7

-JOHNSON, treu-te el davantal i vine aquí. —Sota la tapadora vam sentir la veu esmorteïda del xef—. Això és el dinar del capità McCall. Vull que l’hi portis a la cabina i que…

—Però, senyor, jo no sóc el cambrer —va protestar el jove rentaplats.

—He dit —va reprendre el xef amb fermesa— que portis això al capità i que tu mateix li demanis disculpes per haver deixat entrar el gat a la meva cuina del seu vaixell. Entesos?

—Sí, senyor —va dir en Johnson, i va aixecar la safata tant d’una revolada, que vaig caure d’esquena sobre una pila de daus de pastanaga.

—Renoi, si que ha anat just! —va dir en Wilbur—, pensava que el xef ens havia descobert.

—No. A la xarcuteria ja n’havia vist, de tapadores d’aquestes —va dir l’Albert—. Són perquè el menjar no es refredi.

La tapadora feia molt bé la seva funció. El vapor s’acumulava a sota i cada vegada feia més calor.

—Hem de despertar en Tony i arrencar a córrer així que el capità McCall aixequi la tapadora —vaig dir.

Però en Tony estava ben bé fora de joc i per més que vam sacsejar-lo, no el vam poder despertar.

—No hi ha manera. He vist arengades escabetxades més despertes que ell —va dir l’Albert—. Tinc una idea més bona…

Pel que semblava, les idees de l’Albert sempre eren més bones.

—Ens valdrem de l’element sorpresa. Quan el capità McCall tregui la tapadora li llançaré pèsols a la cara. Això el desconcertarà tant, que quan s’adoni del que passa, ja us haureu emportat en Tony a un lloc segur.

Les passes es van aturar i vam sentir un soroll com si els nusos dels dits piquessin a una porta.

—El dinar, senyor capità —va dir en Johnson.

—Passa —va ordenar el capità, i quan vam sentir que la porta s’obria, la safata es va decantar—. Deixa-ho damunt la taula.

—Mmmm… daixò… —va quequejar en Johnson. No sabia per on començar—, em voldria disculpar perquè… Miri el gat que hi havia a la cuina és meu i em sap molt de greu i… No tornarà a passar…

—Ah, no pateixis —va dir el capità McCall—. Fa temps que el tens?

—De fet, no és meu —va dir en Johnson—, es de la meva germana. Només me n’ocupo una temporada. A mi els gats no m’agraden.

—On el tens ara? —va preguntar el capità.

—A la meva cabina —va respondre en Johnson—, però és molt petita i el gat no hi està bé. Sempre que el deixo sol troba alguna cosa meva on esmolar-se les urpes.

—El cas és que a mi m’agraden, els gats. Sí, m’agraden molt —va dir el capità—. Però, no hi poden entrar, a la cuina. Són les normes, saps? —El capità va fer una pausa—. Com et dius, mariner?

—Johnson, senyor… Larry Johnson.

—Mira Johnson… saps què farem? —va dir el capità—. Per què no em portes el gat? Jo el tindré aquí a la cabina i me n’ocuparé.

—De debò? N’està segur? Oh, gràcies, capità! —En Johnson estava la mar de content.

—És clar que sí —va dir el capità McCall—. Vaig créixer en una casa de pagès i teníem gats a cabassos. Me’ls estimava tots, i com més esquerps, millor. Seré al pont tota la tarda. Porta-me’l quan acabis la feina. Tens la caixeta on fan les seves feines?

—Sí, senyor. I també menjar per a gats —va respondre el rentaplats, agraït.

—Bé, doncs porta-ho tot —va dir el capità McCall—. Porta també les joguines, si en té. Volem que estigui bé, oi que sí?

—Sí, senyor! —va contestar en Johnson. Ho deia amb tant d’entusiasme que semblava que la paraula senyor sortia disparada d’una arma—. Vol alguna cosa més, senyor?

—No, res més —va dir el capità, i en Johnson va marxar i va tancar la porta.

—Això mateix! Només ens faltava el gat, ara —va dir en Wilbur.

Vaig tornar a sacsejar en Tony, però estava ben inconscient.

—Vinga, que tothom es posi a punt. Quan el capità aixequi la tapadora, començarem a llançar pèsols —va dir l’Albert.

