14

-AIXÒ sembla la rambla de les Serps! —va dir l’Albert—. Guillem d’aquí!

—Nosaltres vist monstres —va exclamar en Boorha—. Ara podem marxar.

—Ja saps que et volem ajudar, Perla —va dir la Vera—, però no esperàvem trobar-nos això. Aquella cova és farcida de serps i acostar-s’hi seria un suïcidi.

—Deus voler dir un serpicidi —va gemegar en Tony—. Us sabria greu que toquéssim el dos?

Vaig mirar en Wilbur i va abaixar el cap. Després vaig mirar la cova. Una altra serp pitó s’hi ficava. No podia ser que abandonéssim després d’arribar tan lluny. Com podríem continuar?

—Sisplau —vaig dir—, només us demano uns quants minuts per pensar. Hi ha d’haver alguna manera de poder entrar i sortir de la cova.

—Si hi fos, ja se m’hauria acudit a mi —va dir l’Albert—. No cal que t’hi capfiquis. És impossible.

—Potser podríem entrar corrents, agafar la maragda i sortir ben de pressa abans no ens enxampessin —vaig dir.

—No funcionaria —va dir la Vera—. Les serps són massa ràpides.

De moment, estàvem en un lloc segur. El ventet portava la nostra olor lluny de l’entrada de la cova i les serps semblava que s’agrupaven a l’altre costat de la muntanya.

—Serps? —En Boorha va dir—. Coneixeu serps?

—Sí —va respondre la Vera—, i amb els ratolins no fan gaire bona amistat.

—Aaaah! —va fer en Tony, i se’m va agafar buscant protecció—. Mireu! És allà a l’herba i ve cap a nosaltres… Una serp!

Alguna cosa es movia per la vegetació. En acostar-se, vaig reconèixer el dibuix nervat d’una pitó que s’arrossegava i s’anava apropant.

—Correu! —va cridar l’Albert—. Campi qui pugui!

En Boorha es va limitar a riure. Va saltar del tronc i va córrer cap a la «serp».

En Tony de poc no es desmaia, però en Boorha sabia què feia. Quan la serp s’acostava, la va agafar amb les potes. No era una serp de debò, era en Wamba. Mentre nosaltres observàvem la cova, ell havia anat a investigar pel seu compte i havia trobat una pell de serp. S’hi va posar a sota i la feia arrossegar per terra per prendre’ns el pèl.

—Wamba trobat pell monstre de debò —va dir el jove ratolí somrient i avergonyit mentre el seu pare el mirava amb mala cara—. És bon vestit per dansa de monstres, oi pare?

A en Boorha no li havia fet gens de gràcia.

—Tu ets fill del cap. Vols créixer i ser cap valent? No et separis, no t’allunyis.

El temps passava i els ratolins d’en Boorha cada vegada estaven més impacients. Tothom esperava que fes el senyal per tornar a baixar. Si almenys se m’acudís alguna cosa, la manera de despistar les serps. Tenia la ment bloquejada. No em feia picor el cap, però vaig aixecar la pota i me’l vaig gratar com si hagués d’esgarrapar una idea.

—Ja ho sé! —vaig cridar—. Tenim l’esquelet i la pell d’una serp. Tot el que hem de fer és vestir l’esquelet amb la pell, posar-nos a dins i… ja tenim una serp. Aleshores, ens esmunyirem dins la cova i ningú no ens descobrirà. N’estic segura.

Durant una estona que se’m va fer eterna ningú no va dir res, tothom callava, sorprès. L’Albert va ser el primer a parlar.

—Bé…, si vam passar per puré de patates, no veig per què no podem passar per una serp. És perillós, però he de reconèixer que m’agrada la idea.

—Val la pena provar-ho —va dir la Vera.

Em vaig girar cap a en Boorha.

—Nosaltres ajudem —va dir.

En Tony no hi va estar d’acord.

—Entrar a la cova? Ho dius de broma!

—En Tony no és així. Wamba sap Tony és ratolí valent —va dir en Wamba a en Tony amb un somriure. En Tony, però, només es va estremir.

—Tu no cal que entris —vaig dir a en Tony—. Si vols pots tornar a baixar la muntanya.

—No, m’esperaré aquí al tronc —va dir en Tony—, no vull anar enlloc tot sol, no pas per aquests entorns.

—D’acord. Seràs el guaita —vaig dir—. Si veus alguna cosa estranya, fes-nos-ho saber de seguida.

El primer que calia fer era arrossegar la pell que en Wamba havia trobat fins a l’esquelet. No pesava gaire, però havíem d’anar molt amb compte que no s’enganxés enlloc i no s’estripés. L’esquelet es conservava molt bé. No li faltava cap os i les amenaçadores dents s’aguantaven fermament al seu lloc. Me la vaig mirar cara a cara sobre la gespa i no vaig poder evitar pensar que em somreia. Començant per la cua, vam anar tapant l’esquelet amb la pell. Va quedar una mica baldera perquè la pell era d’una serp més gran.

—La senyora Serp té massa arrugues —va criticar la Vera.

I des d’aleshores vam fer servir aquest nom per referir-nos al nostre invent.

—Això no és problema —va dir Boorha.

I de seguida va posar a treballar els seus ratolins. Havien de farcir la part de les costelles amb trossos d’herba entreteixida. Fent servir una espina per agulla, van començar a cosir la panxa de la serp de manera que quedés arrapada als ossos.

