SISENA PART

GAMMA

37

La tarda de diumenge van començar a arribar els convidats a la seu de la Fundació.

L’edifici, situat al carrer Bruc, havia estat dissenyat per un arquitecte desconegut. Possiblement datava de 1901, però no se’n sabia la data amb exactitud. Era un bell edifici plurifamiliar de composició simètrica i amb la porta centrada. L’entrada era espaiosa i les parets estaven decorades amb dibuixos geomètrics orientals. El vestíbul, esgrafiat i pintat de blanc, conservava la placa de timbres original. Les balconades eren de ferro forjat i la façana estava ornamentada amb una composició floral vegetal, amb curiosos merlets que coronaven un edifici discret que, amb tot, tenia el seu atractiu i els seus punts d’interès. Bru n’havia comprat els baixos, que pertanyien a una empresa de venda de motocicletes, i els tres pisos del principal per una quantitat astronòmica amb el propòsit d’ubicar-hi la seu de la Fundació que dirigia Taimatsu, la seva protegida. Maria i Miquel van arribar quan l’alcalde acabava el seu discurs. Allí, als baixos de l’edifici, s’havia instal·lat un petit escenari i llargues taules als costats.

Totes les forces vives de la ciutat havien acudit a aquell esdeveniment. Miquel i Maria es van quedar prop de l’entrada i van escoltar les intervencions del conseller de Cultura i de Taimatsu. Després va començar la festa, amb tota mena de canapès i els millors brous dels cellers Bru. Taimatsu estava radiant, atenent els coneguts. Igual que Bru, que, com a bon mecenes, no descurava cap dels seus convidats relacionats amb el món dels negocis i les finances. Maria intentava acostar-se a Taimatsu mentre Miquel s’obria pas entre la gentada, intentant localitzar-la amb un parell de copes de cava.

—Et diverteixes?

Miquel es va girar. Àlvar Climent, somrient, li va oferir la seva mà i van encaixar.

—Àlvar! Quant de temps! —va exclamar en reconèixer aquell antic amic de joventut que feia uns dies havia vist per televisió. Es van saludar. Climent era un antic amic de facultat que havia penjat les matemàtiques el primer any i s’havia passat a la història. Es dedicava al negoci familiar, una petita llibreria al carrer Freixures on Miquel havia passat molt bones estones explorant entre les seves prestatgeries. En realitat, l’havia vist feia poc. Àlvar sempre el convidaven com a tertulià en alguns programes de televisió de tipus sensacionalista i dedicats a temes esotèrics i a misteris sense resoldre.

—Ja ho veus, aquí escoltant els polítics sobre els objectius de la Fundació, la importància del modernisme, el suport institucional cap a les iniciatives privades en l’àmbit de la cultura i tot això. Quant temps ha passat?

—Deu anys?

—Com a mínim. Tu estàs igual. T’he seguit una mica, no t’he perdut la pista… I quan et donen el Nobel? —va bromejar.

—Àlvar, em sembla que has trobat un algoritme, una fórmula secreta per aturar el temps.

—Com pretens que paralitzi la fletxa del temps abans que surti de l’arc? Més aviat parlaria de l’algoritme de l’all. Encara que en els últims temps he trobat la fórmula de les nous…

—Veig que segueixes amb les teves dietes…

—Hauries de fer-me cas, Miquel, suprimeix les faves de la teva dieta… Pitàgores les tenia prohibides. Un camp de faves és l’infern dels matemàtics…

—Continues apassionat amb els teus temes esotèrics? Encaparrat amb els misteris de la història? T’he vist alguna vegada a la tele.

—La llibreria no va malament del tot, i això em permet dedicar-me als temes que m’agraden. M’he convertit en tota una autoritat. Tens alguna cosa a fer en sortir d’aquí? Per què no passes per la llibreria, petarem la xerrada i ens n’anem a sopar?

—No estic sol. He vingut amb… —anava a dir amb una amiga, però va callar de cop.

—Amb la teva xicota…? Bé, això és nou. Qui ho havia de dir! El meu matemàtic i excampió nacional d’esgrima… enamorat?

—Fa poc que sortim. Però, sí, estic enamorat —va afirmar Miquel.

—Això és fantàstic. És aquí?

—Vine, te la presentaré.

Es van acostar a Maria, que era al costat de Taimatsu i un parell de col·laboradors de la Fundació. Maria es va separar del grup. Miquel va fer les presentacions. Maria el va reconèixer, també l’havia vist a la televisió.

—Això de la tele és una bogeria; tothom et coneix.

El llibreter es va interessar per Maria.

—És una bona combinació, un matemàtic i una historiadora de l’art. Treballeu junts en algun tema? —Aquella pregunta els va sorprendre.

—Sí, tenim un embolic entre mans.

I Miquel li va explicar la seva teoria de la matemàtica fractal i algunes obres del modernisme.

—Us centreu en algun arquitecte en concret?

—En Gaudí.

—Un personatge curiós, molt curiós… i enigmàtic. Un autèntic maçó.

—Gaudí no era maçó —va exclamar Maria, potser amb massa efusió. Àlvar Climent se’n va adonar.

—No dic que fos un gran mestre però, pel que jo en sé, els seus contactes amb la maçoneria estan provats. Va treballar amb els germans Josep i Eduard Fontserè, reconeguts maçons. A més, visitava amb freqüència el monestir de Poblet, on es troba, o es trobava, la tomba d’un tal Wharton, un miserable perquè va acabar arruïnat i servint el rei Felip V en un regiment de Lleida.

—I això què prova? —va dir Maria.

—Bé, són algunes dades, però us en puc facilitar altres. Per exemple, l’escriptor Lluís Carandell opina que el parc Güell va ser projectat com una ciutat maçònica, una espècie de lògia finançada pel seu mecenes.

—No obstant això Joan Bassegoda, l’arquitecte i director de la càtedra Gaudí, opina just el contrari. Si bé en la seva joventut Gaudí va participar dels ideals del socialisme, la fe catòlica que va manifestar durant tota la seva vida l’allunya de la maçoneria. A més Bassegoda sosté que, en aquest cas, hauria aparegut el seu nom en alguna llista de les dotzenes de lògies que hi havia a Barcelona.

—En ingressar a la maçoneria es tria un nom simbòlic.

Taimatsu se’ls va acostar en aquell moment.

—No vull interrompre’t però et necessito —li va dir a Maria, que automàticament es va disculpar, es va acomiadar d’Àlvar i es va allunyar amb Taimatsu. Els dos amics es van quedar sols.

—És cert, Miquel, estàs enamorat. El miracle s’ha produït. Tu, tan impassible amb les dones i només interessat en els teus càlculs i teoremes, per fi has caigut en braços d’Afrodita.

—No te’n fotis.

—No ho faig; me n’alegro. A més, la noia és molt maca i sembla que té les idees clares. Escolta, de debò, per què no passeu per la llibreria? Ara me n’he d’anar però podem quedar sobre les nou. Només has de trucar-me. Jo no em moc d’allí; es pot dir que pràcticament visc a la llibreria.

Miquel no li va prometre res, però ho comentaria a Maria.

—Això no pot durar gaire —va dir Àlvar.

Miquel es va quedar sol i va intentar localitzar Maria. La va veure al costat d’un grup de cinc persones en el qual també es trobava Taimatsu. Va decidir no acostar-se encara. Havia descobert que li agradava mirar-la de lluny. Sense que ella se n’adonés. Maria estava radiant. Sí, estava enamorat d’ella, no podia negar-ho. Fins i tot el seu amic se n’havia adonat. Àlvar era un tipus estrany, però es va alegrar d’haver-lo trobat després de tant temps. Es coneixien des de l’adolescència, quan anaven al mateix institut, i durant una època que van ser inseparables. Tenien el mateix grup d’amics i quedaven moltes vegades per anar al cinema, sortir i estudiar junts. Àlvar era un lector apassionat i es va aficionar per temes que a ell no l’atreien gaire; la llibreria del seu pare estava ben assortida d’aquest tipus de llibres, perquè es venien bé. Després, quan Àlvar va penjar les matemàtiques li va perdre la pista. Recordava tot això mentre mirava Maria, els seus ulls estaven com hipnotitzats pels seus gestos, els seus moviments. El drac. Havia estat el drac. Però què havia passat realment? Res i tot. S’adonava que ja no era el mateix. El drac l’havia despertat. Fins en aquell moment, què sentia realment per Maria? Una simple atracció? Tenien una relació entre persones adultes que per res del món no renunciaven a la seva independència. L’estimava, es trobava bé al costat d’ella, anhelava el moment de veure-la, però ni tan sols s’havien plantejat viure junts, i menys encara comprometre’s amb una relació més profunda. Seguirien així fins que un es cansés de l’altre, així de trista acabaria la seva relació, o bé seguirien veient-se, fent l’amor, divertint-se junts. Però res més. Un canvi, qualsevol circumstància ho podia acabar tot d’un dia per l’altre; el trasllat a una altra universitat, una beca, o que ella decidís continuar la seva carrera professional en una altra ciutat. Tot estava molt clar fins en aquell moment. El compromís era aquí i ara, només viure el present i prou. Però tot això havia canviat. Ara no podia viure sense ella. Ara entenia aquella màxima: la fe és confiar, no saber. Davant del drac havia tingut una mort dolça. Ara havia de viure la nova situació amb la ment i el cos i amb la capacitat de canvi a punt per al que convingués. Allò que era nou per a ell era la nova dimensió que havia adquirit Maria. Havia deixat de ser una apetència per convertir-se en la seva unitat, en la seva llibertat i el seu paisatge, en pura ànima. Ara no anava cap al no-res. Hi havia un destí comú.

Maria des del fons també el contemplava. Les seves mirades es van creuar, estaven sols. Res no existia al seu voltant. Els dos van comprendre que sentien el mateix.

38

—És de confiança? —va preguntar Maria.

—Crec que ens pot ajudar. He quedat amb ell a la seva llibreria. És un amic. El conec des de fa molt de temps i és un expert en sectes, esoterisme. Com et dic, té una llibreria de vell. Es passa la vida tancat entre llibres antics.

—I fent tertúlies a la televisió.

—Sí —va dir a manera de disculpa.

—Crec que és l’home que necessitem per resoldre els enigmes del teu avi… Però no farem res si tu no vols.

—Li has explicat alguna cosa?

—No… i no és necessari que l’hi expliquem tot, només allò que sigui imprescindible.

Maria callava. Havien sortit de la festa i caminaven pel carrer Bruc, amunt, en direcció a Diagonal. Van tombar a l’esquerra, per Provença.

—Tens el cotxe a prop?

—Sí, a la cantonada amb passeig de Gràcia, una mica més amunt de la Pedrera.

Maria semblava reflexionar mentre caminaven en silenci. No tenia gaire clar en què podia ajudar-los aquell home, amic de Miquel. Estrenyia amb força la bossa. Des de la visita d’aquell emmascarat no s’atrevia a deixar-la a casa. Allí hi havia la clau, entre endevinalles, anotacions i dibuixos. Allí, perduda en el caos d’aquell bosc de paraules.

—Maria, he estat testimoni de dos assassinats i segurament la mort del teu avi no va ser cap accident.

—Això ja ho sé; el van assassinar. N’estic convençuda.

—Jo també. A hores d’ara em sembla molt estrany que la policia no m’hagi interrogat. Em sembla que no trigaran a detenir-me.

—Detenir-te? —va preguntar espantada.

—Ja em diràs! Les meves empremtes són pertot arreu. Una parella em va veure al costat del cavaller Morià. Sí, Maria, no trigaran a lligar caps. Això si no ho han fet ja. I què puc dir-los?

—No podem dir-los res. Hem de trobar…

—Trobar què?

—… el que va amagar el meu avi. Aquest assumpte, hem de resoldre’l nosaltres.

—Si sabéssim què estem buscant!

—I el que hem de fer després —va afegir Maria.

—Crec que quan ho trobem sabrem què és el que cal fer.

—És necessari que li mostrem el quadern?

—A qui?

—Al teu amic.

—Crec que hem de donar-li la informació suficient, però res més.

—I els crims?

—En principi només el del pare Jonàs, i també hem de mostrar-li els medallons.

—I la història del meu avi?

—Això sí que ho hauríem d’explicar… Com podria ajudar-nos, si no?

—Està bé.

Van arribar a l’entrada del pàrquing i van baixar per unes escales laterals. Al final hi havia la màquina de cobrament. Miquel hi va introduir la targeta de crèdit i va recollir el tiquet de sortida. Van franquejar la porta d’accés i van avançar pel subterrani intentant localitzar el vehicle. La llum era tènue. No hi havia ningú més. Estaven sols i Maria va sentir por; instintivament es va aferrar al braç de Miquel.

—Què passa?

—Tinc por.

—No cal que t’enganyi, jo també.

Se sentien vigilats. Es van aturar i van mirar al voltant. Allí no hi havia ningú. Van localitzar l’automòbil al fons, en bateria. Van avançar amb pas ràpid. Quan es trobaven a pocs metres, els fars d’un vehicle es van il·luminar de sobte i es van quedar enlluernats per un instant. Tot va anar molt ràpid. Un individu va sortir entre els cotxes aparcats darrere d’ells. Duia una arma. Es van quedar quiets sense saber què fer. De l’interior del cotxe, que continuava enfocant-los amb els fars, en va sortir un altre individu. També anava armat.

—Alto o disparo.

Els van empènyer contra el capó d’un automòbil de la vora.

—Quiets; no us gireu i no passarà res.

Van obeir. Un dels homes va escorcollar-los.

—Què volen? No li facin mal a ella —va dir Miquel.

—Calla!

Miquel es va adonar que tenien un accent estrany, semblaven de l’Europa de l’Est, potser russos.

—On és el quadern? Sabem que el porteu a sobre —va dir. No van contestar. Miquel va notar un fort dolor al costat dret. Li van etzibar un fort cop que per un moment li va anul·lar la respiració.

—El tinc jo, aquí! No li facin res! —va dir Maria aixecant la bossa sense girar-se i sense aixecar el cap. Li van arrencar la bossa de les mans amb violència. Va sentir com queien a terra els objectes que hi duia. El mòbil, en colpejar contra el paviment, es va obrir i va perdre la bateria.

—De genolls! —va cridar un dels homes.

Van obeir. Notaven la presència dels individus molt a prop. Miquel va pensar que en un instant ho havien perdut tot. Aquells tipus els matarien allí mateix, sense contemplacions. Quan tinguessin el diari.

—Aquí el tenim! —va dir un d’ells mentre s’ajupia per recollir-lo. No va poder fer-ho. Miquel va sentir un so que li era molt familiar; el de la fulla d’una espasa tallant l’aire. Després, un crit de dolor i un cos que queia a terra. Van sonar diversos trets. L’eco era eixordador. Miquel va agafar Maria i la va empènyer entre dos cotxes aparcats.

—No et moguis!

—Què està passant?

Miquel va aixecar el cap. Un dels dos homes que els havien atacat jeia a terra, entre un toll de sang i amb el cap separat del cos. Es va ajupir instintivament en sentir noves detonacions. Algú armat amb una espasa s’estava enfrontant a aquells dos homes. No gosava bellugar-se. Podia sentir algú que corria mentre maleïa en un idioma desconegut. Després un cotxe va arrencar i va passar per davant d’ells a tota velocitat. Algú corria cap a la sortida del pàrquing.

—Què ha passat?

—Crec que algú ha vingut a ajudar-nos; s’ha carregat un dels homes. L’altre ha fugit i ell ha desaparegut. Com ha pogut esquivar les bales?

—Està mort —va dir Maria referint-se a l’home que jeia a terra sense cap.

—Ens han pres el quadern del teu avi.

—Estaven a punt de matar-nos —va dir ella, que no podia dissimular la seva por i el seu nerviosisme.

—Sí, això era clar. Aquí mateix, com si fóssim un parell de conills. Si no hagués estat pel nostre misteriós amic…

—Un dels set cavallers?

—Algú que maneja l’espasa com un campió olímpic.

—Sortim d’aquí —va dir Maria.

—Hauríem d’avisar la policia, això ja és massa…

—Sortim, per favor. I res de cridar la policia. Anem-nos-en abans que algú ens vegi.

Van pujar al cotxe i van abandonar el pàrquing en silenci.

—Tot això és molt estrany: què pinten dos russos o el que fossin en tot aquest assumpte?

—Vols dir que hi ha més gent que hi està interessada?

—Per descomptat, estic segur que aquests no els han llogat els homes mènsula; jo diria que van per lliure.

—I què fem ara?

—Primer ens prendrem un cafè ben carregat i després anirem a casa del meu amic. No se m’acut res més. L’única cosa que sé és que només ens queden dos dies. Dos dies i encara no sabem què estem buscant! Encara sort que Taimatsu ens va fer un joc de còpies del quadern.

—Estic molt espantada —va repetir Maria.

—I jo també, jo també.

Però no podia dir-li que no volia inquietar-la. Miquel ara veia molt clar que la salvació, la seguretat de Maria depenia del fet que aquella profecia es complís, i quedava molt poc temps.

39

Jaume Bru i Taimatsu no van esperar que se n’anés l’últim dels convidats per abandonar la Fundació. Van anar a casa del magnat amb una urgència plena de nerviosisme. Desitjaven fer l’amor. Bru mai no havia vist Taimatsu tan satisfeta. La inauguració havia estat un èxit i ella estava radiant. Ell admirava de Taimatsu la seva alegria de viure, la passió d’estar viva i gaudir de cada instant amb plenitud. Taimatsu era tan feliç, sempre, que no podia dissimular-ho encara que ho intentés. Per a ella el món era el millor dels possibles. Estava ben fet. I només desitjava no espatllar-ho. Ella aconseguia allunyar qualsevol dolor, qualsevol cosa desagradable. No havia vingut al món a patir, sinó a menjar-se’l amb el seu treball i el seu esforç. El món estava ple de possibilitats i no entenia com era possible que hi hagués gent sempre a punt per fotre’l enlaire. Com era possible que no sospités res dels negocis del seu oncle? O fins i tot dels que ell dirigia? Ella era incapaç de veure en ell cap aspecte tèrbol. Però Bru no era un home obscur; era un malvat de professió. I a més en gaudia. Taimatsu era la seva antítesi i, potser per això, se n’havia enamorat apassionadament. S’havia enamorat d’una nena de catorze anys que passejava per la platja de Cadaqués buscant petxines. D’això ja feia molt de temps. I ell, que amb totes les dones de la seva vida havia sentit sempre una urgència devastadora, va esperar. Va esperar que la seva japonesa creixés. Va esperar en silenci, com un col·legial, visitant els seus oncles de tant en tant, només per veure-la. Al principi, quan es va adonar que l’estimava, es va enfadar amb ell mateix. No podia permetre’s aquell sentiment de feblesa. Ell tenia totes les dones que volia; les prenia i les deixava quan li venia de gust. Això va ser el que més el va enfurir; que no volia posseir-la, ni protegir-la, ni ser el seu amic, ni estimar-la. Què diables volia d’aquella maleïda japonesa?, es preguntava en aquell temps. El que sentia era una mica espantós. Li venien dues paraules al cervell: inevitable i incondicional. El cas és que va embogir, o això volia creure, però aquella estranya bogeria no el feia sentir-se ni una persona miserable ni un ésser desemparat. Alleujat perquè aquella sorprenent bogeria el mantenia viu com un incendi alimentat pel vent, es va abandonar a un lirisme insospitat per a ell, i a una abstracció agradable que el feia veure Taimasu com la perfecció d’una peça musical escrita per un geni i tocada per un virtuós. I ell, que estava mig podrit i que no se’n lamentava, va veure com aquella nena el mirava embadalida com ningú no ho havia fet. Va creure que tot el que li estava passant era bo per a ell. És clar que no tenia per què creure’s aquesta estupidesa; mai no ho va fer i mai no ho faria; però reconèixer en els ulls d’algú aquesta candidesa va acabar per desarmar-lo. Ella també l’estimava. Des d’aquell moment no va passar un sol dia que alguna cosa li recordés que havia de pensar en ella. I així ho havia fet durant dotze anys. No tenia pressa. Tenia totes les altres per a les qüestions prosaiques. Ella era una altra història. I ara, per fi, estaven junts.

Van fer l’amor només arribar a casa seva, sense presses i amb la desimboltura i competència d’un mestre terrissaire. Ella l’hi havia ensenyat. L’art de l’amor és l’art de la lentitud i del reconeixement. Res a veure amb les putes dels seus bordells, amb les negres que després de rebentar-les les maltractava, les omplia de bufetades fins gairebé matar-les. Amb Taimatsu va descobrir una forma diferent de fer l’amor i es va sentir desarmat, nu. Ballaven al llit, es tocaven suaument, es besaven, s’acariciaven, es descobrien l’un a l’altra i Bru fins i tot lamentava el moment de la penetració. Per primera vegada havia abandonat aquella urgència animal per una calma absoluta en la qual el plaer no tenia límits. Llavors se sentia capaç d’abandonar-ho tot i de, com un col·legial, demanar-li que se n’anessin junts a una illa deserta. Estava disposat a dir coses en les quals mai abans no havia pensat, tot un seguit d’estupideses sense límit; dir-li, per exemple, que l’estimava amb bogeria, que era un criminal i un mal home però que estava disposat a deixar-ho tot i viure amb ella on volgués fins a la resta dels seus dies; que es conformava a mirar-la, a veure-la somriure, a acariciar-li els cabells, a escoltar la seva veu, a ser al seu costat sempre, sempre, sempre. Alguna cosa així li havia dit alguna vegada sense poder evitar una sensació de ridícul absolut, però tant li feia. Ella era el món i estava disposat a recórrer-lo.

—Estàs boig, Jaume —li deia llavors Taimatsu somrient i abraçant-se a ell.

Sí, estava boig. Però si aquella dolça bogeria era l’amor, estava disposat a donar tot el que tenia perquè mai no s’acabés. Taimatsu era la immortalitat.

—Me n’he d’anar —va dir Taimatsu.

—Tan aviat?

—Tinc feina.

—Feina? Quina feina? Però si és molt tard.

—En què quedem? És molt aviat o molt tard?

Bru va somriure.

—Vés-te’n si vols, ho faràs de totes maneres.

—M’agrades molt… et necessito.

—Jo no.

—No?

—Jo t’estimo.

Taimatsu es va vestir mentre ell no deixava de mirar-la complagut. Després ella va entrar al bany. Llavors va sonar el telèfon. Era Yuri. L’esperava.

—Ho tens? —va preguntar.

—Ho tinc. Però ha mort un dels meus.

—Cinc minuts; espera cinc minuts.

I va penjar. Què li importava a ell que hagués mort un rus de merda?

40

Al final van decidir explicar-li a Àlvar tot el que havia passat fins en aquell moment, sense amagar-li cap detall. Miquel confiava que el seu amic els donaria alguna pista. Ells no tenien res, no havien avançat gaire. De fet només havien descobert que la carrera havia començat amb la tortuga i que a partir d’aquell moment tenien sis dies per completar un pla, una profecia. I d’aquests sis dies ja n’havien passat quatre i només en quedaven dos… Dos dies.

Després del succés de l’aparcament no es trobaven amb ànim de seleccionar la informació; què es podia i què no es podia contar. Ho havien perdut tot, el quadern i el joc. Afortunadament tenien les còpies que havia fet Taimatsu. Feia mitja hora que havien arribat a la llibreria. Era un local petit situat en un carrer que a Maria li va semblar curt i amb poca llum, el carrer Freixures; van entrar per Sant Pere Més Baix després d’estacionar el cotxe a la Via Laietana.

La rebotiga, en comparació, era molt més gran. Àlvar tenia allí el seu veritable santuari. Es tractava d’una habitació sense finestres. Les seves quatre parets estaven cobertes amb prestatgeries de fusta plenes de llibres, algunes a punt de caure, els volums tots gairebé en ordre de naufragi. Una petita porta al fons, al costat oposat al de la sortida de l’establiment, donava a un petit passadís que conduïa a un lavabo i una diminuta habitació també sense finestres que feia de magatzem. Allí tenia el llibreter la seva taula de treball, de fusta ennegrida i plena de vells llibres apilats, manuscrits, antics mapes, pergamins i plecs solts a la recerca del conjunt de l’obra i que resaven per no morir en qualsevol racó. L’ordinador a un costat i, en un angle de la cambra, potser el més espaiós, un globus abonyegat amb cercles de metall traçant les trajectòries dels cinc planetes. Al costat de la taula de treball hi havia un sofà desballestat, una petita tauleta amb revistes groguenques, gots de plàstic, restes de menjar i bosses buides de patates fregides. En un altre racó, una nevera i un petit prestatge penjat de la paret que semblava impossible que pogués resistir el pes d’un microones i una petita màquina de cafè.

—Perdoneu el desordre… Faig vida aquí.

Àlvar va recollir els gots, les bosses buides i les restes de menjar. Va obrir la nevera i va treure unes cerveses. Com que els tres no cabien al sofà, el llibreter va anar a buscar una cadira plegable que tenia a la botiga. Maria es va sentir inquieta en algun moment de la llarga explicació. Però Miquel confiava plenament en el seu amic. Ja era tard quan, després de parlar sobre Gaudí, els templers, els guardians Morià, els maçons i tot un conjunt de coses que intentaven ordenar mentre les hi explicaven, Àlvar va intervenir. Semblava conèixer molt bé les relacions de l’arquitecte amb alguns personatges misteriosos de la seva època. Entre les coses que va contar el llibreter, van prestar especial atenció a la singular excursió que Gaudí va fer a algun lloc d’Occitània a través del Centre Excursionista; l’hi va acompanyar el seu amic i poeta Joan Maragall. Al Centre Excursionista, fundat a la fi del segle XIX, hi pertanyien curiosos personatges de l’època: Lluís Domènech i Montaner, Ferrer i Guàrdia, Anselm Lorenzo i Eliseu Reclús, un geògraf anarquista i francmaçó.

—Fulcanelli, l’últim alquimista… Suposo que el coneixeu, va ser moltes vegades a Barcelona. Com sabeu en realitat es deia Jean Julien Champagne, i havia nascut en una petita comunitat rural a uns vint quilòmetres al nord de París; un lloc anomenat Villiers-le-Bel. Va morir el 1932, pobre a París. Com us dic, després d’aquesta trobada amb Gaudí va fer altres viatges a Barcelona. Gaudí el va conèixer a través de l’arquitecte i amic comú Eugène Emmanuel Viollet-le-Duc. La trobada va tenir lloc, com us deia, a Occitània. Gaudí va conservar fins a la seva mort les obres de Viollet-le-Duc, que, com sabeu, va ser el gran restaurador de les catedrals gòtiques. Fulcanelli va mantenir una estreta amistat amb ell, i més tard, també amb Gaudí. No tinc el més mínim dubte que els tres eren mestres de l’art-got.

