9

Alçada en armes

I ara veig amb ulls serens,
El veritable batec de la màquina;
Un ésser que respira pensarós,
Un viatge entre la vida i la mort.

WILLIAM WORDSWORTH,
She was a Phantom of Delight

Un cop tot l’enrenou al voltant del nounat es calma, començo a adonar-me que m’he convertit en mare. No hi havia caigut fins ara, perquè estava massa atrafegada per pensar-hi. En secret, em consumeix l’angoixa, perquè no me’n sento gens, de mare, i com podria ser tan mala persona de mirar el meu propi fill i no sentir res de res?

Com més procuro construir llaços amb el nadó, més allunyada me’n sento. No entenc com pot créixer amor entre mi i una cosa esquifida que tan aviat plora com s’adorm entre els meus braços. Pot ser que no tingui amor per donar? Pot ser que les meves experiències de la infància m’hagin perjudicat tant que no em quedi capacitat per estimar? Una cosa és que no pugui aconseguir estimar un home que em van adjudicar de manera arbitrària perquè m’hi casés. Una altra de ben diferent és que em senti allunyada del meu propi fill.

Sempre havia pensat que quan fos mare, descobriria per fi què vol dir estimar alguna cosa intensament i sense condicions. En canvi, tot i que compleixo la part que em pertoca de fer de mare, soc dolorosament conscient de la meva buidor.

A una part de mi li fa por lligar-se massa. Darrerament he estat pensant a deixar l’Eli, abandonar aquesta vida que sempre he viscut. Què passa si un dia vull deixar de ser hassídica? També hauré de deixar el meu fill. No podria suportar estimar-lo i després abandonar-lo. Faig el que s’ha de fer quan es té un fill, però fins i tot mentre l’alimento i li canvio la roba, fins i tot mentre el tranquil·litzo hores i hores a la nit, protegeixo aquesta part de mi mateixa que vol rendir-se a la maternitat però alhora continuar intacta per dintre.

Per a això de la maternitat calen dots d’actriu, penso, després que una altra desconeguda m’aturi pel carrer per fer moixaines al meu fill. Faig un somriure fingit d’orgull de mare i represento el paper que s’espera de mi, però em sento buida per dintre. No hi ha ningú que s’adoni que no és el que sento? No es fixen que soc freda i inabastable?

Torno a Williamsburg a l’estiu, a veure la Bubby i presentar-li el nadó, i em poso la perruca llarga amb els rínxols i un vestit bonic que vaig comprar a Ann Taylor i que em vaig fer allargar perquè em tapés els genolls. Amb tot, és molt cenyit, i m’agrada veure com el teixit fi de cotó em fa ressaltar suaument la corba dels malucs.

Mentre camino per Penn Street empenyent el cotxet de bebè que ens van regalar, sento un nen petit, de no més de sis anys, que diu en xiuxiuejos a un company de joc:

—Farvus vuktzi du, di shiksa? —«Què fa aquesta gentil caminant per aquí?».

M’adono que parla de mi. Vaig massa ben vestida per a la idea que ell té del que ha de ser una dona hassídica.

El seu amic, que és més gran, li contesta de seguida, també en un xiuxiueig:

—No és cap goyà; és jueva. Només sembla goyà.

La resposta d’incredulitat no triga a arribar:

—Com pot ser? Les jueves no van així.

Sento això i tinc un ensurt. Té raó, ja me n’adono. En el nostre món, els jueus no semblen gentils. Semblen diferents.

Em recordo de petita jugant al carrer a l’estiu, xopa de suor sota les capes de roba i asseguda a les escales del davant dels edificis de pedra amb els altres nens del barri, xarrupant barretes de gelatina gelada i observant descaradament la gent que passava. Cada vegada que vèiem una dona que anava vestida d’una manera indecorosa, deixàvem anar una cançoneta molt utilitzada:

—Quina vergonya, nena… La dona va nua, nua…

Aquell càntic que fèiem servir per riure’ns de la gent era un ritual que teníem arrelat profundament, i fins ara no m’havia parat a pensar què volia dir, però recordo que el menyspreu compartit cap als forasters ens unia i ens feia sentir especials en la nostra diferència. Formàvem una gran i sagrada banda que patrullava per vigilar el manteniment de la decència. I teníem forces de xoc, també: de vegades els llançàvem coses, no pedres grosses però sí de petites, potser, o escombraries. La nostra activitat preferida era deixar caure galledes d’aigua des de les finestres del segon pis al damunt de vianants sospitoses. Quan aixecaven el cap amb estupefacció i enrabiades, ja ens havíem ajupit per amagar-nos, i rèiem com bojos.

Anys més tard, la situació s’ha capgirat. Ara camino pels carrers de Williamsburg i sento nens que es riuen de mi, no prou fort perquè jo em tombi i els renyi per la manca de respecte, però si per fer-me enrojolar. M’han expulsat d’aquí? De sobte, ja no hi pertanyo; soc forastera.

Fins i tot les passes més lleus cap a la independència tenen conseqüències. No em puc imaginar fàcilment què diria la gent de la meva ciutat natal si sabessin què tinc pensat fer amb el meu futur.

Deixo d’anar al micvé. La setmana abans d’anar-hi em venia mal de panxa dels nervis que passava. El que menys suportava eren les preguntes, les dones que sempre havien de saber en quin moment del període et trobaves, si havies tingut un avortament, si estaves provant de tornar-te a quedar en estat; sempre volien ficar el nas en les teves coses. I aquelles mirades insistents, si portaves maquillatge o les ungles pintades, com si elles fossin millors que tu perquè no estaven interessades en bajanades com aquelles.

De manera que ara marxo unes quantes hores la nit del micvé i m’enduc una revista per entretenir-me. De vegades aparco al davant mateix de l’Starbucks de la carretera 59 i contemplo com les noies ortodoxes modernes estudien per als exàmens.

La llei diu que l’Eli no pot tenir relacions sexuals amb mi si no he anat al micvé, però ell no ha expressat mai cap dubte, o sigui que no sé si és perquè la potència del seu desig excedeix la por religiosa o si és que no sospita que jo l’estigui enredant d’una manera tan terrible i imperdonable. La Torà diu coses espantoses de les dones com jo; em diu Jezabel, una seductora veritablement malvada, i que arrossego el meu marit cap al pecat. Si em quedés embarassada, l’infant seria impur tota la vida.

No em quedaré embarassada, però. Prenc anticonceptius i no vull deixar de prendre’ls.

A l’Eli li agraden els preliminars més que a mi. Abans del sexe, vol tocar i fer petons, i sentir-se estimat. Ara bé, com que ens passem la vida barallant-nos i deixant-nos de parlar l’un a l’altre, els moments previs al sexe no són precisament romàntics.

—Si ja saps que és fingit —dic—, com és que encara ho vols? Et penses que aquesta mena d’afecte pot ser de veritat si ens hem barallat a l’hora de sopar?

Ell es dedica a endreçar la cuina mentre jo soc suposadament al micvé, i així quan torni a casa em posaré contenta perquè la feina domèstica estarà feta. Tan curta es pensa que soc, que em tornaré dòcil i estaré satisfeta pensant que no queda gaire feina per fer a casa?

O sigui que ens besem abans. No gaire estona. A mi em venen ganes de mossegar, per alguna raó que no acabo d’entendre, i ell mira d’ensenyar-me a besar lentament, però no m’agraden els petons humits, plens de saliva, amb la seva barba descurada que em rasca la barbeta i la pell a sobre del llavi. Després d’unes quantes mossegades, es rendeix i tira endavant.

Vol fer durar l’experiència tanta estona com pugui. Jo, en canvi, vull que s’acabi com més aviat millor, i ell ho sap però tant li fa.

Començo a pensar si no m’estic tornant atea. Abans creia en Déu, després vaig continuar creient-hi, però l’odiava, i ara em pregunto si tot plegat no és sinó atzar i res no té importància. La qüestió és que hi ha tota aquesta gent que no són hassídics i que van fent la seva vida sense que ningú no els castigui.

Miro un documental a la biblioteca sobre jueus ortodoxos homosexuals que s’esforcen a conciliar la fe amb la seva sexualitat. Els entrevistats diuen que volen ser jueus i homosexuals alhora, i que ho passen malament per culpa del conflicte inherent a aquesta identitat, i no em sé avenir que desitgin formar part d’una comunitat religiosa tan intolerant i opressiva. Al final de la pel·lícula, quan passen els crèdits, reconec el nom de la meva mare a la llista de persones que hi han contribuït. Rachel Levy. Llavors rebobino i, efectivament, la veig aparèixer un breu instant mentre baixa d’una vorera i diu: «Vaig marxar de Williamsburg perquè era lesbiana».

És d’això que parlava la Chaya quan va dir que era boja? Estic esborronada. El pitjor de tot és que estic segura que tothom ho sabia tret de mi. Potser vaig amagar el cap sota l’ala? Senzillament, no m’havia passat mai pel cap.

Abans de la festa de Xavuot, busco la seva adreça i faig que li enviïn un gran ram de flors, amb una nota especial adjunta. No estic preparada per parlar amb ella, però vull tenir un gest bonic, alguna cosa que jo mateixa voldria que la meva filla fes per mi.

Em truca al cap d’uns dies, però no li agafo el telèfon, o sigui que em deixa un missatge al contestador per donar-me les gràcies per les flors. Li noto a la veu el to d’una criatura a qui han fet una sorpresa, barrejada amb les inflexions més severes d’una adulta endurida.

Aquesta dona és la meva mare, penso admirada, mentre escolto el missatge amb soroll d’interferències que he tornat a posar. Aquesta dona, tan diferent de mi com la nit del dia, em va dur al món. No sento res de res. Em pregunto si és que soc així, incapaç de connectar amb ningú, ni tan sols amb la carn de la meva carn.

