TERCERA PART

LA RELÍQUIA

14

Any 1000 aC, Terra Santa.

A Jerusalem tothom coneixia el mont Morià, perquè va ser allí on Salomó va construir el temple, gairebé mil anys abans del naixement de Crist. Aquesta era precisament l’edat de fundació dels set cavallers Morià, encara que el seu nom més antic era el d’arbres de Morià, perquè a l’esplanada de la muntanya on Salomó va aixecar el temple hi havia set cedres que van ser talats i de la fusta se’n va construir l’Arca de l’Aliança. El seu nom només podia ser pronunciat en veu baixa, com el murmuri del vent quan travessa un bosc antic. L’anonimat en cobria la identitat amb el vel d’una llegenda perduda en la foscor dels temps.

Els set cavallers es van convertir en els guardians secrets del temple. La seva missió era vetllar per la integritat del lloc sagrat i la seva força i valentia era coneguda més enllà del mar de Galilea. Les seves destrals de metall van ser foses en una forja i d’allí van obtenir les espases. I es van perpetuar en el temps protegits pel silenci i el misteri.

Després de la mort del rei Salomó van arribar temps infausts: Els servidors del mal, els homes mènsula, van iniciar una impecable guerra en l’obscuritat contra ells. Van intrigar des de la seva caverna fosca, a l’entorn del Pentàgon Negre. Amb les invasions d’Israel van arribar també les fosques deïtats síries i fenícies que van profanar el temple. Però l’esperit dels arbres de Morià continuava viu i triomfava de nou sobre les tenebres. El temple va ser restaurat en diverses ocasions durant els regnats d’Ezequies i Josies. Fins que van arribar els babilonis, capitanejats pel rei Nabucodonosor II, que va arrasar definitivament el temple vell el 587 aC.

Després de la captivitat del poble d’Israel els set cavallers Morià en van propiciar la reconstrucció. Els grans de sorra continuaven caient en l’immens rellotge de la història i de nou la foscor va intervenir. Noves profanacions, mort, destrucció, falsos déus van entrar al palau de les tribus d’Israel i van culminar amb la presa de Jerusalem per Antíoc IV, que va fer col·locar la imatge pagana de Zeus, el déu grec. Van ser ells, els set arbres de Morià, els que van aixecar el poble jueu en l’anomenada rebel·lió dels macabeus, encapçalada per Judes Macabeu, que segons els rumors també era un dels guardians. El temple es va restaurar l’any 150 aC. Però amb l’expansió de l’Imperi Romà l’amenaça planà damunt del temple; no obstant això, el rei Herodes el Gran va retornar al temple la seva magnificència l’any 20 aC.

Va ser uns anys després que els Morià van sentir parlar d’un profeta de Natzaret que predicava i feia miracles per tot Galilea. Aquest home arrossegava les multituds, la seva fama s’havia estès per tot Judea. Un dia, aquest profeta, que va ser batejat per Joan a les aigües del riu Jordà, va visitar el temple amb els seus deixebles. Els guardians eren allí perduts entre l’anonimat. Aquest dia Jesús va denunciar la corrupció que imperava en les classes altes del seu poble. Va irrompre dins del temple i va fer fora a cops de fuet els comerciants, els canvistes; va destrossar els llocs de coloms. L’escàndol va ser enorme. Mentrestant, el Natzarè cridava: «Està escrit, la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertit en una cova de lladres». I es van acostar al temple cecs, coixos, tolits i els va guarir. Els summes sacerdots, els escribes, en veure’l, en sentir la mainada que cridava «Hosanna el fill de David», es van enfurir…

A partir d’aquest moment els cavallers Morià van saber que aquell home era el veritable Messies i el van seguir amb discreció, escoltant tots els seus sermons. I un dia Jesús, des de l’atri dels gentils, va fer una profecia: «Veieu aquest temple? Jo us asseguro que no quedarà aquí pedra sobre pedra que no sigui derruïda per sempre. No obstant això, no heu de témer, perquè arribarà el dia que una nova construcció serà dissenyada per Déu, i les seves set portes estaran sempre obertes a la redempció de l’home. Aquest serà el meu temple». Jesús de Natzaret, que havia reconegut els arbres de Morià des del primer moment, els va cridar a part, els va dir que la seva missió continuava en peu, i els va anunciar que ells haurien de vetllar pel compliment de la profecia fins que arribés el moment, per més llunyà que semblés, que per fi la casa de Déu fos construïda.

Setanta anys després de la crucifixió i mort de Crist, amb la revolució dels zelotes es va complir la primera part de la profecia; el temple va ser completament arrasat. La relíquia va quedar perduda a Cesarea, abandonada a la sort de qui la volgués rescatar. No obstant això, els guardians es van perpetuar i durant segles la seva missió va ser buscar incansablement aquella relíquia perduda.

Les espases forjades amb el metall que va tallar els set cedres de Morià van passar de mà en mà generació rere generació.

Al cap de molt de temps, durant l’any 1126, la constel·lació del Drac es va situar just sobre el cel de Jerusalem. Això anunciava que s’iniciava la segona part de la profecia; la carrera cap a la reconstrucció del nou temple. Com el riu que s’amaga sota les maresmes per aparèixer al curs baix de la llera, els Morià van sorgir de nou per recuperar la relíquia que tothom havia menyspreat. Aquesta era la seva missió. Ells l’havien de rescatar per dipositar-la als fonaments de la Nova Jerusalem. Ja feia molt temps que la buscaven i ara s’havia presentat l’ocasió i sabrien aprofitar-la.

