SEGONA PART

EL MESTRE

7

Joan Givell es regirava entre els llençols. Als seus noranta-dos anys, percebia la realitat com un eco del passat. Estava cansat però no podia dormir… «Potser Maria hauria de saber la veritat? Quina veritat? Saber què?». Estava desconcertat; la seva memòria es perdia en un vol de gavines. Anava. Venia. Desapareixia. Tornava d’improvís. Respirava fondo, recordava fragments de la conversa amb la seva néta i es deia: «Ja l’hi he explicat tot, sí, ella descobrirà el que ha de fer, ara ja puc descansar».

Va tancar els ulls i va veure la imatge del seu vell mestre que caminava a pas viu amb les seves sabatilles de pelfa. Duia un noi d’onze o dotze anys agafat de la mà. Era ell mateix. Es va reconèixer, el cor li va fer un salt, després un record se’l va emportar lluny, a la seva infantesa…

Els seus pares havien mort de febre tifoide. El seu avi Alfons, l’únic familiar que li quedava a Riudoms, va enviar una carta a la capital. Una tarda, al cap d’un parell de setmanes, un home estrany es va presentar al poble. Vestia un abric vell, barret negre, unes sabates desgastades que deixaven entreveure unes benes de llana embolicades als turmells. Però la seva barba blanca, els seus ulls d’un blau clar penetrant i els seus moviments desmentien que es tractés d’un simple vagabund, un pidolaire. Joan va veure com el seu avi i aquell desconegut s’abraçaven sense pronunciar ni una paraula. Després l’home estrany es va quedar dret al costat de la porta. L’avi no el va convidar a passar i el desconegut no es va treure el barret.

—Em deus un favor, Antoni —va dir l’avi. El desconegut va assentir amb el cap. Alfons ja tenia preparat el mocador de farcell: unes espardenyes, uns pantalons, dues camises, mig pa negre i uns trossos de botifarra per al camí. Va abraçar el nen amb llàgrimes als ulls.

—Vés-te’n, Joan. Aquest senyor és el meu millor amic. Et durà a la capital, es cuidarà de tu, i un dia seràs un home de profit.

El petit Joan no volia marxar, tremolava de por. Mai no havia sortit de Riudoms. El poble era el seu món, allí hi havia els seus amics, Pep l’Escanyolit i Andreu Tres Històries, que li deien així perquè s’inventava i contava les històries de tres en tres. Andreu era qui li havia dit que la capital era molt gran i que, els xiquets que es perdien, els penjaven als fanals. Sabia que Andreu era un exagerat i, a més, ell mai no havia vist un fanal. El carruatge esperava. Joan encara estava abraçat al seu avi Alfons. Era tot el que li quedava al món.

—La capital t’agradarà, Joanet. Jo vaig estudiar i vaig treballar allí amb aquest senyor, però d’això ja fa molt temps. Recorda els teus pares, el teu nom, la teva família. El meu amic Antoni t’ensenyarà a ser un cavaller.

Joan es va acomiadar i li va donar la mà al desconegut. El nen tenia un nus a la gola, però no volia tornar a plorar. Per què tothom l’abandonava? Va ser llavors quan va veure els ulls del desconegut. Sens dubte aquell home tenia caràcter, però els seus ulls eren bondadosos.

—Has viatjat alguna vegada amb tren?

El tren! Tots els xiquets del poble somiaven de veure un tren. Era una cosa màgica, misteriosa, extraordinària com el mar, que tampoc no havia vist; només el coneixia per les velles fotografies que duia un firaire quan passava pel poble amb el seu carro ple de llaminadures, retalls de roba, estris per a les dones i cançons de moda a la capital que ell mateix cantava i venia amb uns fulls de colors que penjava amb un cordill al mig de la plaça. Joan no va contestar la pregunta d’aquell home. Pensava en moltes coses a la vegada, i li sabia molt de greu no tornar a veure ni acomiadar-se d’Andreu Tres Històries: s’ho passava molt bé escoltant-lo mentre caminaven pels carrers o anaven a afollar nius.

Van pujar al carruatge, i de seguida el cotxer va amollar les regnes a les cavalleries i van sortir en direcció a Reus. El camí s’endinsava en un espès bosc que van creuar; aquell era el límit, la frontera del seu petit univers que ara quedava enrere. Què hi havia més enllà del bosc?

Una gran tristor s’apoderava del seu esperit a mesura que s’allunyava del seu món. Joan creia que estava vivint el conte dels germans abandonats pels seus pares al bosc, el conte que moltes nits li explicava el seu avi i que a ell li agradava tant. Per què sempre m’abandonen? Primer els meus pares, ara el meu avi, va tornar a lamentar-se. El carruatge no trigaria gaire a recórrer els escassos quatre quilòmetres que separaven Riudoms de Reus. Les llums del dia declinaven, el crepuscle allargava uns instants els últims centellejos de claror. L’ancià va procurar donar conversa al petit amb la intenció de distreure’l, allunyar-lo dels seus ombrívols pensaments. Havia de guanyar-se’n la confiança. Al capdavall era un xiquet menut que no tenia pares i que ara abandonava el seu avi, potser per sempre. Un xiquet perdut, com ell, al bosc de la vida, va pensar el vell.

—Saps? El meu pare i el meu avi també eren del teu poble. Tots dos eren calderers.

—Què és un calderer?

—Una persona que fabrica calderes. Ja ho hauries de saber, suposo que encara en deu quedar algun a Riudoms…

—No n’he vist mai cap… Què és un calderer? —va insistir el xiquet encuriosit.

—Suposo que deus saber què és una caldera…

—Sí, és grossa i rodona, de metall, i s’usa per escalfar aigua…

—Ho veus, Joanet, com sí que ho saps… Els calderers també treballen en altres coses, fan els alambins de coure que serveixen per destil·lar l’alcohol del raïm.

—I la seva mare? —va fer el xiquet.

—No, la meva mare no era calderera.

—No, que si també va néixer a Riudoms.

—No, fill. La meva mare era de Reus. Per cert, que ja estem arribant.

Es trobaven als afores. Joan mirava el paisatge del seu voltant amb temor i excitació. Llavors va veure llums que s’encenien aquí i allà, les finestres de les cases i edificis que s’il·luminaven. Ell estava acostumat a la seva casa de Riudoms i a la claror dels llums de ganxo o de carbur. Però a la ciutat ja no hi havia llums de ganxo, li havia dit en una ocasió l’avi. Els seus ulls van contemplar un grup de cases baixes amb moltes finestretes d’on sortien resplendors. Li va estranyar molt que els habitants d’aquelles cases necessitessin tanta llum. De cop i volta es va fixar en una cosa que li va despertar una gran curiositat: aquells llums es movien. Es va fregar els ulls, no s’ho acabava de creure. I va tenir un esglai de mort. Va acotxar el cap esgarrifat i va buscar refugi entre els genolls del que havia de ser el seu mestre, tapant-se el rostre amb les mans.

—Què et passa, Joanet?

—Tinc molta por… He vist la casa encantada… La casa del bosc. Vull tornar amb el meu avi. Per favor, senyor… no m’abandoni aquí!

—Has vist la casa encantada? I on és?

—Miri, aquí fora… he vist les seves llums… La casa que corre en la foscor. És com un cuc de llum. La casa embruixada del bosc!

L’ancià va esclatar en una gran riallada…

—No, no… Quina sortida! La casa encantada! Déu meu, santa innocència! No tinguis por, Joan, aquestes llums no són de cap casa. És el tren, el tren que surt de l’estació.

Les paraules de l’ancià, els seus ulls il·luminats per la sorpresa, van calmar el xiquet, que es va incorporar a poc a poc i va treure tímidament el nas per la finestreta. Tenien una mica de temps i l’ancià va indicar al cotxer que fes un volt pel centre de la ciutat abans d’anar a l’estació.

—Així els teus ulls s’aniran acostumant a les coses noves, Joanet.

El xiquet mai no havia estat a Reus, era la primera vegada que visitava una ciutat. Mirava entusiasmat a través de la finestra.

—Hi ha molta gent! —va exclamar.

—Trenta mil persones.

—I totes viuen aquí?

—Sí.

—I hi caben totes?

—A Barcelona n’hi ha moltes més.

El carruatge, davant la mirada atònita del nen, va continuar el recorregut per alguns dels carrers principals de la ciutat fins que es va dirigir a l’estació de ferrocarril. En arribar a l’altura del carrer de Sant Joan el xiquet es va quedar amb la boca oberta, mirant.

—Bonica, oi?

—És de veritat? —va dir Joan.

—És clar… És la casa Rull. Veus aquests motius vegetals, aquestes flors?

—Semblen de debò —va dir el nen.

—Sí, fill, sí; cobren vida. És una casa molt bella amb un jardí fantàstic.

—Qui l’ha fet?

