24. Arquimedes. Qui pot fer menys també pot fer més

La llarga limusina va sortir del castell cap a les cinc de la tarda. Don Ottavio conduïa; al costat seu, el senyor Ruche, perfectament instal·lat en un seient de cuir suau, mirava passar el paisatge. Al cap d’un moment va reconèixer el camí que els havia dut a l’Orecchio di Dionisio, el dia de l’arribada. Només feia dos dies! La limusina va passar de llarg de la Latomia del Paradiso, va passar pel costat de la cova dels Corders. Tota l’estona hi havia la mateixa vegetació tropical i els penya-segats de pedra calcària dominant les pedreres enormes. Don Ottavio no deia res. El cotxe va girar a l’esquerra i va enfilar una pujada. El paisatge va canviar, ara travessaven la necròpoli Grotticelli. Era dia de sortida de turistes! La carretera n’estava plena. Amb mocadors al cap i pantalons curts i amples deixant a l’aire lliure cames peludes, caminaven amb el vigor dels soldats anglesos atacant Al ’Alameen. Don Ottavio va afluixar. Uns quants tocs de clàxon i es van dispersar com guatlles per un camp de blat. Entre la piuladissa que feien, Don Ottavio es va posar a parlar:

—Ahir no vaig ser del tot… complet, quan et vaig parlar de la decisió de posseir les demostracions de l’Elgar. Tot el que vaig dir era exacte, però no et vaig parlar d’una cosa capital. És que en tota aquesta història, es tracta de matemàtiques. Si l’Elgar hagués treballat en qualsevol altre camp, m’hauria estat del tot indiferent.

I sobtadament:

—¿Has mirat algun cop un mapa de Sicília?

Amb la punta del dit va traçar tres ratlles al vidre, com les que havia fet en Max durant la sessió sobre Pitàgores.

—¿Saps com l’anomenaven antigament? La Trinàcria: la terra dels tres punts. La punta Peloro al nord-est, el cap Lilibeo a l’oest, i el Pachino al sud-est. Un triangle de veritat, i cada costat mira cap a un mar diferent; la mar Tirrena, la mar de l’Àfrica, i aquí, davant nostre, la mar Jònica.

Va tocar un punt imaginari de l’interior del triangle, que ell veia com si tingués l’illa davant dels ulls:

—Al centre de gravetat del triangle, Enna, la ciutat d’on surten tres cadenes de muntanyes que van cap al mar; aquestes muntanyes divideixen l’illa en tres regions. Jo vaig néixer en una illa geomètrica oferta a les matemàtiques! Això crea lligams.

Arrepapat al seient, d’una suavitat tan extraordinària que atreia la somnolència, el senyor Ruche escoltava Don Ottavio. No s’havia adonat que des del principi un cotxe els seguia a una bona distància.

—Era l’últim any d’escola, una tarda, devia ser per Pasqua, el meu mestre em va dur a la carretera d’Agrigent, aquesta on som ara.

Va aturar el cotxe a la vora de la carretera. Va obrir la finestra i va assenyalar en la llunyania una roca esberlada. Sota els esbarzers i les punxes es distingia una ruïna.

—Ens vam acostar a la cova, el mestre es va agenollar i em va ensenyar unes restes esculpides a la pedra. El temps gairebé les havia esborrat del tot. A terra, va dibuixar el que representaven; un cilindre amb una esfera a dins. Teníem al davant la tomba d’Arquimedes!

Don Ottavio va tornar a pujar el vidre. La limusina va engegar suaument. El motor era tan silenciós que el senyor Ruche s’havia pensat que l’havia parat.

—¿Per què un cilindre i una esfera? —va preguntar Don Ottavio—. Perquè va demostrar que el volum de l’esfera era dos terços el del cilindre, i també que les superfícies mantenien la mateixa relació, i també que el volum del con era una tercera part del del cilindre, i també que la superfície de l’esfera és quatre vegades més gran que la d’un dels seus grans cercles.

Va recuperar l’alè amb dificultat. El senyor Ruche se’l mirava amb els ulls ben oberts.

—¿T’estranya, eh? No vaig anar a la Sorbona com vosaltres, sinó al davant, al bar! —Es va posar a riure—. Mira!

Mentre conduïa va desenganxar el clauer.

—Vigila! —va cridar el senyor Ruche.

La limusina va evitar un ciclista que pujava fent esses per la carretereta de l’altiplà dels Epipoleis.

Don Ottavio li va ensenyar el clauer. Era d’or, incrustat amb diamants. En una cara hi havia aquesta figura:

A l’altra hi havia gravades les armes de Sicília. A l’interior d’un triangle finament cisellat, hi havia tres cames d’home corrent, cadascuna en una direcció i unides per dalt a un cap de Gòrgona amb cabellera de serps entrellaçades. El treball de l’orfebre era d’una finor que tallava l’alè.

—Arquimedes, la Trinàcria, Sicília. ¿Ho entens més bé ara? Fixa’t, ara se m’acut! Aquestes tres cames som nosaltres, si t’ho mires així! De vegades hi ha signes… Cada cama corre en una direcció diferent, però estan unides.

—De córrer sí que corren! —va remugar el senyor Ruche.

—Oh, perdona. Saps, Pierre Ruche, és sorprenent, però aquesta…

—… invalidesa.

—No es veu. No m’entra al cap. Suposo que et deu passar sovint.

El senyor Ruche no va respondre, va sacsejar el cap, pensant:

—Tres cames que corren! Una és en una tomba a Manaus. L’altra fa deu anys que està immòbil com si fos de marbre. I tu… ah, sí; tu corres per tots tres. Però a còpia de córrer acabaràs perdent l’alè.

—Ja l’he perdut!

—A propòsit, ens has fet venir fins aquí, al lloro, a en Max i a mi. Hauria estat més senzill que vinguessis tu a París.

—Era perquè visitessis el meu castell.

—Vas fer venir en Max i el Nofutur abans de saber que jo tenia res a veure amb la història.

—¿Ho vols saber de veritat? Ja t’he dit que el cor em gemega. De vegades fa més que gemegar, crida. El metge que et va auscultar és un gran cardiòleg. Em segueix de fa anys, i m’ha avisat que… en fi. He decidit no deixar més Sicília. No em vull morir com el pare, fora d’aquí, en una altra terra. Per això no vaig anar a París.

—Aleshores cap de tots tres ja no corre.

Van callar.

Els turistes havien desaparegut completament. Don Ottavio va accelerar, la limusina va passar a través d’un altiplà rocós. La vegetació luxuriant havia deixat pas a un paisatge desèrtic, l’altiplà dels Epipoleis. La limusina anava realment molt de pressa. El senyor Ruche va abaixar el vidre, un vent tebi li va colpir la cara. Va mirar Don Ottavio, les llargues grenyes de cabells blancs li voleiaven. Li havia desaparegut l’aire autoritari. Amb un gest maquinal s’intentava tornar els cabells a lloc.

La limusina es va aturar al cim dels Epipoleis davant d’una fortalesa en ruïnes. Don Ottavio va baixar i va trucar a la porta d’una caseta. Sense obrir, el guarda va cridar que el museu tancava una hora abans de la posta. Per això el lloc, que normalment era un formigueig de visitants, estava desert. Don Ottavio va tornar a trucar, la porta es va obrir. En reconèixer Don Ottavio, el guarda es va inclinar i es va excusar. Sense intercanviar cap paraula, va entrar precipitadament i va tornar a sortir amb un grapat de claus. Es notava que estava acostumat a les visites de Don Ottavio.

La fortalesa, voltada per una triple fila de fossats excavats a la roca, era impressionant. Al fons del primer fossat, el senyor Ruche va veure els pilars d’un pont llevadís. La torre de l’homenatge encara s’alçava amb les cinc torretes que començaven a enrogir-se amb el sol ponent

—L’Euryale! —va anunciar amb orgull Don Ottavio—. La fortalesa de Dionís el Vell, Dionís el tirà.

—¿Aquella habitació la tenia aquí? —va preguntar el senyor Ruche.

—Ah, sí, vols dir el famós fossat al voltant del llit, amb el pont llevadís. Una bona protecció! A Sicília no s’és mai prou prudent.

Va dirigir la mirada cap a baix de la fortalesa. El cotxe que els havia seguit des que havien marxat del castell era allà, amb els guardaespatlles. N’havia sortit un home. Amb l’ajut d’un binocle, escrutava el paisatge, com si fos un turista. Tenia el binocle dirigit cap a la fortalesa, on es trobava Don Ottavio, més sovint que no pas cap al mar, on hi havia tantes coses maques per mirar.

Amb els cabells definitivament abandonats a la brisa, recalcat al bastó, Don Ottavio explicava al senyor Ruche el sistema defensiu de Dionís i la disposició de les defenses que havien convertit la fortalesa en inexpugnable.

Amb el sentiment d’haver viscut l’escena abans, el senyor Ruche va pronunciar fluixet: «Fortalesa inexpugnable». Sota el sol i el cel blau de la mar Jònica, ¿estaven gaire lluny d’Elburz, de Hassan Sabbah i d’Alamut?

Indicant els trossos de paret en ruïna drets al mig de l’altiplà desolat, Don Ottavio va explicar que la muralla construïda per Dionís dibuixava un semicercle llarg que anava fins al mar per totes dues bandes i tancava completament l’altiplà.