Un genet cavalcava pel fosc vessant del mont Hermon, prop del mar de Galilea. Era una zona volcànica on el blat creixia més ràpid i vigorós que en altres llocs perquè absorbia àvidament els raigs solars. Des de Cafarnaüm o al mar mateix de Galilea, des de la distància, en contemplar aquella comarca s’albirava una terra fosca, per això el lloc era conegut com «la terra d’ombres»; aquí naixia el Jordà, que fluïa de nord a sud. Després es dirigia al mar de Galilea i fins al mar Mort, prop de Jericó. Era un riu fosc, estret, que arrossegava molts sediments. Però el naixement del Jordà era especial. Les seves aigües cristal·lines semblaven un fragment del jardí de l’Edèn. El solitari genet es dirigia a algun lloc desconegut, proper a la font del riu sagrat, les aigües del qual el profeta Joan va utilitzar per batejar Crist. Mentre remuntava els vessants de la «terra d’ombres» al seu cap ressonava el salm 42, que va ser escrit en aquest lloc: «Com el cérvol brama pels corrents de les aigües, així clama per tu, oh Déu, l’ànima meva. La meva ànima té set de Déu, del Déu viu; quan vindré i em presentaré davant de Déu?».

El genet s’havia d’entrevistar amb un sufí, un asceta musulmà; és un dels últims homes que coneix les regles de l’orde de la Cavalleria de l’Amor. També diuen que va ser deixeble del llegendari Al-Jadir, el d’ulls verds, el guia de Moisès, aquell que és eternament jove. El sufí va renunciar al seu nom: no és ningú; el seu cos, la seva veu, la ment, l’ànima són una torxa encesa en la fosca cova, i custodien una pobra relíquia. De fet, només ell creia cegament en el seu valor sagrat. Havia dedicat la vida sencera a protegir-la, vetllant, dia i nit en la fosca caverna. Però ningú no el creia, tothom havia menyspreat, havia rebutjat la relíquia que ell amb tant zel, amb tant amor havia guardat i custodiat en secret. El van oblidar allí com un boig. Ni els de la seva fe, seguidors de Mahoma, se’l van creure, ni tampoc els infidels cristians. Aquell asceta, la seva sola fe en la relíquia havien mantingut viva la llegenda. Ara sabia que quan l’entregaria a l’infidel la seva vida s’esvairia, seria pols. Però no temia la mort perquè estava escrit a la profecia… «Arribarà un dels set arbres de Morià a la font del Jordà i li serà lliurat el secret que tots han rebutjat, perquè els creients puguin establir una nova Jerusalem».

El genet va desmuntar del cavall i va subjectar les regnes a una roca negra que semblava un cap emergint de les profunditats de la terra. Va remuntar una senda i va escoltar el soroll de l’aigua, la font del Jordà. Cap allí es dirigiria. Es va aproximar al riu, es va beure les aigües cristal·lines i va esperar. No va adonar-se’n, però a l’altra riba hi havia un home assegut que el contemplava des de feia una estona. Per fi va veure aquella figura enfundada en una túnica d’un color grisenc que el mirava amb rostre impassible. L’eremita va travessar l’ànima d’aquell home amb la mirada, va profanar tots els seus secrets i llavors va saber que era un d’ells, ja no tenia dubtes: era un guardià Morià.

El genet va desenfundar la seva espasa, la va alçar a l’aire en actitud amenaçadora, i després amb les dues mans la va clavar a terra. L’home de l’altra riba va caminar cap a ell, molt a poc a poc; en lloc de caminar semblava que llisqués suaument pel vessant. Anava descalç però era àgil tot i semblar un ancià; els cabells i la barba eren blancs com la neu. Va travessar les aigües i es va parar davant de l’espasa, llavors es va ajupir, va estripar un tros de la seva túnica de llana i va embolicar alguna cosa que duia oculta a les mans. La relíquia que durant tants anys havien buscat els cavallers Morià seria entregada als seus veritables custodis.

El sufí es va girar de cop i la va lliurar al guardià mirant-lo de fit a fit als ulls. Aquest la va agafar, amb la vista cap endavant, perquè tenia prohibit mirar el secret; nomes havia de recollir-la i protegir-la amb la seva vida fins a transportar-la en un lloc segur.

El genet va partir sense mirar enrere. Al sarró duia la relíquia que traslladaria a un port de Palestina on l’esperava un vaixell que el portaria fins a Europa. Havia començat la carrera.

L’any del senyor de 1230, els set guardians van dipositar la relíquia a la comanda de París, sota custòdia dels cavallers templers. Per aquells temps, els templers acabaven de recuperar Jerusalem. La seva presència era temuda i les seves fortaleses, respectades. Aquest era el lloc més segur per a la relíquia que centenars d’anys després hauria de servir per iniciar la construcció del nou temple.

L’any 1290, seixanta anys després, la llegenda dels Morià semblava esvair-se en la boira del final d’una època de cavallers croats, mags i heretgies apocalíptiques que travessaven el vell continent. Eren temps convulsos dominats per les potències de l’Avern, que perseguien la destrucció de la relíquia a qualsevol preu de la mateixa manera que centenars d’anys abans de Crist van intrigar i van afavorir la profanació i destrucció del temple de Salomó. Els enemics dels arbres de Morià també es perpetuaven generació rere generació i lluitarien amb totes les seves armes per complir el seu objectiu.

Només un home va brillar amb llum pròpia en aquells foscos temps. Un savi missioner anomenat Ramon Llull, un veritable alquimista de les paraules, que havia dedicat la seva vida a l’elaboració d’un mètode de raonament d’inspiració divina que utilitzava per convertir el món islàmic al cristianisme: l’Ars Magna. La lògica i la mística es fonien en aquest estrany artefacte, amb un mecanisme de rodes concèntriques, on es combinaven preguntes, respostes, subjectes, predicats, els cent noms de Déu i tots els seus atributs. Així s’enfrontava el vell Llull als savis musulmans, en una batalla de símbols i raonaments. El seu nom ressonava en totes les corts cristianes i mahometanes, tots el respectaven, encara que moltes vegades, predicant als mercats d’Orient, va estar a punt de ser lapidat. Però ningú no coneixia el veritable secret d’aquest viatger i escriptor incansable, home que va apostar decididament pel coneixement de les llengües per convèncer jueus i musulmans de la seva única veritat teològica.