—Un dels més grans: Domènech i Montaner. Aquesta ciutat, gràcies a ell i a molts altres, ha canviat meravellosament. És una altra ciutat!

Joan també es va quedar badant quan van arribar a l’estació. Tot eren impressions, novetats. Les màquines, els vagons amb multitud de finestres il·luminades; certament semblaven cases, però tenien rodes encaixades dins dels rails, de les vies de ferro. Ell mai no s’havia imaginat un tren així. En els seus somnis només hi havia una immensa locomotora que treia molt fum, com a la vella fotografia del firaire.

—Pujarem al tren?

—Sí, fill, pujarem en un tren molt ràpid. Què et sembla un exprés…? És un tren que només fa parada a les estacions principals i va a molta velocitat.

—A quant? Més que un cavall?

—Ja ho crec… Aquest tren va a quaranta quilòmetres per hora. Calculo que, si tot va bé, arribarem a Barcelona en quatre hores i mitja.

—Li passa alguna cosa, senyor?

—Per què ho dius?

—Perquè des que hem arribat a l’estació mira a tot arreu.

El xiquet era més espavilat del que es pensava i també era observador; bones qualitats, va pensar l’ancià. Va buscar una excusa.

—Miro per si veig algun conegut abans de pujar al tren. Ja t’he dit que la meva mare va néixer aquí. I jo també.

Van caminar per l’estació, Joanet no amollava la mà d’aquell home que ja considerava amic seu. L’ancià va ajudar el nen a pujar al tren. No hi havia gaires passatgers i gairebé estaven sols al vagó.

—Saps la història de Hansel i Gretel?

—Sí, el meu avi me l’explica moltes vegades.

—Vols que jo també te l’expliqui?

—Ara no, gràcies.

—Jo la sé una mica diferent. A la meva història hi surt un drac.

—Prefereixo dormir, senyor, si no li fa res.

—No, fill, no. Dorm. Ens queda un llarg camí.

Al cap d’una estona el nen va preguntar:

—Surt un drac, m’ha dit?

—Sí. I un gira-sol, una creu, pelicans, guerrers de pedra, tortugues i altres meravelles.

—Me l’explica mentre m’adormo?

—Una vegada, ja fa molt temps, en un gran bosc hi vivia un pobre llenyataire amb la seva dona i els seus dos fills; el noi es deia Hansel i la nena Gretel. Un any, la fam, com una plaga, es va apoderar del país i va faltar el pa. A la nit el llenyataire es turmentava amb tristos pensaments, i va dir a la seva dona, que era la madrastra dels nens:

»—Què serà de nosaltres? Com alimentarem els nostres fills?

»I la dona va contestar:

»—Demà a trenc d’alba duràs els nens al bosc i els abandonarem i així ens lliurarem d’ells.

»—Com podem abandonar els nostres fills al bosc?

»—Que estúpid que ets! Prefereixes que morim de fam els quatre? Ja pots anar tallant la fusta per als taüts!

»La dona no el va deixar en pau fins que el va convèncer. Però el nen, Hansel, havia sentit la conversa i la va explicar a la seva germana.

»—Estem perduts —va dir Gretel.

»—No et preocupis —va fer Hansel, i va afegir—: Trobaré la manera de salvar-nos.

»Quan el pare, molt trist, els va portar al bosc, el nen va anar llançant pedretes per tal d’assenyalar el camí de retorn a casa. A la nit, Hansel i Gretel van seguir el camí de pedretes i van tornar a casa. La madrastra es va enfurir. Cada matí el nen s’omplia les butxaques de còdols i així quan el seu pare els abandonava al bosc ell i la seva germana podien tornar a casa. Però un matí Hansel va canviar les pedres per molles de pa. I aquell dia els ocells se les van menjar i no van poder trobar el camí de retorn a casa. Es van perdre pel bosc fins que van arribar a una casa habitada per un drac malvat que quan trobava un nen el matava, el cuinava i després se’l menjava. El drac en veure els dos germans perduts vora la seva casa els va agafar; va tancar Hansel en una gàbia i cada dia li deia a Gretel:

»—Aixeca’t, gandula! Prepara una mica de menjar per al teu germà. Està massa prim. Quan s’engreixi me’l menjaré.

»Després anava a la gàbia de Hansel i li deia:

»—Au, ensenya’m el dit, treu-lo pels barrots de la gàbia per veure si ja t’has engreixat.

»Però Hansel sempre treia un os petit que havia trobat a la gàbia, i el drac, que tenia els ulls tèrbols, mirava aquell os i es quedava molt sorprès que el nen no s’engreixés gens.

»Al cap de quatre setmanes el drac, impacient, no es va voler esperar més.

»—Gretel, vine aquí! I porta aigua: gros o prim, avui me’l menjaré. Ja n’estic fart d’esperar.

»Gretel va encendre el foc i va col·locar la marmita amb aigua.

»—Primer farem pa. Ja he encès el forn —va dir el drac. Després va empènyer Gretel cap al forn amb la intenció de rostir-la. Però Gretel va endevinar les seves intencions i va dir:

»—És que jo no en sé, de fer pa; com s’entra dins del forn?

»—Estúpida —va dir el drac orgullós—. Mira! La porta és molt gran no veus que fins i tot jo mateix hi cabria dins?

Llavors el drac hi va ficar el cap i Gretel va aprofitar aquell moment i el va empènyer amb força, va tancar la porta i va passar el forrellat. El drac va començar a cridar d’una manera terrible, però Gretel el va deixar allí que es rostís i Gretel va córrer ràpidament a buscar Hansel.

»—Som lliures! El drac ha mort!

»Llavors van agafar el tresor del drac i van decidir tornar a casa. Van arribar a un gran riu però no hi havia cap pont per travessar-lo, i…

Les paraules, el to de veu li eren familiars però la història era una mica diferent, encara que en algun moment li va semblar que era la mateixa veu del seu avi. El ritme, el soroll i el continu sotragueig del tren eren com un bressol que feia que s’anés adormint. Aquesta primera vegada no va sentir la versió de la història on els nens havien de travessar un riu per poder tornar a casa perquè es va quedar profundament adormit.

Van arribar de nit a la capital. L’andana estava buida. Els esperaven. Un cotxe. El xiquet continuava adormit. Va sentir lleument la veu del vell, que deia que no el despertessin. Algú el va agafar a coll. No era l’ancià. Era molt més alt i molt fort. Era un gegant que el va elevar i el va transportar en els braços. Poc després, aquell gegant de barba negra i ulls bondadosos el va ficar al llit i el va tapar, i així es va quedar adormit. Allí viuria amb el mestre durant gairebé un any. Primer, durant uns mesos s’estarien en aquella casa, la torre rosa, un edifici que semblava sortit d’algun conte, però després es van traslladar al taller.

8

L’ancià va mirar fixament el sostre l’habitació, submergida en la penombra. Intentava saber qui era i on estava. Buscava respostes, desesperat. Era una sensació molt estranya. Tenia son però lluitava amb totes les seves forces, no volia rendir-se abans de recuperar una veu, una imatge, un perfum, una mica de si mateix que li revelés la seva identitat, una part de la seva vida… Tot era inútil i es va abandonar, i llavors va passar el miracle.

Joan Givell havia de recordar per última vegada aquella tarda remota, quan el seu mestre li va ensenyar el camí de les estrelles. Ell sempre es quedava al taller. Però des de feia uns dies l’acompanyava a les passejades, aparentment sense itinerari fix, que feien a qualsevol hora del matí. El seu mestre ficava les mans a la butxaca, treia molles de pa i les llençava a terra. Joan ja sabia que allò era un senyal, com en el conte, havia de fixar-se en el lloc on llançava les molles de pa, allí també hi havia un símbol que hauria de recordar. Era simplement un joc. Els senyals duraven ben poc, perquè grups de coloms els seguien; alguns caçaven al vol les molles de pa. La gent els mirava, però al vell no semblava que li importés i el xiquet es divertia. «Res com aprendre jugant», pensava el mestre. A la tarda, i des de feia unes setmanes, també l’acompanyava, com sempre, fins a l’església de Sant Felip Neri.

Una tarda, abans de sortir al carrer, li va donar un petit saquet de roba gruixuda tancat amb una cinta corredissa i li va dir que ho guardés a la butxaca. El que hi havia a l’interior no pesava gaire, li cabia perfectament al palmell de la mà. Sabia que el que acabava de ficar-se a la butxaca era una cosa molt important per al seu mestre. No sabia exactament el que era, això no importava, però tenia molt clar el que havia de fer en cas que al mestre li passés alguna cosa.

—Pots treure la mà de la butxaca, fill.

No va contestar, només li va tornar el somriure al mestre i va treure la mà de la butxaca.

—Ets molt espavilat, Joan, i tens molta memòria… Recorda que som cavallers i que tenim una missió per complir.

