QUARTA PART

LA TORTUGA

16

—He viscut en aquest barri més de la meitat de la meva vida —va dir Maria mentre s’acabava el cafè.

Aquell matí, dia 7 de juny, abans d’anar a la Sagrada Família a buscar les tortugues, es van aturar en un bar del carrer Marina. Des del gran finestral podien contemplar el temple, la catedral dels pobres.

—El meu avi era un gran admirador de l’obra de Gaudí. De fet conec el temple com si fos casa meva. El visitàvem molt sovint, igual que el parc Güell.

Miquel l’escoltava. No volia fer judicis de valor en aquells moments. Potser havia estat massa dur amb ella. De tota manera, pensava que aquell vell havia nodrit la seva bogeria durant molts anys i que al final ja no distingia entre realitat i ficció. I cada paraula de Maria ho confirmava.

—Ell deia que Gaudí es va avançar al seu temps, arriscant-se sempre. Mai ningú no havia fet res de semblant, i després ningú no ha seguit el seu camí. Sembla que la seva obra i el seu llegat no tenen continuïtat. Això és el que em deia. Gaudí improvisava sobre la marxa, rectificava i treballava a peu d’obra, amb els constructors, fusters, forjadors, obrers, picapedrers, escultors, artesans. Ja et dic, sempre rectificant, com un artista. Deia que el gòtic era un art imperfecte i que els seus edificis només adquirien bellesa quan estaven en ruïnes i eren posseïts per la naturalesa —va callar, assenyalà amb el dit el temple i va afegir—: L’obra total, una barreja d’escultura i arquitectura… Un reflex de la naturalesa —va fer una altra pausa i va afirmar—: Ara seria impossible fer un edifici així. No compleix cap regla urbanística i, aparentment, res no està justificat.

Va haver-hi un llarg silenci entre tots dos. De sobte el soroll de fons de la ciutat es va apoderar de l’atmosfera. Miquel continuava mirant el temple, recorria el seu interior mentalment, amb les imatges gravades a la seva ment de les visites que hi havia fet en el passat… Qui no coneixia la Sagrada Família?

—Anem, vull ensenyar-te una cosa —va dir ella decidida.

Van sortir de la cafeteria i van caminar en silenci cap al pòrtic del Roser, a la façana del Naixement. La façana, orientada cap a llevant, tenia l’accés pel carrer Marina, on ells eren. L’edifici els va impressionar, com si fos la primera vegada. Era un sentiment inquietant que els va despertar alguna cosa molt profunda, ben endins. Van travessar l’interior de la catedral i van anar directes fins a la façana del Naixement. Per fi van arribar al pòrtic. Maria, amb el cor encongit, va assenyalar el que estava buscant.

—Aquí el tenim: l’home mènsula. El veus?

Miquel el va veure.

—La temptació de l’home; el mal amb una bomba Orsini a la mà. Tots els dissenys de les escultures d’aquesta façana són de Gaudí en persona. El conjunt escultòric el va fer el seu col·laborador Llorenç Matamala.

Miquel l’escoltava sense deixar de mirar l’escultura. Un home armat amb una bomba a punt de llançar-la. Hi havia alguna cosa terrible en aquella expressió, en aquell gest. Ho percebia interiorment.

—És ell… no sé com explicar-ho. El vaig veure ahir a l’autobús. Els dos homes que em seguien eren idèntics; semblaven bessons, el seu aspecte, la seva expressió. Era ell! —va dir assenyalant-lo, i va continuar, més calmada—: Per què no dius res?

—Tot plegat em sembla una barbaritat… El que estàs dient és impossible. Ha d’haver-hi centenars, milers de persones que s’assemblen a aquesta escultura. És una il·lusió, Maria.

—Va ser una il·lusió que ens perseguissin a trets de pistola al mig del carrer?

—No, el que vull dir és que estàs relacionant coses que no són. Estic d’acord que allò d’ahir va ser una cosa realment estranya, anormal… Un terrible malentès que al final s’aclarirà, no ho dubtis… No som dos capos de la droga perquè ens persegueixin a trets al mig del carrer Balmes, però d’això a pensar que… es tracta d’una escultura, un retrat robot del dolent… És rocambolesc, Maria. No té ni cap ni peus… Que no ho comprens?

Però, en el fons, Miquel no deia tota la veritat. Quan un dels pistolers es va abalançar sobre el cotxe, en aquells breus segons, mentre accelerava, sí que havia vist alguna cosa en aquell rostre que s’assemblava a la imatge de pedra. Però va preferir negar-ho. No volia preocupar-la més del necessari. Van continuar passejant pel temple. Alguna cosa els va empènyer a elevar els caps. I tots dos, a l’uníson, van tenir la sensació de caminar endinsant-se per un bosc immens; el cor d’un bosc de troncs i branques altíssimes, gairebé transparent, les branques i les capçades es perdien en els núvols.

Miquel tenia la sensació de trobar-se en un lloc de misterioses línies, de llum immaterial on els reflexos acolorits dels vitralls s’elevaven. Tot era evanescent. Des del punt de vista matemàtic, admirava tot allò. No entenia d’arquitectura, però sí de matemàtiques. Hi havia una zona de buit central, un espai irreal des del qual semblava ordenar-se tota la construcció. El temple era un ésser viu, un vegetal vivent. I aquella serializació perfecta, gairebé natural, que establia un ordre dinàmic, era un concepte més matemàtic que arquitectònic. Gaudí dominava les matemàtiques de la vida, l’ordre fractal, la repetició del mateix model fins a l’infinit, desafiant, aparentment, les lleis de la física, posant en qüestió Newton, Euclides i Pitàgores. Tota la ciència del passat reduïda al no-res. Un petit desequilibri decimal, insignificant, el nombre pi: 3,14159… imprescindible per calcular la volta, el cercle, qualsevol superfície de la naturalesa sempre ondulant, que abomina de la línia recta, el quadrat perfecte, i després, a mesura que va creixent el model original, aquest petit error que arrossega adquireix una proporció desmesurada que arruïna tot el càlcul. I Gaudí es reia de tot això. Les seves mans eren destres amb el cordill.

—En què penses?

—En matemàtiques.

Tots dos se sentien atrets, atrapats per aquell espai. Un lleuger canvi de llum transformava l’interior en una cascada de penombres.

—Hi ha proves de les seves idees polítiques de joventut —va dir Maria.

—De qui? —va preguntar ell, distret.

—De Gaudí. Ho he recordat aquest matí.

—També t’ho explicava el teu avi? —va continuar sense atendre l’última pregunta.

—En la seva primera època d’estudiant, quan feia el batxillerat a Reus, va fer amistat amb altres alumnes, Eduard Todà, Josep Ribera. Aquest últim era de l’Espluga, prop del monestir de Poblet. Era un grup de joves estudiants que feien excursions al monestir. Tenien il·lusions i somiaven restaurar-lo. Fins i tot van fer un plànol i van redactar una memòria. Volien convertir Poblet en una comuna, en un falansteri o alguna cosa per l’estil. Això mateix propugnaven els socialistes utòpics de l’època. En aquesta memòria l’anticlericalisme d’aquell grup de joves no podia ser més clar.

—Bé, eren socialistes utòpics, però on vols arribar?

—No ho sé; només recordava que potser hi ha moltes coses que ningú no sap de la vida de Gaudí. Només això.

Van sortir per la façana de la Passió en silenci.

—Anem, la tortuga ens espera.

Però no hi havia una tortuga, sinó dues. Però això Maria ja ho sabia. «Una, Cara de serpent; l’altra, Potes de fusta… és dur per damunt, és dur per davall», pensava. Les dues sostenien les columnes que, situades a banda i banda, emmarcaven l’entrada al temple.

—Què hem de fer?

—Primer triar una tortuga i després veure si això encaixa en algun lloc —va dir traient l’estranya clau de la butxaca. Afortunadament a aquella hora no hi havia gaire gent visitant el temple. Miquel es va situar davant de Maria, mentre aquesta s’inclinava i explorava la tortuga que havia triat: la primera de l’esquerra mirant cap al temple.

—Per què la de l’esquerra?

—Cal decidir-se per una… He triat Cara de serpent. L’altra no té cara de serp, però és molt estrany perquè tampoc no té les potes de fusta, i segons l’endevinalla una hauria de tenir cara de serp i l’altra potes de fusta.

Miquel se sentia ridícul perquè no entenia el llenguatge de Maria, però va continuar cobrint-la mentre ella examinava la tortuga. La Maria va començar a palpar-la, buscant algun lloc per on pogués entrar la clau. Llavors se li va acudir. Va col·locar la clau dins d’un dels ulls de la tortuga i va pressionar. No va passar res. Va provar amb l’altre ull. Llavors van sentir aquell estrany so, com el d’un engranatge. La part davantera, el cap i les dues potes de la tortuga es van obrir lentament: era un calaix.

—Què és això? —va exclamar Miquel, que mirava com, lentament, aquell calaix de pedra s’obria a l’exterior. En aquell moment una idea va travessar el pensament de Miquel, i automàticament va mirar el rellotge: eren les sis i sis minuts del matí.

—Aquil·les i la tortuga… les paradoxes de Zenó… La cursa ha començat.

—Què dius? —va preguntar Maria.

—Res, no ho sé, una idea… Pensava en veu alta.

Hi havia alguna cosa dins del calaix. Maria hi va introduir la mà. Va treure el que s’hi amagava. També va veure que al fons, gravada a la pedra, hi havia una cara de serp. En pocs minuts es va sentir un altre cop el soroll de l’engranatge i el calaix va tancar-se molt lentament. Maria va recordar un altre cop l’endevinalla: «Cara de serpent… L’he trobat. Però i… Potes de fusta?» es va dir en silenci. Sense pensar-s’ho dues vegades es va acostar a l’altra tortuga i va introduir la clau en un ull, primer a l’esquerre i després al dret. Miquel la va mirar estranyat sense comprendre el que feia.

Maria tenia entre les mans una petita capsa rectangular d’uns vint centímetres de llarg per catorze d’ample. D’altura, no arribava als quatre centímetres. Era de fusta massissa, potser de cedre de color clar. A la part superior hi havia números del zero al nou en relleu, i a la part lateral una ranura, però era molt estrany que no hi hagués cap pany, cap mecanisme per obrir-la. Miquel va agafar la caixa i la va bellugar; sonava com si hi hagués alguna cosa dins. Després la va explorar pertot arreu, també va prémer alguns dels números gravats a la part superior.

—És una combinació… Una combinació de números per obrir-la, n’estic segur. Però no tenim cap pista… Les possibilitats són gairebé infinites…

—Marxem… Estem al descobert, algú podria veure’ns.

—Els membres de la secta satànica?

Ella no va contestar. Encara que Miquel hagués dit això amb un to irònic, certament, en el fons tampoc no estava segur de res. Després de tot el que havia passat amb la tortuga ja no sabia què pensar. Miquel va guardar la capsa sota l’americana i els dos es van allunyar d’allí.

Aquella mateixa tarda Miquel va acompanyar Maria a la residència. Si hi havia algú que podia facilitar-los la combinació per obrir aquella estranya caixa havia de ser l’avi. Però l’ancià estava totalment perdut en l’abisme de l’amnèsia.

No va reconèixer la seva néta: no sabia qui era, ni tan sols es va adonar de la seva presència.

Maria va fer un gran esforç i li va mostrar la capsa. El vell tenia la mirada perduda.

—Recordes els números? La combinació? Avi, com s’obre això?

—La mort del mestre… La mort del mestre, ell va morir… —repetia insistentment l’ancià.

—Què dius, avi?

—El mestre, la seva mort… la mort del mestre. —El vell no sortia d’aquí.

Van estar així una bona estona, fins que Maria va comprendre, molt trista, que no hi havia res a fer. Encara van estar allí una hora, i després van marxar.

—La mort del mestre… —encara va repetir l’avi quan obrien la porta.

—Demà tornarem… —va dir Miquel mentre engegava el cotxe.

—Sí, potser demà es trobarà millor —va dir Maria, molt trista.

17

L’endemà al matí, dia 8 de juny, l’ancià Joan Givell estava resant. En les intermitències de la seva memòria, quan la consciència s’abalançava cap a l’abisme del no-res, ell s’aferrava a l’oració, l’únic consol que li quedava. A la seva habitació de la residència, la ment anava a la deriva. Estava agenollat als peus del seu llit, davant del crucifix senzill, de fusta.

A primera hora del matí havia recuperat la lucidesa i sense perdre temps va conversar amb el pare Jonàs. L’hi va explicar tot, tot el que va ser capaç de recordar, en secret de confessió.

Pocs minuts després que el capellà abandonés la seva habitació van trucar a la porta. Joan no en va fer cas: estava molt cansat, havia fet un gran esforç, potser l’últim. Sabia que estava a la vora del pou, el seu cap a punt d’aixecar el vol, intuïa que seria l’últim. Els cops breus sobre la fusta eren un eco llunyà que ja no podia reconèixer. La porta es va obrir.

—Té una visita… És un amic seu, Joan, de quan era un nen —va dir la infermera del torn de nit abans de sortir de l’habitació.

Els ulls de l’ancià es van encendre com espurnes en la foscor. Un remolí d’imatges, evocacions d’un passat remot, el van submergir en un oceà d’ombres. Va mirar de fit a fit la infermera, i aquesta, com avergonyida per alguna cosa, va abaixar el cap… «Ella també, és un d’ells…». No en tenia cap dubte. L’havien trobat. Sabia que havia arribat la seva hora. L’esperava; havia temut tant aquella mirada assassina, inhumana, que l’esguardava des de la infància. Des d’aquell dia al mig del carrer, quan el vell mestre jeia a terra, sota el tramvia.

Algú, una figura fosca va aparèixer al fons de l’habitació, al costat de la porta tancada. El vell va reconèixer la màscara i va acotar el cap en senyal de submissió davant del visitant mentre murmurava:

—Asmodeus…

—Era qüestió de temps que et trobés, no creus?

L’ancià estava espantat, i no era pel destí que l’esperava, un fet que ell ja havia acceptat interiorment; era un altra cosa el que el va sorprendre. Però tot era massa borrós dins la seva ment…

—Vaig matar-te fa molt de temps —va dir el vell cavaller en veu alta. Però havia parlat com per a si mateix, mentre recordava una frase del seu mestre: el mal sempre té el mateix rostre.

—Ningú no pot destruir el mal… Ho saps, oi?

Sí que ho sabia.

—Treu-te la màscara. Vull veure el teu nou rostre. Vull saber qui ets ara.

—Sempre tenim el mateix rostre. Ens perpetuem. Som immortals.

No, el mal no era immortal. Per això havia guardat el secret durant tant de temps. Per això aquell fantasma era allí. Perquè el mal tenia por. Perquè perillaven. Sí, el mateix rostre…, però era un altre assassí. El mal era la màscara, la pell exterior a la qual calia donar vida a cada generació… «Tenen por… De què?», va pensar el vell cavaller.

—T’hem trobat, Joan. Ja et vaig dir que era qüestió de temps. De fet t’hem seguit el rastre des que et vas quedar sol. Des que et van abandonar… Et podíem haver eliminat fa molt, però volem el secret… Ho saps. L’hi has explicat a Jonàs?

El vell es va agenollar i va resar.

—Pare nostre que esteu en els cel, sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat així en la terra com en el cel…

—El teu cel no et servirà de res; he vingut a matar-te. Ho has explicat a ella? Li has dit on el vas ocultar?

Però el vell cavaller va continuar resant.

—Ho has dit a Jonàs?

Aquell nom li va sonar molt llunyà… Jonàs? Qui era Jonàs? Algú perdut dins del ventre d’una balena?

—… Faci’s la vostra voluntat així en la terra com en el cel… —va continuar el cavaller.

L’assassí el va mirar als ulls i va comprendre que el vell havia caigut a l’abisme, un lloc on ja no podia escoltar.

—Vell sonat! —va cridar d’ira—. Torna! Torna!

L’ancià ja no sabia res…

—El pa nostre de cada dia… —continuava l’oració. Asmodeus havia arribat massa tard. Ara era ella.

—Ja no em serveixes —li va dir amb menyspreu.

Va obrir la porta de l’habitació, va mirar a un costat i a un altre, el passadís estava buit. Al fons, les escales. Asmodeus va agafar l’ancià del braç. El vell cavaller es va aixecar i es va deixar guiar mansament, mentre completava la seva oració, la mirada perduda en el seu bosc encantat. Joan ja no sabia qui era, la seva memòria era com un vol de gavines. Van caminar lentament, i en arribar a la vora, al primer esglaó, l’home li va donar un cop sec i contundent al clatell i va empènyer el seu cos sense vida per les escales. Va rodolar, colpejant-se contra terra fins que es va deturar al replà, gairebé en posició fetal. Asmodeus va baixar les escales, va apartar el vell amb el peu. El rostre del vell cavaller era com el d’un nen amb una ampla rialla. No hi havia dolor. Només pau. Com si hagués trobat el seu camí. El vol de gavines va remuntar el cel, es va perdre en la immensitat d’un blau intens i lluminós; ja mai no deturaria les seves ales, mai no tornaria a la costa.

Asmodeus el va odiar; va odiar aquell rostre. Va odiar aquella vida que ell havia segat per sempre. Va odiar aquell vell boig. Va odiar tot el que representava. El verí es destil·lava al fons de les seves pupil·les tacades de roig, convertides en xemeneies per on s’evaporava el fum de la maldat. La infermera va acudir, va veure l’escena. Però no hi havia horror al seu rostre. L’home de la màscara va continuar caminant cap al fons, mentre ella li deia:

—El pare Jonàs ha sigut l’últim a veure’l. —Després li va facilitar l’adreça de la parròquia. Asmodeus va articular una ganyota animal que la infermera no va poder veure. Era una barreja de disgust i al mateix temps de complaença. No va dir res més. Va allargar la mà i la infermera va besar l’anell.

Asmodeus va sortir lentament. Es va allunyar. Va abandonar el lloc com el que era, com una ombra espectral animada per la bilis immunda de l’Avern. La infermera va esperar al costat de l’ancià. Dempeus. No es va moure. El silenci era total a la residència. Un minut. Dos. Després va fer un crit d’alarma.

18

—Senyoreta, ho sentim. Hem intentat localitzar-la… Ha estat un terrible accident. —El director de la residència intentava ser amable.

Aquell matí, quan acabava de rebre la trucada, el director no sabia com donar-li la notícia. Ella ho va intuir, ho sabia, i en quinze minuts es va presentar a la residència acompanyada per Miquel.

—Avi… —va dir Maria amb un fil de veu. Un llençol tacat de sang cobria el seu avi estirat a la llitera. L’ambulància esperava fora, amb les llums girant, a l’entrada de la residència. L’havien vist en baixar del taxi i ella es va témer el pitjor. Ho sabia. Al costat de l’ambulància, un cotxe de policia aparcat a pocs metres, en paral·lel. El jutge i el forense feia una estona que havien arribat i acabaven els tràmits burocràtics d’aixecament del cadàver. Un accident, un lamentable accident.

—Calma’t —va dir ell abraçant-la. Un riu de llàgrimes lliscaven pel rostre de Maria, que amb prou feines intentava sobreposar-se. No va poder evitar-ho i es va allunyar uns passos, abatuda. Miquel i el director de la residència la van contemplar. Els dos homes es van quedar l’un al costat de l’altre sense saber què dir-se. Al seu voltant hi havia curiosos, infermeres, policies. Però Miquel no els veia, patia, sofria… Ella es va acostar més assossegada:

—Estic bé —va dir amb veu entretallada. Però no era cert.

Durant el trajecte en taxi havia temut el pitjor, com així va ser. No van voler dir-li la veritat per telèfon. Només que hi anés urgentment.

—No hem pogut fer res, ell… vostè ja ho sap, no estava bé. Últimament la seva malaltia… evolucionava negativament. Ho ha pogut comprovar en les últimes visites. Tenia noranta-dos anys…

—Però vostès no l’atenien? Què ha passat?

—Creiem que ha caigut per les escales i s’ha donat un fort cop al cap… això és el que diu el forense. —I a manera de disculpa va afegir—: Hem fet el que hem pogut… Miri, nosaltres no podem controlar tot el que fan els pacients. Com comprendrà, no pot haver-hi una infermera per a cada ancià. No som policies, això no és una presó. Els nostres ancians necessiten el seu espai. Sí, és clar, han d’estar controlats i ho estan, no ho dubti, però han de creure que tenen una certa independència.