Sí, Ramon Llull va ser un dels set arbres de Morià. Després de la pèrdua d’Acre, l’any 1291, el prestigi dels ordes militars queia en picat per tot el vell continent. Llull va enviar un document on proposava al Papa la fusió de totes en una: la de l’Hospital, la del Temple, la d’Uclé i la de Calatrava. D’aquesta unió hauria de néixer l’orde de l’Esperit Sant, amb un mestre en teologia i un grup d’homes formats en el coneixement de les llengües del món àrab i l’hebreu, filòsofs, sants i savis que iniciarien un treball de missioners en terres orientals per convertir els infidels. Però els esdeveniments es van precipitar. El projecte va fracassar. El rei de França Felip el Bell, enverinat per l’elixir de la cobdícia que els obscurs li havien fet beure, havia iniciat una campanya difamatòria contra el poderós orde del Temple, que dia rere dia veia augmentar el seu poder econòmic a la vella Europa i no obstant això ho havien perdut tot a Terra Santa, que era el seu veritable objectiu. L’amenaça era tan evident que el vell i ja cansat missioner Ramon Llull va convocar una reunió d’urgència dels set guardians. I així va ser com el vent de l’ambició va aixecar les cendres de la llegenda i la flama dels guardians va tornar a il·luminar les espases dels Morià. Van reclamar al gran mestre del Temple Jacques de Molay allò que era seu: la relíquia. Va ser Ramon Llull mateix qui s’hi va entrevistar en secret a París. Però els templers es van negar a lliurar la relíquia. Potser la por de l’amenaça del rei de França i la pèrdua dels seus aliats a Roma els va tancar el cor a la veritat i es van rebel·lar… Els Morià reclamaven simplement el que era seu. El vell Llull va comprendre que era la fi, però no obstant això en el moment precís un dels guardians que ocupava un alt càrrec a la comanda de París actuà.

L’orde del Temple va caure l’octubre de 1307. El rei francès Felip el Bell amb les seves tropes va agafar presoner Jacques de Molay. La comanda de París va ser sotmesa; tots els monjos, sorpresos i empresonats. Només un monjo, un home de força prodigiosa, un veritable gegant anomenat Cristòfol va aconseguir salvar-se i sortir pel passatge secret amb la relíquia. Es dirigí més enllà dels Pirineus.

Els dies de l’orde —a causa de l’ambició del papa Climent V i de Felip IV de França— estaven comptats.

Cristòfol va travessar rius, muntanyes i valls i va arribar al castell de Miravet, a la vora del riu Ebre. Els cavallers es van preparar per resistir, mai no es rendirien. Les comandes templeres de tota la cristiandat van ser arrabassades dels seus propietaris per les monarquies, la Inquisició, els nobles. Tots els castells, cases, possessions, en poques setmanes, com un efecte dominó, ja no pertanyien als templers. Van empresonar els cavallers, els monjos, així va començar un tortuós procés on se’ls acusava d’heretges, adoradors de Bafomet, d’escopir a la creu i també de sodomia. L’orde del Temple ja no existeix; només el castell de Miravet, un baluard inexpugnable, resisteix.

Jacques de Molay, el gran mestre, fou condemnat a morir, juntament amb altres grans cavallers de l’orde. Mentrestant, a Miravet continuava una resistència gairebé suïcida.

A la seva cel·la de París, Molay va recordar una reunió secreta, pocs mesos abans de la caiguda de l’orde. Es tractava d’un tema molt delicat i urgent. Ramon Llull li va mostrar l’espasa Morià i va reclamar la relíquia que els templers es limitaven a custodiar. El savi Llull assegurava que la relíquia era el tresor més gran de la cristiandat i que havia exercit un influx, un poder sobrenatural, sobre l’orde del Temple. En setanta anys s’havia expandit, com una tela d’aranya des del centre, París, on va ser dipositada la relíquia, fins a la resta de països d’Europa, subjectant-ho tot al seu influx. Però aquest poder acabaria per destruir l’orde mateix, perquè la relíquia havia de ser traslladada al seu lloc. Ningú no va fer cas del savi mallorquí. Ningú no el va escoltar quan va reclamar la seva devolució com un dels guardians Morià; l’arrogància, la por i les riqueses els van perdre.

Jacques de Molay, tancat a la presó, s’adonava que Ramon Llull va predir el que passaria, el desastre. La mare Església protectora dels templers els va abandonar al bosc de la perdició. L’últim gran mestre de l’orde moments abans d’enfrontar-se a la mort pensava en tot això. En negar-se a retornar la relíquia als seus veritables propietaris, havien perdut l’honor. Aquest havia estat el seu únic pecat, i no les absurdes calúmnies de fets i rituals que ells mai no van practicar. Jacques de Molay per fi va demanar perdó i es va agenollar davant de la creu de l’orde del Temple, una imatge nua, senzilla, de fusta. Va ser l’única cosa que l’inquisidor li va concedir, per pietat, hores abans de dictar la sentència de morir cremat a la foguera.

15

Miravet, 1836

A la residència de Wentworth, una vall del Tàmesi a uns trenta quilòmetres de Londres, el vell general carlí, el llegendari Ramon Cabrera, el Tigre del Maestrat, cada dia rebia un estrany visitant arribat de terres llunyanes. El Tigre li anava contant la seva vida, la fulgurant campanya militar de la primera guerra carlina, on va obtenir el més alt rang militar i també el títol de comte de Morella, la ciutat emmurallada, que ell va conquistar i després va convertir en un bastió inexpugnable i en la capital del seu petit imperi.

Ell era un jove de Tortosa que va abandonar la ciutat a la recerca de fama i fortuna. El jove Ramon Cabrera, sense saber exactament on anar, quan va sortir de la ciutat, a la vora de l’Ebre, va aixecar el seu mocador. Un cop de vent va elevar la tela blanca en direcció a les muntanyes, cap al cor del Maestrat, Morella. I cap allí es va dirigir, i es va unir a les partides d’homes que es congregaven en aquesta ciutat per defensar el pretendent de la corona espanyola, Carles Maria Isidre de Borbó, germà del difunt Ferran VII.