Però jo no n’estava convençuda.

—No, Albert. Em sembla que no resultarà. En Tony pesa massa, i ni que poguéssim fugir, a tu segurament t’enxamparien.

—Bé, i què voleu fer, doncs? —va dir l’Albert—. Quedar-nos aquí com si fóssim puré de patates?

—Exacte! Això mateix! —va cridar en Wilbur—. Com si fóssim puré de patates!

De primer vaig pensar que el cervell d’en Wilbur havia finalment fet figa. Però quan ens ho va explicar bé, em vaig adonar que s’havia begut l’enteniment.

—Mireu —va dir—, tots tenim el pèl blanc. Si seiem damunt la cua i amaguem les potes i el nas, semblarem puré de patates. I el capità McCall no pot sofrir el puré de patates. Tots hem sentit com ho deia.

—He d’admetre que és una molt bona idea —va dir l’Albert—. I podria ser que funcionés.

Tal com jo ho veia, tots dos estaven com un llum. Però com que tampoc no podia triar gaire, vaig ajudar en Wilbur a amagar la cua d’en Tony sota el seu cos, després vaig fer el mateix amb la meva cua i vaig jeure al costat de l’Albert.

—De qui són aquests bigotis? —va dir en Wilbur. Recollí una mica de salsa del pernil fregit i ens l’abocà al damunt.

—Meus —va dir l’Albert.

—Doncs amaga’ls —va dir en Wilbur—, el puré de patates no té bigotis.

Durant uns minuts vam jeure allà mentre la salsa calentona ens anava xopant de mica en mica tot el cos. Després vam sentir que el capità seia. Es va acostar la safata i va aixecar la tapadora. Vaig tancar fort els ulls i vaig dir una pregària poc corrent a l’hora dels àpats: «Déu meu, ajuda’ns i fes que semblem puré de patates».

—Què és això? —va cridar el capità McCall totalment indignat—. Puré de patates? Li he dit cinquanta mil vegades, a aquell xef, que no puc sofrir el puré de patates!

«Funciona!», vaig pensar, «tot anirà bé». Però després el capità va posar sal i pebre al pernil. La sal rai, però una mica de pebre se’m va posar al nas i vaig començar a esternudar.

—Aaaaa… Aaaaa…

Encara no sé com, però de moment em vaig poder contenir.

El capità no s’entretenia menjant. Sentíem el ganivet i la forquilla que picaven el plat mentre tallava el pernil i engolia els pèsols i la pastanaga.

«Endrapa de mala manera, com en Jay», vaig pensar.

Després vaig sentir que el capità passava pàgines. S’havia posat a llegir.

«Molt bé», vaig pensar, «llegeix un llibre i es distraurà del menjar. Tot anirà bé. Potser no és tan esbojarrada, aquesta idea d’en Wilbur».

Però tot d’una el cos em va començar a tremolar i em van venir tres grans esternuts.

—Aaaatxim! Aaaatxim! Aaaatxim!

Vaig esternudar tan fort que tots vam trontollar i alguns pèsols van sortir disparats del plat.

—Mmmm, que estrany… —va mormolar el capità McCall punxant-nos suaument amb la forquilla—. Jo diria que aquestes patates acaben d’esternudar.

Em constava que a en Tony li havia arribat l’hora i que si no corríem, també nosaltres hi deixaríem la pell. Però vet aquí com són les coses que, en aquell precís moment, l’intercomunicador del capità va sonar i va haver de marxar per un afer important. Així que vam sentir que tancava la porta, ens vam aixecar d’un salt.

—Ha funcionat! Ha funcionat de debò! —En Wilbur no s’acabava de creure que el seu pla havia resultat.

—Que no et pugin els fums al cap, Sally. En la meva opinió, encara ets un ratolí casolà. Es necessita alguna cosa més que cervell per sobreviure al món exterior. Cal coratge! —va dir l’Albert.

Era un comentari mesquí, i si en Wilbur no va tornar-s’hi, jo sí que ho vaig fer.

—Albert —vaig dir—, però què t’empatolles ara? En Wilbur és tan valent com ho puguis ser tu.

—Ah, sí? Aleshores com és que es va amagar a la canonada quan tu vas entrar al magatzem?