—Art-got? —va preguntar Miquel.

—Sí, ells l’anomenaven així: la llengua perduda… Fulcanelli va desxifrar les paraules esculpides a la pedra… Gaudí va voler arribar més lluny i això els va distanciar, just quan començava a dedicar la seva vida a la Sagrada Família.

Miquel, abans que el seu amic continués, perquè tenia la sensació que s’embrancava amb altres històries paral·leles, li va preguntar directament i sense embuts:

—Tot això està molt bé, però, què estem buscant? Què creus que va donar Gaudí al seu avi? No tenim gaire temps…

Àlvar es va quedar en silenci. A poc a poc, com si iniciés un ritual, es va aixecar, va obrir el frigorífic, va contemplar el rostre del seu amic Miquel i de Maria, expectants, esperant una resposta… Cada vegada que el propietari de la llibreria obria la nevera per treure’n més cerveses, la resplendor de l’interior del frigorífic els enlluernava uns instants… Va agafar tres llaunes i es va girar de cop i volta. Ara somreia obertament, els seus ulls resplendien. Va tancar la nevera movent el cap i quan el fugaç enlluernament va encegar els ulls de la parella va dir amb veu cerimoniosa:

—L’òmfalos… No en tinc cap dubte.

—El què?

—La pedra angular, el melic del món. El centre del món. Això era el que Gaudí li va lliurar al teu avi. Per a què? Ho ignoro.

—Podries ser més divulgatiu? —va preguntar Miquel.

—La pedra, en moltes cultures, és el símbol del poder diví.

—Sí, les utilitzem per fabricar armes i utensilis, què té això de diví? —va replicar Miquel desconcertat.

—Les pedres van ser la primera fase de la cultura humana. Però jo t’estic parlant d’una altra cosa… Les construccions religioses amb grans blocs de pedra, com menhirs, dòlmens, cercles de pedres i avingudes de blocs, es remunten aproximadament al 6000 aC. A l’antic Orient la pedra era el senyal de la presència divina i se li feien ofrenes líquides.

—Sang?

—I oli… La pedra es va convertir en altar; el Beth-El, o casa de Déu.

—Bé sí, tot això és cert, no dubto dels teus coneixements… Però és pur pensament mític, construccions mentals que els homes…

—Em deixes continuar? —el va interrompre bruscament el llibreter… Miquel va aixecar el cap i Àlvar amb veu pausada va prosseguir el seu relat—: En el llibre de l’Èxode 20,25 es diu: «Si m’alces un altar de pedres, no ho faràs de pedres tallades, perquè amb el teu cisell profanes la pedra».

—Bé, ja sabem l’origen de l’altar. És això el que estem buscant?

—No, no siguis impacient. Deixa’l que continuï amb les pedres, suposo que ens vol dur a algun lloc —va insistir Maria, vivament interessada per tot el que estava explicant el llibreter.

—Una mica de paciència, per favor, amic meu. El que vull dir-te és que la pedra és una constant en la història humana, en totes les cultures, i que el seu simbolisme, la seva interpretació ens donarà la clau del que estem buscant. Altra cosa serà com i on. Però, com us estava dient, per exemple, les pedres representen un paper en antigues cerimònies de coronació, els trons dels reis i monarques. A l’antiga Irlanda hi havia una pedra del saber a la ciutat de Tara. També hi havia dues pedres tan juntes que no es podia passar la mà pel mig. Però si les pedres acceptaven un home com a futur rei, se separaven davant d’ell i li permetien passar amb el seu carro. La llegenda del rei Artur… l’espasa Excalibur clavada a la roca… Alguns dòlmens prehistòrics de la Bretanya es consideraven carregats d’energia: les dones estèrils s’hi asseien a sobre per apoderar-se de les forces de la fecunditat, dels ossos de la mare terra. L’escalfor d’aquestes pedres simbolitza l’energia vital per portar descendència al món. En resum, algunes cultures atribuïen a les pedres la virtut d’emmagatzemar les forces de la terra i transmetre-les per contacte a les persones… I ara, amics, heu de saber que en el simbolisme maçó la pedra tosca que encara no ha rebut forma representa el grau d’aprenent. Però l’objectiu és la pedra tallada que encaixa en el gran edifici del Temple de la Humanitat. Aquest simbolisme es remunta a les catedrals medievals, on el treball de la pedra era primordial. Les claus de volta sovint portaven la marca del mestre picapedrer. En el món de l’alquímia, la pedra dels savis o filosofal, lapis philosophorum, és símbol de la finalitat última… La vella aspiració de poder transformar, amb l’ajuda d’aquesta pedra, metalls innobles en or.

—Però no és això el que busquem.

—No. Aquest no era el gran secret de Gaudí.

El llibreter va fer una pausa.

—L’oracle de Delfos era el santuari més important del món antic, establert en un lloc sagrat des de temps immemorials.

—Sí, estava consagrat a Apol·lo, que representava la idea de l’eterna joventut, de la bellesa, l’harmonia i l’equilibri. El seu sobrenom més conegut era Febus, el Lluminós —va intervenir Maria.

—Bé, veig que coneixes la mitologia grega. Doncs sí, és a Delfos on, com he dit abans, hi havia l’òmfalos, representat per la pedra umbilical que era el centre del món.

—Estava custodiat per un animal terrible.

—La serp pitó, d’on deriva el nom de Pítia, la gran sacerdotessa, la sibil·la de Delfos. I Apol·lo, per apoderar-se’n, va haver de matar amb les seves fletxes daurades la serp pitó —el llibreter va fer una pausa—. Vosaltres també hauríeu de neutralitzar el monstre per aconseguir el vostre objectiu: l’òmfalos —va puntualitzar Miquel.

—Sí, però el de la nostra tradició…

—Ara no t’entenc… En la nostra tradició també hi ha…?

—Sí, Miquel… Està escrit a l’Evangeli de Sant Mateu. Concretament al capítol 16, versicle 18, on es concentra tot el que és l’Església com a institució. Aquest capítol de l’Evangeli és fonamental, és la preparació de la Passió, quan Jesús revela als seus deixebles quina haurà de ser la seva missió a la terra. Crist va preguntar als seus deixebles: qui sóc? Uns van dir que era un profeta, altres que era un home sant…, només Pere, fill de Jonàs, va respondre correctament… Tot va passar a Cesarea de Filip, als peus de la muntanya anomenada Hermon.

—Sí, ara recordo una de les pàgines que va fotocopiar Taimatsu. Hi havia una frase que deia alguna cosa sobre aquesta muntanya, Hermon, Cesarea de Filip.

—És una regió volcànica situada al nord de l’actual Israel.

—Però què va passar allí? Què diu l’Evangeli exactament?

Àlvar va canviar l’expressió del rostre.

—Pere va ser l’únic deixeble que va dir a Jesús: tu ets el Messies, el fill de Déu. I Crist li va replicar: «I jo et dic: tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església, i el poder de la mort no prevaldrà sobre ella».

—Crist va lliurar una pedra a Pere perquè construís l’Església? Perdona Àlvar, però crec que això l’Església ho interpreta simbòlicament.

—Sí, és clar! Paraules i més paraules. Dominen l’art del llenguatge… ho emmascaren, ho oculten amb un vel. Però la paraula amaga la pedra, és aquí on es guarda el secret. És un dels enigmes que va revelar Fulcanelli a la seva obra… Cal matar la paraula per descobrir la veritat. L’Església de Roma com a institució és implacable en determinats aspectes i en altres és molt permissiva, potser massa… Com per exemple totes les llegendes sobre el Sant Grial, les relíquies de Crist, els claus, el llençol sant… si reuníssim tots els trossos de fusta de la creu on va morir Crist i que estan escampats per catedrals, esglésies, ermites on se’ls venera, segurament podríem construir tota una casa. La llança de Longí… Infinitat de relíquies de sants, àngels que es veneren i es guarden, que surten en processó. I el Vaticà no s’hi oposa, permet totes aquestes manifestacions que gairebé podrien considerar-se paganes. En canvi, ha sabut protegir a través dels segles el seu veritable secret, on rau tot el seu poder: la pedra, d’aquí emana el seu veritable poder, que s’escampa per tot Europa, es ramifica, creix. Temples, santuaris, ermites… Catedrals… El secret més gran de la cristiandat és el que tenim més prop, davant dels ulls, però ha estat protegit, vetllat per les paraules. Qui es podria imaginar que…

—Una simple pedra… —va dir Maria sorpresa, interrompent Àlvar, que de seguida va continuar.

—Sí, una pedra que va tocar Jesús de Nazaret amb les seves mans. Sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. I així ha estat. Aquest és el centre del món.

El llibreter va canviar el to de la veu. I Maria va notar alguna cosa estranya quan va dir:

—El fonament de la nostra fe i de la cultura d’Occident… La Pedra Santa. El poder de Roma s’ha encarregat de mantenir amagat el secret de Jesús; un secret que és aquí, escrit als Evangelis, amb paraules clares, precises, sense divagacions, sense paràboles. I precisament això ha protegit el secret. Era massa clar, massa explícit. Dos mil anys de poder sobre la terra. Cap Estat, cap imperi, si exceptuem Egipte, no ha aconseguit mantenir-se dempeus durant tant temps. I actualment, sense exèrcit, sense armament nuclear. Només amb la paraula, des d’una minúscula ciutat, el Vaticà que es ramifica per tot el món a través de la pedra. Han sabut amagar el secret que tots tenim davant dels ulls, que podem tocar amb les mans. La paraula és el vel. I també a la Meca, seu d’una de les grans religions del món, just a l’angle nord-est de la Kaaba està situada la cèlebre pedra negra, emmarcada en un cercle de plata. La versió ortodoxa oficial diu que després del diluvi va ser col·locada aquí per Abraham i el seu fill Ismael, el pare del poble àrab. També hi ha qui diu que va ser una secta sufí la que va dipositar la pedra al lloc que tots els musulmans veneren.

—Àlvar, crec que tot això està molt bé, però no deixa de ser un altre mite. Suposem que fos cert. Llavors això vol dir que aquella pedra de Cesarea de Filip, als peus de la muntanya sagrada, Hermon, va ser amagada… Llavors hauríem d’atribuir a aquesta pedra que va tocar Jesucrist, quan va revelar als apòstols com havia de ser la seva missió a la terra, certes propietats…

—Sobrenaturals? Què és sobrenatural? Allò que la ciència, la raó, les matemàtiques, el càlcul encara no han descobert? —va dir el llibreter amb un punt d’ironia.

—És una explicació… És el que tenim.

—Sí, sí… El tribunal de la Inquisició sabia molt sobre això. Galileu també ho sabia. La llista de científics cremats a la foguera és molt extensa. Però donar una explicació diguem-ne mitològica d’un fet tampoc no significa res. La qüestió és què entenem per sobrenatural. Així, doncs, el món, la naturalesa, la vida mateixa, plena de misteris per revelar, també és sobrenatural? És una paradoxa. En realitat què sabem? Creus que té algun sentit pronosticar matemàticament la fi de l’univers? Segons els científics i els astrònoms de prestigi, d’aquí a un nombre, elevat a una potència, d’anys concrets, calculables, tot l’univers desapareixerà… Es produirà la gran entropia, l’equilibri perfecte… No hi haurà cap cos celeste, ni planetes, ni estrelles… Res… El cosmos, convertit en una immensa sopa de protons… Creus que això té algun sentit, Miquel? Jo crec que això, el camí cap al no-res, la dissolució, és la cosa més sobrenatural que la ciència, els científics, mantenen com a fet provat en els últims temps.

Miquel no volia discutir amb Àlvar, estava fent d’advocat del diable. El seu amic va continuar parlant.

—Segons explica una antiga llegenda, la pedra de Cesarea de Filip va ser oblidada, menyspreada. Pere va aixecar l’Església de Jesucrist sobre una pedra simbòlica. Els grans arquitectes de totes les religions van obviar la veritable roca i durant un temps va quedar perduda. Fins que uns guardians que l’havien perseguida i buscada per fi la van trobar.

—Els arbres de Morià —va dir Maria en un murmuri.

—Exacte.

Àlvar es va aixecar i amb la mirada perduda en un punt difús del sostre, d’esquena a ells, els va parlar:

—Els set cavallers Morià, els antics guardians del temple de Salomó. Ells van presenciar l’escàndol de Jesús de Natzaret quan va expulsar als mercaders, els canvistes. Els Morià el van seguir i Jesús els va revelar la profecia, la destrucció definitiva de l’antic temple de Salomó i…

—La construcció d’una nova Església… —va interrompre Miquel.

—Exacte. El veritable pla de Crist. A Cesarea de Filip va revelar als seus deixebles quina era la seva missió. Va lliurar a Pere la relíquia. Li va dir: «Té, veus? Sobre aquesta pedra edificaré la meva Església». Jesús sabia que Pere, l’impulsiu, l’únic de tots ells que havia dit «tu ets el Messies», en aquell moment de gran tensió no entendria el seu veritable missatge. Eren gent senzilla, pescadors, encara no havien rebut el do de gents, l’Esperit Sant. No van comprendre res, no van entendre que una pedra pogués tenir tant poder. Si els hagués donat joies, armes, exèrcits… però una pedra? Jesús sempre parlava a través de paràboles, d’exemples, i Pere va pensar que aquelles paraules que el seu mestre li deia no eren més que un símbol. Va pensar que Jesús li havia volgut transmetre la necessitat de crear una església robusta com una roca, però mai no va pensar que aquella pedra estava carregada de poder.

—Llavors vols dir que la pedra…

—Em sembla que has captat la idea, Miquel. Com podien saber que en aquell moment el seu adorat mestre l’hi lliurava, oferia a Pere la pedra angular? Com podien imaginar que aquella simple i vulgar pedra era el veritable tresor, el fonament, la base d’un nou temple?

Maria en aquell moment va intervenir:

—A veure si ho acabo d’entendre… Esteu dient que ningú, cap deixeble, ni el mateix Pere el va comprendre?

Àlvar la va mirar amb un somriure irònic:

—Això és el que diu la llegenda. La pedra es va quedar allí, a Cesarea de Filip. Jesús ho sabia. Sabia que aquells homes senzills, els deixeble, encara no estaven preparats, no podien comprendre el missatge contingut en una cosa tan vulgar, tan humil com una simple pedra; per a ells, el Messies era el poder, ho era tot… Crist sabia que aquells homes expandirien el seu missatge per tota la terra, prepararien el món per a la veritable arribada que es produiria amb la construcció del veritable temple dos mil anys després del seu sacrifici a la creu. Ells, els deixebles, Pere mateix, arrossegaven sobre les seves esquenes aquest gran pes, potser era demanar-los massa, potser el món encara no estava preparat…

—I els guardians Morià? Què va passar amb ells? —va preguntar Miquel. Àlvar es va girar bruscament.

—Ells, sí, els llegendaris arbres Morià… Van buscar el lloc. Durant segles. Ells sabien que havien d’estar alerta, mantenir la flama encesa durant més de mil anys. Jesús els va parlar del pla, ells sabien quan trobarien el secret. Quan els exèrcits de la creu entressin a Jerusalem.

—L’època de les croades —va dir molt sorpresa Maria.

—Sí, fins i tot es parla d’una data… 1126. Un sufí, un asceta la va trobar, potser per revelació divina. Es diu que un àngel el va guiar fins al lloc exacte i li va assenyalar la pedra amb l’espasa de foc. La veritat és que aquest sufí la va conservar fins que van arribar els Morià. Després es diu que la pedra va passar a Europa, es creu que els cavallers templers van ajudar en algun moment els Morià. Però els cavallers de la creu al pit van desaparèixer. I la relíquia va quedar oblidada en algun lloc, al sud de Catalunya. I finalment la van traslladar fins a la muntanya sagrada de Montserrat. Gaudí la va trobar, més ben dit li va ser lliurada quan va iniciar la construcció del temple. Gaudí es va convertir en un dels cavallers Morià del segle passat. Ell tenia la missió de col·locar la pedra en algun lloc de la nova Església. La clau de volta? Ningú no ho sap… Aquesta és la pedra que Gaudí abans de morir va lliurar al teu avi. Això, amics meus, és el que esteu buscant. On la va amagar el teu avi?

Àlvar va dirigir els ulls penetrants, brillants, com espurnes, cap a Maria quan va fer aquesta última pregunta.

—Vull creure’t, però… em sembla tot tan absurd! El cristianisme, Roma, l’expansió de l’Evangeli, el poder… Tot això sobre els fonaments del no-res… Un imperi sobre el no-res? Guerra, mort, calamitats, segles de matances entre religions… Entre cristians, mahometans i jueus… El poder dels homes, la corrupció. Aquesta no podia, no pot ser la veritable Església de Crist, el seu missatge d’amor i humilitat. Com es poden matar milers d’homes i dones en nom d’un Déu que predica l’amor, la pau, la comprensió entre els homes? —A Maria aquestes paraules li van sortir del cor. Però Àlvar la va interrompre.

—Sé que sembla tot molt fantàstic, ho sé. Potser massa, però entre els mahometans, que és una de les religions més nombroses del planeta, també hi ha científics, homes i dones que tenen sentit comú, raonen més o menys com els cristians, hi ha savis, persones intel·ligents i també incrèduls. Ells adoren una pedra, la Ka’ba, símbol del seu poder, centre del món islàmic… Fins i tot és un precepte visitar-la una vegada en peregrinació… Es tracta d’una pedra. Llegenda? Misteri? Imaginacions, fantasies? Això ho deixo al vostre criteri, vosaltres m’heu preguntat i jo simplement us he explicat el que en sé. Però de totes les relíquies perdudes del cristianisme, aquesta potser és la més raonable, la més coherent. Encara hi ha una altra cosa.

Es va fer un silenci. El llibreter va parlar:

—Alguns diuen que és el Sant Grial, altres creuen que aquí hi ha el veritable Evangeli escrit per Crist. Tots busquen el mateix: poder. Segurament hi ha gent disposada a matar per aconseguir aquesta pedra.

41

El vell, que no pesava més de quaranta quilos, lligat a mitja dotzena de màquines, el va escoltar amb atenció. De tant en tant, durant la lectura, una ranera fonda, com un esgarip, s’escapava de la seva gola. Llavors Bru s’aturava, però el vell li feia un gest perquè continués. Bru va acabar de llegir el quadern. Hi va haver un llarg silenci que l’ancià va interrompre.

—L’has d’entregar a Asmodeus; ell sabrà el que ha de fer.

—És la teva famosa pedra, oi, pare?

—Quin món aquest! La joventut ja no vol aprendre res, el món capgirat, tot potes enlaire, els cecs guien altres cecs i els precipiten als abismes, els ocells es llancen abans d’haver après a volar, el…

—Deixi’s de citacions, pare! Jo també he llegit El nom de la rosa.

El rostre d’aquell cadàver vivent que semblava tenir tota l’edat del món va intentar incorporar-se.

—M’he mantingut amb vida només per veure com el meu enemic deixava aquest món, vençut. Perquè el seu pla no es complís mai. I ara hi estem tan a prop!

—D’això en podem treure diners?

—Diners, diners! És que no t’he ensenyat res?

—Sí, pare; tot. M’he fet càrrec dels negocis familiars millor que vostè.

—Jo no et vaig ensenyar a ser un negociant, un empresari. Et vaig ensenyar una filosofia que tu vas rebutjar! Podies haver estat el meu successor.

—Ja ho sóc. Sóc el seu hereu.

—No, tu no ets el meu hereu. No vas voler ser el nou Asmodeus, el meu successor.

—Collonades, pare! De debò creia que perdria el temps amb la seva maleïda secta secreta… els mènsula? No em faci riure. Ja faig prou mantenint tota aquesta colla de tocats del bolet que durant anys van estar sota el seu comandament. El món ha canviat, pare.

—El món no ha canviat, maleït imbècil. Només que avui és més descregut. Això és una lluita entre la llum i les tenebres. Tu ets un malvat sense cap tipus de moral. El que no has comprès és que el mal, com el seu contrari, és una filosofia, una manera d’entendre el món, la vida, i de voler governar-la. Existim per negar el nostre contrari. Jo vaig fer el mal perquè és la meva naturalesa; tu només perquè te’n beneficies, en treus partit, així de miserable. He fallat com a pare perquè no vaig saber orientar el teu ésser; no vaig ser capaç que veiessis la llum de les tenebres.

—Tot això és xerrameca. Jo faig el que em dóna la gana, quan em rota… Puc disposar de qualsevol vida i fer-ne el que vulgui. Jo sé que puc sembrar la desgràcia entre milers de persones si tinc aquest desig. Tinc poder, pare, molt poder. Podria comprar aquest país vint-i-cinc vegades i encara em sobrarien diners per comprar la resta del continent. No em vingui ara amb històries del diable! Jo sóc el diable! Puc desafiar qualsevol home i qualsevol dimoni.

—Això mateix va fer Ulisses i va trigar anys a tornar a casa seva.

—Déu no existeix, i tampoc la bestiola que vostè adora. Què volia? Que em posés una caputxa com tota aquesta colla de sonats?

El vell no va contestar. Durant anys havia tingut aquesta conversa milers de vegades amb el seu fill. Ell es va negar a ser el seu successor i va haver de triar un altre Asmodeus entre els homes mènsula. Aquell fracàs com a pare no se’l perdonaria mai.

—Per què mai no m’has volgut enviar a un hospital?

—Aquí té tot el que necessita. Tota una planta per a vostè sol i amb tots els metges i les cures que li facin falta. Què més vol? Vostè volia continuar vivint, amb un cos convertit en una pelleringa, tant se val… Això és el que he fet, mantenir-lo amb vida.

—Sempre véns a veure’m, per què?

—Volia contemplar amb els meus propis ulls com es podreix al seu llit.

El vell va somriure.

—Veig que no tot està perdut. Ets un autèntic fill de puta.

—Com vostè, pare, com vostè.

—Au, vés, dóna-li el quadern a Asmodeus.

—Podria vendre’l.

—No ho faràs!

Les màquines es van accelerar, tot de xiulets van començar a sonar. La cara del vell es va encongir, es va arrugar encara més, ja no se li distingien les faccions. Jaume Bru va riure amb ganes; li havia tocat el punt feble. El seu pare es va regirar entre els llençols; la seva expressió mostrava un odi cec ple d’impotència, estava presoner dins d’aquell cos moribund i no podia bellugar-se, no podia saltar per clavar-li les ungles al coll, que era el que desitjava en aquell moment.

—Em sembla que el Vaticà estaria disposat a pagar-ne una bona suma.

—No ho faràs!

—No, pare, no ho faré. Li vaig fer la promesa que recuperaria el quadern per a vostè i jo sempre compleixo les meves promeses.

42

Jaume Bru va esperar. Asmodeus no trigaria a arribar. Ja era molt tard, però li va dir al servei que estava esperant una visita i que la fessin passar tan aviat com arribés. Va posar un disc per fer més suportable l’espera, es va asseure al seu sofà preferit després de servir-se un brandi i es va col·locar els auriculars sense fils.

No podia deixar de pensar en el vell que vivia a la planta de dalt, amb tot un exèrcit de metges i infermeres només per a ell. Com podia aguantar tant? No coneixia ningú amb un cúmul de malalties i amb una deterioració física tan lamentable. Però no sentia cap llàstima per ell. L’odiava profundament, per això el mantenia a prop seu. Sempre li havia tingut por, des que era un nen. Amb el temps havia aconseguit tenir un rostre tan terrible que espantaria fins Dorian Gray. Però ja no li tenia cap temor. Ara no.

Jaume Bru recordava. Hi va haver una època que sí que el va estimar. Però el seu pare no admetia cap tipus de mostra de tendresa o afecte. El seu pare sempre el rebia a cops. Estimar, plorar, la tendresa era per als febles. Un home no havia d’estimar ningú; només a si mateix. El tractava com un gos i va començar a dir-li Bitrú. I el gos va deixar d’acostar-se-li.

El mateix va fer amb la seva mare, a qui va tornar boja i que va acabar ingressada en un manicomi. Mai no va deixar que la visités.

—Està boja i els bojos no són d’aquest món. Oblida-la, tu no tens mare.

Però sí que en tenia. I de vegades s’escapava per veure-la. Però ella ja no el reconeixia. Tenia vint anys quan la seva mare va morir oblidada en una habitació d’aquell llòbrec hospital mental.

—Enterrin-la —va ser el que va dir el seu pare quan va rebre la trucada telefònica informant-lo de la seva defunció. I va penjar. No li va permetre que anés al seu funeral, al seu enterrament. Tampoc no va aconseguir fer amics.

—Els amics ens afebleixen. Hem d’escoltar els seus problemes, posar-nos en el seu lloc, fer coses junts, felicitar-los, enviar-los algun regal quan tenen fills, escoltar les seves opinions polítiques. Només s’han de tenir socis o gent que et serveix.

Durant els seus estudis a Londres va rebre diners, res més. El seu pare mai no el va trucar ni el va visitar. Quan es va graduar i va tornar a casa el seu pare no hi era. Va entrar a la seva habitació i l’esperaven dues putes i una nota: «Que vagi de gust!».

I això va ser el que va fer. No es veia amb ànim de contradir el seu pare. Però el seu progenitor tenia raó; aquella vida espartana el va enfortir. I quan el seu pare li va parlar, li va dir que era el cap d’una estranya societat secreta que a través dels segles havia buscat la relíquia més gran del cristianisme i que s’enfrontaven a set cavallers que també es perpetuaven en el temps, va esclatar en una gran rialla davant dels seus nassos. El seu pare es va enfurir, però ja era massa vell i aleshores no li podia fer res. No, a ell no li interessava ser el successor d’aquella comèdia. Se li’n fotia que Gaudí fos un cavaller Morià o un jugador de bàsquet. No creia ni en Déu ni en el diable. Ell era massa gran per perdre el temps en assumptes esotèrics. Estava pensant en tot això quan va obrir els ulls i el va veure davant d’ell. Jaume Bru es va treure els auriculars.

—Com has entrat?

L’emmascarat no va contestar a la seva pregunta.

