14. L’hora perfecta

La vida del monestir era rutinària, sempre les mateixes feines a les mateixes hores. Cada dia igual. Es feia difícil distingir el dilluns del divendres o del dimecres. El temps semblava que s’hagués aturat. Els diumenges i les festes solemnes es distingien perquè la missa era més llarga, cantàvem més salms i posaven vi als monjos a l’hora de dinar.

Vaig acabar acostumant-me a la monotonia d’aquelles parets i aquells jardins i vaig començar a trobar interessants les lliçons que els monjos ens donaven, sobretot les de música. El llatí, en canvi, m’era molt difícil i no arribava a entendre de què em serviria si jo no volia quedar-me de monjo al monestir, ni volia compondre cançons com les del clergue vagabund, sinó en la llengua que parlava la gent del poble. Però el mestre deia que si desconeixia el llatí no podria llegir mai els llibres que els savis antics ens havien deixat perquè quedés memòria de les meravelles que havien descobert.

L’Arnau, aïllat encara, trobà un dels seus enginys per poder parlar amb mi. Una nit, quan estava a punt d’adormir-me, vaig sentir una veu al meu darrere, com si algú em parlés des de l’altra banda del mur. Vaig incorporar-me i vaig aplicar l’orella a la paret. En el racó, on les dues parets es trobaven, la veu es distingia perfectament, com si baixés del sostre, seguint la línia de la volta.

—Ocell —era la veu escardalenca, inconfusible de l’Arnau—. Si parles ben baix, amb els llavis tocant l’aresta de la volta, la teva veu seguirà tota la línia del creuer fins a arribar a l’aresta del pilar oposat, que és on sóc jo. Em sents? Contesta!

—Et sento molt bé. Com estàs, Arnau?

—Com vols que estigui? Fastiguejat i avorrit.

—Quan podràs tornar amb l’escolania?

—No ho sé. Aviat, em penso. El Rossinyol es creu que ja estic ben penedit i canviat, però no sé com he de canviar si ja estic bé com sóc, i em penso que la meva manera de ser no fa cap mal a ningú. Escolta, Ocell.

Jo mirava cap amunt, com si seguís les paraules. La volta era molt alta i la nau molt gran, tan gran, que l’havien dividida en compartiment per mitjà de fustes i cortines per fer-ne dos o tres dormitoris comuns. Mirava d’endevinar cap a quin indret s’havia ficat l’Arnau per trobar el seu invent.

—Digues.

—Comença a pensar què farem per aquests mons de Déu, fora del monestir, perquè ja he descobert el passadís secret.

—Sí? On ets, Arnau, des d’on em parles?

—Des de l’altra punta de la volta. Correspon al dormitori dels novicis, però tothom dorm i no m’ha vist ningú. No pateixis.

—No ets al llit?

—No —rigué l’Arnau—. Ni tan sols a la meva cambra. Estic a la cambra del costat, ja t’ho he dit, però no pateixis.

—Si et descobreixen et posaran una cadena i grillons i et faran treballar als conreus del monestir com un serf.

—Si em descobreixen, faré l’adormit, com si un malson m’hagués obligat a alçar-me com un somnàmbul.

—Te les penses totes!

—I tu pensa en la nostra fugida. Fins demà!

Era difícil d’apaivagar les ànsies de fugida de l’Arnau ara que havia descobert el camí. Gairebé cada nit era la mateixa cançó. Però jo no podia abandonar el monestir ara que havia trobat en Berenguer de Foix, i tampoc no podia explicar les meves raons a l’Arnau. L’hivern fou una bona excusa, rigorós com es presentava, per ajornar els nostres projectes de fugida fins que tornés el bon temps.

No s’havia presentat cap més ocasió per parlar amb el vell monjo amic del Cec de Cabrera. Si de cas ens topàvem pels corredors, jo amb escolans o ell amb altres monjos, que al convent n’hi havia més de dos-cents, el vell silenciós em somreia significativament i prou. L’Arnau, com sempre, amb les seves xafarderies m’aclarí una mica el misteri del monjo mut. Es veu que el vell no feia gaires anys que havia arribat al monestir, encara que sí els suficients perquè els novicis el prenguessin per un dels més antics de la casa i els altres monjos gairebé no es recordessin de la data de la seva arribada. Es deia que en la seva vida anterior el vell fou un trobador dels més famosos a banda i banda dels Pirineus, amic de reis i grans senyors. Però alguna cosa, algun fet inconegut, el desencantà del món i de les seves cançons i un dia arribà al monestir i demanà permís a l’abat per restar-hi, disposat a acabar humilment la seva vida. Mentre tingué la vista bona es dedicà a copiar llibres a mà, i a dibuixar miniatures plenes de colors als encapçalaments dels fulls de pell d’ovella o de vedell. I el dia de la seva admissió al convent féu la prometença de no dir mai més cap paraula ni de fer sonar cap més música, per allunyar-se de tota vanitat, i per respecte al seu ofici de joventut.

—I el seu nom? —demanava jo a l’Arnau—. Quin és el seu nom?