A la tardor, quan ja he perdut prou del pes guanyat amb l’embaràs i en Yitzy ja ha començat a dormir les nits senceres, em poso a buscar universitat. Estic decidida a millorar la nostra vida. La Hannah, la dona ortodoxa moderna que viu a la porta del costat, m’aconsella que miri universitats per a adults, que per a una mare com jo serà més fàcil que l’ambient universitari tradicional. Ella es va treure el títol al Rampo College de Nova Jersey, i els va trobar molt predisposats.

Faig una cerca d’universitats properes i trobo Pace, Sarah Lawrence, Bard i Vassar, totes amb programes per a adults. Em descarrego les sol·licituds, però veig que al lloc web de Sarah Lawrence hi ha un número de telèfon per demanar una entrevista, de manera que començo per aquí. La dona que es posa al telèfon parla amb calma i en un to d’indiferència, i em diu que hi vagi el primer dilluns de març, perquè ara ja és massa tard per matricular-me a la temporada de tardor.

Preparo les redaccions per avançat. Primer les escric a mà, abans de picar-les. Les dues primeres són autobiogràfiques. Penso: «És el meu truc. Hi posaré tot el que tinc».

No dic a l’Eli que demano plaça a la universitat; en comptes d’això, el que li dic és que vull fer classes d’administració d’empreses, però que segurament no m’hi deixaran entrar. No s’hi oposa. Segur que pensa: «Qui acceptaria una chassidisher en una universitat de gentils?».

El dia que agafo el cotxe per anar al campus del Sarah Lawrence College el cel està ennuvolat i els carrers molls de la pluja del dia abans. Els roures estan plens de fulles acabades de brotar, i de les fulles en regalimen gotes que cauen sobre els camins asfaltats. Tot d’estudiants calçats amb botes d’aigua caminen en grups per la gespa verda, carregats amb motxilles de pell elegantment arrugades i amb actitud displicent. Deixo el cotxe a l’aparcament principal i camino capcota per Wrexham Road cap a l’adreça que em van donar per telèfon.

Amb la perruca negra curta i la faldilla llarga, em veig més diferent del que havia imaginat mai; tothom va amb texans. Penso que si pogués dur texans, no em posaria mai cap altra cosa. M’agradaria llençar totes les faldilles i portar pantalons la resta de la vida.

La Jane és pràctica i directa durant l’entrevista.

—Ens agradaria que et matriculessis aquí —diu—, però tot depèn de la teva capacitat per escriure. Aquesta és una escola d’escriptura; no hi ha exàmens, no hi ha llicenciatura, només treballs i avaluacions. Si t’acceptéssim sabent que no tens capacitat per sortir-te’n a aquest nivell, seríem cruels amb tu.

Faig que sí amb el cap perquè vegi que ho he entès.

—I tant. Ho entenc perfectament.

Li passo les tres redaccions que he preparat amb tanta cura i li pregunto quan creu que sabré si m’han admès o no.

—Rebràs una carta d’aquí a un parell de setmanes.

Efectivament, al cap de dues setmanes i mitja m’arriba un sobre de color marfil amb el logo del Sarah Lawrence College. «Tenim el plaer d’anunciar-li que ha estat admesa al Programa d’Educació Continuada del Sarah Lawrence College». Em quedo tot el dia amb la carta a les mans i m’imagino a mi mateixa com a estudiant del Sarah Lawrence, potser fins i tot vestida amb texans i una caçadora J. Crew a joc.

Al final acabo trucant a la mare per dir-li que m’hi han admès, perquè crec que voldrà saber-ho. Sé que no està contenta amb la meva vida entre els hassídics, i crec que aquesta serà la meva humil manera de dir-li que vull anar més enllà. Li noto l’orgull a la veu quan em felicita, i també la pregunta amagada sobre si haver triat el Sarah Lawrence reflecteix la meva sexualitat, una cosa que no acaba de pronunciar. Només diu:

—Tinc entès que l’ambient és molt gay-friendly.

M’agradaria dir-li que això no és genètic.

Classes d’administració d’empresa, dic a l’Eli. Vull aprendre comptabilitat i màrqueting i aquesta mena de coses. Així podré trobar feina en algun lloc o potser algun dia obrir un negoci propi. L’únic que em pregunta és quant de temps hi hauré de destinar i si podré anar a buscar en Yitzy a la llar d’infants i fer el sopar, com sempre.

A l’abril, la universitat celebra una jornada de portes obertes per presentar-nos els professors que ens faran classes als estudiants adults aquest semestre d’estiu. Només de mirar el programa ja tinc decidit que aniré a classes de poesia, perquè sempre he volgut llegir, entendre i parlar de poesia i de poetes famosos, i no he conegut mai ningú que en sàpiga res de res.

En James, el professor de poesia, té el front alt i els cabells negres esquitxats de blanc que li pugen en punxa, un forat quasi imperceptible entre les dues dents del davant i un cos llarg i prim que cobreix amb un jersei de punt, típic de fill de casa bona, i la mena de texans que la gent porta quan surten a muntar a cavall a Nova Anglaterra, o almenys és el que em sembla a mi. Té la pinta exacta de la mena de persona que llegeix poesia, i quan parla, ho fa amb una veu lenta i espessa com la mel quan regalima d’una cullera, la veu perfecta per a un poema.

Un cop acabada la jornada, li pregunto si el fet de no haver estudiat mai poesia abans és un problema, o si hi ha res que pugui fer per preparar-me, però em diu que moltes de les persones que van a classe no saben res de poesia.

—En aquest àmbit hi ha més ignorància de la que et podries pensar —diu, amb un lleu somriure.

Només de parlar amb ell, ja em sento una privilegiada.

Demano The Norton Anthology of Poetry a la biblioteca local. El primer dilluns de juny em poso el parell de mitges beix més fines que tinc i les espardenyes blaves de Prada que vaig comprar de rebaixes, porto en Yitzy a la llar d’infants i vaig en cotxe creuant el riu Hudson pel pont de Tappan Zee fins al comtat de Westchester. El sol fa resplendir les onades i les teulades de les cases que voregen la riba del riu, i la calçada de la carretera brilla pel retrovisor. Dins del cotxe sento el brunzit de l’aire condicionat rere el rugit del pop europeu que surt dels altaveus. Abaixo la finestreta i deixo el braç penjant enmig de l’aire de l’estiu, i vaig fent que sí amb el cap i donant copets amb els dits al volant al ritme de la música. Tiro cap endins la panxa que em penja després de l’embaràs, en un intent per veure la forma de la meva cintura rere les ombres de la samarreta de màniga llarga.

La meva classe té unes finestres petites de mansarda, i la llum que hi entra es reflecteix en forma de quadrats damunt d’una gran taula rodona, però quan el professor comença la classe, només som tres alumnes. No m’havia imaginat mai que la classe pogués ser tan reduïda.

En James es presenta i tot seguit ens demana que fem el mateix cadascú. L’únic company de classe és un home de mitjana edat que es diu Bryan, de cara bruna i pell fosca, que porta una arracada en una orella i té uns braços prims que li surten penjant de les mànigues d’una samarreta esbojarradament acolorida. Diu no sé què de viatjar amb un tal Mick Jagger i parla d’un programa de televisió anomenat MTV, però no acabo d’entendre de què parla, tret que li agraden la música i el tabac. Surt tot sovint a fumar a fora de l’edifici, i per això em pregunto què li deu passar que no pot estar una hora seguida sense fumar.

No explico gaires coses de mi, tret d’esmentar que soc hassídica, i en James em mira sorprès i interessat.

—És curiós —diu—. El meu sogre és hassídic. No va néixer així, s’hi va tornar més tard.

—Quina mena d’hassídic? —pregunto. N’hi ha diverses versions, com ara hongaresos amb eixtràimels i russos amb barrets punxeguts de feltre que deixen el serrell a la vista.

—Em sembla que és lubavitx.

Aquests són de la mena dels russos.

—Ah —faig—. Jo soc satmar. Som completament diferents, però és difícil d’explicar.

No puc entendre com algú pot estimar-se més una vida plena de limitacions i privacions abans que una vida a l’exterior. Em pregunto què pensa de debò en James del seu sogre.

Comencem la classe llegint un poema de William Wordsworth anomenat «Anècdota per a pares». En James el llegeix en veu alta, i em fixo en la reverència amb què pronuncia les paraules, i això també em fa percebre-les d’una manera diferent, i cada paraula adquireix un univers de sentit. El llenguatge de Wordsworth és florit, però la rima és ajustada i regular, cada estrofa és com un aguller. La història del pare que passeja amb el fill sembla prou clara i senzilla, i començo a pensar que la poesia, al cap i a la fi, no és tan difícil de llegir. En James ens invita a descobrir el misteri del poema, perquè Wordsworth parla d’un nen que s’estima més la riba verda del mar que els turons boscosos d’una granja per la senzilla raó que a la riba no hi ha cap penell. El pare del poema en gaudeix, i diu: «Tant de bo jo fos capaç d’ensenyar / la centèsima part d’allò que tu m’ensenyes».

—Què fa que la tria del nen i la seva explicació emocioni tant el pare? —pregunta en James—. El penell és una explicació prou satisfactòria?

Al principi no me n’adono, però en James diu que en un poema tot és deliberat. No s’hi posa res a la babalà, com sí que pot passar en una novel·la. Per tant, si alguna cosa et crida l’atenció, sempre és per algun motiu. Aquesta és la primera lliçó en poesia, i la més important.