Ferran VII, poc abans de morir sense descendència de barons, va abolir la llei sàlica, per la qual s’impedia que el tron d’Espanya fos ocupat per una dona. La reina Maria Cristina de Nàpols, amb el suport del partit liberal, es va convertir en la regenta, en nom d’Isabel II, aleshores un nadó de dos anys, filla del seu matrimoni amb el rei Ferran VII. Aquest era el motiu de la guerra que esclatava entre germans, paisans, veïns, amics del mateix poble. Una guerra civil, la pitjor de les calamitats. Cabrera buidava la seva memòria davant d’aquell visitant que escoltava atentament la seva història. Les aventures d’aquella primera guerra carlina, que va començar a final de 1833. Havien passat quaranta anys, però aquell conflicte el va catapultar des del no-res cap a les cotes més altes del poder, la fama, la llegenda del Tigre. També va participar a la segona guerra carlina, i va afegir al títol de comte de Morella el de marquès del Ter, per la batalla guanyada al Pasteral el juny de 1848. Ja no va participar en la tercera guerra carlina de 1872: es va enemistar amb l’arrogant pretendent Carles VII, i tres anys més tard va reconèixer Alfons XII, fill d’Isabel II.

Ja feia molts anys que estava exiliat a Anglaterra, on va conèixer Marianne Catherine Richards. Amb ella es va casar el 1850, i van arribar els fills. Aquí a Londres, a la residència de Wentworth, vivint com un gentleman, Cabrera, vell i cansat, allunyat de la política, va obrir una finestra a la memòria. Els paisatges d’aquells anys de joventut, quan va aconseguir convertir-se en el líder indiscutible del carlisme, que combatia els exèrcits liberals defensors de regenta Maria Cristina, li van donar un alè de vida.

Li semblava increïble, proverbial, gairebé un miracle. Ells no tenien res, ni armes; solament coratge, valor i les muntanyes. Lluitaven com guerrillers, petites partides que fustigaven, emboscaven contínuament les columnes de l’exèrcit regular. Sempre va lluitar amb el seu bastó. Es va convertir en un expert matador d’homes quan hi entrava cos a cos, enfundat en la seva capa blanca. Al costat dels seus voluntaris, al crit d’«Avant!», eren invencibles. Va derrotar tots els generals de la reina, i només la malaltia, aquella estranya molèstia que arrossegava des que era un xiquet menut, el va deturar. Va haver de fer llit. Ningú no sabia el que tenia, els metges estaven desconcertats, li donaven l’extremunció, el portaven en llitera d’aquí cap allà, es moria…

El seu imperi, castells, baluards, forts, va anar caient com les peces d’un dominó. Al final, quan tot estava perdut, miraculosament va restablir-se. Es va alçar del llit per emprendre el camí de l’exili. Així va acabar la primera guerra carlina.

Els records l’aclaparaven, però de tots aquests fragments de memòria, guerres, amors i aventures, avui ha rememorat un passatge diferent. Un episodi que mai, mai no revelarà ni al seu visitant ni a ningú, i se l’endurà amb ell a la tomba. Es tractava d’un succés que no tenia res a veure amb les guerres carlistes, amb les intrigues de la cort, amb la política del partit… Recordava el jurament de Miravet que va fer al monjo que va acudir a la seva tenda de campanya la nit de Divendres Sant de 1836, uns mesos després del brutal afusellament de la seva mare, Maria Griñó.

Aquell episodi realment l’inquietava. Sentia estranyesa, un pesar profund, molt profund, perquè allí va perdre el seu jove nebot de disset anys, pel qual sentia una especial predilecció. En aquell noi havia abocat tot el seu afecte, tota la tendresa després de l’afusellament de la seva mare a Tortosa, l’assassinat d’una innocent, ordenat pel sempre odiat general Nogueras.

La Setmana Santa de 1836 estava organitzant el pla d’assalt al castell de Miravet amb el capitost Torner, natural d’aquest poble, on s’havien refugiat les restes d’una columna liberal derrotada a la rodalia de Tortosa, concretament al poble de Roquetes. Van seguir la vora del riu, van creuar l’imponent pas de Barrufemes i es van refugiar al baluard, un castell templer que després va ser ocupat pels hospitalers i després abandonat. Estava en part derruït, però encara conservava prou estructures defensives per plantejar una dura resistència, i a més estava situat al cim del turó que coronava el poble de Miravet, amb parets de roca natural, precipicis que queien al buit per morir a les aigües braves de l’Ebre, el riu verd, en el seu camí cap al blau del delta, el mar Mediterrani. Els militars liberals no arribaven a la trentena, hi havia també una delegació de set civils. Pel que semblava, quan les tropes del Tigre els van sorprendre a Roquetes es dirigien al castell de Miravet amb una secreta missió. Per tant, tota la columna es va sacrificar perquè aquest reduït grup, amb una petita escorta, pogués arribar a Miravet. Però aquest detall i uns altres, Cabrera els va saber més tard, quan l’ancià va entrar a la seva tenda de campanya.

Els assetjats es van defensar amb coratge. Torner, miravetà, coneixedor del terreny, va aconseguir escalar un dels murs de roca des del riu. La nit de Dijous Sant va penetrar amb un grup de carlins dins de la fortificació. Van matar cinc liberals i en van fer presoners deu més entre els quals un tinent. A tots els van passar per les armes immediatament. La llei del talió imperava en aquella guerra fratricida, i cap dels dos bàndols feia presoners, encara que demanessin de donar-los quarter. Els restants, la meitat juntament amb els set civils, es van enrocar al cor de la fortalesa, que tancava amb una portalada l’entrada al pati d’armes del castell. El Tigre, muntat dalt del seu cavall Garrigó, amb el sagrat bastó ennegrit per la sang absorbida durant les matances i els daltabaixos del cos a cos i que tantes victòries li havia concedit, i enfundat en la seva capa blanca, amb la boina carlina i la borla daurada, va entrar a la fortalesa amb cent homes. Els assetjats es van defensar durant tot el dia. Don Ramon, que així era com l’anomenaven els seus fidels voluntaris, va instal·lar la seva tenda en una de les esplanades interiors de la fortalesa, en una bretxa que quedava fora de l’abast de les bales liberals. Cabrera, a la tarda, hi va enviar parlamentaris per intentar que els assetjats es rendissin. Però s’hi van negar. Era una defensa suïcida: tard o d’hora aconseguirien entrar al pati d’armes i caurien tots com mosques, sense pietat. Però els de dins es resistien i preferien morir abans que lliurar-se.