—Qui t’ho ha dit, això? —vaig preguntar.

—La Vera.

—Deixa-ho córrer, Perla —va dir en Wilbur—. Tenim coses més importants a fer que parlar d’això, ara.

En Wilbur tenia raó. No era hora de discutir. El capità podia tornar en qualsevol moment, en Tony encara estava inconscient i en aquelles condicions no ens el podíem endur de la taula.

—Ens haurem d’amagar en un lloc o altre fins que es refaci —va dir en Wilbur.

A la taula del capità hi havia una pila de coses: una capsa amb clips, una maquineta, un gerro amb flors de plàstic… Però només hi havia una cosa prou gran on ens poguéssim amagar. En una punta de la taula, a prop d’una por-talera oberta i posada damunt un suport de fusta, hi havia una gran ampolla de vidre amb un vaixell en miniatura a dins. El vaixell era de fusta, tenia el buc ample i dues grans veles. Una bandera negra amb una calavera i dos ossos creuats coronava el pal principal.

—És un vaixell pirata en miniatura! —va exclamar l’Albert—. Vinga, amaguem-hi en Tony!

El vam agafar i el vam arrossegar fins a dalt de tot de la pila de llibres que eren al costat de la boca de l’ampolla. En Tony era tou com la pasta crua de fer el pa i ens va costar de fer-lo passar per l’ampolla i portar-lo a la coberta del vaixell.

En ple deliri, tot sovint cridava:

—Més torrades, sisplau. Que no teniu pa francès? I on és el formatge francès?

Vam obrir l’escotilla i vam baixar en Tony per una escala dreta i estreta. Vam travessar el menjador i el vam dur a la cambra de la tripulació. Allà el vam deixar en una llitera i el vam tapar amb una manta.

—No fa gaire bona cara —va dir l’Albert—. Potser ens haurem de quedar força temps.

—Pateixes per la Vera? —vaig preguntar.

—Gens ni mica —va respondre l’Albert—. Ella se sap espavilar soleta. Penso en nosaltres. Si ens hem d’estar aquí més d’un dia, ens hauríem de procurar aigua i menjar.

—Hi ha un plat de cacauets i un got d’aigua damunt la taula —vaig dir.

—A la coberta principal he vist algunes galledes. Val més que ens n’ocupem ara, d’això, abans no torni el capità McCall —va dir en Wilbur.

Mentre l’Albert i en Wilbur anaven a buscar els cacauets i l’aigua, jo vaig vetllar en Tony. Fins que no em van portar una galleda d’aigua, poca cosa vaig poder fer que no fos agafar-li la pota i acaronar-li el front. Però quan vaig disposar d’aigua, vaig trobar una tassa a la cuina del vaixell pirata i vaig fer-lo beure. Amb molt de compte el vaig incorporar, li vaig posar un coixí a l’esquena i li vaig aguantar la tassa perquè pogués beure. L’escalfor de les torradores l’havien deixat ben eixut, i l’aigua va fer un efecte guaridor a l’instant. Al cap d’una hora, ja li havia baixat la febre i dormia plàcidament.

«Potser a en Jay el vetlla una infermera en aquest moment», vaig pensar. Me la vaig imaginar amb l’uniforme blanc i la còfia d’infermera. Desitjava de debò ser aquella dona per poder ajudar en Jay a posar-se bo. Ja sé que era absurd que una ratolineta blanca pensés allò, però el cor em deia que el meu amor per en Jay no ho era gens, d’absurd, i tampoc no era poca cosa.

—Ja hem amagat els cacauets del capità McCall —va dir en Wilbur deixant-se caure a la llitera que hi havia davant d’en Tony—. I també tenim alguns barrils d’aigua.

—A més a més hem maquinat un pla —va dir l’Albert—. Ha estat idea meva, però en Wilbur n’ha perfilat els detalls.

—Em pensava que havia estat idea meva —va protestar en Wilbur— i que tots dos n’havíem perfilat els detalls.

L’Albert i en Wilbur mai no s’havien avingut gaire. Quan vivíem tots a la botiga del senyor Adams tampoc no eren el que se’n diu carn i ungla.

El seu pla era força agosarat. Volien treure el vaixell per la portalera i que anés a parar al mar.