Sempre jugaven a cavallers, però Joan sabia que ara es tractava de molt més que un joc. Sabia que els dolents, encara que mai no els havia vist, existien de debò i que algun dia hauria d’enfrontar-s’hi. Això li provocava por i excitació al mateix temps.

—Si em passés alguna cosa, Joanet, no t’espantis. Assossegat, com t’he ensenyat… I, sobretot, per res del món t’acostis a mi ni intentis ajudar-me… Corre com un fuet… Tant com puguis, comprens?

—Sí, senyor.

—A la butxaca guardes el secret dels cavallers i has de deixar-lo on tu saps. Ho recordes, veritat?

—Sí, senyor.

—Bé, Joan, bé. Dins del saquet trobaràs una nota per a tu; l’hauràs de llegir quan arribi el moment, ja ho saps…

—Senyor… Ha vist els dolents?

—Sí, Joan, he vist els dolents. Ells no ho saben, però els he vist i sé el que tramen.

—Lluitarem! —va dir el xiquet amb resolució.

—No, Joan, avui no lluitarem. —L’ancià es va ajupir i va posar-li les mans als muscles—. Recorda que la teva missió és ocultar el secret. Passi el que passi no miris enrere, fuig ben de pressa. Els nostres et protegiran.

—Els nostres? Hi ha més cavallers?

—Exacte, algun cop t’he parlat d’ells. No pateixis, Joanet, ells t’ajudaran. I ara posa’t la gorra o arribarem tard.

—Sí, senyor.

—Quantes vegades t’he dit que no em diguis senyor, sinó avi?

Van sortir al carrer.

—Sí, senyor —va contestar Joan mentre li donava la mà.

Va ser en començar a creuar la Gran Via a l’alçada de Bailèn quan el mestre es va adonar un altre cop que els seguien. Eren dos tipus vestits de negre i amb el pèl molt curt, gairebé rapat. Un era molt alt i l’altre més corpulent, però semblaven bessons. Era una absurda contradicció però el mal sempre es repeteix, va pensar. Fins i tot va deixar constància d’això en una de les seves obres. Va deixar caure algunes molles de pa i va dir al nen:

—Recorda, Joan, la ciutat és com un bosc i jo m’he passat mitja vida omplint-la de senyals perquè un dia puguis tornar a casa. Abans hauràs de vèncer el drac…

—I cremar la bruixa al forn de la casa encantada…

—Exacte, fill. Recorda sempre el conte que t’explicava el teu avi, la història que jo et vaig explicar per primera vegada al tren i la que t’he repetit tantes vegades. Recordes els símbols?

—Sí, tots… Els he vist tantes vegades que… —anava a enumerar-los en ordre quan el mestre el va tallar en sec:

—Silenci!

Joan es va espantar.

—I el camí de les estrelles? —va dir en veu molt baixa, sense deixar de mirar endavant.

—I tant! Amb els ulls clucs —va murmurar molt baixet; entenia que alguna cosa estava passant. L’ancià va procurar asserenar-se. Es trobaven prop de la plaça Tetuan, entre Bailèn i Girona. Els dos homes vestits de negre eren a pocs metres; dissimulaven. L’ancià sabia que era qüestió de minuts, havia de salvar el petit. Va mirar el seu rellotge; eren les sis i cinc minuts. El xiquet no travessaria el carrer de les Corts amb ell. El carrer era un ampli bulevard amb fileres d’arbres a banda i banda i una calçada central de doble circulació. A la calçada central hi havia les columnes de ferro, els fils de conducció elèctrica i els tramvies que circulaven en doble direcció. Allí l’assaltarien, va pensar. Un lloc públic, freqüentat, ideal per a uns assassins coneixedors del seu ofici que, aprofitant el desconcert, actuarien amb rapidesa i decisió. Ell, que tenia fama d’home amb mal geni, va sentir un impuls irreprimible d’abraçar i besar el xiquet, es va estremir, va durar uns segons. Havia de reaccionar, contenir-se; no podia aixecar la llebre i cridar l’atenció d’aquells homes. Joanet havia après molt en poc temps, sabia el que havia de fer. Al principi es va discutir amb els altres. Com podia instruir un nen, convertir-lo en un dels cavallers, en l’últim, l’encarregat de guardar i, més tard, complir la profecia? Per això mateix. Ningú no sospitaria d’un xiquet menut. A més, era l’escollit. Però encara és un nen i en pocs minuts es quedaria sol, va pensar.

—Joan, acosta’t al quiosc i compra’m el diari —va dir donant-li una moneda, dissimulant l’excitació interior.

—Mai no el compra aquí.

—Tu fes-me cas, entens el que et dic?

Ho entenia. Sabia que havia arribat el moment. El nen va agafar la moneda; tremolava, els ulls li sortien de les òrbites. El vell va tancar els dits, va fer-li mitja rialla…

—Estem perduts, Joanet. Recorda: estem perduts al bosc i hem de tornar a casa. Per això m’he passat la vida omplint de pedres aquesta ciutat, senyals, traçant el mapa. Recorda la casa encantada; allí hi viu un ésser maligne. Cal vèncer-lo per aconseguir el tresor. Llavors i només llavors podrem tornar amb els nostres per sempre. Perquè ell vindrà, Joan. I recorda el que t’he dit moltes vegades: ni tu ni jo entrarem a la terra promesa, ni tan sols els teus fills. Passarà molt temps abans que la profecia es compleixi. Però encara que el temple no estigui acabat, ja està tot traçat. Es complirà a principi d’un nou mil·lenni i ho farà un descendent teu, a qui posaràs per nom Maria. —El xiquet va fer intenció d’abraçar-lo—. No, no pots! Vés-te’n!! Els nostres t’ajudaran. El gegant et trobarà… I recorda la tortuga, potser algun dia hi hauràs d’amagar algun secret.

Joan va fer mitja volta i es va acostar al quiosc passant pel costat d’aquells dos individus. Va demanar un exemplar de La Veu de Catalunya, va pagar i va esperar. No va apartar la vista del mestre en cap moment. Joan ho va veure tot. El mestre, amb pas lent, va creuar fins a la calçada lateral. Els dos individus també ho van fer, situant-se-li a banda i banda. El mestre va veure com s’acostava un tramvia procedent del carrer Girona. Un altre tramvia circulava en sentit contrari. Aleshores va notar una forta empenta, va perdre peu i es va colpejar el cap contra el pal metàl·lic. Es va sentir marejat, però una nova força va tornar a empènyer-lo cap enrere i va caure d’esquena damunt de la via. Joanet va veure com era atropellat pel segon tramvia i aquells subjectes que, després d’empènyer-lo, es van abalançar sobre el mestre furgant desesperats entre la seva roba, aprofitant el desconcert general, la cridòria i la confusió que estava provocant el suposat accident. Va estar a punt de córrer cap al mestre i lluitar contra aquells dos malvats. Però no, havia de complir al peu de la lletra tot el que li havia dit, no podia trair-lo.

Abans de fugir va veure el rostre dels assassins, aquella mirada que anys més tard tornaria a trobar, però amagat com estava ells no podien veure’l. Joanet sí que va veure aquella mirada de temor, decepció i crueltat dels dos malvats. El que havien fet no els havia servit de res, no tenien res.

La cridòria va augmentar, alguns testimonis es van acostar. Algú va suggerir que portessin aquell rodamón indocumentat i malferit a la casa de socors de la ronda de Sant Pere, però cap dels tres conductors dels taxis més propers no va semblar disposat a transportar aquell miserable que no duia damunt cap document. Els dos assassins van aprofitar la confusió i es van acostar fins al quiosc.

—On és el nen?

—Quin nen? —va dir el venedor.

Molt nerviosos, amb la ira gravada als ulls, van començar a discutir amb el venedor, i la batussa va cridar l’atenció d’un membre de la Guàrdia Civil que es va acostar al lloc del suposat accident.

—Anem! —va dir l’assassí de la veu aflautada al seu company. Es van allunyar mirant pertot arreu, mentre l’angoixa s’apoderava d’ells perquè no havien trobat res a les butxaques de l’ancià. On era el maleït nen? Els dos sabien que ja no el trobarien. Els dos sabien que ja estaven morts.

9

—Heu fracassat.

—El vell no portava res.

—N’esteu segurs?!

—L’hem registrat a consciència. A les butxaques hi duia algun cacauet, molles de pa…

—Molles de pa…? cacauets…? Em preneu el pèl?

—No. Ja li vam dir que el vell estava sonat. Llançava molles de pa als coloms. La gent el mirava amb sorpresa; era tot un espectacle. Moltes vegades fins i tot demanava almoina pels carrers. Vestia com un rodamón i ningú no el reconeixia.

—Sé que havia donat els seus diners als pobres per a la seva gran obra, però no que demanés caritat pels carrers com un pobre pidolaire.

