9. La fugida

Els oïdors estaven una mica atabalats de tants reis i emperadors. El discurs del pelegrí havia estat massa extens. Alguns romeus pesaven figues, repenjant-se a l’espatlla dels seus veïns. En Rasclet em digué a cau d’orella:

—Ha arribat el moment d’actuar. Em penso que aquest home que acaba de parlar sap moltes coses per ser només un senzill pelegrí de vora mar.

—Us malfieu d’alguna cosa?

—No res. És una simple observació. Parla com un clergue. No em sorprendria que els amics de l’infant li haguessin encomanat de barrejar-se amb la romeria per tal d’explicar a la bona gent qui ha de ser el nostre rei.

—Ha destorbat les nostres intencions?

—Al contrari. Et recordes de tot el que has de fer?

—Estic dispost.

—Doncs vinga! I no us preocupeu pel Cec i la seva colla que, si puc, jo us faré arribar noves al monestir.

S’alçà un altre home i es posà a cantar unes lloances a santa Maria. Jo vaig aprofitar el moment per esmunyir-me marge avall, cap al bosc, cap a la foscor. Ningú no va veure com m’escapava.

—Us agrairé tota la vida la vostra ajuda —vaig mussitar a l’orella del bruixot, abans de fugir—. Gràcies per tot!

Ell em contestà, sense mirar-me, gairebé sense moure els llavis.

—Sigues un bon joglar. Canta pertot arreu unes cançons que facin retrunyir la terra! Embruixa les paraules; i encanta amb els teus cants!

Quan era lluny del redol on encara cantava el pelegrí, vaig aturar-me per girar la vista enrere i vigilar si passava el que havia de passar. Ara li tocaria fer el paper al fals vinater, en Roc Destraler.

M’havia aturat al mig d’un bosc espès, prop d’un camí que vorejava els dos castells i seguia pel caminoi dels codonyers i el prat de les Avellanes, cap al Monestir de Sant Fruitós. Havíem quedat amb el bruixot i el lladre que jo m’esperaria a la vora del camí, enmig dels dos castells, en un indret on hi havia un pou sense corriola. Mentre em treia el llaüt de l’esquena, per poder caminar millor, observava l’era plena de pelegrins, i de sobte es van sentir els crits del fals Roger de l’Hostalric que feien parar el cant i esvalotaven tota l’era.

—Maleïda sigui l’hora i el moment que vaig topar-me amb aquell parell de pòtols! Perdularis, lladres, desagraïts, pispes, pillets! Vell Tofonaire i Carapicada, van dir que eren els seus noms, mal llamp els mati! Lladres de camins, dits-llargs i engalipadors de pelegrins, els escauria millor per malnom!

La veu del vell Oleguer del Masnou tractava d’apaivagar l’irritat vinater:

—Calmeu-vos, company! Què us passa?

I la veu d’en Rasclet, que acudia, sorprès:

—Què crideu contra mi? Per què m’insulteu com si us hagués fet algun mal?

—On és el vailet geperut i carapicat que feia camí amb vós quan fa dies vam trobar-nos?

—En Carapicada, voleu dir?

—En Caragirada, hauríeu de dir-li, perquè tenia una cara d’amic i una altra de lladregot i d’hipòcrita!

—El noi esguerrat i malaltís que venia amb vosaltres no es veu enlloc —explicà el fill del vell Oleguer, el calafat Guillem—, i ningú no el troba.

Els pelegrins, tots esverats, cridaven:

—Però què us ha fet?

—Per quina raó el tracteu de lladre i de mentider?

—No us fieu mai de la gent dels camins, sense feina i sense teulada! Són traïdors com un mal vent o com la calamarsa!

—No el trobem enlloc, ha fugit sense que ningú l’hagi vist.

—Si ha fugit és que alguna n’ha feta!

La veu d’en Roc Destraler va arribar a la nota més alta i més fingida quan declarà, a la vista de tres cavallers del duc de Rocabruna que, amb bandera blanca a la mà, s’apropaven per veure què era aquell brogit:

—Un fermall d’or que portava enganxat al barret, un record molt valuós que pensava deixar a l’ermita, m’ha desaparegut. El lladre ha d’haver estat el maleït vailet que era a prop meu i al qual, en aquests dies de caminar junts, he parlat de la vàlua de la joia i fins li he ensenyat, sense cap malícia, com es desenganxaven les dues peces. Qui m’havia de dir, ingenu de mi, que la curiositat del noi era el camí que preparava la malifeta? Com podia sospitar que la dolenteria niava al cor d’un pelegrí que semblava pietós i humil? Amb quina falsia ha actuat per pispar-me del capell que havia deixat entre les cames, mentre escoltava les vostres històries, un joiell destinat al tresor de l’ermita!

—Us asseguro, bon home, que jo no hi he tingut art ni part, en aquest robatori —s’excusava el bruixot, fent també el paperot—. Escorcolleu-me, despulleu-me, mireu tots els amagatalls del meu vestit, gireu-me de cap per avall o obriu-me de dalt a baix si us plau, i comprovareu que sóc innocent!

—I com provareu que no estàveu convinguts, i mentre ell feia la feina, vós vigilàveu? —demanà un dels cavallers del duc de dalt del cavall estant.