—Agafarem un tros de cordó i el lligarem per un cap al coll de l’ampolla; l’altre cap el lligarem al pom de la porta de la cabina —va dir l’Albert—. Quan el capità McCall obri la porta… nyac!, el cordó tibarà i ens llançarà cap fora per la finestreta oberta.

Era una idea esbojarrada, però com que el capità ja s’havia empassat allò del puré de patates, estava disposada a considerar qualsevol pensada.

—Molt bé, suposem que això del cordó funciona i ja tenim l’ampolla a l’aigua. Com traurem el vaixell de dins l’ampolla? —vaig preguntar.

—Que no t’hi has fixat? —va dir en Wilbur. Es va aixecar i va agafar un dels llums d’oli que penjaven a la paret—. Tot el que hi ha en aquest vaixell és molt elaborat. Al llum hi ha oli, i aquest matalàs i el coixí són fets amb palla i plomes d’oca.

—Hem revisat el fustam de la bodega —va dir l’Albert—. Es de fusta massissa. Cada tauló de la proa a la popa, els llistons i els cargols, totes les cordes i politges i les lones estan ben fetes. No hi falta ni el més petit detall.

—Però, insisteixo. Com traureu el vaixell de l’ampolla?

—Els canons! —va exclamar en Wilbur—. Farem petar els canons i el vidre es trencarà.

—Vols dir que en aquest vaixell hi ha pólvora de veritat? —vaig preguntar.

—Barrils plens —va somriure l’Albert—, i prou bales per anar a la guerra.

—Però, esteu segurs que és pólvora de debò?

En aquell moment en Bill el Vell i la Vera van entrar de sobte a la cambra.

—Esteu tots bé? Què fa en Tony? —va preguntar la Vera.

—Estem bé, i en Tony aviat es posarà bo. Només necessita descansar una mica. Us han fet anar de bòlit els cuiners? —vaig preguntar.

—Oh sí, i tant —va dir en Bill—, per despistar-los hem hagut de passar pels menjadors i a alguns passatgers no els ha fet gens de gràcia. Després hem fugit pel passadís i ens hem amagat una estona al lavabo. He voltat per tot el vaixell, però mai no havia estat a la cabina del capità. Estic content d’haver-hi pogut entrar per fi. Déu n’hi do del vaixell que té aquí. No és tan bonic com el Gertrudis, però no està malament.

—El volem varar, Bill, però ens cal un capità com tu —va dir l’Albert, i va començar a explicar-li el pla.

Quan va acabar, en Bill el Vell va sospirar profundament i va dir:

—Em sap greu decebre-us, però els meus temps de mariner han quedat enrere. Estic retirat, no ho recordeu?

—I no ens ajudaràs? —va dir en Wilbur.

—Us ensenyaré algunes coses, com ara a orientar-vos amb les estrelles. M’ho va ensenyar un pardal… 1 també us ensenyaré a desplegar les veles i a governar el timó. Però jo no puc navegar. Ja sóc massa vell…

—Ximpleries! —va dir la Vera—. Quan esquivàvem els cuiners era a mi que em costava de seguir-te. 1 això que sóc una bona corredora.

—Bona corredora i molt eixerida —va dir en Bill el Vell amb un espurneig als ulls—. Però jo ja he complert a la vida. Ara em toca reposar.

—És pel Gertrudis, oi que sí? —vaig dir mirant en Bill als ulls—. En el fons del teu cor has pres una decisió: si no pot ser el Gertrudis, no serà cap més vaixell. Tinc raó?

Per un moment em va semblar que a en Bill el Vell els ulls se li encenien, però després la seva expressió es va entendrir.

—Estarem perduts allà fora si no ens ajuda un mariner de debò —va dir en Wilbur.

—No serà gens fàcil, nois. I si he de ser el vostre capità, haureu d’estar a les meves ordres —va dir en Bill el Vell.

—Així doncs…

—Sí, nois. I que el Gertrudis em perdoni… seré el vostre capità —va dir en Bill. Després va girar el cap i remenà les orelles—. Heu sentit això?

Vam córrer fins a la portalera i, mirant a través del vidre de l’ampolla, vam veure que el capità McCall entrava per la porta. En una mà portava una bossa de paper marró i una caixeta; a l’altra, en Jeroni.