Don Ramon va ordenar al capitost Torner que parlamentés de nou amb els assetjats; eren les nou de la nit. Quan va regressar de la missió, Torner li va parlar de la situació:

—Diuen que són frares, els set civils, són monjos… L’hi asseguro. Van amb hàbits i espases, i duen un arbre, un cedre pintat al pit. L’oficial liberal m’ha dit que mai no sortiran perquè han vingut a buscar un secret que després han de custodiar fins al santuari de la verge negra de Montserrat… Els quinze soldats liberals que els escorten es volen rendir. L’oficial que m’ha acompanyat fins a la sortida de la portalada m’ho ha dit ben clar. Els frares estan bojos, s’han tancat dintre del castell, a la torre del tresor, i no en sortiran mai. Aquests bojos no tenen armes de foc, no les volen; només porten espases antigues de fulla ampla. L’oficial m’ha dit que aquesta mateixa nit en despuntar el dia obriran la portalada; ell es rendirà juntament amb tots els seus soldats, però m’ha demanat que els respectem les vides… He de contestar aquesta nit, a les dotze en punt, encenent una torxa, just allí, en aquella zona de la muralla, aquest serà l’avís… Què hi diu, don Ramon?

—Fet Torner… Respectarem les seves vides. Pot encendre la torxa… Monjos amb un arbre, un cedre pintat a l’hàbit, que amaguen un secret que han de dur a Montserrat? Però què és això, Torner? Està segur del que m’ha dit, no tenen armes de foc? Espases?

—Sí, don Ramon… L’oficial que m’ho ha explicat es trobava tan desconcertat com vostè i com jo. Pel que sembla, no saben res, només els han dit que havien d’escortar i protegir amb la seva vida aquella delegació fins al castell de Miravet, i després a Montserrat.

Quan va clarejar Divendres Sant, Cabrera al costat d’un destacament de tiradors d’elit, la seva guàrdia personal, de la qual formava part el seu nebot Joan, va entrar al pati d’armes. L’oficial i uns quinze soldats liberals es van lliurar en silenci. Cabrera va parlar amb l’oficial, el va interrogar. L’home va confirmar tot el que li havia dit Torner. Als soldats se’ls va respectar la vida, però don Ramon va manar que els tallessin els dits de les dues mans, perquè no poguessin servir mai més a la milícia. Dins del castell estaven tancats i barrats els set monjos. Cabrera no s’ho acabava de creure… «Monjos que guarden un secret i que han de dur-lo fins a Montserrat? Aquí hi ha alguna cosa que no encaixa».

Des del pati d’armes fins a la porta d’accés al cor del baluard hi havia una altura d’uns tres metres. Els set monjos, bojos o el que fossin, quan van veure la traïció van retirar immediatament l’escala de mà i van tancar la porta. Aquell mateix matí, des d’un dels merlets, un d’aquells monjos folls va parlar, va cridar:

—Et repto, Cabrera… Un duel a espases, aquí al pati d’armes del castell. Tria el millor dels teus soldats. Sé que ets un home de paraula. Si guanyem el combat ens deixaràs partir, som monjos soldats.

El Tigre va contestar a aquesta pretensió amb una descàrrega de fusells. Al migdia d’aquell Divendres Sant es va intentar accedir a la porta d’entrada del castell des del pati d’armes col·locant algunes escales de mà que van pujar del poble. L’operació no semblava arriscada: durant aquell matí els assetjats, que podien haver disparat des d’algunes finestres laterals, ni van treure el cap. Joan, el nebot de Cabrera, un jove valent que adorava el seu oncle, hi va voler participar. No hi va haver cap descàrrega de fusell, espingarda, escopeta o trabuco… Cap arma de foc. Però des de dalt del castell van caure grans lloses de pedra damunt del grup que col·locava les escales. Va ser un atac totalment inesperat i no van tenir temps de reaccionar. Cabrera, que estava separat uns metres, va cridar amb desesperació:

—Joan! Joanet!

El seu nebot va morir aixafat per una pedra que li va obrir el cap. Tres voluntaris més van perdre la vida i cinc van quedar ferits. Don Ramon es va enfurir, es va posar pels núvols. Va cridar, va plorar, impotent, amb el seu nebot als braços, amb el cap desfet; un manyoc de carn, ossos i sang presa…

—Joan! No! El meu Joanet! Per Déu! Què t’han fet…? Me l’han matat! Pagaran per això amb la vida! Venjança! Pobra germana meva! Primer la meva mare i ara tu, el meu únic consol!

Es va intentar l’escalada per l’exterior de la muralla, però també va resultar impossible; les roques dels merlets i les torres queien damunt dels escaladors. A la tarda la situació era la mateixa, els set monjos sense disparar un sol tret continuaven tancats a dintre. Cabrera va contenir el primer atac d’ira. Va plorar profundament sobre el cos mort del seu nebot Joan i es va jurar que degollaria personalment els set monjos amb les seves pròpies mans, un a un. I mentre tenia aquests ombrívols pensaments des de la torre del castell la veu va tornar a cridar:

—Cabrera, mai no entrareu. Tenim prou menjar i aigua… Et desafio… Un duel a espasa aquí al pati d’armes. Tria al teu millor home. Si perdem el duel, a les dotze en punt d’aquesta nit ens entregarem. Si guanyem, a la mateixa hora ens deixaràs que marxem…

Cabrera va cridar des de baix:

—Menys xerrameca, frare, o el que siguis! Accepto el repte! Jo mateix amb el meu bastó lluitaré… a mort. Tens la meva paraula! Si em mates, els meus homes us deixaran anar… Però si jo guanyo… Ja saps el que us espera. Pagareu cara la vostra gosadia…

—Tens la meva paraula, Cabrera! Prepara el camp de batalla, la llum del dia s’acaba.

Van col·locar torxes formant un cercle al mateix pati d’armes; els carlins es van situar al voltant. El Tigre, amb el seu bastó a la mà, el pit descobert, esperava, amb la ràbia dibuixada al rostre. La porta es va obrir. Un home vestit amb una llarga túnica oberta i una camisa blanca amb un cedre imprès al pit va descendir per una corda. Era jove, de barba i pèl ros; tots el van deixar passar fent-li un passadís. I la veu des de la torre va retronar:

—És el meu fill Guillem, Cabrera… Et prego que prenguis una espasa o dues, una llança, una maça, un escut… El combat és a mort i no tindrà compassió.

