals K podia mantenir converses intenses. A Ojai i Saanen de vegades conversava fins a les quatre de la tarda, fins i tot quan havia fet una xerrada pública al matí. Li agradava fer preguntes als convidats sobre les seves àrees d’especialització. Així estava ben informat sobre novetats en molts camps, com la política, l’educació, la medicina, la ciència i la informàtica. Un cop es va convidar el rector d’una universitat i la seva dona a dinar a Rajghat. K va assenyalar amb tristesa que l’home no va somriure a la seva dona ni una sola vegada, i ni tan sols la va mirar.
De tant en tant, la dona de Vikram Parchure[40], Ambika, portava amb ella la seva encantadora filla de tres anys. K deia a la nena: No t’oblidis que vull ser el teu primer xicot.
Mentre érem a Rajghat, es van celebrar molts grans festivals religiosos, que acostumaven a ser molt sorollosos. El temple del costat ressonava amb focs artificials, tambors i cants fins a altes hores de la nit. A les quatre en punt de la matinada següent, la celebració començava de nou. També hi havia una mesquita al costat des de la qual sentíem el cant monòton del muetzí durant els nostres passejos. Res d’això semblava molestar K. Si el muetzí encara no havia començat la seva crida i veia que K s’acostava, caminava fins a la tanca per donar la mà a K amb afecte.
En aquesta època, s’estava rodant part de la pel·lícula índia The Seer Who Walks Alone [El visionari que camina sol], un documental sobre K. K havia dit al director: Faré tot el que vostè em demani. Una escena mostra K sobre un turó per damunt del riu Varuna, de perfil contra la posta de sol, com una escultura antiga. Camina sobre el pont estret que creua el riu i pel camí cap a Sarnath, per on es diu que va passar el Buda.
K una vegada va estar amb Donald Ingram Smith[41] a Sri Lanka, un país principalment budista, i va dir: Si escoltessin el Buda, no necessitarien el budisme.
Quan es va acostar el moment de les seves xerrades públiques, K va semblar adquirir nova energia. Va oferir tres xerrades i una trobada de preguntes i respostes a Rajghat malgrat els evidents senyals de debilitat física. També va tenir tres diàlegs amb Panditji[42] en presència de trenta o quaranta persones més al pis superior de casa seva, que apareixen al llibre El futuro es hoy: últimas charlas en India.[43] Kabir Jaithirtha[44] em va explicar que Panditji un cop va demanar a K que resumís els ensenyaments en una frase. K respondre: On hi ha l’ego, no hi ha amor; on hi ha amor, no hi ha ego.
Durant aquestes xerrades, un participant es va destacar per la forma clara i simple amb la qual es comunicava amb K. Llavors jo no sabia que es tractava de P. Krishna[45], el nou director de l’escola. K, malgrat la seva mala salut, es va ocupar de tots els aspectes de la designació del director i hi va dedicar tot el seu temps i energia. Va convidar Krishna i la seva família a dinar i va parlar afectuosament amb la seva dona i els seus fills; un cop també va venir l’avi. Com era habitual, K també estava interessat en els detalls pràctics, com el salari adequat per al nou director i que pogués fer servir un cotxe. Estava entusiasmat amb Krishna, que, com a físic ben conegut, havia treballat als Estats Units i Europa. Em va explicar que, quan havia preguntat a Krishna si es faria càrrec de l’Escola, Krishna s’ho havia pensat i després havia anunciat: «Hi estaria encantat». Això va ser una sort, ja que llavors hi havia bastantes dificultats allà.
Una vegada estàvem asseguts amb les encantadores filles adolescents de Krishna, i K em va dir en francès: Veu que diferents que són? Llavors va dir als altres: Ho traduiré. He dit: No haurien de casar-se mentre són massa joves.
Finalment, es va acordar que K faria els seus àpats al llit, ja que gairebé no tenia cap oportunitat de menjar durant aquestes converses a l’hora de dinar. Un cop m’havia dit que no tenia mai gana, tot i que podia menjar adequadament. Però durant aquests dies, com que es trobava malament, menjava realment molt poc.
Un dia al vespre, després d’anar a passejar, K va preguntar a R. R. Upasani[46], que volia retirar-se de l’Escola d’Agricultura de Rajghat, de la qual era el director, si es quedaria a treballar per a la Fundació. Upasani va accedir a continuar-hi sempre que K hi fos. Vaig dir a K: «Upasani hauria de quedar-s’hi fins i tot quan vostè no hi sigui». K immediatament va demanar a Upasani: Senyor, quedis un altre any o més. Upasani va quedar tan commogut que va plorar. Era fosc i K de sobte va preguntar: On és?, com si no pogués veure Upasani en la foscor. Això va marcar el principi d’una mena de ceguesa nocturna.[47]
Alba sobre el Ganges, a Rajghat
Pescadors des de la platja d’Adyar, Madràs (Chennai).