—No havies d’actuar pel teu compte —va dir.

—Qui hi ha darrere d’aquesta màscara? Ets ridícul. Treu-te-la, estem sols. Alguna vegada m’agradaria veure el teu rostre, encara que intueixo que no serà el d’un adonis.

—Et deus a mi. No havies d’actuar pel teu compte —va repetir.

—A tu…? Qui et paga? No confonguis els termes. Tu et deus a mi. Sóc jo qui et finança, a tu i la teva colla de sonats. He hagut de preocupar-me jo d’obtenir el quadern perquè els teus són uns ineptes.

—Que saps del quadern?

Bru el va menysprear i no va contestar.

—I la teva japonesa? Què sap ella del quadern?

—No la fiquis en això, vés amb molt de compte. I no és la meva japonesa… entesos? No la fiquis en tot això o t’arrancaré la teva maleïda ànima a trossos i la donaré als gossos.

Bru es va aixecar i va agafar el quadern que havia deixat a la prestatgeria.

—Té.

L’emmascarat el va agafar.

—Vés a veure el meu pare; t’està esperant —li va dir en un to de burla que no va poder dissimular.

L’emmascarat va fer un gest d’anar-se’n.

—Per l’ascensor interior. No vull que ningú del servei et vegi. Pensaran que hi ha fantasmes a casa. I, per favor, una altra vegada truca abans d’entrar.

No hi haurà una altra vegada, es va dir l’emmascarat mentre s’allunyava. Havia arribat el moment de la venjança.

43

Taimatsu ja feia una bona estona que intentava lligar caps. Concentrada en l’estudi del seu petit pis, de tant en tant s’aixecava i buscava algun llibre a la prestatgeria. Damunt la taula tenia les fotocòpies que havia fet del manuscrit; l’ordinador, amb algunes pàgines d’Internet obertes, parpellejava.

Des que havia deixat els seus amics i després de llegir amb deteniment aquelles fotocòpies, una idea, encara vaga, creixia dins del seu pensament. Taimatsu intentava donar-hi forma i coherència; en aquells fulls i dibuixos hi havia la clau del que estaven buscant. La idea havia començat a créixer en ella des de la nit que va deixar els seus amics, després de la visita del seu cosí.

Pensativa, va recordar el missatge, els símbols que el pare Jonàs va escriure amb la seva pròpia sang abans de morir. Miquel estava obsessionat amb això. Recordava perfectament la conversa. Davant de la primera xifra hi havia un signe més gran. Miquel creia que era un cinc. Només se’n podia llegir la part inferior, tenia una forma sinuosa. Taitmatsu es va centrar en aquell aspecte… «Un cinc? No, no; crec que Miquel estava equivocat… Podria ser un signe, potser una lletra. Una lletra semblant a un cinc. Una majúscula. Una C al revés? Quin sentit té? No, tampoc, Miquel n’estava molt segur: la lletra o el signe del principi continuaven cap amunt traçant una ona». Llavors va posar davant de la xifra el signe, la lletra més sinuosa de l’alfabet, és a dir la lletra S. «S 118.22… Sí, podria ser, vejam què ens en diu el senyor Google…».

Al primer intent no va trobar res, només pàgines d’estadístiques, reglaments, catàlegs. Va reflexionar un instant… «He de buscar una altra referència. El pare Jonàs mor assassinat i escriu S 118.22, dins d’una gran V invertida. Provaré amb “Jonàs S 118.22”».

Taimatsu va tenir un petit sobresalt en veure les referències que apareixien a Internet. Entre aquestes hi havia una pàgina bíblica amb entrades a Jonàs, però també va veure una cosa que la va sorprendre: «Un salm! El salm 118.22». Teclejà i li aparegué sobre la pantalla el text que estava buscant: «La pedra que van rebutjar els constructors ara és la pedra principal». Estava molt excitada, i es preguntava en silenci per què el pare Jonàs, abans de morir, va fer referència al salm 118.22. Què volia dir? No tenia cap sentit. Va continuar buscant a la web notes sobre aquest salm, paràgrafs que anava seleccionant i que copiava en un document a part que havia obert. Hi havia molta informació; havia de seleccionar-la. El caos de la web podia engolir-la, n’era conscient. Algunes informacions feien referència als Fets dels Apòstols, les cartes de sant Pere i de sant Pau i a Jesucrist mateix, que feia esment d’aquest salm. Després d’una bona estona de recerca intentant no perdre’s, va trobar aquesta frase a la pàgina web d’una organització catòlica:

A partir d’aquell moment, en la ment de Taimatsu nasqué una nova intuïció, potser una hipòtesi. Però encara no podia cantar victòria. Buscà entre les fotocòpies el dibuix d’una muntanya; el recordava bé perquè, al principi, en veure’l, va pensar en el volcà Fujiyama del seu país, encara que aparentment la muntanya més alta i més emblemàtica de Japó no tenia cap semblança amb el mont Hermon, que apareixia al dibuix. L’avi havia escrit alguna cosa al peu d’aquell dibuix. Era allí! Ho va trobar. Sí, el dibuix i, a sota, la frase enigmàtica que havia escrit: «Als peus de l’Hermon, Cesarea de Filip… El tercer ésser vivent de l’adoració celestial… 16-18».

Estava farta d’Internet i va buscar a la Gran Enciclopèdia Catalana. En primer lloc sobre la data inicial i, després, sobre Hermon. Era el pic més alt de Palestina. En realitat, un volcà com el Fujiyama, va pensar. Segons els geòlegs es tractava de la roca més antiga de Canaan, on naixia el riu Jordà. La Bíblia es referia a aquell cim com un lloc celestial, d’ascensió, i per tant tenia una significació especial, un caràcter místic, per a les tres grans religions monoteistes: jueus, mahometans i cristians. I Cesarea de Filip era la regió que es trobava precisament als peus de l’Hermon. De moment ja havia establert una relació i continuava investigant. «Bé, ara veurem què vol dir “el tercer ésser vivent de l’adoració celestial”». A partir d’aquell moment va consultar a tota velocitat els diccionaris i el seu exemplar de la Bíblia, però al cap d’una estona va desistir i va tornar a Internet. Va introduir els termes «adoració celestial» i no va trigar a trobar algunes pàgines de l’apocalipsi de sant Joan. Concretament, era l’adoració celestial el títol del capítol quart. El va llegir en silenci des del principi i quan va arribar al versicle 7 va trobar el que estava buscant:

A partir d’allà no li va ser difícil entendre que aquells quatre éssers vivents relacionats amb un símbol eren els evangelistes. El primer ésser vivent, el lleó, era Marc; el segon, el vedell, era Lluc; el quart, l’àguila, era Joan, i el tercer, l’home, era Mateu. Taimatsu estava tan satisfeta com una nena amb una joguina: havia aconseguit desxifrar la frase de l’avi de Maria. Ara ja sabia que l’home, el tercer ésser vivent de l’adoració celestial, era l’evangelista sant Mateu. Li faltava relacionar-lo amb el mont Hermon, amb Cesarea de Filip i amb el 16-18 del final de la frase.

Taimatsu va veure clarament el que estava buscant. Era una citació evangèlica: sant Mateu, 16-18. Va buscar al Nou Testament el capítol 16, va començar a llegir-lo i a partir del versicle 13 el cor se li va disparar:

El rellotge del seu ordinador marcava les tres de la matinada. Taimatsu no sabia quantes hores havia estat buscant, però al final ho havia trobat, estava satisfeta. Va tornar a repassar totes les notes, el salm 118.22, la pedra rebutjada pels constructors… La referència a Isaïes: «Poso a Sió una pedra, una pedra de toc, una pedra angular, preciosa, ben assentada, perquè serveixi de fonament». L’Hermon, Cesarea de Filip, el tercer ésser vivent, sant Mateu… Tot conduïa a una… «pedra!», va exclamar Taimatsu en la solitud del seu estudi. A més va comprovar també que els altres evangelistes no feien esment d’aquest episodi. Sant Mateu era l’únic que parlava de Cesarea de Filip. La pedra… «Gaudí va donar una pedra a l’avi de Maria. Aquesta és la clau, el secret. Sí, la roca que va tocar Jesucrist quan va dir: “Pere, sobre aquesta pedra edificaré la meva Església”. Una pedra que va tocar Jesús de Galilea, el fill de Déu, quan va anunciar la creació de l’Església. És extraordinari. Una simple pedra, el fonament de l’Església!».

En aquell instant va intentar calmar-se, però no podia contenir-se, el seu cervell continuava endavant, volia arribar més lluny. Pel seu cap passaven, es barrejaven moltes coses, pensava en el suiseki, l’art japonès. Com devia ser aquesta petita pedra? Un fragment de vida, una veritable meravella entre meravelles. Gaudí la tenia i l’anava a utilitzar per culminar la seva obra. La clau de volta i la culminació de tota una vida dedicada a l’arquitectura mística seria un fragment de pedra rebutjada per les grans religions monoteistes. I els rebutjats del nostre món, qui són? Els miserables, els desheretats, els pobres, els que no tenen res. Sí, Gaudí la volia col·locar en algun lloc exacte. El temple. Ja ho tinc. N’estic segura. No podria ser en cap altre lloc. Però va morir i l’avi de Maria la va amagar.

Taimatsu, encara que no era catòlica, coneixia perfectament el simbolisme i la història de l’art cristià, les seves construccions. Estava realment contenta. Havia trobat el secret, no tenia dubtes, sabia que això era de cabdal importància per a Miquel i Maria: ara ja sabien el que estaven buscant. Sense perdre temps va obrir el correu electrònic per enviar un missatge a Maria. En teclejar la seva contrasenya, «hipòstila», va tenir una intuïció. Va recordar el parc Güell. Ella com a experta en modernisme el coneixia molt bé, i de fet la seva contrasenya per al correu electrònic, la va escollir pensant precisament en la sala hipòstila del parc Güell, la sala amb les vuitanta-sis columnes d’ordre dòric que sostenen la gran plaça amb el banc en forma de drac. Taimatsu va recordar la gran sala hipòstila de Ramsès II, que havia visitat amb Jaume Bru. Després de les piràmides aquesta era l’estructura més espectacular i significativa de l’arquitectura egípcia. I llavors va veure clar que Gaudí, un cristià amb vocació mística, d’alguna manera havia introduït aquesta idea egípcia en la seva obra, encara que fos simbòlicament… La Sagrada Família era el temple obert al poble. En canvi, hi havia un altre conjunt arquitectònic que per tota la simbologia que contenia responia clarament a un temple per a iniciats: el parc Güell. La prova era la columnata de la sala hipòstila que sostenia la terrassa, el drac, els bancs. En els temples restringits al poble, els antics egipcis construïen sempre una sala hipòstila, amb el sostre sostingut per columnes. Era una sala de pas, de transició, prèvia al sancta santorum, on només el faraó i alguns sacerdots tenien accés.

Per la ment de Taimatsu van passar imatges del parc Güell, referències, llibres, documents que havia llegit. De cop i volta va aixecar el cap: «El compàs…, al parc es van fer rectificacions… Crec recordar que hi havia un compàs a l’escalinata principal. Sí, és clar! El van retirar. Van fer el mateix amb l’ou còsmic que van substituir per l’atanor al final de l’escalinata… El compàs… En el seu missatge el pare Jonàs va dibuixar un compàs just damunt del salm 118… Per tant la pedra és al parc Güell, al lloc on hi havia el…».

Amb gran excitació, va escriure en el correu que enviava a Maria:

Un estremiment va recórrer Taimatsu de dalt a baix. L’emmascarat havia entrat a casa seva, al seu estudi, i era darrere seu. Notava el seu alè.

—No et moguis.

Taimatsu, espantada per aquella veu imperativa, no va poder completar la frase, encara que ja havia dit el més important, la informació que Maria i Miquel necessitaven.

Asmodeus es va acostar a ella lentament.

Taimatsu continuava amb les mans sobre el teclat. Estava molt espantada… No podia escriure res més. A la pantalla parpellejava el cursor. Va inspirar fondo, ho havia de fer: va bellugar un dit i va enviar el missatge. Però les seves paraules es van quedar gravades a la pantalla, i per evitar que aquell home ho veiés i descobrís la clau va agafar el cable i el va estirar. L’ordinador es va apagar. En aquell instant un bastó li va colpejar la mà i va destrossar el teclat. Va sentir l’aire que xiulava sobre el seu cap i després un fort dolor; va caure però no va perdre el coneixement i va poder sentir l’exclamació d’aquell ésser abominable.

—Maleïda puta japonesa! Tant és… Tard o d’hora ho haurien descobert… Tot està previst.

Va sentir molt més dolor quan li va colpejar als genolls amb precisió i Taimatsu va sentir l’espetec dels seus ossos trencats. Després la va colpejar als colzes i la va arrossegar pels cabells brutalment. Ella va plorar, va intentar cridar però no va poder. Un altre cop a l’altura del coll va fer que perdés el coneixement.

Quan es va despertar el cap li donava voltes i li feien mal totes les extremitats, era com si per l’interior de les cames i braços li correguessin serps de vidre que li estripaven tots els teixits. Estava lligada en una cadira d’estil modernista que li havia regalat Bru. Un disseny de Gaudí, una veritable joia. No podia veure res, el llum de la taula l’enfocava directament a la cara… Va sentir la veu murmurant-li a cau d’orella:

—Ara seràs una bona nena… i em diràs què signifiquen aquests traços, aquestes línies sobre el plànol de Barcelona… I aquests cercles? Em diràs on és la pedra.

Taimatsu es va mirar els braços i l’horror la va deixar gairebé sense alè. Al canell tenia clavats quatre filferros metàl·lics que se li ficaven a la pell i li arribaven fins als músculs. Estaven connectats a un cable de corrent elèctric i a una bateria que ella no podia veure. Va abaixar el cap: altres filferros se li introduïen per les cames. Va intentar forcejar i va cridar amb totes les seves forces, esgarrifada. Un cop de puny al rostre la va fer emmudir. Després va notar una forta descàrrega elèctrica, breu però amb una intensitat tan dolorosa que li va trencar la veu.

—Déu meu, què m’està fent? Per favor, no… jo no sé res…

Taimatsu va iniciar un plor agut irreprimible. L’emmascarat, tendrament, li va assecar les llàgrimes amb un mocador blanc immaculat i perfumat d’aigua de flor de taronger.

—Has de ser una bona nena. Només vull que em diguis tot el que saps. Res més. Si no contestes, premeré aquest petit interruptor que tinc a la mà, el corrent elèctric passarà pels teus braços, per les teves cames, per sota de la teva pell. No, no és d’alta tensió. Quina barbaritat! No, el corrent elèctric entrarà dins del teu cos i a poc a poc, molt lentament, t’anirà cremant els teixits interns, músculs, tendons, venes, capil·lars, tot. Tot roent. Ho entens? Et cremaràs per dintre, filla meva, et rostiré viva. No moriràs, però patiràs molt, això t’ho garanteixo. Notaràs el foc dintre teu. Alguns que han experimentat aquest suplici diuen que és el pitjor dels sofriments que pot suportar un ésser humà sense perdre la consciència, és clar que es tracta d’això, nena estimada.

—Per favor… Jo no sé res… No vull morir així. Per favor, tingui pietat.

Taimatsu no volia tornar a sentir aquella espècie de pessigolleig, un formigueig intern que li recorria els braços i les cames, igual com quan s’adormen, una sensació que anava augmentant fins a sentir un dolor intens però suportable. Però l’emmascarat va prémer l’interruptor. Taimatsu va cridar de ràbia, després va venir la desesperació, les nàusees, el vòmit i aquell dolor impossible de suportar. Espasmes. Moviments bruscos i incontrolats. Taimatsu sentia com si milions d’insectes se l’estiguessin menjant de viu en viu.

L’emmascarat li va netejar suaument els llavis mentre li anava dient:

—Saps, el principi d’aquest petit invent és molt senzill, es tracta d’estimular el màxim nombre possible de terminacions nervioses, excitar-les, sense pietat. És com un immens mal de queixal per tot el cos. Infinites agulles de verí perforant la teva pell, barrinant-la. No et sents com si fossis un cadàver en descomposició? Milions de cucs et mengen per dintre, oi?

—Està boig —va dir amb veu molt feble.

—Sí, potser sí. Però aquest no és el tema. Filla meva, no entens res. Vull que experimentis en vida com serà la descomposició del teu propi cos. El dolor produït pels cucs devorant-te, això és el que sentiràs. El meu amic, el doctor Mengele, metge d’Auschwitz, va ser l’inventor d’aquesta màquina i també del seu meravellós concepte. La idea és el més important. Ell la va experimentar amb centenars de nens jueus, fins i tot amb nounats units encara a les seves mares pel cordó umbilical. No et sembla una genialitat? El seu equip mèdic feia l’experiment amb la mare i el nen al mateix temps. El doctor Mengele tenia l’opinió que aquest era el moment sublim de la idea. El naixement i la mort es toquen, són la mateixa cosa…, principi i fi. Es tracta d’invertir el temps biològic, caminar cap enrere. De la mort al naixement… Comprens? Tu ja ets grandeta per convertir-te en un nadó, però l’experiment et farà tornar mentalment al passat, potser fins i tot podrem arribar al ventre de la teva mare… qui sap?

—Déu, Déu! Està realment boig! —cridava Taimatsu. Tot i el seu immens dolor, no podia creure que aquella barbaritat li estigués passant realment a ella—. Per favor… L’hi explicaré tot, tot… Em vol a mi? Puc fer-li el que vulgui. Però per favor no continuï… No té pietat? Mati’m d’una vegada si vol! —Taimatsu va dir aquella última frase amb veritable ràbia i decisió. L’home de la màscara la va mirar fixament als ulls.

—No m’interessa posseir el teu cos, sinó la teva ànima… Vull penetrar en el teu esperit… Aquest és el resultat de l’experiment, segons les notes del quadern de Mengele… Per cert, un quadern molt més interessant que el que esteu intentant desxifrar. M’ho explicaràs tot, oi?

—Sí, tot, tot el que sé, l’hi juro… No m’importa que em mati… però, per favor, una altra vegada no…

—Llavors sigues una bona nena i digue’m el que vull saber. On és?

—No ho sé, l’hi dic de debò… Cregui’m. Però sí que sé de què es tracta.

—I jo també, estúpida! Però el que vull saber és on va amagar el vell aquesta maleïda pedra!

Taimatsu va començar a parlar. L’hi va explicar tot, fins on havien arribat els tres pas a pas i quin era el fruit de les seves investigacions.

—Sé que és al parc Güell, i si em dóna una mica de temps potser aconseguiré descobrir on.

—Tu ja no tens temps. Els teus amics ho faran per tu.

—No podré resistir-ho —va implorar Taimatsu.

—Ho sé, filla meva, ho sé… D’això es tracta.

Van ser tres llargues hores de sofriment indescriptible. Laments, súpliques, vòmits, carícies. Però hi havia intervals, minuts de descans, durant els quals van parlar animadament, fins i tot ella creia haver aconseguit que l’emmascarat canviés d’opinió, se’n compadís. Era un miratge. Aquells intervals formaven part de la seva maldat, de la seva perversitat i del seu joc. L’emmascarat gaudia.

—No té sentit que em faci això.

—Més del que tu creus.

I en el moment més inesperat arribava de nou el dolor i el sofriment.

—Tranquil·la. La meva preciosa nena… No et preocupis, sé que pateixes molt… Aquesta vegada durarà una mica menys, ja ho veuràs. Estic entrant dintre teu, preciosa… T’estic penetrant.

El procés sempre era el mateix. I ella s’anava enfonsant físicament i psíquicament. Fins i tot plorava i cridava com un infant. L’emmascarat pressionava el botó i després li assecava la suor del front, parlava amb ella tendrament. En alguns moments Taimatsu creia que eren dos homes diferents, un de bo, molt bo, i l’altre, un dimoni. Taimatsu ja delirava. Els nivells de vexació, de depravació en les paraules d’aquell monstre, en la seva manera de comportar-se eren realment infrahumans. El dolor li lacerava les extremitats. Ella ja no podia cridar i la seva veu es moria lentament, igual que el seu cos. Però continuava parlant, responia a tota classe de preguntes i esperava el terrible moment. En algun interval pensava en la seva terra, veia el Fujiyama i l’Hermon, les dues muntanyes transparents se superposaven l’una damunt de l’altra. També va desitjar ser un samurai i obrir-se els budells, fer-se l’harakiri. Taimatsu ja no tenia forces per seguir resistint: l’emmascarat era pacient, lent de moviments, s’ho prenia tot amb una calma esbalaïdora, i fins i tot li acariciava els cabells i les galtes.

—Vinga, una mica més. Ho estàs fent molt bé. Ets una nena molt valenta. Ja gairebé he arribat a l’orgasme, quin plaer. No notes com entro dintre teu ara que ja t’estàs convertint en una nena?

—Està boig, boig. —I no sabia si ho deia en veu alta o per a si mateixa. I el suplici va continuar. Per fi, quan el dia despuntava per l’horitzó, l’emmascarat va arrencar-li brutalment, d’una estrebada, els filferros introduïts al cos. Ella ja no sentia cap dolor. Va notar com els filferros li sortien dels braços i les cames i va descansar. Respirava amb una ranera profunda. Però ja havia passat tot, va pensar.

—Una veritable llàstima. Ara ja no hi ha marxa enrere, filla meva. Sé que m’has dit la veritat. N’estic convençut. Vols que comencem una altra vegada?

Taimatsu va negar amb el cap, tenia els ulls en blanc. No podia parlar, només va emetre un balboteig agònic. L’emmascarat la va acariciar i la va besar al front pressionant suaument amb els llavis metàl·lics de la màscara. Ella tenia la mirada perduda, els ulls entreoberts, panteixava. Unes gotes de sang li queien lentament pels orificis dels canells i els turmells. L’emmascarat va assecar-les polidament amb el seu mocador.

—Ho sé, filleta meva, les cremades internes són tan greus que ja no et pots salvar. Moriràs, descansaràs. Besa el meu anell, et reconfortarà, i després beu un glop d’aigua. Ara estàs plena de mi.

Sense voluntat, Yaimatsu va obrir els llavis inflats, d’un color morat. L’home de la màscara veneciana li va embotir violentament l’ampolla per la gola abans que pogués tancar la boca. Després, quan la va buidar, la va retirar i li va introduir un mocador blanc xopat del mateix líquid. Era alcohol de flor de taronger.

—Tranquil·la, serà un moment. Cal acabar la funció. —Va calar foc al mocador amb un encenedor i es va apartar. Una flama blavenca va sortir per la boca de Taimatsu. El tòrax i l’abdomen van vibrar uns segons. Per sota de la seva pell, el color va canviar bruscament. Se li estaven cremant les vísceres, l’estómac, la gola… El dolor era molt intens, la coïssor va durar uns minuts insofribles, ella resistia desperta fins a l’extenuació. L’home de la màscara va mirar per la finestra, la llum creixia de pressa. Li hauria agradat mantenir-la viva fins a la fi, potser hauria durat una hora més. Però se n’havia d’anar, va aixecar el seu bastó i va colpejar just, amb precisió, a la clavícula de la noia. Va perdre el coneixement amb un gemec d’ultratomba. No es va morir, però no es despertaria mai.

44

—Estic amoïnada, em sento fatal.

—Maria, ara ja no podem aturar-nos ni mirar enrere. Això és molt important. Saps perfectament que sóc una persona escèptica. Vaig dubtar molt abans de ficar-me en tot això, però ara no podem abandonar —va dir Miquel deixant en una banda de la taula el joc de fotocòpies del quadern.

Miquel s’havia instal·lat a casa de Maria. No volia deixar-la sola ni un instant.

—Han mort massa persones, el meu avi, el pare Jonàs… A més he ficat en aquest assumpte les persones que més estimo, i potser Taimatsu està en perill per culpa meva. Mai no m’ho perdonaria. I tinc la sensació que no hem avançat gens. La història del quadern, les endevinalles… No sabem res. És com si en tot aquest temps no ens haguéssim mogut del mateix lloc. Estic desconcertada. Crec que entrem dins d’un laberint i ara ens és impossible sortir-ne; ningú no pot fer-ho, ni el meu avi.

—No. Ara sabem quant de temps ens queda. Sabem que és una pedra. Hem de descobrir on està amagada. T’oblides d’una cosa, Maria. Recorda la frase del quadern: «Llegeix amb el cor i no amb la raó i trobaràs la veritat a l’última porta que es tanca darrere meu». L’epitafi de la tomba del teu avi. Aquí crec que hi ha la clau de tot.

—Ara mirem dins d’un mirall, un enigma.

—Sí, Maria. Estem atrapats al reflex dels miralls, aquest és el pitjor dels laberints, l’infinit. Per favor, escolta’m. Cada vegada ho veig més clar: el teu avi no podia parlar obertament, havia d’amagar el secret. Ell també ho va comprendre observant l’obra del seu mestre Gaudí. És massa gran, hi ha massa gent interessada a fer que tot fracassi.

—No t’entenc, Miquel.

—Jo tampoc no tinc respostes. Però crec que la clau per sortir del laberint, de l’enigma, està en… tu, només tu, Maria, pots trobar-la. Hem de pensar, trobar un camí.

—El camí de les estrelles.

—Com dius?

—Al quadern hi ha moltes referències a les estrelles. Elles dibuixen tots els camins. Hansel i Gretel van tornar a casa perquè van descobrir això, com els antics navegants, cada estrella era la clau d’una porta. Perquè el veritable tresor és el camí. Venim de les estrelles i anem cap a elles… Què penses?

—Estic donant-hi voltes a tot. Espera un segon. Com sabem, Gaudí utilitzava l’arc paraboloide hiperbòlic, un arc rarament utilitzat pels arquitectes, que el consideraven antiestètic. No obstant això en la teoria de la relativitat Albert Einstein va donar forma de paraboloide hiperbòlica a l’univers. A més Gaudí en la seva forma de treballar, en les seves maquetes també hi ha una relació entre el que hi ha dalt i el que hi ha baix. Gaudí construïa els seus models en maquetes funiculars.

—Crec que funiculum en llatí és cordill. Una maqueta de cordill. Sí, és així, ens ho va explicar Conesa. La maqueta funicular —va continuar— és una aportació de Gaudí per al sistema de càlcul d’estructures equilibrades. Així és com els antics van descobrir la geometria, la matemàtica…

—Amb un cordill.