El poema, diu en James, parla de la naturalesa dels infants i del que poden ensenyar als adults, i de la veritable manca de raonament que cal a la vida: tot el que necessitem és instint, sensacions. No tot ha de tenir una explicació.

És una lliçó que no hauria esperat mai d’aquest poema, la idea que hem de donar més valor a l’instint que a la lògica, a les emocions que a l’intel·lecte. Ara, en canvi, adquireix tot el sentit quan rememoro la meva pròpia infància i la manera com confiava sempre en el meu instint fins i tot en situacions on la lògica sens dubte m’exigia contenció. De cada vegada que he fet un salt endavant amb valentia a la vida, en tinc un record en forma d’una emoció, però no d’un pensament racional. De fet, la veritable raó que jo sigui aquí al Sarah Lawrence és un impuls que em va néixer fa uns quants mesos. Per descomptat, no sé quant de temps podré continuar amb aquesta formació, o què en podré treure, però confio en els aprenentatges de la meva pròpia infància i m’estimo més que la decisió no sigui racional.

Aquest poema és un reflex del desig de Wordsworth d’allunyar-se de la lògica i l’intel·lecte i acostar-se a l’emoció i al romanticisme que començava a definir la poesia del seu temps. Wordsworth, diu en James, va ser el primer gran romàntic.

Aixeco la mà per preguntar.

—Com és que un home d’aquella època es podia sentir còmode expressant-se amb un llenguatge tan florit i tot i així mantenir intacta la masculinitat? El romanticisme no és un tret femení?

En James riu quan sent que faig servir la paraula «florit».

—No crec que ningú qualifiqués el llenguatge de Wordsworth de florit —diu, amb un gran somriure—, però ja veig per on vas. L’únic que et puc dir és que, en aquella època, la poesia era cosa d’homes. De manera que, per molt «florit» que fos el llenguatge de Wordsworth, la seva obra continuava sent l’obra d’un home. Ningú no ho veia com a femení. En podrem parlar més quan et convoqui a reunió, una cosa que farem un cop a la setmana després de classe per parlar sobre la vostra feina i la vostra recerca individual.

Quina meravella donar tant per descomptada la masculinitat que no calgui témer perdre-la, penso. Totes les línies que hi ha a la meva comunitat per separar homes i dones, es van establir perquè, per alguna raó, hi va aparèixer aquesta por? Potser en un món on les dones de fora de la comunitat tenen més llibertat, la masculinitat, de sobte, és una cosa que es pot perdre.

A la reunió de després de classe, en James em pregunta si alguna vegada he llegit poesia en ídix.

—No sabia que n’hi hagués —dic, amb sorpresa.

—Ah, hi ha molts poetes en ídix, i la majoria han estat traduïts a l’anglès. Et podria resultar interessant llegir totes dues versions i veure si la traducció és bona.

De camí cap a casa, penso que són moltes les coses que el meu primer professor al Sarah Lawrence sap del meu petit món. Esperava una ignorància absoluta.

En Yitzy estira els braços grassonets cap a mi quan em veu a la porta de la llar d’infants, i la cara se li il·lumina de goig quan em reconeix. La seva felicitat em fa sentir especial d’una manera desmesurada; em costa molt entendre per què m’adora d’aquesta manera, però és que és la primera vegada a la vida que em sento estimada de debò. No para de fer rialletes, i sempre espera que jo rigui amb ell; no puc evitar somriure. El miro tot sovint i em meravella que hagi sortit tan perfecte; sens dubte, no és gràcies a mi. De vegades penso que és un regal que m’han fet com a senyal que, al cap i a la fi, no estic atrapada.

Ara bé, tot i que en Yitzy està preciós, el que passa entre l’Eli i jo em distreu i em fa mal. El nostre matrimoni està carregat de conflictes; sempre fem cara de pomes agres, quan no és l’un és l’altre. Les discussions semblen sorgir del no-res i saltem de la manera més imprevista.

El divendres a la nit és quan l’Eli i jo hem de practicar el sexe. És la nit que tothom ho fa. El Talmud diu que un comerciant que viatja per feina ha de fer l’amor amb la dona un cop cada sis mesos; un treballador, tres cops a la setmana, i un estudiós de la Torà ho ha de fer els divendres al vespre. Com que els hassids ens considerem nosaltres mateixos estudiosos de la Torà abans que cap altra cosa, seguim aquesta norma. No m’agrada gaire, perquè sempre estic cansada i tipa de tant menjar després del sopar del Shabbos. A l’Eli li és igual, ho vol fer de tota manera, fins i tot si hem estat freds l’un amb l’altre poca estona abans. No puc comprendre la seva capacitat per separar la intimitat física del to general de la nostra relació.

Últimament, l’Eli ha començat a criticar com cuino. Creu que no poso prou atenció a les lleis de la kaixrut, les lleis dietètiques jueves. De vegades deixo per equivocació el ganivet de la carn a sobre del marbre dels lactis, però sé que això no és ben bé desobeir la llei, només està mal vist. Desobeir la llei seria posar el ganivet de la carn en un plat de lactis calent, com una sopa amb nata. Llavors hauria de llençar la sopa i el ganivet.

Explico a l’Eli que qualsevol rabí que vagi a veure li dirà que les lleis de la shalom bayis, la pau a la llar, passen per sobre de les lleis de la kaixrut. Amb tanta crítica, s’encenen les discussions i llavors tota la feinada de preparar el sopar del Shabbos se’n va en orris, perquè en comptes de dir-me com li agraden els plats que cuino, com se suposa que un bon marit jueu ha de fer, només veu les equivocacions que cometo. Llavors, quan el sopar de divendres s’ha acabat, de vegades puc negar-me al sexe, perquè hi ha una llei que diu que un home no pot practicar el sexe amb la seva dona quan estan barallats; primer, ell s’ha de disculpar, i l’Eli no sempre ho vol fer.

Quan no està enrabiat, l’Eli és molt tranquil. Tothom el té per un bon marit, perquè en públic em porta gots d’aigua «per si tinc set». A casa m’he d’anar a buscar l’aigua jo mateixa.

Petits detalls el fan enfadar, com per exemple que la porta de l’armari de la cuina no tanqui bé perquè poso la capsa de cereals a l’inrevés de com toca quan tinc pressa per anar a l’escola, i llavors comença a donar cops de porta o a llançar llibres per terra, però després ni tan sols se’n recorda d’haver estat tan enfurismat.

Just abans que faci dos anys, decideixo ensenyar en Yitzy a fer servir el vàter. Les amigues diuen que és massa petit, però he llegit que és la millor edat per provar-ho, perquè com més grans es fan, més s’hi oposen. Les veïnes tenen fills de tres i quatre anys que encara van amb bolquers.

Em quedo dues setmanes a casa amb en Yitzy. El primer dia m’estic amb ell al lavabo tantes hores com puc, llegint-li llibres sobre com fer servir el vàter, i quan ell al final es distreu un moment i deixa anar una mica d’orina, aixeca el cap per mirar-me i arrufa els llavis cap avall, tot sorprès, i jo aplaudeixo amb entusiasme.

Tot i que ja ho ha fet una vegada, aconseguir la segona resulta encara més difícil. Quan l’Eli torna de la feina, li demano que em substitueixi una hora, i llavors en Yitzy s’inquieta i intenta baixar, i jo dic a l’Eli que no l’hi deixi fer fins que no hagi fet la feina.

Al cap d’una breu estona sento plors al lavabo, i quan obro la porta veig què passa: l’Eli subjecta en Yitzy per les espatlles i el sacseja endavant i endarrere amb ràbia.

—Para ara mateix! —dic, quan veig la cara de por que fa el meu fill—. Què et passa? Només té dos anys! Et penses que voldrà anar al lavabo si l’amenaces d’aquesta manera? Ho espatllaràs tot!

No deixo que l’Eli participi en aquest procés. Tampoc no deixo que banyi ni que vesteixi el nostre fill, perquè en Yitzy és bellugadís i intenta escapolir-se de les mans del seu pare, i l’Eli perd els estreps. Quan això passa, fa coses estranyes, com ara apartar en Yitzy amb força tot i que només és una criatura. Això em fa enfadar molt i l’amenaço de trucar a la policia, però no ho faig mai.

L’única vegada que he trucat a la policia de Ramapo va ser perquè un dels nostres veïns, quan passava per davant de casa, em va dir a crits a través de la finestreta abaixada del cotxe: «Quin problema teniu els jueus? Per què no podeu ser com tots els altres?», i en Yitzy es va posar a plorar. El policia, però, no em va creure perquè, segons va dir, feia anys que coneixia aquell home i sabia que no hauria dit mai coses com aquelles.

Als policies no els agrada que hi hagi jueus hassídics vivint a Airmont. Quan hi ha eleccions, anem en massa als centres de votació i marquem les caselles que els rabins ens diuen per elegir polítics que ens permetin traçar zones regulades i manipular fons i recursos per als nostres programes propis. No retrec als goyim que ens odiïn. El que m’agradaria és trobar la manera d’explicar-los les ganes que tinc de ser diferent, i fins a quin punt em sento atrapada dins d’aquesta disfressa, d’aquest paper.

Des del dia que vam mudar-nos a Airmont, fa tres anys, la comunitat ha crescut. Abans era un petit grup de famílies hassídiques que marxaven de llocs com Williamsburg i Kiryas Joel, on l’estil de via era massa rígid i extrem perquè hi fossin feliços. Unes quantes parelles joves, com nosaltres, amb dones que duien perruques llargues fetes amb cabells humans i vestien faldilles texanes, marits que feien partides de pòquer on bevien cerveses i fumaven marihuana. Una persona que a Williamsburg consideraven un indesitjable, no era sinó un altre hassid no practicant dins la creixent i diversa comunitat jueva del comtat de Rockland. La diferència entre viure a Airmont i viure a Williamsburg és que aquí pots trencar les regles, sempre que no en parlis. Pots tenir privacitat per viure la vida que triïs sempre que no cridis l’atenció. Condueixo, em pinto les ungles dels peus amb esmalt vermell, de vegades m’escapo i vaig a veure una pel·lícula, però ningú no s’hi fixa si vius en el teu petit territori i no et fiques en els afers dels altres. Amb tot, no n’hi ha prou. L’Eli creu que sempre trobaré una raó o altra per queixar-me, per molta llibertat que tingui. Creu que soc incapaç de ser feliç.