Aquí, al peu de la fortalesa, s’ajuntaven les fortificacions del sud i del nord. Siracusa quedava completament protegida. Tant si els atacants venien de la muntanya com del mar. Vint-i-dos quilòmetres de muralla! En aquella època era moltíssim. El vostre perifèric, a París, ¿quant fa?

—¿L’interior o l’exterior?

—Aa…

Don Ottavio no havia previst la sortida.

—L’exterior fa 35,063 quilòmetres i l’interior en fa 35,014.

Estupefacció de Don Ottavio.

—O alguna cosa així —va afegir el senyor Ruche.

—Sí, aproximadament precís… Vine, t’ensenyaré una cosa. Des d’allà ho entendràs tot. Afanyem-nos abans que no es faci de nit —va manar Don Ottavio mentre empenyia la cadira a través d’un terra desigual, sense parar esment als bots horrorosos que sacsejaven el senyor Ruche.

—Podríem anar menys de pressa!

—Hem d’arribar abans que es pongui el sol, si vols assistir a la batalla.

La cadira es va aturar a la punta de la fortalesa. En la llunyania, cap a l’est, la penombra cobria el mar, uns quants minuts abans que Siracusa.

—Estic segur que va ser mirant el mar des d’aquí, com nosaltres, que Arquimedes va poder afirmar que la superfície de tots els líquids és corba. Corba com la Terra. L’aigua salada del mar i el cafè exprés de la tassa. I mira que a França dir-ne eau plate, «aigua plana»! Aquí en diem sense gas.

Content del joc de paraules, va riure. El senyor Ruche no l’escoltava. Admirava el paisatge. A baix, la ciutat aprofitava l’última claror del dia. La gent sortia dels despatxos. L’espectacle era magnífic.

—Aquell trosset de terra punxegut que es distingeix allà baix és on van desembarcar els primers grecs; venien de Corint. Com que hi havia moltes guatlles, en van dir Ortygie, l’illa de les guatlles. En aquell temps, al segle VII, era una illa. A la dreta, el Porto Grande, a l’esquerra, el Porto Piccolo on tenies la cita. Dóna al barri de l’Achradine.

»La batalla va ser la que va oposar Marcel, el més gran dels generals romans, a Arquimedes, el més gran dels savis grecs. Siracusa era rica i poderosa i Sicília era l’illa més fèrtil del Mediterrani. Sense els seus cereals, Roma s’hauria mort de gana.

»La batalla va tenir lloc l’any 215 abans d’aquesta era. Marcel es tira sobre Siracusa. L’atac ha de venir conjuntament per terra i per mar.

Don Ottavio va aixecar el bastó en direcció del Porto Piccolo.

—Seixanta galeres romanes es van presentar davant de la ciutat en ordre de combat, es llançaven contra les muralles de l’Achradine, el barri elegant, allà on vivia Arquimedes.

»Immediatament els arquers van prendre posició i van crivellar la part alta de la muralla. Els foners els van rellevar, ruixant la ciutat amb núvols de pedres. De sobte, vuit galeres es van separar de la resta de la flota. Lligades de dues en dues amb cordes immenses, formaven una plataforma llarga que aguantava una arma temible, una sambuca gegantina. En aquell mateix moment, darrere nostre…

Don Ottavio va fer pivotar la cadira i va assenyalar la línia de merlets que corria a través de l’altiplà.

—Els soldats romans d’infanteria van irrompre des de les muntanyes a l’assalt dels merlets, amb l’esperança d’obrir una bretxa per penetrar a la ciutat, agafada pel darrere.

»Les màquines d’Arquimedes els esperen. Els soldats corren al descobert llançant crits de guerra per donar-se valor. N’hi ha milers. Un xiulet domina el clamor. Les roques, tirades des de darrere els merlets, travessen l’aire com si fossin pedretes vulgars. Cauen sobre els soldats romans, que no havien rebut mai una pluja de projectils tan mortal. L’assalt avorta abans de començar. Al mar l’assumpte és més greu.

Don Ottavio va tornar a fer pivotar la cadira del senyor Ruche, que es va tornar a trobar de cara al mar. Don Ottavio, dret al seu costat, havia posat la mà al braç de la cadira per recalcar-se discretament. El ventet que se li ficava a la camisa va inflar la roba i li feia un ventre prominent. Don Ottavio veia el combat, el vivia com si fos un defensor de Siracusa que hagués tornat dos mil anys després per explicar la seva batalla. De tant en tant, alçava el bastó per indicar algun lloc precís del combat.

El senyor Ruche s’havia deixat captivar. Ho havia oblidat tot, el segrest d’en Max, les raons que l’havien obligat a venir a Siracusa… Escoltava Don Ottavio, subjugat per la història. Si hagués passat algú s’hauria pensat que eren dos jubilats de l’exèrcit italià en un curset de reciclatge sobre l’alta estratègia antiga.

—Estaven alçant la sambuca. Una arma terrorífica. Una mena de torre constituïda per un sistema d’escales corredisses protegides per plafons. Posades una darrere l’altra, eren més altes que les fortificacions. Si la sambuca arribava fins a la muralla, Siracusa estava perduda. Els soldats, disposats al combat, esperaven al peu de l’escala. Dotzenes d’homes estiraven amb tota la força per redreçar-la amb l’ajut de cordes lligades als extrems. D’altres posaven puntals per sostenir-la i estabilitzar-la. L’assalt era imminent. Ja hi havia soldats que s’enfilaven per les escales. Una roca de dimensions inaudites va passar per sobre la muralla amb un soroll espantós.

Abans que arribés al blanc, una altra, igual de gran, va tallar l’aire, immediatament seguida per una altra. Tres vegades la sambuca va rebre els impactes. Sospesa a l’aire, va resistir. Es va fer el silenci. Totes les mirades estaven clavades en l’arma. Va vacil·lar imperceptiblement. Els soldats que s’havien enfilat per l’escala van proferir crits de terror.

»Els homes que s’havien quedat a baix, en veure-la trontollar sobre el seu cap, van unir els seus crits als dels qui xisclaven en esclafar-se sobre el pont, als peus dels altres. Molts soldats van ser projectats al mar i es van negar. La sambuca, desconjuntada, es va abatre sobre el pont de les galeres; la violència del xoc va trencar les cordes que les aguantaven juntes. Més d’una es va enfonsar.

»Víctima de les màquines d’Arquimedes, l’arma mestra dels romans, la que havia de doblegar Siracusa, es va enfonsar a l’aigua, alçant onades enormes que van fer sotsobrar les barques d’acompanyament davant de les muralles de l’Achradine.

»A les altres galeres, els romans, esbalaïts, havien assistit a la destrucció de la sambuca. Estaven desmoralitzats.

»¿Però Marcel no era el més gran dels generals romans? Durant la nit, enmig del silenci més gran, va fer avançar les naus ben a prop dels merlets. Al peu de les muralles es va sentir a cobert, és el que passa normalment en aquest tipus de combats. “La potència de les màquines d’Arquimedes i l’abast tan llarg que tenen les fan ineficaces per arribar en aquest emplaçament, els projectils ens passaran per sobre del cap. Pel que fa a les màquines de poc abast que puguin fer servir, no són perilloses”. Això és el que pensava l’estrateg romà.

»Arquimedes s’havia preparat. No ignora res sobre les relacions entre pesos i distàncies.

»A la matinada, quan els romans van passar a l’atac, bigues enormes van caure rodolant des de dalt de les muralles i van estossinar literalment les naus de Marcel. Encara pitjor, van tornar a pujar allà d’on venien, com si fossin bumerangs gegantins. Retingudes per llibants, van ser hissades fins al cim dels merlets i van tornar a caure sobre les naus que s’havien pensat que estaven a l’abric. Després Arquimedes va fer entrar un altre dels seus invents.

Don Ottavio es va posar a recitar:

—«Una palanca, instal·lada sobre la paret, llançava sobre la proa de les naus una mà de ferro lligada a una forta cadena. Un contrapès enorme de plom tornava amunt la mà de ferro, que d’aquesta manera enlairava la proa i suspenia la nau sobre la popa; després, amb una sacsejada sobtada, la repel·lia de manera que semblava que caigués de la paret. La nau, amb gran espant dels mariners, petava al mar amb tanta força que l’aigua hi entrava sempre, encara que hi caigués recte». Ho explica Titus Livi.

»Marcel va donar l’ordre a les galeres que es dispersessin per col·locar-se a distàncies diferents de les muralles, per tal que Arquimedes no pogués ajustar el tir de les màquines. Arquimedes ja ho tenia previst.

»Les seves bateries de balistes i de catapultes regulades com els tubs d’un orgue, cadascuna fixada a un abast diferent, van llançar salves de projectils que van atènyer les naus, independentment de la distància a què es trobaven.

»Marcel va donar ordre a les naus que no es quedessin immòbils. Els projectils van continuar.

»Els mariners i els soldats empedreïts, que havien fet totes les batalles de Marcel, s’esveraven. No havien vist mai, ni havien patit, una hostilització semblant. El més gran dels generals romans estava desfet davant de Siracusa. Marcel no entenia com eren possibles aquelles proeses.

»Si hagués sabut en què treballava Arquimedes des de feia anys, ho hauria vist ben clar. La llargada de la palanca, la massa que calia enviar, el contrapès que s’havia de fixar, Arquimedes dominava tot el que tenia relació amb l’art de les balances. Es el mestre de les palanques i de les balances; amb l’ajut de la geometria, en va establir les lleis mecàniques. Els habitants de Siracusa no estaven sorpresos. Coneixien el seu Arquimedes!