—No necessito res per venjar la mort del meu nebot Joan! Siguis qui siguis, resa i prepara’t a morir!

Una oració en llatí pronunciada per aquells monjos des de dalt del castell va ressonar pel pati d’armes. El contrincant de Cabrera va fer el senyal de la creu, va alçar l’espasa i es va col·locar el puny al front…

—Vinga, noi! No t’encantis! Et mataré, monjo templer! No et tinc por! Venjaré la mort del meu pobre nebot Joan!… Ell era… un xiquet!

El combat va començar. El monjo es movia amb destresa, el tall d’aquella pesada espasa ballava a l’aire, xiulava. El Tigre saltava d’un costat a l’altre, esquivava els precisos llampecs que manegava amb destresa el jove monjo. Cabrera sabia que no podria creuar el seu bastó de fusta amb l’acer, per molt endurit que estigués a les brases de la llenya de l’olivera, als camps de batalla on havia sembrat el terror entre les tropes liberals. La seva estratègia era molt clara. Havia de concentrar-se sense perdre la calma, amb fredor, i deixar la venjança per després. Havia de saltar, moure’s contínuament, amb els reflexos vius, un joc de cames, donar voltes i més voltes, ser pacient, esperar el moment, per cansar l’adversari, un home com ell mateix que tenia un límit de resistència. Llavors actuaria, un cop al lloc precís i n’hi havia prou per fer-lo caure. Com David va derrotar el gegant Goliat.

En un moment del duel a mort, el monjo va aconseguir fregar el pit de Cabrera amb l’espasa. La sang no va trigar a aparèixer de banda a banda. Cabrera va sentir el dolor punyent de l’acer, la coentor de la carn viva oberta, però es va sobreposar. El seu contrincant va guanyar un cert avantatge, i es va créixer. Se li van redoblar les forces. El monjo va treballar de valent, amb totes les seves forces, acorralant-lo sense parar contra les torxes enceses, que cremaven l’esquena del Tigre. Cabrera, amb els ulls fora de les òrbites, es veia perdut, no podia equivocar-se, un moviment en fals i aquella espasa l’obriria en canal. En un salt cap a un costat l’espasa li va estripar la cuixa: era un tall net, poc profund; la sang li corria per la cama; el pit tintat de vermell. Cabrera es va sentir defallir, coixejava.

Tots donaven per guanyador el templer. Era impossible que un ésser humà pogués resistir aquells embats terribles. El Tigre, però, ranquejant, d’aquí cap allà, amb l’estrella de cara, va resistir. Els moviments del seu rival, després de més de mitja hora sense interrupció, començaven a ser imprecisos, errava i havia d’incorporar-se ràpidament perquè Cabrera, tot i que estava coix i ferit, mantenia la mirada ferma a l’aguait. Al monjo cada vegada li costava més aixecar la seva pesada espasa. Era el moment del Tigre, i per fi va aconseguir donar-li un cop al braç amb el bastó. Era la primera vegada que el tocava. Això no era res, però els carlins van cridar, van aclamar el seu líder. El monjo, que fins en aquell moment no havia vacil·lat, va recular un pas quan Cabrera va enarborar per primera vegada el garrot i el va fer rodar a l’aire per damunt del seu cap, com un molinet, amenaçant-lo. Aquest era el moment de debilitat de l’adversari que havia esperat. El Tigre va saltar amb totes les seves forces, va buscar el costat esquerre, el contrari de l’espasa, va fer un gest molt ràpid quan el monjo es va regirar per protegir-se i llavors li va etzibar un cop brutal al front… El crit d’eufòria, de goig, va ser escandalós. Els carlins cridaven, victorejaven amb passió el seu cabdill. Se sentien algunes rialles entretallades, els voluntaris començaven a xalar. Cabrera va mirar de fit a fit el seu contrincant: tenia els ulls extraviats, la cara banyada de suor. Va ser un instant. Va alçar el braç en actitud amenaçadora, ara a un costat ara a l’altre. El monjo no veia res, el cop al front l’havia encegat; un fil de sang li corria nas avall tacant-li la barba rossa, xopa de suor. Clavava batzegades amb l’espasa sense solta ni volta, cap als costats, endavant, endarrere. Panteixava, estava perdut. Ara el Tigre el tenia a les seves urpes, i va respirar fondo contemplant-lo amb un gest de plaer i d’odi al mateix temps. El riu de ràbia, la ira, la venjança que havia contingut fredament durant el combat va esclatar com un huracà. S’hi va acarnissar. Com un gat amb un ratolí. El primer cop li va arrencar l’espasa i li va destrossar els dits de la mà; el segon cop li va trencar el genoll, li van cruixir els ossos. Després li va pegar en un muscle, a la cara. Cop a cop li anava fracturant els ossos i el pobre noi gemegava de dolor, cec, temptejant el buit amb les mans per davant, sense saber on dirigir-se, mentre les rialles dels carlins retrunyien entre les parets del pati d’armes.

Des de dalt, en algun moment de silenci se sentien els crits de dolor demanant clemència, exclamacions que quedaven ofegades pel clam embogit dels homes que tancaven el cercle de torxes on es batien en duel. Cabrera es girava, aixecava el seu bastó i, sense mirar, propinava una nova garrotada. Fins que per fi, quan es va cansar de jugar amb ell, va fer callar la tropa, que reia i l’aclamava enfurida. Un silenci glacial es va apoderar de la plaça d’armes. Des de les finestres del castell un murmuri de veus va anar creixent en intensitat. Resaven una oració fúnebre. El Tigre va alçar el bastó amb les dues mans. El monjo estava agenollat davant, acceptava el seu destí i no va demanar clemència. Com va poder, va aixecar una mà i va fer el senyal de la creu amb gran esforç. Cabrera va esperar, després va mirar a totes dues bandes. No sentia els crits de la tropa, un gran silenci es va apoderar de la seva ànima. Li va semblar molt estrany. No reconeixia els seus propis homes. Les seves cares, els seus rostres eren tots idèntics, eren màscares de carnaval, totes iguals, sense cap expressió. Un sentiment d’odi i venjança el va posseir i, sense pensar-s’ho, li va etzibar una garrotada bestial a la coroneta. I va continuar copejant, posseït com un dimoni, mentre cridava…

—Mor! Això pel meu Joan! El meu pobre Joanet! Venjança! Venjança!

