1. Nofutur

Com cada dissabte, en Max havia anat a fer una volta pels encants de Clignancourt; hi havia anat a peu, pel nord del turó de Montmartre. Després d’haver remenat a la botiga on la Léa havia canviat les Nike tacades que la Perrette li havia regalat la setmana anterior, va entrar al gran magatzem d’estocs colonials i es va posar a furgar un munt d’objectes heterogenis, i aleshores, al fons de tot del local, va veure dos individus ben vestits molt excitats. Es va pensar que es barallaven. No era assumpte seu. Però aleshores va veure el lloro; aquells dos individus intentaven capturar-lo.

Això ja li interessava més.

El lloro es defensava a cops de bec. L’individu més baixet li va agafar la punta d’una ala. Ràpid com un llamp, el lloro es va girar i li va mossegar el dit fins a fer-li sang. En Max va veure que l’home baixet obria la boca en un crit de dolor. L’altre home, l’alt, furiós, va clavar un cop de puny terrible al cap del lloro. En Max s’hi va acostar, li va semblar que sentia cridar el lloro grogui: «A l’assas… A l’assas…». Un dels homes va treure un morrió. Posar un morrió a un lloro! En Max s’hi va llançar.

En aquell mateix moment, al carrer Ravignan, la Perrette, aguantant-se la respiració de tan forta que era la pudor d’oli vell de motor, va entrar a l’habitació-garatge. Va apartar les cortines del llit de baldaquí i va allargar una carta al senyor Ruche. Un segell gran com un cove alegrava el sobre. Un segell del Brasil! La Perrette es va fixar que la carta havia estat tirada ja feia unes quantes setmanes. El mata-segells indicava que procedia de Manaus. El senyor Ruche no coneixia ningú al Brasil, i encara menys a Manaus.

La carta era realment per a ell. Però hi faltava el número del carrer i l’adreça estava escrita d’una manera ben curiosa: «1001» en comptes de «Mil i un».

La provocació de l’última frase era evident. L’Elgar Grosrouvre no havia canviat. El senyor Ruche es va prometre que aquesta vegada contradiria els plans tortuosos del seu amic. Si rebia aquells llibres, els pensava llegir i vendre.

Això era exactament el que havia previst en Grosrouvre! Sabia que el senyor Ruche només tenia una manera de dur a terme aquest doble projecte: primer llegir les obres, i únicament a continuació vendre-les. I sabia que, si les llegia, mai no les podria vendre.

¿I l’Amazònia? ¿Què havia anat a fer tan lluny? ¿I per què la ciutat de Manaus? Perdut en tots aquests pensaments, el senyor Ruche no es va adonar de les dues notes afegides a baix de la segona plana.

El carrer Ravignan fa pendent. És un carrer ample i curt. En un cap hi té la plaça Émile Goudeau, amb una font i dos bancs, i el Bateau-Lavoir, l’antic taller dels pintors de Montmartre. Una plaça en pendent! A l’altre cap, la confluència dels carrers Abbesses i Orchampt.

Clavat a mig pendent, els Mil i un Fulls, la llibreria del senyor Ruche.

En comparació amb l’exigüitat de les botigues del barri, se la pot considerar una botiga espaiosa. En Pierre Ruche la va voler així.

Els llibres comprimits en estanteries esquifides era una de les coses que l’exasperava més. I al contrari, no suportava veure’ls es-tenallats en un prestatge. Són com les persones, solia dir, aïllats no s’aguanten, apilonats no se suporten. Ni el metro a les sis, ni la plaça de la Concòrdia un migdia del mes d’agost.

Deixar respirar els llibres era un dels principis que havia inculcat a la Perrette Liard, la dona jove i lleugera que treballava amb ell. La Perrette n’havia tret partit, sobretot des que la llibreria estava totalment a càrrec seu, des del terrible accident del senyor Ruche. Des de ben d’hora al matí, fins a tard al vespre, es mantenia a primera línia de front: clients, distribuïdors, encàrrecs, vendes, ordre, comptabilitat, retorns. Ho feia tot i ho feia bé.

En Max, amb el nas esgarrinxat, l’orella encetada, la galta blava i els pantalons desgraciats, va empènyer la porta del menjador-sala d’estar. A onze anys, en Max ja tenia ànima de brocanter. Cada cop que anava a fer un volt als encants, en tornava amb un objecte insòlit i de valor. Aquest cop l’objecte tenia plomes i pudia.

Tenia un lloro en mal estat a la mà indemne. En Max va deixar l’ocell al respatller d’una cadira, prop de la tauleta on en Jonathan i la Léa, els seus germans, acabaven d’esmorzar. Van llançar una mirada al lloro.

