16

-QUÈ PASSA? —va cridar en Wilbur.

—Estem volant. Deu ser un ocell —vaig cridar—. Val més que fem veure que la senyora Serp l’ha dinyat. Fes el mort i passa-ho als altres.

L’ocell va girar cap a un cantó i després cap a l’altre com si s’adaptés al vent, i va anar planant muntanya avall. Durant molta estona només vaig veure el blau del cel. Aquella situació era aterridora i jo estava molt espantada. Però, d’altra banda, m’agradava ser allà dalt. Tremolava de por, però vaig pensar: «Això és volar, doncs!».

Em vaig adonar que passàvem pel costat de moltes branques.

—Gana! Gana! Gana! —cridaven les tres cries de l’ocell quan ens va deixar caure al seu niu.

Els ocellets tenien el cap gros i les plomes esborrifades, d’un color blau lilós. No eren falcons ni òlibes ni lloros, sinó ocells exòtics de la selva. Després de deixar la senyora Serp com a àpat per als seus petits, l’au es va envolar cap al cel per fer companyia a la seva parella, que volava dibuixant cercles damunt nostre. Planant a la llum del sol, els dos ocells de plomes liles van pujar amunt, amunt, com fils de fum que s’entrellacen i pugen en espiral cap al cel.

Les cries, mentrestant, no perdien el temps. Amb els becs afilats, van obrir i esparracar la senyora Serp com si fos un regal de Nadal embolicat amb paper fi.

—Meu! Meu! Meu! —cridaven, fins que tots vam sortir rodolant. Aleshores es van fer enrere muts de sorpresa. Bocabadats, decantaven el cap cap a una banda i cap a l’altra i es miraven desconcertats.

—De pressa! —va cridar en Boorha, i va guiar els ratolins fora el niu per la branca.

—Escorça rugosa, fàcil de baixar —vaig sentir que deia en Wamba quan en Tony, l’Albert i la Vera seguien els altres.

Només en Wilbur i jo ens vam quedar al niu buscant desesperats la maragda entre el que quedava de la senyora Serp.

—Ha de ser aquí —va dir en Wilbur, llançant un gran safir fora del niu.

—Mi-te-la!

Vaig veure que brillava sota un parrac de pell de la serp. Vaig córrer a buscar-la, la vaig agafar amb les potes i la vaig llançar fora del niu.

Mentrestant, les cries s’havien refet de l’ensurt. Potser no érem el suculent àpat que esperaven, però érem prou bons per atipar-los. Quan en Wilbur i jo estàvem a punt de saltar del niu, un dels ocellets ens va donar un cop de bec que ens va tombar.

—Estàs bé? —va cridar en Wilbur.

—Sí —vaig respondre mirant de recobrar l’alè que em faltava.

—Em sembla que som el primer plat viu que tenen —va dir en Wilbur ajudant-me a aixecar.

—Jo, la veritat, m’estimo més mirar-m’ho des d’un altre punt de vista —vaig panteixar.

Els tres ocells ens miraven esperant veure què fèiem. Ens vam girar a poc a poc i vam començar a enfilar-nos un altre cop a la vora del niu.

Ara va ser en Wilbur qui va rebre. Un altre ocell el va colpejar a l’espatlla. Va caure d’esquena i em va fer baixar a mi i tot. Ja tornàvem a estar com al principi.

—Ens volen matar, però no saben com, per això esperen que torni el pare o la mare i que ells ho facin —va dir en Wilbur.

—Em sembla que tens raó. Els distrauré mentre intentes fugir.

—No! No et penso deixar aquí! —va protestar en Wilbur—. 0 en sortim plegats, d’aquesta, o no en sortim.

Vam estar una estona mirant-los sense fer res. Era una treva insuportable. Ells no sabien com matar-nos i nosaltres no sabíem com fugir. Després a en Wilbur se li va acudir una idea.

—Recordes els periquitos de la botiga del senyor Adams? —va dir recollint un diamant blanc i brillant que era al terra del niu—. Recordes com els agradava de mirar coses lluents?

—Sí —vaig respondre, recordant les campanetes platejades que venia el senyor Adams perquè les piquessin amb el bec.

En Wilbur va fer rodolar el diamant entre les potes i la llum del sol es reflectí i enlluernà un dels ocells, que va reaccionar a l’instant. Va estirar el coll elàstic llançant el cap endavant i es va quedar mirant el diamant, embadalit.

—I si els llancés el diamant? —va dir en Wilbur—. Et sembla que es distraurien prou perquè poguéssim sortir d’aquí?

—Paga la pena provar-ho —vaig respondre.

—Molt bé. —En Wilbur va respirar fondo—. De seguida que l’hagi llançat, arrencarem a córrer. Estàs a punt? Un, dos, tres! —1 va llançar el diamant amb molt bona punteria. Mentre la pedra lluminosa rodolava fins als peus de les cries, projectava rajos de llum blanca i els ocellets no van poder resistir la combinació de moviment i de llum. Tots tres alhora es van aba-lançar sobre el diamant i van començar a picar-lo amb ànsia.

—Meu! Meu! Meu! —cridaven.

—Ara! —va dir en Wilbur.

Com els interns que fugen escalant la paret de la presó, vam enfilar-nos i vam saltar a l’en-forcadura de l’arbre. Els altres ens esperaven a baix.

—Ja patíem —va dir la Vera—. Estava a punt de tornar a pujar a veure què passava.

