15. La treva

—Es veu que jo vaig néixer a Carcassona, una ciutat de l’altra banda dels Pirineus, una fortalesa voltada d’una muralla sòlida amb trenta torres, veïna de Montpeller, de Tolosa, d’Albí, de Narbona, de Perpinyà, i capital de les terres pertanyents a Ramon Roger Trencavel, vescomte de Carcassona i de Besiers, una altra ciutat veïna.

—T’has après bé la lliçó…

—Calla i escolta.

L’Arnau escoltava estirat de bocaterrosa sobre la màrfega, amb els punys, l’un sobre l’altre, sota el mentó enlairant el cap. Per comprar el silenci d’en Careta de Lluna, que no volia deixar tornar l’Arnau al seu antic lloc, vora meu, i l’amenaçava d’espiar el canvi de llit al Rossinyol, l’Arnau i jo li havíem promès totes les fruites i llaminadures que ens toquessin en acabar la quaresma. La lluna era en el ple, blanca i bella, i entrava gran claredat per la finestra alta i petita del dormitori.

—Els Trencavel, vescomtes de Besiers i de Carcassona, les terres dels quals s’estenen des dels Pirineus fins al riu Tarn, són vassalls, ells i les seves terres, del rei d’Aragó i del comte de Tolosa, Ramon VI. Quan jo vaig néixer, acabava d’esclatar la guerra contra els francesos i gent del nord que envaïen el país guiats per Simó de Montfort, un vassall del rei de França i antic croat a Terra Santa. En una de les batalles d’aquesta guerra, la batalla de Muret, moriria el rei d’Aragó Pere II, en defensa dels seus súbdits.

»La raó per la qual Simó de Montfort portava la guerra a unes terres cristianes que no atacaven ningú, unes terres pacífiques i bones veïnes, terres de trobadors i de mercaders, el principal senyor de les quals, el comte de Tolosa, Ramon VI, era cosí del rei de França i cunyat dels d’Aragó i d’Angla terra, era que en aquestes terres de llengua d’oc s’havia escampat una heretgia, que és un error molt greu sobre la doctrina d’amor que ens ensenyà Nostre Senyor. La guerra encara no ha acabat, hi ha només una treva, una pau convinguda entre les parts contendents per veure si poden arreglar el conflicte de manera menys terrible.

»El papa de Roma és l’encarregat de conservar ben exacta aquesta doctrina d’amor a Crist. Els heretges creuen i fan creure errors, amb bona fe moltes vegades. L’error dels albigesos, que així es diuen aquests heretges perquè Albí és una de les ciutats on més abunden, i també els diuen càtars, que vol dir purs, consisteix a considerar com a dolent tot allò que és material, sensible, que podem tocar i veure, fins i tot el sol i els astres. Per això no mengen mai aliments d’origen animal, ni llet ni ous ni mantega. No porten mai armes, ni per defensar-se, i això els fa amables. Els seus sacerdots es diuen perfectes o purs, i fan molts dejunis i prèdiques i quan arriba l’hora de la mort d’algun creient el bategen si ha procurat imitar-los, posant-li les mans sobre el cap, per assegurar la seva salvació. I porten un hàbit amb una creu a cada cantó, l’una blanca i l’altra negra perquè la seva doctrina ensenya que dues forces lluiten per senyorejar el món: el bé i el mal. El més greu, però, és que desfiguren o neguen els principals punts de la doctrina que vetlla el papa.

»El papa va enviar representants i predicadors per convèncer els albigesos del seu error. Però molts sacerdots cristians eren ganduls i ignorants i donaven més fum que llum, i ningú no es convencia. Vivien plegats cristians i albigesos i s’estimaven i es respectaven.

»Un representant del papa, Pere de Castellnou, havia volgut reunir en una lliga tots els senyors de Llenguadoc perquè perseguissin els heretges. Però el comte de Tolosa, Ramon VI, no va voler associar-s’hi perquè els càtars, encara que equivocats, eren els seus vassalls i ell els devia protecció i ajuda, tal com el seu sobirà, el rei d’Aragó, Pere II, de qui al seu torn era vassall, li’n devia a ell. Així s’ho havien jurat sobre els Evangelis en una cerimònia solemne que els lligava. El papa, i en nom seu Pere de Castellnou, podia trencar aquest lligam. Aquest trencament, que no solament deixa lliure el vassall d’incomplir les obligacions convingudes amb el senyor, sinó que de més a més el separa de la comunió de l’Església, és l’excomunió i l’entredit. L’excomunicat no pot rebre els sagraments ni ser enterrat en lloc sagrat, com si fos moro o jueu. El regne en entredit vol dir lliurar les terres a qualsevol príncep catòlic que vulgui conquerir-les. I el legat Pere de Castellnou va excomunicar el comte de Tolosa i va llançar l’entredit sobre les seves terres i el va maleir: “Qui us prengui les terres farà bé, qui us bastonegi a mort serà beneït!”.

»Però un escuder del comte de Tolosa, encara que no se sap del cert, va assassinar d’un cop de llança el legat Pere de Castellnou. I aleshores el papa, Innocenci III, va predicar una croada contra els heretges, “pitjors que els sarraïns”.