D’alçada feia més o menys quaranta centímetres i vacil·lava sobre les potes fosques. Tenia les plomes verdes tacades; sota la pols, s’endevinava que la punta de les rèmiges era d’un vermell viu encès. El que sorprenia, era el blau del front. Al mig de la taca blava, hi havia una ferida ben lletja. A l’ocell li costava mantenir els ulls oberts. Dos iris d’un negre profund envoltat de groc.

En primer lloc, rentar-lo! L’ocell es va deixar fer, indiferent. Hi va anar a parar tot el paquet de cotó. En Max va netejar les plomes, després les potes. Quan volia començar el bec, de poc no va degenerar. Els ulls de l’ocell van llampeguejar, però la flama va vacil·lar. Podia semblar que s’anava a ensorrar, però va trobar la força de batre les ales i va alçar el vol. Voleiant amb poca traça va anar fins a la cornisa de guix que hi havia sobre la llar de foc i instantàniament es va adormir, amb el cap plegat enrere, amagat entre les plomes dorsals.

La casa, que només tenia un pis sobrealçat per unes golfes, ocupava una desena de metres al llarg del carrer Ravignan. A la façana, la llibreria i el garatge, separats per un corredor que donava a un pati. Al centre del pati, un vell llorer; al fons, dos tallers d’artista contigus.

A sobre de la llibreria i el garatge, l’apartament ocupava tot el primer pis. Una cuina petita a l’americana, oberta sobre un menjador-sala d’estar que tenia tota una paret menjada per una llar de foc immensa. La Perrette ocupava l’antiga habitació del senyor Ruche. En Max, el fill més petit, regnava en una cambra petita enclosa entre un lavabo minúscul i un bany espaiós.

La planta baixa estava oberta al carrer, i en canvi el primer pis donava al pati interior, que dominava gràcies a un balcó llarg d’estil provençal. Des del pati s’arribava al pis per una escala estreta. La distribució de l’espai tenia un no sé què d’àrab. A la paret oest hi havia adossada una font; l’antiga aixeta de plom no havia pogut impedir mai que l’aigua degotés en una pica de formes orientals.

Les golfes havien estat dividides en dues habitacions simètriques, que Jonathan-i-Léa, els bessons, s’havien repartit. La presència d’un lavabo minúscul a dalt de l’escala obligava a fer un colze per entrar a les habitacions. El sostre de pissarra estava foradat per un parell de lluernes panoràmiques que deixaven penetrar la llum de dia i la foscor relativa de les ciutats grans durant la nit.

Espacionautes de les golfes, així que Jonathan-i-Léa arribaven a les seves habitacions connectaven amb el cel i els núvols, la lluna i les estrelles. Vaja, que gràcies a les dues fulles de vidre, participaven en la infinitat del món.

I, al pati, hi havia el «munta-Ruche»! El senyor Ruche l’havia fet construir després de l’accident que l’havia deixat paralític de les cames feia deu anys. Estava inspirat en els muntacàrregues de què disposen la majoria de cafès de París. Normalment estan situats darrere la barra, amagats sota una trapa, i serveixen per pujar les caixes d’ampolles i els barrils de cervesa emmagatzemats al celler. Al pati del carrer Ravignan, en comptes de barrils, el que el munta-Ruche pujava des del pati fins al balcó del primer pis era el senyor Ruche, que feia córrer la cadira de rodes fins a la plataforma, bloquejava les rodes i engegava l’elevador amb l’ajut d’un comandament elèctric. Un para-sol preciós, fixat a la plataforma, ho acabava de coronar. Valia la pena veure’l elevar-se lentament per l’aire, instal·lat règiament a la cadira sota el para-sol multicolor!

Després de l’accident, el senyor Ruche havia disposat un altre arranjament. S’havia fet una habitació ben bé per a ell.

El cotxe ja no li podia servir de res. Aparcat davant del nas, no pararia de recordar-li els bons vells temps, quan recorria les carreteretes de l’Île-de-France amb l’accelerador a fons. Se l’havia venut. I s’havia fet l’habitació al garatge desembarassat. Estava a peu pla, de manera que podia sortir directament amb la cadira de rodes a fer la volta quotidiana. I d’això no en volia prescindir per res del món. Amb aquests dos arranjaments havia aconseguit ser autònom, tant per als desplaçaments verticals com per als horitzontals.

De tant en tant, quan feia calor, una pudor d’oli vell de motor es desprenia de terra. I amb l’olor, els records.

En triar els mobles, s’havia permès un caprici: un llit amb baldaquí. Un monument de cortines de vellut porpra que ocupava gairebé tot l’espai. Quan el senyor Ruche en parlava, deia: «un jaç reial per a un pelacanyes».

Del baldaquí al borseguí només hi ha un pas, que el senyor Ruche tenia treballs a fer. En un racó de l’habitació hi havia un moble cantoner. Estava ple de sabates. A la porta, un adhesiu:

«No es pot entendre què és la ciència del calçat, si no s’entén què és la ciència». (Plató, Teetet).

