8. L’encantament

Quan una estona més tard sortírem tots tres de la cabana per anar a atrapar la corrua de pelegrins que passaven bosc enllà, anàvem tan canviats que no semblàvem els mateixos. Ningú no ens hauria reconegut. El treball d’en Rasclet havia estat perfecte.

—Via, via! —ens esperonava el bruixot, que caminava amb una agilitat que no haguera dit mai.

—Amb prou feines puc dir res —comprovava en Roc Destraler—. Quan obro la boca m’empasso els pèls de color rogenc que m’heu enganxat a la meva pròpia barba i al meu estimat bigoti.

—Recordeu bé tot el que us he dit. Que no falli res, perquè aleshores tot se n’aniria en orris i no arribaríem enlloc.

En Rasclet ens portà per una drecera, per arribar més aviat al camí de l’ermita, on trobaríem els pelegrins.

El bruixot s’havia vestit de parracs i ennegrit la cara, i era un vell captaire, amb la cara amagada sota una caputxa feta d’un cul de sac. En Roc Destraler anava disfressat de mercader, i feia goig de veure: calces vermelles, sabates negres, camisa de seda blanca, mantó de vellut morat i al cap un capell d’ala ampla amb un fermall de molt gran estima. La cara tota rogenca, gràcies als pèls que el bruixot li havia enganxat al damunt del seu pèl, i la cicatriu que li travessava la galta esquerra, també rogenca, era menys visible enmig de la pelussera roja. Jo portava el llaüt a l’esquena, amagat sota una manta com si fos un gep. Els meus vestits eren tan pobres i descolorits que no va caldre canviar-los per fer-me passar per un pobre noi geperut i malaltís. Caminava colltort i com si el gep estigués a punt d’esclafar-me. I el bruixot m’havia pintat unes taques roges i grogues a la cara, a les cames i a les mans, perquè d’aquesta manera, digué, semblaria un empestat i ningú no se m’acostaria.

El bruixot anava al davant i ens guiava. No volgué encendre cap torxa perquè tenia els ulls fets a la nit, com els mussols. En Roc i jo el seguíem, una mica a les palpentes. El cant dels pelegrins se sentia cada cop més a prop i algunes estones es veia, entre les branques, la resplendor d’una foguera o d’un tió encès que algú portava per il·luminar el camí.

La corrua de pelegrins s’aturà i deixà la cançó, així que ens albirà al capdamunt del camí de l’ermita, on ens havíem esperat per enganxar-nos a la colla.

—Qui sou i on aneu? —cridà una veu dura, d’home.

—Som gent de pau, bons cristians —respongué ben alt en Roc Destraler, amb veu segura, reposada—, i anem en pelegrinatge a l’ermita de Santa Maria del Cavall Florit. Fa tres dies que faig camí per arribar a la festa, a la missa de l’alba, ja que jo mateix m’hi vaig obligar per una prometença feta en un moment de perill. Sóc vinater. Uns lladres, mal arribats!, van robar-me cinc bocois de vi i vaig prometre acudir a peu tot sol a la gloriosa ermita si els podia recuperar. El cel va escoltar-me, beneït siga! Els lladres, un parell de galifardeus, van ser atrapats quan sortien del meu hostal i així vaig evitar la pèrdua. Ara, com a bon mercader, pago el preu promès.

Un grup de pelegrins se’ns acostaren. Al davant hi anava un cavaller sobre un cavall negre, amb espasa cenyida, un gesaran de malla, i una bandera blanca a la mà. Els pelegrins eren dos homes, l’un vell i l’altre jove, l’un barbut i l’altre barbamec, el vell baix i encorbat, el jove alt i prim. Tots dos homes vestien d’una manera pobra i deixada, bruts per la pols dels camins. Portaven bastons amb una carbassa lligada al mànec, i petxines cosides a l’esquena i a les mànigues dels vestits. El jove alçava una torxa ben encesa per damunt del cap.

—No sembla pas que compliu el requisit d’anar tot sol —digué el vell, mirant de fit a fit el fals mercader.