El problema és que cada vegada que s’aixeca una restricció en trobo una altra al darrere. I no puc evitar recordar constantment que hi ha algunes coses que no podré viure mai. No puc suportar el pensament de viure tota la vida en aquest món sense complir els meus somnis senzillament perquè està prohibit. No crec que en tingui prou amb aquesta versió de la llibertat fins que no hi càpiga tot. No crec que pugui ser feliç si no soc independent de debò.

Per Shabbos poso en Yitzy al cotxet i anem caminant a la sinagoga per recollir l’Eli després de les pregàries, i quan els homes surten per la porta se’m queden mirant descaradament perquè vaig amb un vestit negre cenyit i porto sabates negres de taló alt. Si et mudes, crides l’atenció. Aquí els hassids no abaixen la mirada quan es creuen amb una dona. Ara bé, això no els fa millors, perquè a canvi fan comentaris lascius i acudits pujats de to. La seva clarividència arriba fins aquí i prou.

La meva veïna Chavi, que viu a deu minuts caminant carretera avall, és qui m’arregla les perruques. Li he comprat la primera perruca superllarga, feta de cabells humans sense cap tractament químic, de manera que em cau, ondulada i suau, fins més avall de les espatlles. Amb tot, per molta cura que posa a l’hora de tallar-la i per molta perícia que aplica perquè em quedi bé a la cara, no deixo de fixar-me com d’enterca es veu allà on hi hauria d’haver les arrels, i no em puc imaginar que algú es pensi que són els meus cabells de debò.

De vegades, quan vaig al centre comercial amb en Yitzy al cotxet, em sento com si aquests cabells rossos i aquests ulls tan blaus que té, i el seu rostre innocent tan americà, que encara no està emmarcat entre dos tirabuixons, escurcen una mica la distància entre mi i les persones que m’envolten. Amb la seva cara de bebè perfecta i les extremitats grassonetes, tothom s’atura a dir-li coses boniques, i jo m’ho miro fent veure que soc ben normal, amb la perruca i la faldilla llarga.

He començat a treure’m la perruca a la universitat, tot i que els cabells de veritat, a sota, sempre els duc una mica aixafats. La perruca em fa vergonya, igual que les faldilles, però no tinc roba normal i corrent, i fins ara m’ha fet por que em vegin comprant-ne. Vaig a T. J. Maxx, a White Plains, i vaig passant nerviosament pantalons texans als penjadors, sense entendre les diferències entre els diversos tons i tota la varietat d’estils i de dissenys de les butxaques. En trio uns que tenen uns brodats marrons en forma de llaços gruixuts a les butxaques i marques blanques de destenyit als malucs, i me’ls emprovo. Em van una mica llargs, però amb sabates de taló em quedaran perfectes. Em quedo meravellada quan veig que diferent que sembla el meu cos amb els texans posats, tan voluptuós, tan poderós.

Dimecres, quan vaig a classe, em trec la faldilla llarga negra al cotxe. A sota hi porto els texans. A classe, la meva amiga Polly deixa anar un xiscle d’emoció.

—Déu meu, però si vas amb texans! Són Seven?

—Què?

—La marca… Són Seven, oi?

—No ho sé. Em van costar quinze dòlars a T. J. Maxx. Em va agradar el color.

—És molt bon preu per uns Seven. Que bé que et queden!

Quan comença la classe, no sento res del que diu el professor perquè no paro de mirar-me les cames i d’allisar-me els texans amb els dits. Quan surto de l’edifici, els jardiners xiulen en veure’m passar, i jo acoto el cap automàticament, i em renyo a mi mateixa per haver cridat l’atenció. Segur que no els passa a totes les noies que van amb texans, penso.

A casa els plego formant una bola i els entaforo a sota del matalàs perquè l’Eli no els vegi. Em sembla que no em podria inventar cap excusa per sortir-me’n si els trobés.

La Polly és la meva nova millor amiga al Sarah Lawrence. Té els cabells d’un ros brillant i quan somriu se li fan clotets a les galtes, porta una roba molt maca i parla animadament de tot. És un personatge sortit directament dels llibres que jo llegia melancònicament de petita, i em moriria per tenir els cabells daurats i els ulls blaus com els seus, i les seves dents blanques com la llet. Quan ens vam conèixer li vaig dir que era hassídica, i ella em va mirar i es va posar a riure, com si jo fes broma, però llavors es va adonar que no, i es va tapar la boca amb la mà, i no parava de demanar-me disculpes, però no em fa res. El fet que no m’hagués vist tan diferent em va afalagar. Es pensava que la perruca eren els meus cabells.

Si tingués el nas de la Polly, la meva vida seria diferent, i ho sé. Al final sempre és el nas. La Bubby diu que és així com Hitler distingia els jueus dels gentils. No li hauria costat gens ni mica identificar-me. La vida de la Polly fa joc amb el seu nas, o sigui que la cosa té sentit. Si tens el nas punxegut, la vida et somriu.

Al gener, la Polly em porta al seu barri de Manhattan i anem a un restaurant. Li encanta menjar; abans feia de xef, i després el seu marit i ella van obrir una fàbrica de xocolata. Penso interiorment: «M’ho menjaré tot tret del peix i la carn, i no passarà res encara que no sigui kosher». Quan hi arribem, penso que el sostre és molt alt perquè la gent que hi ha a dintre tenen les cames llargues i el nas tibat cap amunt, i el que m’envolta em fascina i m’intimida una mica. Fins i tot el cambrer és tan guapo que tira d’esquena, i camina amb un suau balanceig dels malucs.

—És gai —fa la Polly amb els llavis quan ell s’ha tombat d’esquena, i jo assenteixo amb el cap per fer-li saber que ho he entès, i alhora em pregunto com es que ella l’ha identificat tan fàcilment.

El recepcionista s’acosta a la nostra taula per preguntar si tot va bé, i la Polly hi flirteja descaradament i fa broma del pentinat tan curiós que porta. Contemplo l’escena tímidament, de cua d’ull. Quan se’n va, la Polly s’inclina cap a mi, tota entusiasmada.

—Et mirava de dalt a baix! No t’hi has fixat?

—En què m’havia de fixar?

—Ja ho aniràs aprenent.

Em mirava de dalt a baix? Per què? Dono un cop d’ull fugaç a l’home alt i bru, dret davant la porta del restaurant. Jo el veig normal i corrent, com tots els altres gentils. Amb les cares afaitades i els cabells ben tallats, tots em semblen iguals dins de la seva espècie desconeguda. És impossible que un home com aquest pugui interessar-se en mi, amb el nas de jueva que tinc. Als homes com aquest els agraden les dones com la Polly.

El menjar arriba meravellosament presentat i té un aspecte tremendament exòtic. No puc evitar trencar les meves pròpies normes, i acabo tastant un tall de carn freda que sembla pastrami de gall dindi, però llavors la Polly em diu que és pernil, i això és porc. M’excuso un moment per anar al lavabo a esperar que em vingui el vòmit, perquè això és el que els meus mestres deien que passa quan la gent menja carn de chazer.

No tinc mal de panxa. Em veig la perruca i la brusa de màniga llarga al mirall del lavabo i quasi em sorprèn el meu propi reflex, com si esperés veure algú amb una aparença amb tant de glamur com totes les altres persones que hi ha al restaurant. Esclafo el sentiment de petitesa que ha començat a créixer dins meu en veure’m el reflex i abandono el mirall traïdor, i llavors torno cap al menjador del restaurant amb l’esquena tan tibada que em fa mal i tot.

Torno a taula i començo a tastar els altres plats. Menjo com si acabés de tornar, victoriosa, de la guerra. Rotlles de primavera de carn de be, carpaccio de bou, cebiche de salmó, quines coses tan estranyes que mengen els gentils! No entenc el concepte de la carn i el peix crus, però ho tasto igualment. Dic a la Polly que ho trobo divertit; la majoria dels hassids s’esgarrien anant al McDonald’s a menjar hamburgueses, però jo estic menjant cuina treif, o sigui que no és kosher, per a gurmets.

—És que tu ets així —contesta ella—. Fins i tot quan trenques les regles, ho fas amb tota la passió.

M’agrada com sona. Una rebel amb glamur, aquesta soc jo. De tornada entrem en una òptica i compro una muntura de carei d’un dissenyador que la Polly diu que és fantàstic, i quan me les poso i em miro al mirall, tinc la impressió que semblo una supermodel.

Miro la Polly de reüll i em pregunto si em sentiré mai tan segura de mi mateixa com ella.

—No vull continuar sent hassid —anuncio de cop i volta, després de sortir de la botiga.

—Molt bé —contesta ella—, no tens per què ser-ho.

Ara bé, no veig quina altra cosa puc ser. És l’única vida que se’m permet viure. Encara que volgués renunciar a tot, com podria trobar una vida per substituir aquesta?