Feia anys i panys que, a la casa del carrer Ravignan, el senyor Ruche ja no esperava res més; s’havia embarcat en una vida acabada en pendent suau. Empès per la brisa dels anys, es dirigia cap a una eternitat d’absència. I resulta que ara una carta, que encara tenia a la mà quan la Perrette ja havia sortit discretament de l’habitació-garatge, escrita per una aparició de l’altre cap del món, pretenia trasbalsar la calma benigna en què s’havia instal·lat.

Aquell matí, la pudor d’oli de motor era més forta que mai.

En Grosrouvre. Ja s’havien conegut durant el primer any d’universitat. Tots dos estaven matriculats a la Sorbona, en Ruche a filosofia, en Grosrouvre a matemàtiques. Després d’uns quants anys de facultat, havien sentit el corc de l’escriptura. En Ruche havia parit un assaig notable sobre ontologia, en Grosrouvre havia publicat un opuscle ben documentat sobre el zero. Al món dels estudiants, sempre més els havien anomenat «l’Esser i el No-res». Eren inseparables. Quan Sartre va publicar el seu assaig filosòfic uns quants anys més tard, el senyor Ruche estava segur que els havia pispat el títol. Però no en tenia cap prova.

El senyor Ruche es va instal·lar a la cadira, va obrir la porta de l’habitació-garatge i se’n va anar a fer la volta al barri, preocupat. ¿Què li volia en Grosrouvre? ¿Volia fer-lo sotsobrar, a final de trajecte, per impedir-li que s’enfonsés en la torpor? ¿Era un regal o una bomba de rellotgeria?

Quan va tornar de la passejada, va convocar el fuster del carrer dels Trois-Frères. Va decidir instal·lar prestatgeries al primer dels dos tallers d’artista, per acollir els llibres d’en Grosrouvre. Si algun dia arribaven… Perquè tanmateix hi havia moltes preguntes pendents, en Grosrouvre no havia donat cap raó per explicar la tramesa. Això no obstant, quan anunciava alguna cosa, la feia, vaja, si no havia canviat. Podia molt ben ser que tots aquells llibres aterressin qualsevol dia, uns quants centenars de quilos\ I si no arribaven, hauria estat l’ocasió de buidar el taller i fer-ne un dipòsit per als llibres de la botiga.

—Fa pudor de pixats de gat, aquí! —va engegar la Perrette de força mal humor.

Havia arribat, com de costum, sense fer soroll. Es desplaçava com si anés per sobre d’un coixí d’aire, moviments lliures, cos lleuger. Es notava que no suportava que li obstaculitzessin els gestos. Tornava de la perruqueria, amb els cabells encara més curts que abans, arrissats, d’atzabeja, mostrant un maquillatge imperceptible. Era maca. Visiblement, per a ella això no tenia cap importància.

—Un lloro, encara que sigui fastigós, no fa pudor de pixats de gat, mare —va rectificar en Jonathan.

—Si de cas fa pudor de pixats de lloro —va puntualitzar la Léa.

—¿Un lloro?

La Perrette el va buscar amb la mirada. L’hi van assenyalar. Allà dalt de tot, aclofat a la cornisa.

—Traieu això d’aquí!

—Ara dorm, mare —va dir en Max, reprovador.

—Esperem que es desperti —va suggerir la Léa, que no era gaire partidària de quedar-se l’ocell.

—Com si en aquesta casa no n’hi hagués prou amb dos bessons, un sord i un hemiplègic! —va esclatar la Perrette—. ¿A més voleu un lloro?

Empipada com estava, no havia sentit el xauxineig de la cadira de rodes. Es va posar blanca. La cadira es va immobilitzar davant de la llar de foc. La Perrette va acabar articulant:

—Ho sento, senyor Ruche.

—¿El què, Perrette? Només ha dit la veritat; és una descripció objectiva dels ocupants de la casa.

La Perrette estava a punt de plorar. El senyor Ruche ja s’havia adonat que feia uns quants dies que estava més tensa.

—Li queden bé, aquests cabells —va dir fent rodonetes amb els dits.

Se’l va mirar, confosa.

—¿Els cabells? —Va passar-se la mà pel cap—: Ah, sí. S’han passat una mica amb els rínxols.

—Deixa que t’ho expliqui, mare.

En Jonathan va decidir comunicar a la Perrette les circumstàncies de l’arribada del lloro. Tan sols quan va descriure el comportament heroic d’en Max, es va adonar dels senyals que el seu fill duia a la cara. Després d’examinar-los, va considerar que no hi quedarien cicatrius.

—¿Què en pensa, senyor Ruche? —va preguntar.

—Em sembla que no li quedaran cicatrius.

—No. Del lloro.

—Em sembla que ell sí que en tindrà una de cicatriu.