—Oh! —somrigué en Roc Destraler tot mirant-nos—. Si ho dieu per aquests dos companys, us diré que ens hem trobat no fa gaire estona, ens hem partit els darrers aliments que em quedaven i, com que seguim el mateix camí i tenim les mateixes intencions, hem decidit fer via tots tres plegats, ja que, encara que pel seu exterior semblin roïns, la noble ambició amb què caminen els eleva a la meva condició, que ja sabeu, germans, que als ulls de Déu, tots som iguals i no hi ha pobres ni rics, savis ni ignorants.

—Em plau molt de sentir-vos parlar així, germà —contestà el vell pelegrí—. Pel vostre discurs mostreu la noblesa de la vostra ànima. Uns cavallers del duc de Rocabruna ens protegeixen dels malfactors que infesten els camins. Sabreu disculpar la nostra curiositat deguda al temor de topar-nos amb gent de mala ànima que pertorbarien aquest pietós viatge?

—I vós, sabreu comprendre la nostra il·lusió en sentir els vostres cants i les ganes d’unir-nos a la vostra amable companyia, tan ben protegida, per altra banda?

El vell pelegrí va obrir els braços al fals vinater i els dos homes s’abraçaren amb cordialitat i respecte.

—Benvinguts a la nostra comitiva —ens saludà el vell—. Som gent de vora mar i no ens volem morir sense haver contemplat el prodigi del Cavall Florit ni haver encomanat al cel el nostre rei desventurat, i el seu fill Jaume. El meu nom és Oleguer del Masnou, i sóc mestre d’aixa. Aquest és el meu fill Guillem, i és calafat, com jo. Dos altres fills i la meva dona vénen amb nosaltres. Dormirem al peu de l’ermita i demà, a trenc d’alba, hi arribarem per a la festa.

—Jo em dic Roger de l’Hostalric i us dono les gràcies pel vostre acolliment. Els meus companys de fa poc es diuen el Vell Tofonaire i en Carapicada, i els heu de perdonar si a penes gosen parlar. El nom, com és costum en aquests gallòfols rodamons, s’ha perdut, si és que mai n’han tingut. Cristians, sí que ho són, i volen arribar a l’ermita per veure la meravella i demanar protecció contra la indigència en què es troben.

La filera de pelegrins avançà i tots junts, amb el cavaller al davant i un parell més al darrere, marxaren bosc enllà, cap a l’ermita. Els altres pelegrins, homes, dones i vailets, pel poc que la foscor permetia de veure, semblaven gent reposada, vestida, més o menys, com el mestre d’aixa i el seu fill.

En Roc Destraler, convertit en Roger de l’Hostalric, continuava la conversa amb el vell Oleguer del Masnou, tot caminant. En Rasclet i jo ens confonguérem, fent-nos una mica enrere, amb el gruix de la gentada. La cançó tornà a enlairar-se, cada cop més segura, al ritme de la marxa. Era una cançó lenta i llarga que parlava del vaixell d’uns pescadors que, atacat pels pirates sarraïns de Mallorca, torna buit a la costa on esperen endebades la mare, l’esposa i els fills, mentre els pobres pescadors resten a l’illa com a esclaus del rei moro i són obligats a convertir-se a la secta mafomètica.

—No comprenc d’on treu tan bones paraules —no vaig saber estar-me de xiuxiuejar a l’orella del bruixot, referint-me a la xerrada del lladre—. Em pensava que només tenia llargs els dits.

—També hi té la llengua —rigué en Rasclet per sota el nas. I afegí amb orgull—: No oblidis que a en Roc, l’he pujat jo, i al meu costat alguna cosa ha agafat de bo. I ara, callem. Muts.