El mentor estava furiós. El motiu d’aquella reunió no era saber per què un vell tocat del bolet, carregat de diners, un dels homes més admirats i injuriats de la ciutat, vivia com un miserable, vestia com un indigent i repartia els seus béns. No. Alguna cosa havia passat que ell no controlava, i volia saber-ho. Volia saber per què el maleït vell no portava al damunt el secret; durant anys hi havia dormit.

—No portava res més? Li heu regirat les butxaques? Heu mirat si hi havia algun compartiment interior?

—Només hem trobat una edició dels Evangelis. Res més. Tampoc no portava al damunt cap paper que l’identifiqués.

—L’hem registrat a consciència, mentor, ja en pot estar segur —va repetir l’altre esbirro gairebé implorant perdó.

—Suposo que deu estar mort.

—D’això, no en tenim cap dubte… No ha mort a l’acte però ha quedat desfet…

—Heu portat el llibre?

El silenci dels dos esbirros va enfurir encara més el mentor. No l’havien agafat, no hi havien donat importància, ells buscaven una altra cosa, anaven per feina. Però a aquell parell d’idiotes ni els havia passat pel cap que potser als Evangelis hi havia alguna cosa, algun indici del secret més gran de la història. El mentor els hauria arrencat el cap en aquell mateix moment.

—Vosaltres us penseu que jo ordeno matar per gust, per caprici? —va preguntar el mentor fora de si.

No van contestar perquè, encara que fos així, aquest dubte només existia dins del pensament del mentor. Ho sabien bé. Matar per matar era un plaer que només aquell que l’ha provat pot comprendre i valorar en la seva justa mesura. Un plaer difícilment comparable.

—Aquest home que heu eliminat posseïa un secret que pot canviar la història de la humanitat. El maleït vell i els seus fa anys que acaronen la idea d’esborrar-nos per sempre. Però no només a nosaltres, sinó a molts que diuen ser els seus seguidors.

—No l’entenc… —va dir l’esbirro més corpulent amb temor i curiositat.

—Ni et fa cap falta, imbècil! Els dos heu posat en perill la nostra supervivència. La germandat fa segles que vigila, perquè, mai, mai no es compleixi la maleïda profecia.

—Potser ho ha ocultat, ho ha amagat en un altre lloc. Podem entrar al seu taller. Serà fàcil, l’hi asseguro. Ho trobarem, només necessitem unes hores.

—No hi ha temps. Segurament ja han descobert qui és el vell atropellat sota les vies d’un tramvia. No ens podem acostar al taller. A més, creieu que els seus són tan estúpids com vosaltres…? No, el secret ja no és allí. Hi ha una alguna cosa que no encaixa.

Els dos esbirros ho sabien. Sabien quin element no quadrava, i els semblava estrany que el mentor encara no ho hagués descobert, però no tenien cap dubte que tard o d’hora… Ara sabien que estaven ben perduts. Tot i això encara tenien esperances d’intentar guanyar temps i trobar el xiquet, l’aprenent. Si fracassaven, fugirien, intentarien ocultar-se, si és que hi havia algun lloc a la terra o a l’infern que els allunyés del mentor, la qual cosa era pràcticament impossible. Quan va formular la pregunta següent, van saber que ja era massa tard.

—L’acompanyava el xiquet, oi?

—Sí, mentor. L’aprenent anava amb el vell.

—S’ha quedat enrere. El vell li ha dit que li comprés el diari, hem vist com li donava una moneda i li feia un gest en direcció al quiosc.

—I no heu sospitat res…? No comprava sempre el diari al quiosc de la plaça Urquinaona? Així és com em vau informar, no?

Els esbirros no van contestar a les preguntes.

—Crec que sabia que anava a morir —va dir el de la veu aflautada.

—Clar que ho sabia, imbècils! Us ha descobert i ha utilitzar el noi com a portador. El xiquet ho duia i vosaltres l’heu deixat escapar!

—El trobarem, mentor. Aquesta vegada no li fallarem.

—No, no hi haurà una pròxima vegada. Us reservo per a una altra missió.

—No ho entenc… llavors no busquem el nen?

—Marxeu amb els altres. Us cridaré en breu.

Els esbirros van besar l’anell del mentor, la pedra pentagonal d’ònix negre; un d’ells en va notar la gelor als llavis i va pressentir el pitjor. El mentor els va veure sortir i quan es va quedar completament sol es va treure la màscara. Els seus ulls, de color gris cendra, durs i inexpressius, semblaven petites brases roents. Aquells imbècils ho pagarien car. Va tornar a col·locar-se la màscara i va dir:

—Bitrú.

El seu fidel príncep, l’hereu que un dia hauria de convertir-se en el mentor, va aparèixer entre les ombres del fons de la sala. Havia estat ocult a la cripta, darrere d’un dels arcs, escoltant la conversa amb aquell parell d’idiotes que ara segurament hauria d’eliminar. Bitrú no va pronunciar ni una paraula i va seguir el mentor fins a una altra cambra. Feia temps que no hi havia estat. Allí va ser on va fer el seu jurament d’iniciació a la lògia. La pila baptismal, de forma pentagonal, continuava al centre de la fosca cambra, amb l’ídol a l’interior. Sobre la pila, a manera de llum, penjava una armadura de metall ensangonat. Dintre hi havia un cos que lliurava la seva sang a poc a poc, banyant el cap de Bafomet. Era el tipus de mort que els esperava als dos esbirros: una agonia lenta que potser duraria hores, tancats en vida dins l’armadura hermètica fins a exhalar l’últim sospir.

—La mort és la vida… El foc en consumeix les venes, però la meva mà sosté la daga —va dir el mentor mirant l’home que es dessagnava lentament penjat dins l’armadura metàl·lica.

—Estic preparat, mentor —va dir Bitrú. En la veu del príncep hereu hi havia submissió total i lliurament absolut. El seu mentor era Déu.

—És un nen d’uns onze anys. Era l’aprenent del mestre… Camina perdut per la ciutat i està espantat. Per a ell la ciutat és un bosc… ja saps com són els xiquets.

No, no ho sabia; va deixar de ser-ho quan, als tres anys, va ser sodomitzat pel seu pare, un borratxo que caminava sempre greixós, feia pudor d’alcohol i treballava a La Maquinista Terrestre i Marítima.

—… està espantat —va repetir el Mentor—, però ha d’amagar un secret fins que arribi el dia.

—Aquest dia no arribarà.

—I així ha de ser, Bitrú. Així ha de ser o desapareixerem per sempre.

—No ho permetré!

—Ho sé, sé que faràs tot el possible, però no crec que trobis el xiquet aquesta nit; aquest parell d’imbècils ens han fet perdre un temps preciós. Però hem d’intentar-ho; tenim molta feina aquesta nit.

—El mataré; li arrencaré el cor amb les meves pròpies mans.

—Bitrú, no siguis salvatge. El necessito viu. Ells el protegiran, n’estic segur. Saben tantes coses com nosaltres. Els conec massa bé. Sense llum no hi ha foscor, comprens, Bitrú?

—No, Asmodeus.

Era la primera vegada que el príncep de la foscor pronunciava el veritable nom, impronunciable fora d’aquell lloc, de qui tots anomenaven mentor. Ell aspirava a posseir el nom i algun dia l’anell, amb el temps, seria seu. Però sabia que no li agradava que li diguessin Asmodeus… Bitrú va continuar:

—Podia haver-los eliminat fa temps. Els teníem a les nostres mans… Ells són els nostres enemics, saben que existim, ens colpegen, ens maten i…

—I així ha estat durant segles —el va tallar el mentor.

—Però els tenia, sabíem on es reunien, els hauria pogut fer volar per l’aire. Era bufar i fer ampolles. Un pla perfecte… no entenc per quin…

—Bitrú, Bitrú, fill meu! —va exclamar amb to condescendent—. Tu i els teus amics pistolers i incendiaris… Ets el millor, però de vegades sembles un nen. Les bombes i les pistoles estan bé, però per a una altra cosa. Aquest és un altre dels nostres objectius: contribuir a fer que aquesta ciutat continuï sent perillosa. Un cau de malfactors. Què ens importen els assumptes d’aquests burgesos i industrials de merda i dels seus maleïts i fotuts esclaus que ara es fan dir obrers! Proletaris…! Per ventura creus que tinc ànima d’anarquista? Que m’interessen aquestes idees… Cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats? De debò creus que m’interessa la conquesta del pa? o que vull ajudar els empresaris i burgesos perquè continuïn fent negocis sense control i segueixin fotent-se les obreres de les seves fàbriques del Poble Nou i pelant a trets els cornuts dels seus marits que juguen a anarquistes, socialistes i comunistes de merda…? No, Bitrú, no. El més important és el caos, la desorganització social! Una ciutat físicament i socialment malalta i podrida pel crim i la barbàrie. Per això et permeto que segueixis llançant les teves bombes i disparant als teus obrers, capellans venuts i empresaris. Encara que ara no sigui una prioritat, tot això també forma part del pla. Aquesta ciutat ha de continuar sent un infern.