Com més gran es fa en Yitzy, més em preocupa el seu futur. Quan faci tres anys, li posaran el primer parell de peot i començarà a anar al héder, una escola on els nens petits aprenen la Torà des de les nou del matí fins a les quatre de la tarda, cada dia. Em sembla que no podria suportar veure com els tirabuixons i el xal de pregària que haurà de portar n’espatllen la perfecció infantil, ni com la seva vida s’omple de cop i volta d’influències masculines mentre jo quedo relegada a un segon pla.

Com puc condemnar el meu fill a una vida de petitesa i limitació? Com puc permetre que l’empresonin en un héder o en una ieixivà tot el que li queda d’infància mentre jo, en canvi, m’atorgo a mi mateixa l’oportunitat d’ampliar els meus limitats horitzons? No és just. Ja no em puc imaginar abandonant-lo en aquesta vida estreta i rígida mentre em deleixo per tenir-ne una de més lliure per a mi.

Amb tot, estem atrapats, ell i jo. No tinc enlloc on anar, i no tinc ni mitjans ni recursos per canviar les circumstàncies. En comptes d’això, el que tinc és una vida secreta, i guardo els meus pensaments i les meves opinions a la part del cervell que he reservat per a la meva identitat rebel.

De cara enfora, continuo menjant kosher i vestint-me amb decència, i faig veure que em prenc molt seriosament el meu paper de dona hassídica devota. Per dintre, estic impacient per trencar tots els motlles, per fer caure totes les barreres que han aixecat perquè no pugui veure més enllà, perquè no pugui saber res més, perquè no pugui tenir altres experiències.

La meva vida és un exercici de secretisme, i el secret més gran és la meva veritable identitat, i ocultar a l’Eli aquesta veritable identitat és d’una importància fonamental. De petita escrivia els pensaments en diaris, però un cop casada vaig deixar de fer-ho, perquè em preocupava que l’Eli els trobés i els llegís, i pogués veure com soc per culpa d’haver-los escrit. Ara més aviat es tracta d’ocultar-li els meus nous descobriments; no vull anar deixant proves que em delatin, que revelin els canvis que bullen dintre meu.

Tinc tants pensaments al cap que escriure es converteix en una necessitat. Decideixo començar un blog anònim per poder-hi penjar entrades online i fer servir la xarxa com a diari privat. M’asseguro que no se’m pugui seguir el rastre. El blog es titula «Feminista hassídica», i s’inspira sobretot en el treball que faig al Sarah Lawrence, fragments d’escrits estimulats per les lectures feministes a classe de filosofia, i de treballs de les classes de teatre i escriptura.

El primer que decideixo escriure és sobre les dificultats per consumar el meu matrimoni. De fet, no he confessat a ningú mai la meva perllongada virginitat, i en general no m’hauria passat pel cap fer-la pública, però ara fa una setmana vaig rebre una trucada que em va fer canviar d’opinió. Una dona de Williamsburg em va trucar, sense identificar-se i dient que la meva tia Chaya li havia donat el meu número, i em va confessar que la seva filla, que s’havia casat feia vuit mesos, tenia problemes per consumar el matrimoni, i que si jo li podia donar algun consell.

Em vaig quedar de pedra, perquè sempre m’havia pensat que els meus problemes eren extraordinaris dins de l’ampli ventall de la salut vaginal, una anomalia no només a l’interior de la meva comunitat, sinó del món sencer. I, en canvi, ara apareixia una mare preocupada per la incapacitat de la seva filla de funcionar sexualment i per la manca aparent d’una raó concreta, esforçant-se per trobar alguna mena d’explicació i d’ajut. Li vaig donar els consells que vaig poder, tot i que ni jo mateixa no acabava d’entendre per què havia hagut de passar per tot allò.

Trobo estranyament alliberador penjar a la xarxa la història del meu defecte gegantí perquè tothom el vegi, anònimament, és clar. Després de penjar el relat, comencen a aparèixer un munt de comentaris, la majoria escrits per persones com jo, hassids rebels, unes quantes exhassids, jueves ortodoxes modernes i fins i tot gentils. No sé com han descobert el meu ínfim blog, la meva taqueta en el ciberespai, però totes aquestes persones sembla que tenen un munt de coses a dir.

N’hi ha d’incrèdules. No entenen que una noia hagi pogut passar tota l’adolescència sense fixar-se en la seva pròpia vagina. D’altres empatitzen amb mi. I encara n’hi ha que expliquen experiències similars. Els lectors debaten els uns amb els altres, fan servir el meu blog com un fòrum, i per a mi, llegir-ne les converses és una experiència apassionant. De sobte tinc la impressió de ser al centre d’alguna cosa gran, i alhora em sento segura rere la pantalla de l’ordinador, sense que ningú em pugui veure ni fer-me responsable de res.

«Et penses que podràs conservar el teu fill?», em pregunten. «Cap comunitat no et deixarà marxar amb el teu fill si no ets religiosa», diuen. «Soc advocada», diu un comentari, «i sé del cert que no hi ha hagut mai cap cas».

M’avisen que cap tribunal rabínic no em permetrà anar-me’n amb el meu fill. Encara que decidís observar totes les lleis, no em considerarien prou devota per fer de mare del meu fill. Esmenten exemples, noms d’altres dones que ho han intentat, però els seus comentaris no m’espanten. Sé que soc diferent de totes aquestes altres dones, que tinc una cosa que elles no tenen. No sé com, no sé quan, però un dia seré lliure, i en Yitzy també. Podrà anar a una escola de debò i llegirà llibres sense por que el descobreixin. En el meu subconscient, he començat a dir adeu a la gent i als objectes de la meva vida, com si em preparés per morir, tot i que no tinc cap pla establert. Només tinc el sentiment poderós, des del fons de mi mateixa, que el meu destí no és quedar-me aquí.

Vaig a veure la Bubby i el Zeidy per última vegada el 2009, per a la festa dels Purim. Encara no sé si algun dia podré anar-me’n de debò, però penso que serà més fàcil tallar els vincles com més aviat millor, per si al final m’hi decideixo.

La casa on vaig créixer cau a trossos. No sé si és perquè a la Bubby i al Zeidy ja no els queden diners, o és que els falta l’energia per fer el manteniment que aquesta mena d’edificis exigeix. Em sap greu que una casa de pedra tan bonica i amb tanta història es degradi d’aquesta manera. Trobo que el fet que els fonaments de la llar on em vaig criar es desintegrin s’ajusta molt al moment, ara que els fonaments mateixos de la meva fe també estan a punt d’esfondrar-se del tot. M’ho prenc com un altre senyal que el camí on vaig anar a parar el va marcar una força superior a la meva. Déu vol que me’n vagi. Sap que aquest no era el meu destí.

La pintura de les parets es pela, i hi ha molts llocs a les escales on el linòleum està completament gastat. La Bubby vol vendre la casa a un promotor que ja li ha ofert més d’un milió de dòlars, però el Zeidy és massa orgullós per cedir el control de la millor inversió que ha fet mai. Està intentant trobar la manera de fer virar la situació en benefici propi.

Ja veig que de certes coses no me n’hauré d’acomiadar, perquè han deixat d’existir. La Bubby i el Zeidy que recordo de la infància han envellit molt. La Bubby ja no té aquella energia vibrant que tenia abans; camina a poc a poc i amb dificultats, i té els ulls entelats de desorientació. El Zeidy està més distret que mai, i ja no parla amb la vivor i la precisió de quan era jove. Tot el que jo apreciava de la infància se n’ha anat en orris.

El meu pare es presenta al sopar dels Purim, amb els ulls sangonosos, i no hi ha dubte que està borratxo. Quan em veu, se m’acosta, i jo m’empasso la saliva pensant en la benvinguda sorollosa que em donarà, però en comptes d’això se’m tira a sobre en una mena d’abraçada i em passa el braç al voltant del coll amb tanta força que és quasi com si m’estrangulés. L’alè li fa tanta pudor d’alcohol que no puc respirar. Em fa sentir bruta, de tan brut que va ell, amb la mena de brutícia que no hi ha manera de treure’t de sobre per molt que refreguis. Estaré encantada de desempallegar-me dels deures que tinc cap a ell; no he entès mai per què he de fer el paper de filla davant d’un home que no ha volgut mai fer-me de pare.

L’Eli contempla l’escena sense dir res, i per una vegada m’agradaria que fiqués cullerada a la conversa i es comportés com un home, potser que distragués el meu pare, almenys, en comptes de deixar que m’apanyi tota sola. Després em mira amb la boca oberta de sorpresa, però jo no bellugo ni un múscul de la cara.

A l’hora de sopar, se’m fa estrany contemplar, al voltant de la taula que cruix sota el pes de les plates plenes de carn fumada i decantadors de vi, les persones que anomeno la meva família, ties, oncles, cosins i cosins llunyans, i pensar que potser d’aquí a un any s’hauran convertit en un record que es marceix. És evident que donen la meva existència per descomptada, que ara mateix no soc diferent d’ells, casada, amb un fill petit de qui m’he de cuidar i amb el pes de la perruca al cap. Estic lligada de cap a peus a tots els efectes. En realitat, però, aquesta certesa és una cosa de la ment, i si la meva ment no pot estar lligada, si els meus somnis no poden quedar rebaixats, llavors no hi pot haver restriccions, per molt nombroses que siguin, capaces de garantir el meu silenci i la meva submissió.

Em pregunto què diran de mi quan me’n vagi. ¿Fingiran una enorme estupefacció, o es miraran els uns als altres amb complicitat i diran que ja es veia venir feia temps que no estic bé del cap? D’una nena com jo, amb problemes des de bon començament… quina altra cosa se’n podia esperar?