Ramon Cabrera, fora de si, continuava donant cops a aquell cadàver que jeia a terra. Va alçar el cap i va veure els seus homes, silenciosos i amb aquelles màscares.

—Fill meu! —va cridar una veu des de la torre, i va continuar—: No! Cabrera!… No continuïs, per pietat! Fill meu!

Aquestes últimes paraules, esquinçades amb el plor del pare del templer, que contemplava horroritzat com Cabrera destrossava la cara i tot el cos del seu fill, van deixar sense alè tots els qui van presenciar l’escena.

Ningú no podia acostar-se al Tigre, tots callaven. Cabrera, sense forces, seguia copejant aquell cos sense vida, de genolls, plorant, cridant de ràbia i de dolor. Estava fora de si. Un accés d’ira incontrolable el dominava; els seus voluntaris el coneixien i sabien que en aquests moments no era ell… Don Ramon va exclamar:

—Garrigó, porteu-me el meu cavall!… Vull trinxar-lo. El desfaré!

Va lligar el cos sense vida d’aquell jove monjo al cavall i va muntar. Va fer trotar i córrer l’animal per la plaça d’armes, donant tombs i més tombs. Tots el contemplaven amb els ulls atònits, en silenci, ningú no s’atrevia a dir res. Cabrera va continuar fins que, exhaust —havia perdut molta sang en el combat—, va caure del cavall. Des de la finestra el pare del jove, el mateix que havia proposat el duel a mort, ara cridava sense forces…

—Pietat! Pietat, el meu pobre fill!

Van traslladar Cabrera a la seva tenda perquè l’atengués un metge. Quan el duien en braços, el Tigre es va incorporar:

—Porteu-me aquest desgraciat… Que ningú no el toqui, és meu… És la meva presa, és la meva venjança… M’heu sentit? És meu! Em pertany!… I qui gosi tocar-lo el mato.

Dos ordenances el van obeir immediatament, van arrossegar el cadàver i el van deixar lligat a una estaca davant la tenda de Cabrera, on els metges li cosien les ferides del pit i de la cama. Poc abans de la mitjanit es va despertar sobresaltat. Un assistent el va ajudar a incorporar-se…

—Res, estic millor…

—Han dit els metges que no s’ha de moure, don Ramon…

—Estic bé, noi… ja ha passat tot.

Cabrera va sortir de la tenda, va obrir la lona i va contemplar estirat a terra el cadàver desfigurat del monjo. Va tornar dins i va preguntar:

—S’han entregat?

—Encara no, don Ramon. A les dotze en punt sortiran, això han dit… Ara estan resant. No sent els seus càntics?

—Sí, és veritat…

—Vol que li porti una mica de menjar?

—No, pots marxar… Vull estar sol.

—Però don Ramon, estic de guàrdia.

—Obeeix, ordenança… Ja m’has sentit, vull estar sol.

—A les seves ordres, don Ramon.

El fidel voluntari es va allunyar de la tenda. Cabrera va sortir a l’exterior, va contemplar novament el cadàver vexat, ultratjat, però en la seva ment només veia la cara trinxada del seu nebot Joan. La seva mare afusellada a la barbacana de Tortosa. Amb la punta de la bota fer girar el cadàver… Llavors va veure una cosa que li va cridar l’atenció. Aquell desgraciat duia penjada al coll una petita bossa de cuir. Es va ajupir per arrencar-l’hi i així profanar encara més la seva presa, però alguna cosa li va retenir la mà. Una ràfega de vent va aixecar un núvol de pols al seu voltant, mentre els càntics fúnebres dels templers s’enlairaven en aquella estranya nit de Divendres Sant i es perdien riu avall. Cabrera es va notar molt cansat i va entrar a la tenda. Sentia amb més claredat els monjos, ja faltava poc per a la mitjanit, que era l’hora acordada, quan s’entregarien. Cabrera meditava què en faria. Estava cansat de tanta mort i potser els deixaria marxar. Encara no estava segur de la seva decisió quan va sentir uns passos prop de la tenda. Va buscar el bastó. El Tigre estava assegut en una cadira plegable de cuir i no va tenir temps d’aixecar-se…

—Don Ramon… Tingui pietat de mi… Sóc un pobre pare que vinc a demanar el cadàver del meu fill per donar-li cristiana sepultura.

Per la veu el va reconèixer. Era el monjo amb el qual havia pactat el duel. El pare del cavaller mort, un home gran que acudia desarmat i vestit amb la túnica i el cedre sobre el pit. Tenia els cabells i la barba blancs com la neu. L’ancià es va agenollar, li va besar els peus…

—Insensat… Què fas? Lliures a la mort el teu propi fill… Per què? —li va dir amb menyspreu el Tigre…

—Era invencible amb l’espasa… El millor.

—Fins que ha ensopegat amb el meu bastó. Ja has perdut un fill… Vols perdre la vida, vell boig? Com has gosat venir aquí, presentar-te davant l’home que ha matat el teu fill?