La pell de la serp, acabada de mudar, era fresca i flexible, però la feina era lenta i pesada. Quan es va fer fosc vam continuar a la llum de la lluna. Només vam descansar un cop en tota la nit. Tots teníem gana, però amb tantes serps pels entorns, no vam allunyar-nos a buscar la manduca. Afortunadament teníem arrels saboroses ben a prop.

Mentre menjàvem, el vent va canviar lleugerament de direcció i en Tony es va neguitejar.

—I si ens oloren? —va dir.

—No pateixis —va dir la Vera—, per aquí encara no n’ha vingut cap i no crec que de nit surtin a caçar.

—Però només que en vingui una, d’aquestes mànegues regajardins, se’ns menjarà a tots plegats! —va insistir en Tony.

—Jo sé com et sents —va dir en Wilbur mocant-se amb una fulleta—. A mi em feien por moltes coses i em vaig inventar un truc.

—Un truc? —va interessar-se en Tony—. Quina mena de truc?

—Un de molt fàcil —va continuar en Wilbur—. Potser a tu també t’anirà bé… La mare d’en Jay tenia una pissarra a la cuina. La feia servir per escriure notes i receptes, i de vegades en Jay hi feia dibuixos. Quan estic espantat, imagino la pissarra i hi dibuixo el que em fa por. Després agafo l’esponja de la mare d’en Jay i ho esborro tot i faig un altre dibuix. De vegades l’arc de Sant Martí, una cara somrient, una flor… Pot ser qualsevol cosa, el cas és que em faci perdre la por.

En Tony va fer ganyotes i es tocà els bigotis com dient: «Sí, però funcionarà amb les serps?».

—Mireu! Ulls per senyora Serp —va dir en Wamba, ensenyant-nos dues llavors grogues que havia trobat a uns matolls allà a prop.

Quan ho vam tenir tot cosit, vam entaforar les llavors als forats dels ulls. La senyora Serp ja estava a punt.

El pas següent era ficar-se a dins i trobar la manera de fer-la moure. Com que jo sabia com era la maragda que buscàvem, vaig ser l’última d’entrar per la boca de la senyora Serp. Penetrar per les mandíbules de la mort i traspassar els afilats ullals feia una sensació estranya. Em vaig instal·lar dins la boca i després de fer baixar la part superior del crani em vaig adonar que pels forats del nas s’hi veia força bé.

—Feu por de debò —ens va cridar en Tony des del tronc.

—Fem por de debò! —va cridar en Wamba des de la panxa de la senyora Serp.

Els primers intents de fer avançar la serp van ser un fracàs absolut. Es cargolava com si algú l’hagués punxada amb una forquilla.

—Un moment… Això no va ni amb rodes —vaig dir a tothom darrere meu, i vam sortir per parlar-ne.

Perquè la senyora Serp s’arrossegués com una serp de debò, havíem de moure’ns d’un costat a l’altre amb un cert ordre. Per aconseguir-ho, ens vam inventar senyals amb la cua. Quan jo, com a cervell de la senyora Serp, volgués anar endavant, faria un senyal amb la cua al ratolí del meu darrere, en Wilbur. Quan ell es mogués, faria un senyal a la Vera i així tota la fila fins que l’últim ratolí sabés què passava i què havia de fer. Amb aquest sistema la senyora Serp es movia amb més agilitat i amb una mica de pràctica vam aconseguir que girés a dreta i esquerra, que anés endavant i que fes mitja volta. Ara s’arrossegava de manera força acceptable, però, tot i que ho vam provar, només vam poder fer-la marxar a dues velocitats: la lenta i la molt lenta.

—Espero que no haguem de sortir cames ajudeu-me —va dir la Vera.

—I l’olor què? —va preguntar en Wilbur—. La senyora Serp ha quedat força bé, però deu semblar que s’hagi perfumat d’olor de ratolins.

—O que tingui ratolinosi —va dir l’Albert.

—Ratolinosi? Què és? —va voler saber en Boohra.

—Complex de ratolí —va contestar l’Albert.

Havíem trigat molta estona a preparar la senyora Serp i a fer-la caminar bé. Aviat sortiria el sol i les serps, bestioles de sang freda, es començarien a bellugar. Era hora de marxar.

Mentre l’Albert es ficava a la serp, va mormolar:

—No m’acabo de creure el que faig: arriscar la vida per un marrec que ni conec.

—Si el coneguessis, t’agradaria —vaig dir—. Potser quan tot hagi acabat tu i la Vera podríeu venir amb nosaltres a casa d’en Jay. Qui sap, potser li agradaria tenir quatre ratolins.

Per la mala cara que va fer, vaig saber que havia dit una cosa inadequada al moment inadequat.

Amb aire solemne, un ratolí darrere l’altre vam anar pujant a poc a poc a la boca de la serp.

—Un moment! No em vull quedar aquí tot sol —va cridar en Tony.

—Molt bé, Tony! —va dir en Wamba—. Jo sóc valent, tu ets valent. Som germans valents.

Vam haver de fer canvis a última hora, però en Tony es va instal·lar de seguida amb tots nosaltres. Finalment estàvem a punt. Vaig enfilar-me a la boca de la senyora Serp i, fent anar la cua, vaig donar l’ordre d’avançar.