Quan era a Rajghat, K va tractar diverses vegades el tema del sexe. Va assenyalar que, per descomptat, no existiríem si no fos pel sexe, que era simplement una part de la vida. Algú va parlar a K d’un casament multicultural en què els convidats ja s’havien reunit quan es va descobrir que el nuvi havia desaparegut inexplicablement. K es referia sovint a aquesta història, sorprès amb l’aparent determinació de la noia de casar-se malgrat les grans dificultats inherents en aquestes circumstàncies. En un moment determinat, es va preguntar en veu alta: Van tenir relacions sexuals? La innocència d’aquest comentari va causar bastantes rialles entre els presents.
Tinc dos records casuals de K a Rajghat. Quan ens vam asseure amb diversos teòsofs a la vella habitació d’Annie Besant al campus, ell els va preguntar: De què parlarem? Llavors va continuar: Oh, sí, els explicaré alguns acudits. A més, el servei de cafè d’Annie Besant encara es trobava a l’habitació, però K no tenia cap record d’aquest ni de l’habitació mateixa. Aquell servei de cafè devia haver estat allà durant més de seixanta anys.
Després de les xerrades públiques vam volar a través de Delhi fins a Madràs. Quan hi vam arribar, el temps era agradablement càlid. Les palmeres i els arbustos en flor es movien suaument amb la brisa fresca. Mentre anàvem en cotxe de l’aeroport a Vasanta Vihar, de sobte vaig sentir com si estigués tornant a casa. En aquell mateix moment, K va comentar: És com tornar a casa!
Més endavant, mentre passejàvem per la platja, vam veure les onades xocant estrepitosament contra la lluminosa sorra groga. Bufava un fort vent, però al cel hi havia núvols de color violeta delicat. Sobre aquest fons, la lluna plena sortia des de l’oceà mentre el sol es ponia a l’altra banda, i la superfície del riu Adyar ens ho reflectia.
Uns anys abans, mentre passejava per la platja de Adyar, vaig trobar un pescador anomenat Karuna Karan. Parlava bastant bé l’anglès, ja que havia estudiat durant un temps a l’Escola Olcott de la Societat Teosòfica. Em va explicar que, quan era un nen tímid, K un cop li havia donat la mà i l’havia portat a fer una passejada ràpida. Va afirmar que gairebé ningú podia seguir el ritme de K. També va dir que alguns vilatans havien demanat a K que fes una visita a algú que estava malalt, i que, quan havia entrat a la cabana de la persona, la febre li havia desaparegut.
Un cop, a Madràs el 1985, vaig anar a la seva habitació i estava mirant un llibre acabat de publicar que tenia una foto seva a la portada. Una mica divertit, va assenyalar la portada i va comentar: Se’l veu una mica trist.
Després de passar tan sols uns pocs dies a Madràs, vam marxar cap a Rishi Valley. Vam sortir aviat i aquest cop vam veure el sol sortint mentre la lluna simultàniament s’amagava a l’oest. Viatjàvem en un cotxe nou que era decididament més còmode que el cotxe americà vell que havíem fet servir en ocasions anteriors. Com era habitual, havia posat el cotxe a la nostra disposició un bon amic, T. S. Santhanam[48]. No vam parar fins que vam haver recorregut mitja distància i s’estaven veient els primers turons. El paisatge matinal era immensament pacífic. Un motociclista aturat al costat de la carretera es va sorprendre en veure K allà. K no va quedar menys sorprès que algú el reconegués en aquell lloc aïllat.
K va conversar amb el nostre amistós xofer sobre la seva família i va insistir que havia de portar els seus fills a l’Escola de Rishi Valley. Més endavant, el fill de l’home certament va estudiar allà.
Radhika vivia a la mateixa planta que K a Rishi Valley. Ella i jo esmorzàvem al menjador de K. Algunes vegades, quan es trobava més fort, l’anava a veure a la seva habitació per dir-li bon dia. Una vegada li vaig dir, en referència a Rishi Valley: «És gairebé més bonic que Ojai, tot i que és similar». A la qual cosa ell va respondre: Per descomptat.