—Sí, Maria, Gaudí lligava un cordill al sostre per dos extrems. Quedava suspès a l’aire, i llavors hi penjava pesos; aquestes eren les càrregues. La intensitat, la direcció d’aquestes càrregues que actuen sobre el cordill estableixen una corba funicular, una paraboloide que té la seva pròpia equació. Sabem que Gaudí, quan tenia establert tot el complex equilibri de càrregues en aquesta maqueta de cordills, feia servir paper de seda per donar-hi volum. I també que feia fotografies, les invertia i ja tenia una projecció, una o diverses imatges de l’edifici que volia construir. Així de fàcil. Però Gaudí va aprendre sobretot mirant la naturalesa; no es tracta de la forma exterior sinó de l’estructura interna. A la naturalesa, en el codi genètic de totes les criatures vives, hi ha un model de creixement basat en l’arc paraboloide… Els animals, els ossos, els tendons, els músculs, tots els teixits formen un complex sistema entre les forces on s’estableix un equilibri dinàmic. És un equilibri radicalment diferent del de la balança, que és estàtica. La natura sempre canvia, a cada moment, i ha de buscar contínuament el centre de gravetat, l’equilibri. Tots els éssers vius construeixen la seva arquitectura orgànica amb aquest model intern en el qual es fonen la geomètrica, la física, la mecànica. Tot està justificat, tot és racional, no falta ni sobra res, cada peça té el seu sentit. Gaudí va aprendre i va aplicar això, l’arquitectura interna de la vida. Aquest era el seu model geomètric on es fon l’estètica i l’estàtica, les seves formes arquitectòniques són un reflex, un mirall de la naturalesa. Potser només és una casualitat, però en aquesta concepció global de l’arquitectura, fins i tot en aquesta peculiar manera de treballar que tenia el mestre, hi ha una estranya simetria.

—On vols arribar?

—El reflex, sempre el reflex. L’arquitectura està concebuda en tot moment com un immens mirall de la creació de l’univers, de la realitat… fins i tot en les maquetes. Així en la terra com en el cel…

—El que hi ha dalt és com el que hi ha baix. La simetria dels miralls? Ara veiem miralls, un enigma. La carta de sant Pau als corintis.

—Potser tot té un sentit. L’arquitectura entesa com l’art sublim, un reflex humà, la construcció d’un mirall que reflecteix la mateixa divinitat. Crec que el teu avi a l’epitafi et va donar l’última resposta, una resposta que està en tu, Maria. A més, hi ha el teu nom: saps que Maria significa mirall del cel?

Miquel tenia un pressentiment. Era només una intuïció, una veueta, una espurna de llum evanescent perduda en aquella nit sense lluna. Una tempesta d’estiu havia provocat apagades de llum a la ciutat, sobretot als fanals de les vies públiques. Una avaria que en poc temps estaria arreglada, almenys això havien dit les autoritats. Barcelona sense llum pública al carrer era diferent, fins i tot des del passeig de Gràcia es podien veure moltes més estrelles que en altres nits.

—Maria, anem a Montjuïc. He de mirar una cosa. No et puc dir res. Anem.

Ella el va seguir, van agafar el cotxe i en pocs minuts estaven aparcant en una esplanada. Tenien Barcelona als seus peus, amb molt poca llum, només la de les cases i edificis; els fanals públics estaven apagats, i es podia contemplar un cel estrellat com mai no havien vist. No van sortir del cotxe. Es van mirar: s’estimaven, des de feia un temps intentaven sortir del laberint sense aconseguir-ho. Se sentien perduts, només es tenien l’un a l’altre. Es van abraçar. Maria estava desolada, però no obstant això la presència de Miquel al seu costat li transmetia un sentiment inexplicable. Ara més que mai tenia ganes de fer l’amor amb ell. Miquel la va besar tendrament als llavis. Dins del cotxe, es van treure la roba i els seus cossos van tremolar, com si fossin dos adolescents. Van fer l’amor sense pensar en res. Tot s’havia aturat, fins i tot aquell cel carregat d’estels de Barcelona semblava pres dins una llacuna del temps. El llampec de l’orgasme els va deixar exhaustos. Maria es va recolzar al pit de Miquel. Ell acariciava la seva esquena nua mentre contemplava les estrelles, pensant en moltes coses alhora. La seva mirada es va quedar fixa en un punt del firmament: era la constel·lació de l’Óssa Major, que estava just damunt mateix del cel de Barcelona. Aquella era la constel·lació del Drac, el guardià del jardí de les Hespèrides. Era el mateix drac que el va transformar a ell, que li va canviar la vida quan va adonar-se del que sentia per Maria, una nit semblant a aquella. Va tancar els ulls, però dins la seva imaginació encara perdurava la resplendor dels punts lluminosos del Carro, les estrelles que formen l’Óssa Major. Va recolzar el seu cap sobre el coll d’ella. Lentament va obrir els ulls, l’esquena de Maria era blanca com la neu i ressaltava en la foscor de la nit. Miquel la va recórrer amb la vista, va anar seguint les pigues disperses que la cobrien. Aquelles mateixes pigues que havia descobert al seu cos el mateix dia que va saber que l’estimava amb totes les seves forces. De cop i volta va tenir un sobresalt i es va apartar una mica per mirar-li millor l’esquena. Maria va notar el canvi:

—Què passa, Miquel?

—Maria, les pigues de la teva esquena…

—Què els passa? Sí, de petita encara en tenia més, ja ho saps…

—És que no m’ho puc creure.

—Però, què passa?

—És l’Óssa Major, Maria, està gravada amb pigues a la teva esquena; coincideixen amb l’Óssa Major! A la teva pell… És increïble! Mira el cel. Maria es va incorporar i va mirar; l’Óssa Major era just damunt de la ciutat.

—No pot ser… No és possible…

—Què passa?

—Ets tu, Maria, en tu hi ha la clau… Ara ho entenc tot. Precisament a la teva esquena està dibuixat un mapa estel·lar, l’Óssa Major. El teu avi ho sabia. T’ho va dir, però no el vam entendre. Ara ho veig clar.

—Potser només és una casualitat… Però què té a veure tot això amb…?

—Així en la terra com en el cel. Ara mirem a través del mirall… No ho entens? Sortim fora: vull comprovar una cosa, i si tinc raó crec que podrem sortir del laberint.

Es van vestir. Miquel va estendre un plànol de Barcelona sobre el capó del cotxe i va anar marcant amb un cercle les obres més importants que va construir Gaudí. Després va unir els cercles entre si amb línies rectes.

—Això és increïble! Les obres de Gaudí construïdes a Barcelona formen una constel·lació que coincideix amb l’Óssa Major… Mira el cel, Maria, és com un immens mirall. Així en la terra com en el cel.

—Però…

—Ara tot em sembla molt més clar. Només ens falta comprovar una última cosa. Recorda les paraules d’aquell home; era un dels set cavallers, duia el medalló amb la lletra beta, ell va desxifrar el missatge del pare Jonàs. Te’n recordes?

—Meeerac… no va ser aquesta la paraula que va dir abans de morir?

—Sí. Tinc un pressentiment; si aquest nom està relacionat amb l’Óssa Major, ja no tindré dubtes. Crec que podrem desxifrar les set endevinalles del quadern del teu avi.

Maria estava desconcertada. Els ulls de Miquel es van il·luminar:

—Hem de tornar a casa immediatament.

Van entrar al cotxe i sense dir ni una paraula van tornar a casa al límit de la velocitat permesa. Quinze minuts després eren davant de l’ordinador. Poc després va trobar el que buscava.

—Eureka!

Maria estava al seu costat i va pronunciar…

—Dubhe, Merac, Phecda, Megrez, Aliot, Mizar i Alcor, Alcaid… Els noms de les estrelles de l’Óssa Major. Però, a més, les constel·lacions s’ordenen amb les lletres de l’alfabet grec…

—Merac… Era Merac, que correspon a la lletra beta.

—No t’entenc…

—Quan vaig sortir de la biblioteca, el monjo aquell em va parlar del pare Jonàs i ens va ajudar a desxifrar el missatge. Quan li van disparar per l’esquena…

—Sí…

—Va morir als meus braços pronunciant aquesta paraula… Merac. És realment al·lucinant. Ho veus? Merac és una de les set estrelles de l’Óssa Major… I cada estrella està associada a una lletra de l’alfabet grec i a cadascun dels set cavallers: alfa, beta, gamma, delta, èpsilon, zeta i eta. Et diu alguna cosa, això, Maria?

—Les endevinalles del quadern? Si, són set i tenen aquests noms.

—No pot ser una simple casualitat, Maria, no ho crec. L’Óssa Major està en tu. Tu ets el reflex del cel. Gaudí va construir els edificis a Barcelona seguint la constel·lació de l’Óssa Major, la mateixa que tu portes gravada a la pell. Una constel·lació on cada estrella té un nom.

—I una lletra de l’alfabet grec… en total set. Crec que tot encaixa. Ara sí que reconec el meu avi. N’estic segura, les set endevinalles corresponen a les set estrelles.

—Ja tenim les pistes per resoldre les endevinalles. Ara ja sabem on buscar. Tu ets el mapa, Maria.

—La part del mapa que faltava, me’n recordo.

—Sí, i l’altra meitat era al drac. Això es el que deia el quadern. Havíem d’anar al drac de la Tercera Porta.

Miquel va buscar al prestatge.

—Què fas? —va dir ella.

No va contestar. Era un llibre de fotografies de les obres de Gaudí. Miquel va buscar la imatge del drac de la Tercera Porta, el de la finca Güell, i llavors ho va veure.

—Déu meu! Era aquí des del primer moment i no ho hem sabut veure. El drac ens ho va dir —va exclamar Miquel molt excitat, i amb un llapis va dibuixar les línies sobre la fotografia del drac.

—Però em vols dir què has trobat?

—La forma del drac de la Tercera Porta correspon a la posició de les constel·lacions del Drac i d’Hèrcules. A la seva cua hi ha l’Óssa Menor, les boles punxegudes indiquen la posició de les estrelles —li va dir mostrant-li el dibuix.

—És veritat —va fer ella.

—I tu, Maria, ets la part del mapa que faltava: l’Óssa Major… Mira!

Llavors va tornar a agafar el mapa estel·lar i el mapa de Barcelona on havia assenyalat la constel·lació.

—Així en la terra com en el cel. El que hi ha dalt és com el que hi ha baix. Ara mirem a través de miralls. Aquestes dues claus coincideixen plenament. No pot ser més clar. L’estrella Dubhe és alfa, Merac és beta, Phecda és gamma, Megrez és delta… Això és el carro, i els tres bous que l’arrosseguen són Aliot, que correspon a la lletra èpsilon, Mizar i Alcor són zeta i l’última, Alcaid, és la lletra eta…

Miquel va agafar el plànol de la ciutat amb els edificis construïts per Gaudí marcats amb un cercle i els va anar assignant l’estrella de l’Óssa Major que li corresponia, amb la lletra de l’alfabet grec. Maria de cop i volta ho va entendre tot.

—És realment increïble. La casa Vicens és alfa; beta el parc Güell; gamma, la Sagrada Família; delta, la Pedrera… —Miquel va continuar— èpsilon, la casa Batlló; zeta és la casa Calvet, i eta, el Palau Güell…

—Les set lletres de l’alfabet grec, i cadascuna correspon a una estrella de l’Óssa Major i a una obra de Gaudí…

—Crec que hem trobat la manera de resoldre les endevinalles…

—I només ens queda un dia.

Tenien ganes de trucar a Taimatsu per explicar-l’hi tot. Havien trobat un sentit, una relació, i potser podrien desxifrar els set enigmes del quadern. Ja era molt tard i van decidir no molestar-la a aquelles hores; més que res perquè l’endemà se n’anava a París amb el primer avió. Van pensar que el millor seria trucar-li l’endemà al matí. Sabien que Taimatsu hauria d’absentar-se uns dies de la ciutat, però s’alegraria de saber el que havien descobert, i a més els seus coneixements de l’obra de Gaudí els serien de gran ajuda si tot el que passava per la ment de Miquel i Maria es confirmava.

Maria va anar a buscar les fotocòpies del quadern de l’avi que havia fet la seva amiga. Va buscar la pàgina de les endevinalles, en va fer una còpia a la impressora multifunció i després al costat de cadascuna de les lletres de l’alfabet grec hi va escriure l’edifici corresponent:

—Tenim molta feina, hem de recórrer Barcelona buscant els edificis, les estrelles que formen l’Óssa Major, i resoldre les endevinalles per trobar els símbols.

—Però abans hem de pensar, buscar informació dels edificis.

—Sí, és clar, però no ens queda gaire temps.

45

Ja es feia de dia i encara estaven donant voltes als enigmes. Miquel va mirar el rellotge. Eren les sis del matí. Vint-i-quatre hores, aquest era el temps límit.

Però quin sentit tenia aquell recorregut? Per què l’avi els obligava a anar a cadascun d’aquells edificis? El recorregut els conduiria a la pedra? S’havien de posar en marxa ja havien perdut massa temps estudiant, analitzant les fotocòpies, intentant resoldre les endevinalles.

—Hem de començar a buscar als edificis. Anem —va dir Miquel després de guardar-se a la butxaca la pàgina amb totes les endevinalles.

Maria no va contestar. Miquel es va girar i la va veure allà, damunt la taula amb tot de papers, llibres, guies; s’havia quedat adormida sense que ell se n’adonés. I quan era a punt de despertar-la amb suavitat va sonar el mòbil.

—Sóc Àlvar. Veniu a la llibreria. És important.

—Ara?

—Ara.

—De què es tracta? Què vols?

—Per telèfon no. He estat investigant i crec que tinc alguna cosa.

—Bé, d’aquí a una hora serem aquí.

—En mitja… I no tardis.

Àlvar Climent va penjar. Miquel va mirar el rellotge; era un quart de deu. Ara tenien menys de vint-i-quatre hores.

Miquel va despertar Maria, la va besar al coll, li va fer un lleuger massatge a l’espatlla.

—Desperta’t… Hem de marxar. Ha trucat Àlvar i sembla que ens ha de dir una cosa important.

Un cotxe de policia s’esperava al portal. Mortimer volia veure’ls a les dependències policials de Via Laietana, els va informar l’agent. Miquel li volia dir que no, que es negava a acompanyar-lo, però després va pensar que el millor seria treure’s la policia de sobre, i trobar-se amb Àlvar.

—M’hauran d’explicar moltes coses —va dir Mortimer després de fer-los entrar en un dels despatxos de la primera planta.

—No sé per on començar —va dir Miquel desganat.

—Començant —va afegir Mortimer en un to poc conciliador.

Nogués observava tota l’escena en silenci.

L’interrogatori va ser llarg i pesat. Maria i Miquel van intentar desentendre-se’n, fugir d’estudi tant com podien. No es fiaven d’aquell policia. A més, què podien explicar? Aquella història no era perquè els tanquessin a la presó sinó directament al manicomi.

—Vostès ja deuen saber que amagar proves en una investigació policial és un delicte —va mastegar Mortimer després de mitja hora d’intens interrogatori.

—Li dic que no tenim res. No sabem res. Ni tan sols sabem què pintem nosaltres en tota aquesta història. No sabem de què va.

—Em resulta molt difícil de comprendre… Vostès s’adonen que els hem trobat a tots els llocs on s’ha comès un crim? No m’expliquin pel·lícules i parlin.

—Creu que jo he participat en tots aquests crims? —va dir Miquel.

—No. El que creiem és que vostè sap alguna cosa que podria ajudar-nos a resoldre aquest cas, alguna cosa que pot ajudar-nos en les nostres investigacions, i no entenc per què no col·labora —va intervenir Nogués amb un to molt més amable que el del seu cap.

—El meu avi, el van matar i vostès han d’esbrinar qui ho va fer —va dir Maria.

—Sí, no fa falta que m’ho recordi, ja sé quina és la nostra feina. Però ens facilitaria les coses el fet que parlessin, que no ens amaguessin coses, que ens ajudessin a establir la connexió entre tots aquests crims. Com està tan segura que el seu avi va ser assassinat?

—No pot ser que se suïcidés. D’això sí que n’estic molt segura —va dir Maria.

Van continuar fent-los preguntes. Però ells es mantenien ferms, no dirien res.

—Sap que amb el que tenim podem tancar-lo? —va dir Mortimer a Miquel. No va contestar—. Se’n poden anar —va afegir amb un to i un gest de pocs amics.

Quan van sortir del despatx, Nogués va obrir una carpeta que tenia sobre la taula.

—Estan nets, com una patena, inspector. Són dos ciutadans normals. Hem investigat els seus comptes, els hem rastrejat. Res fora del normal. No pertanyen a cap secta ni partit polític. Es gasten els diners com tothom, voten l’esquerra, paguen hipoteques. Els tenim controlats. Expedients brillants. Ja ho sap, ella és historiadora i ell un prestigiós matemàtic que fa classes a la universitat. Un autèntic cervell. Va darrere del premi Nobel. Cap vici inconfessable. L’última pel·lícula que van llogar al videoclub va ser Jules et Jim.

—Què és això?

—Una vella pel·lícula francesa. Va d’amor.

Nogués va continuar inspeccionant l’expedient.

—El matemàtic, de jove, va ser campió d’Espanya d’esgrima.

—Esgrima?

—Això he dit, inspector.

—O sigui que són dos bons ciutadans que paguen impostos i estan lligats a una nòmina.

—Normals, inspector; ja l’hi dic.

—Doncs estem fotuts; seguim sense tenir cap prova, res de res.

Mortimer va sortir i Nogués es va quedar sol llegint l’expedient. Per descomptat es tractava del cas més estrany que havia caigut a les seves mans des de feia un bon grapat d’anys. En quin embolic s’havien ficat aquella parelleta? Si jugaven a detectius ho tenien bastant malament. Nogués arrufava el nas, ho veia magre. Hauria de revisar els arxius que tenien a les dependències sobre sectes satàniques. L’últim cadàver, el que havien trobat a l’aparcament, certament l’havia desconcertat. Què feia un ucraïnès ficat també en tot aquell assumpte tan embolicat? Perquè era clar que es tractava del mateix cas. No era un ajustament de comptes entre bandes. Això ja ho havia rebutjat; aquells tipus violents es mataven a trets entre ells i no anaven pel món tallant-se el cap amb una espasa. En això estava pensant quan va entrar Mortimer.

—En tenim dos més.

—Dos cadàvers més? Quin dia que ens espera demà!

—Un tipus cremat viu a l’interior d’una llibreria i una japonesa.

—També cremada viva?

—Sí, però per dins. On anem primer?

—Tu a la llibreria. Jo m’encarrego de la japonesa.

46

Bru no es podia creure el que un policia li acabava de comunicar per telèfon. Quan va arribar a casa de Taimatsu ella ja no hi era, una ambulància l’havia portat a l’Hospital del Mar.

Ell mateix va conduir el vehicle. Va aparcar en bateria davant del mar. Es va presentar com a amic de la noia i el van conduir fins al dipòsit. En veure-la va tenir un rodament de cap, no s’ho acabava de creure, es volia morir. Taimatsu era com una flor de lotus esfullada, damunt d’una taula de disseccions. La va reconèixer. Va fer esforços per no plorar i no esfondrar-se davant tota aquella gent. Bru no havia plorat des que era un nen. Ni tan sols ho va fer quan va morir la seva mare. L’odi que va experimentar cap al seu pare en aquell moment va ser més fort que tot el dolor que havia sentit quan es va assabentar de la mort de la seva mare. Aquell cabró no li va permetre veure-la.

Va sortir de l’hospital i es va acostar al passeig Marítim, que donava a la platja de la Barceloneta. Volia baixar i llançar-se al mar. Nedar i nedar fins a esgotar-se, submergir-se en l’aigua blava fins a no sentir cap dolor. Però abans havia de fer una cosa. Aquella salvatjada la pagarien ben cara. Els eliminaria tots. En acostar-se al seu cotxe va veure arribar l’oncle de Taimatsu. Ara no podia ni havia d’enfrontar-se a ell. Els assumptes amb Fumiko quedarien per més tard. No hi oposaria resistència. Ja no li quedava res.

47

Un cordó policial impedia l’accés al carrer Freixures des de Sant Pere Més Baix. Dintre del carrer un camió de bombers acabava la seva feina. Un fum negre i espès ho envaïa tot. Miquel i Maria es van acostar fins a la cinta groga. Un policia els va impedir el pas.

—Què ha passat? —va preguntar Miquel.

—S’ha cremat una llibreria.

—Hi havia algú dintre?

—El llibreter. Per favor, marxin; no estic autoritzat a donar cap tipus d’informació.

—És que nosaltres el coneixem; som amics del llibreter.

—Ho eren; pel que sembla ha mort. S’han endut el cadàver en una ambulància.

Es van separar de la cinta. Miquel va mirar al fons. Li va semblar reconèixer l’ajudant de Mortimer entre els policies i bombers que s’amuntegaven a l’entrada de l’establiment.

—Hem de marxar, Maria. No podem exposar-nos. Mira, és Nogués, l’ajudant de l’inspector; si ens veu ens pot complicar les coses —va dir Miquel.

—L’han assassinat.

—Això és evident; no es tracta d’un incendi fortuït. Quan m’ha trucat semblava molt nerviós. Havia descobert alguna cosa i volia passar-nos la informació.

—I ara què fem?

—Anar-nos-en abans que ens matin a nosaltres. Tenim molta feina i poc temps per fer-la…

48

Van anunciar la visita i Jaume Bru va ordenar que els deixessin passar. Els estava esperant. Bru sabia que no trigarien a presentar-se per demanar-li comptes. No li importava. Gairebé ho desitjava. Només va entrar Yasunari, els altres dos japonesos es van esperar fora.

Yasunari i Bru es van mirar, però sense odi. Mentre es dirigiria a casa de Bru, Yasunari havia imaginat mil i un turments. Però el seu pare havia estat clar: Bru havia de morir amb dignitat; la mateixa que li havien negat a Taimatsu. L’hi devia a ella. Yasunari no hi estava d’acord; ell volia fer-lo patir, molt. Però quan Yasunari es va enfrontar a la mirada d’aquell home abatut, es va adonar que estava equivocat. Bru estimava Taimatsu. Bru ja no era del món dels vius i només anhelava, si és que existia un més enllà, reunir-se amb Taimatsu.

—És l’hora —va dir Yasunari oferint-li l’estoig que contenia l’espasa de samurai.

—Ho sé, però necessito deu minuts. No pateixis, no m’escaparé. El meu camí ha arribat al final. —El japonès va dubtar—. Deu minuts, Yasu. Si no me’ls concedeixes em veuré obligat a matar-te. I no dubtis que ho faré. Deu minuts —va repetir—. Després pots fer de mi el que vulguis.

—Bé, m’esperaré.

Bru va sortir del despatx.

Jaume Bru va ordenar a la infermera que abandonés l’habitació. Ella va deixar el llibre que estava llegint al malalt sobre el sofà i va sortir.

—Ha de ser molt important el que m’has de dir per venir a visitar-me a aquestes hores i interrompre la lectura —va dir l’esquelet vivent amb un fil de veu.

Bru no va poder evitar llegir el títol de la portada del llibre. A aquell bord li estaven llegint sant Joan de la Creu.

Això va recitar el vell decrèpit i després, fent espetegar la llengua, va dir:

—Un excel·lent poeta. Cap no ha parlat del nostre Déu com ell del seu.

—Jo no tinc Déu.

—Has vingut a parlar-me de teologia? —va bromejar el vell. En aquell moment Bru li hauria arrencat el cor amb les seves pròpies mans.

—Per què vas ordenar matar-la? Què t’havia fet? I d’una manera tan… —se li va trencar la veu i no va poder continuar.

—… Brutal? Jo no vaig ordenar fer-ho, però em va semblar una excel·lent idea.

—Per què?

—Per què! No hi ha un perquè. O potser sí. Ets feble, fill. No has après res.

—L’estimava.

El vell el va mirar de fit a fit, amb odi i amb fàstic.

—Aquesta és la raó. No t’has adonat que l’amor et converteix en un esclau? Què volies? Compartir la resta de la teva vida amb ella? Això és el que t’he ensenyat?

—Tu… tu. —Bru no sabia com continuar—. Tu no m’has ensenyat res! Tu mai no vas voler un fill, sinó un animal amb un cor salvatge.

—T’equivoques. Sempre he buscat el teu ascens espiritual. Tenim una ànima, i la teva pertanyia a l’infern. Si haguessis entès alguna vegada la gran felicitat que pot proporcionar-te el mal… és un estat de gràcia infinit, un foc interior que et crema per dintre incessantment… Bah! En el fons tu no pots comprendre-ho perquè… ets bo. Ni tan sols quan va morir la teva mare i te’n vaig donar l’oportunitat vas ser capaç de fer-ho, de trencar vincles, de descendir als inferns.

Aquell bastard havia matat les dues dones que més estimava. Bru no ho podia entendre. Aquell monstre, aquella bèstia immunda no podia ser el seu pare. El que realment li sabia greu era no poder matar aquella bestiola mil vegades. Només podia fer-ho una sola vegada. Una maleïda vegada! El món era nauseabund i injust. La fúria salvatge creixia en el seu interior, i llavors va sentir un huracà interior que l’empenyia a bastonejar totes aquelles màquines que mantenien amb vida aquell àngel del mal, a arrencar els cables que permetien que aquella bèstia dels abismes continués vivint. La fúria de Bru es va multiplicar; aixecava una màquina i la colpejava contra una altra. Bru era un vendaval que ho arrasava tot mentre cridava:

—Vés-te’n amb el teu déu! Entra a l’infern maleït bastard, i asseu-te a l’esquerra de Satanàs!

El vell, abans de morir, va proferir un bram que no era d’aquest món. Un crit atroç i violent on dolor i goig semblaven barrejar-se a parts iguals mentre el seu rostre adquiria una expressió de profunda pau. Amb una sacsejada última que va estremir el que quedava del seu cos, va lliurar la seva ànima al senyor dels inferns. Tres infermeres, alertades pel terrabastall, van entrar a l’habitació. Es van quedar horroritzades al costat de la porta. Bru havia destrossat la cambra, tots els aparells, i el malalt jeia sense vida amb una de les màquines clavada al pit.

—Fora, fora! —va cridar Bru.