—Un control… molt deficient —va dir ella amb certa hostilitat.

El director es va posar vermell, es va alterar una mica, però va intentar justificar-se amb un to de veu amable:

—Tenim tres infermeres de guàrdia per planta. Suposem que quan ha passat l’accident les tres estaven ocupades en diferents habitacions. A més…

El director es va escurar la gola, no sabia com dir-ho…

—A més, què? —va preguntar Miquel.

—La policia no descarta que es pugui tractar d’un suïcidi.

—El meu avi no s’ha suïcidat! Mai no li hauria passat pel cap aquesta idea, n’estic convençuda.

—En condicions normals no, però…

—Mai! —va afirmar amb rotunditat. El director es va quedar sense paraules, no sabia on ficar-se.

—Comprengui-ho… nosaltres creiem que va ser un accident, va caure per les escales i es va donar un cop mortal a la nuca. Però la policia… en fi, ja ho sap: mai no descarten cap possibilitat.

—El meu avi era catòlic. Aquesta possibilitat mai passaria per la seva imaginació. Vaig estar amb ell ahir a la tarda, i puc assegurar-li que esperava la meva visita d’avui.

El director va callar, evitant contradir l’última afirmació de la jove.

—Vull veure’l… per última vegada —va dir ella amb els ulls inflats i les galtes plenes de llàgrimes. El director i Miquel la van acompanyar on es trobava el cadàver. En aquell moment dos infermers estaven a punt d’introduir-lo a l’ambulància. El director els va fer un gest i es van aturar. Al costat d’ells, acompanyat per dos policies, un home de mitjana edat i no gaire alt prenia notes en un quadern mentre mastegava furiosament un xupa-xups. Es va aproximar al grup.

—Sóc l’inspector, Mortimer, Agustí Mortimer… Estic a la seva disposició, senyoreta. Sento la mort del seu avi… —va dir per presentar-se, traient-se el xupa-xups de la boca. Maria no l’escoltava. Miquel va encaixar la mà que li va oferir l’inspector. Aquest, amb un cop de cap, va indicar a un policia que aixequés el llençol que cobria l’ancià. Ella no ho va poder suportar i es va abandonar en braços de Miquel.

—No ploris…

—Ho sentim profundament. Per a la institució que dirigeixo aquest fet és molt greu. Si necessita alguna cosa… —va tornar a repetir el director del centre. Ella no va contestar.

—Si no hi té inconvenient m’agradaria fer-li unes preguntes. Si ara no vol, podem quedar per aquesta tarda o demà… —va dir-li l’inspector Mortimer. Ella va assentir amb el cap.

—Qui ha sigut l’última persona que ha parlat amb ell o que l’ha vist? —va preguntar Miquel al director.

—La infermera, és clar… La senyora Roser. Està destrossada, ella és una excel·lent professional. La reclamaven en una altra habitació i, pel que sembla, les seves companyes estaven ocupades. Totes les infermeres porten un buscador a la butxaca i els ancians poden cridar-les quan volen, tenen un polsador damunt del llit. És el primer que aprenen quan els ingressen…

—Bé, però no em refereixo a la infermera… Vull dir si ha parlat amb algú, aquest matí —va insistir Miquel.

—Esperi un moment… és clar: el pare Jonàs, el confessor, ell ha sigut l’últim a veure’l aquest matí.

—El pare Jonàs? Un confessor? —es va estranyar Miquel. Aquell nom va posar en guàrdia Maria… «El pare Jonàs, sí, l’avi ahir em va dir alguna cosa sobre quest home».

—Som una institució laica, però molts ancians són catòlics… El pare Jonàs ve cada dia al matí i tenia llargues converses amb el senyor Joan. Era el seu director espiritual. Bé, en realitat eren molt més que això; eren amics.

—I aquest matí, tan aviat, han parlat…?

—Bé, el pare Jonàs fa missa a dos quarts de nou. I encara que pugui semblar-li estrany, moltes vegades visitava el senyor Joan a hores diríem intempestives.

—Puc veure’l? Ens agradaria parlar amb el pare Jonàs —li va dir Miquel. Aquella sèrie de preguntes va incomodar vivament l’inspector Mortimer. No li agradava que ningú li prengués el seu paper. Ell era qui feia les preguntes. A més, tot ja constava a l’informe, però no va gosar interrompre Miquel.

—No, no, no viu a la residència. Com li dic, aquesta és una institució laica. Ell és el capellà de la parròquia de Sant Cristòfol, a la Zona Franca.

—I venia des d’allí a confessar el meu avi? —va preguntar Maria.

—Sí. El seu avi el va reclamar ahir, quan vostè va marxar. El pare Jonàs entra i surt de la residència com si fos un membre d’aquesta casa.

—Me’n podria donar l’adreça? —va preguntar Miquel.

—No es preocupin, nosaltres ja el tenim localitzat… Sabem quina és la nostra feina —va dir Mortimer. El nerviosisme de l’inspector no li va passar desapercebut a Miquel. Aquell tipus semblava molt susceptible, potser massa, va pensar. El director, que mirava alternativament el policia i la parella, va dubtar uns instants, es va contenir, però estava en deute amb Maria i per fi va vomitar l’adreça de memòria, com excusant-se d’alguna cosa. Mortimer li va llançar una fletxa enverinada amb la mirada mentre llençava a terra el palet del xupa-xups. Miquel va memoritzar-la.

—Bé, no es preocupin, nosaltres resoldrem aquest assumpte… Ara m’agradaria fer-li algunes preguntes —va dir Mortimer dirigint-se a Maria.

—Ens perdona un moment? Necessito fumar-me un cigarret —va dir Miquel.

—Vagi, vagi —va contestar l’inspector.

La parella es va dirigir cap a la porta principal, lluny de Mortimer i el director.

—Però si tu no fumes —va dir-li ella estranyada.

—Pots quedar-te sola?

—El meu avi em va parlar d’un tal Jonàs, recordes?

—Pots quedar-te sola amb la policia, Maria?

—Per què?

—Pel que acabes de dir. Vaig a veure el confessor.

—El pare Jonàs havia d’ajudar-me. Creus que el meu avi li va dir alguna cosa?

—No ho sé, però necessito veure aquest sacerdot… Tinc un… —no gosava pronunciar la paraula.

—Pressentiment —va fer Maria.

No li agradava aquesta paraula. Ell era matemàtic.

—Això, un pressentiment.

19

Mai no havia estat allí. Coneixia el barri només des del punt de vista literari gràcies a les novel·les de Paco Candel, un escriptor que considerava injustament oblidat. Les Cases Barates. Una zona d’edificis quadrats, blocs de pisos dels anys cinquanta i seixanta, monstruosos eixams humans on vivien milers de famílies que van arribar d’al·luvió durant la postguerra; la més llarga, miserable i trista d’Europa. Una postguerra i un barri que Candel li va clavar al cor quan, d’adolescent, llegia les seves novel·les. L’antiarquitectura, va pensar Miquel, però no obstant això la funcionalitat i especialment la rendibilitat de les construccions havia estat màxima. Edificis quadrats o rectangulars, de formigó, sense cap criteri: com més pisos més s’aprofitava l’espai i més diners guanyaren els seus miserables constructors. Edificats com cel·les per als obrers i treballadors. Per als «murcians de dinamita», va pensar recordant Miguel Hernández. Allí podia veure les trenta mil pessetes per un home; les presons dels «altres catalans» i els seus descendents. Què se n’havia fet, del vell escriptor, d’aquell «xarnego al Parlament» les cròniques del qual va seguir en el seu temps…? Quin horror, va pensar mentre buscava aparcament donant voltes a l’illa. Allí la tenia. L’església de Sant Cristòfol; un edifici que semblava extret del pitjor realisme socialista. Allò sí que era un autèntic temple dels pobres.

Va trobar un forat al carrer Ulldecona, a uns cinquanta metres de l’església, i va aturar el cotxe. Va aparcar. Estava a punt de sortir, però no ho va fer. Per l’altra vorera caminava un home, cap rapat, abric llarg… És l’home mènsula, va pensar, i va saber que el que li havia passat per la ment era una cosa sense cap ni peus, irracional. Però no va sortir del cotxe i va seguir l’estrany individu amb la mirada. No va poder veure’l de cara, només de perfil. L’home es va aturar, va obrir la porta d’un Audi de color negre i va arrencar. Miquel va sortir del vehicle, es va dirigir al parquímetre i va extreure un tiquet. «L’home mènsula?», es va preguntar interiorment. Després va caminar els escassos cinquanta metres que el separaven de l’església de Sant Cristòfol.

El temple estava situat enmig d’una plaça allargada de formigó, dura i freda, amb un petit jardí al voltant. Vells arbres que van ser respectats, potser per miracle, quan la desolació urbanística va arrasar aquell lloc. Va vorejar el reixat; uns nens jugaven a pilota a la plaça que quedava a mà esquerra. La porta principal estava tancada. Miquel va donar la volta a l’edifici. A la part de darrere hi havia una altra porta més petita, un passadís estret que acabava en un atzucac. Els murs de formigó del parc tancaven aquesta part de l’església… «Per aquí es deu accedir a la sagristia», va dir-se. La porta semblava tancada, va tustar la fusta lleument i llavors es va adonar que estava oberta. Una olor de cera, d’encens impregnava la fosca cambra. El contrast de llum amb l’exterior el va encegar uns instants; va avançar un pas i amb la mà va buscar l’interruptor de la paret lateral. Va esperar uns segons perquè els seus ulls s’acostumessin a la penombra interior. Lentament van aparèixer els objectes, els perfils. Una veta de llum exterior s’escolava per una escletxa de la fusta de la porta i va poder localitzar l’interruptor. Una capsa blanca quadrada. Es va acostar i el va obrir amb el colze. L’espectacle el va deixar paralitzat. L’escena que va contemplar el va esgarrifar. Va tremolar. Sentia por, repulsió; notava que havia de sobreposar-se, però el vertigen es va apoderar d’ell i se li van regirar els budells. No podia fer un pas: un immens toll de sang cobria com una catifa tot el terra, just davant dels seus peus. Allí estava el cos mutilat i sense vida del sacerdot, estirat a terra com un sac informe. Ara ho sabia: l’home de negre, ell l’havia vist, era un assassí abominable. Un calfred li va recórrer l’esquena fins al clatell. El sacerdot tenia les vísceres escampades, la sang encara fluïa del seu cos. Feia olor de mort. Un tuf agredolç li tapava l’alè. Ràpidament va observar una cosa. Semblava com si el capellà s’hagués arrossegat uns metres per la cambra, es veien les marques en el bassal de sang. Al fons, una porta rodona per on s’accedia a l’altar del temple. A mà dreta, una taula amb llibres, papers, un ordinador apagat. Tot estava regirat. Les portes del gran armari que ocupaven la paret lateral estaven obertes de bat a bat. La roba per terra, calaixos oberts… a l’altra paret un crucifix… «Déu meu! Qui ha pogut fer una cosa així?». Les cames li tremolaven. Va recolzar l’esquena contra la paret. Va apartar la vista i va enfonsar el cap entre els genolls. Va intentar pensar. Estava atordit. Volia allunyar-se mentalment d’aquell horror. Havia d’avisar la policia? Fugir d’allí? Què hi feia ell en aquell lloc? Afortunadament Maria no l’havia acompanyat. Quin sentit tenien aquelles dues morts? Es va incorporar. El primer impuls va ser fugir, però el seu instint, la seva curiositat el va empènyer a no abandonar el lloc d’aquell crim brutal. Volia trobar alguna cosa. Trobar què? Sabia que, possiblement no tenia gaire temps… «La policia, aquell inspector, Mortimer, és a la residència d’ancians i segurament també deu voler parlar amb el confessor… No em poden trobar aquí… No, això mai». La seva ment continuava funcionant per instint. Ara ja no en tenia cap dubte: el sacerdot s’havia arrossegat cap a la porta d’accés al temple amb alguna intenció, però la imatge, espantosa, grotesca, l’impressionava, l’atordia. Allò era horrible. Havia de lluitar per mantenir la calma. No podia apartar els ulls de la víctima, el pare Jonàs. La sang encara fluïa lentament. No podia fer gaire temps que estava mort. Quant feia que havia vist l’home de negre, l’home mènsula? deu? quinze minuts? vint? Va observar el cadàver, que estava en una posició anormal; s’hi va fixar bé: el braç estès, fins i tot semblava que, amb els dits, havia intentat dibuixar alguna cosa a la rajola. Des de la seva posició no ho distingia bé, i a més la sang anava ocupant a poc a poc tot el terra. Si aquell home havia escrit alguna cosa molt aviat quedaria oculta sota la catifa vermella líquida. El moment de tensió era indescriptible. És possible que l’home de negre hagués assassinat l’avi de Maria? Era el mateix que havia comès aquell brutal crim? Algú de la residència havia informat l’assassí que el pare Jonàs va ser l’últim a parlar amb ell? Les preguntes s’amuntegaven, s’acumulaven dins del seu pensament mentre estudiava el cadàver, el cos sense vida del sacerdot. Va fer un pas amb cura, intentant no tacar-se de sang les soles de les sabates. Després va fer un altre pas, un més, havia de dirigir-se a la dreta. Estava tot cobert de sang. Va mirar a terra i va veure un tros de carn, no va voler ni imaginar el que era. Va agafar aire i sense pensar-ho més es va impulsar cap endavant, cap al rostre del capellà, fent un salt. Es va inclinar, gairebé no podia moure’s, pertot arreu hi havia sang. No va poder evitar mirar-lo a la cara… «Déu meu… Li han arrencat els ulls…! Qui ha pogut fer una cosa així?». Va calmar-se, respirant profundament i traient l’aire per la boca. Es va girar lentament i va contemplar el dit estès del mort, tacat de sang; havia escrit, dibuixat alguna cosa, semblava un triangle… No era un triangle… sinó una gran V invertida… Just damunt del vèrtex, un signe que semblava una B majúscula amb una cua vertical allargada… com… la lletra beta de l’alfabet grec…? Sota la gran V invertida hi havia alguna cosa més i es va ajupir. Estava molt borrós, i a més la sang del gran toll del costat avançava com un mar de magma candent d’un volcà en erupció. El primer signe en part s’havia dissolt, només se’n distingia la part inferior, després, n’hi havia uns altres… Va observar atentament i… un número, sí… ara el veia. Estava molt nerviós, massa excitat, però havia de memoritzar el número. Mentalment va repetir les xifres… u, u, vuit… La cal·ligrafia era dolenta, no distingia res; hi havia una taca, després dos números més… Dos, dos. Va repetir l’operació mentalment: u, u, vuit… això podria ser un zero o un… no, no estava clar, i després vint-i-dos, això és… Va mirar la gran V invertida. S’hi va fixar amb atenció: li recordava alguna cosa, alguna cosa que ell havia vist; fins i tot l’havia tingut moltes vegades a les seves mans, sobretot quan era estudiant, quan dibuixava. Va buscar en la seva ment, rius d’adrenalina li corrien per les venes. El cor se li va accelerar i per fi es va dir: «Un compàs!». Un compàs enorme, no en tenia cap dubte, amb la lletra beta damunt. Ara havia de memoritzar els números una altra vegada: 118… 22. Faltava la quarta xifra, la del centre, i també la primera… Va fixar-s’hi millor i es va dir: la primera xifra és més gran, podria ser un signe, o potser un cinc o una lletra. No puc perdre més temps, si algú em troba aquí hauria de donar massa explicacions. La sang continuava avançant, eixamplant-se, esborrant-ho tot de terra. Havia de sortir d’allí movent-se amb precaució, evitant tacar-se… Déu meu, quanta sang té un cos humà! Amb gran esforç va intentar saltar, però aquesta vegada no ho va aconseguir i les petjades de les seves sabates van quedar impreses en vermell sobre el paviment. Va arribar fins a la porta, però estava molt nerviós i sense adonar-se’n es va recolzar al marc amb la mà i va sortir de pressa.

Mentre caminava a bon pas anava repetint mentalment els números. Tot el que havia vist. Els nens que abans jugaven al parc ja havien marxat. El carrer estava desert. Va accelerar el pas fins a arribar al cotxe. El va obrir i es va asseure. Va respirar fondo i va buscar a la guantera, sempre duia bolígraf i paper. Sobre el volant va traçar el dibuix i el número que el sacerdot havia escrit amb la seva pròpia sang. Ho va dibuixar tot tal com ho recordava… Era un missatge que delatava l’assassí? Era molt possible, però de qui es tractava? Què volia dir el pare Jonàs amb aquells números i aquells signes? Va guardar el paper i va buscar la clau de contacte a la butxaca.

Un cotxe de policia va avançar per la seva esquerra. El vehicle es va aturar uns metres davant seu. Abans d’ajupir-se va veure com per la finestreta esquerra sortia projectat un palet de xupa-xups. La policia… Mortimer!, va pensar, i es va quedar quiet, molt quiet. Efectivament, l’inspector que havia anat a la residència, el seu ajudant i altres policies van sortir del cotxe i es van dirigir cap a l’església de Sant Cristòfol. Miquel va esperar uns segons, fins que els va perdre de vista. Després va arrencar i es va allunyar d’allí a poc a poc. En arribar a la cantonada va accelerar. Llavors va recordar que havia deixat el llum encès… «Merda! Amb les presses… M’he recolzat al marc de la porta». Va sentir un defalliment. Les sabates; havia de fer-les desaparèixer, per si de cas.

20

Aquell mati Fumiko havia passejat per la platja. Li agradava caminar vora el mar abans que el dia claregés. Veure com, lentament, sortia el sol. La costa de Cadaqués, a certes hores del matí i de la tarda, li recordava el seu país. Aquell lloc de la costa catalana encara tenia tama: la força vital. Les pedres, la vegetació, les muntanyes, l’aigua, tot posseïa l’energia del tama. Però això no era suficient per recuperar la calma.

Una preocupació el rosegava des de feia uns quants dies, quan va assabentar-se’n, No havia pogut dormir en tota la nit. A Yukio Fumiko, des que va saber que les seves sospites eren certes, igual que a Macbeth, l’havia abandonat l’assossec, no podia dormir. Hauria d’impedir-ho, com fos.

Fumiko mai no feia negocis amb un home si abans no l’havia vist menjar; per al vell cap de la Yakuza, els rituals eren primordials. Asseure’s a la taula i compartir era important, una cosa que molts occidentals no comprenien. Aquell català era diferent; tenia bones maneres a la taula, respecte, i es comportava com un autèntic daimio; era un noble, però això no era suficient. Hauria d’impedir-ho.

Després de passejar, va honorar els avantpassats. El vell Fumiko va pregar amb devoció i va fer l’ofrena simbòlica. Ell estimava la tradició i creia fermament en «el camí dels déus». Sense ells, la família i el seu país s’enfonsarien. Per tot això havia lluitat el seu pare, a qui no va conèixer, però al qual honrava en aquest mateix moment. Havia estat un fidel oficial que va servir sota les ordres del general Tojo Hideki. Perduda la guerra, els americans el van processar. Havien destruït el seu país, «la terra dels vuit milions de kami», i el mateix emperador, en renunciar a la seva divinitat, havia cooperat amb les forces d’ocupació. Aquells pagans es van atrevir a anul·lar per decret la religió sinto. El Japó dels seus avantpassats ja no existia. Com tampoc gran part de la seva família, originaris del delta del ric Ota, a Hiroshima.

La seva mare estava embarassada de sis mesos quan van veure el gran fong al lluny. Ell tenia tres anys, però encara recordava aquella resplendor que va apagar per sempre tot el que estimava.

Va néixer la seva germana i tot va anar bé. Va passar el temps: trenta-cinc anys. Llavors es va produir. Un mal estrany que, sense manifestar-se, havia anat incubant lentament des del seu naixement la va matar de manera fulminant.

Llavors Yukio es va fer càrrec de la seva petita neboda acabada de néixer.

Anys després, quan el 7 de gener de 1989 el nou emperador Aki Hito va designar el seu regnat com l’era Heisei, «la pau aconseguida», Yukio va plorar. Va plorar al santuari de Yasukumi Shire de Tòquio, que honrava els morts de la guerra. I li va fer una promesa al pare que mai no va conèixer.

Li havien ensenyat a venerar la figura de l’emperador i cap decret no podria canviar això, però no estava d’acord amb ell. Yukio no tindria pau fins a obtenir venjança.