Com que es trobava molt feble, els seus passejos diaris s’anul·laven sovint, però igualment feia diverses reunions amb estudiants i professors. Durant el nostre últim passeig junts a Rishi Valley, al desembre del 1985, va passar una cosa. Mentre jo observava amb admiració les belles muntanyes blaves a l’est de la vall, K de sobte va posar el seu braç al voltant de la meva espatlla i va dir una cosa similar a: Estimat amic. Radhika estava amb nosaltres i, quan em va recordar l’escena, li vaig demanar que ho escrivís:
«Mentre alguns de nosaltres baixàvem per la carretera, jo m’adonava que ell s’estava esforçant al màxim per seguir el mateix ritme que el petit grup de joves amics que passejaven amb ell aquella tarda. Però en cert moment, quan ja havíem arribat al grup de roques que hi ha sota allò que els nens de Rishi Valley anomenen Roca Uday, la seva conducta va canviar. Hi va haver una pausa inesperada, em vaig girar i vaig veure la tensió i l’esforç sortir de Krishnaji; era el seu ésser quiet i contemplatiu. Un moment després, es va girar, va abraçar Friedrich i el va anomenar el meu amic. Més tard, a la nit a la seva habitació, donant-li la bona nit, vaig dir-li: “Li ha passat alguna cosa aquesta tarda, oi?”. Amb la mirada de parpelles caigudes que tenia quan s’acostava al misteri, va dir: “Està bé que ho hagi notat”».
L’ús de Radhika de l’expressió «mirada de parpelles caigudes» em recorda una ocasió, al menjador ple de Vasanta Vihar, en què jo estava assegut davant de K i de sobte em va mirar als ulls. Com puc descriure la flama que emanava? Era com un volcà en erupció. Tota la persona estava ardent. Em recordava la posta de sol de Rishi Valley que K havia descrit: Un era d’aquesta llum, ardent, esclatant, sense ombra, sense arrel ni paraula.[49] Jo no podia suportar aquella força, així que al final vaig abaixar la mirada. Cap dels altres convidats va semblar adonar-se’n.
Windmill Rock a Rishi Valley. En un passeig, K em va preguntar: Qui va posar aquestes roques aquí?
Una cosa similar va passar a la taula de la cuina de l’ala oest de Brockwood, en presència d’altres persones. Era energia il·limitada, una força immensa que ell emanava. Ens volia mostrar alguna cosa? Semblava expressar Despertin-se o Vinguin. Tenia urgència. Acostumava a dir-nos Moguin-se! Moguin-se! De tant en tant, en els nostres passejos m’empenyia a l’espatlla, cosa que semblava indicar el mateix. Això em recorda un passeig a Brockwood quan K s’estava aixecant després de lligar-se les sabates i li vaig dir que la meva àvia acostumava a dir al final d’una pausa: «Debout les Morts!». («Aixequeu-vos, morts!»). Això el va divertir molt.
Jo de vegades intentava observar K per endevinar el que estava pensant. Però no podia veure res; era impenetrable. Potser perquè no estava pensant. David Moody escriu al seu llibre The Unconditioned Mind [La ment no condicionada]:
«La conversa estava finalitzant i vaig mirar de forma bastant profunda als ulls de Krishnamurti. Va rebre la meva mirada penetrant completament, sense cap sentit de modèstia ni confrontació. Mentre el mirava als ulls, vaig tenir l’estranya sensació que no hi havia ningú present, cap estructura d’identitat, a l’altra banda. No puc dir si això va ser una projecció o una intuïció vàlida. Vaig sentir que m’estava observant tan completament com jo l’observava a ell, però al mateix temps era com mirar a través d’una finestra clara, amb només espai obert a l’altra banda».[50]
Després que professors de Brockwood, Ojai i les altres escoles índies arribessin a Rishi Valley per a un Congrés Internacional de Professors, va resultar que K va poder assistir a algunes de les reunions. A causa de la seva mala salut, no s’havia planejat la seva participació activa, però va alçar les discussions a un nivell més elevat. Aquestes xerrades també es troben al llibre El futuro es hoy: últimas charlas en India.
Durant els seus dos últims anys visitant Rishi Valley, K va parlar amb els encantadors alumnes més joves d’allà, discussions que es poden trobar en gravacions MP3 i en DVD. Després d’una de les últimes discussions, K em va preguntar: Ha vist aquests nens i nenes? Els llançaran als llops. La seva relació amb els estudiants i els seus punts de vista sobre l’educació sempre em van fascinar. El següent text dóna una idea de com veia l’educació per als més joves.