El seu rostre desprenia foc, i aquell crit ordenant-los que marxessin va sonar desmesurat, descomunal. Les infermeres van arrencar a córrer davant aquella bèstia furibunda. Bru, suat i amb un aspecte de llop mutilat, va sortir al passadís. Tenia les mans plenes de ferides i ensangonades. Va entrar a l’ascensor i va baixar fins a la seva planta. El criat es va apartar quan el va veure d’aquella manera, amb la mirada perduda, avançant fins al seu despatx.

El japonès l’estava esperant dempeus, en la mateixa posició que l’havia deixat Bru quan li havia demanat deu minuts. Bru ni tan sols el va mirar. Va despenjar el telèfon i va marcar un número.

—Mata’ls tots, Yuri! Tots! Ja saps on es reuneixen. No importa el preu; et pagaré el doble del que em demanis. Mata’ls com a gossos!

Va penjar.

Llavors Bru es va enfonsar a la cadira i es va abandonar sobre la taula, deixant caure-hi cap i braços al damunt.

—Taimatsu, Taimatsu! —implorava.

En aixecar el cap, amb els ulls ennuvolats pel plor, va veure, com a través d’un mirall entelat, la figura de Yasu davant seu amb l’estoig entre les mans.

—És l’hora —va dir Yasunari oferint-li l’espasa.

—Sí, és l’hora.

Bru va obrir el calaix del mig del seu escriptori.

—Nosaltres ho fem així.

Va introduir la mà dreta al calaix, en va treure una pistola, va apuntar al pols i es va rebentar el cap d’un tret.

49

Nogués va pensar que hi havia dies que era millor no sortir de casa; aquell era un d’aquests dies. Una japonesa assassinada, un llibreter socarrat i ara una amanida de trets al pla de Palau.

Van arribar al lloc dels fets quatre minuts després de rebre la trucada de comissaria. L’acompanyaven tres agents. Quan van baixar del vehicle els ocells havien volat. Durant el trajecte va intentar localitzar el seu cap a través del mòbil. On dimonis era Mortimer?, va pensar Nogués. No l’havia vist des que havia anat a cobrir l’assassinat de la japonesa.

Els empleats i amos dels basars s’amuntegaven als porxos al costat d’una legió de curiosos, i es van haver de desplaçar a empentes per obrir-se pas.

—Els he avisat jo —li va dir un pakistanès només veure’l arribar.

Era un home jove, esdentegat i que vestia de fosc a la manera occidental. Era el propietari d’una botiga d’electrodomèstics. La meitat del gènere, va suposar Nogués, era material procedent dels xoriços d’estar per casa que rondaven pels voltants desplomant els turistes. Però Nogués no s’havia desplaçat per això.

—Moltes bales, moltes… tenia la botiga plena i han sonat molts trets —repetia assenyalant un portal situat entre una pensió de mala mort i un comerç de quincalleria—. Després han sortit corrent, patró. Molts homes. Sis, vuit…

—Com quedem? Eren sis o vuit?

—Vuit, eren vuit —va dir un altre individu.

—Se’n van anar amb dos cotxes, els tenien allí, aparcats —va dir el pakistanès assenyalant les cadenes que envoltaven l’Escola Nàutica, a l’altre costat del carrer.

Nogués i els policies van entrar a l’edifici desenfundant les seves armes. Sota l’ascensor hi havia una porta oberta. En traspassar-la van baixar per unes escales, els esglaons estaven tacats de sang. Al final, donaven als soterranis de l’edifici.

—Policia! —va cridar Nogués.

Era l’expressió que més li agradava. De vegades pensava que s’havia fet policia només per poder pronunciar-la, com a les pel·lícules.

Ningú no va contestar.

Al final de l’escala es van trobar en una espècie de celler ple de passadissos. Van avançar cobrint-se els uns als altres fins a arribar a una sala bastant àmplia. Al fons, malgrat la foscor, Nogués va veure el que li va semblar un altar; tenia una forma hexagonal i era de marbre negre. Van treure les llanternes, però abans que tingués temps d’encendre-la el seu peu dret va ensopegar amb alguna cosa tova. La va enfocar. Era un cadàver. Semblava un monjo: portava una caputxa i estava estès a terra, en un toll de sang. Un dels policies va buscar l’interruptor. Quan va il·luminar-se la sala, Nogués i els seus companys es van quedar sorpresos davant el que van presenciar.

Hi havia més d’una dotzena de cadàvers repartits per l’habitació; els havien cosit a trets.

—Quina brutalitat!

—Això sembla El Padrí, senyor —va dir un dels policies.

Nogués no va contestar, va avançar, temptejant, mentre es posava els guants. Què diables havia passat allí?

—No toqueu res fins que vingui la policia científica —va ordenar Nogués. Un dels seus subordinats es va avançar.

—Aquest sembla rus, senyor.

El policia havia registrat un cadàver que anava vestit amb una jaqueta creuada fosca. Tenia la cartera a la mà i va buscar a l’interior.

—Ucraïnès —va afirmar el policia oferint-li la documentació a Nogués.

—Estan tots morts, senyor —va dir un altre dels agents.

—Escorcolleu tot això i després sortiu fora. I no toqueu res!

Els policies es van repartir pel soterrani i van començar a inspeccionar pertot arreu. Nogués no es va moure. Va comptar els cadàvers: disset comptant l’ucraïnès.

—Collons —va exclamar Nogués sense poder reprimir-se—. Com xalaria Tarantino amb aquesta matança!

—No hi ha ningú més, senyor. Però miri això. Aquí dins hi ha una espècie d’aparell de tortura metàl·lic penjat del sostre, i a sota, una escultura que fa por veure-la.

—Una espècie d’ídol —va apuntar un altre policia.

—Espereu-me fora —va ordenar Nogués.

Quan es va quedar tot sol es va dedicar a fer una inspecció ocular de l’escenari. Es movia entre els cadàvers buscant algun indici. La cosa era clara; allí es reunien un grup de sonats que adoraven el diable o a la mare que el va parir i es dedicaven a rituals satànics. A la meitat de la festa havien irromput els ucraïnesos i els havien caçat com a conills. Molts dels cadàvers presentaven orificis d’entrada per l’esquena i estaven estesos de cap per avall. Quan van arribar els ucraïnesos i van començar a disparar els encaputxats van córrer en totes direccions. No els va servir de res. Només un dels agressors havia mort, amb un parell de bales que li havien travessat el pit. Els altres s’havien escapat una vegada acabada la feina, quina brutalitat. El que Nogués no sabia era el motiu d’aquella matança.

Llavors ho va veure: a terra, en un racó al costat de l’altar hi havia un palet de xupa-xups. Es va ajupir, va agafar el bolígraf i va separar el palet del racó. Després va treure una bossa i el va introduir dins. Va guardar la prova a la butxaca de la seva americana.

Nogués va aixecar la tapa del seu mòbil i va marcar un número. Es va esperar. Van ser dos breus segons fins que va començar a sonar City Life, una tonada que li era coneguda, a pocs metres d’on es trobava. Nogués va mirar a la seva esquerra i va avançar entre els cadàvers. City Life continuava sonant cada vegada més a prop. Nogués va donar la volta al quart cadàver.

—Collons, collons, collons! —va exclamar, sense poder-se creure el que estava veient.

50

Miquel i Maria van sortir de la boca del metro de Fontana. Van pujar per Gran de Gràcia fins a la plaça Trilla i van creuar a l’esquerra. Un minut després van entrar al carrer Carolines i van avançar fins al número divuit. Van contemplar una mica allunyats el bell edifici. Era una llàstima que quedés tancat en un carrer tan estret, va pensar Miquel. Van creuar a l’altre costat del carrer per veure’l millor.

La casa Vicens era la primera obra construïda per Gaudí. Va ser Vicenç Montaner, comerciant de rajoles, qui va contractar el projecte. Gaudí la va iniciar el 1883, i l’acabava cinc anys després. Era un edifici d’inspiració mudèjar situat a Gràcia, quan el barri, per aquell temps, era una vila separada de Barcelona. La façana estava coberta de ceràmica decorada. Les línies horitzontals de la planta baixa i primera contrasten amb el terrat, adornat amb línies verticals. El primer que va atreure les mirades de tots dos va ser la reixa, la forja feta amb una varietat de palmeres autòctones que es diuen fulles de margalló…

—Palmeres… Miquel, ja hem trobat les palmeres…

—Alfa: «Entre palmeres i clavells gira el sol de l’ànima». —Miquel va recitar l’endevinalla, i va afegir:

—Ara hem de buscar els clavells.

Al mateix temps que recitava, Miquel vigilava una banda i l’altra del carrer. Ens vigilen, ho sé, n’estic segur, però no puc veure’ls, va pensar.

—Què et passa?

—Maria, sé que són aquí, ens vigilen.

—Però no faran res. No faran res fins que trobem el que volen.

—No n’estic tant segur —va contestar amb inquietud—. Si ens maten ara, s’acabarà la carrera i ells guanyaran —va afegir Miquel.

—Però tampoc no tindran allò que han buscat durant segles.

—És possible que tinguis raó, però no podem confiar en res.

Van creuar el carrer, acostant-se a l’edifici, recorrent la façana. En el projecte inicial la casa tenia un considerable jardí que arribava fins a l’avinguda Príncep d’Astúries, a més d’una font impressionant, parterres i un pavelló en una de les cantonades.

—Crec que al parc Güell hi ha la part del reixat del jardí que van treure per fer reformes. De fet l’aspecte de la casa no és ni de bon tros el que va projectar Gaudí —va dir Maria sense deixar de recórrer la façana.

—Espero que les reformes no hagin eliminat les pistes… —va comentar Maria. Estaven excitats, amb els cinc sentits oberts i centrats en l’obra que tenien davant. Van estar buscant clavells i no en van trobar. Miquel va decidir consultar les seves notes, recollides la nit anterior. Havia anotat que al solar on es va construir la casa Vicens creixien unes flors que tenen per nom clavells de moro, de color groc. Gaudí va decidir decorar les rajoles de la façana amb aquestes flors.

—Són aquí! Ja tenim els clavells, Maria. Són les flors grogues de les rajoles… clavells de moro… Les flors que creixien al solar abans de la construcció —va dir quan va aconseguir localitzar-les. Maria va afegir:

—Al meu avi li agradava fer jocs de paraules. De vegades m’ho posava difícil.

—I llavors, què creus que deu significar «gira el sol de l’ànima»?

—Em sembla que ja ho tinc… Aquesta és fàcil: «Gira el sol…». Gira-sol.

—És clar! Podria ser «gira-sol de l’ànima»…

—Segur que en la simbologia de Gaudí el gira-sol ha d’estar relacionat amb l’ànima.

Van continuar buscant. Miquel, però, de tant en tant es girava a una banda i un altra i es preguntava en silenci… Quin sentit té aquest recorregut?

Els va sorprendre la sargantana, o el petit drac forjat en una de les finestres que semblava amenaçar els transeünts que passaven per la vorera. El reixat de la casa, situada a mà esquerra, estava obert, amb un cotxe aparcat al fons. Maria va entrar. En aquell espai tancat hi havia grans palmeres; dominava la penombra. Allí hi havia la tribuna, es va dir Maria. El cor li bategava amb força, notava com l’excitació anava creixent… però encara no havien trobat els gira-sols. Maria va alçar la vista i es va quedar uns instants paralitzada…

—Miquel, Miquel!

—Que passa? —Ella estava amb el cap aixecat.

—Els gira-sols!

Entre les ingènues frases: «Sol solet, vine’m a veure», «Oh, l’ombra de l’estiu» i «De la llar el foch, visca el foch del amor», just a la part alta de la tribuna adossada a la casa que donava a l’interior del que havia de ser l’antic jardí, al capdamunt hi havia la ceràmica en relleu.

—Gira-sols! La representació de l’ànima —va dir Miquel amb una sensació de triomf.

—Bé, ja tenim alfa… La primera estrella de la constel·lació de l’Óssa Major. El gira-sol. Anem al parc Güell: a l’estrella beta.

Van tornar fins al metro de Fontana, una parada més amb la mateixa línia verda i el metro els deixaria a Lesseps. El vagó estava ple i Maria va recolzar-se a ell intentant separar-se de la resta de viatgers. A la casa Vicens Miquel havia aconseguit inquietar-la. En aquella situació seria molt fàcil eliminar-los: un parell de ganivetades ràpides, confusió, s’obren les portes i l’assassí surt corrent del vagó amb total impunitat mentre els seus cossos sense vida cauen a terra, coberts de sang. Els llums van apagar-se uns instants i Maria va cridar.

—Què passa? —va dir Miquel acostant-la amb el braç contra el seu cos en il·luminar-se novament el vagó i davant la mirada inquisitiva dels viatgers que eren més a prop seu.

—Res, no és res…

—Tranquil·la, Maria —li va dir abraçant-la lleument mentre mirava els viatgers de la vora.

Van sortir del metro i van travessar alguns carrers fins a arribar al carrer Olot, just a les portes del parc.

Es van plantar davant la reixa d’entrada, flanquejada pels dos pavellons. En origen, un estava destinat al porter del parc, i el de l’esquerra, d’una volumetria que semblava tenir moviment, era una sala d’espera coronada per una alta agulla de disset metres que acabava en la característica creu de quatre braços de l’arquitecte. Davant seu s’obria el parc Güell, amb les seves places, camins, viaductes, ponts, escales i grutes. Maria va recordar:

—L’estrella Merac… L’endevinalla diu:

Van travessar la petita placeta, situada a un costat de la porta principal, i es van dirigir cap a la impressionant escalinata que es dividia en dos braços i conduïa fins a la gran plaça del teatre grec. En aquell moment el sol va quedar cobert per una capa de núvols.

—Estàs bé?

—Sí, continuem.

En pujar les escales principals van coincidir en la resposta i van dir al mateix temps.

—La salamandra?

Miquel es va aturar davant l’espectacular rèptil construït amb fragments de ceràmica de colors i va afirmar:

—És el símbol del foc per als alquimistes, a més… aquí dalt hi ha l’atanor, el forn on es fa la gran obra, la pedra filosofal… «Per a encendre el forn que il·lumina els fruits del jardí de les Hespèrides» —va recitar, i després va afegir—: Maria, hi posaria la mà al foc, ha de ser la salamandra.

—És cert, però hi ha una cosa que no encaixa… No ho sé, crec que hem de continuar buscant. Em balla un dubte dins del cap, és massa fàcil. A més, diu: «Vida li dóna la llum, encara que no tingui cent peus».

Durant una bona estona van estar buscant, comentant coses del projecte del parc que tant va il·luminar Gaudí i el seu mecenes Güell. En extensió es trobaven davant del projecte més ambiciós de Gaudí i, sens dubte, de l’obra civil més important: una urbanització, una ciutat jardí, protegida i també defensada pel reixat, i els dos singulars pavellons de l’entrada, a l’estil de l’època, així és com es construïen aquelles urbanitzacions a Anglaterra. Una actuació integral sobre una extensió de vint hectàrees…

—La simbologia del parc és realment fascinant… Inicialment Gaudí hi va projectar set portes, com a la mítica ciutat de Tebes. Però al final el projecte d’urbanització va fracassar. Només Gaudí va viure aquí… Vint anys… —va comentar Miquel, encara que tot això ella ja ho sabia.

—El meu avi i jo passejàvem per aquí quan era nena. Freqüentàvem el parc. Com podia no saber que ell va viure aquí, amb el seu mestre? És com si m’hagués estat preparant tota la seva vida per a aquest moment.

Eren molt prop de la casa rosa, on havia viscut Gaudí des de 1906 fins a 1925, un any abans de la seva mort. El petit Joan Givell, l’avi de Maria, quan va arribar a Barcelona a l’edat d’onze anys procedent de Riudoms es va instal·lar allí amb el seu mestre, van viure uns mesos a la casa rosa fins que es van traslladar al taller de la Sagrada Família. Es donava la circumstància que Gaudí no havia construït la casa rosa sinó que la va fer el seu ajudant Francesc Berenguer amb la intenció de convertir-la en una casa prototip d’aquella singular urbanització, la ciutat jardí del parc Güell. El nom de Torre Rosa, l’hi havia posat Gaudí mateix en homenatge a la Verge del Roser. L’any 1963 la casa va ser comprada per l’Associació Amics de Gaudí, que la van convertir en Casa Museu Gaudí, amb mobles, plànols i dibuixos de l’arquitecte.

Maria va continuar parlant:

—Hansel i Gretel s’alliberen, aconsegueixen cremar la bruixa a la cuina i tornen a casa amb un gran tresor…

Aquella idea no deixava de donar-li voltes al cap.

—Anem, ens queda molta feina —va dir Miquel.

Encara que, com havia dit Maria, hi havia alguna cosa que no els acabava d’encaixar, van decidir donar per bona la primera resposta: de moment el segon símbol, que corresponia a l’estrella beta, el parc Güell, era la salamandra. Quan eren a punt de sortir del parc, el cel es va aclarir; els raigs de sol ara incidien directament en els fragments de ceràmica, que semblaven brillar amb una intensitat fulgurant. Maria es va girar, va alçar el cap i des de baix va contemplar els bancs de la gran plaça, les escates del drac ondulant. La reverberació de la llum va crear un efecte òptic i per un instant va creure que el drac s’havia mogut. Uns passos més endavant Miquel la va cridar:

—Maria, anem… Què passa?

—Espera un segon, Miquel, crec que ens hem equivocat… —La llum del sol havia donat vida al drac, les escates del qual estaven formades pel peculiar trencadís de Gaudí. A més, Maria va observar una altra cosa. El drac era damunt de la sala hipòstila, sobre el temple dòric del parc, format per vuitanta-sis columnes dòriques encara que a la idea original n’hi havia cent; aquella sala havia de fer les funcions de mercat de la ciutat jardí. Maria va somriure i va exclamar:

—El meu avi no podia posar-ho tan fàcil. Sempre deia que de vegades la veritat la tenim tan a prop dels ulls que no som capaços de veure-la. El símbol beta no és la salamandra, Miquel…

—Llavors?

—És el drac. El drac igni… Mira, ho veus? —va dir assenyalant els bancs, i va continuar—: Fixa’t en la llum, els llamps de sol. La llum li dóna vida. A més, no és un centpeus encara que està sostingut per vuitanta-sis columnes.

—El drac igni no és un centpeus, té…

—… vuitanta-sis potes, però al projecte original eren cent —va completar Maria.

51

Van recórrer a peu el tram fins a l’estrella següent, Gamma, que corresponia a la Sagrada Família. Van caminar pel carrer Sant Josep de la Muntanya i van girar per Travessera de Dalt i Mare de Déu de Montserrat fins a arribar a Cartagena, després van continuar en direcció mar fins a l’avinguda de Gaudí. Va ser una bona passejada, encara que l’excitació els va impedir adonar-se de la distància recorreguda. I allí hi havia el temple, al final de l’avinguda.

L’endevinalla era:

No van creure necessari entrar al temple. Fins ara totes les endevinalles les havien resolt a l’exterior dels edificis, i la Sagrada Família, van pensar, no seria una excepció. La resta del matí se’l van passar mirant i remirant cada racó de les façanes, decebuts, sense trobar res. Mentre ell continuava explorant, Maria va decidir trucar a Taimatsu. Potser la seva amiga podria donar-li alguna resposta, alguna clau sobre el significat d’aquell recorregut, d’aquella cursa que feien contra rellotge amb la sensació sempre present que algú els vigilava de molt a prop. Necessitava la seva ajuda. Va fer uns quants intents, però contínuament li saltava el contestador automàtic.

—És estrany que no contesti. I si li ha passat alguna cosa?

—A aquesta hora Taimatsu ja deu ser a París. Segur que quan s’instal·li a l’hotel ens trucarà, no et preocupis. Ara el que hem de fer és concentrar-nos a trobar una escala sense esglaons, el signe que tanca els quatre cantons.

Maria hi va assentir, i al cap d’una estona, va bellugar el cap, fent un gest amb els ulls i les celles.

—Què passa?

—Res, és que el signe que tanquen els quatre cantons…

Miquel la va entendre sense que fessin falta més paraules i va exclamar:

—És veritat! Un signe tancat per quatre cantons és un signe dintre d’un quadrilàter.

—Un quadrat?

—Sí, i també un rombe, un rectangle, un trapezi, un trapezoide. Però m’agrada més un quadrat, a més, sé on n’hi ha un…

Mentre anaven parlant i per guanyar temps, van creuar la nau central de la Sagrada Família i es van situar just a la façana de la Passió, que dóna el carrer Sardenya. Les escultures eren obra de Subirachs, però la idea, el pla i la simbologia que hi havia d’haver l’havia traçat Gaudí abans de la seva mort. La façana de la Passió està orientada a ponent i representa la passió i mort de Jesucrist. Té tres portes d’entrada amb un porxo format per sis columnes i quatre campanars, i està dedicada a les virtuts teologals. Totes les escultures de Subirachs eren de línies geomètriques tallants, dures, nues. Maria va agafar la mà de Miquel. Tenia una mica de por, el cor li bategava amb força. No van trigar a situar-se davant la porta principal. Al llindar hi ha el símbol dels quatre elements, dos triangles units per la base. Un rombe… El van mirar en silenci. Però aquella figura no era un rombe, eren dos triangles units per la base, un altre clar exemple de la simetria dels miralls. A mà dreta, dos grups d’escultures que representen escenes de la passió, el Crist. A dalt i al nivell inferior, un grup de dones plorant, a l’esquerra un home que agafava el que semblava una estranya creu, encara que des de baix semblava un escaire. Als seus peus i encarat cap a l’entrada principal, el piló quadrat, seccionat obliquament a noranta graus, amb el laberint visible…

Maria es va situar davant el llindar de la porta principal mentre ell mirava a un costat i a un altre. Ella tenia una idea que no deixava de donar-li voltes pel cap i es va dir: «Si el que hi ha dalt és com el que hi ha baix, aleshores el que hi ha a l’esquerra és com el que hi ha a la dreta?».

—Així a l’est com a l’oest…

Miquel es va acostar:

—Aquí tenim el quadrat màgic. Conec el famós gravat Malenconia d’Albrecht Dürer, on també apareix un quadrat màgic… la suma de les caselles verticals i horitzontals és trenta-quatre.

—Sí, però en aquest la suma dels números sempre és trenta-tres… Dreta i esquerra, dalt i baix, ho entens?

—Això és el que hi ha tancat als quatre cantons! Aquesta és l’escala sense esglaons…! Has de comptar el número.

—Trenta-tres —va repetir Miquel i va afegir—: Però es tracta d’un signe i… espera… quin és el símbol de Crist…? Oi que va ser crucificat a l’edat de trenta-tres anys?

—La Passió… Una creu!

—La creu característica de Gaudí, la de quatre braços, corona gairebé tots els seus edificis. Aquell quadrat tanca aquesta creu.

—Una creu espacial.

—Exacte, Maria, em sembla que ja tenim el tercer símbol.

Ja tenien el gira-sol, el drac i la creu espacial, que corresponien a les estrelles alfa, beta i gamma. Només els faltaven quatre endevinalles per completar el joc.

Els quedava molt poc temps i no podien encantar-se; a més, sabien que els homes mènsula estaven a l’aguait.

52

Eren molt a prop de l’estrella delta, la casa Milà: la Pedrera. Maria va tornar a trucar a Taimatsu, però el mòbil de la seva amiga seguia sense respondre. Ell va intentar tranquil·litzar-la.

—Tenia feina a París, potser l’avió s’ha retardat i encara no ha arribat… Ja la coneixes, es pren la feina molt a pit. És capaç d’aïllar-se completament del món.

De sobte a Miquel el va envair una sensació d’incomoditat. Ella se’n va adonar.

—Què passa?

—Res.

—A mi no em pots enganyar.

—No t’has adonat que hem desxifrat tres enigmes a plena llum del dia i sense cap tipus de problemes…?

Maria va mirar al voltant. Ningú sospitós, tothom menjava i conversava amb els seus companys de taula amb absoluta normalitat.

—Ens observen, Maria; ara n’estic completament segur.

—Però esperaran que resolguem les endevinalles, esperaran que tinguem la pedra. Llavors ens mataran.

—Fins ara no han pogut. I jo no permetré que et passi res.

—Són assassins, Miquel, i van armats.

—No pensem en això ara; estem tan a prop. Em sembla que ens hauríem de concentrar en l’endevinalla següent.

—La Pedrera, delta.

—Tinc una idea del que pot ser —va dir Maria després d’acabar-se l’entrepà que es menjava per dinar.

—Ja has resolt l’endevinalla? —va preguntar ell amb sorpresa.

—No ho sé amb seguretat. La clau és trobar una relació amb l’edifici. En aquest cas és tota la casa la que fa referència a un sol símbol. Recordes la conversa amb Taimatsu sobre les arts del Japó?

—Sí, el bonsai, l’ikebana, el teatre de titelles… però no hi sé veure… no hi sé trobar cap resposta.

—No t’impacientis, no et vull influenciar. Per assegurar-me’n he de contemplar la Pedrera de prop.

L’edifici que tantes nits havien contemplat il·luminat des del seu pis estava ple de grups de turistes que no paraven de fer fotografies. Tots dos van estudiar l’edifici repetint mentalment l’endevinalla fins que Maria va dir:

—Les paraules de Taimatsu tenen sentit.

—A quines paraules et refereixes? No t’entenc.

—Al sui-seki…

—L’art de les pedres?

—Exacte… Recorda, ella ens ho va dir. No te n’adones? És una pedra! És tot l’edifici, les parets són pedres sense polir, la seva forma ondulant, el seu nom…

—Sí, pot ser un penya-segat, o una roca… és clar.

—I ara et pregunto: què hi ha als fonaments d’una ciutat?

—Una pedra…? La primera pedra.

—Sí, Miquel. Una pedra.

—És clar, i els guerrers de la teulada el que miren… és…

—La Sagrada Família. La nova ciutat.

—És una pedra. Un sui-seki. La pedra sense polir sobre la qual treballen l’obra els alquimistes.

—Ja tenim el quart símbol.

—El carro de l’Óssa Major al complet: gira-sol, drac, creu espacial i pedra.

Van continuar caminant pel passeig de Gràcia en direcció a èpsilon, al número quaranta-tres.

Anaven tan de pressa que Maria va caure a terra.

—Estàs bé?

—No és res, només he ensopegat… Continuem.

La casa Batlló és just al costat de la casa Amatller, amb una bella façana escalonada d’inspiració flamenca i obra de Josep Puig i Cadafalch; juntes formen un dels conjunts més bells de la ciutat, i en veure-les se sent la sensació de visitar un altre món.