Don Ottavio va tornar a recitar:

—«Arquimedes s’ha assegut a una certa distància i, sense fer cap esforç, estirant suaument amb la mà l’extrem d’una màquina amb diverses politges, fa venir una galera que llisca tan lleugera i amb tan pocs obstacles com si corregués sobre l’aigua».

»Amb això, Arquimedes fotia per terra un dels grans principis que Aristòtil repetia des de feia un segle, el principi d’impotència.

—¿D’impotència?!

«Si Don Ottavio s’embala amb el seu siracusà és assumpte seu, però si es fica amb Aristòtil ja és assumpte meu», es va revoltar in petto el senyor Ruche. En resum: «No em toquis l’Aristòtil».

—Sí, sóc jo que n’hi diu així. Si la força és dèbil i la resistència és gran, aleshores la velocitat és nul·la! Es això el que afirmava el teu filòsof grec. Si no és un principi d’impotència, ja m’agradaria saber què és! La força desplegada per Arquimedes quan estirava la nau era feble, ¿hi estàs d’acord? La resistència de la nau a l’aigua era gran, ¿hi estàs d’acord? I la nau va lliscar cap a la riba! O sigui que es va moure, o sigui que no tenia una velocitat nul·la, ¿d’acord? O sigui que el principi d’Aristòtil, que proclama la impotència, és fals!

El senyor Ruche es va prometre que hi pensaria.

Els siracusans també van aplaudir una altra gesta d’Arquimedes, l’assumpte de la corona reial. Com Arquimedes havia desemmascarat el frau de l’orfebre reial que havia barrejat plata a l’or de la corona.

El senyor Ruche coneixia la història. Mentre escoltava amb un somriure burleta l’explicació que n’hi feia Don Ottavio no es va poder estar d’exclamar:

—Es increïble el que et fa fer, Arquimedes! Fa mitja hora que em fas l’apologia de les balances! Tu que, aquest mateix matí, estaves disposat a assassinar-les! Perquè en el fons, ¿què va fer el teu heroi?, no va parar de fer parlar les balances!

Don Ottavio el va mirar, sorprès, considerant el senyor Ruche amb una admiració no dissimulada:

—Renoi, no has canviat gens, sempre trobes la manera de dir alguna cosa que no s’havia sentit mai abans. ¿T’ho va ensenyar la filosofia, això?

Sense respondre, el senyor Ruche va continuar:

—I no és tot! Mireu Don Ottavio, el gran traficant davant de l’Etern, celebrant que el seu Arquimedes va desemmascarar un falsari! Ara ets tu qui em sorprèn.

—Està bé —va admetre Don Ottavio, incòmode—. Ningú no és perfecte.

—Si continues, acabaràs a Interpol!

—Ah, no diguis porqueries. El primer cop que vaig sentir tot això que t’acabo d’explicar va ser aquí mateix, de la boca del meu mestre. La seva explicació va durar molt més que la meva. No et pots ni imaginar l’efecte que em va fer que un siracusà hagués fotut un adobat semblant a un romà. Exultava. Arquimedes em venjava de tota aquesta gent de Roma, dels esnobs, de tots els italians del nord que venien a la nostra illa com en país conquerit i que ens tractaven com si fóssim merda. Tot de cop, aquí, al mateix lloc on sóc ara, fa… oh, no val la pena comptar quants anys fa, fa molt de temps. Vaig sentir l’orgull d’haver nascut aquí.

»Pocs dies després d’aquella tarda de Pasqua, érem a classe, el mestre ens va parlar de l’axioma d’Arquimedes. ¿El saps, l’axioma d’Arquimedes?

—No —va respondre el senyor Ruche, interiorment emprenyat.

«Ara no es posarà a fer-me una classe de matemàtiques, a mi! Després de tot el que he après aquests vuit últims mesos!». Però el cas era, i era sorprenent, que durant aquells vuit mesos no s’havia trobat confrontat a les obres d’Arquimedes. 1 això donava avantatge al vell mafiós.

—Doncs bé, te l’ensenyaré —va dir Don Ottavio, que no cabia a la pell de satisfacció—. El mestre ens va dir, me’n recordo paraula per paraula: «Sempre hi ha un múltiple del més petit que és superior al més gran». No vam entendre res. Aleshores ens va dir: «Si tenim un segment petit i un de gran, sempre podem, multiplicant el petit, superar el gran». Va ser una explosió, dins meu. Immediatament després va tocar la campana. M’hauria agradat parlar amb el mestre, però tenia pressa. Quan vaig tornar a casa, em vaig asseure sobre una de les ruïnes que has vist. Vaig rumiar, era la primera vegada que rumiava. Abans segurament ja ho devia haver fet, però sense voler, mentre que aleshores em vaig forçar a rumiar. Em vaig dir, Tavio, tu ets el segment petit. I tot se’m va fer clar. El mestre havia dit que Arquimedes havia dit: «Per petit que sigui el segment que ets, et pots “multiplicar” i arribar a ser més gran que qualsevol segment gran. Per gran que sigui!».

»El diumenge següent, quan vaig creuar el comte, com cada diumenge al matí, en passar per la plaça del poble, i el pare el va saludar respectuosament, dins del cap li vaig dir: “Per comte que siguis, et passaré al davant!”. Vaig sentir el cor calent com si hagués begut. ¿Però com em podia multiplicar? Des d’aquell dia és el que he volgut aprendre: multiplicar-me per passar davant de tots els grans, els més grans dels grans. I ja ho veus, n’he après.

El senyor Ruche no deia res. Després, gairebé per a ell mateix, perquè el que havia dit Don Ottavio l’havia trasbalsat força:

—Sempre hi ha petits nous… I n’hi ha que volen passar al davant dels grans. I ara t’has convertit en un gran.

—No saps com és veritat. Però jo sóc un gran que no ha oblidat que va ser petit, de manera que continuo multiplicant-me.

—Ja ho sé: «Doneu-me un punt i faré moure la Terra». Ho va dir Arquimedes. Una massa petita, pel seu propi pes, pot moure el mastodont més pesant gràcies a una palanca. Però ha de saber on situar-se!

—Tingues confiança en mi! Has parlat d’Arquimedes, t’explicaré com va acabar la batalla.

»Davant de les muralles de l’Achradine, el més gran dels generals romans acabava de ser vençut pel més gran dels geòmetres grecs, nascut a Siracusa. En comptes de tornar cap al nord, va utilitzar l’arma dels covards: el setge. Allò que no havia pogut obtenir per les armes, comptava obtenir-ho per la gana. Dos anys més tard, Siracusa encara aguantava.

»La llargada de la muralla de Dionís, que havia estat la seva defensa, en va provocar la pèrdua. ¿Com es pot vigilar una muralla tan vasta durant un període tan llarg? Durant una nit de festa, un grup de siracusans, uns traïdors, uns malparits que només pensaven a menjar, va obrir una porta mal vigilada a la muralla d’Epipoleis. Els romans van caure sobre la ciutat. Havien pres Siracusa!

»Marcel es precipita. Vol veure les màquines que l’han mantingut a ratlla. Està meravellat. Entén per què no podia guanyar davant d’un adversari semblant, i per què, sense aquesta traïció, no hauria pogut agafar mai la ciutat per les armes. Arquimedes és in-trobable, el comença a buscar.

Mentre sota els ulls del senyor Ruche la ciutat brilla sota l’última claror del dia, Don Ottavio explica la nit de l’any 212 en què Siracusa va caure. Al senyor Ruche no li costa gens imaginar-se l’escena. La nit de pillatge s’acaba. Hi ha incendis per tots costats! Un grup de soldats borratxos canta, sortint de les residències dels siracusans rics, amb els braços plens de vasos d’or i vaixella de plata. A mesura que es va més lluny de l’Achradine, el soroll i els reflexos s’esvaneixen. El dia comença sobre una Siracusa devastada.

A sota les muralles, a pocs metres del mar, Arquimedes està estirat, amb la mà plana a terra. L’aigua encara no ha esborrat les figures que ha traçat a la sorra humida amb el dit. Duu una taca de sang a la toga blanca esquitxada de sorra. El soldat romà que l’ha sorprès fa una estona ha tornat cap a la ciutat. Immers en la geometria, Arquimedes no ha sentit, o no ha volgut sentir, els passos que s’acostaven. No s’ha girat. Les figures trepitjades són testimoni de la decepció de l’assassí, furiós perquè no ha trobat cap objecte preciós al cos del vell.

Don Ottavio ha callat. Després:

—En poques hores, aquell dia de Pasqua, el mestre, a través d’Arquimedes, em va oferir a la vegada l’orgull d’haver nascut aquí, els mitjans per no acceptar la meva condició, la tristor de la derrota i el desig de venjança. En poques hores em va fer envellir. Arquimedes tenia setanta-cinc anys quan va morir.

En fer aquest balanç, Don Ottavio estava profundament emocionat. Aquell home autoritari, aquell patriarca sense descendència, que només estava voltat de consellers, de guardaespatlles, d’advocats i de banquers, segur que no s’havia confiat mai tan totalment. Excepte, potser, a en Grosrouvre, però segurament sense aquella emoció i aquella franquesa. Aquí el lloc ajudava, Don Ottavio era a la seva ciutat, al mateix lloc on s’havien produït els fets. No explicava records, sinó que revivia el passat.