Contemplava la gent que caminava al meu costat. Alguns portaven una creu de fusta, d’altres anaven descalços i tenien els peus nafrats, plens de sang. Una mare portava una filla als braços. La filla, ja grandeta, dormia amb el cap repenjat a l’espatlla de la dona i tota la cabellera llarga i d’un color daurat li queia esquena avall, desordenada, bella, com una cortina d’or. Un noiet de la meva edat donava la mà al seu pare, un home cepat, massís, i l’home, quan el noi es quedava enrere, feia una estrebada i reien tots dos, altre cop junts.

Mentre caminàvem, vaig tornar a sentir la coïssor de la ferida, que, lentament, em pujava fins als ulls. De sobte la corrua de pelegrins foscos, el seu cant monòton, el silenci del bosc, com un gegant adormit, i les figures canviades dels meus amics el lladre i el bruixot, tot plegat em semblà estrany, com si recordés un somni, com si jo fos un altre i no tingués res a veure amb aquell paisatge i aquella gent. Era com si per virtut d’un poder irresistible jo m’hagués allunyat de la terra i contemplés la filera que caminava en la nit des d’un lloc alt i ocult. Era com un encantament, un moment d’aquells de què el Cec de Cabrera m’havia parlat un dia:

—Hi ha moments —m’explicà el Cec de Cabrera, asseguts tots dos sobre el pic d’un cingle— que un home viu amb més força que altres. Aquests moments de la vida et queden gravats al cervell i els recordes sempre més. En canvi, altres trossos de temps de la vida no els pots retrobar ni que et buidessin el cap, perquè els hem viscut sense pensar, sense adonar-nos-en. Jo penso que els joglars hem de fer una bona arreplegadissa de moments ben intensos perquè les nostres cançons siguin plenes de vida.

Havia de provar, doncs, de compondre una cançó ben viva. L’encantament que m’havia pres, me’n feia sentir capaç. Així que pogués ho intentaria. Sentia una força que havia de rebentar a crits, tal com el Cec de Cabrera m’ensenyà que eren les forces de la guerra, de l’amor o de la mort, unes forces que ningú no pot aturar.

Arribàrem a les envistes dels dos castells, i ens aturàrem a la cruïlla del camí de l’ermita amb el camí que portava al Castell de Rocabruna, perquè uns cavallers enviats pel duc ens hi esperaven. Els cavallers del duc portaven cavalls encoberts de brocat i de seda i bacinets al cap amb plomalls grans i bells. Els enviats ens notificaren que l’ermita era plena a vessar de pelegrins i que el duc ens oferia allotjament i refrigeri en una masia, prop del seu castell, per aquella nit.

El vell Oleguer del Masnou consultà amb un grup d’homes i acceptà de bon grat la invitació. En Rasclet em digué a cau d’orella:

—No t’atabalis. A l’ermita o al castell, actuarem tal com hem quedat.

I s’acostà al fals vinater, suposo que per dir-li el mateix. Al castell i al poble hi havia gran lluminària i grans alegries de tocar trompetes i timbals i altres menes d’instruments. Els cavallers ens contaren que el duc havia manat que fossin fetes grans festes, de vuit dies de durada, amb balls i justes i torneigs i moixiganga de nit i de dia per alegrar els pelegrins.

I el duc de Rocabruna, tan remirat, havia convidat a les festes del Cavall Florit els seus veïns els barons del Castell de Rocablanca, que eren una gent lletja com un pecat, presumida com un paó, i manefles de mal pèl, carregats de criatures. També havia convidat el vescomte de Peguera, l’altre veí, i encara que, per enemistats que feia anys que duraven, de primer el vescomte no havia acceptat, després va decidir acudir a les festes amb la vescomtessa i amb la seva filla Carmesina i tot, oblidant els odis només vuit dies justos, ni un moment més, perquè volia guanyar les indulgències, que són unes disculpes que fa l’Església de les penes degudes als pecats, i que els bisbes i els abats concedien als qui visitaven amb fe l’ermita per aquells dies.

—El vescomte bandoler també ha acudit a l’ermita! —exclamà en Roc Destraler, ben baix—. Això vol dir que no podem badar!

—Podrem saber coses del Cec de Cabrera i de la colla? —vaig demanar jo.