L’ancià va aixecar el cap i li va dir:

—Recordi el seu pare, Cabrera, que té la mateixa edat que jo i que ja ha arribat al funest llindar de la vellesa. Vinc a buscar el meu fill, que vostè ha matat, només li demano que em deixi agafar el cadàver del meu fill… Jo sóc més digne de pietat, m’he atrevit a fer el que cap altre home hauria gosat: agenollar-me i besar la mà de qui ha mort el meu únic fill. Ell només em tenia a mi…

Així va parlar el vell templer, mentre estrenyia la mà del Tigre entre les seves i l’hi besava. Li queien llàgrimes. El record de la seva mare, morta recentment, va esglaiar Ramon Cabrera, que es va estremir i li van venir desitjos de plorar per tots els éssers estimats que havia perdut en aquella guerra cruel. Com el seu nebot Joan, un noi fort i noble per qui sentia una gran estima, el qual havia estat el consol de la seva ànima després de perdre brutalment la seva mare. Cabrera havia jurat a sa germana que protegiria el seu fill amb la vida i ara estava mort… Però el Tigre va arrencar a plorar amb grans sanglots en recordar al seu pare, que va morir quan ell només tenia nou anys. I després la cara de la seva mare, innocent, assassinada pel general Nogueras. Els records d’aquests moments li van entendrir el cor. L’ancià i Cabrera, cadascú plorant pels seus, es van abraçar al mig de la tenda. Per fi el Tigre va apartar-lo suaument i li va dir aquestes paraules:

—Endu-te el teu fill, ancià… Enterra’l. Ara surt de la meva tenda, no em temptis, enterra’l! Ara que encara tinc la cara humida per les llàgrimes. Ara que tinc present el record viu dels éssers que més estimo i que tu has desenterrat del cementiri de la meva memòria… Ara et toca a tu enterrar dignament el teu fill: ha estat un noble guerrer, ha lluitat amb valor i mereix un bon funeral.

—Així ho faré, Cabrera… Aixecaré un túmul a la muntanya sagrada de Montserrat. Al santuari de la verge negra. Allí és on cavaré la seva tomba amb les meves pròpies mans…

L’ancià es va girar, i quan estava a punt de sortir Cabrera li va dir:

—Atura’t! On dius que vas a enterrar-lo?

—A Montserrat…

Per la ment del Tigre van passar les paraules que li havia dit Torner en els primers parlaments, i després la confirmació per part de l’oficial liberal que els va obrir la portalada…

—Montserrat? No és aquí on us dirigíeu amb una missió secreta escortats per la guarnició liberal?

L’ancià es va quedar de pedra. No sabia què contestar, van ser uns instants tensos. Cabrera va agafar el garrot que tenia a prop i el va aixecar…

El vell va acotxar el cap. Va caure altra vegada de genolls a terra.

—Esperi, don Ramon… Crec que ha de saber tota la veritat. El meu sentiment i el meu dolor en venir aquí a buscar el meu fill ha estat sincer. No tingui cap dubte d’això. Però hi ha una altra cosa que ha de saber, no el puc enganyar. Crec que ara puc parlar-li amb franquesa… Només li demano una cosa: haurà de fer un jurament de silenci sobre tot el que ara li explicaré…

—Goses amenaçar-me amb juraments?

El templer li va dir amb veu ferma, sense vacil·lar:

—No temo la mort. Mati’m, si és el seu desig, la meva vida li pertany… Vostè és un home d’honor i comprendrà els meus motius. No puc revelar-li res si abans no fa el jurament. Té la meva paraula.

Aquesta actitud va sorprendre Cabrera…

—Està bé, ancià, aquesta nit han passat massa coses. Estic cansat i no tinc ganes de matar un vell indefens que té l’atreviment de presentar-se a la meva tenda per demanar-me el cadàver del fill que li he matat en duel just… Parla d’una vegada i juro que mai no revelaré a ningú les teves paraules.

—Cabrera, el meu fill era el portador del secret… El té penjat al coll dins d’una petita bossa de cuir. Nosaltres som els set cavallers Morià, la muntanya de Jerusalem on va ser construït el temple de Salomó. La nostra fundació es remunta a mil anys abans de Crist i ens hem perpetuat en el temps. Ja fa molts anys els cavallers que ens van precedir van portar de Terra Santa la relíquia més valuosa del cristianisme. L’orde del Temple ens va servir perquè nosaltres vam ser els seus pares. Per això la relíquia va ser dipositada a París, sota la protecció i custòdia dels templers, però quan va caure l’orde el 1307 va ser traslladada aquí a Miravet, que va resistir fins a l’últim moment. Aquí ha estat oculta durant més de cinc-cents anys. Els set arbres de Morià hem perdurat en el temps, set cavallers han custodiat el secret que va ser amagat aquí mateix, en un lloc precís de la torre del tresor. Ningú no hauria pogut sospitar mai on era. Aquesta fortalesa ha passat per diferents mans; primer van ser els germans hospitalers, després la fortalesa va ser abandonada. La relíquia continuava amagada aquí, potser més protegida que mai, nosaltres ho sabíem i crèiem que, certament, aquest lloc solitari i abandonat era idoni… Però aquesta guerra civil, les notícies que el castell de Miravet seria ocupat per tropes, fins i tot amb plans per reforçar-lo i fortificar-lo amb murs i muralles, ens va fer témer que la relíquia es perdés. Per això vam decidir actuar. Havíem de recuperar el secret i traslladar-lo a Montserrat. Allí estaria segur. Al final d’aquest segle la relíquia ha de ser lliurada al gran arquitecte que construirà el temple. Això és tot.

—Ancià, ja que has començat vull que em diguis tota la veritat… Quina mena de secret és aquest?

—Cabrera, sortim de la tenda i el veuràs amb els teus propis ulls.

El vell general va tancar per sempre la finestra del passat. Va recordar en un instant la visió del secret, la relíquia. Fins i tot la va retenir a la mà mentre un cop de vent xiulava els merlets del castell. I altra vegada va veure fugaçment la màscara de carnaval en un centelleig de llum irreal. Les veus dels monjos es van apagar en aquell mateix instant. Eren les dotze, la mitjanit de Divendres Sant de 1836.

Don Ramon va sentir alguna cosa a la mà. Fred, calor… Era alguna cosa que s’apoderava d’ell. Va sentir por, un temor atroç i al mateix temps un impuls inexplicable que naixia en el lloc més profund de la seva consciència i que li deia que havia d’ajudar aquell pobre ancià a completar la missió.

I així ho va fer. Don Ramon Cabrera va ordenar a un grup dels seus ordenances que custodiessin aquells monjos fins a Montserrat, on es va amagar el secret, dintre d’una immensa cova situada sota la muntanya sagrada, al costat del cadàver d’aquell jove cavaller Morià que ell havia matat en just duel.