—No pot haver fugit fa gaire estona, el brivall —digué el Vell Tofonaire—, perquè jo el tenia gairebé al meu costat, i ni m’he adonat que se n’anava. Ara mateix era aquí. Si cor reu, amb els cavalls, l’atrapareu de seguida. Us juro que jo no conec aquest bergant més que d’haver caminat plegats uns quants dies, com és el cas del vinater.

—El pobre Vell Tofonaire sembla sincer —comentà el mestre d’aixa—. I, d’altra banda, el guardarem fins que surti el pillet.

—No el deixeu escapar! —ordenà un dels cavallers—. Nosaltres donarem un cop d’ull pels camins i pel bosc. Mentre cerquem el culpable, vosaltres escorcolleu el vell.

—Deixeu-me venir amb vosaltres! —demanà en Roc Destraler, com era convingut—. No em tingueu aquí parat i patidor mentre vosaltres correu perills i us fatigueu per la meva causa! Jo vull ajudar-vos! I, a més, algú s’ha de quedar amb els pelegrins per protegir-los, tal com el noble duc de Rocabruna us ha encomanat. Què faríem si ens abandoneu per atrapar un malfactor, i mentre sou fora se’ns en presenta un altre, o hi ha un accident o una baralla?

No vaig sentir res més perquè com que les coses anaven tal com en Rasclet les havia previst, jo havia de fer cap a la vora del camí, a l’indret on trobaria un pou sense politja, i esperar-me fins que en Roc em vingués a buscar amb un cavall. Mentre corria camí amunt, de tant en tant girava el cap per veure si el pla del bruixot acabava tan bé com havia començat. Abans que el camí tombés i el bosc em tapés definitivament l’era, al peu de la muntanya, vaig veure com en Roc Destraler pujava a dalt d’un cavall que li deixava un dels cavallers del duc, i mentre el cavaller descavalcat i un altre a cavall es quedaven a vigilar el bruixot i a protegir el grup de pelegrins, el lladre disfressat de ric vinater i el tercer cavaller esperonaven els seus cavalls i començaven la meva recerca.

No vaig trigar gaire a trobar el pou, a la vora del camí. Era un forat rodó, negre i profund, voltat de pedres que s’alçaven fins a mig cos. Per pouar l’aigua només hi havia una corda mig esfilagarsada amb una galleda abonyegada i vella al capdavall. La corda havia segat la boca del pou, i les pedres eren plenes de sécs. Vaig seure al reposador que hi havia al costat del pou, un pedrís per posar-hi la galleda. A mesura que els ulls es familiaritzaven amb el lloc, vaig descobrir un obi a l’altre cantó del pou, que devia servir d’abeurador, i un pilot de pedres que devien ser un cavalcador.

Era un prat d’herba fresca, tot voltat d’arbres, en una clariana que el bosc feia, aprofitant una volta del camí. Els arbres eres alts i negres i es movien suaument, sense vent, com si els ulls em fessin pampallugues. Escoltava el flautejar dels tòtils i el xerricar dels grills. Uns ocells refilaven entre les branques. Jo em vaig entretenir una estona escoltant. Mirava de destriar els diferents cants i d’endevinar a quin animal pertanyien: el xot, que fa un xiulet repetit, «quiuuquiuu…», gairebé com la veu d’un galàpet; la miloca, que fa uns «puu-puu-puu» molt ràpids, aguts i musicals; la xibeca, que fa un crit llarg i sibilant… Però potser m’equivocava perquè l’Escarnidor d’Ocells gairebé no havia tingut temps d’ensenyar-me a distingir els grills cadells de les basaroques.

Vaig treure el cap al camí, i em vaig girar a tots costats per veure si en Roc Destraler s’apropava, però no es veia res ni m’arribava cap trot de cavalls.

El camí es perdia amunt i avall, com un riu engolit pel bosc negre. Els dos castells no es veien perquè la boscúria els tapava.

Vaig tornar a seure al reposador. El temps passava quiet i buit i la nit es ficava dintre meu i m’encongia el cor. Lentament, sense proposar-m’ho, tot de paraules i frases començaren a ballar-me pel cap, i jo vaig restar immòbil, per no destorbar el doll d’aquella veu que sentia parlar, meravellat, dintre meu.

Eren tot de paraules violentes contra el vescomte bandoler, culpable màxim que jo em trobés ara sol i qui sap si abandonat, a mercè de qualsevol desventura. Era com una batalla de crits que s’alçaven per lluitar contra el poderós vescomte de Peguera.

Repetia els versos per gravar-me’ls a la memòria. El Cec de Cabrera no m’havia ensenyat a escriure ni a llegir, i això que ell en sabia, perquè la vida atrafegada dels camins i el fet que ell no hi veia, el n’havien privat.

Em sortia un sirventès, que com sabia pel meu mestre, eren les cançons on es deia mal d’algú. El sirventès era una cançó política, deia el Cec. Ja la tenia tota!

La cantaria pertot arreu i l’ensenyaria a tothom, així tots coneixerien la dolenteria del vescomte i ell mateix l’escoltaria algun dia i rebentaria de ràbia en veure que les meves paraules duraven més i arribaven més lluny que els seus cavalls i les seves sagetes.

Estava tan content de la meva obra que no pensava en res més, i m’haguera posat a saltar i a ballar al mig del prat, i així no vaig veure un home que venia pel camí i s’acostava al pou, fins que el vaig tenir al davant, i em va sobtar.