Miquel va treure el paper i va llegir:

Maria va dividir la façana i la tribuna del pis principal en fragments, intentant allunyar-se del conjunt. Es va col·locar les dues mans al voltant de l’ull dret provant de limitar el camp de visió. Ell l’observava amb curiositat. Li hauria agradat trobar alguna resposta, però no hi havia dubte que l’experta en endevinalles era la seva estimada. Li va venir una idea al cap en pensar en Taimatsu: l’obra Els suïcides de Sonezaki; pensava en els ulls del corb, negres i brillants, on quedava impresa la terrible imatge del suïcidi.

—Què deu ser? —va preguntar Miquel.

Ella ja intuïa la resposta, era evident. El secret, com en les altres, consistia a relacionar l’endevinalla amb la casa que li corresponia. Ara ho veia clar; ho tenia allí, davant dels ulls, a la façana. Però va voler assegurar-se’n i va posar a prova Miquel:

—Els focs de Sant Elm… On apareixen?

—Als cementiris. En realitat és el fòsfor dels ossos de les calaveres que emana en forma de vapor de les tombes…

—Aquesta casa era coneguda popularment com la Casa dels Ossos, te’n recordes? Ens ho va explicar Taimatsu… —va dir Maria, i va afegir—: Bé, ja tenim el foc de Sant Elm.

—Els ossos —va dir Miquel amb cara pensativa—. Un foc que no aconsegueix il·luminar uns ulls perduts a les tenebres… —va prosseguir intentant trobar la resposta que ella ja tenia en ment—. Uns ulls foscos, potser?

—Però… tu tens els ulls negres i no obstant això no estan perduts en les tenebres, Miquel.

«Això és evident, sobretot des que et vaig conèixer», va estar a punt de contestar-li.

—Uns ulls buits? —va preguntar.

—Un rostre d’ulls buits… què és?

—Un mort, una calavera?

—Mira la façana i ho veuràs…

—No aconsegueixo concentrar-me, Maria, estic bloquejat… On vols arribar?

—Recorda la conversa amb Taimatsu: vam parlar del teatre de titelles del Japó…

—Els balcons, els balcons… És clar! Són màscares!… Era tan evident… tothom ho sap.

—El foc de Sant Elm no aconsegueix il·luminar els ulls de les màscares. No hi ha cap foc que pugui il·luminar-los, perquè no hi ha ulls. Només tenebres…

—Tu ja ho sabies, oi?

—Volia assegurar-me’n. Ja en tenim un altre: la màscara.

53

La van llegir tan bon punt van haver arribat a la casa Calvet, al carrer Casp. Eren les cinc de la tarda. Els faltaven tretze hores justes i encara no tenien res, va pensar Miquel, però ara tampoc no podien amoïnar-se per això: havien de continuar endavant sense entretenir-se i centrar-se en el nou edifici que tenien al davant.

La casa havia pertangut a Eduard Calvet, ric industrial tèxtil i militant de Solidaritat Catalana que compartia amb Gaudí l’amor per la pàtria i per la llengua. Segons els especialistes es tractava de l’obra menys representativa de l’estètica de Gaudí; l’arquitecte hi va imprimir la seva personalitat més a l’interior que a la façana.

Maria va mirar el xiprer que hi havia damunt l’entrada principal, sobre la senyera.

—Saps? Quan vaig llegir per primera vegada aquesta endevinalla vaig pensar en el xiprer de la Sagrada Família…

—A mi em va passar el mateix. Vaig pensar en el portal de la Caritat, en la façana del Naixement, decorat amb uns coloms blancs, símbol de puresa. El xiprer també és el símbol de l’hospitalitat, i per la seva manera d’alçar-se cap al cel també simbolitza l’elevació espiritual. Les seves arrels creixen de la mateixa manera, buscant el cor de la terra; símbol de l’Hades, l’inframón, d’aquí la seva relació amb els cementiris. Però la clau per resoldre aquest i tots els enigmes torna a ser buscar a l’edifici que assenyala l’estrella.

—Mira, damunt del xiprer: bolets, Miquel, són bolets.

—Tens raó. Sembla que el senyor Calvet era un gran afeccionat a recollir bolets i, a més, és tota una tradició a Catalunya… Potser es refereix a això? És clar, els bolets creixen al sotabosc, sota els arbres. Per això l’endevinalla diu que… encara que el vegis no el trobaràs damunt del xiprer.

—Podria ser un bolet… Però el més representatiu de Gaudí és l’Amanita muscaria.

—És als edificis de l’entrada del parc Güell —va comentar ell, i va prosseguir—: Hi ha qui afirma que l’arquitecte també va consumir Amanita muscaria; en aquella l’època molts artistes del modernisme la van provar. Al·lucinaven…

—És una llegenda; a més, recorda el que ens va dir Conesa. Però l’endevinalla…

—Maria, crec que és clar, només ens falta comprovar una cosa.

—Què?

—Vull saber a qui es refereix amb la…

—Sàvia follia?

—De moment acceptem com a vàlida l’ Amanita muscaria, el bolet dels contes, on viuen els nans i els follets… O el bolet dels bojos… De fet a Catalunya també es coneix com reig foll. Aquest bolet neix en forma d’ou de color taronja, com la seva germana, l’ Amanita cesarea; és comestible, exquisit i el bolet preferit dels cèsars. També es diu ou de reig, ou de rei.

—No coneixia aquesta faceta teva, que en sabessis tant de bolets.

—El meu pare era l’expert, jo només l’acompanyava.

Ja era tard quan van arribar a l’últim edifici de l’Óssa Major: el Palau Güell, que corresponia a la lletra eta. Gaudí el va construir per al seu mecenes, Eusebi Güell i Bacigalupi. A més de ser l’habitatge per als seus protectors, va idear l’edifici com a seu per als actes socials més importants, les vetllades i trobades culturals que agradaven a Güell. Gaudí va presentar al comte molts projectes sobre la resolució de la façana i el magnat català va triar el mateix que preferia el seu arquitecte. La façana, a la planta baixa i a l’entresòl, estava revestida de marbre, darrere era de maons. Dos arcs parabòlics amb una simetria perfecta donaven accés al palau per l’entrada principal. Van llegir l’endevinalla:

—Aquesta endevinalla em sembla que és la més complicada, la més hermètica —va dir Miquel.

—Sí, però alguna relació ha de tenir amb aquest edifici. Tots dos arcs són sota un escut de Catalunya amb una àguila al capdamunt, un escut singular. Pel que sembla, en el moment que el col·locaven Gaudí va preguntar a un transeünt com quedava i aquest li va contestar que horrorós. Llavors va ser quan l’arquitecte es va decidir definitivament a deixar-lo aquí.

Miquel es va acostar a les dues portes de l’accés principal. Mirava amb atenció les lletres de la forja. Hi havia una E damunt d’una porta, i a l’altra una G.

—Maria, aquí tenim les inicials d’Eusebi Güell. La primera lletra d’aquest estatge és una E. Els mags van veure la creu, el cor de la llum de Maria immaculada. Jo diria que es refereix a la E d’estrella… L’estrella dels reis mags, de cinc puntes.

—Hi ha una altra possibilitat. La primera lletra d’aquest estatge podria referir simplement al palau, una P.

Maria va continuar pensant en veu alta.

—Els mags van veure la creu i el cor de la llum… L’estrella dels reis mags… I on viuen, on habiten els reis?

—En un palau… el Palau Güell.

—Crec que si suposem que es tracta de la P de palau, hauríem de trobar una relació entre l’estrella dels reis mags i la primera lletra de l’estatge, és a dir, la lletra P de pare, de Palau.

Alguna cosa va passar fugaçment pel cap de Miquel.

—Maria, el símbol per excel·lència del cristianisme és el crismó… L’utilitzaven els constructors per a la clau de volta d’ermites, esglésies, temples. La P és cor de l’hòstia, és el pare, té creuada una X que simbolitza el fill, i en un costat té una alfa i a l’altre una omega… És a dir, principi i fi. Tot està contingut en aquest símbol. És la lletra de la inicial d’Eusebi, una E… però no d’estrella sinó d’eucaristia.

—L’eucaristia, representada en l’hòstia amb el crismó. Un cercle. Sí, podria ser el símbol. A més, el cercle és un símbol femení…

De totes maneres Maria dubtava. Intuïa que el seu avi no podia fer-l’hi tan fàcil. Va recordar que quan era una nena, ell solia posar algun petit parany en una de les endevinalles, sembrar el dubte. Era típic d’ell, i ella sempre estava previnguda. Durant tot aquell dia, de moment havien resolt els enigmes sense grans complicacions. I això era precisament el que la feia dubtar. No encaixava amb la personalitat de l’avi. Miquel, per la seva banda continuava relacionant, pensant, buscant.

—Gaudí va utilitzar lletres, inicials, símbols. La G de Gaudí o de Güell és en diferents llocs de les seves obres.

—I també la P, però no de palau, sinó de… parc Güell.

—A l’entrada. Mira, tinc la guia aquí.

Miquel va consultar la guia de Gaudí, amb fotografies dels edificis més emblemàtics. Va buscar el parc Güell i allí el tenia. Llavors es va quedar atònit.

—Mira… La inicial del parc, la lletra P.

Efectivament, dintre hi havia una estrella de cinc puntes, la dels reis mags, i a més, al cor de la llum, un pentàgon negre, és a dir: un pentàgon invertit. Maria en veure’l va dir:

—Els mags van veure el cor de la llum, el cor de l’estrella de cinc puntes, Miquel.

—En realitat és un pentagrama, conegut com a pentalfa. Es forma a partir del pentàgon que hi ha al seu interior, i al seu torn dins seu es forma un altre pentàgon. El procés és infinit, és un fractal geomètric. Ho hem de consultar, assegurar-nos si el pentàgon està relacionat d’alguna manera amb la Verge Maria. Encara que el pentagrama, més que amb la simbologia de l’Església, crec que s’associa sobretot amb cultes satànics. És més, crec que l’Església l’ha demonitzat… Maria, tenim dues opcions, o potser tres: l’eucaristia, el pentàgon o l’estrella de cinc puntes… El pentagrama.

—No… Només són dues… El cor de l’estrella, allí hi ha la figura del pentàgon… I, efectivament, el cercle, l’eucaristia. Aquest és el petit parany que va introduir el meu avi a la setena endevinalla.

54

Van tornar a casa. Necessitaven uns minuts de descans, agafar aire, després de tot el dia resolent endevinalles d’un edifici a l’altre. Ara necessitaven pensar. Maria va tornar a trucar a Taimatsu; estava realment preocupada, ja era molt tard i el seu mòbil continuava sense respondre. Miquel va aprofitar per investigar sobre la figura del pentagrama, va consultar a Internet i va prendre algunes notes.

—Maria, escolta el que he trobat:

En una altra pàgina sobre literatura anglesa on es comentava el poema medieval del cicle artúric titulat Sir Galwain i el cavaller verd s’hi deia, en referència al pentàgon:

Després de llegir això, Miquel va afirmar:

—La confusió està servida. Cercle, estrella, pentàgon?

—Perdona’m, no t’escoltava. Estic molt preocupada per Taimatsu, tot el dia li he estat trucant al mòbil i no ha respost. Hauríem d’acostar-nos a casa seva, a la Fundació, no ho sé… Podríem preguntar a Bru, l’empresari, em sembla que hi ha alguna cosa entre ells.

—Ara, a les onze de la nit? —va preguntar Miquel—. Està bé, tanco l’ordinador i ens n’anem.

—Espera, abans vull entrar al meu correu electrònic. Vull deixar-li un missatge, potser ha perdut el mòbil.

Maria va obrir el seu correu electrònic i va veure un missatge nou. Era de Taimatsu. Va mirar l’hora de la tramesa: les tres de la matinada. Havien passat gairebé vint hores.

—Vine, et vull ensenyar això.

Els dos van llegir a la pantalla:

55

Quan van abandonar l’edifici on vivia Taimatsu van dirigir-se directament a l’Hospital del Mar. Una veïna els va informar del que havia passat després de trucar insistentment al timbre del porter automàtic. «Se l’han endut aquest matí amb una ambulància», va dir. «Sí, pel que sembla una mort horrible».

La desolació es va apoderar d’ella mentre es dirigien a l’hospital amb taxi. Es va quedar en silenci, com atrapada en un malson. No es podia creure que haguessin matat la seva amiga. Per què no? Aquells assassins no era la primera vida que segaven sense contemplacions. Havien començat amb el seu avi i no pararien fins a trobar la pedra, fins a trobar-los a ells.

—Ens mataran a tots dos —va dir Maria—. Quan tinguin la pedra ens mataran.

Miquel no va contestar. Se sentia impotent, però, al mateix temps, amb prou ràbia per enfrontar-se amb aquells bojos assassins. No, ell no estava disposat a morir, sinó a vèncer.

Quan van arribar a l’hospital van preguntar a recepció i allí els van confirmar la terrible notícia. Maria va esclatar a plorar, desconsoladament. Miquel la va agafar en una abraçada.

—Anem, seu… això ha arribat massa lluny. Has de ser forta.

—Miquel, tot és culpa meva… Ho sabia. Què li deuen haver fet?

—Anem, hem de sortir d’aquí —va dir Miquel. Acabava de veure un rostre conegut al fons del passadís. Era Nogués, el segon de l’inspector Mortimer; estava parlant amb un empleat de l’hospital.

—Maria, hem de marxar de seguida —va repetir assenyalant Nogués. Però ella no es movia.

—No puc.

—Sí, sí que pots. Si ara no continuem fins al final tot això no tindrà cap sentit. Creus que a Taimatsu li hauria agradat que abandonéssim ara quan estem tan a prop?

—Però està, està morta…

—I nosaltres no hi podem fer res. En canvi, si ara no continuem, Taimatsu haurà perdut, el teu avi haurà perdut, tots haurem perdut… Recorda les paraules del teu avi: «Has de ser valenta». Hem de continuar endavant. Ja sabem que no perdonen; doncs bé, no hi tindrem pietat. Però abans hem d’acabar la feina. Anem!

Nogués els va veure sortir, però no va fer cap gest per aturar-los. Va treure el mòbil. Ells van decidir tornar a casa, recapitular, pensar bé quin havia de ser el pas següent. Es van acostar a la parada de taxis de l’entrada de l’hospital. Durant el trajecte un cotxe els va seguir de prop.

56

Van pujar al pis però no en van encendre els llums. Van comprendre que corrien un gran perill, els seguien. Ella va respirar profundament, va assossegar-se, havia de treure forces d’on fos. Miquel tenia raó: havien de continuar fins a arribar al fons. Havien començat una carrera contra rellotge i no els quedava gaire temps. Ara sabien que havien d’anar al parc Güell. Taimatsu havia confirmat tot el que els havia explicat el llibreter. Potser ell abans que el matessin havia arribat a la mateixa conclusió. El secret era allí, i a la cuina de la casa encantada els estava esperant al final del joc.

Van prendre un cafè carregat, la nit seria molt llarga. Miquel va mirar per la finestra.

—Són ells… Els he vist.

Maria va reaccionar de seguida:

—Són aquí?

—Ara no aconsegueixo veure’ls, però segur que vigilen l’entrada.

—Tens el número del taxista? El que ens va portar a la reixa del drac de la finca Güell… recordes que ens va donar el telèfon abans d’anar-se’n?

Miquel no acabava d’entendre què pensava ella, quin era el pla de Maria. De tota manera haurien de sortir al carrer. Ella li va dir:

—Sé que el taxista ens ajudarà.

—Com ho pots saber? Ara mateix dubto de tothom. No podem confiar en ningú.

—Ho sé, Miquel: el taxista és un dels set cavallers; n’estic convençuda.

—Està bé, i què vols que faci?

—Truca-li i explica-li la situació. Ell sabrà què fer.

—Com en pots estar tan segura? Com li he d’explicar a un taxista tota aquesta història?

—Sé que hem de confiar en ell.

Miquel va parlar pel mòbil, sense acabar de saber si es tractava del mateix taxista. No li va explicar que els estaven perseguint, simplement li va dir que necessitava el taxi urgentment. Li va dir que s’esperés a la vorera amb els quatre intermitents i que ells baixarien immediatament. El taxista no va preguntar res, semblava fer-se càrrec de la situació. Simplement els va dir que en mitja hora seria allí.

—Mitja hora? —va exclamar Miquel desconcertat; li va semblar una eternitat. El taxista va esperar uns instants i va contestar:

—Així en la terra com en el cel.

—Què passa? —va preguntar ella.

Miquel la va mirar i va continuar parlant per telèfon:

—El que hi ha dalt és com el que hi ha baix.

Ella ho va entendre de seguida. Tenia raó: es tractava d’un aliat, un dels set cavallers Morià.

—Tenies raó, és dels nostres. Serà aquí d’aquí a mitja hora.

—Hem de tornar al parc Güell. Ara ja sabem on buscar, i tenim les endevinalles.

—Abans ens aturarem un moment a la Sagrada Família. La clau és a la Sagrada Família. A més de ser un compendi de totes les innovacions arquitectòniques que va anar desenvolupant també a la resta d’obra civil, Gaudí la va transformar en un llibre…

—Que cal llegir amb el cor.

—És realment increïble. Ara ho vaig entenent. Les creus espacials que Gaudí va col·locar en gairebé tots els seus edificis: una creu de quatre braços que assenyala les sis direccions de l’espai…

—L’espai, les estrelles.

—Exacte, Maria. Gaudí va construir un immens temple sobre la ciutat. Un temple d’estrelles, una… plataforma espacial. Però per a què? Què hem de fer amb la pedra? La clau de tot és a la Sagrada Família. La catedral dels pobres és un llibre de pedra, com van fer també els constructors de les catedrals gòtiques. —Miquel va obrir l’ordinador portàtil mentre li deia—: L’estrella Phecda, que té assignada la lletra gamma, correspon a la Sagrada Família.

—Miquel, crec que aquí tenim alguna cosa…

—Podria ser. L’estrella Phecda alineada amb Megrez marca la direcció del Lleó; de l’estrella Regulus, al cor del Lleó…

—El signe de Crist, del Redemptor… El rei, Regulus, el… Sol.

—«Lleó: És en l’Obra Magna on es realitza la força còsmica… el corrent de llum. El fill del Sol, el Redemptor. En el nucli de cada llavor hi ha una mica de Sol i d’això en diuen vida, ja que la vida ve del Sol… És la força cristònica. La paraula Crist prové del grec i no només significa ungit, sinó també llum. El redemptor és la força crística que dintre de nosaltres ens redimeix, ens salva i ens sublima quan es connecta amb el Sol central, el pare…».

—Amb això en tenim prou, Maria… No entenc per a què hem de fer servir la pedra, ni què n’hem de fer…

—Col·locar-la en algun lloc de la Sagrada Família, alineada amb Megrez i assenyalant Lleó, el Sol, Crist, el Rei, el Redemptor.

—En algun lloc del temple —va prosseguir Miquel— hi ha d’haver alguna cosa, algun símbol que ens indiqui el punt exacte. Crec que Guillem de París, el mestre constructor de Notre-Dame, també va escollir un lloc concret on amagar la pedra filosofal.

—Nosaltres hem de trobar la pedra de Cesarea de Filip, Miquel, la pedra que el mateix Crist va tocar amb les seves mans, la pedra angular que van rebutjar els constructors i que ha de servir… per a què?

—No ho sé, però molt aviat ho sabrem. La catedral dels pobres, la Sagrada Família. Tot encaixarà, n’estic segur. Però el temps s’acaba. Ha de ser aquesta nit o Aquil·les ens atraparà i perdrem la carrera.

Maria estava escoltant i al mateix temps buscava a l’ordinador.

—Miquel, és realment sorprenent! Les piràmides d’Egipte també es van construir amb aquesta alineació, Megrez, Phecda; és a dir, en direcció a Lleó. És la línia que separa el meridià còsmic. El firmament.

Un cotxe va parar davant la casa. Miquel va mirar el rellotge: havia passat mitja hora justa. L’automòbil va posar els quatre intermitents en marxa i es va esperar amb dues de les rodes laterals damunt la vorera.

—Anem, ja és aquí…

Van sortir corrent del portal sense mirar; el taxista va obrir la porta i va arrencar a gran velocitat.

—A la Sagrada Família… encara que m’imagino que això vostè ja ho sap.

Maria va mirar la cara del taxista pel retrovisor. Somreia. Sí, era el mateix que l’havia ajudat a l’autobús, i possiblement qui els va salvar a l’aparcament quan els van robar el quadern. Miquel li va preguntar:

—Vostè pot ajudar-nos? Hem desxifrat gran part de l’enigma, tenim els símbols, però encara no sabem exactament on és el secret… Ha de ser en algun lloc de l’escalinata del parc Güell, on hi havia un compàs.

—La meva missió és protegir-los fins al final. No els puc ajudar… Només els puc dir que al parc Güell s’han fet algunes reformes.

Miquel es va dirigir a Maria:

—A la Sagrada Família també hi ha un laberint, no?

—Sí, al portal de la Passió… just davant del Quadrat Màgic; on vam descobrir el símbol de gamma, la creu de quatre braços.

—Gaudí sabia molt bé el que es feia. Va construir un laberint de símbols, una espècie de caos, d’il·lusió, una al·lucinació psicodèlica. Per això va col·locar l’Amanita muscaria coronant els edificis de l’entrada del parc. Ell sabia que potser molts arribarien fins allí buscant la pedra. Però només tu, al teu cos, tenies escrita la clau per resoldre l’enigma del laberint, la part del mapa de les estrelles que faltava. No podem perdre de vista la frase del Pare Nostre, la regla d’or dels alquimistes.

—No acabo d’entendre què vols dir.

—Hem d’ascendir. Mirar les estrelles. Nosaltres també hem estat donant voltes perduts en l’al·lucinació, l’engany de la raó, els sentits, tot és el mateix; la realitat és solament un reflex. Ara ja sabem que per veure la veritat, per superar la il·lusió de la realitat, hem d’ascendir, hem d’escalar fins a un grau superior de consciència que superi els paranys de la raó, dels sentits, de la il·lusió. Aquest és el mirall dels enigmes, com en Borges… I pregunto: què és el que utilitzem per ascendir?

—Una escala?

—Exacte… És un dels símbols maçònics. Però també un símbol cristià que va utilitzar Gaudí…

—Al portal de la Passió hi ha una escala.

—Sí, una escala per on s’accedeix al laberint… Però la Sagrada Família només és el llibre d’instruccions… En realitat hem de buscar Merac, beta. El parc Güell.

—Al parc Güell hi ha més d’una escala.

—Sí… Però és per la principal per on accedim al laberint. La nostra recerca es va acotant. En aquesta escultura de l’escala i al laberint del portal de la Passió hi ha escrita la pista. Anem, no perdem temps!

—Esperin un moment.

Es van quedar en silenci, expectants; sabien que qualsevol cosa que els digués un dels set cavallers els seria de gran utilitat. Ja eren molt a prop de la Sagrada Família. El taxista els va dir:

—També han de saber que des de fa molt temps el parc Güell està controlat pels nostres enemics… Nosaltres sempre hem sabut que és un laberint. És cert, Miquel, i ells han buscat allí durant anys. Quan es van fer les reformes es va canviar l’atanor de les escalinates, que inicialment havia posat el mestre, per un ou còsmic. També van esborrar el compàs que hi havia a l’escalinata principal.

—Llavors, ells també ho saben! Han desxifrat el missatge del pare Jonàs!

—Asmodeus és més llest del que es pensen, i saben moltes coses. No es poden fiar de ningú, perquè li va treure tota la informació a Taimatsu abans d’assassinar-la… Crec que si ja tenen els símbols han de confiar en vostès mateixos.

—Recorda l’endevinalla de gamma… La Sagrada Família. Has de comptar el número d’una escala sense esglaons per poder veure el signe que tanquen els quatre cantons.

—Trenta-tres… Trenta-tres esglaons. L’escalinata del parc Güell.

Miquel, amb els ulls molt oberts, va dir:

—Tornem al parc, ha de ser allí.

Un vehicle negre els va seguir, però estaven massa excitats per adonar-se’n. No van trigar gaire a arribar. Van escalar per un dels murs. El taxista els va ajudar i els va dir que els estaria esperant. Una vegada dintre, Miquel va dir:

—Maria, juraria que ells també són aquí. Hem d’actuar de pressa.

Es van dirigir a l’entrada principal i, agafats de la mà, van començar a pujar l’escalinata comptant els esglaons a mesura que anaven pujant. El cor els palpitava amb més força. Moltes imatges els van passar pel cap… la salamandra, el foc, el drac… Tenien la sensació que aquella ascensió no solament era física sinó també espiritual. Entraven al laberint.

Van arribar al final i els dos alhora, en veu baixa, van dir:

—Trenta-tres esglaons…

Allí davant tenien l’atanor, el forn dels alquimistes, el mateix forn que Gaudí va reproduir copiant-lo potser del medalló de la catedral de Notre-Dame. Ara tot era molt diferent, havien seguit els passos correctes. Però alguna cosa continuava sense encaixar. Els símbols, les endevinalles… tot donava voltes al cap de Miquel.

—Espera un moment… El Quadrat Màgic és una escala sense esglaons, i just al seu davant hi ha el laberint. Són dos miralls encarats, el pitjor dels laberints. —Llavors va fer un gest amb el cap i va exclamar—: El secret no és aquí! És una altra de les pistes falses del teu avi; el pare Jonàs ho sabia i va morir, es va sacrificar per això.

—I on anem, Miquel?

—Anem a la casa on va viure Gaudí. Crec que allí trobarem totes les respostes… com al conte de Hansel i Gretel.

En aquell moment van sentir tot de corredisses pels voltants. Es van ajupir sense fer soroll i van veure unes ombres que es movien de pressa, d’una banda a l’altra. Miquel va veure dos homes i li va semblar que duien pistoles, després va veure un altre individu que els feia gestos, els dirigia. Amb molt de compte, Maria i ell van avançar sigil·losament per amagar-se darrere l’atanor. Els assassins eren a l’altre costat; quan van desaparèixer Miquel va treure el cap i van baixar a poc a poc, sense fer soroll. Quan van arribar al peu de l’escala van agafar el camí de la dreta, deixant la plaça en direcció a la casa encantada.