—És tard. Tornem —va dir Don Ottavio amb veu cansada.

—Déu meu —va exclamar el senyor Ruche—, m’he descuidat de telefonar la Perrette. Li vaig prometre que li telefonaria cada vespre abans de les vuit. Com deu estar patint.

Molt més lentament que a l’anada, Don Ottavio empenyia la cadira entre les roques mentre ja fosquejava. El senyor Ruche el sentia esbufegar per culpa de l’esforç.

Van arribar a la limusina. El senyor Ruche va retrobar amb plaer el cuir suau del seient on Don Ottavio el va ajudar a instal·lar-se. El cotxe es va posar en marxa sense fer soroll i va enfilar una carretereta a través de l’altiplà.

Darrere seu, més a prop que abans, el cotxe dels guardaespatlles els seguia. La limusina circulava lentament cap al castell del comte, que Don Ottavio havia adquirit ja feia anys.

Es va fer de nit ràpidament. Don Ottavio va encendre els llums llargs. S’hi veien com si fos de dia.

En el silenci de la nit, el senyor Ruche va tornar a pensar en Hípies d’Elis. Com Hípies, Don Ottavio havia començat la vida essent molt pobre i l’acabava molt ric. La seva fortuna havia començat quan havia anat a la ciutat d’Inyco, a Sicília, on havia guanyat un dineral. No se sabia de quina manera. Per ell tots els problemes eren problemes tècnics. No s’enfarfegava amb teories, ni es prohibia cap mitjà, i recorria a totes les astúcies possibles per arribar als fins que desitjava. El retrat clavat de Don Ottavio.

—Quaranta-quatre bilions nou-cents seixanta-tres mil milions cinc-cents quaranta…

El senyor Ruche va sortir brutalment dels seus pensaments i va mirar Don Ottavio. «Ara repassa el compte del banc per espatarrar-me o què!».

—… milions d’anys! És el temps que trigaria Arquimedes, si anés llançat a la velocitat d’un cavall al galop, a desplaçar la Terra només un dit amb l’ajut d’una palanca! Una espècie d’anglès es va trencar les banyes per calcular-ho —va dir Don Ottavio rient—. Està bé, d’acord. ¿I què canvia? El cas és que la podria moure, i prou!

«La devoció que sent per Arquimedes té efectes epistemològics sobre seu», va pensar el senyor Ruche. «El fa raonar com un autèntic matemàtic. En matemàtiques, el temps no “compta”, tant si són milions d’anys com si no. Arquimedes hauria mogut la Terra amb la palanca, això és l’únic que compta!».

—La tomba que t’he ensenyat abans, la que m’havia ensenyat el meu mestre, no és la tomba d’Arquimedes. Sinó una mena de columbari romà. ¿I què? No et pensis que em deixo enganyar. M’encanten les llegendes! Però, ja te n’has adonat, no em fa gens de fàstic el que és real.

Una qüestió obsessionava la Perrette. ¿Com els podia ajudar allà baix? Des que el senyor Ruche havia marxat cap a Siracusa, buscava, intentant rememorar tot el que havia passat des de l’arribada de la primera carta. Hi havia una cosa que cada cop se li feia més evident. No podia ser que en Grosrouvre no li hagués enviat un signe, encara que fos molt petit, sobre les dues demostracions. No pas les demostracions en si, és clar. Sinó una indicació, un indici, una marca en relació amb això.

Va decidir anar a remenar a la BDS. De totes maneres era incapaç de fer res més. Va travessar el pati. El munta-Ruche, amb el para-sol, estava immobilitzat a l’altura del balcó, el senyor Ruche l’havia bloquejat abans d’anar-se’n. Va entrar al taller. Estava tal com el senyor Ruche l’havia deixat abans de marxar precipitadament cap a Sicília. Ni en Max, ni el senyor Ruche, ni el Nofutur, la BDS estava molt buida. Tot d’una va saltar cap a un aparell dissimulat rere una cortina. Quan el sistema de seguretat estava activat, així que algú penetrava a la sala tenia quaranta segons abans que l’alarma s’engegués. La Perrette va començar a marcar el codi. Ostres, ja no recordava com seguia! L’alarma estava a punt de disparar-se. Afortunadament va aconseguir recordar la frase que li havia ensenyat el senyor Ruche per reconstituir el codi:

Que j’aime á faire apprendre un nombre utile aux sages! Immortel Archiméde, artiste, ingénieur!^[2]

El nombre de lletres de cada paraula. Que: 3; j: 1; aime: 4; à: 1; faire: 5; apprendre: 9… Ho va anul·lar i després va marcar a corre-cuita les quinze primeres xifres de l’escriptura decimal de π: 314159265358979. Trenta-cinc segons. Uf! L’alarma estava aturada.

Es va asseure i no va saber què fer. Se sentia desemparada. Era la primera vegada que estava separada d’en Max… en dotze anys! No havia marxat mai de colònies ni de viatge amb l’escola. Potser l’havia covat massa. No es podia dir que depengués d’ella, de cap manera. Ni d’ella ni de ningú.

Immersa en els pensaments, va escombrar els prestatges amb la mirada. Va fixar-se en la caixa que estava en un racó des de l’arribada de la BDS i va decidir desembalar-la i endreçar-ne el contingut als prestatges.

La va obrir: hi havia dos munts de revistes de matemàtiques, curosament lligats amb cordills. Va tallar els cordills i va començar a col·locar-les a l’últim prestatge, que encara estava buit, parant esment a no barrejar-les.

¿El senyor Ruche les havia negligit perquè eren recents? La majoria eren americanes, i alguna de francesa, alemanya o russa.

La Perrette va examinar els títols per entendre què diferenciava un munt de l’altre. No va trobar cap explicació. Mentre fullejava la primera revista, es va adonar, en llegir el sumari, que hi havia un article subratllat amb tinta.

—Mare! —La Léa la cridava des del balcó—. Vine, de pressa! Telèfon! Siracusa!

Era en Max. Parlava amb en Jonathan, el senyor Ruche repetia a en Max el que en Jonathan li deia. Tots van parlar amb tots. Quan la Léa va penjar, la Perrette va arrencar a plorar. La Léa i en Jonathan, atònits, no sabien què fer. No recordaven haver-la vist mai plorant.

A Siracusa tot anava bé! A part del Nofutur, que feia vaga de fam. La Perrette va recordar que havia deixat oberta la porta de la BDS. Va tornar al taller i va continuar llegint els dos munts de revistes. A cadascuna hi havia un article del sumari subratllat. Per exemple, al Número 29 de Communication on Pure and Applied Mathematics del 1976, un article de Goro Shimura, «The special values of the zeta function associated with cusp forms». Al Número 44 de Inventiones Mathematicae del 1978, un article de Barry C. Mazur, «Rational isogenies of prime degree».

Fullejant-ne un, va pescar aquestes línies que obrien l’article de Goro Shimura:

De sobte es va sentir terriblement cansada.

La Giulietta havia agafat el volant d’un cupè impressionant. En Max estava assegut al seu costat. La noia havia fet lliscar la capota. El TBVB, que els havia vist, els havia llançat una mala mirada.

Havien parat un llitet a l’habitació blava del senyor Ruche. En Max s’havia adormit immediatament, amb les galtes i el front rosats. Durant la passejada amb la Giulietta Mari li havia agafat massa el sol.

El senyor Ruche no tenia son. Necessitava digerir tot el que havia descobert en tan poc temps. L’existència de Don Ottavio, les relacions que havia tingut amb en Grosrouvre, els negocis misteriosos d’aquest últim, el paper del Nofutur, la seva increïble amnèsia, sense parlar de la història dels quadres robats penjats a la capella secreta. Estava grogui.

Que lluny que quedava la tranquil·la llibreria del carrer Ravignan! Parlem-ne. Dos dels TPCR s’acabaven de resoldre l’un darrere l’altre: la identitat del fidel company i la identificació de la banda que es volia apoderar de les demostracions. Era dur constatar que no havia tingut cap participació en la trobada de les solucions. Les respostes els havien estat servides amb safata. Excepte a la Perrette: ella havia sabut detectar la presència d’en Tavio en la història d’Alamut. L’encegament del senyor Ruche era l’única cosa que havia impedit tenir seriosament en compte la pista. Quant al fidel company, valia més riure. Durant set mesos havien tingut la resposta davant del nas. La setmana passada el senyor Ruche encara havia afirmat, peremptòriament, que només ho podrien saber fent el desplaçament a Manaus!

Immersos fins al coll en l’assumpte, no havien sabut veure, a diferència d’Arquimedes, l’aigua que desbordava, i encara menys trobar la raó del desbordament. Es podien empassar l’eureka. Com a descàrrec, s’ha de dir que la solució era tan inversemblant que no l’hauria trobat ningú. Ningú fora de Don Ottavio. I aquesta era la força que tenia: no es negava cap hipòtesi. Hípies d’Elis. En aquell cas havia estat rematadament més científic que nosaltres. Per nosaltres, el fidel company només podia ser humà. Pecat d’antropocentrisme. I sant Francesc d’Assís parlant amb els ocells! Si ell havia parlat amb els pardals, ¿per què en Grosrouvre no ho podia fer amb un lloro? Les paraules que el sant va confiar a les aus de la petita ciutat del nord d’Itàlia s’han mantingut secretes per sempre més. ¿Passaria el mateix amb les confidències que el matemàtic-traficant de Manaus havia fet a la seva Mamaguèna? ¿Ho sabrà demà, potser, el senyor Ruche?