I ara, als seus seixanta-quatre anys, era un dels caps més respectats de la Yakuza. I, entre els seus múltiples negocis, cap no el satisfeia més que, en associació amb els càrtels sud-americans, enverinar la joventut dels Estats Units. Els italians van entrar tard al negoci de les drogues; van dubtar. Ell no. Allò li donaria molts diners i poder, prou per comprar tot un continent i els seus polítics. Però no era això el que volia. Volia alguna cosa semblant al gran fong que va veure en la seva infància, i que va matar la seva germana. I ho volia en la sang de cada americà de més de dotze anys.

—Pare.

Fumiko no va contestar. Va acabar de resar i es va incorporar.

—M’has cridat, pare? —va preguntar el seu fill.

—Sí, fill.

Llavors va sortir a la gran terrassa encarada al blau intens del mar. Es va asseure.

—Ja saps per què t’he cridat.

—Sí, pare.

—Hem d’impedir-ho. Aquesta relació no ha de tenir ni present ni futur.

—Parlaré amb Bru.

—No, primer amb ella.

—Així ho faré, pare.

21

Eduard Nogués va recollir el palet del xupa-xups que el seu cap acabava de llençar a terra. Era el tercer del dia. Només li faltava això, que a més de tota aquella porqueria l’inspector Mortimer contaminés l’escenari d’aquella atrocitat, perquè allò no era un crim sinó una autèntica salvatjada. Els forenses ja feia un parell d’hores que treballaven i havien passat el primer informe preliminar.

—Què tenim? —va dir Mortimer, que estava realment nerviós.

—Li passa alguna cosa, inspector? El noto crispat.

Eduard Nogués tenia fama de burleta irreverent dintre del departament; era capaç de menjar-se un entrepà de truita de patates utilitzant com a taula el tòrax d’un capo de la màfia estirat damunt la taula de dissecció. Però Mortimer no estava per a bromes: «Per què s’ha deixat el llum encès aquell assassí, un veritable carnisser?», pensava.

—Ja ho pot veure, l’han confitat i tot. El tipus que ha fet això perd oli pertot arreu… Això no és normal, que ho veu?

—Nogués, limiti’s a informar… si us plau.

—Han fet mandonguilles amb el clero…

—Una mica de respecte, Nogués —el va tallar Mortimer.

—L’han esbudellat, però lentament. Sembla que l’assassí hagi gaudit fent-ho… Li han arrencat els ulls… Per què? Però el més curiós de tot és que el capellà, la víctima, miraculosament, després de tot el que li han fet, encara ha tingut temps de resar un Pare Nostre…

—Què vol dir, Nogués?

—Vull dir que després de tot el que li han fet sembla un veritable miracle que aconseguís arrossegar-se. Encara estava viu quan l’han deixat, no en tinc cap dubte… El capellà s’ha arrossegat… les proves són clares… Veu, aquesta és la posició inicial —va dir assenyalant el lloc.

Mortimer no respirava, va empassar saliva. Semblava tenir el cap en un altre lloc.

Nogués ja estava acostumat a aquests instants, quan semblava quedar-se en blanc, fora de joc, i li va dir:

—Torni a fumar, inspector. Tants xupa-xups no pot ser bo, cregui’m.

—No digui més bajanades… —va contestar, i li va ordenar que continués l’informe.

—Ho veu? La víctima, esbudellada, ha arribat fins aquí i… És com si hagués intentat mostrar, assenyalar alguna cosa; les fotografies potser ens donaran alguna pista més. Però hi ha un segon individu… Algú ha estat al lloc del crim quan el capellà estava mort o agonitzant.

Mortimer anava a llançar el palet del xupa-xups quan Nogués va dir-li:

—L’hi prohibeixo, inspector.

Mortimer no el va escoltar i va llançar el palet; Nogués el va agafar al vol.

—El segon individu? —va preguntar Mortimer amb gran curiositat.

—No sé si anava amb l’assassí. Podria ser, no podem descartar res. Les petjades indiquen que ha entrat més tard. A més de les del pobre sacerdot, és de l’única persona que tenim empremtes digitals. Aquí, veu…? Al marc i la porta. Crec que l’assassí portava guants. D’això en podem estar segurs.

—Com ho sabem que hi ha un altre individu?

—Per les sabates. Les petjades, en tenim dos tipus diferents. Ho veu? El segon individu ha entrat després de l’assassinat… Ha contemplat l’escena i segurament li ha entrat un cangueli… Ha sortit com un coet… Les petjades són clares: ha fugit amb el pet al cul…

—Parli bé, Nogués. És policia, no un personatge de Corrupció a Miami.

—Perdoni, inspector… És per les pel·lícules; al final, tants films, acabes agafant el to dels polis de la tele.

—Què pensa del mòbil? Alguna idea?

—No sé què pensar. Per descomptat, inspector… aquesta salvatjada no la pot cometre algú que l’agafin robant les almoines de l’església… Però hi ha una altra cosa…

—Digui.

—Creu que aquest assassinat té alguna relació amb la mort del vell de la residència? Era el seu confessor, i a més va ser l’últim que va parlar amb el vell.

Mortimer no va contestar.

22

—Yuri, m’has de fer un favor —va dir Bru.

Yuri seria a casa seva en mitja hora. Hi ha coses que no es poden demanar per telèfon. Bru no es refiava d’aquella colla de sonats que finançava. No ho feia perquè li agradés, sinó perquè en el fons era un home de paraula. I les promeses familiars havien de complir-se. Però volia el quadern. Si al diari hi havia alguna cosa que li proporcionés poder, ho volia de totes passades. A més, tampoc no confiava en Asmodeus i menys encara en els seus esbirros. Eren una colla de fanàtics, sonats.

Jaume Bru tenia cinquanta-vuit anys. No sempre havia tingut aquest nom. A l’inici de l’etapa democràtica els seus amics polítics li van suggerir que anés al registre i canviés Jaime per Jaume, s’havia d’adaptar als nous temps. Però a ell tant li feia dir-se Jaime com Jaume, tampoc no donava cap importància als partits polítics: igual li era un com l’altre, perquè ell era un dels homes més rics de la ciutat i els donava diners a tots.

La seva casa, una enorme mansió, era un resum de l’esplendor del passat i del present de la seva estirp: mobles modernistes, figures, peces i quadres de gran valor pertot arreu.

La seva família havia exercit el mecenatge de la Renaixença. S’ho podien permetre, és clar. Tenien negocis a Cuba abans del desastre, fàbriques el Poble Nou. Tot gràcies als orígens foscos de la seva fortuna: el comerç d’esclaus. Una família de negrers durant segles. Un ofici que van exercir tant amb el tràfic i la compravenda d’esclaus, al segle XVIII, com amb els obrers a partir de mitjan segle XIX.

La pèrdua de Cuba va ser un desastre per als negocis dels Bru. La debilitat i la incompetència del maleït govern de Madrid, la guerra amb els Estats Units, un dolorós cop econòmic per a ells i altres empresaris. Però els Bru sempre se’n sortien d’una manera o altra. A principi del segle XX Marc Bru, el seu avi, contractava pistolers per atemorir els maleïts obrers de les seves fàbriques que havien abraçat l’anarquisme i amenaçaven una prosperitat econòmica que ell havia augmentat durant la Primera Guerra Mundial: els seus vaixells ja no transportaven esclaus, però sí que comerciaven amb totes les potències en litigi que necessitaven les mercaderies que els seus vaixells, sota el pavelló d’un país neutral, els proporcionaven a uns i altres. Els Bru no tenien escrúpols. Acabada la Primera Guerra Mundial i amb una fortuna més que triplicada no podien permetre de cap de les maneres que els aldarulls, les vagues i les noves idees que corcaven els fonaments del seu poder posessin en perill ni una sola de les pessetes que havien acumulat durant segles. La ciutat era seva perquè l’havien pagat ells, això era el que pensaven íntimament. Es deixaven veure pel Cercle Eqüestre, el Palau, el Gran Teatre del Liceu, la Cambra de Comerç, Foment del Treball… i en tots els cercles que ells contribuïen a mantenir i que eren el símbol de la seva classe i de la seva esplendor econòmica.

Quan la ciutat va perdre el nord, les masses de treballadors van sortir al carrer i els polítics de Madrid eren incapaços de posar orde, Marc Bru va ordenar al capità general de Catalunya que reconduís la situació.

La tranquil·litat va durar ben poc. Bru, pocs anys després, també va posar diners en aquella operació que traslladaria amb avió un altre general perquè es fes càrrec del cop militar.

Però no va poder sortir de Barcelona i es va quedar atrapat, les circumstàncies van ser aquestes. Ell ja comptava amb això. Durant tres anys va estar amagat, tancat i barrat a casa. Tot i que era en zona republicana, cap comunista, milicià o anarquista no va gosar apropar-s’hi ni denunciar-lo… Marc Bru va sortir al carrer el 26 de gener de 1939. Es va plantar a la Diagonal com un més, va aixecar el braç amb ferma decisió. I llavors va plorar. Tres anys, tres llargs anys sense poder sortir, sense passejar per uns carrers que eren seus, per una ciutat que era seva. Marc Bru va plorar amb una emoció només comparable a la del dia que va morir la seva santa esposa: una gran dona, lletja, catòlica i sentimental. Les coristes, les obreres i les putes eren una altra cosa. Sentia per elles el mateix gust que pel cava. Una vegada buida l’ampolla, es llençava i era substituïda per una altra. Però la seva dona… Una santa! El vici, les perversions, el plaer eren per a les putes, per a les altres.

Amb la dictadura els negocis dels Bru van créixer com l’escuma i amb total impunitat. Josep Antoni, fill de Marc Bru, va ser un digne continuador de l’estirp, i de fet s’entenia molt bé amb el general que manava com un emperador absolut, encara que sempre manifestava en privat que no li agradava gens la política.

—Fa bé, don Paco; fa bé. Vostè no es posi en política, això és cosa nostra. Vostè a la seva feina, que la fa molt bé: ja té la seva caserna, tot Espanya. Dels negocis i la política, ens n’encarreguem nosaltres. Què, don Paco? Oi que és ben maca Barcelona?

Josep Antoni, de tant en tant, li deixava anar alguna paraula en català per si el general s’animava a parlar-lo en la intimitat.

—Molt bonica, senyor Bru.

—I el Club de Futbol Barcelona? Què me’n diu, don Paco?

—Bueno, bueno.

—Si vol li’n faig soci. Honorífic, és clar, i sense pagar una pesseta.

—A mí, en realidad, lo que me gusta es pescar.

—Pues res, a pescar! Tinc una barqueta a Palamós, res de luxes, i quan vulguis anem a pescar.

—Y ríos?

—També tinc rius; només cal que m’ho digui i omplirà la cistella de truites.

Josep Antoni Bru era dels pocs que tractaven el general pel seu nom. Alguna joia per a donya Carmen, alguns milions per als homes del règim que li permetien fer els seus negocis i una mica de foie gras Mina per al general cada vegada que venia a Barcelona va ser prou per viure tranquils durant gairebé quaranta anys.

La familiaritat entre el generalíssim i el magnat català s’havia accentuat quan van decidir escriure una sèrie d’articles en contra de la maçoneria que va publicar el diari Arriba. Els van escriure tots dos, a quatre mans, i sota el pseudònim de Jakim Boor. Els articles van ser reunits en un llibre amb el títol de Maçoneria. El No-Do va difondre una presumpta entrevista entre el Caudillo i el senyor Jakim Boor, que era Josep Antoni Bru disfressat d’anglès. Segons aquest noticiari: «Com era d’esperar ambdós van conversar afectuosament».

—Paco, has de fer-me un favor —li va dir Josep Antoni Bru en una ocasió al Generalíssim. I un dia de 1952, Franco i Josep Antoni Bru van visitar el monestir restaurat de Poblet i el general, en presència del magnat català, va exigir a l’abat de la congregació cistercenca que fes el favor de retirar la tomba «d’un dels homes més perversos del seu segle». Així ho va fer l’abat i les restes del duc de Wharton van ser traslladades al cementiri particular dels monjos. Felip de Wharton, junt amb un grup reduït d’anglesos, havia fundat la primera lògia maçònica a Espanya l’any 1728.

Jaume Bru —fill de Josep Antoni Bru, procurador a Corts i amic personal del Caudillo— era l’últim de la casta. Havia estat educat al Col·legi Alemany. El seu pare va ser germanòfil durant la guerra i el seu avi va pagar alguns dels muntatges de Wagner al Liceu, i va completar la seva educació a Anglaterra. La mentalitat, la manera de veure i entendre el món era un calc de la del seu pare; una qüestió genètica. En altres aspectes mai no s’havien entès. Jaume Bru odiava el seu pare, un vell maleït que es podria al pis superior de la casa, una zona de la mansió restringida i condicionada per al seu pare. Va prometre dirigir els negocis, però de les bogeries del seu pare no en va voler saber res.

Jaume Bru mirava la ciutat i s’adonava que encara era seva i de quatre més, sempre havia estat així i així continuaria. Com ho eren Nova York, Londres o París. En això el món no havia canviat. Jaume Bru era un tipus llest, en paral·lel als seus negocis legals mantenia la tradició familiar. La caiguda de l’Est va ser providencial. Bru servia carn fresca no només als bordells de Barcelona i de tota la costa mediterrània, sinó que tenia sucursals a les principals ciutats europees. El passat esclavista dels seus avantpassats va connectar molt bé amb els mafiosos russos, amb qui feia bons negocis. La globalització va fer créixer l’empresa de Bru, l’augment de la matèria primera i la varietat: les xineses, tailandeses, birmanes i japoneses que entraven als seus bordells van ser un revulsiu. Però, i potser per tradició familiar, comerciar amb negres era la part del negoci que més el satisfeia. Malgrat tot, les negres eren un material altament defectuós: més de la meitat venien amb la sida i això era molt dolent per a l’activitat comercial. Calia rebutjar tot aquest material tan problemàtic.

—Queda’t les meves poloneses i deixa les negres. Les meves noies estan netes, són joves, i si les obligues poden ser molt porques. T’agradaran —li deia Yuri, un dels seus socis.

—Però a mi m’agraden les negres. És la meva feblesa, ja ho saps… Estic d’acord que a la meitat cal enterrar-les, treure-les del mig; estan plenes de merda.

—Bru, no hi ha problema, ja ho faig jo; per a això hi ha els amics. Però hi perds diners.

—En tinc molts. A més, per a què serveixen els diners si no és per als capricis?

—Sí, ja sé que tens debilitat per les negres i les asiàtiques.

—No, per les asiàtiques no. Només per les japoneses —va puntualitzar.

—I per què les japoneses?

—És una qüestió familiar. Alguns dels meus avantpassats van ser missioners al Japó.

—Sempre heu tingut una part molt humana —va fer broma el rus.

—No te’n riguis de mi, Yuri. Jo no vinc d’una família de salvatges de l’estepa que no tenia més remei que practicar el canibalisme perquè no tenien res per ficar-se a la boca. La meva família és història, tenim principis i sempre hem cregut en Déu.

—Vinga, Bru, no fotis!

—Nosaltres som senyors… De porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

—Què?

—Deixa-ho córrer, tampoc no ho entendries.

—D’acord. Però, què faig amb les negres?

—El mateix de sempre fins a nou avís. Tinc una idea.

La idea no era nova; es tractava de recuperar la tradició familiar. Li estranyava no haver-hi pensat abans. Va ser llavors quan va crear les granges. En tenia tres a l’Àfrica i una al Maresme. No feia falta més. Compraven les nenes i nens molt joves, i els que estaven sans eren alimentats amb cura durant anys, fins i tot se’ls proporcionava una educació elemental i aprenien l’idioma del país on exercirien. La seva introducció al mercat podia tardar entre cinc i deu anys: cinc per als més petits, que s’utilitzaven en el negoci del porno i per a pel·lícules «especials» —les snuff movies, encara que ell no entenia gaire de cinema—, que oferien guanys milionaris. Els afortunats i afortunades eren comercialitzats als bordells clandestins.

Algunes parelles eren utilitzades «per criar», com li agradava dir a Bru. Aquests nens tardaven més a ser comercialitzats. Però els seus negocis de cava li havien fet entendre que la paciència també donava diners. Amb els nens defectuosos que no passaven les proves mèdiques tampoc no hi perdien res: el mercat d’òrgans era un bon negoci i Yuri en això era un expert i li feia bon preu.

Així funcionaven els seus negocis. Jaume Bru, satisfet, cofoi per la bonança econòmica que li havia atorgat tant de poder, va sortir a la terrassa. Va contemplar la ciutat. Era seva i de quatre amics, com sempre. Res no havia canviat. Mentre pensava en tot això ella va sortir, es va despullar i es va llançar a la piscina instal·lada al mig de la gran terrassa. Bru es va acostar a la vora. Ella es va apropar bussejant, va emergir com una sirena i va besar Bru.

—Hola, amo —va dir Taimatsu.

—No sóc el teu amo. Tu no en tens i no n’has tingut mai. A més, pots deixar-ho quan vulguis.

—Ni ho somiïs! La Fundació és la meitat de la meva vida.

—Jo em pensava que jo era la teva vida.

—Tu ets l’altra meitat.

—Sóc massa vell per a tu. Sé que m’estimes pels diners.

Taimatsu ja no era una nena. Però la seva bellesa gairebé felina s’havia deturat en el temps. Semblava una jove de vint anys. Bru gairebé la doblava en edat.

—No siguis beneit. El meu oncle té més diners que tu. T’estimo perquè ets bo, divertit, culte, maco, elegant…

—No t’embalis…

—I, a més, ets l’amo d’una Fundació que és un somni per a mi.

Taimatsu era la directora de la Fundació Amics del Modernisme, creada i subvencionada per Immobiliàries i Contractes Bru, SA, una de les empreses líder del seu sector i amb filials a Txèquia, Hongria, Polònia i altres països de l’Est. Jaume Bru havia comprat un edifici modernista al carrer Bruc, entre els carrers de Provença i Mallorca, com a futura seu per a la Fundació.

Taimatsu ho ignorava tot sobre els seus negocis importants, així com dels del seu oncle Yukio. Des de petita havia viscut reclosa dins d’una bombolla de vidre, aïllada dels afers del seu oncle. Era historiadora de l’art i experta en el modernisme català. Va venir per primera vegada a Catalunya als deu anys, quan els seus oncles van comprar una casa a Cadaqués, que els va vendre Bru. Taimatsu creia que l’amistat del seu oncle i Bru venia de llavors. Ella i els seus oncles passaven els tres mesos d’estiu a la casa de Cadaqués. De vegades Bru els anava a veure, era un convidat sempre benvingut pels seus oncles. I ella es va enamorar de Bru, bojament. Feia dos anys que havia arribat a Barcelona per fer-se càrrec de la Fundació. El seu oncle no hi va posar cap pega, encara que desconeixia la relació clandestina entre la seva neboda i el mafiós català. El seu segon enamorament va ser Barcelona; li encantava la ciutat. Tenia un pis preciós i còmode al barri de Gràcia, una zona bulliciosa i alegre, a prop de cafès que li encantaven perquè sempre estaven plens de gent interessant i divertida, i també del cinema Verdi, on de tant en tant podia veure alguna pel·lícula del seu país. Taimatsu era lliure, feliç, tenia una feina que li agradava i vivia en una ciutat on s’alçaven les obres del millor arquitecte de tots els temps, n’estava convençuda. I la seva passió per Bru va anar en augment. Per a ella aquell home madur i atractiu era un benefactor i el tipus més formidable del món. N’estava realment enamorada. Ell representava per a Taimatsu l’empenta empresarial catalana i l’amor de la burgesia adinerada per l’art. Gent per admirar. Una societat de prínceps emprenedors, cultes i filantrops que, segons ella, entroncava amb la manera japonesa d’entendre la vida. Aquestes últimes consideracions li feien molta gràcia, a Bru.

Van anunciar l’arribada de Yuri.

—Que s’esperi —va indicar Jaume Bru—. Dinarem junts? —va preguntar a Taimatsu.

—No, he quedat amb una amiga.

—Amb qui? —va preguntar, i acte seguit se’n va penedir. Sabia que odiava que la controlessin. Però Bru no ho havia fet per aquest motiu. Senzillament li agradava saber-ho tot de la seva jove nòvia.