—Llavors, puc seguir matant-los?

—Sí, fill meu. Fes-ho amb plaer, però sense que es noti la passió, i sobretot mata, assassina, sembra el desordre social a les teves hores lliures. Sense ideologia, i sense exposar-te massa ni comprometre’ns.

—Sé qui és el meu senyor.

—Això està molt bé, fill meu. Un ha de recordar, saber sempre quina és la mà que li dóna menjar i… tu no ets un anarquista, com el teu pare.

Aquella última paraula el va treure fora de si, com si una bomba Orsini li hagués esclatat al mig del pit.

—Jo no tinc pare! Vostè és el meu pare!

—Perdona, Bitrú, no volia ofendre’t. Només vull que no t’enganyis i recordis qui ets: un assassí i un psicòpata.

—Vostè em va ensenyar. Encara recordo les seves paraules quan vaig cometre el meu primer crim amb aquell pobre desgraciat que només va intentar ajudar-me.

—El teu primer crim?

—El primer no compta, mentor; aquella vegada vaig fer justícia. A més, segurament s’hauria mort de totes maneres.

—Encara recordes les meves paraules?

«Alguna vegada cal començar i aquest moment és tan bo com qualsevol altre», va recordar Bitrú. Sí, era el seu millor alumne, va pensar amb satisfacció.

—I tenia raó, jo?

—Sí, mentor. Matar és com qualsevol altra cosa; és qüestió de començar. Després del primer, els altres crims vénen sols.

—Molt bé, fill meu, vés per feina…

10

Bitrú havia nascut amb el nom d’Edmund Ros un matí plujós de febrer en un carrer estret del barri de la Barceloneta que desembocava al mercat. Casa seva era un antic pis de pescadors trossejat quatre vegades fins a deixar-lo en trenta-cinc metres quadrats sense ventilació ni llum.

Joana Vidal, la seva mare, va ser atesa en el part per dues veïnes. Al nen li posarien per nom Edmund, com el jove d’aquella novel·la que tant li agradava i que va ser traït pels seus tres millors amics. Joana Vidal no sabia llegir, però sí el rector que, totes les tardes, llegia algunes pàgines d’aquell llibre als nens d’un poble perdut del Camp de Tarragona. Amb dinou anys la jove va començar a treballar com a minyona a casa d’uns burgesos del carrer del Comerç, davant del mercat del Born. Els seus senyors eren propietaris d’algunes parades del mercat i també tenien alguns comerços d’ultramarins al carrer de Montcada. Quan feia un mes que treballava a la casa, el senyor la va buscar i, sota amenaça de despatxar-la, va aconseguir els seus favors. Va quedar prenyada poc temps després. La senyora de la casa coneixia el seu home, i en adonar-se dels canvis de la jove va parlar amb ella. La minyona va acabar confessant-li la veritat.

—El meu marit no ho fa amb bagasses —va contestar amb menyspreu. I la va despatxar sense miraments, una puntada al cul i al carrer, la va tractar com un gos. El senyor Fitó era un casanova, això no podia evitar-ho, però per primera vegada en la seva vida es va enamorar bojament. La va buscar i la va ajudar en secret fins que la seva dona va acabar per descobrir-ho i el va amenaçar amb un ultimàtum. El senyor Fitó, home de negocis, de seguida va trobar la solució. Tenia un empleat de confiança, amb un fill que treballava a La Maquinista.

—No té gaires llums, senyor.

—Però hi accedirà?

—Si el senyor l’hi deixa tot arreglat, es casarà amb la noia i s’encarregarà del nen. Conec el meu fill. No val per gaire, però si la noia és neta i vostè hi posa diners, ja està dat i beneït.

Fitó li va prometre una quantitat fixa cada mes que multiplicaria amb escreix el sou que el jove Rafael Ros guanyava a La Maquinista Terrestre i Marítima com a mecànic. Es van casar. Però el dia del part Rafael Ros va preferir anar a una taverna de la Barceloneta, a menjar pop i beure vi negre mentre jugava a cartes; fet i fet aquell bastard no era fill seu. Tres anys més tard es va estroncar l’aixeta dels diners que feia rajar el senyor Fitó. Les borratxeres i les pallisses no es van fer esperar. Això la Joana ho podia suportar. Hi estava avesada. La seva mare també havia viscut la mateixa situació anys i anys. Però el seu pare mai no havia tocat cap nen. En canvi el pervertit del seu marit, després de donar-li una pallissa i tancar-la a l’habitació, moltes nits s’esplaiava de forma infame amb el petit. Edmund Ros va viure un infern, terroritzat, fins al matí del 15 de març de 1908. Tenia vuit anys.

Aquests dies es van produir una sèrie d’atemptats en diferents llocs de Barcelona. El motiu era la visita del rei Alfons XIII. Els atemptats van començar el dia 10, quan tres artefactes explosius van esclatar al moll de la Muralla i, l’endemà, altres a les Drassanes. Qui estava darrere d’aquesta onada d’atemptats era un tal Joan Rull, que, a més, treballava com a confident per al governador de la ciutat. Edmund, el matí del dia 15, acompanyava Ros pels voltants del mercat de la Boquería. Ros havia quedat d’entrevistar-se amb un parell d’antics companys per als quals havia de fer un treball.

—Espera’m aquí, marieta —li va dir Ros al noi donant-li un calbot. El nen es va quedar sol al costat d’una parada de flors de les Rambles mentre Ros travessava el carrer en direcció a l’entrada del mercat. L’esperaven els dos camarades de malifetes. El noi va veure com Ros es treia un petit paquet de la butxaca i el lliurava a un d’aquells tipus. L’altre li va oferir un feix de bitllets que Ros va ficar-se a la butxaca tot content. No va veure res més. El soroll de l’esclat el va ensordir. Una muntanya de pols, fum i foc va embolcallar els tres homes i algunes persones més que en aquell moment passaven pel costat. Havia esclatat una bomba. Edmund va sentir una cridòria sorda, va creuar a l’altre costat del carrer com en un somni. Tots s’allunyaven del lloc, en canvi ell es va acostar fins a quedar envoltat per la fumada. Edmund no tenia por. Ros era a terra dins d’un toll de sang. El seu braç esquerre encara es movia, calent i ensangonat, a pocs metres de la resta del cos. Els altres dos estaven morts, literalment esbudellats.

—Està bé, noi… Ajuda’m… són aquests fills de puta d’anarquistes. Maleït sigui! Havia de tocar-me a mi…! Noi, mou-te d’una vegada!

Edmund estava de genolls davant d’ell, se’l mirava i va somriure.

—Et dic que m’ajudis, maleït marieta! Em moriré dessagnat! —va dir donant-li dues bufetades amb l’única mà que li quedava. Edmund va agafar una de les llambordes que l’explosió havia arrencat.

—Què fas! —va cridar Ros. Edmund el va colpejar una vegada i una altra amb la pesada llamborda, de forma rítmica, fins que el rostre de Ros es va convertir en una massa informe, desfeta. Aleshores el va veure.

Era Asmodeus, amb la seva màscara, la seva capa i el seu bastó. Asmodeus va donar la mà al nen i aquest va besar l’anell. Edmund ja tenia pare. Edmund Ros no va tornar a casa. Deu anys després la meitat de les bombes Orsini que esclataven per tot Barcelona portaven la seva marca. Ell no tenia ideals, però amb disset anys va participar en la primera vaga general revolucionària i es va enfrontar als soldats que des de la plaça de Catalunya manejaven els canons que apuntaven cap a l’avinguda del portal de l’Àngel. Mesos després els obrers van aconseguir la implantació de la jornada de vuit hores i de set per a la mineria. Allò animaria l’ambient, va pensar Edmund. I així va ser: l’11 d’octubre el rei signava un reial decret pel qual s’establia a Barcelona una comissió mixta d’obrers i empresaris que donarien solució a les qüestions socials de tot Catalunya. La comissió dependria del Consell de Ministres. Però la patronal, que ja estava molesta i a l’aguait amb la jornada de vuit hores, es va mostrar cada vegada més bel·ligerant. Fins i tot va arribar a amenaçar el Govern advertint-li que no permetria ni un dia més aquell caos, la completa desorganització social. Edmund va ser un dels encarregats d’organitzar els pistolers de la patronal per ordre del governador de Barcelona. La guerra entre les diverses forces socials estava servida i ell va entrenar un i altre bàndol en l’ús d’armes de foc i explosius. Edmund —després de la destitució del governador de Barcelona per «extralimitar-se en les seves funcions», segons va manifestar el Govern— va contraatacar. Necessitaven un bon cop d’efecte, amb un cert ressò. I va organitzar l’atemptat que va estar a punt de costar-li la vida al líder anarcosindicalista Ángel Pestaña. Aquest havia de pronunciar un míting a Manresa i cap allí es van dirigir Edmund i els seus. Però va ser una veritable llàstima deixar-lo només ferit. Edmund també era un mestre llançant bombes de mà. Segons les dades de la policia, més de tres-centes cinquanta persones havien estat assassinades d’aquesta manera en els últims cinc anys a Barcelona. Edmund s’havia emportat per davant més de la meitat d’aquesta xifra. Sens dubte els sindicalistes eren els objectius amb què xalava més, com aquella tarda de març. Eren les set i cinc. Es va prendre la cervesa i va sortir del bar del carrer Robador, va esperar que fos l’hora per trobar-se amb la seva futura víctima. Des del bar fins al número 19 del carrer de Sant Rafael hi havia un pas. Allí hi havia els altres sequaços prenent posicions, esperant-lo. Va arribar abans que la víctima i va esperar davant del lloc acordat. Van passar només deu minuts. El sindicalista avançava pel carrer en companyia d’un altre individu sense sospitar res. Edmund va travessar el carrer, es va acostar a la seva víctima, va aixecar l’arma amb decisió i li va buidar el carregador al clatell. Salvador Seguí, el Noi del Sucre, representant de la fracció moderada de la CNT, queia mort. Era un quart de vuit del vespre.