—Ja t’he dit que jo m’ocuparia dels teus companys —em tranquil·litzà el bruixot—. Quan vosaltres fugireu cap al monestir, jo em dedicaré a furgar cel i terra fins a descobrir el rastre del Cec de Cabrera, de la joglaressa Matilde i del Cavaller Salvatge. I així que descobreixi alguna cosa, us trametré un avís al Monestir de Sant Fruitós. No hi patiu, que si podem no deixarem ningú en males mans. I ara, muts altre cop, i a seguir la rua.

A la masia, ens deixaren dormir a la pallissa, als graners i a les golfes. Però ningú no tenia son i tots els pelegrins ens reunírem a l’era, per cantar i contemplar les muralles del castell, tan a la vora, i les lluminàries i els crits i les músiques. Els pagesos ens portaren pans calents així com eixien del forn, i vi i confits de mel i de sucre, tot de part del duc.

Després dels cants vingueren les històries, i un pelegrí contà que a la Llombardia, un joglar escarnia tan bé i divertia tant els qui el veien, que tothom li donava robes, cadires, galls i altres regals de preu, i ell, amb el gust del guany, no feia res més que escarnir tothom; tant, que un dia, entrant en una ciutat, va veure sobre el portal una bella imatge de la Mare de Déu, que portava un Nen Jesús als braços, i, en lloc de fer oració, se la va quedar mirant una bona estona, i de seguida es posà a escarnir-la, per la qual cosa Déu el va castigar, fent-lo caure per terra contrafet i esguerrat.

Un altre explicà com quan l’infant En Jaume nasqué, a la ciutat de Montpeller, la vespra de la Candelera, la reina Maria, que era senyora de Montpeller i de totes les seves pertinences, i mare de l’infant, envià el nounat a l’església de Santa Maria, i s’escaigué que deien matines i tantost com els qui portaven l’infant en braços entraren pel portal, els clergues cantaren aquell càntic Te Deum laudamus, que vol dir «beneït sigui el Senyor».

I després el portaren a l’església de Sant Fermí, i quan els qui el portaven entraren al temple, cantaven un altre salm, Benedictus Dominus Deus Israel, és a dir, el «Magníficat».

I quan tornaren l’infant a la casa, la reina fou molt alegre d’aquests bons presagis esdevinguts. I féu fer dotze candeles, totes d’un pes i d’una mateixa dimensió, i féu-les encendre totes alhora i a cada una posà sengles noms dels apòstols i prometé que aquella que més duraria, aquell nom tindria l’infant. I durà la de Sant Jaume, més de tres dits de través que les altres. I per això i per la gràcia de Déu l’infant es diu Jaume. I aquells bons auguris semblen indicar que l’infant està predestinat a esdevenir el nostre rei. Una força el protegeix i l’ajuda a sortir de tots els mals passos. De molt petit, quan jeia en el bressol, els seus enemics tiraren una pedra per una trapa oberta sobre el lloc on ell reposava, i el cantal caigué prop del bressol, però l’infant s’alliberà de la mort.

Tot seguit el pelegrí enumerà les convinences que l’avi de l’infant En Jaume, el pare del rei Pere, el rei Alfons d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença, havia fet amb l’emperador de Constantinoble primer, i amb l’emperador de Castella després, per parlar de matrimoni amb les seves filles, i com al final s’havia casat amb Sança de Castella. Però l’emperador Manuel de Constantinoble, no sabent el matrimoni que el rei Alfons havia fet, envià a Montpeller la seva filla amb un bisbe i nobles senyors, i quan hi arribaren saberen que el rei ja havia pres muller. I el senyor de Montpeller no la deixà tornar-se’n a Constantinoble i es casà amb ella. I tots els homes de Montpeller, de deu anys en amunt, juraren que fill o filla que nasqués d’aquest matrimoni fos senyor de Montpeller si fos home, i també si fos fembra. I quan fou temps tingueren una filla, de nom Maria, que més endavant seria la dona del rei Pere i la mare de l’infant En Jaume.