—No el sap ningú. El monjo mut, li diuen.

—Però quan arribà al convent bé en devia tenir, de nom!

—Si alguna vegada van conèixer el nom que portava, l’han ben oblidat.

—I els ermitans escapats per la muntanya, qui els coneix? Com es diuen?

—Quina fal·lera amb els noms! El mateix voldria saber jo dels ermitans: qui són?, com es diuen?… No comprens que per això s’allunyen del monestir, per evitar la curiositat de la gent i poder-se dedicar amb intensitat als seus afers?

Pels volts de Nadal, quan el fred es féu més viu i els arbres del jardí i dels boscos semblaven morts, les pedres envellides i blanques de gebre, i les aigües del riu i les fonts aturades en el glaç, es produïren dos fets molt importants per a mi.

El primer esdeveniment fou que l’Arnau pogué tornar a viure amb la colla dels escolans. Arribà del seu llarg exili amb les mans, les orelles i els peus farcits de penellons. Passava la nit gratant-se per alleujar la picor que li feien.

—Em sembla que véns carregat de puces i no de penellons! —reia en Careta de Lluna, divertit.

—Calla tu, bufeta de sèu, bufeta de llard, meix! No saps fer res més que riure’t de les sofrences dels altres!

—No has canviat, oh, Arnau del dimoni, amb tant de temps de tenir-te apartat de les persones, a pa i aigua, per veure si feies servir el magí d’una vegada, que si no se’t rovellarà.

—No; no he canviat, ni canviaré, teixó, que tens el magí al ventre, tu, i només penses a afartar-te bé, per a això sols et serveix la closca.

L’Arnau trobà que els orins eren una bona medicina per al seu mal. Tots els companys es reien del remei:

—Porcassàs! Quin fàstic!

Així aconseguí que ningú no volgués estar mai al seu costat i ens deixessin tranquils per perfeccionar el nostre projecte d’evasió.

El segon esdeveniment fou que el monjo mut decidí, després de tants anys i amb el permís de l’abat, de tornar a parlar, només unes poques hores cada dia, dedicades a ensinistrar-me en les regles de trobar.

Començà a ensenyar-me la gramàtica, com calia respectar el llenguatge. Si volia fer una cançó en provençal no convenia que hi barregés gallec ni sicilià, però podia posar-hi algun mot francès o català mentre aquell mot es digués a Provença o a les terres veïnes.

—El francès, el provençal, el gallec i el sicilià són les llengües més conreades pels trobadors. M’han dit que a la mateixa cort de Castella canten en gallec perquè troben que sona millor que el seu castellà, massa seriós. I els trobadors catalans utilitzen el provençal o llengua d’oc…

—I com els entenen?

—Perquè el provençal és una llengua germana del català, com aquestes dues ho són de les altres abans esmentades. Totes elles procedeixen del llatí. Catalans i provençals són, a més, veïns i el seu llenguatge és molt similar, si bé no cal confondre’ls en una mateixa llengua.

—Jo vull compondre els meus versos tal com parlo…

—Pots escriure poemes en diverses llengües, com fan alguns. Tot ho aprendràs amb el temps.

Practicàvem el llaüt i fèiem les lliçons al calidarium o sala calenta a l’hora que tots els monjos eren a la feina. La majoria treballava en una sala del costat de la biblioteca, que anomenaven scriptorium, i copiaven llibres escrivint amb plomes d’oca al costat dels finestrals, i per no equivocar-se ni en una lletra dels manuscrits que copiaven, no deien ni una paraula i s’entenien per signes. El silenci era com el vestit del monestir, i com passa amb els vestits nous, al començament se’m feia una mica enutjós, però un cop m’hi vaig haver acostumat, el silenci fou per a mi com una segona pell.

El vell mestre s’inventà un mètode per fer-me aprendre més de pressa les lliçons. El mètode consistia que per cada lliçó ben apresa, el monjo em revelava un tros de la meva vida, des del meu naixement fins al dia que el Cec de Cabrera s’encarregà de la meva criança. Enllepolit per aquestes confessions vaig saber comptar en un tres i no res el nombre de síl·labes de cada vers sense la més petita infracció, i fer que els versos acabessin tots amb les mateixes vocals i consonants en una identitat absoluta, i combinar els versos i les rimes en estrofes i totes les regles necessàries per compondre cançons, sirventesos, balades i tot el repertori trobadoresc.

I així també vaig aprendre la meva història. El monjo vell me la contà a trossos, no solament per fer-me glatir i estudiar més fort, sinó perquè d’aquesta manera, lentament exposada, la comprendria millor i no em sobtaria.

Era una història plena de guerra i de sang i no gaire clara. Molts dies em quedava assegut en un banc del claustre o del jardí i pensava en la revelació del vell mut. L’Arnau em tustava l’espatlla i em treia de les meves cabòries:

—Què fas aquí, tot sol? Si t’atrapa el Rossinyol et badarà el cap. Ja hauries de ser a taula. Et tocarà fer penitència per haver arribat tard.

—I tu?