Asmodeus sabia que aquell noi era el millor. L’havia nodrit com a un fill. Ell seria el seu hereu, el príncep. La ciutat de Barcelona, els continus enfrontaments entre obrers i la patronal van ser el seu camp d’entrenament. I Edmund havia trobat un autèntic pare que, a més, no li negava res i l’instruïa en els misteris de la germandat. Va acceptar el canvi de nom, treballar per a ell, contribuint al caos i el desordre d’aquella ciutat perillosa. Era el nou príncep encarregat de succeir-lo i d’anar forjant-se el seu propi rostre: la màscara del mal. Edmund Ros, ara Bitrú, seria el seu successor: el nou Asmodeus. Ell havia d’entrenar-lo perquè així havia estat durant segles. Bitrú només li va demanar una cosa al mentor. Joana Vidal, la seva mare, no va tornar mai a veure el seu fill, però cada setmana li arribava un sobre amb prou diners per viure millor que el capità general de Catalunya.

11

Joan sabia el que havia de fer, però estava molt espantat. Al cap li retrunyien les paraules del mestre i es va allunyar corrent. No sabia on anava: estava molt esverat, confós, avançava sense rumb per una ciutat immensa i al final es va perdre. Creia veure en els rostres dels escassos transeünts les cares dels assassins del seu mestre. Estava segur que el perseguien per matar-lo i robar-li el secret. Però no podia fallar al seu mestre. A més, era un cavaller. El més jove de tots. Un cavaller que, tot i que havia viscut com a aprenent del mestre durant poc temps, sabia el gran treball, el munt d’anys que li havia costat aixecar la seva obra, preparar-ho tot per al gran dia… «Es necessiten molts anys per acabar una obra com la que estic fent i el treball de diverses generacions. Els meus successors imprimiran el segell de la seva personalitat; això no importa, perquè el més important ja està fet, ja ha estat traçat i el pla ja pot completar-se… Ni tu ni jo no entrarem a la Terra Promesa… serà un dels teus, a qui posaràs per nom Maria, ella serà el mirall del cel». Sí, Joan sabia el que havia de fer. Només havia de recordar l’ordre, els símbols del camí. Però tenia molta por. Inconscientment, els seus passos el van apropar cap als voltants del taller. Va ser un error, perquè aquest era precisament el primer lloc on el buscarien els assassins. Però possiblement també hi acudirien els amics del seu mestre. El capvespre d’aquell dia 7 de juny feia molta calor i, no obstant això, Joan sentia fred. El cel es tenyia de vermell, un vermell de sang vessada. Es va ocultar entre el material d’obra de prop del taller. Va intentar pensar, organitzar la seva ment. No podia fallar. Vèncer la por. Havia perdut el sentit del temps, al seu cap només hi tenia una cosa: amagar el secret. La foscor de la nit el va cobrir com un mantell. A l’entorn del taller creixia la bullícia, cada cop arribava més gent. Va comprendre que ja era molt tard i que segurament tothom sabia el que li havia passat al seu mestre. Podia creuar l’esplanada i arribar al taller. Allí estaria fora de perill. Però no, havia de complir les ordres, quedar-se amagat i esperar. A més, va creure veure els assassins que rondaven pels voltants.

Joan va decidir allunyar-se d’allí. Va córrer fins a arribar a un bosc que partia la ciutat en dos. Havia de creuar-lo, arribar a l’altre costat sense ser descobert. Es va ocultar darrere dels arbres. No hi havia ningú. Va travessar el bosc i va continuar baixant. Es va equivocar. Sense adonar-se’n havia arribat a la plaça Tetuan, molt a prop del lloc on havien matat el mestre. Es trobava perdut, però havia de continuar. Confonia el so dels seus propis passos amb el dels seus perseguidors. Sense saber com, es va endinsar en un laberint de carrers estrets. El seu cor era un cavall desbocat. Volia saber on es trobava. Va mirar el cartell, estava tan fosc que li va costar entendre’l: «carrer del Vidre», va llegir per fi. Va continuar. El carrer donava a una gran plaça rectangular amb enormes porxos. Es va asseure a terra, recolzant l’esquena contra una de les columnes. Havia de reposar i pensar. No solucionava res anant corrent d’una banda a l’altra de la ciutat. Ell sabia l’ordre, durant setmanes el seu mestre li havia indicat el camí llençant molles de pa. Les molles marcaven els llocs que havia de recordar i, a més, qui podia sospitar res? Només ells dos ho sabien. La resta de vianants només veien un vell boig que, acompanyat d’un nen, llançava pa als coloms. Això mateix havien de pensar els enemics que sempre estaven a l’aguait, nit i dia. Joan era a punt d’aixecar-se i prosseguir la marxa quan una força sobrehumana el va elevar enlaire. Va estar a punt de cridar, però una mà enorme li va tapar la boca.

—No cridis, noi! Sóc un amic.

El noi ni tan sols va forcejar.

—Jo era amic del teu mestre i sóc aquí per ajudar-te… Has entès el que he dit? Si és així aixeca una mà molt lentament i et deixaré anar.

Joan va fer el que li ordenava el gegant. El desconegut el va alliberar. Aquell gegant, que semblava un rodamón, li provocava sentiments contradictoris; d’una banda sentia atracció i confiança i, de l’altra, la inquietud torbava la seva ment. El gegant semblava d’un altre temps, tenia una llarga cabellera, una barba espessa i molt negra i vestia com un monjo. Joan va veure com de l’interior del seu hàbit desembeinava una gran espasa. Va ser tot molt ràpid, però va poder contemplar la imatge d’un cedre impresa a la camisa, sota l’hàbit.

—Ets un cavaller!

—Silenci, noi! Sí, sóc un cavaller.

—Jo també —va dir el nen. Ara sabia que podia confiar en el gegant.

—Els he vist per aquí… Era ell… Bitrú!

—Bitrú?

—Sí, el pitjor de tots, fill. Un assassí sense ànima. Va de caça. Allunyem-nos d’aquest lloc.

Joan va sentir un alleujament: aquell home era dels seus, un cavaller, podia confiar-hi. Aleshores tota la tensió continguda d’aquella tarda va esclatar de cop. Va arrencar a plorar, era un nen. El gegant se li va acostar, va intentar consolar-lo, assossegar-lo, però el Joan entre sanglots entretallats anava dient:

—L’han matat… L’han empès sota les rodes del tramvia. Jo ho he vist tot. Ell ho sabia… ho sabia i m’ha dit que anés a buscar el diari…

—Calma’t, noi; ho sé. Plora tant com tu vulguis… Són uns malvats però ara jo estic amb tu: sóc el teu protector, pots estar tranquil… T’ajudaré, et protegiré. No em bellugaré del teu costat ni deixaré que ningú et faci res.

Quan Joan es va haver calmat el gegant li va dir:

—Ara has de recordar, és important; potser el mestre et va dir alguna cosa. Sé que ets un noi espavilat i saps quina era la seva voluntat…

—Ja sé el que he de fer… Últimament no em quedava a jugar al taller; anàvem junts a passejar i també a missa. El mestre em va explicar que la ciutat era un bosc, que vivim perduts, i ell s’havia passat la vida omplint el bosc de pedres, que són senyals…

—Perdut al bosc, com en el conte —va dir el gegant.

—El meu avi me l’explicava de petit i també el mestre, i ara vostè…

—Has de caminar per la sendera del conte, has de perdre’t al bosc per comprendre.