—Amb Maria, Maria Givell. Una noia d’aquí que he conegut fa poc temps i ens hem fet molt amigues; fa alguns treballs per a la Fundació. No la coneixes.

Taimatsu s’equivocava; sí que la coneixia. Bru, d’una o una altra manera, ho sabia tot o gairebé tot dels seus treballadors, sense excepcions.

—Estic una mica nerviosa, d’aquí a pocs dies serà el gran dia.

La Fundació Amics del Modernisme estava a punt d’inaugurar-se.

—No et preocupis; tot anirà bé.

—Me’n vaig —va dir fent-li un petó.

Pocs minuts després va entrar Yuri.

—Com et vaig dir, necessito que em facis un favor.

23

Va entrar amb temor, es va posar la túnica negra, es va cobrir el cap amb la caputxa i es va dirigir a l’altar, on l’estava esperant Asmodeus. L’home va inclinar el cap lleugerament davant del seu senyor en senyal de completa submissió.

—Què vols? Si has sol·licitat aquesta entrevista ha de ser alguna cosa greu.

—I així és —va afirmar nerviós, i després va afegir—: Bitrú s’ha passat. No m’agrada aquest tipus. Sap que no m’agrada. És un psicòpata que s’emborratxa amb sang, i els de dalt volen que investigui. A la residència d’ancians la cosa ha anat com una seda, es pot arreglar, però a la parròquia, amb el capellà… És un desastre, s’ha passat, aquest imbècil.

Asmodeus li va fer un gest perquè es tragués la caputxa. Mortimer el va creure, però no gosava mirar-lo directament. Aquella màscara li imposava un respecte desmesurat, gairebé visceral.

—El pare Jonàs era un d’ells. Ja saps com va això. Cal buidar-los les entranyes, les vísceres… sempre s’ha fet així. Ells també fan el mateix amb nosaltres, ja ho hauries de saber.

—Ens esbudellen? —va preguntar esgarrifat. Quan va passar la prova d’iniciació a la secta no n’hi van dir res?

Del dia de la seva iniciació recordava especialment la màscara, l’anell amb la pedra pentagonal negra d’Asmodeus que va besar tremolant de por i excitació.

—Ens maten, imbècil. Ells fan el mateix amb nosaltres, no ho dubtis mai, mai! —Asmodeus no volia discutir amb aquell subordinat sobre les diferents maneres de morir, i va afegir—: Ens van enganyar bé introduint un agent dins la nostra germandat i ens vam empassar l’ham… No hi pot haver compassió.

—Sí, però això podria posar en risc la missió. L’objectiu final és el que importa, i de moment encara no tenim res.

—Sé que podràs arreglar-ho. Confio molt en tu, tens cervell, estàs ascendint molt… Tens la nostra confiança.

—Aquest maleït psicòpata ens ha complicat molt la cosa… El molt idiota… quan va marxar, el capellà encara vivia.

—Això és impossible.

—Un miracle, això és el que ha dit Nogués, l’agent que m’acompanya…

—No ho entenc. Bitrú no és un principiant, té cervell i matant és el millor… Sembla que la naturalesa l’ha dotat d’aquesta virtut, mai abans…

—Cregui’m, el va deixar viu, per poc temps, però viu… a més, hi ha una altra cosa…

—Una altra cosa?

—Quan hem arribat el llum estava obert…

—El llum obert? Això és impossible. Bitrú mai no treballa amb llum, de fet no la suporta… A més va ser una execució ritual; necessitava la foscor. Estàs segur del que acabes de dir?

—No en tinc cap dubte…

—Llavors…

—La cosa es complica… Hi ha proves que possiblement algú més va ser al lloc del crim.

—Potser el nostre carnisser es va passar, això no em preocupa… Però sempre actua sol. No ho entenc, tot estava perfectament coordinat… No m’ho explico… Bitrú el va deixar viu i amb el llum obert? Vas arribar a…

—Sí… —va dir Mortimer tallant bruscament Asmodeus. Aleshores es va adonar que hauria d’haver esperat que el seu amo i senyor acabés la frase, se’n va penedir per un instant, però tot seguit afegí—: Vaig arribar mitja hora després de l’execució, tal com estava previst, d’acord amb el pla —es va deturar un moment per recobrar l’alè i després va prosseguir—: Va ser durant aquest interval quan algú va arribar allí i… en marxar, probablement es va deixar el llum obert. Encara que jo continuo pensant que…

—No, Bitrú odia la llum… És un salvatge, això és cert, però mai no es deixaria el llum obert… Algú més va ser allà, just uns minuts abans que tu… Creus que va veure alguna cosa…?

—No ho sé. He de revisar les fotografies a fons. El capellà es va arrossegar, tenia la mà estesa. Va poder escriure alguna cosa que després el gran bassal de sang va acabar amagant. De fet, analitzant les fotografies infraroges només he pogut veure unes marques estranyes, bastant borroses. He reconegut el que podria ser un signe, i algunes xifres. Però ja l’hi dic, hem d’analitzar-ho més a fons. El laboratori trigarà unes hores.

—Creus que ens ha delatat?

—És una possibilitat…

—Si és així l’error de Bitrú és greu. No podia anar-se’n sense comprovar que estigués mort. És increïble. Suposo que hi haurà alguna manera d’arreglar-ho.

—De moment, la possibilitat d’establir una connexió entre la mort de l’ancià i el confessor és remota. Jo tampoc no puc controlar-ho tot. Ja sap com treballem. Però si algú més s’interessa pel tema, al final lligarà caps i…

—Llavors, no tenim cap dubte… Creus que algú va ser allí, a la parròquia de Sant Cristòfol, després de Bitrú?

—Sí, es una cosa provada.

—El matemàtic és més llest del que creia.

Hi va haver un silenci. Mortimer sabia que Asmodeus controlava tots els passos de la néta…

—Fas bé la feina, seràs recompensat.

—A la residència va fer preguntes i el director li va revelar que aquell matí el vell havia parlat per última vegada amb el pare Jonàs, el confessor. Si vol, el podem treure de la circulació, amb el que tenim no ens costarà gaire… Tenim les seves empremtes —va dir intentant complaure el seu amo.

—No, de moment no ens convé, però sí que potser caldria pressionar-lo una mica. A més, a hores d’ara i després del que ha vist, ha d’estar bastant acollonit. El matemàtic està a punt d’entrar en un altre món i no crec que hi estigui preparat —va dir com si el conegués, i va afegir—: Què proposes?

—Hauré de donar explicacions. Tenim les empremtes del matemàtic, i això l’implica en la mort del pare Jonàs.

—Ets convincent… Sabràs guanyar temps. Ara no ens convé que ella i el matemàtic s’hi vegin implicats. Crec que ens seran molt útils, però hem de vigilar-los de prop. Llavors quan acabin la feina els eliminarem.

—Faré el que pugui, no ho dubti… I a Bitrú, que descansi una temporada, que no es fiqui pel mig aquest potiner o tot se’n pot anar en orris. De moment que desaparegui de la circulació uns dies; sí, és el millor… Ja en vam tenir prou amb aquell parell de carallots que vigilaven la noia i van començar a disparar al mig del carrer Balmes.

—Hi ha alguna altra cosa?

—Sí, amo. Sabem que la parella va anar a la Sagrada Família. Un dels nostres els va seguir, van dirigir-se a la porta de la façana del Naixement i durant una estona van contemplar el pòrtic del Roser. Semblava que hi buscaven alguna cosa.

—El pòrtic del Roser?

—Això he dit, què té de particular?

Hi va haver un silenci. Asmodeus va esperar un moment, pel seu cap passaven imatges, converses llunyanes, suposicions…

—Res… El cert és que aquesta part del temple la va dissenyar i es va completar en vida de l’arquitecte mateix. Què van fer després?

—Després van anar a la façana del Naixement i el que li diré no s’ho creurà…

—Parla d’una vegada.

—Van trobar alguna cosa a…

—On i què van trobar?

—En una tortuga, amo. Una de les tortugues que sostenen les columnes del temple.

—La tortuga! —va cridar Asmodeus, i sense poder reprimir-se va cridar fora de si—: El compte enrere ha començat!

—Què diu, amo?

—L’obra de Déu, el nostre enemic, es va completar en sis dies, i el setè va descansar.

—El sis, el sis… —va titubejar Mortimer.

Asmodeus va fer:

—Què, què passa amb el sis? Acaba de parlar!

—El sis no és el número sagrat dels jueus, amo?

—Simbolitza les sis direccions de l’espai. Gaudí va sembrar la ciutat de Barcelona amb creus de quatre braços que coronen gairebé tots els seus edificis, creus espacials que assenyalen totes les direccions… L’arribada del sisè dia és el termini perquè s’acompleixi la profecia…

—No… no l’entenc, senyor.

—Res. Ni cal que entenguis res… Parlava per a mi, i no em diguis senyor…

—Perdó, amo Asmodeus. A la tortuga hi havia una capsa.

—Sí, amb un quadern dins.

—Un quadern? Com ho sap, això, amo?

—Perquè aquesta va ser l’única confessió que Bitrú li va poder treure a Jonàs. Va cantar mentre el torturava. Sabíem que el vell tenia un quadern on apuntava coses, copiava dibuixos, esquemes de velles ermites, capitells, claus de volta, estructures de catedrals. El quadern no ens conduirà a res: només a un laberint… Laberint, aquesta va ser l’última paraula del pare Jonàs… després la seva veu es va apagar. Es va fer el mort i va enganyar Bitrú.

—Això és l’únic que va deixar el vell, un quadern?

—Sí, però imagina-t’ho: el vell perd el cap, sap que té un secret, que el va guardar, que possiblement allà diu on i què fer-ne… però no ho recorda. En algunes ocasions el vell ha estat al nostre abast, però la seva confusió era real. No podíem actuar.

—I per què ara sí?

—Perquè ens van informar que en la darrera entrevista amb la seva néta havia millorat. Era com si el vell esperés alguna cosa perquè la seva ment es desbloquegés. No podíem eliminar-lo, ell era l’únic testimoni, l’únic que ens podia conduir al secret. Però no va ser així. Creiem que la seva néta és la nova portadora.

—I ara hem de recuperar el quadern, no?

Asmodeus anava a dir-li que hi havia dues possibilitats… Però es va contenir, per què explicar-li allò, a un subordinat? No va respondre la pregunta i el seu subordinat va entendre o va interpretar el seu silenci afirmant:

—Ho vaig entenent. Si el vell els va donar la clau per desxifrar el quadern, una cosa que nosaltres no vam saber veure… llavors el quadern no ens serveix de gran cosa. Per això cal que la seva néta… Només ella ens podria conduir a…

—No et precipitis… Jo personalment et donaré les ordres en el moment oportú; és una cursa contra rellotge. Cal guanyar temps. Els de dalt volen el quadern, però s’equivoquen.

Asmodeus va callar de sobte. Ell estava convençut que la néta de l’ancià, Maria, amb l’ajuda de Miquel, era l’única persona al món capaç de lligar caps. Ells només havien de seguir la parella i actuar en el moment precís.

—Pots anar-te’n.

Mortimer va inclinar el cap i va sortir.

24

Miquel va deixar el cotxe en un pàrquing subterrani. En sortir a l’exterior va aturar-se un minut davant l’aparador de La Casa del Llibre i més endavant a la llibreria Jaimes, però l’empenyia la inèrcia, no mirava els llibres. Després va travessar el passeig de Gràcia en direcció al mar. Havia quedat per dinar al restaurant La Camarga amb Maria i Taimatsu.

No sabia què fer, si explicar-li la veritat o callar; sens dubte aquell no seria el moment, amb Taimatsu pel mig. A més, tampoc no tenia gaire temps. Necessitava estar sol, pensar, investigar. Havia de presentar-se a la policia? Ell havia estat a l’escenari d’aquell crim horrible i tard o d’hora el descobririen. Però, què els explicaria? Què tenia en realitat? Unes xifres, un parell d’objectes dibuixats amb sang? Déu! Què estava passant? De què anava tot allò?

Va continuar passeig de Gràcia amunt fins que les va veure en una terrassa just davant de la casa Batlló. Va intentar fingir tranquil·litat. Va fer un petó a Maria, va saludar Taimatsu i es va asseure. Va demanar una cervesa, elles tenien un parell de refrescos.

—Maria m’ho ha explicat tot —va dir la japonesa.

—Un accident lamentable —va afegir Miquel.

Ell va adonar-se que Maria no podia amagar el dolor que sentia. La tràgica mort del seu avi i tots els esdeveniments que l’envoltaven semblaven enfonsar-la encara més a la cadira. Havia intentat anul·lar la cita amb Taimatsu, però no va poder localitzar-la. Durant tot aquell matí va ser a la residència amb tota aquella absurda paperassa de l’enterrament i estava realment atordida, potser encara no havia reaccionat.

—Què tal amb el pare Jonàs? —va preguntar Maria amb ulls tristos.

—Bé. En realitat res, senzillament el va atendre en confessió.

Maria es va adonar que ell no volia parlar de l’assumpte i van canviar de tema. Miquel va comentar que no podia quedar-se a dinar amb elles perquè tenia una feina urgent, però podien trobar-se més tard.

—Em quedaré amb vosaltres només una estona —va concloure.

—Abans que arribessis estàvem parlant de Gaudí. Maria em deia que el seu avi era un gran coneixedor de la seva obra i que tu estàs estudiant la relació de Gaudí amb la matemàtica fractal.

Aquella última afirmació va ser com si li tiressin a sobre una gerro d’aigua freda.

—Ho he comentat a Taimatsu molt per damunt…

—En què consisteix? Quina és la teva tesi? —va preguntar Taimatsu intrigada. Miquel havia de pensar amb rapidesa.

—Bé… en realitat… encara no ho sé. És només una idea; menys que això. És una intuïció basada en l’aplicació del principi natural del creixement de les branques dels arbres que Gaudí crec que va aplicar a les columnes de la Sagrada Família… I també la modulació, la seriació, la repetició de formes, especialment helicoides i paraboloides a escales distants tant freqüent en l’arquitecte. Però en realitat no tinc res, estic començant.

—Bé, quan tinguis més elaborada la teva intuïció m’agradaria escoltar-la —va dir Taimatsu.

—Per què els japonesos sentiu aquesta fascinació per Gaudí? —va preguntar Miquel, en part per canviar de tema i també perquè realment tenia un dubte sobre aquesta qüestió. Sentia la curiositat per saber per què milers de japonesos, any rere any, acudien a Barcelona per visitar les obres de l’arquitecte de Reus.

—La nostra cultura està molt relacionada amb la filosofia zen… Tota activitat humana per simple o senzilla que sembli és un camí undo: la perfecció. Per a nosaltres Gaudí hauria arribat al satori: la il·luminació; és a dir, hauria abandonat la tècnica per llançar-se a la creació. Els mestres zen ensenyen que un dit et serveix per assenyalar la lluna, però una vegada has reconegut la lluna, per què continues mirant el dit? Gaudí va edificar cases, edificis, ens va construir dits per assenyalar les estrelles, el cel, l’esperit… Però nosaltres continuem mirant el dit. Potser per aquest motiu, entre altres coses, després de Gaudí ningú, cap arquitecte, no ha continuat la seva línia.

—Molt interessant la teva teoria, massa profunda per a un occidental… aquí tot és més superficial… Però estem d’acord, Gaudí era únic…

—No te’n riguis de mi, si us plau…

—Disculpa, Taimatsu, però no me’n reia. Jo crec que Gaudí, els seus edificis són més aviat un reflex de la naturalesa, en certa manera s’assemblen a roques, arbredes… em recorden les vostres cases, els vostres jardins… I sobretot la creació d’atmosferes íntimes, penombres d’arbres immensos, clarobscurs.

—Tens raó. Gaudí va comprendre i va compartir la gran importància que la nostra cultura dóna a l’art que crea la naturalesa amb la vida. També és cert que moltes activitats que a Occident són considerades arts menors, artesanals… al Japó són veritables disciplines artístiques amb lletres majúscules… L’art floral, l’ikebana, per exemple, o el bonsai. La gran tradició del nostre teatre de titelles i màscares… Gaudí improvisava sempre a peu d’obra amb els mestres paletes, arquitectes ajudants, delineants, i molt especialment amb els mestres artesans, els forjadors, picapedrers, escultors. Encara que te’n riguis d’això, a la meva cultura els artesans són venerats com artistes, busquen la perfecció en el seu treball. Nosaltres entenem molt bé aquesta idea de l’art, de l’ofici moltes vegades anònim. Gaudí també ho sabia…

—Potser perquè Gaudí era fill de calderers? No deixa de sorprendre’m aquesta visió de l’art que teniu al Japó; de les coses més inversemblants en feu art…

—Ja tornes a riure’t de mi, Miquel?

—Estic començant a documentar-me sobre Gaudí, ja ho saps, he de recollir tota la informació que pugui per elaborar la meva teoria. I m’interessa tot, després ja seleccionaré… Sé que va anar evolucionant, en un moment de la seva vida es va entusiasmar amb l’arquitecte Viollet-le-Duc, que va ser el gran redescobridor de l’art gòtic, però Gaudí va anar més enllà: fins i tot considerava que algunes de les solucions arquitectòniques del gòtic eren crosses, simplement. La qüestió de la llum natural va ser un tema d’una gran transcendència per a ell. Per això va modificar la cripta de la Sagrada Família, quan es va fer càrrec definitivament del projecte l’any 1883, modificant, com dic, el plànol original creat per Villar.

—Veig que estàs molt informat sobre el mestre —va dir Taimatsu.

—No creguis. La complexitat de Gaudí és enorme… No m’enganyis… ara ets tu la que es riu de mi.

Maria no va dir res, però estava realment sorpresa per la passió que mostrava Miquel. Ella sempre havia cregut que Gaudí no li agradava gens. Que menyspreava l’arquitectura perquè era un art al servei del poder. Però Miquel va continuar sense fixar-se en l’efecte que les seves paraules provocaven en les dues dones.

—Jo crec que és simplement un component estètic. Gaudí parteix del neogòtic, l’estil que predominava a la seva època. De fet, com saps, Villar va fer el projecte de la Sagrada Família, la catedral dels pobres, amb un llenguatge neogòtic convencional. Gaudí, com deia, supera amb escreix aquest estil, va més enllà. Alguns el van criticar, el van menysprear acusant-lo de practicar una arquitectura eclèctica, una fusió caòtica on barrejava diferents estils. Gaudí en certa manera va partir del neogòtic, però també de l’art mudèjar, i molts dels seus edificis tenen un aire romàntic, un estil que entronca directament amb la naturalesa.

—Sí, és cert, em rendeixo davant de les teves apreciacions, Miquel. Però no creguis que es tracta només d’un problema estètic. Gaudí era molt religiós, sobretot al final de la seva vida, i la seva arquitectura ens assenyala la seva espiritualitat. Però no em refereixo a la simbologia cristiana que utilitza, o fins i tot a l’hermètica que pogués utilitzar, no, no… Estem parlant de l’edifici en el seu conjunt, considerat globalment… ell construïa edificis vius, la seva arquitectura és orgànica, està viva.

—Em sembla que això ho he sentit en un altre lloc… Els antics alquimistes també consideraven que les pedres i metalls, la matèria inorgànica que cremaven als seus forns, eren coses vives.

Van parlar de molts aspectes de l’obra i la personalitat de Gaudí, però Maria no els escoltava, no podia deixar de pensar en el seu avi. Estava realment boig? La malaltia l’havia trastornat, perdia l’oremus… Però, i si fos veritat? Bé, potser no era un templer, però i si realment Gaudí li va donar un secret perquè l’ocultés? Quin secret podia ser tan important perquè matessin Gaudí i, vuitanta anys després, possiblement el seu propi avi? Qui era capaç d’esperar vuitanta anys? No hi ha camins, havia dit en el seu deliri… «Estem dins d’un bosc, perduts». També li havia dit que havia de matar la bèstia que espera a la Tercera Porta. Aquestes van ser les últimes paraules que el seu avi li va dir…

—Maria? —va preguntar Taimatsu.

—Disculpeu, m’he quedat embadalida pensant en coses meves.

—Maria, Taimatsu comentava una cosa molt curiosa: al Japó la sinceritat està mal vista, el llenguatge sempre ha d’amagar alguna cosa, amb subtilesa, això sí. Als japonesos els resulta terriblement molesta l’excessiva sinceritat dels occidentals… potser per aquest motiu els agrada tant Gaudí. Les seves obres carregades de símbols, amb aparença de roques, arbres…

Taimatsu el va interrompre.