Entre les dones del programa de formació per a adults del Sarah Lawrence College hi ha costum de sopar plegades després de classe. La majoria són dones blanques, riques i entre els trenta i els cinquanta anys, que es poden permetre pagar unes enormes quantitats de diners en matriculacions i en moneders de Prada. Jo soc l’anomalia, una dona de vint-i-un anys amb un fill petit que cada vegada es posa el mateix parell de pantalons texans al cotxe, i uns cabells que encara no s’han acostumat que els toqui el sol.

M’adono que el materialisme no és gens diferent en el món laic. Recordo les nenes de l’escola, de petita, que anaven amb sabates de Ferragamo i amb vestits de dues peces de Ralph Lauren adaptats per encaixar en les normes de la decència. Ara em deleixo per aquests senyals de classe social tant com aleshores, encara que només sigui perquè entenc que inspiren la mena de respecte que el món sembla que no em concedeix mai.

De vegades, quan tinc temps, vaig a dinar amb les companyes de classe i escolto amb atenció les descripcions de les seves vides, de les vacances de luxe, de les preocupacions sobre les escoles privades dels fills, de les queixes pels preus dels abonaments al gimnàs, i em pregunto si algun dia tindré la sort que els meus problemes siguin d’aquesta mena: el marit que treballa massa, la casa que és massa gran i costa de mantenir, els vols a Europa que són esgotadors fins i tot quan viatges en primera classe.

Segur que una persona tan normal i corrent com jo no té cap futur que valgui la pena. Si me’n vaig i perdo la part visible de la meva identitat hassídica, quina vida tindré com a gentil? Una mare sola, lluitant per pujar un fill a la ciutat més cara del món, sense una família que l’ajudi, sense un marit que surti a treure les escombraries, sense ni un dòlar al compte corrent ni cupons per a aliments. Perquè em prometo a mi mateixa que quan me’n vagi, si me’n vaig, no em convertiré en una altra d’aquelles famílies que s’acullen a beneficència, com en el món que deixo enrere, on les mares que tenen més boques per alimentar de les que es poden permetre van al Jewish Financial Exchange a intercanviar per diners en efectiu els cupons dels programes d’ajut social per a dones i infants.

La Polly, amb la cabellera rossa que ara li cau fins a les espatlles bronzejades pel sol, m’explica com a confidència que ella també va créixer amb l’ajut de la beneficència en una zona pobra i decadent de Utah, filla d’una mare que s’havia apuntat als Testimonis de Jehovà i un pare que sempre tenia un gram de cocaïna al puny tancat i tremolós.

—Tu? —pregunto, incrèdula—. Però si tens tot el que necessites!

—Només fa uns set anys que em va bé —diu—. Després d’obrir la fàbrica de xocolata, és com si ens plogués la felicitat del cel, i ja era hora. Sempre vaig saber que el dia arribaria, saps? Vaig esperar molt per aconseguir el que em pertocava, la recompensa, després del que semblava una eternitat de contemplar com altres persones amb més fortuna es permetien un estil de vida ple de luxes. Al final, el moment va arribar, però l’època d’abans em continua semblant eterna.

Tinc poc més de vint anys. Qui sap què podria passar d’aquí a deu? Encara que hagi de ser pobra i desgraciada una dècada sencera, almenys continua havent-hi la possibilitat d’un miracle d’aquesta mena, de la mena que els passa a la gent com la Polly, que es mereixen la felicitat. De debò que puc tancar la porta a aquesta possibilitat?

—Te n’has de convèncer tu mateixa —diu la diva rossa, assenyadament—. Vaig passar anys creient que, contra tot pronòstic, el dia arribaria. Continuo llevant-me cada matí sabent que em passaran coses encara més bones. Si hi creus malgrat tots els pronòstics, es converteix en realitat. És el poder de l’univers.

Tot i que la Polly també va deixar la religió enrere, continua tenint el seu model propi de fe. Es pot sobreviure sense fe, se l’anomeni com se l’anomeni? Sigui quina sigui la teva manera de viure, sembla que et cal fe per tirar endavant.

Però, què és aquest tirar endavant per a mi? Si vull abandonar la vida d’ara, és per tenir la mena de vida que tenen aquestes dones? Tan diferents són de mi, aquestes mestresses de casa? A part de les coses evidents, com ara habitatges més grans i roba més bona, tinc la impressió que aquestes dones estan tan atrapades com jo mateixa. Totes hem vingut al Sarah Lawrence per la mateixa raó, per trobar una sortida cap a alguna cosa més satisfactòria.

No em sentiré mai prou plena amb uns texans o unes ulleres d’un dissenyador de renom. És clar que són boniques, aquestes coses, però jo el que vull és un assoliment personal, deixar petjada en aquest món. Una petjada de la mida d’un cràter volcànic, vaig dir a la sol·licitud de matrícula. Potser viuré sempre en l’estretor, però el luxe no ha estat mai el meu objectiu. El Zeidy sempre deia que el luxe porta al pecat, perquè ens acomoda, ens torna mandrosos, ens estova els ossos i ens atordeix la ment.

Hi ha hagut rebels abans que jo. Quan era petita, de tant en tant apareixia gent que trencava les normes obertament, i tothom en parlava. Però ara, on són aquells rebels? No ho sap ningú. Se’n van per poder sortir de nit als clubs i beure i consumir drogues, i comportar-se d’una manera desinhibida, però no hi ha menuchas hanefesh, serenitat interior, en aquesta manera de viure. El Zeidy sempre em deia que la serenitat és el més important que es pot aconseguir a la vida, i que era el secret de la felicitat. No crec que hagi cregut mai haver-la aconseguit, però potser s’hi ha acostat. El camí és diferent per a cadascú, em deia. Quin és el meu, de camí, si vull trobar la pau interior?

El Zeidy ha passat tota la vida a la recerca de la harchavas hadaas, l’obertura de ment. Com puc obrir la ment en un món que és tan estret, tant a dins com a fora?

Al principi de la primavera del 2009, l’Eli se’n va una setmana de viatge, i em quedo sola a casa per primera vegada. Si no puc sortir-me’n tota sola una setmana, no podré contemplar de cap manera la possibilitat d’una vida independent, o sigui que he de fer el cor fort per aconseguir-ho. Sempre m’ha fet una mica de vergonya la por que li tinc a la nit; quan es fa fosc, qualsevol moviment, el més petit cruixit, em posa els nervis de punta, i em quedo desperta i tapada de cap a peus amb les mantes fins que es fa clar.

Una part important de mi mateixa creu que no me’n puc sortir tota sola per culpa d’aquestes angoixes. Estic convençuda que com que soc dona, soc fràgil, i sempre necessitaré algú que em cuidi, sobretot perquè tinc un fill. «Com me n’ocuparé quan estigui malalta? Qui m’ajudarà, si no tinc marit? De debò que puc renunciar a la seguretat que ara tinc a canvi de llibertat?».

La tarda del Shabbos, però, mentre sec a la gespa acompanyada dels veïns i escolto com expliquen les últimes xafarderies, em recordo a mi mateixa l’immens buit que és la meva vida, i el desig ardent que em rosega per dintre quan no està satisfet. Llavors penso que m’estimo més estar espantada i sola que avorrida. Crec que l’univers també ho sap, això. Penso que vaig venir al món per a una cosa diferent d’aquesta.

Últimament he passat hores senceres asseguda entre les prestatgeries de la biblioteca pensant en el meu futur. Quan contemplo els llibres que omplen els prestatges, recordo com em delia de petita pel privilegi de llegir, com m’arriscava per saber més coses, i com el goig de llegir sempre superava la por. Em meravellava pensar en el dret innat que aquells autors creien tenir a expressar-se de la manera que els semblés més adequada, a posar per escrit els seus pensaments més íntims, mentre jo no podia imaginar que passés ni un sol dia sense veure’m obligada a tenir secrets.

Avergonyir-me de la meva pròpia naturalesa em cansa. Estic esgotada d’anys de fer veure que soc devota i de castigar-me a mi mateixa per la falta de fe. Vull ser lliure… físicament, sí, però lliure en tots els sentits, lliure de reconeixe’m a mi mateixa pel que soc, lliure d’ensenyar el meu veritable rostre al món. Vull ser en un prestatge d’aquesta biblioteca al costat d’aquests altres autors, per als quals la veritat és un dret de naixement.

La Polly ha enviat el meu blog a tothom que coneix del món editorial, i estic decidida a perseguir qualsevol contacte. Ja he rebut un correu electrònic d’una agència literària, i estic aclaparada davant l’enormitat d’aquesta oportunitat, i alhora em fa terror pensar que la possibilitat desaparegui. Com puc demostrar que mereixo que em publiquin?

Baixo a la ciutat a conèixer la Patricia, que té el despatx als carrers més pretensiosos de l’Upper East Side. Al cotxe, em trec la faldilla llarga de punt per deixar a la vista els pantalons nous que em vaig comprar a The Limited, i a sota del jersei de màniga llarga hi duc una camisa de seda de màniga caiguda amb un estampat de flors petitones. Quan baixo del cotxe i agafo el tiquet que l’home de l’aparcament em dona, noto als panxells el tacte fresc i suau del teixit dels pantalons, que més avall em cobreixen les sabates negres de taló alt. Els tacons repiquen amb força i determinació al paviment, i tinc la sensació que, amb pantalons posats, camino a passes llargues i amb soltesa. El meu cos, reflectit als aparadors de Madison Avenue, sembla estranyament alt i poderós, té un aspecte que no ha tingut mai quan porto faldilles sense cap gràcia.

A la cantonada del carrer indicat, ja veig la Polly parlant amb una dona morena i prima en una taula de la terrassa d’un cafè. M’acosto a la taula i dic hola, i així com la Polly em saluda plena d’entusiasme, la Patricia, al primer moment, sembla que no sàpiga qui soc. Llavors s’adona que, efectivament, soc la dona hassídica que busca una agència literària, i es queda amb la boca oberta.