Ara digues, un boss sicilià encapritxat amb un geòmetra antic! Que Arquimedes fos un personatge que provocava curiositat i admiració, d’acord; però en el cas de Don Ottavio es tractava d’una veritable passió que duia enganxada a la pell des de petit.

Tot d’una va recordar un fet al qual no havia donat importància en el seu moment. Durant les nombroses sessions de matemàtiques, mai no havia atacat realment Arquimedes. A tot estirar l’hi havia passat a frec un cop o dos. Tenint en compte la importància de la seva obra, aquest fet l’hauria hagut d’intrigar. Però ell no era matemàtic. En canvi era llibreter i el llibreter s’havia fixat en l’absència de les obres d’Arquimedes a la BDS. No n’hi havia cap llibre als prestatges dedicats a les matemàtiques gregues!

I amb raó! Eren allà, davant seu, endreçats a l’armariet de l’habitació blava. Pel que podia jutjar, la petita biblioteca estava dedicada totalment al matemàtic de Siracusa.

El primer llibre que el senyor Ruche va obrir, i per això el va obrir, era una joia. Un exemplar de La vida de Marcel, de Plutarc, il·luminat per Girolamo de Cremona, amb miniatures meravelloses. Més exactament, un exemplar de La vida dels homes il·lustres, on Plutarc explicava detalladament el famós combat de l’Euryale. El senyor Ruche va buscar la data d’impressió. MCDLXXVIII. Va fer un xiulet de sorpresa. Tenia al davant un dels primers llibres impresos! Setze anys abans que la Summa… de Luca Pacioli!

I després hi havia les obres dels historiadors i dels filòsofs de l’antiguitat que havien explicat episodis de la vida del siracusà: Titus Livi, Polibi, Ateneu, Ciceró. Després de totes aquestes lectures no era gens estrany que Don Ottavio estigués al corrent dels detalls més petits de la vida del seu heroi.

Als altres prestatges hi havia les obres d’Arquimedes mateix. Primera constatació, n’hi havia moltes. A diferència d’altres autors grecs, pràcticament se n’ha trobat tota l’obra.

El senyor Ruche les va examinar una bona estona.

El títol d’una obra el va intrigar, li va inspirar un pensament que el va fer somriure: aquell savi de Siracusa que es passava el dia enfonsant galeres, calant foc a les naus, esclafant-les sota pilons de pedres, alçant-les amb una mà de ferro per deixar-les caure de més amunt; en resum, que es passava el dia enfonsant vaixells, ¿de què es preocupava? Dels cossos flotants era el títol de l’obra on Arquimedes estudiava les condicions de flotabilitat dels sòlids! «Admetem com a principi que el líquid té una naturalesa tal que, com que les seves parts estan disposades de manera igual i contigua, la que està menys comprimida es veu apartada del seu lloc per la que està més comprimida que ella», escrivia Arquimedes, i, més enllà, va trobar el que Don Ottavio li havia dit aquella tarda, sobre la forma de l’aigua. «La superfície de qualsevol líquid en estat de repòs pren la forma d’una esfera que té per centre el de la Terra».

Un soroll. El cap de Don Ottavio va aparèixer al pas de la porta:

—¿No dorms? He vist llum…

—… i has entrat. Com a les pel·lícules dels anys quaranta. Doncs entra! —va saltar el senyor Ruche.

—Xxt! —va fer Don Ottavio en to de retret, assenyalant en Max adormit.

«Quina barra!», va pensar el senyor Ruche. «El segresta, el fica en un avió que se l’enduu a dos mil quilòmetres de casa seva, i em retreu que parlo fort perquè el puc despertar!».

—És sord, ja pots parlar més alt —el va informar el senyor Ruche.

—Miraves els llibres. Esplèndids, ¿oi?

Amb gran sorpresa del senyor Ruche, va recitar-ne els títols de memòria, segurament com el petit Tavio recitava les cançonetes: La quadratura de la paràbola. De l’esfera i el cilindre. De les línies espirals. Dels esferoides i els conoides. La mesura del cercle. Dels cossos flotants. El Mètode. L’Arenari.

Es va posar les ulleres i va agafar un llibre de la biblioteca.

—Ah, l’Arenari i, el comptador de sorra!

Es va posar a recitar:

—«Hi ha qui opina, rei Geló, que el nombre de grans de sorra és infinitament gran, i amb això pensa, no tan sols en la sorra dels voltants de Siracusa, sinó també en la que reposa a tots els països habitats i deshabitats».

Don Ottavio va clavar una mirada en el senyor Ruche que deia alguna cosa com ara: «Jo porto ulleres, però tinc memòria. ¿Pots dir el mateix, tu?».

Després es va inflamar i assenyalant el llibre va dir:

—Ara Arquimedes es desferma! Amb la cosa més petita del món, un gra de sorra, prendrà la mesura de la cosa més gran: l’Univers! Sempre igual. ¿Saps quants grans de sorra hi ha? Un nombre de seixanta-quatre xifres! Va ser un vespre, a Manaus, feia una calor espantosa, érem a la terrassa, l’Elgar em va explicar com ho havia fet Arquimedes. Va durar hores, tenia un talent especial per explicar històries, històries de matemàtiques, en deia ell. Com més gros era el nombre, més bevíem. Al final anàvem una mica pets. Em va dir que Arquimedes havia aconseguit crear un sistema que permetia anar fins a nombres de… —va col·locar-se bé les ulleres i va fullejar el llibre—… vuitanta mil bilions de xifres de llarg! Una fortuna! Hi vaig somiar i tot. Una miríada de miríades d’unitats de miríada d’ordre miriàdic de la miríada del període miriàdic! Fixa’t —va exclamar satisfet—, m’ha tornat a venir de cop! I aquells romans miserables amb els seus nombres ridículs. A l’Elgar no li agradaven gens. En això estàvem d’acord. Em va explicar que no havien tingut cap gran matemàtic en gairebé mil anys! L’indignava. No pots ni imaginar-te el plaer que em va fer saber que eren uns inútils en matemàtiques. Vaig tornar a pensar en el meu mestre. Va ser aquell mateix vespre que em va dir que quan éreu estudiants, tu eres partidari de Tales i ell de Pitàgores. Recordo que us oposàveu en tot; era divertit i tot, sempre anàveu junts i no estàveu mai d’acord. Com una vella parella. Recordo les sortides que fèieu sobre Danton-Robespierre i sobre Verlaine-Rimbaud. Jo, secretament, era partidari d’Arquimedes. Fa una estona, abans de venir, pensava que si haguéssim jugat Tales, Pitàgores i Arquimedes, hauríem guanyat la rifa. Quin trio! El joc no és my glass of whisky, que diuen els anglesos.

De cop es va aturar, commogut, assenyalant els llibres:

—És tot el que em queda de l’Elgar. Me’ls va regalar fa anys. Tots provenen de la seva biblioteca. No te n’he parlat, em sembla.

Era un moment perillós, no era qüestió de ficar la pota, es va dir el senyor Ruche.

—Sens dubte era una de les més boniques del món, únicament d’obres de matemàtiques, extraordinàriament rares, com aquesta —va dir assenyalant el llibre de Plutarc—. La va formar ell mateix, llibre per llibre. Va trigar anys a reunir-la. Li va costar una fortuna; tot el que guanyava hi anava a parar. Sempre que vaig poder el vaig ajudar, bé afegint-hi algun cèntim que faltava, bé forçant amablement la mà dels propietaris reticents; però tot amb la cortesia més gran i sense estafar-ne cap. Jo no hi entenc gens, en llibres, però tu ets llibreter, és clar. Ah, t’hauria fet ballar el cap. El més divertit era que una biblioteca tan sorprenent es trobava en una casa al mig de la selva. A mi em semblava una situació, com t’ho diria, irònica. Aquells llibres plens de càlculs i de teoremes entre les hevees! L’Elgar clavat! Oh, havia pres moltes precaucions. No l’havia pas posat de qualsevol manera; l’havia muntat en una sala fresca i força seca. Perquè la humitat, allà, ho mata tot. Havia encarregat aparells per controlar la humitat i altres coses per l’estil, saps què vull dir, com els electroencefalogrames dels hospitals, amb una ploma que traça línies en un paper. Un dia el sistema es va avariar, jo hi era. No l’havia vist mai com aquell dia, estava destrossat. Se l’estimava, la biblioteca! A mi, els llibres, no són…

—My glass of whisky —va avançar el senyor Ruche, irònic.

—I tot plegat perquè acabessin cremats!

El senyor Ruche havia de reaccionar:

—¿Cremats? —va exclamar asprament.

—En l’incendi de casa seva. Es va cremar tot. Ell també!

El senyor Ruche va sentir que li pujava la ràbia. Havia d’anar molt amb compte per no trair-se. Res del que digués podia fer sospitar que sabia moltes coses de l’episodi. Encara tenia al cap les paraules de la carta. No podia tirar pel dret:

—Ara m’ha vingut al cap una història que va passar no gaire lluny d’aquí, a Crotona, dos o tres segles abans del teu Arquimedes —va dir el senyor Ruche—. Potser en Grosrouvre te la va explicar, anava de pitagòrics. A Crotona hi vivia un home ric i poderós que es deia Ciló. Admirava els pitagòrics i volia de totes totes que l’admetessin entre ells. Els pitagòrics diguem que el trobaven poc clar. El van engegar. Aquest rebuig va provocar la còlera de Ciló; no estava acostumat que li neguessin el que desitjava. Un vespre, els membres de l’escola estaven reunits al seu local; Ciló i els seus partidaris es van acostar i van calar foc a la casa. Tots els pitagòrics van morir. Només se’n va escapar un.