—Són un reflex de la naturalesa… En el seu llenguatge arquitectònic res no és recte, tot és sinuós; la corba predomina, i en la naturalesa no hi ha línies rectes. Qualsevol detall és ple de significat, potser ocult, fins i tot va utilitzar molta simbologia esotèrica, moltes vegades incomprensible. Jo crec que això no obeeix a una raó purament estètica. No es tracta d’un llenguatge directe… s’ha d’interpretar. Cal llegir la pedra, el maó, el trencadís… L’art de suggerir subtilment, de parlar sense dir… això és el zen. Gaudí sabia amagar a l’interior de les obres el veritable secret, perquè cadascú el descobrís per si mateix, per endinsar-nos en la pròpia espiritualitat… La seva arquitectura, la seva rica simbologia és un do, un camí cap a la il·luminació. Gaudí ens explica una història però en el seu llenguatge mai no ens revela el final, el secret… Ens ofereix una fruita perquè nosaltres la tastem i així en descobrim el sabor, la textura… Quin sentit tindria que Gaudí ens oferís la fruita ja mossegada…? Això és el camí del zen, el suggeriment… La paraula que no diu res però ho conté tot a l’interior, subtilment. El dit que assenyala les estrelles perquè nosaltres les contemplem. És com l’art de l’ikebana, la decoració floral, o el del bonsai… Però jo crec que l’arquitectura de Gaudí està molt més lligada, sintonitza més amb el suiseki.

Maria es va quedar perplexa. Amb la mirada va interrogar la seva amiga i aquesta li va contestar:

—La paraula suiseki deriva de San-Sui-Kei-Jo-Seki, que significa muntanya, aigua, paisatge, sentiment…

—Què és el suiseki?

—És l’art de les pedres… Inochi Suiseki, l’art creat per la naturalesa… Es molt antic, prové de la Xina i va néixer cap a l’any 2000 aC. Va arribar al Japó al segle V i aviat va ser molt popular.

—Sí… —va afirmar Miquel feblement mentre intentava recordar—. He vist algunes exposicions, són petites pedres que evoquen paisatges en miniatura.

—Això és l’art del suiseki, la pedra que descriu el paisatge o l’univers. Una pedra natural que evoca un paisatge complet. Un cosmos.

—És com el bonsai? —va intervenir Maria.

Taimatsu li va contestar:

—En certa manera, sí… El bonsai reprodueix un arbre en miniatura, un arbre nan que està viu… El suiseki és com un paisatge en miniatura. Una petita pedra representa un model, una maqueta viva i a escala molt reduïda d’un paisatge immens, un món… Però el suiseki és un art diferent del bonsai, més sofisticat i profund, i com ja he dit està molt relacionat amb el zen, amb la cerimònia del te, el sado. El suiseki és la pedra que té vida pel corrent de l’aigua; està unit a una idea molt nostra: harmonitzar l’univers, wabsabi. Els edificis de Gaudí, les obres, i especialment el parc Güell, són suiseki. I la Pedrera, per exemple, és una mostra molt clara del que estic dient… És realment fascinant concebre un edifici com una pedra, com el suiseki, l’art creat per la naturalesa, com un petit mirall on es reflecteix tot un paisatge viu. Per a nosaltres això té un poder suggestiu molt important.

Taimatsu era una dona realment culta, i Miquel en escoltar tota l’argumentació es va quedar impressionat. Hi havia profunditat, bellesa en tot el que deia, però també hi havia alguna cosa oculta que potser estava lligada d’alguna manera encara incomprensible amb aquella història de Joan Givell que els havia atrapat dins la tela d’una aranya verinosa. Matar la bèstia de la Tercera Porta, buscar un secret, aquest era el missatge de l’avi de Maria, i ella era precisament l’escollida. I ara la mort de Jonàs, el rector de l’església de Sant Cristòfol… Què sabia Jonàs? Què va deixar escrit? Per a qui sinó per a Maria havia deixat Jonàs aquell enigmàtic missatge que havien de desxifrar? Tot passava per la seva ment com un cometa creua el firmament, com una estrella que viatja pel cosmos. Era una successió d’imatges inquietant. La parròquia de Sant Cristòfol, el patró dels viatgers… Per què pensava en tot això, idees sense cap raonament, sense cap coherència?

Taimatsu li va continuar parlant, allunyant-lo de les seves cabòries.

—Mireu, aquí davant en tenim un exemple —va dir Taimatsu assenyalant la casa Batlló. Van girar la vista cap a l’edifici—. Quan Gaudí va treballar en aquesta casa els seus contemporanis l’anomenaven la casa dels Ossos; sembla una caseta de conte infantil… com de…

—Hansel i Gretel? —va apuntar Maria.

—Sí! Exacte. Fixeu-vos en aquestes baranes fetes de ferro colat que semblen màscares jo diria que… japoneses?

—Taimatsu tens raó: és una estètica que em recorda molt aquella obra de titelles que em vas portar a veure… Els amants suïcides de Sonezaki… És una llegenda preciosa.

—Al Japó hi ha molts estils de teatre de màscares i titelles, i concretament aquesta obra, Sonezaki Shinju, es representa en un estil anomenat Bunraku, un dels més bells del Japó. Els titelles són impressionants i estan manipulats per tres persones, i a més hi ha un narrador, gidayu-bushi, i el músic que toca el llaüt de tres cordes es el shamisén… A mi és el que més m’agrada, i particularment aquesta obra, escrita per Minzae-mon Chikamatsu, autor del segle XVII-XVIII. És considerat el Shakespeare japonès… Els amants suïcides de Sonezaki és la primera història de l’estil del poble Sewa-mona.

Maria va recordar la llegenda d’aquests amants, que primer li havia explicat Taimatsu i després va poder veure representada. Els protagonistes són Tokubei, aprenent d’una botiga de soja a Osaka, i una prostituta de Sonezaki, que tenia per nom Ohatsu… El seu amor és impossible. Ohatsu viu a Tenmaya, la casa de cites, i està molt trista. Tokubei, aprofitant la foscor, la va a buscar. A mitjanit els amants surten junts agafats de la mà i sense que els vegi ningú. Se suïciden al bosc de Tenjim amb les primeres clarors de l’alba. Només un corb que és a la branca d’un arbre contempla l’escena perquè és l’únic testimoni del suïcidi. En la fosca mirada del corb, com si fos un mirall negre, es reflecteix la imatge terrible del suïcidi. Maria veia la fosca i salvatge mirada d’aquest corb on va quedar impresa la imatge de la mort dels amants.

Maria, assenyalant la casa Batlló, va dir:

—Aquests «antifaços» sempre m’han fet una mica de por.

—Per què? —va preguntar Miquel.

—Recordeu el poema titulat «La màscara del mal»?

—És de Brecht, de Bertolt Brecht —va dir Taimatsu.

I Maria va recitar:

Taimatsu va dir, rient:

—Crec que exageres; mai, ni per un moment, no hauria relacionat les màscares de la casa Batlló amb el poema de Brecht.

Taimatsu no volia desviar-se del tema —encara que li agradava molt parlar de les arts escèniques, teatre i dansa del seu país, amb la seva gran varietat de modalitats, i també li agradava l’obra de Brecht— i va conduir una altra vegada la conversa.

—La història de la casa Batlló és notable, ja que es tracta d’una reforma. La casa ja existia, va ser adquirida per l’industrial Josep Batlló. Era una casa sense interès i, com dic, li va ser encarregada la reforma a Gaudí el 1904. Va ser tan revolucionari que al final el projecte no va tenir res a veure amb la casa original. Per exemple, la façana del principal i de la part baixa és pràcticament nova, amb pedra de Montjuïc; si us hi fixeu, totes aquestes ondulacions de la superfície les van fer a cop de pic, després van emprar dotzenes de vidres de colors i ceràmica policromada.

—Sí, el resultat és inigualable, sembla un mirall… —va dir Maria.

—La idea era que el sol del matí, en incidir a la façana lateralment, la fes brillar amb tal iridescència que reflectís la policromia dels cristalls. Sembla que Gaudí, des de la vorera, en ple passeig de Gràcia, ordenava als obrers quins fragments havien d’anar agafant dels cistells i on havien de col·locar-los, al lloc exacte de la façana.

Miquel i Maria havien vist la casa milers de vegades, però estaven realment impressionats, els semblava que contemplaven la casa amb uns altres ulls, perquè sempre valorem més les coses i les persones com més coses en sabem.

—I la figura de dalt? La teulada ondulada.

—Un drac sense cua i sense cap que acaba a la torre cilíndrica. Està fet amb grans peces de ceràmica de diferents formes: esfèriques, semicilíndriques; els colors canvien.

—Amb la llum del dia?

—Sí, és clar, i també pel color de les peces i les seves combinacions. —Taimatsu va fer una pausa i després va afegir—: La curiositat de tot això és que a la càtedra Gaudí es conserva un escrit del senyor Batlló en el qual explica que tots els materials es van pujar amb una simple politja, amb bastides de fusta subjectes amb cordes. Els materials utilitzats van ser maons, pedra i morter de calç.

—Seria possible entrevistar-se amb algú de la càtedra Gaudí?

—Per al teu treball sobre Gaudí i la matemàtica fractal?

—Sí —va mentir Miquel.

—No hi ha cap problema.

—El més aviat possible —va insistir Maria. Taimatsu va treure el seu mòbil de la bossa, es va allunyar uns metres i va marcar un número. La conversa va ser tan breu que Miquel no va tenir temps de comentar-li res sobre els últims esdeveniments.

—Demà a la tarda; a les cinc. Et sembla bé?

—Perfecte —va dir Miquel, sorprès per la rapidesa de la gestió de Taimatsu.

—Bé. El senyor Fornesa ens ha convidat al seu despatx. Podem anar-hi els tres.

25

Després de deixar Maria i Taimatsu, Miquel va anar a la facultat i es va tancar al seu despatx, davant de l’ordinador, decidit a intentar treure l’aigua clara del missatge escrit pel pare Jonàs amb la seva pròpia sang abans de morir cruelment assassinat per no sabia qui ni tampoc per què. Va començar a buscar informació a Internet sobre sectes, maçoneria, societats secretes, grups satànics… No tenia grans coneixements sobre simbologia, però el compàs és un dels instruments dels arquitectes, dels constructors, mestres d’obra, i per tant aquest símbol estava relacionat amb la maçoneria. Va trobar diferents versions sobre el compàs, encara que la gran majoria d’informacions coincidien: el compàs és la llum del mestratge i la perfecció. També va trobar informació sobre el temple de Salomó i el seu arquitecte, Hiram, que posseeix el secret que emana de la llum del compàs, és a dir, la perfecció humana.

Però Internet tenia això: era un caos, un laberint ple de trampes, carrerons sense sortida, xarxes que podien conduir-te a tota mena d’informacions escassament significatives o molt poc contrastades. Miquel tampoc no va oblidar que, just damunt del compàs, el capellà havia dibuixat la lletra beta de l’alfabet grec… «Què deu voler dir aquesta lletra?», es va preguntar.

Miquel tenia un coneixement molt superficial sobre la maçoneria: fins en aquell moment sabia el que sap la majoria sobre tots aquests temes allunyats de les seves preocupacions i interessos. Va copiar una de les definicions que va trobar a la web i que li va semblar fiable:

Va continuar llegint, prenent notes, resumint la informació.

Els maçons tenen una càrrega simbòlica que prové especialment de la construcció, de totes les seves eines. A més del compàs, també tenen com a símbol la plomada, l’escaire, el cisell, el davantal de picapedrer, unes escales de mà amb nou esglaons que son les nou etapes d’ascensió. Hi ha una infinitat de doctrines i ritus dins de la maçoneria, amb infinitat de branques diferenciades les unes de les altres, encara que totes tenen coses en comú: la finalitat filantròpica, entesa com a perfeccionament individual i també social. Els lemes sorgits de la Revolució Francesa, igualtat, fraternitat, llibertat, són els pilars fonamentals de la maçoneria tal com la coneixem avui, encara que les lògies busquen les seves arrels en el passat, en els gremis de paletes i mestres constructors de les catedrals gòtiques. La cerimònia d’iniciació, els tres graus d’aprenent, company i mestre, també figuren entre les afinitats de gairebé totes les doctrines. Totes les lògies tenen el compàs com a símbol, que gairebé sempre apareix creuat amb l’escaire, formant una espècie d’estrella de David. Però el compàs no apareix mai amb una lletra beta al damunt, això el desconcertava… «Per què?», insistia una vegada i una altra. A Miquel, buscant en aquell caos també el va sorprendre un altre aspecte: totes les doctrines maçòniques tenen en comú la veneració d’un personatge: el gran arquitecte universal. Per referir-s’hi, quan invoquen el seu nom en els rituals els maçons utilitzen l’acrònim GADU. «Gadu… Gau… Gaudí…, quina curiosa coincidència», va pensar.

Al cap d’una estona se sentia abatut, cansat. Sortia i entrava de les pàgines sense trobar res. Navegava a la deriva, sense un rumb, aclaparat per tanta informació. Tedi, avorriment, desconcert i de tant en tant alguna petita sorpresa, una curiositat que no conduïa enlloc. El tema era massa extens per investigar-lo en unes hores. Hi havia una infinitat de variants, sectes, categories, graus, regles, rituals. Tenia la impressió que es tractava d’un univers intricat, difícil d’entrar-hi i de comprendre’l, envoltat dins d’una boira de secretisme, inaccessible per als profans. Semblava clar, però, que hi havia un origen maçònic arrelat en diferents mites clàssics. El temple del rei Salomó, els constructors de catedrals i, abans d’ells, els constructors de les piràmides. Però també els templers, els rosa-creu… Una amalgama increïble que l’única cosa que aconseguia era augmentar la confusió, l’ambigüitat. Amb tot això no tenia res. De moment, el dibuix del compàs apuntava a una lògia maçònica. Però tenia els seus dubtes: una organització que tenia com a fi la confraternització universal seria incapaç de fer una atrocitat com la comesa amb el pare Jonàs. Qui havia fet allò estava passat de voltes, era un psicòpata. En el cas que fossin maçons, segurament es tractava d’una desviació, una lògia fosca que no tenia res a veure amb la maçoneria clàssica, però que utilitzava els seus símbols o bé per implicar-la a aquesta o amb altres significats que era incapaç de desxifrar. Al seu pensament van aparèixer moltes preguntes:

«És la mateixa secta que, segons l’avi de Maria, va contactar amb Gaudí?». Miquel es va concentrar en la xifra escrita pel pare Jonàs… «… 118… 22». «Podria ser un numero de telèfon?». Difícil saber-ho. Davant hi havia un altre signe, semblava un cinc però era més gran: era un símbol o una lletra…? No tenia gran cosa, estava desconcertat. Sense pensar-s’ho dues vegades va buscar a la web «Lògia 118.22» i va esperar resultats. Res de res. Després va provar afegint a les xifres les paraules cabalístic, hermètic, esotèric… Només van aparèixer pàgines sense sentit, percentatges, algunes en altres idiomes.

La resta del temps el va passar consultant llibres que havia demanat a la biblioteca de la facultat i prenent notes sobre la vida i obra de Gaudí.

Al cap d’unes quantes hores se sentia cansat. Va mirar el rellotge. El temps volava. Va apagar l’ordinador. Havia de trobar-se amb Maria. No volia deixar-la sola per res del món. Li explicaria ara que el pare Jonàs havia estat assassinat, l’hi explicaria ara que estava tan afectada amb la pèrdua del seu avi? Què estava passant? Què hi havia dins la maleïda capsa que van trobar a la tortuga de la Sagrada Família? La carrera ha començat? Què volia dir això?

Necessitava pensar, relaxar-se. L’endemà tenien la trobada amb l’expert en Gaudí, Ramon Conesa; li volia preguntar moltes coses i havia d’estar lúcid.

26

—Durant anys hem amagat el nostre secret esperant que arribés el gran dia… El gran dia que tant hem esperat. Ara està molt a prop. Ella és llesta, és qüestió de temps; només cal que es plantegi les preguntes correctes i trobarà les respostes adequades.

—Hem de vigilar-la de prop.

—No pot passar-li res.

—El seu avi va ser un dels nostres i va perdre el secret.

—Va ser un error que no el compartís amb nosaltres.

—Ell era el guardià. Ningú no podia pensar que amb el temps acabaria oblidant-ho tot.

—Com és possible?

—Hem d’estar alerta: els nostres enemics són poderosos.

—Sempre hem tingut enemics poderosos: els homes mènsula, la secta sorgida de les tenebres. Però nosaltres, després de tants segles de persecució, hem sobreviscut.

—Sí, però de quina manera?

—De l’única possible: adaptant-nos a les èpoques, amagats en el silenci dels temps.

—Només som l’ombra del que vam ser.

—Però continuem vius, i servim el mateix senyor. Servim Crist. Una cosa que molts ja han oblidat. Tenim poder. Però no podem utilitzar-lo en el nostre benefici com els sacerdots, els mafiosos, els banquers o els polítics, sinó per continuar amb la nostra feina i, sobretot, per servir Crist.

—El món és un banc de proves: el Bé contra el Mal. L’eterna lluita. I la frontera està delimitada per un traç molt fi, gairebé com el tall d’una navalla. A tots nosaltres ens ha temptat el cantó fosc, però hem resistit amb la fe, aquesta ha estat l’arma més poderosa per combatre… Altres germans, després de tant temps, han caigut… Nosaltres no. Nosaltres seguim Jesús. Continuem defensant els camins dels pelegrins, de tots aquells que s’aventuren per la senda del bé, i el nostre patró, sant Cristòfol, ens protegeix. El portador de Crist ens inspira, ens ajuda sempre… Som durs com la roca i travessem el riu de la vida amb el nen a coll; som temples resistents a la tempestat dels sentits, els pecats de la carn; defensem els humiliats, els justos. I per damunt de tot protegim el secret, ell ens dóna sentit. És la nostra fe.

—Ara els infidels habiten les nostres terres.

—El mal ens envolta. Hem estat traïts pels senyors a qui durant segles vam servir fidelment.

—Estàs dient que el Papa és un ateu?

—El que estic dient és que en el millor dels casos li agradaria creure en Déu.

—Són pocs els servidors del Senyor.

—Per això és necessari restablir l’ordre. L’home no només ha deixat de creure en Déu, pecat que és perdonable: l’home ja no creu en si mateix. I això sí que va en contra de l’obra de Déu. La gran obra.

—Som els últims cavallers. Estem esculpits a les pedres. Uns altres ocuparan el nostre lloc. Però, per a qui les sap llegir, les pedres, sempre conservaran la nostra memòria.

—Ara hem de resar per l’ànima del nostre germà Jonàs. El van descobrir i el van matar sense pietat, buidant-li les entranyes, traient-li els ulls… Un assassinat ritual, com en els temps antics. Va ser Bitrú. Va deixar el seu segell, la seva brutalitat el delata. Jonàs estava preparat per suportar-ho tot. Va ser un cavaller exemplar durant tota la seva vida, fidel a la causa fins a l’extrem de suportar el dolor, la tortura infame que li va infligir l’àngel de les tenebres. Jonàs sabia que era a punt de morir, va guardar el seu últim alè per escriure un missatge, l’últim que va escriure, n’estic segur… I l’arcàngel va ser allí just quan l’assassí del pare Jonàs fugia.

—Aleshores… ell té el missatge, però no sap interpretar-lo; l’hem d’ajudar.

—Vols dir que Jonàs va enganyar Bitrú, li va fer creure que ja estava mort?

—Sí, el cor no li bategava, les seves vísceres profanades, ja no respirava, però el seu últim alè a les portes de la mort el va mantenir viu, miraculosament, uns minuts, per prevenir-nos… Jonàs va ser l’últim que va parlar amb Joan Givell. Ara hem de trobar el testimoni, el que porta el nom de l’arcàngel…

—Hem de contactar amb ell, sondejar-lo. Nosaltres podem desxifrar el missatge, i hem d’actuar abans que el trobi Mortimer.

—Un testimoni?

—Sí, és el xicot de Maria. Es diu Miquel i és matemàtic. Asmodeus intentarà treure-li tota la informació al preu que sigui… Els homes mènsula es posaran en marxa. Però nosaltres hem de ser prudents, actuar amb cautela. No sé si ens creuria, perquè és un home racional, escèptic per naturalesa, però hem de fer-ho. No sap res, però a través d’ell actua l’arcàngel.