»Els joglars francesos feien propaganda perquè els cavallers del nord es cosissin una creu roja al pit i acudissin a l’exèrcit de Simó de Montfort. Cantaven:

»Hi van acudir croats d’Alemanya i de Flandes, gent de llenguatge dur, banderes i armes de tots els països, cavalls de totes races, guarniments de tots colors. Els croats s’engatjaven per quaranta dies i, a part del botí que podien aconseguir si guanyaven, els seus béns eren declarats intocables mentre lluitaven, ningú no els podia reclamar els deutes i molts pecats els eren perdonats. Molts penitents que havien fet vot d’anar a Terra Santa a lluitar contra els sarraïns, van acudir a aquesta altra croada menys llunyana per escapar d’una obligació més forta. D’altres van prendre part en la croada contra els albigesos per quedar-se les terres i les riqueses dels heretges i dels barons que els ajudaven perquè eren els seus vassalls.

»Veient el perill, el mateix Ramon VI de Tolosa es va vestir de croat i va prometre de combatre l’heretgia. El rei Pere II i Ramon Roger Trencavel van acudir a Montpeller, terra d’Aragó, per convèncer l’exèrcit ferotge de Simó de Montfort. El vescomte de Besiers i de Carcassona, Ramon Roger Trencavel, era molt jove, vint-i-dos o vint-i-tres anys, però de res li van valer les súpliques. El rei Pere el Catòlic no pot fer res, per ara. I els croats avancen cap a Besiers, una ciutat sense fortificacions. En pocs dies la destrueixen tota i degollen la majoria dels defensors. Abans de començar la matança, els croats demanen als veïns que redactin una llista de conciutadans heretges, per així conèixer quins han de ser fortament castigats, però els habitants de Besiers s’hi neguen i així moren tots, cristians i càtars. «Mateu-los tots, Déu ja reconeixerà els bons!», criden els capitostos.

»El vescomte Trencavel es refugia a Carcassona, la capital de les trenta torres, i prepara la resistència. Els trobadors i joglars ataquen l’exèrcit que s’acosta amb sirventesos i cançons. Criden: “Els croats són tan ferotges que és impossible que dintre del seu cos pugui trobar-s’hi una ànima creada pel Bon Déu!”.

»Els habitants de fora vila es refugien a la ciutat emmurallada, amb tot el bestiar, tant el gros com el menut, espantats per l’avanç dels croats. Els vassalls del vescomte fan costat al seu senyor. Entre aquests vassalls hi ha els trobadors i joglars amics. Els més coneguts eren Berenguer de Foix, Aicart de Carcassona i el Cec de Cabrera, que aleshores portava un altre nom i no era cec. Però el trobador que gaudia de més prestigi era Aicart perquè a les festes de la cort, quan els trobadors es reunien per discutir en vers i demostrar el seu enginy, ell guanyava sempre. Per això Berenguer de Foix va decidir no pronunciar cap més paraula i retirar-se a pregar, donat que ningú no podia millorar les cançons d’Aicart.

»El dia primer d’agost els croats arriben a Carcassona. Els sapadors comencen a excavar sota les muralles per fer-les caure. Els croats tallen l’aigua que entra a la ciutat i l’estiu sec i calent porta més enemics per als assetjats: la set, la pudor i les mosques. Ramon Roger Trencavel, el vescomte, vol evitar més desgràcies i al cap de quinze dies demana una treva als croats per veure si poden arreglar el conflicte de bé a bé. Els croats diuen que deixaran sortir el vescomte i dotze altres cavallers que ell triï, i els respectaran la vida, a condició que deixin tots els habitants de la vila a mercè de l’exèrcit vencedor.

»—Això mai! —crida el vescomte, humiliat—. M’estimaria més que m’escorxessin de viu en viu!

»Ramon Roger Trencavel fa una contraproposta: que deixin sortir tots els ciutadans només amb la roba que portin i els respectin i ell mateix es lliurarà presoner als croats, com a penyora del compliment del pacte. I així el vescomte, jove i arrauxat, es va lliurar a l’enemic com a ostatge. La ciutat, sense cabdill, va capitular. I una multitud d’homes i dones, infants i malalts, gairebé nus, van abandonar la ciutat. Els croats no els deixaren endur ni els botons del vestit, canten els joglars.

»Molts d’aquests fugitius es van venir a refugiar a Catalunya, i entre ells, Berenguer de Foix. El Cec de Cabrera es va refugiar en un castell veí, el castell de Bram, i va seguir atacant els invasors amb sirventesos. Aicart havia mort en el setge i deixava un fill de poca edat, del seu mateix nom. El vescomte Trencavel, després de tres mesos de captiveri en una masmorra, moria de malaltia o emmetzinat, no se sap segur. Deixava també un hereu d’un parell d’anys més o menys, com el fill del trobador.

»Simó de Montfort, el cabdill dels croats, va ser elegit vescomte de Besiers i de Carcassona, i encara usurpa aquest lloc que no li pertoca.

»Tota aquesta història és vera —deia jo— i l’escampen els joglars i la fan bonica perquè la gent s’animi a ajudar el rei En Jaume, quan tingui edat i sigui l’hora, a venjar el seu pare, el rei Pere, mort a Muret, on va acudir per ajudar els seus vassalls quatre anys després de la presa de Carcassona.

Encara em quedaven algunes coses al pap però no vaig dir res més perquè l’Arnau queia rendit de son i la claror de l’alba esborrava la lluna.

—I tu qui ets, el fill del trobador o el fill del vescomte? —preguntà l’Arnau amb el cor adormit.

Jo no vaig respondre i l’Arnau es va adormir del tot.