Don Ottavio es va aixecar, pàl·lid. Es va quedar un moment sense di res, masegant el pom del bastó amb la mà.

—¿Qui és l’home ric i poderós? ¿Vols dir, Pierre Ruche, que vaig fer calar foc a la casa de l’Elgar? ¿Dius que el vaig assassinar?

El senyor Ruche es va espantar. El furor de Don Ottavio era terrorífic:

—Em fas una violència inaudita. Assassinar un amic…

—… que et va negar el que volies. I que segurament és l’únic que ho ha fet mai…

—Sí, l’Elgar em va negar el que jo desitjava. És l’únic que ho ha fet mai. Sí, em va fer enrabiar. Però m’havia de donar una resposta definitiva aquell vespre. Per això havíem quedat a casa seva a entrada de fosc. Li havia proposat una quantitat enorme. Ningú no sabia què em pensava respondre.

El senyor Ruche es va mossegar els llavis per no explotar. Tot això ja ho sabia: Tomaran quan s’hagi fet fosc. Em pots creure, no els donaré les demostracions! Les cremaré així que hagi acabat aquesta carta…

—Els meus homes van arribar primer. La casa cremava. Jo vaig arribar just després. Era terrible, una gran casa de fusta; era impossible parar l’incendi, impossible ajudar l’Elgar. Estava fet pols. Vam marxar bastant de pressa. Valia més que quan la policia arribés no ens hi trobés.

Don Ottavio es va inclinar per mirar el senyor Ruche als ulls:

—Vull que em creguis, Pierre Ruche. Ets l’única persona que tinc ganes de convèncer. ¿Em sents? Per això et vaig fer venir quan vaig saber que eres viu.

—No calia que segrestessis el meu nét. Només hauria calgut que em convidessis. ¿Realment et penses que no sabies quina era la resposta de l’Elgar?

Don Ottavio va acotar el cap:

—Mentre les coses no s’han dit…

L’obra de Plutarc s’havia quedat oberta sobre el vetllador on l’havia deixat Don Ottavio. Les miniatures de Girolamo de Cremona que decoraven la pàgina ballaven una fantasmagoria de colors subtils. Mentre les mirava, Don Ottavio es parlava a ell mateix:

—Una mica hauria estat com si hagués compartit amb Arqui-medes i prou un dels seus teoremes secrets.

Després va alçar el cap bruscament i la crinera platejada va brillar amb la claror del llum.

—Vull que m’escoltis, Pierre Ruche. Independentment dels lligams d’amistat que tenia amb l’Elgar, no tenia cap interès —i va repetir la paraula— perquè es morís. Per a mi aquella mort va ser una catàstrofe. Mort, les demostracions van desaparèixer amb ell.

—Imagina que li haguessis pogut extorquir les demostracions per la força —va suggerir el senyor Ruche, que es negava a deixar-se afectar per les revelacions de Don Ottavio—, a continuació l’haguessis hagut de matar. Perquè les hauria pogut divulgar en qualsevol moment, com el pèrit d’aquest matí.

—Això no ho hauria fet mai, t’ho puc jurar. Hauria preferit mil vegades que les posseíssim tots dos, abans que no fer-les públiques. I això era exactament el que desitjava jo. No les hi volia pas prendre, només posseir-les amb ell. Tots dos i prou. Aspirava a aquesta complicitat.

Després d’un moment de rememoració del desig perdut, va tornar a trobar la sang freda:

—El cas és que ja és mort i que no tinc les demostracions. I això és una prova. No una suposició.

L’últim argument va fer trontollar el senyor Ruche. Efectivament, en Grosrouvre no hauria fet mai públiques les demostracions. Ni tan sols per castigar Don Ottavio.

—El cas és que aquest incendi, ho has dit tu mateix, va passar just abans de la cita, just abans que respongués al teu ultimàtum, se n’ha de dir. I va ser aquest incendi que li va provocar la mort. No ho pots negar. Tant si es va suïcidar per fugir de tu com si va ser accidental: que hagués volgut cremar els papers perquè no els poguessis agafar. El cas és que ets el responsable d’aquesta mort. No vas respectar els seus desitjós, perquè els teus passen per davant dels dels altres. No vas respectar el que ell volia. No el vas saber estimar.

Don Ottavio es va asseure. L’última frase de Pierre Ruche li havia fet mal.

El senyor Ruche encara tenia una cosa a dir. Va parlar per una espècie d’honestedat i de fidelitat a la seva joventut. Estava cansat, era tard, tot plegat era massa. I a més, aquella història de Don Ottavio només intervenia en la seva vida de rebot. Un rebot que l’havia colpit amb una violència terrible. En Max encara estava retingut en aquell magnífic castell del segle XVIII sobre Siracusa!

—Encara t’he de dir una altra cosa. A propòsit del que m’has explicat aquesta tarda sobre el teu mestre i Arquimedes. Però que també té relació amb el que parlàvem. Entenc moltes coses de tu, de vegades m’has emocionat. Em sembla que no n’havies parlat mai amb ningú. Entenc la teva revolta, l’orgull retrobat gràcies a aquest mestre i gràcies a… Arquimedes. Però el camí que has triat per venjar-te, els mitjans que has adoptat no han canviat res del món, Tavio.

—¿Saps d’accions, de gent, que hagin canviant el món?

—El que vull dir és que aquesta venjança no ha millorat el món; encara l’ha fet una mica més podrit. Continua havent-hi la mateixa quantitat de petits Tavios pels carrers de Siracusa i pels camps de la teva illa trinacriana. I si bé els aristòcrates romans de la teva joventut han abaixat una mica el cap, els caps de la màfia s’han convertit en els nous tirans de Palerm, de Catània o de Corleone. Els teus calés circulen com verí. Es veritat, t’has convertit en Don Ottavio, et saluden, vius a dalt de tot, al castell del comte! La gent tremola davant teu. I els nens, així que tenen l’edat del meu, s’empalmen una agulla. I l’heroïna els circula per les venes com el sèrum d’un gota a gota que els mata.

—Et prohibeixo que diguis això! No he tocat mai les drogues. Mai! Jo també tinc límits, Pierre Ruche, simplement els he situat una mica més lluny que tu els teus.

—El cas és que en la gran comptabilitat la teva acció només ha augmentat el dèficit, encara que tu personalment te n’hagis sortit. Mira, per satisfer el teu desig no has dubtat a segrestar el meu nét. Una criatura!

—Et deixes el lloro! —va dir cínicament.

—Una criatura i a més un lloro. I una altra cosa, sobre l’axioma d’Arquimedes, aquest que et va donar tanta força. Acabo de llegir en un d’aquests llibres, just abans que vinguessis, espera, ho he escrit en un retall de paper. Ostres, ¿ara on és? Ah, aquí: «Tot segment, per gran que sigui, pot, si el dividim en dos successivament, convertir-se en més petit que qualsevol altre segment per petit que sigui».

La cara de Don Ottavio estava marcada per l’esforç de comprensió. Però els ulls li brillaven amb l’esclat que el senyor Ruche li havia vist cada cop que es tractava d’Arquimedes.

—I això vol dir que se’t pot convertir en menys que res. Es el revers de la medalla d’Arquimedes —va declarar el senyor Ruche amb veu freda.

Quan Don Ottavio va ser fora, el senyor Ruche es va acostar al llit d’en Max. El noi dormia com un soc. Si la Perrette hagués adoptat en Max més aviat, potser li haurien pogut corregir la sordesa o almenys millorar-la. Era el primer cop que dormia a la mateixa habitació que algun dels fills de la Perrette. ¿Quants anys feia que no havia tingut ningú a l’habitació? Era el preu de ser solter; no vetlles pròpiament el son de ningú. Sentir la respiració lenta i regular d’en Max el torbava… estimava de veritat aquella criatura. Avui havia guanyat una cosa que no tenia cap preu. Aquell matí, al parc, havia dit: «és com el meu nét» i feia una estona acabava de dir: «el meu nét»!

El senyor Ruche es va desplaçar fins al balcó. Quina meravella el Sud! La temperatura justa i els perfums barrejats procedents del parc. La lluna, més gran que la vigília, il·luminava una mica més el mar on havien tingut lloc les terribles batalles que Don Ottavio li havia narrat. Uns llums que ballaven pel gran parc li van cridar l’atenció. Eren les torxes potents dels guardes que feien la ronda, acompanyats pels gossassos que havien acollit la camioneta el dia de l’arribada.

Aquells llums el van fer sortir brutalment dels seus somnis. Estava somiant en combats de feia dos mil anys i havia oblidat que era presoner en un castell luxós i massa ben vigilat. De fet era més subtil, no era presoner, però no podia marxar. Això li va recordar el que en aquesta mateixa ciutat li havia passat a Plató, un segle abans d’Arquimedes. Dionís el Jove, el fill del de la fortalesa, s’havia apassionat per la filosofia i va demanar a Plató que li’n vingués a parlar. Plató es va desplaçar. Però per raons polítiques fosques Dionís el va retenir a Siracusa i li va prohibir tornar a Atenes. Arquites, que governava la ciutat de Tàrent, no gaire lluny, i que era amic de Plató, va enviar una galera a Siracusa per endur-se’l.