—I llavors…

—Hem de deixar-lo. Si és el que esperem continuarà endavant. Miquel investigarà pel seu compte, intentarà arribar al fons i llavors… actuarem.

—Si el cel ens l’ha enviat, això vol dir que s’acosta el dia.

—Exactament, el gran dia ja és molt a prop… Però tenim molt poc temps.

—El dia de la bèstia o el dia dels pobres… Gaudí va construir el temple expiatori per a això… La catedral dels pobres, la Sagrada Família.

—La profecia es complirà. «Així en la terra com en el cel». S’obriran els segells, hem d’estar alerta. La secta de les tenebres serà allí. Ens enfrontarem a Asmodeus i els seus esbirros, la nostra lluita és a mort. Si triomfen, el regne de la foscor governarà el món, la raça dels homes caurà en les tenebres, i quan ja no quedi ningú amb pietat, quan no quedi un sol innocent, quan ja no hi hagi ningú que renunciï al món, que abraci la pobresa material per arribar a la riquesa espiritual, llavors tot estarà perdut… I l’àngel de l’extermini arrasarà amb foc la nova Babilònia… Barcelona.

—Tant temps esperant… Em sembla tot tan estrany. Aquesta era la terra de promissió, el jardí de les Hespèrides. El nostre gran mestre Ramon Llull ens va indicar el moment exacte. Tot estava preparat, la llegenda bàrbara es va cristianitzar a través de la música de Wagner… Era el moment propici per iniciar la gran obra.

—La gran obra es va iniciar amb el despertar, la Renaixença… Però ells van aparèixer de les tenebres, es van interposar…

—Asmodeus… Barcelona, el jardí de les Hespèrides, la terra de promissió es va convertir en un infern, l’eix del mal. Es van deslligar els poders de l’Avern. La guerra, la mort, la calamitat… La relíquia ha estat amagada vuitanta anys en el record, la quimera d’un home… Hem d’ajudar el nou portador. La profecia s’ha de complir i no ens queda gaire temps, la cursa ha començat.

—Hem de reunir-nos tots, sens falta, potser per última vegada. Tu protegiràs Miquel i, si cal, li revelaràs el pas següent.

El pla estava escrit i els cavallers el coneixien. La conjunció de forces socials van confluir en el corrent espiritual: el portador de Crist creuava el riu de la història i la relíquia menyspreada pel papa, l’imam, el pope, amagada durant tant temps sota la gran muntanya, protegida per la verge negra, li va ser lliurada al nou arquitecte dels pobres el dia de glòria… I va començar la secreta iniciació en l’art suprem… Va servir durant la seva vida tots els senyors, de la terra i de l’infern, per acabar els seus dies travessant el riu dels pobres, com sant Cristòfol. Només ell sabia el que calia fer, i el lloc exacte on aixecaria l’obra. Tot semblava clar, com un dia de primavera.

27

Ramon Conesa els va rebre al despatx del carrer Mallorca, xamfrà amb Pau Claris. Es tractava d’un pis típic de l’Eixample, de sostres alts. Conesa i els seus socis del taller d’arquitectura havien respectat l’estructura original. Conesa era un home d’uns cinquanta anys, però n’aparentava trenta-cinc. Amb aspecte de tenista retirat, vestia un elegant vestit de Gonzalo Comella. Era un home de veu pausada, de posat tranquil; la vida l’havia tractat bé. Es dedicava al que li agradava. Era un dels membres més notables de la càtedra Gaudí i un apassionat de l’arquitectura del geni de Reus. Coneixia amb detall la vida i l’obra del mestre. Va saludar els tres visitants amb cordialitat i els va demanar que s’asseguessin i si volien prendre alguna cosa, oferiment que tots tres van rebutjar.

—Taimatsu m’ha dit que vostè està molt interessat en l’obra del mestre des del punt de vista de la matemàtica fractal… Un tema interessant i molt recent, crec que va ser un matemàtic francès d’origen polonès…

—Sí, Mandelbrot, ell va ser qui va definir el que podríem anomenar matemàtica fractal l’any 1975. En realitat és una geometria que estudia les figures irregulars que es donen a la naturalesa, com núvols, paisatges, fulles… i també en objectes, figures que es van repetint infinitament a diferents escales seguint un mateix patró.

—Gaudí abans de res es definia com un geòmetra i en la seva obra la naturalesa hi és present. Potser hi ha un cert paral·lelisme entre aquesta geometria fractal i l’arquitectura orgànica de Gaudí, no ho sé…

—Hi ha dues classes de fractals, els matemàtics i els naturals… I crec que Gaudí va utilitzar els dos models en algunes de les seves obres. Les columnes en forma d’arbres, les helicoides… les espirals.

—Molt interessant. Un camp nou per investigar…

—Sí… Però m’agradaria tenir una visió de conjunt sobre el mestre abans d’entrar en matèria.

—Bé, no sé si podré ajudar-lo, però contestaré totes les seves preguntes. Què vol saber?

Miquel no sabia per on començar. Li volia contestar que tot, però això hauria estat una resposta massa imprecisa per a algú que, se suposava, acudia allí amb unes premisses bastant concretes i amb un qüestionari que realment no tenia. Conesa se’n va adonar. Va intuir que aquella visita tan precipitada havia agafat el matemàtic una mica d’improvís, encara que era ell qui havia sol·licitat la trobada. Conesa va començar a fer un petit apunt biogràfic de Gaudí: orígens, estudis, primers projectes. Miquel escoltava amb atenció. Conesa va acabar aquella primera part dient:

—Gaudí era un home senzill, amant de la seva terra i de la seva llengua. No era seguidor de les idees teòriques; veia la realitat de les coses sense convencionalismes ni distorsions professionals.

—M’agradaria que em parlés dels seus primers treballs.

—Hi ha una evolució interessantíssima, molt innovadora en Gaudí. Després d’una primera etapa amb temptejos va evolucionar cap a un període d’influència oriental. Ell, en aquella època tenia trenta anys, havia llegit Walter Pater i John Ruskin. Arquitectes de l’època, com Lluís Domènech i Montaner, es van inspirar en l’arquitectura alemanya, en voga després de la guerra francoprussiana. Gaudí va anar més enllà i va estudiar l’arquitectura de l’Índia, Pèrsia i el Japó…

—Es refereix, per exemple, al Capricho de Comillas?

—I a la finca i el Palau Güell, també.

—Sense oblidar la casa Vicens —va apuntar Taimatsu.

—Per descomptat… —va dir Conesa.

—És magnífic l’ús de la ceràmica vidriada amb estructures i formes orientals, així com l’arc de la cascada del jardí, que avui ja no podem contemplar. Una llàstima.

—Tampoc no va oblidar el disseny dels interiors —va puntualitzar Taimatsu.

—En efecte. Gaudí va dissenyar mobles, va utilitzar el paper maixé per a la decoració interior. Va tenir, com en el cas del Palau Güell, bons col·laboradors, com els pintors Alexandre de Riquer, Clapés…, i l’arquitecte Camilo Olivares.

—És aquí quan apareix Joan Martorell Montells? —va preguntar Taimatsu.

—Sí, l’arquitecte Montells tenia cinquanta anys i era un home molt religiós, molt amic de Gaudí, i al final va acabar convertint-se en el seu protector. Va ser Joan Martorell qui va posar en contacte Gaudí amb els Güell i els Comillas i qui va recomanar-lo per a les obres de la Sagrada Família. Martorell construïa esglésies i convents; admirava l’arquitecte Viollet-le-Duc i les seves idees sobre el gòtic. Gaudí, que va col·laborar amb Martorell en algunes de les seves obres, va aprendre d’ell tot el que feia referència al neogòtic que imperava en l’època. Gaudí no sentia cap estima pels arquitectes del Renaixement, que considerava simples decoradors. Per contra, afirmava que el gòtic era el més estructural dels estils arquitectònics. Encara que també considerava l’art gòtic imperfecte perquè estava a mig resoldre. Gaudí mateix afirmava que la prova d’això és que els edificis gòtics produeixen la màxima emoció quan estan mutilats, coberts d’heura, il·luminats per la lluna… Una idea molt romàntica. Però no els vull avorrir amb els comentaris de les obres que va fer en aquest moment, segur que les coneixen…

Taimatsu, que era l’especialista del grup, va recordar la decoració dels col·legis de les monges a Sant Andreu, el Palomar, i a Tarragona, el projecte d’una capella per a l’església parroquial de Sant Fèlix d’Alella, i també les modificacions que Gaudí va introduir a les obres del col·legi de monges de Santa Teresa, a Sant Gervasi, el palau del bisbe d’Astorga i la casa dels Botines.

—… El que sí m’agradaria esmentar —va continuar Conesa— és Bellesguard, a la serra de Collserola. En aquest lloc se sap que hi havia una casa medieval que pertanyia al rei Martí l’Humà. El gran poeta Bernat Metge, secretari de Martí l’Humà, li va posar el nom de Bella Vista. Gaudí, en memòria de l’últim rei de la dinastia catalana, va projectar una obra inspirada en el gòtic català del segle XV, i en aquest edifici va plantejar noves i atrevides solucions estructurals. Si llegeixen Bassegoda, veuran com Gaudí, amb l’encàrrec d’una casa als quatre vents, va convertir l’obra en un homenatge a la memòria del rei. Gaudí va refer la muralla, que estava en ruïnes, va desviar el camí del cementiri de Sant Gervasi, que dividia la finca per la meitat, va construir un viaducte al costat del torrent de Betlem i va edificar un castell que, com els he explicat, s’inspirava en les formes del gòtic civil, usant arcs de mig punt, finestres partides i bifrontals, així com una torre acabada en agulla amb una creu de quatre braços i un cinturó de merlets… I ara entrem en el període que a vostè més li interessa.

—La seva obra orgànica… —va afirmar Miquel.

—Fractal, com sembla que a vostè li agrada anomenar-la.

—El període més creatiu de Gaudí —va apuntar Taimatsu.

—I també d’alguns projectes que no van tenir un final feliç.

—Una veritable llàstima. Suposo que es refereix a les missions de Tànger i a un projecte d’hotel per a la ciutat de Nova York, oi?

—Les missions de Tànger? —va preguntar Miquel amb curiositat.

—Va ser un encàrrec del marquès de Comillas —va puntualitzar Taimatsu.

—Els adverteixo que ens estem saltant una etapa —va dir Ramon Conesa.

—No importa, ja hi tornarem —va dir Miquel, vivament interessat. Conesa, home ordenat, va arrufar el nas i va decidir satisfer la curiositat de Miquel.

—L’any 1892 el marquès li va encarregar el projecte d’un edifici per a les missions catòliques franciscanes de Tànger; es tractava d’una església, un hospital i una escola. Gaudí va acabar el projecte en un any, però els pares franciscans el van trobar massa ostentós. Tampoc no els va agradar que la torre tingués una altura de seixanta metres.

—No els va agradar l’altura de la torre?

—Suposo que no va ser només això. Als franciscans no els va agradar el projecte en general, les solucions arquitectòniques.

—Quin tipus de solucions?

—Genials! Murs inclinats, finestres en forma d’hiperboloide i torres en forma de paraboloide de revolució que, com dic, no van arribar a construir-se. A Gaudí li va doldre molt que al final fracassés el projecte de les missions.

—Llàstima, un projecte perdut —va dir Miquel.

—No.

—No? —va preguntar amb interès.

—A partir de 1903, Gaudí va utilitzar la forma, l’estructura pensada per a les torres de les missions franciscanes de Tànger a la façana del Naixement de la Sagrada Família.

—Això és normal —va fer Taimatsu.

—Com a mínim no deixa de ser curiós —va afegir Miquel.

—I l’altre projecte que ha esmentat, el de Nova York? —va tornar a preguntar Miquel.

—Sí, l’any 1908 va rebre la visita de dos empresaris nord-americans que li van encarregar un projecte d’hotel. Es tractava d’un edifici de gairebé 300 metres d’altura. Tenia un perfil de catenària per aconseguir el perfecte equilibri de la seva estructura.

—I què va passar amb aquest segon projecte? Per què no es va dur a terme?

—No se sap amb exactitud. Pel que sembla l’any 1909 Gaudí va caure malalt. En qualsevol cas, el dos projectes van ser essencials per avançar en la forma definitiva del Temple Expiatori de la Sagrada Família. Tant l’elegància de les torres de Tànger com la monumentalitat del projecte de Nova York van permetre a Gaudí fer les maquetes definitives de l’estructura de la Sagrada Família. Va depurar els seus estudis sobre les superfícies reglades en forma d’hiperboloides i paraboloides hiperbòlics, així com les formes esveltes de les columnes de la nau principal del temple.

—Abans ha dit que ens havíem avançat als esdeveniments. Que ens saltàvem una etapa —va fer Miquel.

Conesa va obrir els ulls i va contestar immediatament:

—Sí, sí, és clar… Gaudí, abans d’aquests projectes, va comprendre que a la naturalesa no hi ha intencions estètiques, sinó funcionals. Gaudí va entrar plenament dins d’un període naturalista. La seva font d’informació gairebé única era l’observació de les plantes, animals, muntanyes… Gaudí va comprendre que a la naturalesa no existeixen ni la línia recta ni el plànol, sinó una immensa varietat de formes corbes, un equilibri funcional, no estètic.

—Vol dir amb això que no projectava sobre un plànol? —preguntà Miquel.

—El que vull dir és que el mestre va entrar directament en la tercera dimensió experimentant amb maquetes, models i…

—La casa Batlló —Maria va interrompre Conesa, demostrant que també era una experta sobre Gaudí, encara que havia callat durant tota l’estona. Gairebé tot el matí havia estat al tanatori, acompanyada de Miquel.

—I la casa Milà —va afegir Conesa.

—Segons vostè, quines serien les obres culminants de la seva arquitectura naturalista?

—Bé, segons la meva opinió i la de tots els especialistes, un dels exemples el trobem a la casa Batlló, les formes orgàniques de ceràmica vidriada… I naturalment a la casa Milà, la Pedrera, amb la seva singular forma de penya-segat: un símbol del mar i de la terra… Les vidrieres de la catedral de Mallorca, la Resurrecció de Crist de la muntanya de Montserrat serien altres…

—I el parc Güell? No creu que és un bon exemple d’aquest naturalisme? —va intervenir Miquel.

—Cert… Si em permeten que faci un incís, va ser en aquesta època, mentre construïa el parc Güell, quan mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta, estava escrivint L’Atlàntida, poema que va dedicar al marquès de Comillas; com vostès saben, Comillas era sogre de Güell. Però tornant al parc, aquí Gaudí va ajustar les formes dels carrers a la topografia del terreny, va projectar viaductes per no desmuntar el terreny, respectant l’originalitat natural, construint amb la mateixa pedra del lloc, aprofitant els enderrocs d’una cova… D’aquesta gruta va treure les roques de diferents colors que va distribuir harmònicament per tot el parc. Com els deia, l’arquitecte partia d’un apassionat interès per la naturalesa, on la línia i el pla no existeixen.

—Una mica difícil d’entendre per a un arquitecte, acostumat al compàs i l’escaire —va afirmar Taimatsu.

—Però ell no venia d’una família d’arquitectes, sinó de calderers. El seu pare tenia el taller a la plaça Prim de Reus, just on actualment hi ha una oficina bancària. El seu avi Francesc també era calderer a Riudoms, un poble a uns quatre quilòmetres de Reus. L’arquitecte Joan Bassegoda és de l’opinió que va ser al taller on Gaudí, quan era un nen, envoltat de les formes helicoïdals, els serpentins, els alambins…, en definitiva totes les formes que treballen els calders, va adquirir el seu concepte espacial de l’arquitectura. Tal vegada per això, per tot aquest aprenentatge que va rebre de petit al taller de calderer del seu pare, sempre va ser capaç d’imaginar en tres dimensions i no de la manera que aprenen els estudiants d’arquitectura: sobre el plànol i amb l’ajuda de la geometria descriptiva i la perspectiva. Gaudí considerava que havia rebut un do diví, en veure i concebre les coses, les formes, les obres, directament a l’espai, encara que ell mai no en va presumir.

—Ens està dient que la manera de treballar de Gaudí no té res a veure amb l’arquitectura acadèmica? —va preguntar Miquel.

—Miri, des de les piràmides fins a l’entrada projectada per Li Peh per al pati del museu del Louvre, els arquitectes sempre han treballat igual: amb el compàs i l’escaire projectant formes bidimensionals. Després amb els políedres regulars, tetràedres, octàedres, etc., passen a les tres dimensions. Però Gaudí observa atentament el seu entorn, els arbres, les muntanyes, els cossos vius… i s’adona que aquestes formes regulars o no existeixen a la naturalesa o són molt rares.

—Posava en qüestió la sacralització que Plató va proposar al Timeu i que s’identifica amb els quatre elements: foc, aigua, aire i terra —va dir Taimatsu.

—I la quinta essència… veig que ha llegit els articles de Bassegoda.

—I de García Gabarró, el primer arquitecte espanyol que va dedicar una tesi doctoral a la figura de Gaudí, centrant-se en l’estudi de les formes. Però vostè ho explica molt millor que jo… Quines són les formes que va veure en la naturalesa?

—Seguint Bassegoda —va dir Conesa somrient a Taimatsu—, Gaudí va comprovar que no hi ha millor columna que el tronc d’un arbre o els ossos de l’esquelet d’un ésser viu. No hi ha cap cúpula que iguali en perfecció el crani d’un home… Cal fixar-se en les muntanyes per aconseguir l’estabilitat d’un edifici…

—Senzill —va dir Maria.

—Senzill, sí, i tot el que és senzill és genial… però primer cal saber veure-ho, i després ser capaç d’utilitzar aquestes estructures en el terreny de la construcció, en l’arquitectura… Vull ensenyar-los una cosa.

Conesa va treure unes fotografies d’un sobre i les va anar col·locant sobre la taula en parelles.

—Mirin això.

Els va mostrar una fotografia de la Sagrada Família i una imatge d’una planta. Tot seguit va afirmar:

—Es tracta del crespinell picant, una planta que creix prop de Reus.

Taimatsu i Maria ja havien vist aquelles fotos, però Miquel es va quedar vivament impressionat. La semblança de la façana del Naixement amb la forma de la planta era extraordinària, un calc. Fornesa va continuar així amb tot un seguit de fotografies. En una altra es mostrava la maqueta de la façana de la Glòria, idèntica a la imatge d’una cova de Nerja, de la província de Màlaga. Una altra parella de fotografies mostraven d’una banda un dibuix de l’església de la Colònia Güell i de l’altra una imatge del Mont Blanc: pràcticament iguals.

La següent era una xemeneia de la casa Milà i una caragola; les formes eren idèntiques. Un bosc del Camp de Tarragona podia trasplantar-se a la maqueta de les columnes de la Sagrada Família.

Conesa va continuar traient fotografies que mostraven analogies veritablement genials i sorprenents entre les obres i projectes de l’arquitecte de Reus i les formes naturals. Miquel i les seves dues companyes notaven com davant les imatges i les explicacions de Conesa els dominava una creixent excitació.

—Com veuen, totes aquestes formes naturals, ocultes als ulls dels arquitectes convencionals, seguidors de la geometria euclidiana, les va descobrir Gaudí… En va trobar milers, en els tres regnes de la naturalesa, i les va utilitzar en la seva arquitectura. Tampoc no s’ha d’oblidar que tenia una gran sensibilitat i respectava moltíssim l’arquitectura popular. Ell procedia del Camp de Tarragona; pensin per exemple en la barraca de vinya catalana, o en la cabana de pedra seca, que s’adapta amb perfecció al seu entorn natural.

—Així, es pot afirmar que les solucions que va utilitzar Gaudí són d’aparença geològica, botànica i zoològica…

—Això no és cap secret. Tots els especialistes estan d’acord en aquest punt. La seva geometria reglada es fonamenta en la botànica, la geologia o l’anatomia. Gaudí s’adona que a la natura la llei de la gravetat dibuixa, construeix perfils parabòlics, catenàries… N’hi ha infinitat, d’exemples: fulles, branques, capçades dels arbres, els ossos de l’esquelet… Són helicoïdals els troncs d’eucaliptus i algunes plantes grimpadores. Un lliri és un helicoide i un fèmur és un hiperboloide reglat…, però no sé si els estic avorrint o si aconsegueixo fer-me entendre.