L’EDUCACIÓ PER ALS MÉS JOVES
Amb els més joves, el més important és ajudar-los a alliberar-se de les pressions i els problemes psicològics. Ara als més joves se’ls ensenyen complicats problemes intel·lectuals; els seus estudis s’estan tornant cada vegada més tècnics, cada vegada se’ls dóna més informació abstracta; als seus cervells se’ls imposen diverses formes de coneixement, i així se’ls condiciona des de petits. Però el que ens interessa és ajudar els més joves a no tenir problemes psicològics, a estar lliures de la por, l’ansietat, la crueltat, a tenir cura de les coses, a ser generosos i afectuosos. Això és molt més important que imposar coneixements a les seves joves ments. Això no vol dir que el nen no hagi d’aprendre a llegir, a escriure, etc., sinó que l’èmfasi es troba en la llibertat psicològica en comptes de l’adquisició de coneixements, encara que aquesta és necessària.
Cartas a las escuelas
actualment titulat Aprender es vivir: Cartas a las escuelas
carta de l’1 d’octubre del 1979
© 1981 i 2006 Krishnamurti Foundation Trust Ltd
En una ocasió, a Rishi Valley, estàvem parlant amb K sobre la creació d’un centre d’estudi per a adults. De sobte, un puput es va acostar a la finestra i va començar a picotejar vigorosament el vidre, sens dubte amb ganes d’entrar. K el va calmar: Està bé, està bé, sóc aquí, sóc aquí. Més endavant, Radhika em va explicar que K parlava sovint amb l’ocell. Ella una vegada va entrar a la seva habitació i va pensar que tenia algun visitant, ja que estava dient: Pots portar les teves cries, però és probable que als d’aquí no els agradi, perquè quan me’n vagi tancaran les finestres i no podreu sortir.
Un altre record d’aquella visita a Rishi Valley és la vegada en què un granger que conduïa un carro de bous em va convidar a pujar a la part de darrere. Era un viatge dur i m’agafava al costat amb tenacitat. Tenia por de sortir volant si el bou es parava. Vam passar prop de l’habitació de K a la casa d’hostes i vaig mirar si el veia per la finestra. No semblava ser-hi, però més tard va dir: Realment s’estava agafant amb força al carro de bous. Me’l vaig imaginar veient-me amb un sisè sentit, i des de llavors altres persones m’han explicat històries similars.
En un passeig per Rishi Valley, hi havia un captaire al costat de la carretera. K el va reconèixer i li va donar la mà. A vegades, quan els vilatans venien cap a nosaltres, sortien de la carretera; K intentava que hi tornessin. Sempre es preocupava pels pobres, i en una xerrada amb estudiants a Rishi Valley va descriure les llargues distàncies que els nens del llogaret havien de recórrer per arribar a la seva escola. Va animar els estudiants de Rishi Valley a pressionar els seus professors perquè s’ocupessin de què aquests nens tinguessin un autobús. Per evitar-ho, un dels estudiants va dir alguna cosa com ara: «Però vostè és el president; podria fer-hi alguna cosa!», la qual cosa va provocar algunes rialles. El 1984, en una Trobada Internacional de Síndics a Brockwood, K va agafar la mà de Radhika i li va fer prometre que establiria als llogarets el que es coneix com a escoles satèl·lit. Ella així ho va fer, i ara n’hi ha al voltant de quaranta.
Tenint en compte l’estat de salut de K, em resultava difícil entendre com podria donar les sèries de xerrades programades per a milers de persones a Bombai. Em vaig sentir molt alleujat quan les va anul·lar. Després que ell tornés a Madràs, vaig viatjar amb diversos professors de Brockwood i Ojai a visitar Valley School a Bangalore. Després vaig tornar a Madràs per estar-hi una altra setmana i acompanyar K en alguns dels seus passejos per la platja d’Adyar.
En una de les meves darreres passejades amb K, a la platja, acabàvem d’arribar a la casa de Radha Burnier quan de sobte em va agafar el braç fermament sota el seu i vam caminar a gran velocitat al voltant de la casa. Em vaig preguntar si l’estava exorcitzant.
K aviat va decidir anar a Ojai. Seria més fàcil aconseguir tractament mèdic estant a Pine Cottage, i ell tindria més tranquil·litat allà. Scott Forbes, que havia viatjat amb ell de Rishi Valley a Madràs, era la persona perfecta per acompanyar-lo en el seu viatge a través del Pacífic.
Després de tornar a Europa, vaig passar tres setmanes a les muntanyes suïsses, i llavors ells van volar directament cap a Califòrnia, a Ojai.
Entrada de Pine Cottage, Ojai