Hi van arribar en pocs minuts. Tot estava fosc. Van fer la volta a la casa. Miquel buscava alguna manera d’entrar-hi. Maria es va quedar ajupida al costat de la porta mentre ell continuava inspeccionant. Maria va tocar la porta d’entrada amb la punta dels dits i, davant la seva sorpresa, va cedir, es va obrir.

—Miquel… —va murmurar en veu molt baixa.

—Què passa? Espera, em sembla que hauré de trencar el vidre de la finestra.

Ella es va acostar fins on era ell i li va dir:

—No, no cal… La porta és oberta…

—Oberta?

—Sí.

—Anem… Però m’estranya molt… Qui ha deixat aquesta porta oberta? Hem d’anar amb molta precaució… Em sembla que ells saben tantes coses com nosaltres i tinc el pressentiment que ens estan observant.

Ajupits, mentre sentien algunes veus que s’allunyaven, van entrar a la casa… Miquel sabia que la cuina era a la primera planta, que actualment era un magatzem i quedava darrere de la petita botiga de l’entrada. De fet al final sobresortia una xemeneia i, per tant, allí hi hauria d’haver la cuina del que va ser l’habitatge de Gaudí. Van buscar pertot arreu i van pujar a les plantes superiors sense trobar res. Finalment van baixar al soterrani, on antigament hi devia haver el rebost. La porta també era oberta. Miquel enfocava a un costat i a l’altre. Semblava un traster. Hi havia caixes de cartró, altres de fusta amb un cordill, un parell d’armaris i, al fons, a prop d’una petita finestra, un respirador que devia quedar arran de terra i on estaven apilats uns quants armaris més petits… Un raig de llum de lluna va entrar per aquella petita finestra i va il·luminar un petit moble de color fosc amb quatre potes. Miquel el va enfocar amb la llanterna.

—Maria, és la cuina…! L’hem trobat.

Ella es va acostar lentament. Era una vella cuina de carbó sense res de particular, un model de l’època de Gaudí, que va viure allí durant vint anys. Segurament el nou propietari la va retirar… Semblava ben normal. A la part frontal s’obria la comporta per introduir-hi el carbó, a un costat hi havia un petit forn i just damunt dues tapes de ferro, com la resta de la cuina.

—Aquí no hi ha res —va dir Miquel decebut.

Maria estava callada, pensava en moltes coses alhora mentre Miquel inspeccionava la cuina una i altra vegada enfocant-la de prop sense veure res d’especial. Però a Maria el conte de Hansel i Gretel li donava voltes dins del cap: cremar la bruixa és com cremar el drac. Sabia que ara anaven pel bon camí, allò no era cap pista falsa.

—Espera un moment… Em sembla que sé on és amagat el joc —va dir ella.

Va obrir la bossa i en va treure el mirall que sempre duia juntament amb un pintallavis…

—Vull comprovar-ho.

Maria va situar el petit mirall just sota la cuina, encarat cap amunt. Miquel va enfocar la llanterna cap a la part de sota. En un primer moment no van veure gran cosa, hi havia com un relleu. Miquel va ficar el cap per sota, amb una mà aguantava la llanterna i amb l’altra resseguia els relleus…

—És increïble…! Maria, és aquí…! El joc és just sota la cuina…!

—Ho sabia! —va exclamar ella dominada per una sensació de triomf. Allí hi havia el tauler, incrustat sota la cuina, amb les seves caselles en relleu que calia pressionar en l’ordre correcte.

—No podia ser casual, la simetria dels miralls…! Tot encaixa. El que hi ha dalt és com el que hi ha baix. —Miquel la va abraçar i va afegir—: Bé, ara has de jugar…

—Ho sé…

Maria es va ajupir mentre ell enfocava amb la llanterna. Amb uns mocadors de paper van netejar amb cura alguns dels símbols d’aquell tauler de seixanta-quatre caselles. En cadascuna hi havia un símbol dels utilitzats per Gaudí. Estava tranquil·la quan, ja en posició, va pitjar el primer: el gira-sol. La casella es va enfonsar lentament; l’havia encertat. Miquel li va dir:

—Mira, en aquest cantó hi ha el drac.

—Espera, ens n’hem d’assegurar: en la iconografia de Gaudí n’hi ha més d’un, a més de la sargantana… No podem equivocar-nos; recorda que només tenim una oportunitat. Ha de ser un drac igni, amb una flama sortint-li de la boca; no pot ser cap altre.

Efectivament hi havia més d’un drac, i una sargantana i una serp enroscada que es menjava la cua, i una altra amb ales, un ouróboros. Per fi van descobrir, molt a prop del gira-sol, el drac traient foc per la boca oberta, el drac igni que buscaven. Maria va prémer la tecla i el símbol es va enfonsar un centímetre. Amb el símbol següent no va tenir cap problema, la creu de quatre braços era allí mateix. Va dubtar una mica abans de localitzar la pedra, el símbol de la Pedrera… Després va pressionar la màscara i l’ Amanita muscaria. Tot anava encaixant; les cel·les s’enfonsaven totes un centímetre. Només en faltava una per completar el joc. Miquel enfocava amb la llanterna. Van localitzar els dos símbols: l’eucaristia, és a dir, l’hòstia amb el crismó gravat, i un pentàgon negre. Les dues caselles estaven juntes. Maria va dubtar, però havia de decidir-se per una.

—Confia en tu mateixa.

—Miquel, he de pensar un moment… Crec que puc resoldre aquest parany del meu avi… Imagina’t que algú hagués descobert els enigmes, com nosaltres… Ells ens van robar el quadern ahir a la nit. Són més llestos del que creiem i per tant potser han pogut resoldre els enigmes, però a l’última endevinalla…

—S’han trobat dues possibles respostes… El crismó i el pentàgon invertit, negre, i només en poden triar una o tot està perdut.

—Però ho podien haver fet. Era la solució més fàcil perquè tot es perdés, perquè el pla de Gaudí fracassés.

—Però qui és capaç, quan està tan a prop, de deixar perdre, de no aconseguir una relíquia que fa tant de temps que persegueixen? No, havien de continuar… o permetre’ns a nosaltres que ho féssim en el seu lloc. Ens han donat peixet, Maria. És ara quan ens mataran, quan resolguem l’últim misteri. Perquè ells sí que saben, des de fa segles, què cal fer amb la pedra.

—Exacte, Miquel, posa’t al seu lloc. Després de resoldre els enigmes han arribat a les mateixes conclusions que nosaltres i quan descobreixen l’últim veuen que tenen dos opcions: el pentàgon invertit, de color negre, que és el símbol que utilitzen en els seus rituals… l’espai que dibuixen a terra amb sang, quan invoquen Satanàs… I l’altra opció és el crismó, el símbol per excel·lència del cristianisme… L’eucaristia, el cos i la sang de Crist, el misteri més transcendent de la cristiandat… El missatge de Crist, on tot és contingut…

—Ells haurien descartat el seu propi símbol; haurien triat el crismó, l’eucaristia, sense dubtar-ho, és el més lògic…

—No, Miquel, a ells els ha passat el mateix que a mi ara… Han dubtat… un error i qui sap el que pot passar. La missió és massa important. Una equivocació i no vivim per explicar-ho. El secret ha d’estar fermament protegit. Ens hi juguem la vida, Miquel.

—Un dubte?

—Sí, aquest és el propòsit de l’últim dels enigmes. Per això som aquí, Miquel.

En aquell moment ho va comprendre tot, i es va estremir. Va apagar la llanterna i li va murmurar:

—La porta estava oberta, hem tingut massa facilitats per entrar.

—Sí, ells han estat aquí abans que nosaltres. Han buscat i potser no han trobat res, qui sap? Però ara tenen el quadern, han resolt les endevinalles i l’últim dels símbols els ha fet dubtar, els ha impedit continuar, no han volgut jugar-s’ho tot a una carta perquè saben que només tenen una sola oportunitat. Tens raó…

—Estan esperant que nosaltres… que tu?

—Sí… Exactament.

—I són aquí fora, esperant.

—Nosaltres els hem de fer la feina.

Miquel va notar el vibrador del mòbil, va buscar a la butxaca i va dir:

—És el taxista…

Miquel va contestar.

—Som a la Torre Rosa i segurament ens vigilen; ens agafaran quan sortim i ens mataran… Necessitem ajuda… D’acord… No, encara no… d’aquí a uns minuts. Quan entri a la casa, si és que ho aconsegueix, ja sap a quina habitació l’esperarem…

—Què t’ha dit? Ens ajudarà a escapar-nos d’aquí? Què farem? —va demanar Maria.

—Ell ens protegirà. Ve cap aquí…

—Creus que és un d’ells?

—No ho sé, Maria; no sé si hem de confiar en algú que no siguem nosaltres mateixos. Però ara ha arribat l’hora de la veritat: t’has de decidir per un dels dos símbols.

No es va poder reprimir i la va abraçar.

—Vull que sàpigues que…

—Ho sé —va dir ella mentre se li il·luminava el rostre. Ell la va abraçar i la va acariciar amb tendresa.

—Vull que sàpigues que t’estimo. T’estimo com mai no he estimat ningú. Has patit molt i…

—Tu també —el va tallar ella besant-lo. Miquel no podia parar, estava transfigurat i eufòric.

—Estem a punt d’aconseguir-ho. Ho hem fet junts! Després de tantes aventures, de tant esforç, per fi estem a un pas d’aconseguir-ho.

—Però ens mataran.

—No, no ho faran! Si estem junts ho podem aconseguir tot! Maria, creu-me, em veig envellint al teu costat. Ho veig, Maria… Puc veure-ho!

—Estàs boig!

—Sí, boig; boig per tu, ets el meu amor. Però puc veure-ho, t’ho juro… Tindrem dos nens… no, tres! Estudiaran música i es diran Olga, Pol, Ferran, Andreu, Àngel.

—Això són cinc nens! Per Déu! Quina bogeria!

—Vinga, ho aconseguirem, Maria! Ho sé… I ara: juga.

Es van separar. Amb el dit Maria assenyalava el crismó, però dubtava; després el pentàgon, no s’hi atrevia…

—T’has de decidir, no podem esperar més. Jo no puc ajudar-te en això… Endavant, pots fer-ho.

Per fi, tremolant, amb la gola seca, Maria va tancar els ulls i va triar el pentàgon, el símbol que utilitzaven els homes mènsula; aquest era el seu símbol i per aquest motiu havien dubtat.

Miquel va contenir la respiració. Confiava cegament en ella, i encara que passés el pitjor i el secret es perdés per a sempre, estimava aquella dona com mai no havia estimat ningú.

Va pressionar la tecla amb el dit i la cel·la es va enfonsar. Llavors van sentir un petit grinyol metàl·lic, com si un mecanisme intern de la cuina o de la cambra s’hagués engegat. I de cop i volta la part inferior es va obrir amb un espetec… Una espècie de calaix va aparèixer davant dels seus ulls. Miquel va enfocar l’interior amb la llanterna… Allí hi havia el secret, dintre d’un saquet de tela molt vella. Maria hi va introduir la mà i el va treure. Sobre la mateixa cuina va desembolicar la tela i van contemplar la pedra. No tenia res de sobrenatural. Era una pedra vulgar, de color negrenc; semblava un fragment de meteorit, però no ho era. Sabien que aquella era la pedra que va tocar Jesús a Cesarea de Filip, una pedra que va lliurar a Pere, el seu deixeble, quan li va dir: «Pere, damunt d’aquesta pedra edificaré la meva església». La van contemplar uns segons. Després van enfocar la tela amb la llanterna i hi van veure uns símbols… hi havia la constel·lació del Drac, protegint l’Óssa Menor, i als peus d’aquest grup d’estrelles, l’Óssa Major; cada estrella tenia una lletra de l’alfabet grec… Però la lletra gamma, la que corresponia a la Sagrada Família, era molt més gran que les altres, i damunt hi havia un símbol que ells van reconèixer sense dificultat:

—Un pelicà…! El missatge és clar: la pedra ha de ser dipositada al pelicà de la Sagrada Família… —va dir Miquel, i va continuar—: El pelicà és el símbol de Crist i dels rosa-creu… La rosa sagnant! És aquí on hem de deixar la pedra: al temple dels pobres.

A la part inferior de la tela hi havia una frase impresa. Era un fragment que van reconèixer de seguida, i que pertanyia a la carta de sant Pau als corintis:

—Ara ho veiem a través dels miralls, després ho veurem cara a cara —va traduir Maria, i va exclamar—: L’epitafi del meu avi!

—Sí, Maria, crec que Gaudí va rebre aquest mateix missatge i el va saber interpretar. Per això va construir el gran temple: a imatge i semblança del cel! Així a la terra com en el cel.

—Per a què?

Miquel no va tenir temps de contestar perquè van sentir un soroll. Algú havia entrat a la casa. Va tancar la llanterna i es van quedar a les fosques. Maria va embolicar el secret amb la tela, el va retenir fortament a la mà i en veu baixa va preguntar:

—És el taxista?

—No ho sé… Confiem que sigui ell, és l’únic que ens pot ajudar a sortir d’aquí amb vida. No ens podem fiar de ningú, però si és un home mènsula vindrà directe cap aquí… Al nostre amic no li he dit a quina part de la casa l’estàvem esperant-lo, ho entens?

—Ens han deixat entrar perquè els resolguem el dubte —va tornar a recordar Maria.

—Si és un dels nostres, un Morià, el guardià que ens protegeix, ens estarà esperant dalt, a la porta d’entrada de la casa. Si és un home mènsula no trigarà a baixar.

Van deixar passar uns minuts. Després Miquel va pujar sol, sense fer soroll. Va veure la silueta al costat de la porta, esperant. Amb un murmuri li va dir:

—Així en la terra com en el cel.

L’home va contestar:

—El que hi ha dalt és com el que hi ha baix…

—Hem de protegir-la a ella —va dir Miquel.

—Molt bé. Totes les precaucions són poques: els homes mènsula ronden per aquí, molt a prop. Em sembla que estan a punt d’entrar, els he vist… Fins que tot es compleixi ella corre un gran perill.

Era el taxista, el jove alt i fort; duia penjat del coll un medalló i el va mostrar a Miquel.

—Èpsilon, és el meu símbol… Són pertot arreu, però he aconseguit entrar sense ser vist… I ara som tres i ens serà més difícil sortir… Saps on cal anar?

L’home va mirar Miquel i ell li va respondre amb una altra pregunta:

—I com sortirem d’aquí?

—Els altres germans arribaran d’un moment a l’altre. Ens protegiran mentre ens intentem escapar.

—Quants?

—Cinc —va dir sense dubtar, i va afegir—: Sabem el que hem de fer, estem preparats. A un senyal dels meus companys ens escaparem.

—Bé —va dir Miquel, allunyant-se.

—On vas?

—A buscar-la a ella, que s’espera a baix; li explicaré el pla.

—No tardeu.

Miquel va baixar de nou enfocant el terra amb la llanterna. Va entrar al traster i va veure la silueta de Maria esperant-lo al fons. Duia la llanterna a la mà i per un moment, enfocant cap a un costat i l’altre, li va semblar veure alguna cosa estranya, un reflex. Maria era davant seu i també ho va veure…

—Miquel, darrere la porta…

Ell va donar mitja volta i va enfocar a la paret, just darrere la porta d’entrada. Allí hi havia un gran oval d’un metre i mig d’alt aproximadament; semblava un mirall de metall enganxat a la paret. A les vores hi havia un gravat, unes lletres o uns signes escrits. A Maria també li va sorprendre aquell objecte, no recordava haver-lo vist abans. En silenci, van llegir:

—L’epitafi de l’avi, Miquel. És l’última porta. És la mateixa frase de la tela que embolica la pedra.

—Sí… abans no hi era. Pot ser que s’hagi accionat algun mecanisme connectat al joc de la cuina…

Van sentir passos, algú baixava. Miquel va agafar Maria pel braç.

—És el taxista?

—No. És un d’ells. Al principi m’ha mostrat un medalló i m’ha confós, he pensat que potser era un veritable guardià Morià. Però quan li he preguntat quants guardians vindrien a ajudar-nos, ho he tingut molt clar.

—Què t’ha dit?

—Cinc. Això és impossible. Són set cavallers i, comptant-lo a ell, només en queden quatre. Els homes mènsula han eliminat els altres, el teu avi entre ells.

—I què fem ara?

—Seguir les instruccions del teu avi abans que aquest tipus ens trobi. Això és la sortida, com en Alícia al país de les meravelles —va dir assenyalant el mirall de metall ovalat. El mirall es va obrir, i després de travessar-lo es va tornar a tancar darrere d’ells amb un esclafit. Ja no hi havia marxa enrere: la porta s’havia segellat.

Amb la llanterna va enfocar endavant i va veure les escales que baixaven… Maria estava molt espantada. Van davallar mentre sentien veus llunyanes, cops sords sobre el metall. El túnel excavat al subsòl feia un parell de metres d’ample per dos d’alt; la llanterna els permetia veure que més endavant girava a mà dreta.

—El missatge de la tela que protegeix la pedra, Maria… Quan s’ha obert el joc, el calaix de la cuina, he sentit un soroll estrany, però estàvem massa pendents del joc…

—Gaudí ho va planejar tot…

—Exacte… Aquesta és la sortida secreta. En obrir-se el petit calaix de la cuina s’ha accionat el mecanisme d’obertura d’aquesta última porta. El teu avi també t’ho va dir, Maria… Aquesta és l’última porta. No te n’adonés? Ara tot té un sentit.

57

Qui podia sospitar que sota el parc Güell hi hagués una cripta? La va construir Gaudí? Potser era natural; ja hi era abans? Era una pregunta sense resposta. Gaudí, i especialment el seu mecenes, Eusebi Güell, sempre havien mostrat un gran interès per comprar aquell lloc. En un mosaic hexagonal a l’entrada del parc, avui desaparegut, hi havia escrits un lloc i una data: Reus 1898… Aquesta mateixa inscripció era també al Palau Güell, en unes copes de la Xampanya. La compra d’aquella finca rústica, una muntanya encarada al mar i prop del Tibidabo, que es deia Ca Muntaner de Dalt i que era propietat de Salvador Samà, marquès de Marianao, es va fer a l’hotel Londres de Reus. Gaudí i el seu mecenes, Eusebi Güell, estaven realment entusiasmats. Les obres d’aquesta ciutat jardí van començar el 1900. L’arquitecte es va negar a aplanar la muntanya, va respectar l’entorn natural, s’hi va adaptar. Miquel recordava tot això mentre enfocava els immensos fòssils que decoraven la gran cripta. Els dos tenien aquest dubte: no sabien si eren escultures o bé obra de la naturalesa, però el resultat era sorprenentment bell i estrany. Hi havia uns esquelets d’animals protohistòrics que sostenien unes gàrgoles i dins, entre les estries, hi penjaven unes estalactites que eren com una espècie de serpentines acabades en flors de cinc puntes, com unes estrelles… Tot estava petrificat, però hi havia diferents tonalitats de colors que harmonitzaven el conjunt. Una immensa closca de tortuga formava una espècie de capella just al mig d’aquella grandiosa sala. La parella hi va entrar i van enfocar el sostre. Es van quedar paralitzats: van veure com si per dintre de la closca correguessin infinitat de venes transparents per on circulava aigua. Van mirar als costats i, efectivament, es veia el degotall. Llavors també van comprovar que el terra estava decorat amb una infinitat de peixos petrificats, com si fos un mosaic. En sortir de la closca el so de l’aigua els va sorprendre, però es van quedar meravellats. Del sostre d’aquesta nova galeria, en penjava l’esquelet d’un ésser estrany, grandiós, amb les ales replegades com si fos una mòmia. L’aigua queia del sostre formant petites cascades al seu voltant, donant-hi una aparença fantasmagòrica perquè semblava moure’s, tenir vida pròpia, i per efecte de les roques del seu entorn, reflectia aquesta escultura, aquest ésser antediluvià penjat del sostre en un petit llac d’aigües argentades. Van pensar que es tractava d’una enorme ratapinyada. Gaudí en va representar algunes en els seus edificis; Maria va recordar el ratpenat que hi havia al penell del Palau Güell, sota la creu i simbolitzant el poder de Crist sobre el mal, les tenebres. Però aquell ésser era una barreja deforme. A Miquel li va recordar una de les maquetes funiculars de Gaudí ideades per a la cripta Güell.

No es podien aturar, havien de complir una missió; s’acabava el temps. Només els quedaven dues hores. Van creuar altres galeries amb tot tipus de formes d’animals fossilitzades a les parets, el terra i el sostre, que s’adaptaven a aquells habitacles de pedra natural d’una manera sorprenent, formant espais, galeries i una mena d’edificis d’un barroquisme espontani que semblaven jardins amb majestuosos arbres de pedra que estenien les seves branques a les voltes de la caverna; tenien infinits detalls de fulles diverses, plantes, fruites exòtiques i aus fossilitzades. Altres coves estaven formades per escales impossibles d’ossos tan polits com el marbre. Capitells, cornises, armadures esquelètiques d’espècies extingides formaven grans paraboloides que sobresortien com galeries sobre les altes parets. Fileres de columnes inclinades, voltes decorades amb incrustacions de vidres foscos. En altres punts de la gruta els grans fòssils penjats del sostre s’entrellaçaven entre si formant una selva de lianes, com si fossin les arrels petrificades d’un bosc descomunal. En una de les galeries van tenir la sensació que eren dins el ventre d’un animal marí: infinitat d’animals, conquilles, peixos i altres éssers estaven impresos per terra, el sostre i els laterals formant una espècie de mosaic gegantesc. Miquel anava enfocant amb la seva pobra llanterna, i això els creava una sensació de petitesa. Els sobrevenien sentiments inquietants en contemplar un nou conjunt escultòric que s’aferrava a una de les parets i es projectava horitzontalment a la caverna, dibuixant capritxoses formes d’animals, esquelets estilitzats, allargats com agulles, que semblaven surar en el buit. La caverna es va estrènyer de cop i volta, i van creuar una espècie de passadís format per columnes laterals altíssimes que semblava que eren a punt de caure, però que es mantenien fermes en un equilibri que desafiava totes les lleis de la física. Era una obra arquitectònica d’una bellesa sorprenent, una espècie de santuari, de catedral de les entranyes de la mateixa vida. Ara ja no en tenien cap dubte: aquella obra superava tota la capacitat humana. Ni la força creativa de Gaudí, el millor arquitecte de tots els temps, podia comparar-se al treball de la naturalesa en aquelles coves. Sens dubte, es tractava d’un jaciment d’animals fossilitzats. Era el santuari on Gaudí, possiblement, es va quedar extasiat contemplant la seva gran mestra, la naturalesa. Mentre caminava contemplant aquella caverna i les estranyes formacions fossilitzades a les parets, Maria va pensar en la Cosmogonia d’Hesíode, en la llegenda de Gaia, la mare Terra, que va engendrar Urà i després es va unir a ell per crear els ciclops i els titans, entre ells l’indomable Cronos, el Temps. Cronos va tallar els genitals al seu pare amb la dalla que havia fabricat la seva mare, la Terra Gaia. Aquesta caverna que ara travessaven podia ser el centre del món, l’òmfalos, el ventre de la vida, el lloc on havia caigut del cel tota la llavor d’Urà, la nova vida que va fecundar la terra perquè l’evolució havia de seguir el seu curs. Cronos es va convertir en un altre tirà que devorava tots els fills de Gaia. Però quan la mare Terra va engendrar Zeus, per salvar-lo de la mort li va donar a Cronos una pedra embolicada en bolquers… I Zeus va matar el seu pare i va posar fi a la tirania. Zeus era el principi del món… el déu que governava l’Olimp amb el llamp. Maria va recordar també que Zeus es va poder escapar de la mort gràcies a una pedra. Mentre travessaven la caverna, Miquel no pensava en els mites grecs de la formació de l’univers. Per contra, aquell lloc fascinant era com un somni de Lovecraft; va recordar una lectura de joventut, un passatge d’una de les obres que més el van impressionar, Les muntanyes de la follia, i li va venir a la ment un lloc subterrani, un vast dipòsit de conquilles i ossos, una selva desconeguda de falgueres gegantines, fongs mesozoics, boscos petrificats de cícades i palmeres terciàries i angiospermes, espècies extingides del cretaci, l’eocè, el silúric… Una porta oberta als secrets d’edats desaparegudes de la terra. Al final d’aquell llarg passadís que s’anava estrenyent progressivament van veure una obertura a la paret de forma ovalada. S’hi van acostar. Miquel va enfocar amb la llanterna: era una escala de caragol deformada que ascendia. Van pujar-hi fins arribar a una cambra fosca i de forma completament rodona. Quedava poca bateria a la llanterna, però encara van tenir prou llum per distingir una espècie de disc d’un metre de diàmetre que semblava retallat a la paret, amb una argolla metàl·lica al mig.

—Maria, em sembla que és la sortida. Aguanta la llanterna.

Va intentar estirar-la però no hi havia manera; en un dels intents va notar que l’argolla podia moure’s cap a un dels costats. Va pressionar amb força i el disc de pedra es va desplaçar una mica…

—Anem…

Maria, amb la llanterna a la mà, va ser la primera de sortir; després va passar Miquel. Eren en un conducte de clavegueres, no gaire alt però prou per poder caminar drets. Van enfocar cap a tots costats.

—Hem de trobar una sortida.

Quan no havien fet tres passos, un soroll a la seva esquena els va sorprendre. La porta rodona per on havien sortit es va tancar hermèticament i va quedar perfectament camuflada a la paret.

Van caminar un tros fins a trobar unes escales de ferro rovellat.

—Per aquí… —va dir Miquel.

Van sortir al carrer per una boca de les clavegueres d’un carreró que sortia a la Travessera de Dalt. Havien perdut la noció del temps que havien estat caminant per aquelles galeries subterrànies, però van calcular que faltaven un parell d’hores perquè comencés l’alba.

58

—Hem d’anar a gamma: la Sagrada Família —va dir ella amb la pedra a la mà.

La circulació a aquella hora era molt escassa. Van córrer cap a la Sagrada Família en direcció mar. De tant en tant s’aturaven per comprovar que, efectivament, ningú no els seguia. Va ser una carrera extenuant, plena d’ombres amenaçadores a cada cantonada, però per fi van arribar a la catedral dels pobres. Estaven molt cansats, esbufegant. Miquel va besar tendrament Maria i després li va dir:

—Jo no puc acompanyar-te ara… has de complir la profecia tu sola. Entra i busca el pelicà; aquest és el lloc on has de col·locar la pedra.