Potser Miquel no entenia els termes, però captava la idea de fons. Una idea genial per part de Gaudí: utilitzar aquestes formes per dotar les seves construccions de més rigidesa i resistència estructural. Però això només era la punta de l’iceberg, pensava Miquel. Volia entrar més endins i sense pensar-s’hi, va dir amb veu pausada:

—Per què?

La pregunta va sorprendre Conesa, però ràpidament va entendre el sentit profund, la veritable intenció del matemàtic en fer una pregunta aparentment tan simple.

—Per continuar l’obra de Déu —va dir Conesa sense dubtar ni un instant.

—Gaudí era maçó?

Ara Miquel potser s’havia precipitat; potser aquell notable especialista començaria a variar el concepte que fins en aquell moment podia tenir d’ell? A més, allò no era cap interrogatori. Però ja no podia tornar enrere, la pregunta estava feta. Ramon Conesa en un primer moment es va sentir una mica molest, però ho va dissimular i va contestar amb una altra pregunta:

—Utilitzaria un maçó un simple cordill per projectar les seves construccions? Menysprearia un maçó l’escaire i el compàs, dues de les tres llums de la maçoneria? No m’imagino Gaudí seguint les directrius d’una lògia, o una societat secreta on el seu Déu traça el límit de l’univers amb un compàs. No, no crec que fos maçó. Gaudí va ser un sacerdot de l’arquitectura que seguia les lleis de Déu i que aprenia contemplant, observant profundament la seva gran obra: la naturalesa. Déu construeix sortidors, fonts, nius d’ocells, formiguers, estalactites, muntanyes, arbres, roques, plantes i ell les converteix en torres, voltes, cúpules, columnes, pilars. Gaudí deia que l’originalitat era tornar a l’origen i que la bellesa és la resplendor de la veritat. I per a ell la veritat estava representada en el fill de Déu.

—La seva obra formava part d’un pla ocult?

—No sé el que vostè entén per un pla ocult. Suposo que els poetes, els escriptors i la resta de creadors tenen idees que consideren transcendents i que són l’esquelet de la seva obra. Gaudí, segons la meva opinió, buscava la sublimació de l’esperit. El que ell està construint no és altra cosa que la casa de Déu.

—Es refereix a la Sagrada Família?

—Al Temple Expiatori de la Sagrada Família. No ho oblidi, expiatori. És un temple per a la redempció… Es va passar mitja vida construint el temple. Fins i tot hi va viure… No, Gaudí no va ser maçó; no era cap mestre d’obra medieval, però coneixia a fons el seu ofici. Gaudí, per damunt de tot, creia en la salvació de l’home mitjançant Crist i tenia una autèntica devoció per la Mare de Déu. Al fris de la Pedrera es llegeix la invocació mariana de l’Àngelus.

—Ave gratia plena Dominus tecum —va recitar Taimatsu amb el cap.

Conesa va assentir.

—Fins i tot, a la mateixa façana, en el projecte inicial hi havia una imatge de la verge del Roser flanquejada pels arcàngels sant Miquel i sant Gabriel —va completar l’amfitrió.

—No va arribar a fer-se?

—L’escultura, de mida natural, es va modelar en guix, però els esdeveniments de la Setmana Tràgica van fer que el senyor Milà no s’atrevís a col·locar el conjunt escultòric. Però això no és el més important. El que vull dir és que Gaudí era un home profundament religiós. Els últims anys de la seva vida, com vostès deuen saber, els va dedicar en cos i ànima a la Sagrada Família, i va viure com un monjo al taller del temple.

—Parli’m de la gènesi de la Sagrada Família.

—La primera pedra es va col·locar el 1882, el dia sant Josep. La idea va sorgir quan el Concili Vaticà I va proclamar sant Josep patró de l’església universal. Un llibreter, Josep Maria Bocabella, va fundar l’Associació de Devots de Sant Josep. La finalitat d’aquesta entitat era aplicar a la classe obrera, als treballadors catalans, la doctrina social de l’Església catòlica. Bocabella va comprar un terreny al barri de Sant Martí de Provençals per construir-hi un temple expiatori i l’arquitecte Villar va regalar el seu projecte per a la construcció del temple. Després, per una sèrie de circumstàncies, Villar va dimitir i Gaudí va començar a treballar-hi l’any 1883. A Gaudí no li agradava el projecte de Villar, però li va ser impossible canviar-ne algunes coses, com la situació de l’eix de l’església… Com els dic, Gaudí va treballar en la construcció del temple quaranta-tres anys. Més de la meitat de la seva vida. Va deixar acabada la maqueta general, va veure finalitzada la façana del Naixement i també va deixar ben clara tota la simbologia de tots els elements que havien de figurar al temple.

—Gran part d’aquesta simbologia que va deixar, no només a la Sagrada Família sinó en altres obres, no creu que respon a…

—Una cosa amagada… un missatge ocult? —el va interrompre Conesa amb certa ironia en la veu. Miquel no va respondre, no volia semblar el que no era. Ell era matemàtic, i per aquesta mateixa raó no volia oblidar cap possibilitat per estúpida que fos.

—S’ha escrit de tot sobre Gaudí. Entre les coses que he llegit, per descomptat sense cap tipus de criteri per part de l’autor, és que Gaudí era un alquimista que buscava la pedra filosofal; també que en la seva joventut va ser un esquerrà anticlerical.

—Sí, però tornem als símbols.

—Segons la meva manera de veure-ho els que no responen a la imatgeria cristiana són simple decoració.

—No poden amagar algun tipus de missatge? —va intervenir Maria. Conesa es va dirigir a ella:

—Disculpi, però jo, d’això, no n’entenc…

—Què hi ha de cert sobre l’Amanita muscaria? —va fer Miquel.

—Es refereix a totes aquelles històries sobre un Gaudí al·lucinat, tocat del bolet per les drogues?

—Sí.

—Quina ximpleria! Vostè s’ha fixat en la casa Calvet?

—En què hauria de fixar-me?

—En la proliferació de bolets que hi ha a la façana, per exemple. Ho va fer per complaure el seu client, el senyor Calvet, que era micòleg, un gran aficionat als bolets, un costum molt arrelat al país. Com veu, la realitat és més senzilla i desmenteix aquesta i moltes altres mentides i coses absurdes que s’han escrit de Gaudí, cregui’m.

—I que opinà de la serp? —va preguntar Taimatsu.

—Quina serp?

—El cap de serp fet amb rajola valenciana que hi ha al parc Güell.

—Segurament es tracta de Nejustan, la serp de bronze que Moisès tenia gravada al seu bastó.

—La rosa mística? —va preguntar novament. Taimatsu coneixia el simbolisme de tot el que preguntava, però volia l’opinió de Conesa i, sobretot, que Miquel pogués sentir-la per boca d’aquell especialista.

—És el símbol de la virginitat de Maria, la reina del cel i mare de Jesucrist. És a la Pedrera. Gairebé tots els símbols que va utilitzar Gaudí tenen una interpretació cristiana.

Conesa va fer un gest obrint els ulls, donant a entendre que esperava una nova pregunta:

—El laberint? —va continuar Taimatsu.

—Sí. En les catedrals medievals es coneixen com els chemins à Jerusalem. Es van representar com una substitució de la peregrinació a Terra Santa. El fidel recorria el laberint de genolls mentre resava. El de la catedral de Chartres té un diàmetre de dotze metres i el camí que es recorre en té dos-cents.

—La sargantana?

—És el sol naixent de la justícia: Nostre Senyor Jesucrist, símbol de la mort i de la posterior resurrecció.

—La tortuga?

Conesa va meditar un instant, buscant la resposta, i va contestar:

—Segons sant Ambrosi, de la seva closca pot fer-se’n un instrument musical de set cordes; la seva música alegra el cor. Representa la força tranquil·la i la recerca de protecció contra tot enemic exterior. Les figures de tortuga de pedra, com les de la façana del Naixement, per exemple, que aguanten tot el pes sobre el seu llom, garanteixen l’estabilitat del cosmos. N’hi ha dues, una de terrestre i una altra de marina.

—El pelicà està representat a la Sagrada Família? En l’art de l’alquímia és un tipus d’alambí que te forma de pelicà, a més, és la imatge de la pedra filosofal que en submergir-se al plom líquid es fon i desapareix per propiciar la conversió en or.

—I als cavallers rosa-creu se’ls denomina cavallers del Pelicà —va dir Miquel.

—Sí, és cert… La imatge d’aquest ocell és el símbol de la immolació de Crist. El bestiari medieval comenta un cant litúrgic oblidat: Peu pelicane, Jesu Domini. Que vol dir: Piadós pelicà, Senyor Jesús. I esmenta les peculiars característiques d’aquest animal. El pelicà només menja estrictament allò que necessita per mantenir-se amb vida «de manera semblant a l’ermità, que únicament se sustenta de pa i no viu per menjar, sinó que menja per viure». No sembla, això, precisament, l’última etapa de Gaudí? La d’un ermità tancat al seu taller per acabar la seva gran obra?

Tots van callar uns minuts, reflexionant sobre les darreres paraules de Conesa. Però Taimatsu va tornar a la càrrega:

—I l’arc de Sant Martí?

—El trobem a la façana de la casa Vicens. La idea de Gaudí era que l’aigua del sortidor de la pileta de marbre, en caure sobre un reticle el·líptic, com una tela d’aranya, formés làmines que, en ser travessades pels llamps del sol ponent, es desintegressin en els colors de l’arc de Sant Martí.

—Bé, aquesta és l’explicació i la solució tècnica però…

—Al Gènesi, 9, 11 trobem l’arc de Sant Martí com un signe, un senyal de Déu, que anuncia que a partir d’aquell moment ja no hi tornarà a haver cap diluvi. És un símbol diví de caràcter benvolent. També el jutge del món en la fi dels temps apareix sovint representat assegut sobre un arc de Sant Martí. A l’edat mitjana, i dins la simbologia cristiana, els tres colors principals de l’arc de Sant Martí es conceben com a imatges de: blau, el diluvi; vermell, l’incendi del món; verd, la nova terra. Els set colors són representacions dels set sagraments i dels set dons de l’Esperit Sant i, a més, són símbol de Maria, que reconcilia el cel i la terra.

Miquel, igual que les seves dues companyes, estaven admirats de l’erudició de Conesa. Set colors, set cavallers, va pensar Miquel, curiosa coincidència.

—I el número sis? —va preguntar Miquel.

—Un numero molt interessant en la simbologia de Gaudí. És el número de Déu per als jueus. Sant Ambrosi el considerava el símbol de l’harmonia perfecta, recordin vostès que Déu va crear el món en sis dies… I, naturalment, hi ha les sis direccions de l’espai: est, oest, nord, sud, dalt i baix.

—Les famoses creus espacials de Gaudí —va dir Miquel.

Taimatsu va aprofitar per continuar…

—El bosc?

—Certament, és un símbol molt difós. A les llegendes i als contes, el bosc està habitat per éssers enigmàtics, amenaçadors i perillosos: bruixes, dracs, dimonis, gegants, nans, lleons, óssos, gnoms, elfs… Són elements simbòlics que personifiquen els perills als quals ha d’enfrontar-se l’adolescent durant la seva iniciació, una prova de maduresa i un ritu de pas. La llum que brilla entre els troncs dels arbres, que apareix moltes vegades als contes, caracteritza l’esperança. I quina altra cosa és un temple? La llum que il·lumina un camí d’ombres, que incita mirar a dalt, elevar l’esperit, per convertir-se i transformar-se.

—La creu?

—Es troba en moltes obres de Gaudí. Des del punt de vista cristià és el símbol de la crucifixió de Jesús. És el més universal dels símbols i no exclusiu del cristianisme. Originàriament representa l’orientació a l’espai entre dalt, baix, dreta i esquerra. Representa tant la quaternitat com el nombre cinc. En moltes cultures la representació de la imatge del cosmos es fa a través d’una creu. També es va representar d’aquesta manera el Paradís bíblic, on neixen les fonts dels quatre rius. A l’obra de Gaudí crec que el seu simbolisme és evident: representa el sofriment, la mort i l’esperança de resurrecció en Crist.

—El número trenta-tres?

Conesa va ser breu i contundent en aquesta resposta.

—L’edat de Jesucrist, per descomptat. Però també el nombre de cants de la Divina Comèdia, així com el nombre d’esglaons de l’escala mística.

Taimatsu anava a preguntar pel simbolisme de l’escala però li va sortir una altra pregunta que tenia en ment des de feia estona.

—L’atanor?

Conesa va riure amb ganes.

—Perdonin —es va disculpar i va continuar—: És que aquest és un element que alguns han utilitzat per parlar del Gaudí alquimista. Però, deixant això a part, l’atanor és un símbol del forn de fusió i del forn de coure el pa. Si seguim Jung, ell creia que, encès, representava l’energia vital, el foc, i que, apagat, i per la seva forma buida, simbolitza la maternitat. Si tornem altra vegada als contes infantils, Hansel i Gretel, per exemple…

L’esment d’aquell conte va fer obrir els ulls a Maria, que escoltava amb tota l’atenció, amb els cinc sentits.

—… al forn de pa hi cremen la bruixa que vol menjar-se Hansel, representa la foguera que purifica i que destrueix el mal fins que no queda cap rastre de la seva matèria terrenal. Si tornem a la Bíblia, al Llibre de Daniel se’ns diu que només els escollits del Senyor poden resistir el foc, com els tres joves a qui Nabucodonosor llança a la foguera perquè no volen adorar un ídol fals. Segons la meva modesta opinió, per a Gaudí el forn o atanor és un homenatge al seu origen, al seu pare, el seu avi calderer. No hi ha res més.

—Per què el van retirar de l’escalinata del parc Güell i en el seu lloc van posar un ou còsmic? Com vostè sap, en l’art de l’alquímia l’ou filosòfic és la matèria primigènia que més tard es convertirà en la pedra dels savis…

—O pedra filosofal —va tallar Conesa.

—Exactament.

—Ignoro per què va ser retirat, però el simbolisme de Gaudí és un altre. Cregui’m, hi insisteixo, Gaudí no era un alquimista.

—L’ou de Pasqua, el símbol de la primavera? —va preguntar Miquel.

—Podria ser una representació de la Pasqua. Però el que jo crec és que, com sempre i tenint en compte les fermes creences religioses de Gaudí, es tracta de Crist, segons la comparació cristiana, ressuscitant de la tomba com el poll que surt de la closca blanca, símbol de la seva puresa i perfecció. Res màgic ni esotèric —va concloure Conesa.

—Li sembla poc màgic o esotèric el cristianisme! —va afirmar Miquel. Aquella apreciació va molestar Maria. Ella hi creia fermament.

—Això depèn de les conviccions de cadascú, no vull entrar en aquesta qüestió. Jo no dubto de l’electricitat, encara que no la pugui veure… —va dir Conesa, ferit en la seva convicció i en la seva fe catòlica.

—Disculpin, no era la meva intenció…

—Ho sé, no s’ha de disculpar.

Taimatsu va recordar que li faltava un cosa que abans s’havia deixat…

—I les escales? Totes les obres de Gaudí tenen escales.

—I les de tots els arquitectes també —va afirmar Conesa.

—Però a mi m’interessen les de Gaudí. A la maçoneria, l’escala mística, de set esglaons, és un símbol del grau trenta dins l’organització jeràrquica de les lògies.

—Sí, i cadascun dels esglaons són les set arts liberals de l’edat mitjana.

«Gramàtica, retòrica, lògica, aritmètica, geometria, música i astronomia», va repetir en silenci Miquel sense perdre punt de la conversa.

—I la justícia, la bondat, la humilitat, la fidelitat, el treball, la formalitat i la magnanimitat —va dir Taimatsu.

—Dins del cristianisme, que és allí on sempre hem de situar Gaudí, no em cansaré de repetir-ho, l’escala és el símbol d’unió entre el cel i la terra. Recorden la visió de Jacob?

—Sí, al Gènesi; Jacob va tenir un somni on veia una escala per on pujaven i baixaven àngels celestials —va completar Maria.

—Bé, però jo crec que representa l’ascensió de Crist.

—Amb un drac? —va preguntar Miquel pensant en el de les escales del parc Güell.

Ramon Conesa el va entendre, va endevinar del lloc concret a què es referia i va dir:

—L’escala que vostè esmenta, que és també la més coneguda de Gaudí, podria ser d’ascesi. El primer esglaó és el drac del pecat, que ha de ser trepitjat i vençut.

Aquesta darrera afirmació els va semblar brillant als tres, que l’escoltaven atents. Conesa, segur de si mateix, va continuar:

—Però jo crec que les escales segueixen la interpretació de Bizanci, en la qual la Mare de Déu s’anomena l’Escala del Cel, per on va descendir Déu fins als homes, a través de Jesucrist, i també com a mitjà de l’ascensió espiritual… de la terra al cel.

—Vostè és imbatible —va afirmar Miquel.

A Maria, però, encara li quedava una cosa que el seu avi li havia dit, i sense més preàmbuls va exposar el seu dubte:

—I la bèstia de la Tercera Porta?

Conesa, per primera vegada des que van iniciar la conversa, va dubtar. Va repetir la frase per a ell mateix, i després d’uns minuts de silenci expectant va dir:

—Un moment… sí, és clar! Es refereix al drac. El drac, amiga meva.

—El drac del parc Güell? —va demanar Maria.

—No, aquesta vegada no, es refereix al de la finca Güell. El mecenes de Gaudí va comprar trenta hectàrees entre les Corts i Sarrià. Originàriament eren dues finques: Can Feliu i Can Cuyàs. La finca va ser dividida quan va morir Eusebi Güell. Una part són els jardins i el palau de Pedralbes, propietat de la Casa Reial; altres parcel·les van ser adquirides per la Universitat per crear la ciutat universitària; nosaltres, la càtedra Gaudí, som als pavellons. Bé, de les tres portes que Gaudí va obrir al mur, una és davant de la tàpia del cementiri de les Corts. La segona va ser demolida quan es va construir la Facultat de Farmàcia, encara que més tard es va fer de nou. La tercera és la principal, la del passeig Manel Girona, i allí, com vostès saben, hi ha un drac.

—El drac encadenat —va dir Miquel.

—I lligat a una pilastra de maó, al cim de la qual hi ha un taronger d’antimoni.

—Quin significat té?

—És Ladó, el drac que guarda els fruits d’or del jardí de les Hespèrides.

El jardí de les Hespèrides, la ciutat de Barcelona. El drac que vigila la seva entrada, van pensar al mateix temps Maria i Miquel mirant-se amb complicitat.

Conesa va fer una pausa. Semblava que als tres se’ls havien acabat les preguntes. L’home, però, encara els va dir:

—Podríem continuar així, sempre faríem cap al mateix lloc… Al meu entendre, no hi ha res esotèric, ocult o misteriós en Gaudí. No era maçó, ni alquimista, ni templer, ni rosa-creu, ni carbonari. Tot això està bé per a les novel·les, però la veritat és ben diferent. Josep Francesc Ràfols, el pintor i arquitecte, deia que Gaudí fora de la fe cristiana seria sempre incomprensible.

—I l’escriptor Josep Pla va dir d’ell que va revestir les formes essencials amb la simbologia de la litúrgia catòlica, un món prodigiós, immens, però que ho va fer seguint sempre la seva arrel terrestre, convertint les abstraccions simbòliques en símbols realitzats, és a dir, reals —va dir Taimatsu.

—Gaudí era un fill del Mediterrani i del Camp de Tarragona, la seva simbologia no té res d’esotèrica —va dir Conesa a manera de conclusió. Maria, que havia estat en silenci durant gran part de la conversa, va intervenir.

—El meu avi era un gran admirador de l’obra de Gaudí; em va comentar que diversos incendis van destruir part del llegat de l’arquitecte.

—I així és. Va ser durant la Guerra Civil. Gaudí va fer testament a la notaria de Ramon Cantó. Tot es va perdre el 1936 juntament amb l’arxiu notarial, tot va ser destruït.

—Com sabem que va fer testament? —va preguntar Miquel.

—Perquè tant al Col·legi Notarial de Barcelona com a la Direcció General d’Arxius i Notariat de Madrid es conserven les fitxes d’aquest testament.

—Però hi va haver altres incendis —va dir Maria.

—L’arxiu de Gaudí, així com la seva taula de treball, van ser cremats per un incendi que es va produir a la Sagrada Família el 1936.

—No li semblen massa incendis?

