3. La ferida

Els cavallers eren nou i anaven tots encaputxats i amb una capa virolada. Així que tingueren encerclats la colla del Cec de Cabrera, una veu demanà:

—On és el vailet?

La joglaressa Matilde servava les mans del Cec, perquè amb la fressa i el moviment dels cavalls no s’esverés massa. El Cavaller Salvatge tenia l’ós de l’Infern agafat pel coll i l’amanyagava. La mateixa veu dura i fosca repetí:

—On s’ha ficat el joglaret que venia amb vosaltres?

El Cec de Cabrera alçava el cap i el movia, tot tremolós, a banda i banda, com si s’adonés dels moviments dels encaputxats i es fes càrrec, lentament, del que passava.

—Qui sou? Què voleu de nosaltres? —respongué el Cec, ferm.

—Volem l’Ocell de Foc, i de pressa! —exigí el qui portava la veu cantant, cada cop més ferreny.

—Som uns pobres joglars que no fem cap mal a ningú… —mormolà la Soldadera.

—El vescomte de Peguera i molts altres barons i gentilhomes ens coneixen i aprecien el nostre art —explicà el Cec, sense afluixar la veu—. El Castell de Peguera és el darrer lloc on han gaudit de les nostres cançons, danses i acrobàcies. Si ens feu algun tort us deshonrareu vosaltres mateixos, perquè no és de condició de bons cavallers atropellar gent desvalguda com nosaltres, ans pertany a l’orde de cavalleria el deure d’ajudar les dones, les criatures i els vells, i acompanyar-los fins que arribin a port segur.

Un dels desconeguts descavalcà i, sense dir res, s’acostà als farcells i embalums que la Soldadera havia deixat a terra per poder aguantar el Cec, que parlava.

—I no sols us deshonreu vosaltres faltant greument a la cortesia que tothora ha de mostrar el lleial cavaller, sinó que els vescomtes de Peguera se sentiran ferits i enutjats si la vostra conducta no és correcta envers uns vianants que fa poc eren a la seva taula i compartien la seva alegria. L’honor que ens ha fet el vescomte de Peguera tornarà contra d’ell el greuge que pugueu fer-nos a nosaltres.

L’encaputxat saberut que remenava els farcells havia trobat el gipó de brocat adornat amb pell d’ermini i perles, i el mostrava als altres cavallers, amb gestos de satisfacció.

Exclamà:

—Deia que eren uns pobres joglars…! Mireu quina riquesa…!

La joglaressa Matilde deixà les mans del Cec i intentà arrabassar-li el gipó, però l’encaputxat s’esquivà d’un salt.

—És un regal del vescomte de Peguera, en reconeixença dels nostres serveis! —suplicà la Soldadera, somicant.

—Cavallers…! —reptà el Cec, més entestat que mai—. No embruteu les vostres mans cometent una infàmia! Si els cavallers es confonen amb els lladres, qui vetllarà per la pau dels camins? Qui protegirà els desvalguts, les vídues i els orfes, si les accions dels cavallers són les mateixes que les dels bergants?

—Prou romanços, cec de mala jeia! —cridà la veu dura i fosca—. Ens diràs on s’ha entaforat el noi que cerquem, de bon grat o per força!

El Cavaller Salvatge i la Soldadera es precipitaren, tot d’una, sobre l’encaputxat que tenia el gipó. El Cavaller Salvatge, d’un cop de puny el féu rodar per terra, mentre la Soldadera, llesta, d’una estrebada li agafava la peça.

—Cavallers…! Companys…! —el Cec demanava concòrdia—. Amb violència no arreglarem res…!

—Atrapeu-me aquest parell de ximples! No els deixeu fugir! —cridà la veu fosca, dura com un tro.

Cinc encaputxats descavalcaren alhora. Quatre d’ells s’abraonaren sobre el Cavaller Salvatge, i després d’una estona de lluita, aconseguiren d’immobilitzar-lo. El mantenien estirat, d’esquena a terra, dos als braços i dos a les cames. El cinquè encaputxat empaità la Soldadera, que s’escapava amb el gipó per l’altra banda del camí, i estirant-la pels cabells, l’obligà a tornar enrere.

—Tu, roí, mal cavaller, coquí, deixa els cabells d’aquesta dona, i lluita sol amb mi si t’atreveixes, covard! —el Cavaller Salvatge escopia tot els penjaments.

—Feu-lo callar! —ordenà el qui manava—. Lligueu-los tots tres, i pengeu el Cec d’un arbre. A veure si ens diu d’una vegada on és el vailet!

L’ós de l’Infern s’havia destarotat i espantava els cavalls, fins que un encaputxat l’obligà, a fuetades, a apartar-se del grup. L’animal, d’un tros lluny, contemplava com els desconeguts lligaven els seus amos.

El cavaller de la veu dura i fosca donava ordres des de dalt del cavall. Dos encaputxats, que tampoc no havien descavalcat, li feien costat.

—Doneu un tomb pels voltants —el capitost encarregà als dos esbirros—, no fos cas que el vailet s’hagués amagat per aquí.

—És estrany que no sigui amb la colla —comentà un dels encaputxats—. Encara aquest matí, quan han començat la marxa, el noi anava amb ells.

—No trigarem pas gaire a saber on és. I m’ensumo que el dimoni del Cec no parava el seu parlar, tan compost i solemne, per donar temps a l’Ocell de Foc a amagar-se pel bosc. Aneu a veure si el trobeu. Vigileu bé les petjades que pugui haver deixat.