—Senyor, l’han matat, ell era tan bo amb mi… —va tornar a repetir el nen.

—Una tragèdia, fill. Però necessito que facis un esforç més. Ets un cavaller, oi?

—Sí, senyor; com vostè.

—Nosaltres et protegirem, t’ensenyarem moltes coses perquè puguis comprendre, però ara és important que recordis.

—Alguns matins passejàvem junts i el mestre llançava molles de pa a les parts del camí que havia de recordar, llavors m’ensenyava el símbol.

—Ets un noi molt intel·ligent, per això el mestre va confiar en tu. A més, qui podia sospitar d’un nen?

—Ell abans que… em va donar això —va dir Joan després de treure’s el petit saquet que guardava a la butxaca.

—El secret! Amaga’l… L’hem de protegir amb la nostra vida si cal. No pot caure en mans del malvat Asmodeus.

—Qui és Asmodeus?

—Encara que no sàpigues qui és, quan el vegis el reconeixeràs. Tant de bo no passi mai, això!

Però ara el recordava, l’havia vist una vegada; una nit que el mestre treballava. Ja no va fer més preguntes, va ficar la mà dintre del saquet i va dir:

—També hi ha un paper, el mestre em va dir que l’havia de llegir.

—Bé… llegeix-lo i després el destruirem.

Joan va treure el paper…

«Joan, el meu estimat i petit ajudant, no t’espantis. Els meus germans t’ajudaran. Ara has de guardar el secret, has d’amagar-lo seguint les instruccions. Després, quan hagis acabat la teva missió, hem d’esperar que el camí aparegui de nou. Això passarà d’aquí a molts anys, Joan. Quan es compleixin les paraules del Pare Nostre “Així en la terra com en el cel”. Llavors, un de la teva sang complirà la profecia».

—Ja està. Pots cremar-la —va dir Joan lliurant-li la carta al gegant. L’home hi va calar foc amb uns llumins, després va llençar-ne les cendres a terra i les va escampar. Li va donar la mà al noi, amb l’altra empunyava l’espasa. Es van acostar al centre de la plaça, fins a un dels fanals que flanquejaven la font central.

—Joan, Joan… Et dius igual que el Baptista… «Cal que ell creixi i jo minvi» —va dir recordant la frase dels Evangelis.

—Joan Baptista precedia l’home nou… l’home vell ha de morir perquè neixi l’esperança… L’apocalipsi també ho anuncia; aquest era el llibre preferit pel mestre. —El gegant, emocionat, va mirar el nen i va continuar—: Durant anys ha estat construint els fonaments de la Nova Jerusalem.

—Ho sé —va dir el nen. Llavors el gegant va aixecar l’espasa i va assenyalar un dels fanals.

—I aquí tens la teva primera clau, noi: la serp. L’Ouróboros, tot en un… En to pan. La serp de llum que viu al cel, a la Via Làctia. La serp Jormungand de la mitologia nòrdica. El símbol circular de l’obra magna, el principi i la fi que uneix conscient amb inconscient. Veus les dues serps enroscades al fanal?

—Sí, però no entenc res.

—El caduceu d’Hermes! Estem parlant d’un art molt antic… l’alquímia.

Es va adonar que el noi no entenia res del que estava dient. Encara que el nen fos un cavaller, havia d’aprendre molt; de fet havia estat poc temps amb ell i només era un iniciat.

—Ens espera una llarga nit, Joan. Hem de complir la missió que et va encomanar el mestre. Només tu saps el lloc exacte on has d’amagar la relíquia fins que arribi el dia. Després t’amagarem en un lloc on ells mai no et podran trobar, aquesta és la nostra missió. I ara anem cap al jardí de les Hespèrides. Allí ens espera el drac, que és el seu guardià.

12

A quarts d’onze, el porter del temple i la seva muller, que s’encarregaven de l’habitació i del menjar del mestre i d’aquell jove aprenent, van avisar mossèn Gil Parés. El mestre i el nen no havien tornat a l’hora habitual i tant ell com la seva família estaven molt preocupats. Allò no era normal.

—Esperem una mica més… —va dir mossèn Parés, que difícilment podia amagar la seva preocupació. Estava impacient, i encara no havien passat vint minuts que va dir—: Lloguem un taxi i anem a la casa de socors. No se m’acut una altra cosa.

Però els membres de les lògies ja havien iniciat la recerca per tota la ciutat. Era una nit tranquil·la i calorosa. Una estranya calma dominava l’atmosfera. No es va sentir cap tret, cap aldarull. Els grups d’anarquistes, la majoria dirigits per homes que tenien llaços directes amb la maçoneria, feia hores que buscaven. Aquella nit s’havia imposat la veda, el toc de queda als pistolers, que ara continuaven tramant els seus plans i confabulaven ocults en tuguris foscos. Mossèn Parés i el guarda van llogar un cotxe.

—Ja m’hi acosto jo; vostè quedi’s aquí, mossèn. Si esbrino alguna cosa l’hi faig saber.

El guarda es va apropar a la casa de socors de la Ronda.

—Pels volts de les sis hem atès un ancià que s’ajusta a la descripció, però no duia cap document damunt. L’ha atropellat un tramvia al carrer de les Corts.

—On el teniu? En quina habitació? —va preguntar el guarda.

—No, no és aquí. El vell estava molt greu i crec que l’han enviat a l’Hospital Clínic.

El guarda va anar a recollir mossèn Parés, però abans es va aturar al número vint-i-cinc de la ronda de Sant Pere. Allí vivia l’arquitecte Domènec Sugrañes. El guarda el va posar al corrent en dos minuts de la gravetat del cas i tots dos van recollir mossèn Parés.

—Tenim un cadàver amb aquesta descripció. Ja ha ingressat mort.

Als tres homes se’ls va gelar la sang. No podia ser que el mestre estigués mort!

—Segur que és ell?

—El que sé és que tenim un vell indigent atropellat per un tramvia.

—Molta gent mor atropellada per un tramvia —va dir l’arquitecte.

—Podem veure’l? —va preguntar mossèn Parés.

—Per descomptat, pare, endavant.

Van entrar al dipòsit de cadàvers. Mossèn Parés va aixecar el llençol. Va lamentar la sort d’aquell desgraciat, però d’altra banda es va tranquil·litzar: no era el mestre. Se’n va alegrar i en silenci es va dir: «Déu em perdoni…».

—Si volen puc trucar a la casa de socors on l’han atès. Normalment són els conductors de les ambulàncies els que decideixen a quin hospital porten els accidentats —va afirmar l’empleat.

—Moltes gràcies —va contestar l’arquitecte.

L’empleat va afegir:

—Mirin, vagin a la Santa Creu… Allí solen portar els pobres, els rodamons atropellats.

—Gràcies —van dir els tres alhora. I van sortir en direcció a l’hospital.

L’home amb el copalta, vestit impecablement de negre, es va creuar amb un grup de monges. Amb les sabates de xarol acabades de netejar a la cantonada, el bastó amb una talla d’ivori al mànec avançava pel passadís amb pas ferm. Una de les monges va mirar de reüll l’estranya forma de l’empunyadura i va sentir un calfred. Li va semblar que era un cap amb tres rostres barbuts. L’home, immutable, ni tan sols va fer un gest, ni una salutació, va continuar caminant a poc a poc pels passadissos de l’Hospital de la Santa Creu. Va mirar el seu rellotge d’or; les dotze menys deu. Poc després va arribar a la sala de Sant Tomàs i es va acostar al llit número dinou. Allí hi havia el vell. Havia rebut l’extremunció. L’home de negre es va situar als peus del llit. Va clavar els seus ulls impassibles al rostre del moribund. Una onada de calor assolava mig món, però l’home vestit de negre no la notava. La seva sang era com la de les serps. Amb el bastó va dibuixar a l’aire uns signes incomprensibles mentre pronunciava una estranya lletania d’ultratomba. El moribund va entrar en un estat d’excitació, gairebé de convulsió. Va semblar recobrar la consciència, lluitava mentre l’esforç el consumia.

—Veig que em recordes. Calma’t… Puc llegir la teva expressió: ho has endevinat, he invocat el seu nom i has recobrat la consciència. Ha passat molt temps des de llavors…

De la gola del vell, en va sortir un murmuri imperceptible. Un nom. Després, el terror o el defalliment el van fer tremolar.

—Sí, sóc jo. Ha passat molt temps. Recordes? —mentre deia aquestes paraules es va atansar, gairebé va clavar el seu rostre en el de l’ancià.

—Ja no soc el Bitrú que tu recordes… Ara el meu nom és Asmodeus —va fer una pausa i després va continuar—: Ens vas rebutjar… Ho hauries tingut tot però vas triar el camí equivocat. Vas triar el món dels febles. Mira’t, ets un vell captaire. No tens ningú a la vora, ni família. No et queda res.