Dionís no va gosar oposar-s’hi i Plató va poder tornar a Atenes.

Sense que es volgués comparar amb Plató, la seva situació i la de l’atenès eren singularment semblants. A dos mil quatre-cents anys de distància, dos filòsofs es trobaven retinguts contra la seva voluntat a Siracusa! Lògicament, a continuació es va preguntar qui seria l’Arquites que els alliberaria a tots tres, en Max, ell i el Nofutur.

El senyor Ruche sabia que el seu periple matemàtic s’acabava aquí. L’havia començat amb un grec de la mar Egea, l’acabava amb un grec de la mar Jònica. Tales havia necessitat una piràmide; Eratóstenes, un pou, i Arquimedes, una banyera, miralls ardents, mans de metall, etc. La piràmide de l’un, igual que el pou de l’altre o els dispositius del tercer no són necessaris per a l’establiment de la veritat científica, ni tampoc milloren el rigor de les demostracions. Hi són per colpir la imaginació i permetre respondre a la pregunta: ¿en què ens afecta aquesta veritat?

A les veritats de la ciència els calen històries boniques perquè els homes s’hi fixin. El mite, en aquest cas, no vol competir amb la realitat, sinó que la vol lligar a allò que els homes aprecien més i que els fa somiar.

El senyor Ruche va sentir una esgarrifança. Començava a fer fresca. En deixar el balcó va sentir un cant profund i bell provinent del parc. El TBVA cantava per a la japonesa.

El sol ja era força amunt. El jardiner-carceller va obrir el gran cadenat i en Max va entrar al volador. El Nofutur estava arraulit a dalt de tot, gairebé als núvols, just a sota del gran sostre de palla. En Max el va cridar amb suavitat. El Nofutur va sortir de la letargia, es va espolsar i, passant davant dels altres ocells captius sempre amb el mateix menyspreu, es va anar a posar a l’espatlla d’en Max.

El senyor Ruche, que mirava l’escena des de lluny, va recordar la frase de Plató, «un ocellaire capturant ocells de colors brillants en un gabial», així definia els matemàtics!

En Max i el Nofutur van sortir del volador amb el cap alt. El sol va enlluernar el Nofutur.

Així que van ser fora va abandonar la vaga de fam i es va llançar sobre el grapat de llavors que omplia la mà d’en Max.

Va arribar el gran dia. Don Ottavio havia posat totes les probabilitats al seu costat. Havia parlat amb en Max i estava convençut de la voluntat del noi de col·laborar. A en Max l’única cosa que li interessava era que li alliberessin el lloro.

Es van dirigir cap a una dependència del castell. En travessar el gran hall, es van aturar davant d’una porta encoixinada. Don Ottavio la va obrir. Quan el senyor Ruche va voler penetrar-hi darrere del Nofutur, d’en Max i de Don Ottavio, aquest li va barrar el pas:

—Com menys serem a sentir aquestes demostracions, més bé anirà per a tothom.

El senyor Ruche ho va haver d’admetre.

Un estudi d’enregistrament últim model; una consola imponent, amb pilons de manetes i llumets, una sèrie de magnetòfons, un aparell de projecció; les parets entapissades amb roba, el terra recobert de moqueta.

Al mig de la peça penjava un micro. Davant del micro, una perxa amb una menjadora tres estrelles. Don Ottavio feia les coses bé. Hi havia una butaca de cara al micro. En Max va instal·lar el Nofutur a la perxa i després es va asseure a la butaca. Don Ottavio es va asseure al comandament de la consola. No hi havia cap tècnic. Don Ottavio havia decidit no adreçar-se directament al lloro. Tot havia de passar per en Max, a qui Don Ottavio havia donat una llibreteta on havia escrit tot el que li havia de preguntar al lloro.

Només hi havia paraules simples. Però paraules triades per la càrrega emotiva que se n’esperava. Seguint els consells dels especialistes que havien auscultat el Nofutur, havien d’obrir com si fossin claus les portes de la memòria tancades brutalment pel xoc. Havien de ser paraules d’abans del traumatisme, paraules del món oblidat. Havien de fer el paper d’hams, si el Nofutur en picava encara que només fos un, ja podien començar a estirar el fil dels records.

Don Ottavio va pitjar un botó. Un llumet vermell es va encendre sobre la porta de l’estudi. El senyor Ruche va saber que la sessió començava. Dins seu desitjava que el Nofutur recuperés la memòria. Aleshores acabarien amb tota aquesta història. Certament era un premi per als malparits, però el carrer Ravignan no tenia la talla per lluitar contra el castell de Siracusa.

Alhora, no s’ho podia amagar, sabia molt bé que si el Nofutur parlava Don Ottavio no el deixaria marxar mai. Fora que simplement el fes desaparèixer. Aquesta idea va revoltar el senyor Ruche, que es va posar a desitjar igual de fort tot el contrari del que desitjava un moment abans. Tant de bo el Nofutur no recuperi la memòria. L’amnèsia el protegia, li conservava la vida, encara que el privés de llibertat. La quadratura del cercle. La situació estava bloquejada per totes bandes.

Don Ottavio va fer un senyal i en Max va començar la lectura de les paraules de la llista establerta. Va llegir la primera, va esperar la reacció del Nofutur, la va repetir en tons diferents, hi va barrejar paraules afectuoses. El Nofutur no va reaccionar. Després va passar a la paraula següent, vigilant les reaccions. No va reaccionar més que amb la primera. En canvi, cada vegada que el Max li parlava directament, el Nofutur responia com ho havia fet sempre. Després de cada paraula nova, en Max l’animava, li demanava que recordés.

Amb el casc a les orelles, Don Ottavio seguia el desenvolupament de l’interrogatori. Cada vegada que una paraula «fracassava», li costava amagar la decepció que sentia. Els especialistes de malalties de la memòria havien declarat que calia ser pacient, que mai se sabia exactament com ressorgien els records. Aquesta impotència feia enrabiar Don Ottavio. Aquí no hi havia mirall sobre el qual només calia aplicar les mans perquè la paret s’obrís. El lloc on estaven tancades les demostracions era molt més inaccessible que la capella on hi havia les obres mestres robades.

«Elgar», «Manaus»… Va dir tota la llista. Aleshores en Max va arribar a l’última paraula de la llista. La va llegir per a ell mateix. Era la paraula sobre la qual Don Ottavio comptava més. En Max va mirar Don Ottavio amb aire interrogador. Don Ottavio li va confirmar la paraula amb un senyal del cap i en Max va pronunciar: «Mamaguèna». En Max no va intentar entendre-la. Don Ottavio va retenir la respiració i va vigilar.

El Nofutur va mirar en Max, la paraula li va relliscar.

En Max va repetir la paraula unes quantes vegades. El Nofutur no recordava haver-se dit mai Mamaguèna! Era com si hagués nascut feia nou mesos al magatzem dels encants de Clignancourt. Els cinquanta anys que havia viscut a Manaus estaven esborrats com en un disquet fet malbé. L’amnèsia era realment profunda. Sens dubte irreversible. Don Ottavio estava blanc.

El llum es va apagar. A la pantalla va aparèixer una gran casa de fusta al mig de la selva. Davant de la casa, un home es dirigia a la càmera. Gran, amb cabells negres, aproximadament de setanta anys, vestit amb pantalons amples i jaqueta blanca com la dels mexicans. A través de la camisa generosament oberta es veia un pit potent. En Grosrouvre davant de la casa de Manaus. La pel·lícula era muda. El Nofutur no va parpellejar.

El llum es va tornar a encendre.

Don Ottavio, amb aire sinistre, es va treure el casc. El Nofutur va beure un bon glop d’aigua i es va empassar dos grapats de llavors. En Max no sabia si havia d’estar content. O trist.

Al passadís, el llum es va apagar.

—No pots marxar sense haver vist el mar!

Don Ottavio va embarcar el senyor Ruche a la limusina.

—¿Tornem a París? —va preguntar ell.

—Ja no hi teniu res més a fer, aquí. L’experiència d’aquest matí ha estat concloent. El lloro aquí no trobarà la memòria. Insistir és inútil.

El senyor Ruche va deixar anar un sospir d’alleujament i es va arrepapar al seient de cuir al qual començava realment a acostumar-se.

La limusina va passar pel costat d’un riuet vorejat de llimoners i d’eucaliptus. Aquest lloc era més fresc que els altres.

—Mira bé aquestes tiges que hi ha a l’aigua. ¿Joncs vulgars? Ni parlar-ne. Papirs!

—Atura’t! En vull agafar un.

—Està prohibit!

—Aquesta sí que és bona! Segrestes una criatura i m’impedeixes que agafi una tija de papir perquè la llei ho prohibeix. Una relació amb la llei de geometria variable —va dir rient.

—És l’únic lloc d’Europa on encara creixen en estat salvatge —es va justificar Don Ottavio—. A Egipte ja no n’hi ha ni un. Han resistit menys bé que les piràmides. Aquí tampoc no duraran gaire. L’aigua és massa bruta i les arrels queden pràcticament al descobert. La planta ha d’estar submergida a l’aigua, és el seu element.