Els dos encaputxats esperonaren els seus cavalls i es ficaren un a cada banda del bosc. Mentre jo m’apartava del meu amagatall i fugia bosc endins, sense fer fressa, vaig sentir la veu imperiosa del capità dels saltejadors que cridava:

—Pengeu el Cec de la branca més alta…!

I el Cec que l’infamava:

—Cavaller de poc esforç! Vescomte caragirat…!

Quan em semblà que el meu perseguidor no podia oir-me, vaig arrencar a córrer fins a perdre l’alè pels llocs més abruptes, estrets i dificultosos que trobava. Vaig aturar-me ben esgarrinxat, les calces i la camisa estripades, una corda del llaüt trencada, a mitja pujada d’una muntanya. El bosc pujava fins al capdamunt de la muntanya, i era tan atapeït que a ple sol era tot ombra sota els arbres. Per veure on era vaig enfilar-me en un faig. Era un arbre difícil d’escalar però les branques t’amagaven del tot. Jo tenia la cara, les cames i les mans plenes de gotetes de sang, dels arços, les romegueres i les ortigues que havia travessat. No sabia pas què hi havia a l’altre cantó de la muntanya. Esperava que fos el camí del Monestir de Sant Fruitós. El camí on ens havien atrapat els mals cavallers encaputxats es veia a sota, lluny, en una clariana del bosc. Uns punts foscos, com escarabats, eren els meus amics i els seus botxins. Els seus crits es perdien per la fondària dels boscos i ressonaven contra les parets de la muntanya. Eren uns crits estranys, incomprensibles, i feien una mica de basarda perquè trencaven la immòbil soledat i la silenciosa calma d’aquells boscos. Jo sabia que cridaven per mi, per la meva causa.

El cavall del meu perseguidor era al peu mateix de la muntanya, incapaç de seguir més enllà. El genet, a terra, creient-se sol, s’havia tret la caputxa i la capa virolada i descansava amb el braç recolzat a la branca baixa d’un roure. Estava inclinat i panteixava. A la fi, reposà el cap sobre el coixí del braç. Aleshores, amb una mica d’esverament per la meva part, el vaig reconèixer.

Era l’Escarnidor d’Ocells, l’antic membre de la nostra colla, desaparegut aquell mateix matí. No hi havia dubte: el bigoti ros, la barbeta punxeguda, prim i malairós, la camisa groga, les calces carmesines, gaiades de blanc, l’espasa cenyida, i al cap un bonet de grana amb un fermall de color d’or.

Era l’Escarnidor d’Ocells, que m’havia ensenyat a distingir i a estrafer els cants de tots els ocells del país. Però, aleshores, qui ens havia avisat del perill que corríem amb el cant convingut de la puput? Era un amic o un traïdor? Un amic dóna la cara. Per què s’amagaven tots plegats sota aquelles caputxes? Recordava quan havia dit al capitost, poc abans de llançar-se darrere meu, que era estrany que jo no fos amb la colla, perquè aquell matí, en començar la caminada, jo anava amb ells. Només l’Escarnidor d’Ocells, que encara era amb nosaltres, podia assegurar aquest fet.

La sorpresa em féu passar el cansament. D’un salt vaig ser a terra, i altre cop a córrer rost amunt. No veia res i l’únic pensament que tenia era arribar al cim de la muntanya al més aviat possible per veure què hi havia a l’altre cantó.

Quan vaig haver arribat al cim, el cor se’m va encongir en albirar la immensa boscúria que s’estenia a sota meu. La muntanya queia pel cantó de l’obaga, i al peu mateix començava un bosc espès que atapeïa tota una ampla vall. Al fons, lluny, s’alçaven altres muntanyes, i la silueta dels dos castells.

Vaig seure a terra, cansat. Mirava a un cantó i l’altre de la muntanya i no sabia què fer. Era la primera vegada que em trobava sol i havia de decidir. Em sabia greu deixar els meus companys en perill, fugir tot sol i no poder-los ajudar. Em feia una mica de basarda haver de travessar el bosc sense companyia. Sabria espavilar-me per arribar al Monestir de Sant Fruitós sense que em passés res? Què m’esperava?

Mentre reposava, tot rumiant la meva nova situació, vaig sentir un dolor al costat, com una ferida. Després el dolor em pujà al coll i gairebé no em deixava respirar. Era un gust aspre i raspós, com si hagués begut un got de vinagre. Vaig passar-me la mà pel pit, per sota la camisa, per veure si hi tenia alguna esgarrinxada o m’hi havia sortit algun blau, però no era res d’això. Vaig recordar que el Cec, un dia, quan jo li preguntava d’on li naixia la força d’inventar cançons i belles històries, i si jo en sabria com ell algun dia, m’havia advertit:

—Ocell, un dia, potser, una ferida misteriosa t’esberlarà el pit, per dins. És una ferida que a vegades et farà saltar d’alegria i d’altres et farà cridar de dolor. Aleshores aprendràs a convertir les rialles i els plors en belles històries i cançons.

Jo havia demanat qui em produiria aquella mena de ferida, i el Cec em contestà:

—És difícil de dir. Hi ha joglars que ja neixen ferits, però n’he conegut d’altres que han après el seu mal en ocasió d’alguna circumstància única o singular, esdevinguda en el transcurs de la seva vida: per exemple, una guerra els ha fet descobrir les paraules dures i odioses que no havien pronunciat mai, un amor els ha fet cantar tota la bellesa i alegria que sentien, una mort els ha deixat colpits…

Potser totes les explicacions del Cec eren només paraules, una història més de les que ell sabia engiponar. Però el fibló dolorós al cor i a la gola em continuava rosegant, i em venien unes ganes rabioses de clavar cops de puny als arbres i a les pedres, i les galtes em cremaven de vergonya perquè volia plorar.