Asmodeus es va allunyar i va recórrer el llit com un llop rondant la seva presa, va passejar al voltant, meditava. De cop i volta es va abraonar damunt la cara del vell, a uns centímetres, treia foc pels ulls, foscos, titil·lants. Parlava amb veu pausada, el to d’amenaça, gairebé com un murmuri cavernós:

—He vingut a veure’t per dir-te que el teu pla ha fracassat. Quaranta-tres anys de treball per res. Mitja vida —va pronunciar l’última paraula amb molt de menyspreu, fins i tot se li va escapar la saliva de la boca. Es va eixugar els llavis…—. En certa manera t’admiro, saps? Sempre he estat la teva ombra, des que et vas negar a seguir-me, a unir-te a mi. Sempre he sabut en què estaves treballant —va fer una pausa i després va dir amb veu cruel—: Tenim l’aprenent. Has fracassat. El teu joc s’ha acabat.

El vell es va agitar violentament, negant amb el cap.

—Sí, el tenim.

El vell va clavar els seus ulls blaus en Asmodeus. El va mirar fins al fons de l’ànima i al final va somriure. Sabia que aquell ésser demoníac mentia. Va tancar els ulls i el seu rostre es va cobrir de pau. Asmodeus mai no tindria el secret. L’aprenent estava fora de perill i el seu pla tard o d’hora es compliria.

—Maleït boig! Calderer infame! —va exclamar Asmodeus deixant-se dur per la ira. Va aixecar el bastó i va amenaçar el moribund mentre li dirigia tot un seguit d’improperis…

—On és el nen? On és?

Asmodeus va comprendre que mai no l’hi diria. Estava a un pas de la mort i volia fer-ho en pau. Asmodeus anava a descarregar el bastó sobre l’ancià quan, en aquell moment, va sentir passos que s’acostaven des del fons del passadís. Va contenir-se. Només va tenir temps de dir:

—Tant de bo et podreixis amb el teu Déu!

Mossèn Parés i Sugrañes van arribar a l’hospital a les dotze de la nit. Els van dir que el nom del mestre no figurava al llibre de registre d’entrada de l’hospital.

—Han ingressat algú amb la descripció que li hem facilitat?

L’home va mirar al registre…

—Sí, pels volts de les vuit del vespre. Un indigent atropellat per un tramvia; es troba a sala de traumàtics de Sant Tomàs. El doctor Prim és el metge de guàrdia i ell podrà informar-los.

—Gràcies.

Els tres homes es van dirigir a la sala de Sant Tomàs. Un home es va creuar amb ells, un tipus estrany amb copalta i vestit completament de negre. Li van donar la bona nit, però el desconegut no va contestar. Els tres van arribar al llit número dinou… Sí, era ell.

13

—Té tres costelles trencades, però això és el que té menys importància. El pitjor és que té una greu congestió cerebral i el funcionament del cor és molt feble —va dir el doctor Prim, que estava de guàrdia a la sala.

—Quant de temps fa que està inconscient?

—Des que l’hem ingressat —va dir el metge.

El doctor va preguntar de qui es tractava, aquell ancià anava vestit com un indigent i no portava cap document al damunt. Mossèn Parés li va dir qui era el malalt que tenia a les mans. El metge es va quedar de pedra. Li semblava impossible, però tampoc no va dubtar de l’afirmació d’un sacerdot que, a més, acudia a l’hospital a una hora tan intempestiva.

—Ningú no l’ha reconegut… —va dir el metge i va afegir—: Qui podia pensar que sota aquestes robes tan pobres s’ocultava un home tan notable?

—No s’ha amagat mai… Era un sant. Havia fet vot de pobresa i el complia. Fins i tot en alguna ocasió va comentar que li agradaria morir a l’hospital dels pobres, com un més.

El metge va estar a punt de dir que ho havia aconseguit, però es va contenir. Aquella sinceritat hauria estat una broma de mal gust. Però sabia que era qüestió d’hores que l’ancià lliurés la seva ànima a Déu. Mossèn Parés, l’arquitecte Domènec Sugrañes i el porter van tornar a casa. Però ningú no va poder dormir en el que restava de nit. A les sis del matí mossèn Parés va enviar un encàrrec al canonge, director espiritual de l’ancià, el pare Agustí Mas. Van quedar pels volts d’un quart de nou, per anar plegats a l’hospital juntament amb Sugrañes.

Quan van arribar a la sala, altres doctors estaven reconeixent el ferit, entre ells els facultatius Trenchs i Homs. Tots van confirmar el diagnòstic: possible fractura de la base del crani, commoció cerebral, diverses contusions a les cames i en altres parts del cos, erosions a la galta i l’orella esquerra i tres costelles trencades. Els amics van demanar si era possible traslladar-lo en una clínica particular.

—El viatge en ambulància és perillós —va dir un dels metges.

—Nosaltres l’atendrem igual que en una clínica privada —va dir un altre dels doctors.

—No ho dubtem —va dir mossèn Parés.

El que es va acordar és que el malalt seria traslladat a una habitació individual. A la capçalera del llit van penjar una litografia de sant Josep i un rosari de Lorda. L’havien enguixat. Va semblar recobrar la consciència i li van preguntar si volia rebre el viàtic, i va contestar que sí amb el cap. Més tard, començava a recuperar la paraula. «Déu meu, Déu meu», semblava dir, encara que era difícil entendre’l.

La notícia va recórrer la ciutat i milers de barcelonins es van sentir consternats en conèixer la desgràcia del mestre, atropellat com un indigent al mig de Barcelona. A les onze del matí el bisbe de la diòcesi, doctor Miralles, va anar a l’hospital a visitar l’il·lustre malalt. Va resar una oració al capçal del llit i l’ancià va intentar dir alguna cosa, però el singlot agònic l’impedia d’articular paraules. Als peus del llit es trobaven el seu incondicional amic mossèn Parés; Francesc Bonet, nebot del mestre; l’arquitecte Bonaventura Conill i altres consternats amics que havien acudit a l’hospital en assabentar-se de la desgràcia. El senyor Ribé, en representació de l’alcalde de la ciutat, es va oferir per al que calgués. Va visitar el malalt unes quantes vegades al matí i a la tarda. El mateix va fer el president de la Diputació, senyor Milà i Camps.

Tres dies després, a dos quarts de sis de la tarda, el mestre va lliurar la seva ànima a Déu, envoltat pels amics que el van assistir en els seus últims moments. L’agonia del malalt va ser molt llarga. Es va iniciar a les quatre de la matinada.

—Joan, Joanet; el meu nen —semblava dir repetidament. Però ningú no entenia les paraules del mestre.

A les cinc de la tarda del dia 10 va entrar a la seva habitació un home estrany. Semblava un gegant. Vestia un hàbit que cap dels presents no va saber reconèixer. El mestre, que ja feia hores que estava inconscient, va recobrar la consciència breument, va tornar d’un profund abisme i va aixecar el braç cap al desconegut amb una queixa que va emocionar tots els presents.

El gegant es va agenollar a la capçalera del llit i va acostar els seus llavis a l’orella dreta del mestre. Ningú no va sentir el que va dir el gegant, ningú excepte el mestre.

—El nen està fora de perill. La missió s’ha complert.

L’ancià va tancar els ulls. Ara respirava assossegat. El gegant es va incorporar i va sortir de l’habitació amb llàgrimes als ulls. Ningú no va dir res.

Mitja hora després, el mestre moria.

El dia 11 se’n va instal·lar el cadàver a la capella ardent. El testimoniatge de condol dels notables de la ciutat no es va fer esperar: el de l’alcalde de la ciutat, baró de Viver; del governador civil, general Milans del Bosch, i el del bisbe, Josep Miralles Sbert, així com el de milers de barcelonins que, en silenci, van manifestar el seu dolor davant les restes mortals del mestre. El dia 12 es va formar el seguici presidit per la guàrdia urbana a cavall. Una multitud enorme va seguir la comitiva pels carrers de la ciutat.

Prop del mur un nen esperava al costat de l’entrada del temple, envoltat per una enorme gentada que, en respectuós silenci, s’havia congregat per donar l’últim adéu a l’arquitecte de la catedral dels pobres. El nen esperava que el cotxe fúnebre fes la seva aparició. Sabia que podien descobrir-lo, però no li importava. Esperava el seu mestre. Va veure passar el cotxe fúnebre per davant d’ell, tot just a un metre. Gairebé va poder tocar-lo allargant la mà.

—Ho he fet, mestre. El secret és al seu lloc. On vostè volia —va dir Joan molt fluixet sense que ningú no el sentís.

I el cotxe fúnebre amb les restes mortals va entrar a la Sagrada Família. Antoni Gaudí Cornet, el mestre, el genial arquitecte, va ser enterrat a la cripta del temple.