—No, si quedar-nos-el o…

—Ah. Si el llancem a fora després del que acabem de saber, indubtablement serà un cas de no assistència a lloro en perill.

Tots es van posar a riure.

Menys en Max.

Mirava fixament la seva mare des de feia estona. I amb veu tranquil·la va dir:

—¿Realment podries negar-te a recollir algú que necessita ajuda, mama?

La Perrette es va torbar, va acotar el cap. La idea que l’obsedia des de feia dies la va tornar a assaltar. «Els ho hauré de dir; ¿de què serveix esperar?», va pensar. Després:

—¿Parla?

—Ni una paraula… des que és aquí —va afirmar en Max.

—Aleshores li podem concedir un visat temporal.

Cadascun sota una lluerna, estirat sobre el llit. Jonathan-i-Léa es responien d’una habitació a l’altra per la porta mig oberta.

—¿Per què dos homes, «ben vestits», ha puntualitzat en Max, s’entestaven a voler posar un morrió a un lloro, al fons d’un magatzem d’estocs colonials? —va preguntar en Jonathan.

—Per impedir-li parlar, caram —va respondre la Léa.

—¿Parlar o mossegar?

Trenta-tres anys i tres metres i quaranta centímetres de llargada entre tots dos. En Jonathan, el gran, i la Léa, la petita, amb dos minuts i mig de diferència. Devien l’ordre del nom aparellat a aquest ordre d’arribada —o de sortida—: Jonathan-i-Léa, «J-i-L».

La Léa no parava de recuperar aquests dos minuts i mig de retard que l’havien fet anar segona. Sempre volia ser primera. I generalment ho aconseguia. En Jonathan, que no havia demanat de ser el primer, es conformava amb l’avantatge original. Tot ho trobava mastegat!

Jonathan-i-Léa s’assemblaven com dues gotes d’aigua, és a dir, no s’assemblaven gens ni mica. Es impossible ser tan semblant i tan diferent alhora. Eren «el mateix», però en dos envoltoris diferents. Només tenien els ulls idèntics. Ningú no hauria pogut distingir els del germà dels de la germana. Els tenien grossos, del blau pàl·lid dels texans descolorits.

La Léa duia els cabells curts, texans i caçadora, armilla i samarreta, vambes Nike o Doc Martens. Els pits petits i durs. La cara sense maquillar, però els cabells de tots colors. La Perrette ja li podia dir que el tint matava els cabells, això no la feia plegar de recórrer els mostraris més extravagants i canviar de color cada setmana. La flexibilitat d’una liana, la finor d’una línia. Euclides hauria dit que era «una llargada sense amplada».

En Jonathan duia els cabells llargs enrinxolats dels anys seixanta, roba ampla i una arracada d’or a l’orella dreta. No tenia mai fred, no era ni baix ni poca cosa. Havia tingut grans a la cara, però ja no en tenia. Menys un, a la barbeta, que es remenava quan alguna cosa no rutllava. Tenia les mans cuidades, l’esquena recta i gens de cul. No estava gras, però era ample, amb un tors de pantalla 16/9. Euclides hauria dit que era una superfície, perquè «només tenia llargada i amplada».

¿I profunditat?

La família Liard la devia a en Max. Tot fet de formes rodones, amb el front ample com una autopista, rodejat d’un casc de cabells arrissats i molt vermellosos. Li faltava poc per ser pèl-roig. Tenia els ullets petits i negres. Dues bales d’antracita. Si arrufava el front gairebé desapareixien. Però com brillaven! Increïblement musculat per l’edat que tenia. Això no el deixarà créixer, anunciaven les pitonisses asmàtiques de Montmartre, quan se’l creuaven a la pujada, del carrer Lepic.

Tanmateix aquella carassa estava impregnada d’una gravetat sorprenent, i de vegades feia sentir incòmode, perquè remetia a les agitacions superficials de cadascú. Mostrava una seguretat que desconcertava els qui l’envoltaven.

I Euclides, ¿què n’hauria dit? Doncs… que era un sòlid. En Max posseïa simultàniament «llargada, amplada i profunditat», ¿no? Doncs un sòlid. Però alhora fabulosament aeri.

¿Com s’ho havia fet per llegir en el bec del lloro quan aquest havia cridat «A l’assas…»? No ho havia llegit. Però ho havia entès.

Per en Max, els sons eren com icebergs. El que se sentia només era la part emergent, la part més gran de la càrrega de la paraula era inaudible i no afectava el camp de l’audició. De mica en mica havia desenvolupat un setè sentit. Participava amb tot el cos en la recepció dels sons i captava el que s’havia escapat a l’orella. El senyor Ruche, quan havia descobert aquesta aptitud sorprenent, l’havia batejat Max l’Eòlic. Havia endevinat que era sensible a tots els vents.