10

DESPRÉS de tornar a penjar el quadre a la paret, vaig anar a la meva llitera i vaig posar el mapa sota el coixí. Volia despertar en Wilbur i explicar-li la bona notícia. Més d’un cop vaig estar a punt de fer-ho. Estava tan nerviosa que em costava de tancar els ulls.

«Perla», em deia, «ara que has trobat el mapa, tot canviarà. Al matí ens espera molta feina. He de mirar de dormir».

Quan em vaig despertar, tothom s’havia llevat i ja esmorzaven. Vaig treure el mapa de sota el coixí i vaig córrer cap al menjador.

—Mireu què he trobat! —vaig dir alhora que entrava com un llamp a la sala.

Vaig apartar el bol de crema de cacauet d’en Tony i vaig deixar el mapa desplegat damunt la taula perquè tothom el pogués veure. Tot seguit vaig explicar-los com l’havia trobat.

—Pirates en una bola de cristall? —L’Albert es va aixecar i va girar el cap cap a un cantó—. Un mapa del tresor? Au, vinga, Perla, que ens vols aixecar la camisa?

—Fins i tot a un peix li costaria d’empassar-se aquest ham amb fil i canya —va coincidir en Bill el Vell—. Deus haver somiat desperta, noia. 0 potser dormies i ho has somiat de debò.

—No dormia, i tampoc no són imaginacions ni res de tot això —vaig protestar—. He vist els pirates de debò i estic convençuda que aquest mapa ens portarà fins al tresor secret de Sir Francis Drake.

—Jo crec en els pirates que diu la Perla! —va cridar en Tony—, i per força ha de ser el mapa del seu tresor. Mira… aquí, a l’illa de la Granota, la creu marca el lloc.

—Qualsevol en pot fer, de mapes, i posar-hi una creu —va dir l’Albert—. A més a més, què som? Ratolins o homes? Ni que trobéssim el tresor, no ens faria cap bé.

—Però en Jay necessita la maragda! —vaig insistir—. Aquesta pedra té un no sé què molt especial. No ho sé…, però estic segura que el farà posar bo. Jo dic que virem ara mateix i que posem el rumb cap a l’illa de la Granota.

La Vera, com era d’esperar, em feia costat.

—Estic amb tu al cent per cent —va dir—. No conec aquest noiet amic teu, però si tant te l’estimes, jo també el vull ajudar.

—Un moment, nois. —En Bill el Vell va aixecar les potes—. Tenim molta aigua a bord, però a penes prou cacauets per aguantar fins que toquem terra. 0 sia, que ens guardarem prou d’anar a buscar un tresor en aquest viatge. Com a capità, això és tot el que he de dir.

—En aquest cas, salparé amb el bot. Prendré la part de provisions que em toca i buscaré el tresor jo sola.

—El bot no és com el Daina Daurada, noia. Fins una ventada podria omplir-lo d’aigua. Seria com fer salpar una tassa de cafè en una tempesta —va insistir en Bill el Vell.

—Doncs m’enduré una galleda per treure l’aigua —vaig dir.

—Sí, i què més. Que em llancin al Danubi i faci servir la meva cua com a timó de direcció si aquesta no és la bestiesa més gran que he sentit mai —va exclamar en Bill—. Wilbur, amic meu, parla amb la Perla. Potser a tu et farà cas.

—Que parli amb ella? Què vols dir? Si la Perla va a buscar el tresor, jo l’acompanyo —va dir en Wilbur, i va venir al meu costat.

—Puc venir amb vosaltres? —va suplicar en Tony.

—No! De cap manera! —va explotar en Bill—. Naveguem amb molt poca tripulació i no permetré que tres dels meus mariners abandonin el vaixell!

En Wilbur i jo vam arreplegar tan de pressa com vam poder la nostra part de cacauets i d’aigua i vam posar-ho al bot. També vam agafar mantes, cordes, ganivets, fil i agulla i altres coses que ens va semblar que podríem necessitar. El més important de tot, el mapa, el vaig doblegar i me’l vaig entaforar a la butxaca de l’armilla.

Ja pujàvem al bot i en Bill el Vell encara volia fer-nos canviar de pensament.

—No és pas gaire tard, nois, però aviat ho serà —ens va advertir.

Vam fer baixar el bot a poc a poc fins a l’aigua.

—En Bill té tota la raó! —va cridar-nos l’Albert des de la barana—. Torneu!

—Primer hem de trobar la maragda per a en Jay —vaig dir, i vam salpar. En Wilbur va agafar els rems i jo portava l’arjau.

—Que trobeu molts tresors! —va cridar en Tony—. M’hauria agradat acompanyar-vos.

La Vera no va dir res, però mentre ens allunyàvem vaig veure que s’eixugava una llàgrima.

El primer dia va passar a poc a poc. No ens vam dir gran cosa, en Wilbur i jo; només remàvem i remàvem. Teníem gana, però vam esperar al vespre per menjar. Llavors, quan ja s’havia post el sol, vam deixar els rems dins el bot i vam aixecar la tapa de la galleda dels cacauets.

—Hauríem de racionar els cacauets —va dir en Wilbur alhora que me’n passava un—, em sembla que quatre al dia anirà bé.