—El pelicà?

—Sí, Maria, mentre fugíem ho he entès: la mirada del corb de la catedral de Notre-Dame indicava el lloc on el seu constructor, Guillem de París, va amagar la pedra filosofal. En l’art de l’alquímia el corb significa la corrupció, la corrupció de l’home que busca per cobdícia. En canvi, el pelicà és l’au dels rosa-creu… És l’animal que s’obre el pit formant una rosa per alimentar les seves cries, no ho entens? És el símbol del Sagrat Cor de Jesús…! El cor del Lleó, el Redemptor…! Aquí has de col·locar la pedra que han rebutjat els constructors. Ho has de fer ara, gairebé no ens queda temps; s’està a punt de fer de dia i l’alba és el temps límit.

No es veia ningú pels voltants. Miquel la va ajudar a saltar el reixat exterior, ell es va quedar fora i ella es va dirigir a la porta del Naixement. Va palpar amb la mà. Estava oberta. Fora, al carrer, en aquells moments es va sentir el xiscle de les rodes d’un cotxe. Després altres sorolls, crits; va pensar que potser Miquel estava en perill i això la va espantar. El cor li sortia del pit. Va creuar el temple amb la pedra a la mà. Estava desconcertada, però una força la impulsava endavant. Va escoltar unes veus, una espècie de cant molt baix i profund. Va mirar cap al sostre: la llum de l’alba, del color de la rosa, ara es filtrava pels vitralls i s’espargia per tot el temple creant una successió de columnes evanescents. Era un bosc encantat. Va sentir un petit defalliment, la seva mà estrenyia amb força la pedra. Havia de trobar el pelicà. Va caminar pel bosc com per terres de penombra, buscant la llum fins que va caure de genolls.

—Déu meu, no puc més… No puc més!

De cop i volta, darrere d’ella, una veu greu li va dir:

—Maria, ja has arribat; no pateixis. T’estava esperant. Tu ets l’escollida…

Maria va dubtar un moment, aquella veu la va seduir i interiorment es va dir «Per fi», es va girar i va veure la figura. Era un home vestit amb un hàbit gris molt gastat, el cap cobert per una caputxa, les mans amagades dintre les amples mànigues. El personatge va avançar lentament cap a ella. En la llunyania es va sentir l’esgarip d’una bèstia, ella va alçar els ulls…

—No tinguis por, Maria. Aquí ningú no et pot fer res.

L’encaputxat es va situar davant seu i va treure les mans, amagades dins les mànigues. Un raig de llum, potser el primer del naixent matí, va il·luminar les seves mans a l’altura del pit formant una rosa.

—T’hem guiat fins aquí perquè completis l’obra… la profecia. Qui et penses que t’ha obert les portes?

Maria sentia el soroll exterior, que arribava fins allí dins esmorteït, i pensava en les paraules de Miquel, la rosa-creu, el cor sagnant del pelicà, el símbol de Crist: aquí havia de deixar la pedra!

—Mira’m les mans.

Maria es va acostar lentament a l’encaputxat. Estava cansada, terriblement cansada, però convençuda que era allí on havia de dipositar la pedra angular. Llavors va veure les mans tacades de roig, com de sang, amb els dits entreoberts; semblaven formar una rosa vermella…

—És la rosa oberta al pit. Això és el que estàs buscant, aquí has de dipositar la pedra.

Maria ja no dubtava, avançava cap al monjo amb pas lent. Però una veu, un crit va créixer en intensitat dins del temple, ressonant entre el bosc de columnes. L’encaputxat va aixecar el cap. Va ser llavors quan Maria li va veure la mirada i es va estremir. Va veure, en els ulls negres d’aquell home que formava amb les mans sagnants una rosa, una imatge aterridora. La seva amiga Taimatsu venia a ajudar-la per posar-la en guàrdia: en aquell moment va recordar quan Taimatsu va explicar aquella trista llegenda dels enamorats de Sonezaki, quan es perden al bosc i amb les primeres llums del matí se suïciden; només un corb és testimoni de la seva mort, i en la seva mirada queda impresa aquesta terrible última imatge. Maria va veure en la mirada negra del monjo la seva mort i la de Miquel. Va ser un instant terrible. Ells eren els enamorats perduts al bosc. Va comprendre que el monjo era el corb. Sabia que aquell home havia vingut a matar-la. Va sentir un terrible dolor al mig del pit, li faltava l’alè, però no obstant això, va sentir dins seu la veu de Miquel, la veu del seu benvolgut avi i també la de la seva estimada amiga Taimatsu, que li havia portat el record d’aquella llegenda que havia servit per desemmascarar al corb, l’ocell de la corrupció… «Maria, tingues fe… Corre».

Els crits eren cada vegada més a prop. Era Miquel, que venia a ajudar-la, a prevenir-la, n’estava segura. Va reaccionar i va fer un pas enrere. El monjo, enfurit, es va treure la caputxa. Maria, amb la vista mig ennuvolada pel terror, el va reconèixer: era l’home mènsula. Pronunciava paraules d’un idioma estrany que era com el grallar d’un corb mentre desenfundava la gran espasa. Ella va córrer amb totes les seves forces i es va amagar, arraulida al costat d’una columna; estava molt espantada. El monjo va saltar sense fer gens de soroll. Es movia com un gat, va fer una volta i ja era just darrere d’ella. Sense dir res, amb un somriure macabre dibuixat als llavis, va aixecar l’espasa… Maria ni se’n va adonar; continuava arraulida amb la pedra entre les mans i el cor encongit. El pànic la feia tremolar de cap a peus, suava, intentava protegir-se d’aquell assassí que havia desaparegut de la seva vista. L’instint la va fer girar-se sobtadament i va veure els ulls d’un monjo injectats de sang viva, amb una expressió d’odi en aquella cara descomunal mentre estirava el mànec del seu bastó i n’extreia la fulla de metall. Una espasa es va creuar en el camí de la fulla. Ella es va apartar a un costat i llavors va reconèixer el taxista. Aquell gegant era el seu protector, vestit amb una gran creu vermella al pit… ell va ser qui, amb la seva espasa, va detenir el cop brutal que li hauria tallat el coll. Els dos espadatxins es van enfrontar a mort. El soroll del metall retronava pertot arreu, saltaven cap a un costat i l’altre impulsats per una força descomunal.

—Maleït siguis! Primer et mataré a tu i després li tallaré el cap a la noia.

—He esperat molt de temps, Asmodeus, però la teva fi s’acosta.

—El vostre pla mai no es complirà. Vas canviar de senyor i ho pagaràs car.

—Vaig triar l’únic senyor que mereix ser servit. I ara s’acosta la seva arribada.

—Però jo sóc aquí per impedir-ho.

Les seves grans espases ballaven a l’aire, tallaven l’alè, estripaven la pedra amb els cops fallits i omplien l’aire amb el seu brutal soroll. Llançaven cops a l’adversari sense deixar de saltar. Arraulida contra la columna, Maria contemplava aquell duel a mort; un dels contendents acabaria lliurant la seva ànima a Déu o al diable. Sabia que, del resultat d’aquell combat, en depenia també la seva vida. L’home mènsula va aconseguir donar un cop precís al muscle del taxista. Va començar a rajar sang; el gegant sostenia la seva espasa amb les dues mans i ja només tenia forces per aixecar-la i parar els brutals cops de l’acer del seu enemic. L’home mènsula cridava com una hiena, empenyia el seu rival a cops d’espasa cap a la columna on era Maria, tremolant de por. Quan ja els tenia a uns passos, el gegant ja no va poder aguantar l’últim cop, l’última envestida del seu rival i l’espasa li va caure de les mans. Estava desarmat. Es va agenollar, va mirar Maria, com disculpant-se per la seva derrota, i va fer el senyal de la creu.

L’home mènsula li va tallar el coll d’un sol cop al mateix temps que proferia un crit de joia. Ella plorava horroritzada mentre aquell seguidor de Satanàs se li acostava amb passos lents i cridava:

—Bagassa… Bagassa… Vine amb el diable.

Li va posar la punta de l’espasa a un pam del pit i va cridar:

—Ara te l’enfonsaré fins al fons del cor i després destruiré la pedra per sempre. L’òmfalos.

La seva riallada va retrunyir en el temple, entre el bosc de columnes. Asmodeus va veure com Miquel corria des del fons de la nau en direcció a ells.

—Deixa-la anar! —cridava.

Era massa tard.

—Jo et vaig deixar totes les portes obertes perquè fessis la feina. Et podia haver matat, com vaig fer amb el teu avi, amb la teva amiga Taimatsu… però tu m’has aplanat el camí, m’has fet la feina… I ara has arribat al final, et mataré. Ha arribat el temps del meu senyor: mor! —L’home mènsula li va clavar la punta de la seva espasa amb força. Maria es va desplomar enrere i la pedra, que tenia agafada a la mà, va caure a terra. Un fil de sang va començar a sortir del seu pit, lentament va dibuixar com una gran rosa, una rosa-creu…

—Maria, Maria! —va cridar Miquel, que ja era a pocs metres.

—I ara et mataré a tu —va dir Asmodeus. Miquel va recollir amb les dues mans l’espasa del monjo a qui Asmodeus havia tallat el cap. La fúria, un atac de ràbia incontrolable el dominava. Però si volia eliminar aquell monstre la còlera, la ira el perdria, havia de contenir-se, assossegar-se. Miquel era un mestre amb l’espasa, però aquella arma era massa grossa i pesant i potser no podria manejar-la amb la seva habitual destresa… «Tant se val», es va dir. Va contemplar Maria. Sentia ganes de plorar; estava immòbil, amb els ulls tancats, i el seu pit sagnava. Es va imaginar el pitjor. Ràpid com una centella, es va girar de cara al seu oponent i llavors, només llavors, el va reconèixer:

—Tu! Ets tu!

Miquel va reconèixer Àlvar, malgrat que l’expressió del seu rostre era tan atroç que semblava un calc de l’escultura de l’home amb la bomba Orsini a la mà. Aquell boig era Àlvar Climent, el seu amic de joventut. No podia ser, havia mort a l’incendi de la llibreria. Àlvar Climent va semblar endevinar tots els pensaments que passaven per la ment del seu antic amic.

—Va ser Bitrú qui van trobar calcinat a la llibreria; aquesta va ser l’última missió que va complir per a nosaltres.

—Què hi tens a veure, tu, amb tot això? Mai no hauria sospitat que tu…

—Encara no ho entens? Serveixo el meu senyor com ells el seu —va dir assenyalant Cristòfol—. Tu sempre has estat un descregut, un boig per la ciència. Però jo vaig descobrir que hi ha una cosa superior que mou el món: l’horror! No puc morir, amic meu, he d’acabar la feina que m’ha encarregat el meu amo. El vostre pla mai no es complirà; destruiré la maleïda pedra i exterminaré d’una vegada per totes els set cavallers Morià que durant segles han esperat el seu moment, la profecia: la segona vinguda de Crist sobre la terra. Jo sóc l’escollit per impedir la seva arribada i preparar el nou regne del meu senyor, el regne de l’obscuritat i les tenebres. Un món construït amb el terror, el pànic; un món insegur, arbitrari, salvatge, com ha estat sempre. Un món a la mesura del diable.

Asmodeus va proferir una riallada que va sonar com l’alarit d’una bèstia immunda i després li va permetre, amb un gest de la seva espasa, que s’aproximés a Maria.

—Pots acostar-te a ella. Després de matar-te… li tallaré el cap i me l’enduré com un trofeu.

—No ho faràs! Abans et mataré! —va dir agenollant-se, envoltant-la amb els seus braços i acostant-la al seu pit. Asmodeus va somriure amb sarcasme.

—He estat pacient; vosaltres m’heu guiat fins aquí. Jo no hauria pogut arribar tan lluny. Us hauria pogut eliminar moltes vegades, però us vaig facilitar les coses perquè treballéssiu per a mi. Vas ser molt llest resolent la paradoxa de Zenó. Però Aquil·les ha arribat: t’ha atrapat!

Asmodeus va continuar parlant, però Miquel ja no l’escoltava. Va mirar el pit ensangonat de la seva estimada, la immensa rosa vermella que s’anava eixamplant al seu pit; la va acariciar mentre li obria la camisa. Aleshores va veure el medalló amb la lletra alfa al mig del seu pit cobert de sang. El medalló tenia una petita marca, com una esquerda al centre, i va recordar… «Alfa et salvarà la vida». Llavors li va posar dos dits al coll i va comprovar que no estava morta: el cor li bategava. El medalló del seu avi li havia salvat la vida. Va intentar dissimular la seva alegria: Aquil·les encara no havia atrapat la tortuga. Maria estava a punt d’entrar dins d’un temps i un espai infinit.

Asmodeus s’acostava lentament amb la fulla de metall alçada, amenaçador, mentre continuava parlant. En aquell moment ella va obrir els ulls i Miquel la va abraçar amb força i va dir, cridant:

—Està morta! L’has matat!

—Sí, estimat amic, no ho dubtis, mai no erro el cop. Però el pitjor és que encara no saps per què i, a més, tampoc no tens ni idea de per a què serveix la pedra.

—Però tu m’ho diràs, no és cert?

—Sí, ara mateix… T’ho diré només perquè ara moriràs i et mereixes saber quin era el vostre objectiu. Ja saps l’origen de la pedra, però el que no saps és la seva finalitat. Durant anys Gaudí va construir un mapa del cel a Barcelona i un temple: la catedral dels pobres, la Sagrada Família. Bocabella sabia el secret, igual que Güell. Gaudí va construir un mapa estel·lar per guiar de nou el Redemptor, per propiciar la segona arribada de Crist a la terra. Per a això serveix la pedra que s’havia de col·locar en un lloc determinat de la Sagrada Família; en aquest moment naixeria de nou el Redemptor. Altra vegada el Verb es faria carn, i d’aquí a trenta-tres anys, quan la Sagrada Família estigui acabada, entraria a la Nova Jerusalem, Barcelona, i el regne de Crist canviaria la faç de la terra…

Miquel no es podia creure el que estava sentint. Però tot començava a quadrar, tot encaixava.

—… M’has de creure. Així està escrit. Gaudí, amb un passat esquerrà i que va ser contactat per la maçoneria i temptat per nosaltres sense cap èxit, va aixecar un monument a la seva fe. La façana del Naixement amb les seves tres portes, fe, esperança i caritat, què creus que indica? Per allí entrarien els pobres i els homes de bona voluntat. Gaudí ho va deixar tot escrit. Nosaltres ja ho sabíem i ell ho va confirmar; Gaudí va escriure que la salvació de la humanitat estava en el baixament de Jesús i en la seva passió. Per això el seu temple els dedica dues façanes.

Asmodeus va fer una pausa, i quan es va animar a continuar la seva veu era de triomf:

—Durant anys hem lluitat per impedir el retorn de Crist. Els templers ho sabien i, amb l’ajuda del Papa, els vam destruir; els càtars també ho sabien i els vam exterminar; els de la teologia de l’alliberament ho intuïen i van ser desacreditats. Durant anys jo, Asmodeus, m’he anat perpetuant servint les potències del mal i batent-me contra els arbres de Morià: els set cavallers que havien de custodiar el secret i vetllar perquè la profecia es complís. I tu ets l’últim cavaller. Maria, la teva Maria, duu el mateix nom de la dona on es va reflectir i es va reproduir Déu per mitjà de Crist. No et diu res això? Maria: el mirall del cel. I per ventura la creació sencera no es considera una imatge reflectida de l’essència divina? Bé, jo sóc la persona destinada a trencar aquest mirall i instaurar un altre regne molt més poderós: el del mirall fosc, el de la desgràcia i la mort. Jo he matat el teu Déu impedint el seu retorn i li obriré les portes al meu!

Miquel va mirar el bosc de columnes on es trobaven i va pronunciar un fragment de l’Apocalipsi que havia recollit entre les seves notes:

—L’Església és un arbre frondós sota el qual corren fonts.

—Sí… i nosaltres hi som: a la catedral dels pobres… I ara, prepara’t a morir.

Amb ràbia, es va abalançar amb l’espasa per davant per enfilar-los els dos junts. Miquel havia previst aquesta reacció i va llançar Maria cap a un costat dient-li:

—Desperta’t… Corre… Compleix el teu destí! Maria!

Miquel va poder esquivar el cop. Asmodeus va picar amb l’acer a terra, i el cop del metall contra la pedra va retronar amb un eco esglaiador. Estava molt furiós. Es mirava Maria i Miquel, un a cada costat, i semblava no decidir-se a qui atacar primer. Ella va agafar la pedra i va arrencar a córrer mentre Miquel s’interposava entre tots dos amb l’espasa que havia pertangut a Cristòfol.

Ella, atordida mentre s’allunyava corrent entre el bosc de columnes, sentia un fort dolor al pit. Havia de buscar el pelicà que originàriament havia d’estar al pòrtic del Naixement però que s’esperava, oblidat, rebutjat pels constructors, al corredor del museu de la Sagrada Família. Mentrestant Miquel va saltar cap endavant amb l’espasa agafada amb les dues mans i va aconseguir ferir Asmodeus en un braç, gairebé a l’altura del muscle esquerre, amb el qual subjectava l’espasa. Asmodeus, enfurit i bramant com un boig, va empènyer Miquel com un animal ferit. Va intentar parar els cops del seu oponent agafant l’arma amb les dues mans.

Maria havia desaparegut, però Asmodeus sabia on anava i va córrer darrere seu. Uns minuts més i tot acabaria. El temps arribava a la fi. Altres veus van ressonar a l’interior del temple.

—Quiets, policia!

Era Nogués, que va començar a perseguir-los entre les columnes. Maria havia creuat el petit pont de fusta i caminava de pressa per l’interior del museu, entre maquetes, velles fotografies, plànols i dibuixos que mostraven tots els treballs previs del temple. Sentia unes veus que cada vegada eren més a prop. I llavors el va veure, a la seva esquerra, davant seu i amb les ales esteses. Allí hi havia el pelicà, uns pocs metres endavant. Una cinta blava lligada entre dues barres de metall li tallava el pas. Va creuar-la, va treure la pedra del saquet i s’hi va acostar amb la mà estesa. Asmodeus va arribar en aquell moment. Miquel el seguia a molt poca distància. Maria va acostar la pedra al pit del pelicà, i en aquell moment un llamp es va filtrar a través de les vitrines del temple, una llum daurada que va il·luminar la figura de l’ocell per indicar el lloc exacte on havia de dipositar la pedra que va ser rebutjada pels constructors.

—No! —va cridar desesperat Asmodeus, interposant-se d’un bot entre el pelicà i Maria.

La llum el va travessar com una espasa flamígera. El bram va ser horrible. Un crit d’horror sorgit de les tenebres es va elevar entre les torres de la Sagrada Família. Aquell alarit acompanyat de gralls de bèstia es van sentir per tota la ciutat mentre el cos d’Asmodeus es va anar desfent fins a quedar convertit en un munt de pols de color negre que un lleuger vent va espargir pel museu fins a fer-lo desaparèixer per complet. Nogués era al costat de Miquel. Tots dos, immòbils, havien contemplat els últims moments d’Asmodeus.

Maria es va agenollar i va aixecar la pedra amb les dues mans dirigint-les cap a la llum, cap al pit del pelicà. La llum daurada la va inundar. La va embolcallar per complet, com si fos un mantell resplendent, i davant els ulls atònits de Miquel i de l’inspector Nogués Maria es va desplomar.

—Està morta? —va preguntar Nogués.

—No ho sé —va dir Miquel, abraçant la seva estimada. Ella ho era tot per a Miquel; va sentir ràbia, impotència.

Feia molt, molt temps que no plorava, gairebé no recordava l’última vegada. Però ara lluitava amb totes les forces per contenir el mar de llàgrimes que li vessava dels ulls. En un instant van passar per la seva ment imatges d’ella, dels últims dies. Ell no era creient, i malgrat tot la història que havia viscut amb Maria aquells últims dies li havia obert una porta a alguna cosa que no acabava de comprendre… Ho hauria donat tot per ella, la seva pròpia vida, però ara només li quedaven forces per contemplar el seu rostre, que semblava dibuixar un somriure. L’estimava amb bogeria, i aquesta força, aquest sentiment que naixia al fons del seu ésser li va arrencar dels ulls una llàgrima d’esperança que va caure als llavis de Maria. Era un miracle…

Alfa, beta, gamma, delta, èpsilon, zeta i eta es van il·luminar alhora, una llum que va esbargir els núvols i va il·luminar els set edificis. Des del punt més alt de la ciutat, alguns ciutadans van sortir al carrer i van poder veure dues constel·lacions idèntiques. Una era just sobre la faç mediterrània de Barcelona.

Nogués i Miquel, amb Maria entre els seus braços, van sortir a l’exterior del temple. Aquella claror daurada continuava encegant-los. Es van allunyar per la façana del Naixement a través d’un camí ple d’una fulgor inaudita fins a arribar a l’avinguda de Gaudí. Van mirar el temple. La Sagrada Família era com una gran flama daurada; les seves campanes van començar a sonar incessantment. Mai no havien sentit aquell so. La gent va començar a sortir als balcons, al carrer. En pocs minuts l’avinguda de Gaudí era un formiguer.

—Què està passant? —va preguntar Nogués. Qui podia explicar-li la veritat? Se la creuria?

Amb el cos de la seva estimada entre els braços, Miquel es va situar al centre de l’avinguda de Gaudí; era davant del temple il·luminat, d’aquell temple fet a imatge i semblança del cel. «Així en la terra com en el cel», com en la frase del parenostre. La catedral dels pobres. Després va mirar el rostre de Maria. Era el d’una verge.

59

Àfrica, 2006

«Una nit el carro del cel s’aturarà al cim de la muntanya Phecda i en baixarà la viatgera de les estrelles. Ella portarà la llum que il·luminarà la cabana on naixerà el nen».

Les brases d’aquesta llegenda, avivades amb l’alè de la paraula dels ancians, s’anava repetint generació darrere generació. Però la fam dels últims anys, les plagues, la terrible sequera, l’epidèmia de la sida havien delmat aquella tribu, que havia estat una de les més grans i poderoses d’aquelles contrades. Ara ja eren molts pocs els que escoltaven a la vora del foc, a la foguera que cremava al mig del poblat. Nens escanyolits, dones i vells que no arribaven als quaranta anys. En els seus rostres no hi havia esperança ni desolació ni impotència, no hi havia res perquè no tenien res, només aquella llegenda semblava mantenir-los amb vida.

I aquell dia el carro va aturar el seu curs al cim de la muntanya Phecda, el cim rocós erosionat pel vent. Cada nit, mentre explicaven la mateixa història, els ancians assenyalaven el firmament i els més petits es quedaven embadalits, mirant el cel amb els ulls molt oberts, gairebé sense respirar, i esperaven uns instants en silenci anhelant el miracle. Però el carro seguia el seu curs i s’allunyava per perdre’s definitivament en l’horitzó. Alguns pensaven que era un conte, la torxa de la memòria d’un poble que ells i les generacions que els havien precedit havien mantingut viva. Aquella nit, aquells instants de silenci van ser eterns. Alguna cosa havia passat. Els ancians es van aixecar sense deixar de mirar les estrelles. No es creien el que els seus ulls estaven contemplant. Murmuraven entre ells. Les dones es van posar a cantar i a ballar al voltant de la foguera. No en tenien cap dubte, la resta d’estrelles seguien girant. Havia arribat el moment. Una estranya agitació il·luminava els rostres, els més petits van córrer, es van escapar de la falda de les seves mares, van sortir fora del poblat, van anar a buscar la viatgera, perquè aquesta era la profecia.

Un dels ancians va preguntar en veu baixa si faltava algú. Li van dir que aquella nit estava a punt de donar a llum una de les dones. Llavors va alçar el seu bastó i va aturar l’aldarull. Ja feia estona que dues ancianes estaven amb l’embarassada; elles havien ajudat totes les dones del poblat a portar les noves vides al món. L’ancià va donar les instruccions precises. Quatre homes, els millors, van córrer en les quatre direccions per anunciar el miracle. Un d’ells avisaria els tres pares de la missió propera.

La cridòria dels nens va anar creixent d’intensitat, els espasmes de l’embarassada també. Llavors va ser quan la van veure aparèixer, era la viatgera de les estrelles: la dona blanca que anunciava la profecia. Entre les mans hi duia el fragment d’una estrella. Els nens la van envoltar, contents i feliços en la seva nua innocència. Els ancians es van avançar, i amb els seus bastons van assenyalar la cabana. Es va fer el silenci. Tots eren fora, asseguts, esperant. La dona blanca, la viatgera de les estrelles, va entrar. Les velles no la van mirar, estaven massa ocupades ajudant la dona que en aquell moment estava donant a llum. La viatgera de les estrelles va aixecar la petita llosa de terra i allí va dipositar la pedra, enfonsant-la, en el mateix moment que el primer llamp de sol il·luminava aquell lloc apartat i remot del món… El primer plor de la criatura va provocar una reacció d’alegria a la resta del poblat, que esperava fora. Els tambors van començar a sonar. No s’aturarien durant tres dies i tres nits. El nounat, embolicat amb draps nets, va ser dipositat sobre la llosa, i després la seva mare el va alletar. Ella, la dona blanca, es va quedar dreta allí, contemplant el nen. Només va reaccionar quan van entrar els tres pares de la missió; un d’ells parlava la seva llengua i li va preguntar qui era.

—Vinc de molt lluny i els nens m’han portat al poblat.

—Vostè ve de les brases d’una llegenda d’esperança. Ja fa molts segles que esperàvem la seva arribada —va dir un dels pares, que es deia Baltasar.

Un altre dels pares blancs es va acostar al tot terreny i en va portar uns presents.

—De part de la missió —li van dir a la mare.

—És per al nen —van afegir. Llavors el pare Baltasar, dirigint-se a la viatgera de les estrelles, li va dir:

—Si vol pot venir amb nosaltres, la seva missió s’ha complert.

—Sí, és hora de tornar a casa —va contestar ella.

La profecia s’havia complert, aquell nen nascut al cor d’Àfrica, en un pobre llogaret oblidat del món, als peus de la muntanya Phecda, una zona castigada per la fam i la misèria, un dia, als trenta-tres anys, entraria a la catedral dels pobres i canviaria el món.

60

Barcelona, 2006

Maria va obrir els ulls. Miquel la contemplava. Havia estat hores mirant-la…

—Amor meu, ho has aconseguit.