I totes les obres d’Arquimedes van ser escrites sobre papir! Però no se n’ha trobat cap, només còpies sobre paper o sobre pergamí.

La limusina va anar cap a la costa nord de Siracusa. La carretera corria paral·lela al mar durant quilòmetres. No hi havia grans platges flonges, sinó dotzenes de caletes tòniques, amb roques que baixaven directament a l’aigua. Exactament el que li agradava al senyor Ruche. Feia vint anys que no havia vist el mar de tan a prop. L’última vegada s’hi havia banyat, fins i tot s’hi havia capbussat. Ara aniria al fons com una pedra.

La veu de Don Ottavio el va fer sortir dels pensaments:

—T’he de fer una proposta. Marxarem tots a Manaus. Tu, el nen, el lloro i jo.

El senyor Ruche va fer un bot:

—Ets boig. Ni parlar-ne. Jo vull que em deixin en pau; ja no tinc edat per al turisme per a la tercera edat, em sents. ¿I la Perrette? Es tornarà boja d’angúnia. Avisarà la policia, n’estic segur; fins ara ha aguantat, però…

La cara de Don Ottavio es va enrigidir i amb veu glacial va dir:

—Li interessa no fer-ho. Fins ara tot ha anat molt bé…

—Ah, és el que trobes!

—Digues-li que no faci el burro. Aviat estarem.

—¿Per què hem d’anar allà baix? —va tornar el senyor Ruche, que havia entès que en realitat Don Ottavio ja ho tenia decidit i feia com si el deixés triar, comptant amb la seva intel·ligència per entendre que valia més acceptar de bon grat.

»Ja ho has vist, està completament tancat, aquest lloro. No en trauràs res.

—Els especialistes ho han assegurat. Se l’ha de banyar en el seu medi, en els llocs on vivia abans de perdre la memòria.

—Però la casa s’ha cremat, no en queda res.

—Escolta, ha viscut cinquanta anys als afores de Manaus, al costat de la selva, a dos dits del riu. Encara que la casa s’hagi cremat, allò s’assembla més al lloc on va viure que aquest castell de Siracusa o que la teva llibreria de París, no! Et dono la meva paraula que si el lloro no parla allà us deixaré marxar a tots tres. I he dit tots tres, el lloro també, i no tornaràs a sentir parlar de mi.

—¿I si em nego a anar-hi?

—Em quedo el lloro. I si em quedo el lloro, en Max no el voldrà deixar.

—Ets realment repugnant.

Com que ja no sabia què més dir, el senyor Ruche va llançar:

—No tens dret a quedar-te el lloro.

—Ah sí, ¿que és teu? ¿On són els certificats? ¿A qui el vas comprar? No tens cap títol que provi res de res sobre aquest lloro, pobre Pierre Ruche.

L’havia enxampat, hauria cridat de ràbia. Don Ottavio ho tenia tot previst.

—En canvi jo —va prosseguir Don Ottavio— estic completament en regla. Tinc tots els certificats que em calen.

Va aparcar la limusina a la vora de la carretera. Va retirar de la guantera una cartera de cuir, en va treure uns quants papers que feien pinta d’oficials i que duien molts tampons. Quan els anava a endreçar, el senyor Ruche li va aturar la mà. Va examinar-los. Pel que podia jutjar, eren papers oficials emesos pels serveis d’higiene i l’oficina de la duana de Palerm. El senyor Ruche estava atrapat.

—Ja t’ho pots imaginar, la gent com nosaltres sempre està en regla.

Va tornar a engegar.

El senyor Ruche es va dir que no podia triar, calia acceptar el viatge a Manaus. O tot o res.

—Mira!

Don Ottavio, calmat, va indicar una roca de forma estranya a uns quants metres de la riba. Estava buida del mig i semblava reposar sobre dos pilars enormes.

—La roca dels Dos Germans!

Al cap d’un moment:

—El noi s’ha portat realment bé abans. T’estima, es nota. Et respecta i et té afecte. Tens sort.

El senyor Ruche no es va poder estar de retorquir:

—Això no es compra. Com les pintures o fins i tot com les demostracions matemàtiques. Això es guanya!

Don Ottavio va acusar el cop.

—He decidit assegurar-li el futur. Li llegaré alguna cosa.

—¿Ho has decidit? ¿I qui ets tu per decidir per nosaltres?

—Per vosaltres no. Per ell.

—No necessitem cèntims.

—No em pots impedir que li llegui alguna cosa.

—Tu no ens pots obligar a acceptar els teus diners.

Don Ottavio va estar a punt de dir-li: «De totes maneres no hi tens res a dir, no ets de la família». Però va callar. I després:

—Ningú no pot decidir abans de ser major d’edat. Aleshores decidirà. Potser en aquell moment, jo què sé, els progressos de la medicina van tan de pressa… de totes maneres costarà car. Amb quin dret et permets prendre-li aquesta possibilitat avui!

A l’única taula del bar, l’Albert estava assegut davant d’un got de vi blanc de Marsala. No era pas el primer. El TBVA es va dirigir cap la taula i es va asseure. L’Albert només va alçar el cap. En un francès tenyit d’accent sicilià, el TBVA va preguntar:

—¿Puc saber la marca dels cigarrets que fuma?

—¿A vostè què li importa?

L’Albert feia la mirada amenaçadora i una mica borrosa de les persones col·locades que un destorba. L’estatura impressionant de l’interlocutor li va fer empassar qualsevol temptació de violència.

—No és assumpte seu.

—Aldo, posa un altre marsala al senyor…

Va interrogar l’Albert amb la mirada:

—¿Senyor?

—Senyor Albert —va respondre l’Albert amb una mala mirada.

—¿Es seu aquest magnífic 404 de fora? Estic enamorat d’aquest cotxe. Ja quasi no se’n veuen. Déu sap que aquí a Itàlia tenim bons cotxes, però mai no se n’ha fet cap de tan encertat com aquest.

L’Albert es va començar a destensar.

—Fa de taxi, si en deu haver fet de quilòmetres! —va continuar l’altre.

—Això sí. Es un cotxe fidel —va dir l’Albert.

Va escopir la burilla al cendrer, va agafar el paquet de cigarrets, el va obrir i el va oferir al seu interlocutor, que va refusar.

—No fumo.

—No fuma! ¿Doncs per què volia saber quina marca tenia?

—Molt senzill, tenia una foto on surt amb una burilla als llavis i no sabia de quina marca era. Ara ja ho sé. Gitanes blaus!

I es va aixecar.

L’Albert li va clavar la mà al braç per impedir-li marxar. L’altre el va mirar com si fos un insecte posat sobre la màniga. Se’n va desfer delicadament.

—Ah, no. Ara no es pot aturar —va insistir igualment l’Albert, amb un cert valor—. ¿Quina foto?

—Aquesta!

El TBVA es va treure de la butxaca la foto de la piràmide del Louvre publicada al diari japonès.

L’Albert s’hi va tirar a sobre.

—¿Com l’ha obtingut? No l’havia vist mai. Però…

Va fer un esforç.

—Recordo quin dia era.

El TBVA es va vinclar en dos i en to de secret va xiuxiuejar a l’Albert a cau d’orella:

—Gràcies a la seva burilla vaig poder remuntar la pista del lloro i fins al nano.

L’Albert es va posar dret com un coet:

—¿Què vol dir, què vol dir la meva burilla?

—Un matí, a l’aeroport de Roissy, un passatger procedent de Tokyo… es va negar a carregar-lo… era jo, i el xofer amb la burilla al volant del 404 era vostè. La mateixa burilla que a la foto!

—Merda, merda i merda!

L’Albert es va ensorrar a la cadira.

—Aldo, un altre marsala per al senyor —va dir el TBVA.

L’Albert se’l va beure d’un trago, ofegat de vergonya. Era el responsable de tots aquells raptes i segrestos. Per culpa d’aquella punyetera burilla. Instantàniament —no sense haver aspirat una última pipada— va prendre una decisió terrible. Va decidir plegar de fumar!

—Miri, ara arriba el seu amic —va anunciar el TBVA.

La limusina es va immobilitzar davant la porta del bar. L’Albert es va aixecar i es va precipitar cap al senyor Ruche, que el va veure des de la finestreta del cotxe.

Sense deixar-li temps de dir ni piu, el senyor Ruche va declarar:

—Tot va bé, Albert. Ara anem uns quants dies de vacances a Manaus. Tu torna a París. Digues a la Perrette que de veritat no cal que pateixi. Et creurà més fàcilment que a mi. De totes maneres li telefonaré.

—¿I el noi?

—Està bé. I tu no corris. Vigila, condueixen com bojos, aquí. Parlant de tot, tu que tenies tantes ganes de veure Siracusa, has tingut temps de sobres.

L’Albert no li va dir que, des que havia arribat, no havia sortit d’aquell maleït bar. S’havia quedat assegut a la mateixa taula, bevent marsales, corcant-se per dins i esperant notícies. No li va dir, com l’actor d’Hiroshima mon amour: «No he vist res de Siracusa».

En posar-se al volant del 404, l’Albert va llegir el nom de la plaça on havia passat tres dies i tres nits: Piazza Arquímedes.

Quan els bessons van saber que el senyor Ruche, en Max i el Nofutur volaven cap a l’Amazònia, van entendre que el seu viatge a Manaus se n’havia anat a l’aigua definitivament. Prou riu! Prou selva!