—Tingui en compte que estem en plena Guerra Civil; es van cremar moltes esglésies i convents. El mateix 19 de juliol la cripta de la Sagrada Família va ser saquejada i incendiada per un grup d’exaltats. Es van profanar les tombes del llibreter Bocabella, i el mateix hauria passat amb la de Gaudí si Ricard Opisso, un antic col·laborador, no ho hagués impedit. Mesos després la tomba de Gaudí va ser oberta per la mateixa policia, perquè creien que al seu interior hi havien amagat armes. Quan el gener de 1939 les tropes del general Franco van entrar a la ciutat, es va tapar el sepulcre de forma provisional. Al final d’aquest mateix any va ser tancat definitivament, després de certificar que el cadàver era el de Gaudí.

—Quina història!

—Com moltes altres igual de terribles que van passar durant la guerra. Va ser una autèntica llàstima. El seu estudi de la Sagrada Família era al costat de la casa del capellà, damunt del magatzem. Estava dividit en tres zones: la sala de delineants, un despatx i el laboratori fotogràfic. Els sostres estaven plens dels models de guix de les escultures del temple. Imaginin-se quina meravella es va perdre en l’incendi.

—I com se sap això?

—Com era l’estudi? Gràcies a unes fotografies que es van fer deu anys abans, poc després de morir Gaudí.

—Per a què utilitzava el laboratori fotogràfic?

—Pel que sembla el laboratori tenia un llum zenital i un joc de quatre miralls que permetien a Gaudí veure la imatge fotografiada des de cinc posicions diferents: la frontal i les quatre reflectides als miralls. Com li dic, era un geni que alimentava la seva genialitat amb solucions senzilles.

—I no li sembla estrany que tot això es perdés? —va preguntar Miquel.

—La guerra s’ho va endur tot. Creu que es tracta d’una conjura? D’enemics poderosíssims gelosos de la seva genialitat?

—No hauríem de descartar res.

—Gaudí, amic meu, no podia tenir enemics. Era un sant. Va viure amb el seu pare i amb una neboda a diferents domicilis i al parc Güell fins que van morir. Després, un any abans de la seva mort es va traslladar a la Sagrada Família per dedicar-s’hi en cos i ànima, com un monjo o un ermità. Altres diuen que vivia amb un nen, un jove aprenent. Només el doctor Santaló o l’escultor Llorenç Matamala el visitaven algun diumenge. Com li dic vivia al seu taller, humilment, amb senzillesa; li preparava el menjar la dona del porter del temple. No, Gaudí no tenia enemics. Només l’estupidesa i la barbàrie desenfrenada d’una guerra incivil va destrossar part del seu llegat.

28

—I ara em direu de què va tot això? —va preguntar Taimatsu quan van sortir del despatx de Ramon Conesa. Tenia la impressió que els seus dos amics no havien estat sincers amb ella.

Maria i Miquel es van mirar als ulls. Maria va assentir amb el cap.

—Bé —va dir Miquel—. Però no aquí. Han passat massa coses des d’aquest matí. Coses que tu tampoc no saps, Maria.

—Anem a casa meva —va dir ella.

Taimatsu mirava ara un ara l’altre. No es podia imaginar el que ben aviat li revelarien.

—Taimatsu, encara ets a temps de no entrar en tot això —va dir Miquel.

—Estic ansiosa per fer-ho. Som amics, no? —va dir dirigint-se a Maria i buscant el seu suport. Aquesta no va contestar.

—A més, sóc experta en aquest període i una enamorada de Gaudí… com tots els japonesos —va concloure somrient.

—Amb el que sabem tampoc no podem fer cap tesi doctoral —va afirmar.

—Bé, doncs escrivim una bona novel·la —va afirmar la japonesa bromejant.

—El material fins ara és de bojos, Taimatsu. De fet crec que hauria d’anar a la policia… La teva novel·la és una cosa tan increïble que… bé, es necessitaria molta credulitat per part del lector.

Taimatsu no volia entrar a discutir sobre la teoria de la novel·la o sobre la gènesi de la novel·la popular; no era el seu tema, però sí que tenia clara la seva pròxima afirmació.

—Miquel, l’única cosa que estàs aconseguint és que em mori de ganes de saber què passa. Per favor, podria entrar en aquest tema?

Llavors Miquel va explicar-ho tot, fins i tot el brutal assassinat del pare Jonàs.

—Un assassinat? Això es posa interessant! —va afirmar Taimatsu.

—Un assassinat horrible. Anem a casa. Llegirem el quadern de l’avi, i pel camí us ho explicaré tot… Abans vull ensenyar-vos una cosa —va dir Miquel. Es van aturar al mig del carrer, Taimatsu i Maria no podien amagar la seva curiositat—. El pare Jonàs, abans de morir, va escriure això a terra amb la seva pròpia sang.

Miquel va treure el paper que havia copiat al cotxe. Llavors Maria es va sobresaltar. Tremolava. Ell la va tranquil·litzar.

Taimatsu va preguntar:

—Però que passa?

Maria, titubejant, li va dir:

—El meu avi el dia abans de morir em va parlar del seu confessor, el pare Jonàs. M’havia de dir alguna cosa…

—Llavors… això que hi ha al paper…

—Sí, aquest és el missatge… —va tallar Miquel—. Nosaltres no hem aconseguit desxifrar-lo.

La japonesa en va prendre nota mentre repetia:

—La lletra beta de l’alfabet grec… Un compàs i un signe partit amb una xifra 118… 22… No en tinc ni idea, però…

Van continuar caminant mentre ho explicaven tot a Taimatsu per posar-la al corrent de tots els esdeveniments.

Maria estava realment espantada. La mort del pare Jonàs confirmava tots els seus pressentiments que el seu avi també havia estat assassinat. El seu estimat avi. Ella era l’escollida i no sabia per a què. Però el que sí que sabia era que damunt d’ella, de Miquel i Taimtasu planava una amenaça i els quedava molt poc temps. I al seu rostre es dibuixava aquest perill. Taimatsu ho va endevinar i li va dir:

—No tinguis por, estem amb tu.

—Sí, nosaltres tres contra uns assassins sense escrúpols que no dubtaran ni un segon a matar-me. No vull ficar-te en tot això…

—Ja hi estic ficada —va dir Taimatsu somrient.

Quan van arribar a casa van anar directament a l’estudi. Damunt la taula, sota el llum, hi havia la capsa que havien trobat a l’interior de la tortuga.

—No sabem com obrir-la —va dir Maria.

—Tampoc no volem forçar-la —va afegir Miquel.

—Potser es perdrà, es destruirà el que hi ha dins.

Taimatsu va agafar la capsa i va passar els dits lleument per sobre dels números en relleu.

—Què et va dir el teu avi quan li vau ensenyar la caixa?

—Res, estava molt malament, absolutament perdut.

—Bé, només repetia una frase —va dir Miquel.

—Quina frase?

—«La mort del mestre», deia una vegada i una altra —va completar Maria.

Taimatsu es va quedar pensativa amb la capsa entre les mans. Van ser uns breus segons, fins que els seus ulls es van il·luminar i suaument amb el dit índex de la mà dreta va pressionar quatre números.

I la capsa es va obrir!

Miquel i Maria es van quedar bocabadats, els seus rostres il·luminats.

—Però es pot saber com? Què has fet? —van preguntar els dos alhora.

—Elemental… Us ho va dir ell… La mort del mestre… Gaudí va ser el mestre del teu avi, no? Aleshores… U, nou, dos i sis… mil nou-cents vint-i-sis, l’any que van matar Gaudí —va dir Taimatsu amb un somriure de triomf als llavis, lliurant la capsa a Maria.

No podia dir-se que estiguessin desil·lusionats, però aquell simple quadern blau d’un parell de plecs de trenta-dues pàgines, almenys en principi, no responia a les expectatives que s’havien fet. El medalló, amb una tira de cuir, tampoc no semblava gran cosa. No era gaire antic, de la grandària d’una moneda de dos euros, amb una lletra, l’alfa i al revers, un ocell gravat.

No hi havia res més en aquella capsa de cedre.

Maria es va passar el medalló pel coll mentre Miquel es dedicava a fullejar el quadern molt per damunt, intentant llegir alguna frase. En algunes pàgines hi havia dibuixos a llapis, uns altres estaven acolorits. A primera vista l’avi de Maria no era un mal dibuixant.

—Sembla que el teu avi es va dedicar a copiar miniatures de llibres medievals…

—Si sé que li agradaven, però sempre hi buscava una interpretació… Han de tenir algun sentit. Què més hi veus?

—Textos més llargs; alguns amb data. Semblen records. I petites frases, aforismes… alguns en llatí —va dir passant els fulls del quadern amb rapidesa.

—Per què no el llegim? —va preguntar Taimatsu.

Maria plorava. Durant hores havia intentat contenir l’emoció, mantenir la calma, però en aquest moment ja no podia més. Miquel la va abraçar.

—Vols descansar una estona?

—No, estic bé… Jo també vull saber el que hi ha al quadern —va dir eixugant-se les llàgrimes—. Estic bé —va repetir, i acte seguit va agafar el quadern amb mans tremoloses, disposada a llegir-lo amb inquietud i expectació. I el va obrir per la primera pàgina i va començar a llegir en veu alta. Mentre llegia, també agafaven notes i n’analitzaven o comentaven algun aspecte…

Maria havia llegit en veu alta fins aquí. Miquel i Taimatsu anaven prenent notes mentre escoltaven. Miquel, acostumat a resoldre problemes matemàtics, es va quedar pensant en aquelles dates. L’any 1126, l’any que va començar el compte enrere a Terra Santa. L’any de la mort de Gaudí, el 1926, i per últim el 2006. Vuit-cents anys separaven la primera data de la segona… Del 1126 al 1926. I després vuitanta anys fins al 2006… Miquel de seguida va veure la relació. Es tractava d’una progressió molt senzilla: vuit multiplicat per cent, i vuit multiplicat per deu… Interiorment es preguntava si allò volia dir alguna cosa.

Maria va passar la pàgina i va captivar l’atenció de Taimatsu i Miquel…

—Ja les hem trobat! Són aquí!

A la pàgina que tenia davant dels ulls hi havia les endevinalles. Cadascuna anava encapçalada amb una lletra de l’alfabet grec… Maria els va dir:

—El meu avi era un gran aficionat a les endevinalles, de petita sempre hi jugàvem, però aquestes… no les recordo.

Maria les va mostrar a Miquel i Taimatsu i els tres van llegir:

«Has de jugar, Maria; com quan eres una nena. No tenim gaire temps, la cursa ha començat». A partir d’aquí el quadern era un veritable caos de dibuixos, esbossos, frases, estranys esquemes geomètrics impossibles. Res no semblava seguir un ordre. Fins i tot hi havia notes i dibuixos que se superposaven els uns als altres. Maria va passar algunes pàgines a l’atzar, apesarada, intuint que darrere d’aquella escriptura incomprensible hi havia la bogeria, la desesperació del seu propi avi. No podia continuar, tenia els ulls plens de llàgrimes i se’n va anar a la cuina:

—Voleu prendre alguna cosa?

Miquel i Taimatsu van callar, respectaven el seu dolor i van esperar que tornés. Maria va tornar uns minuts després.

—Estic bé —va dir mirant Miquel amb tendresa—. Continuem?

Tenia els ulls vermells, brillants, i portava un got d’aigua entre les mans.

Van continuar fullejant el quadern. Cap al final hi havia una còpia d’una miniatura medieval o d’una icona on apareixia un monjo amb cara de gos i amb un nom, marmaritae, i a sota una frase inacabada que deia: «M… et protegirà en el cam…», després hi havia un gargot il·legible, una taca de tinta que l’autor havia aprofitat per dibuixar un monstre de dos caps. Taimatsu va quedar seduïda per la còpia de la miniatura…

—Un monjo amb cara de gos… No ho entenc, em sembla molt que en la mitologia egípcia el déu Anubis, el déu dels morts, es representa amb cara de gos, no ho sé, ho hauria de consultar, però.

—Però porta una creu entre les mans. Sembla un religiós —va dir Miquel, interessat per aquell detall.

—Què heu trobat? —va preguntar Maria, que s’havia distret un moment.

—És una miniatura medieval. Ho veus? A més aquesta frase està incompleta: «M… et protegirà en el cam…». Crec que el teu avi ens està dient alguna cosa… La «M…», estic segur que es refereix a tu. Però… reconeixes el dibuix?

—No… Però porta una creu ortodoxa, crec que és la creu de Lorena, com la de Caravaca, això és el que m’estranya. De totes maneres, a l’edat mitjana eren molt freqüents les miniatures, els dibuixos de monstres… deïtats antigues, fins i tot hi ha com una espècie de sincretisme on es fonen antigues creences paganes, llegendes fosques amb mites cristians.

—Buscarem a la web… Potser tindrem alguna sorpresa… —va afirmar Miquel amb resolució.

La parella va entrar a l’habitació on tenien l’ordinador i van buscar. No van trigar gaire a trobar alguna cosa… Navegant per Internet van fer cap a una pàgina on apareixia la imatge d’un monjo amb cap de gos que simbolitzava sant Cristòfol, el patró dels viatgers, dels conductors. Pel que sembla, en la iconografia ortodoxa grega sant Cristòfol era originari d’una tribu de gegants o de monstres de l’Àfrica que eren anomenats marmaritae. Totes aquestes representacions són conegudes com a cinocèfals. Maria va recordar una cosa…

—Sí… Ara recordo que vaig llegir la llegenda al misteri de les catedrals de Fulcanelli, fa anys… Deixa’m pensar… Es tracta d’un mite molt popular a l’edat mitjana, durant l’època de la construcció de les catedrals. El meu avi admirava molt Fulcanelli. Sempre en parlava. Quan era una adolescent, es va obstinar que havia de llegir El misteri de les catedrals.

—I què diu la llegenda sobre aquest sant? —va preguntar Miquel.

—Era, com dic, una història molt estesa a l’edat mitjana, especialment durant la construcció de les catedrals. La ficció i la realitat s’entremesclen: a mi m’agrada més el mite. Sembla que un jove cananeu de proporcions gegantines va voler servir el rei més poderós del món. Quan ja feia un temps que servia aquest emperador, un dia es va trobar el diable i li va preguntar qui era. El dimoni li va contestar que era un servidor de Satanàs, el príncep de les tenebres, l’ésser més poderós de tots. Llavors el jove es va posar al seu servei, perquè Satan era molt més poderós que l’emperador. Un dia el diable i el gegant anaven per un camí i en una cruïlla van trobar una creu. El dimoni se’n va anar corrent perquè temia la creu. Llavors sant Cristòfol, veient que el diable temia la creu, es va posar al servei de Déu, perquè sens dubte era el rei més poderós de tots; almenys, molt més poderós que el diable. Es va agenollar davant de la creu i va demanar a Déu que li digués quin era el servei que havia de prestar-li. Déu li va dir que molt a prop hi havia un riu i que amb la seva alçària i la seva força seria de gran utilitat als viatgers per travessar-lo. A partir d’aquell dia sant Cristòfol va començar a servir el Senyor: es carregava al muscle tots els viatgers i així travessava el corrent d’aigua, els portava d’una banda a l’altra. Un dia un noi li va demanar que el dugués a l’altra riba. Sant Cristòfol se’l va posar al muscle i quan estava al mig del riu el pes d’aquell nen va augmentar tant que el gegant no podia ni moure’s… «Qui ets tu, que peses tant?». «Sóc el nen Jesús», li va contestar, i en aquest instant sant Cristòfol va poder sortir de l’aigua i s’agenollà davant del fill de Déu… Aquesta és la llegenda que vaig llegir a El misteri de les catedrals, de Fulcanelli.

Maria tenia el quadern entre les mans i anava passant pàgines i més pàgines sense veure res, un caos de gargots, signes d’alfabets estranys, traços desordenats… Miquel va anar a buscar l’exemplar d’El misteri de les catedrals de Fulcanelli, que estava perdut en un dels prestatges. Volia llegir-lo, per si hi trobava alguna cosa, encara que tampoc no sabia què hi buscava i en el fons tot allò li semblava una bogeria. Taimatsu es va acomiadar; estava cansada i el dia de la inauguració de la Fundació seria molt dur. A més, després havia d’anar a París com a assessora d’una exposició itinerant. Però abans d’anar-se’n a casa li va demanar permís a Maria per escanejar alguns fulls del quadern, algunes pàgines per les quals sentia curiositat. A més del cinocèfal també en va copiar altres, una simplement perquè el dibuix li va recordar la muntanya més alta del seu país, el Fujiyama, encara que al peu de pàgina s’esmentava el mont Hermon —al nord d’Israel, a Cesarea de Filip, una regió de la zona—, juntament amb una frase enigmàtica que va dir que intentaria resoldre amb calma al seu despatx.

«Als peus de l’Hermon, Cesarea de Filip. El Tercer ésser vivent de l’Adoració celestial… 16-18».

Va fer dos jocs de fotocòpies i n’hi va lliurar un a la seva amiga.

—Mai no se sap.

29

Quan Taimatsu va arribar a casa, va anar directament al seu despatx. Va desplegar les fotocòpies que havia fet del diari de l’avi de Maria i la nota amb l’estrany missatge que Miquel havia trobat a la parròquia del pare Jonàs. Taimatsu no podia dormir. Tot allò li semblava tan increïble que no podia aclucar l’ull. Tenia entre les seves mans un misteri. Possiblement era el gran secret de l’obra del seu personatge més admirat: Antoni Gaudí. Qui podia dormir amb aquella bomba entre les mans? Va començar a estudiar els papers amb atenció fins que va sonar el telèfon.

—Sóc Yasunari —va dir el seu interlocutor quan Taimatsu va despenjar.

—Yasu! —va exclamar sorpresa però contenta. Va mirar el rellotge. Era molt tard. Per què la venia a veure tan tard? Que passa alguna cosa?

—Necessito veure’t.

—Ara?

—Ara.

—On ets?

—A la porta de casa teva.

—A la porta…? i que hi fas aquí…?

Yasu no va contestar.

—Puja.

Taimatsu va guardar els papers dins del calaix del seu escriptori abans que sonés el timbre de la porta. Va obrir. Yasu no va ser gaire afectuós. Va quedar una mica estranyada per aquell aire seriós del seu cosí, no era normal. Més que cosins, eren com germans. Un germà gran que, de nena, sempre la protegia. I l’hi va recordar.

—D’això es tracta —va fer Yasu—. Vull continuar protegint-te.

Al principi Taimatsu va dubtar. De què havia de protegir-la? No podia ser que Yasu sabés res de l’embolic on s’havia ficat amb Maria i Miquel. No, no era possible. Va esperar que Yasu s’expliqués.

—El meu pare està molt preocupat per tu; surts amb un home que et dobla en edat… un occidental.

—Per Déu, Yasu, havies aconseguit espantar-me! —va exclamar Taimatsu en veure que el seu gran secret i el dels seus amics no tenia res a veure amb aquella visita intempestiva.

—Aquest home no et convé. Ho saps prou bé!

—Si el coneguessis no pensaries ni diries el mateix.

Yasu es va mossegar la llengua. La coneixia molt bé. Però no tenia cap intenció de donar-li explicacions. Ell havia vingut amb una missió: ordenar-li que deixés aquell home. No volia sentir ni saber res més. Taimatsu havia d’obeir, almenys tenir en consideració l’opinió dels seus familiars, del seu oncle.

—Yasu, el món ha canviat. No som al Japó. A més, t’ho torno a repetir, si el coneguessis no opinaries així.

—El meu pare està molt disgustat. De debò, Taimatsu, no et convé. Almenys digue’m que t’ho pensaràs.

«N’estic enamorada, Yasu, realment enamorada», això era el que realment volia dir-li. Però no s’hi va atrevir.

—Bé, m’ho pensaré.

—Ho faràs realment?

—Ho faré.

—Sempre em prenies el pèl quan eres una nena.

—Però tu sempre ho sabies i et posaves de part meva.

—Aquesta vegada no, Taimatsu; aquesta vegada no em puc posar de part teva. T’estimo massa per fer això.

—Quan ets poses així aconsegueixes espantar-me.

—L’home que has triat no és bo. No et mereix, Taimatsu. T’ho asseguro.

—No pots dir-me alguna cosa més, alguna altra raó que jo pugui comprendre?

—No. Aquesta vegada no. Només que em creguis, com sempre has fet.