—No t’assembles gens al que esperava —diu, fent uns ulls com unes taronges—. Tens molt de glamur.

—És per culpa de la Polly. M’ha corromput. —Somric, exultant internament d’alegria després de sentir la seva confirmació, de saber que encaixo aquí, que tinc el mateix aspecte que la resta de la gent; de pensar, a l’Upper East Side, que per fi sé què se sent quan no crides l’atenció, que és el que sempre m’ha passat. La Polly estira la mà cap als meus cabells i la manté un moment a sobre.

—Portes la perruca? —em pregunta, abaixant la veu—. No es nota.

—No, són els meus cabells de veritat. —Ric—. He deixat la perruca al cotxe.

Trobo divertit que no sigui capaç de veure la diferència, tenint en compte que la meva perruca és de cabells gruixuts i arrissats, i en canvi els cabells de veritat els tinc fins i llisos.

—Sembleu Betty i Veronica, vosaltres dues —diu la Patricia, mentre ens fa un somriure.

—Qui són? —pregunto, amb tota la innocència.

—Déu meu, no saps ni qui són Betty i Veronica? D’Archie, el còmic? —pregunta la Polly. Mira que ha passat temps, i encara no s’ho pot creure quan demostro la meva ignorància pel que fa a referències culturals.

La Patricia em dona uns quants títols de llibres per llegir, llibres sobre escriptura i sobre edició. Diu que el pas següent és escriure una proposta. És com un argumentari de venda per al meu llibre. Fem servir la proposta per vendre la idea, i llavors, quan l’haguem venuda, la podré escriure. Torno a casa decidida a utilitzar totes les hores lliures per treballar en la proposta. La Patricia ha dit que una bona proposta pot trigar un any a escriure’s, tres mesos com a mínim, però jo tinc decidit escriure la proposta més ràpida de la història. Si aquest llibre és el meu bitllet de sortida, vull treure’n partit com més aviat millor. Ja he crescut massa i no entro en el meu vell món.

El 8 de setembre del 2009, em quedo fins tard al Sarah Lawrence per passar una estona amb unes quantes amigues. Em noto plena d’energia davant la perspectiva d’abandonar la meva vida. Ho he posat tot en marxa i ara em toca a mi fer el primer pas. Sé que serà molt aviat; potser només esperava que l’Eli em portés al límit, o que aparegués alguna mena de senyal, però, de qui? És clar que és ridícul pensar en mi mateixa ara com aquella noieta de Williamsburg per a qui tot era un missatge espiritual.

Estic tan nerviosa que demano un cigarret per primera vegada. Faig tot el que puc per aguantar-me de tossir, perquè sé que els estossecs són la manera com reaccionen els no fumadors, i jo el que vull és actuar amb naturalitat, o sigui que faig una pipada molt lleu i mantinc l’aire a la boca uns instants, i tot seguit deixo anar un filet de fum, de manera que és com si no me n’hagués entrat gens ni mica als pulmons.

M’estic una estona davant la porta de la biblioteca de la universitat, amb el cigarret penjant entre dos dits, en un gest despreocupat, i contemplo la gent que passa per davant meu en totes direccions. Es mouen amb un aire tan decidit que me’n moro d’enveja. Vull avançar amb la mateixa determinació cap a cada moment que tinc al davant; vull encarar el meu futur almenys amb la mateixa certesa i el mateix dret que aquests homes i dones, que miren en direcció a mi però no s’hi acaben d’entretenir gaire.

Vaig amb uns texans i un jersei de coll en punta, i els cabells llargs i estirats em cauen sobre una espatlla i em pengen pel costat com una cinta negra i espessa. Dec fer una pinta com la de qualsevol altra persona de les que corren per aquí. Per fi em sento beneïda pel sentiment d’anonimat, de pertinença; que potser no són la mateixa cosa? No hi ha ningú que pugui penetrar més enllà del meu posat despreocupat i veure l’alegria nerviosa que hi ha a sota?

Que feliç que soc de formar part d’aquest lloc! Vull cridar cap als roures que presideixen, alineats, l’entrada del campus. Vull giravoltar un cop i un altre amb les mans alçades enlaire i saltar per la gespa. No tornaré a ser mai més aquella noia estranya, la noia de la perruca i la faldilla i el posat dolorosament avergonyit. Seré normal, tan normal que ningú no en sabrà mai res. Oblidaré que una vegada vaig ser diferent.

Hi ha una hora fins a Airmont, o sigui que marxo abans no estigui massa cansada. Les carreteres són fosques i estan buides, i poso el CD amb cançons barrejades que una companya de classe va fer per a mi. Les Pierces sonen amb suavitat i jo vaig picant al volant al ritme de la música. Just quan acabo de travessar el pont de Tappan Zee i agafo la New York State Thruway, sento un soroll fort, com una explosió, i abans que pugui mirar cap a un costat o l’altre, el meu cotxe comença a giravoltar de mala manera, sense cap mena de control. Sento xiscles d’algú que es queixa des de la carretera, i el cotxe giravolta tan de pressa que els colors de la nit es tornen borrosos al parabrisa. Em preparo per al xoc agafant fort el volant, amb els braços estirats, i llavors veig que el parabrisa salta fet miques, amb elegància, en el moment que el vehicle topa amb la barrera de seguretat i es capgira, i cada cop que rep es transmet al meu cos tens amb una sacsejada dolorosa. En els últims instants, veig amb claredat que moriré, i penso que és una manera justa d’acabar, que he de morir quan em trobo al cim de la llibertat. «És veritat que hi ha un Déu, i ara em castiga». És l’últim que penso abans de perdre la consciència.

Em desperto i trigo un moment a adonar-me que estic cap per avall i que tinc el cap tocant l’asfalt. El cotxe ha quedat aixafat, de manera que no puc obrir les portes, però hi ha vidres per tot arreu que són de la finestreta esmicolada de la banda del passatger. Em descordo a poc a poc el cinturó de seguretat i palpo aquí i allà buscant la bossa de mà. Quan els ulls se m’acostumen a la foscor, veig que el contingut s’ha escampat arreu, i que a la BlackBerry li falta la bola de desplaçament. Miro de pensar com utilitzar el telèfon sense la bola, però estic massa trasbalsada i no me’n surto. De sobte m’adono que si estic gaire més estona al cotxe, podria esclatar, i penso: «He de sortir d’aquí». A mitjanit, la carretera està en silenci, tret del brunzit d’algun cotxe que passa. No ha parat ningú. Agafo la cartera, el telèfon i les claus, i començo a bellugar-me per sortir del cotxe, arrossegant-me lentament de bocaterrosa. Noto que els vidres m’esquincen els genolls i els palmells. Quan finalment surto a la calçada coberta de restes del meu cotxe destrossat, em palpo arreu del cos per confirmar que estic sencera. «Estic bé», em dic a mi mateixa, una vegada i una altra, procurant tranquil·litzar-me. «Estic bé». Després, m’ho pregunto: «Segur que estic bé?». I no paro de dir-ho. Al cap d’uns minuts, algú em veu repenjada a la barrera i s’atura.

Els policies no paren de preguntar-me si he begut, i jo em poso a riure com una histèrica perquè no he suportat mai l’alcohol, però es pensen que ric perquè estic borratxa, i em tracten de mala manera. Tot em fa mal, però sobretot no em fixo en les seves preguntes perquè no acabo d’entendre com és que estic viva. Per què he tingut aquest accident si no estava destinada a morir?

Observo des de la carretera com la grua s’endú l’embull de ferralla en què s’ha convertit el meu cotxe. Veure com se l’emporten és com dir adeu al meu cos mateix, completament masegat. Em miro i és com si tingués la pell nova de trinca, com si me l’haguessin arrencat i hagués tornat a créixer tota sola. Les meves noves extremitats biòniques estan intactes de miracle després d’un accident que m’hauria hagut de partir en dos.

A l’hospital no puc pensar res més. Estic totalment confosa. No entenc què vol dir això. El fet que m’hagi passat una cosa com aquesta, pocs dies abans que, suposadament, deixi el meu passat enrere per sempre, només té sentit si està destinat a impedir-m’ho. És perquè m’espanti i em torni obedient? Em miro el cos i em meravello que hagi estat capaç de sobreviure a una cosa tan espantosa, i m’entretinc a contemplar-me les extremitats com si per les venes em corregués una sang màgica. Ser viva quan hauria de ser morta és extraordinari.

L’accident ha passat al pic de la mitjanit, just quan la data canviava a 09/09/09. El 9, el número que el cabalista em va dir; 9, el número de la mort i el renaixement, dels finals i els principis, és el senyal del qual se suposava que havia d’estar pendent. Segurament recordaré sempre aquest dia com el que va partir la meva vida en dos.

L’Eli em ve a veure a l’hospital i jo estic furiosa amb ell. Feia dies que em deia que els pneumàtics estaven massa gastats, però es negava a canviar-los. Deia que no s’ho podia permetre.

—En canvi, et podies permetre perdre’m? —li pregunto amb rancor—. I si hagués passat amb en Yitzy a dins del cotxe?

L’Eli, però, no mostra cap senyal de remordiment. Es nega a acceptar cap responsabilitat en l’accident. No vull veure-li la cara. Li dic que se’n vagi a casa, que ja cridaré una amiga perquè vingui a fer-me companyia. No vull tornar a veure-li la cara mai més.

Llavors, podria ser que aquest fos el senyal de Déu? El tall net amb el passat que estava buscant? La separació categòrica entre una vida i l’altra? Potser el fet de no ser morta és el gran miracle que sempre esperava veure aparèixer en el meu camí. Només ara em puc sentir invencible de debò, després d’haver passat el pitjor. Ja no estic nerviosa, ja no estic indecisa. Ja no depenc de cap passat; els últims vint-i-tres anys pertanyen a algú altre, algú que ja no conec.