—Posem tres —vaig dir.

L’aire del mar era humit i ens glaçava fins al moll de l’os. Ens vam embolicar amb les mantes i, ajaguts a terra, vam sopar. Tot era silenci; només se sentia l’aigua del mar xipollejant al costat del bot. Aquella nit, quan en Wilbur es va adormir, vaig treure el mapa i vaig comprovar la nostra posició mirant les constel·lacions d’estrelles. Anàvem en la direcció correcta, però encara havíem de fer un llarg camí.

—No pateixis. —Mirant l’estrella més lluent, vaig parlar amb en Jay com si jo fos al palmell de la seva mà—. Trobarem la maragda. T’ho prometo.

Quan em vaig despertar l’endemà, vaig agafar el relleu dels rems i en Wilbur el timó.

—Aquesta nit he somiat amb en Jay —va dir en Wilbur agafant l’arjau amb una pota i bevent un glop d’aigua del barril amb l’altra.

En Wilbur sempre somia molt i li agrada explicar-me els somnis que té.

—Que hi surto jo? —vaig preguntar estirant-me per arribar a l’aigua.

—Doncs, sí. —En Wilbur va aixecar la tapa—. He somiat que en Jay era un pirata i que nosaltres també ho érem. Hi havia una batalla i el nostre vaixell s’enfonsava. I llavors tu deies:

»—Fugim per l’escotilla.

»I tot d’una érem ocellets que picàvem amb el bec per trencar la closca de l’ou i poder fugir. Aleshores en Jay va començar a tremolar i el vam abrigar amb les nostres plomes.

»—Moltes gràcies —va dir en Jay—. Ara em trobo millor. Però, saps que faràs ara?

»—Sí —vaig contestar—, em despertaré.

»I això precisament és el que vaig fer.

—Quin somni més estrany —vaig comentar—. Què deu voler dir?

En Wilbur es va gratar el nas i respongué:

—Vés a saber.

Aquell dia el mar estava molt mogut, fins i tot hi havia onades amb escuma blanca. Més d’una vegada una gran onada havia saltat per la proa i havia inundat el bot. El primer cop ens vam espantar molt, però vam poder treure l’aigua amb la galleda.

Abans d’anar a dormir, en Wilbur i jo vam parlar seriosament i vam decidir racionar encara més el menjar i no passar de dos cacauets per dia. Amb l’esforç físic que fèiem, a penes en teníem prou, amb tres cacauets; però ara amb dos, tot el dia que teníem gana.

Al cinquè dia tots dos teníem butllofes a les potes de tant remar. Quan el nostre ànim dequeia, cantàvem cançons com ara Puff, el drac màgic o Perdut en la immensa mar blava. De vegades parlàvem, però gran part del temps només fèiem anar els rems, governàvem l’arjau i esperàvem que el sol es pongués per poder menjar.

Com més al sud anàvem, més calor feia i més llarg era el dia. El matí del sisè dia, en Wilbur em va explicar un altre somni.

—Conduïa un cotxe fet de molles de pa —va dir empenyent els rems—. Els arbres de vora la carretera eren de fetge trinxat, i les cases eren com cabanes de fusta però amb les parets fetes de troncs d’api i el sostre de formatge. Vaig aturar el cotxe, vaig entrar en una casa i, assegut sobre un tros de meló que feia de cadira, vaig començar a rosegar la taula. Tenia gust de galeta de sèsam… Mmmm… Era boníssima.

Quan en vaig tenir prou, vaig anar al dormitori. El llit era gran i semblava un plàtan. El vaig pelar i m’hi vaig ficar. El coixí era de merenga i tonyina.

—Exacte! Tonyina! —vaig cridar—. No cal que patim gana, el mar és ple de peixos. Per què no pesquem?

—Perquè no tenim fil de pescar, ni ham ni esquer —va dir en Wilbur—. I ni que en tinguéssim, el que pescaríem segurament seria deu vegades més gros que nosaltres.

—Sí —vaig sospirar—, tens raó. No sé pas què m’empesco. Suposo que m’afecta estar tot el dia sota el sol.

—Jo sí que noto que m’afecta —va dir en Wilbur—. El sol ja em comença a semblar un ou ferrat. De vegades fins i tot penso que sento com petarrelleja i l’olor que fa. Vols que t’acabi d’explicar el somni?

—Ah, no s’ha acabat?

—No, passen més coses. Encara no t’he explicat que em vaig anar a banyar a un riu de sopa d’ostres…

En aquell moment vaig veure de cua d’ull una cosa blanca. La nostra onada va pujar; la seva va baixar, i jo vaig perdre de vista la cosa blanca. Potser no era res més que escuma, però a mi em va semblar una altra cosa. Era unes onades més enllà d’on érem nosaltres i vaig dir a en Wilbur:

—Passa’m els rems.

I vaig començar a remar per arribar-hi. De primer vaig pensar que era la meva imaginació que em feia una mala passada, però vaig tornar a albirar el punt blanc.

Aquella vegada en Wilbur també ho va veure.

—Es una gavina? —va cridar—. Eooo! Gavina!