—Jo tinc permís. He dit que em trobava malament.

—No tinc gana. Avui no em moc d’aquí. M’arrisco que el Rossinyol em badi el cap.

—Què et passa? Fa uns quants dies que et veig tot emmurriat. No et desdiràs del projecte de fugir així que comenci el bon temps? Quan t’ensenyi el passadís secret…! Em sembla que no et fa gaire il·lusió conèixer el camí que ens portarà lluny d’aquí… Jo no viuria, esperant el moment de veure’l, i tu no m’has demanat mai que te’l mostrés…

—Ja el veuré quan serà l’hora. Sé que tu ho prepararàs tot bé. Estic preocupat per altres problemes, ara…

—Ja m’ho pensava. No menges, no dorms, camines dret com un ciri i tens una cara groga com la cera…

—Arnau: no sé si podré ser joglar…

—Què dius ara?

—He sabut coses…, coses que m’obligaran a aprendre l’ofici de la guerra, en un castell, fins que m’armin cavaller si en sóc mereixedor.

—Victòria! —l’Arnau saltava d’alegria—. Serem dos. Mig joglars, mig guerrers. Em canviaré el nom, em faré passar pel meu germà tercer, i anirem a lluitar contra els sarraïns del sud… Jo combatré de nit i tu de dia, jo vestiré una armadura negra i tu una de tota blanca, i el meu cavall serà fosc i el teu clar com el sol. Ens diran «Els dos cavallers eterns» perquè no pararem mai de lluitar i així guanyarem tots els enemics. Tots dos portarem el nostre equip de combatents, a cavall i a peu, escuders, sergents, arquers, llancers… Tots els amics i parents i vassalls fidels ens voldran acompanyar!

—El bo del cas és que cada vegada m’agrada més l’ofici de joglar…

—A mi també m’agradaria si no s’hagués d’estudiar tant! Per ser senyor d’un castell, en canvi, no cal saber cap lletra!

—I que cada cop m’hi trobo millor aquí…

—Què dius ara, bajanàs!

Vaig recitar a l’Arnau la darrera cançó que havia fet. Es deia L’hora perfecta i se m’havia acudit en una de les sortides que fèiem els escolans un cop cada quinze dies, pels boscos que voltaven el monestir. Assegut sobre una roca, mentre contemplava el paisatge que s’estenia davant meu, daurat pel sol, com un dels tapissos de seda brodats d’or i de teixits d’Orient que cobrien les parets de l’església del monestir, vaig tornar a sentir aquella ferida i aquell encantament que, segons el Cec de Cabrera, significa un moment ple de vida que recordes sempre més. La lluna és com un sol que ha perdut la perruca…

El moment i el paisatge eren com un món petit i perfecte, que jo podia agafar i guardar al lloc on tots arraconem les coses bones i les coses dolentes que vivim. Era el silenci, la llum roja del sol, el color viu dels arbres, l’aire que arribava fins a l’horitzó, ample i suau com un llençol de lli… El temps s’havia aturat i jo podia quedar-me tota la vida quiet, sobre la roca, de cara al paisatge.

—Estàs boig com un llum d’oli! Tu no pots quedar-te aquí. Tenim mil coses a fer per aquests mons de Déu. Ens esperen mil aventures. Aquí no passa mai res. Pensa en el Cec de Cabrera i els teus amics joglars, que confien en tu perquè els treguis de les urpes del vescomte de Peguera.

—És veritat! Però hi ha moments com aquest que t’he dit que em vénen temptacions de quedar-me.

—Cap fluix! Ni moments ni ximpleries! Jo també en passo, de moments així, que sembla que no toquis de peus a terra. Però és que jo estic enamorat.

—Ho dius de broma!

—Les meves germanes tenen sis i quatre anys i ja estan promeses. És clar que això és per raons de terres i diners. El castell ha d’engrandir-se. Però un cavaller o un joglar, com tu i jo, hem de tenir una dama per dedicar-li les nostres proeses i cantar la seva bellesa i dignitat.

—Com és la teva dama?

—És una noia com un ram. Quan et digui el seu nom quedaràs garratibat. He jurat ser el seu vassall i servir-la amb fidelitat tota la vida. L’he vista una sola vegada, i la seva imatge va segellar el meu cor de cera tendra per sempre més. Ella em va donar en penyora un mocadoret blau de seda que porto sempre sota la camisa, al damunt del cor. Jo, un ganivetet genovès, amb punta ben aguda, de mànec d’argent.

—Digue’m el seu nom. Qui és? La conec jo?

—Secret per secret. Jo et dic qui és i tu m’expliques aquestes coses que has sabut i que t’obligaran a armar-te cavaller i a fer la guerra i a deixar el llaüt i els paisatges i les hores massa perfectes.

—Fet! Ets el meu amic. Igualment t’ho hauria explicat.

—La meva dama és la filla del vescomte de Peguera!

—Bufa!

—I ara tu.

—No, espera, que veig el Rossinyol que ve a buscar-me amb un garrot a la mà. Escapa’t. Aquesta nit xerrarem. Fins després!