L’endemà signo un contracte per escriure l’autobiografia d’una persona que ja no existeix, algú que m’asseguraré d’honorar amb un últim record. Les meves dues identitats han quedat separades, per fi, i he matat l’altra, l’he assassinat brutalment però amb justícia. Aquest llibre seran les seves últimes paraules.

Abans de marxar d’Airmont per sempre, l’Eli i jo anem junts a un conseller matrimonial religiós per veure què podem fer amb el nostre matrimoni, o més ben dit, el que en queda. L’Eli creu que amb això d’anar a veure un conseller demostra, per fi, el desig de millorar les coses, però fa tard. Sé, en el fons del cor, que no tornaré mai més.

Amb tot, segueixo la inèrcia. Explico al conseller el nostre primer any de casats, i que l’Eli em va deixar perquè no podíem tenir relacions sexuals, i que no em va donar suport quan la seva família malparlava de mi. Dic que no l’hi perdonaré.

El conseller matrimonial, que de fet només és un rabí i no un psicòleg, diu a l’Eli que hem d’anar a veure un professional.

—Els vostres problemes —diu— no són els conflictes superficials típics dels matrimonis. No us baralleu per veure qui treu les escombraries o qui no és prou afectuós amb l’altre. No sé com us puc ajudar a superar una cosa com aquesta. És força greu.

Després, l’Eli em mira i diu:

—Ens hauríem de divorciar, oi? No sembla que això hagi de funcionar mai.

Arronso les espatlles.

—Si és el que vols, divorciem-nos.

Llogo un Kia petitíssim i hi entaforo tot el que hi cap. Assec en Yitzi a la cadireta per a bebès i em fixo que no para de mirar les caixes i les bosses d’escombraries que he encabit al cotxe aprofitant fins a l’últim centímetre d’espai. No diu res, l’únic que fa és xuclar-se el polze, i s’adorm tan bon punt agafem l’autopista. Al pont de Tappan Zee ens quedem aturats en un embús, i llavors m’arrapo al volant a l’instant mentre revisc els sorolls i les sensacions del xoc de fa només uns quants dies.

Porto el meu anell de diamants i uns quants regals de boda a un joier de Westchester, que em dona a canvi una pila de diners. Observo com fica en una bossa els últims cinc anys de la meva vida com si jo, d’alguna manera, pogués tornar aquí i recollir-los, i li pregunto què en farà. Segurament ho fondrem, diu. Respiro alleujada. M’agrada saber que aquestes peces no aniran a parar al canell o al coll d’algú altre, sinó que desapareixeran per sempre. D’entrada, ja no les hauria hagut de tenir mai.

Al principi m’entristeixo pensant en algunes de les coses que he hagut de deixar enrere. Acomiadar-me de les joies ha estat fàcil, però els plats i la roba de la llar que vaig comprar amb tant d’amor ara fa cinc anys, les amigues que em vaig haver d’esforçar tant a tenir, la xarxa de parents propers i llunyans de la qual formava part… És més difícil separar-se’n. Se’m fa difícil i estrany trobar-me que de cop i volta me n’he de sortir amb tan poca cosa, i dins meu hi ha un pànic silent davant de la idea que tinc tan poques possessions a què aferrar-me. Duc la sensació de desarrelament gravada als músculs igual que el dolor que se sent després d’haver fet un exercici intens. Espero amb ansietat que la vida em faci tornar a terra amb tot el seu pes, en comptes d’aquest sentiment de flotar sense objectiu que m’encén a l’ànima flames d’un terror pur.

Després de marxar, vaig canviar el número de telèfon i no vaig donar la meva adreça nova a ningú. No em podia arriscar que em seguissin la pista. Necessitava una mica de temps per a mi mateixa, per calmar-me, temps per trobar alguna mena de seguretat. Amb tot, el primer que noto és la proximitat que de sobte creix entre en Yitzy i jo en aquest nou espai. Hem d’aconseguir coneixe’ns l’un a l’altre, aquí en aquest món estrany on no coneixem ningú més. Em sento com si no m’haguessin consentit ser la seva mare fins ara, que ningú no posa entrebancs a una relació oberta i sincera entre nosaltres.

El primer que faig és ensenyar anglès a en Yitzy. Llegim llibres junts i mirem Barri Sèsam. Aprèn de pressa, i agraeixo poder fer això per a ell ara que encara és prou petit per adaptar-se amb facilitat. M’horroritza pensar en el que hauria pogut passar si hagués estat obligada a quedar-me gaire temps més.

Al cap de poques setmanes, en Yitzy sembla una altra persona. Parla un anglès infantil encantador. Dormim en un llit de matrimoni, dels petits, que vaig comprar després de marxar, i abans d’adormir-nos tenim unes converses fantàstiques. Noto que es preocupa per mi pels compliments que em fa d’una manera compulsiva. «Tens els cabells molt bonics», diu, perquè s’ha fixat que ja no me’ls amago. Sé que procura fer-me sentir bé perquè entén que passo per un moment difícil, i em trenca el cor notar que se n’adona. Penso que és massa petit per ser tan observador i per amoïnar-se tant per la nostra situació en el món.

En Yitzy encara no ha demanat pel seu pare. Només una vegada va aixecar el cap després de precipitar-se alegrement pel tobogan del parc infantil i, amb una mirada inquisitiva, em va preguntar, molt seriós:

—El papa i tu ja no us baralleu, oi?

—No, s’han acabat les baralles —vaig dir, amb un somriure—. Ara, la mama està contenta. Tu estàs content?

Va fer que sí ràpidament amb el cap i va córrer a jugar amb els altres nens al laberint grimpador. Amb els cabells curts, sense tirabuixons, s’assemblava a qualsevol altre nen americà, i vaig sentir una satisfacció profunda veient com es barrejava amb ells, sabent que estava còmode amb les relacions socials, d’una manera que jo no ho havia estat mai.

El primer any, el que em mantenia tan allunyada de Williamsburg com podia era la vergonya. Cada vegada que veia el típic vestit hassídic a l’altra banda d’un carrer transitat de la ciutat, m’encongia per dintre, com si fos jo qui estigués al punt de mira d’un foraster. No suportava que em recordessin el meu passat. De seguida vaig descobrir les veritables opinions dels forasters que tenien tractes amb hassids; la gent me’ls descrivia a la cara com a prepotents, ofensius i antihigiènics, i no es paraven mai a pensar que jo m’ho pogués prendre com una crítica personal. Estava massa horroritzada per explicar a ningú d’on venia, però al final la veritat sempre sortia a la superfície, acompanyada del pànic.

Es necessita molt de temps perquè la vergonya s’esvaneixi, però, sorprenentment, a sota hi ha orgull. Quan al final vaig tornar a Williamsburg com la nova persona que soc, hi vaig anar embolicada amb una bufanda i amb els ulls tapats amb unes ulleres de sol perquè no em reconeguessin, i vaig passejar sense pressa pels afores del meu antic barri meravellada pel sentiment de distància que ara tenia envers allò que havia estat la meva única llar. Llavors, finalment, vaig contemplar la meva vida amb ulls de forastera, i de cop i volta em va sobtar trobar-la tan acolorida i exòtica. El que abans em semblava la versió més intolerable de la vida rutinària s’havia transformat en una història rica i misteriosa. Havia passat la infància somiant que creixia amb l’estereotip de barri americà benestant com a teló de fons perquè no hi havia res que em semblés més allunyat de mi aleshores, i després vaig descobrir que aquelles noies americanes passaven els anys de formació buscant amb tota l’energia experiències úniques que les definissin com a persones diferents, en una lluita que trobaven frustrant fins a l’infinit. Em miraven amb una certa enveja, perquè, malgrat les dificultats, la meva vida estava marcada de manera indeleble amb el tatuatge de la diferència.

Va ser mentre caminava per Kent Avenue, renovada de feia poc, que em vaig adonar de com s’havia capgirat tot. El paisatge de la meva infància havia canviat dràsticament. Les cases deteriorades havien quedat substituïdes per blocs de vidre brillant, i tot de hipsters amb texans entallats em passaven pel costat, ajupits damunt de les bicicletes. Em vaig adonar que tot el que havia somiat de petita s’havia fet realitat. En aquella època, em quedava al costat del riu desitjant veure’m transportada a l’altra banda. Em delia per trobar on agafar-me en aquell món d’altures vertiginoses i brillantor imponent i renunciar a qualsevol connexió amb Brooklyn. Per això continua sense agradar-me visitar cap barri de Brooklyn. Si passo gaire temps allà començo a sentir-m’hi atrapada. En canvi, hi vaig de tant en tant senzillament per la pura emoció del record deliciós i la satisfacció de saber que part del que fa que el meu conte de fades s’acabi tan bé és, precisament, la manca de versemblança. Ni tan sols Roald Dahl podria haver somiat un viatge com aquest. M’he alliberat del passat, però no l’he abandonat. En valoro els moments i les experiències que em van formar. He viscut la història.

Qui pot dir, als vint-i-quatre anys, que tots els seus somnis s’han fet realitat? Què més podria demanar-li jo a la vida? Hi ha dies que em sembla que estic a punt d’esclatar de gratitud per haver arribat tan lluny, molt més del que ni tan sols hauria gosat imaginar. I tot i que l’emoció de provar coses noves es va apaivagant amb la repetició, l’emoció de la llibertat no m’abandona mai. Cada vegada que l’exercito, sento un goig particular que se’m cargola per les extremitats com un xarop. No vull deixar escapar ni un bocí d’aquesta meravella.