—Els ocellets tenien ganes de brega —va dir en Wilbur, fregant-se l’espatlla—. Però estem bé.

—Ocell lila fet gran favor —va dir en Boorha rient—, portat muntanya avall. Ara poble és a prop. Veniu. Jo ensenyo camí.

Gairebé tot el botí que havíem tret de la cova es va quedar al niu, però no ens va costar gaire de trobar la maragda i el safir que havíem llançat a la selva.

Quan vam ser al poble, vaig deixar la maragda en un lloc segur i vaig donar el safir a la Lowpa.

—Es per a tu i per a tot el poble —vaig dir.

—És bonic, safir —va dir ella, i acceptà el regal—. Dur com una pedra i delicat com una flor.

Aquella tarda vam fer una altra gran festa i fins i tot en Boorha va ballar amb la resta de la tribu. Duia un vestit molt treballat fet d’herba teixida. Ell i una dotzena o més de ratolins van representar les peripècies que havíem viscut aquell dia. Seguint el ritme regular de l’estrident retoc dels tambors, el ball d’en Boorha va reviure l’aventura de la cova i la fugida del niu dels ocells.

Quan va acabar, en Boorha va dir:

—Saviesa del present troba saviesa del passat. Busquem ara saviesa pel futur.

A continuació, la Lowpa em va oferir un regal embolicat amb un pètal de flor i lligat amb un bri d’herba. A dins hi havia una perla blanca molt bonica i grossa com un pèsol.

—Jo trobat un dia a platja —va dir—. El més bonic jo tinc abans tu donessis safir.

—No em demanis que me la quedi —vaig dir—. És massa especial.

—Quan tu arribat a poble… quan tornat Wamba, jo vull donar-te pedra blanca —va explicar—. Però no pogut, i jo no estat tranquil·la. Ara et dono pedra perquè vull.

Mai no havia agafat una perla de debò ni havia somiat que en tindria una. Era tan suau, tan pura i blanca com la llet… Era com si pertanyés al cel, i, tanmateix, la sentia part de mi, com ho és la meva cua o el meu nas. Vaig acceptar el regal de la Lowpa i, fregant-nos els bigotis, vaig donar-li les gràcies de tot cor.

Em semblava impossible, però aquella celebració encara era més joiosa que la que havíem viscut abans. El millor de tot és que vam poder participar-hi. En Wilbur i jo encara estàvem una mica tous pels cops que havíem rebut al niu, però en Tony i els altres van ballar tota la nit saltant al so dels tambors fins a la matinada.

Després de reposar al poble un dia i una nit, vaig fer saber a en Boorha i a la Lowpa que havíem de marxar.

—Qualsevol lloc que aneu, recordeu això també és casa vostra —va dir en Boorha.

A la tarda, quan carregàvem les coses al bot, la Lowpa va venir a trobar-me i em va dir:

—Meu Wamba i petit Tony són bons amics ara. Un a l’altre es donen coses bones com arrels d’arbre i terra.

—Sí —vaig dir—, serà molt trist veure com es diuen adéu.

En Wamba, que era a prop, va sentir el que dèiem.

—Wamba no deixa Tony. Wamba va amb vaixell a veure gran món —va dir.

La Lowpa em va mirar com preguntant: «Hi ha cap inconvenient?».

—No veig per què no pot venir amb nosaltres —vaig dir—, però sou tu i en Boorha que ho heu de decidir.

—M’agrada que vegis gran món —va dir la Lowpa a en Wamba—, però promet tornar poble. Ets fill del cap. Un dia, tu cap.

La Lowpa va tenir una llarga conversa amb en Boorha, que de primer no estava gens convençut de la idea.

—Meu pare i pare de meu pare no marxat mai d’illa —va dir a la Lowpa—, tots dos, bons caps. Sol, cel, terra i esperits de selva donat tot. Què dóna de bo veure gran món? Com sabem Wamba torna?

—Wamba promet, Wamba torna per ser bon cap —va insistir en Wamba.

Finalment en Boorha va avenir-s’hi i va beneir el seu fill dient:

—No sé si això és savi. Només una manera de saber: deixar anar en Wamba.

En Tony i en Wamba estaven la mar de contents. Aguantant-se amb les potes del darrere i agafats amb les del davant, saltaven donant voltes.

En Boorha ens va demanar que el portéssim al Daina Daurada per conèixer en Bill el Vell.

—Aquesta cabana flotant és com flor de selva —va comentar quan pujava a la coberta del vaixell—. És bonic, però m’agrada que flors tinguin arrels.

En Bill el Vell estava encantat de tenir en Wamba com a nou membre de la tripulació.

—Un altre parell de potes sempre ens poden fer servei —va dir a en Wamba—. Però tingues-ho ben present: mentre siguis a bord, jo sóc el cap.

—Wamba promet de debò obeir sempre ordres de cap.

En sentir-ho, en Boorha va somriure.

—Tenim dita d’avantpassats: una formiga no pot fer niu; totes treballen plegades.

En Bill el Vell va prometre a en Boorha que tindríem cura d’en Wamba. Quan va ser l’hora de tornar a la platja, en Boorha fins i tot feia broma dient que un dia es faria mariner.

Tot el poble ens va venir a acomiadar quan vam llevar l’àncora. Saludaven amb les potes i cantaven una cançó. No recordo exactament què deia, però més o menys feia així: