1

A la recerca del meu poder secret

Matilda hauria volgut que els seus pares haguessin estat bons i amables i comprensius i honrats i intel·ligents. Que no fossin res de tot això era un fet que havia d’aguantar. […]

Com que era molt petita i molt jove, l’únic poder que tenia Matilda damunt qualsevol de la família era el poder del cervell.

ROALD DAHL,
Matilda

El pare m’agafa la mà mentre es baralla amb la clau per obrir la porta del magatzem. Els carrers estan estranyament buits i silenciosos en aquesta zona industrial de Williamsburg. Sobre nostre, la resplendor tènue dels estels vesteix el cel nocturn. No gaire lluny, els cotxes brunzen com figures fantasmagòriques per l’autovia. Acoto el cap i m’observo les sabates de pell, que tamborinen sobre la vorera, amb una impaciència palpable, i em mossego el llavi per reprimir l’impuls. Estic agraïda de ser aquí. No passa cada setmana, que el Tatty se m’emporti.

Una de les múltiples feines del pare és encendre els forns a la fleca kosher Baigel’s després del Shabbos. Tots els negocis jueus han de tancar durant el Shabbos, i la llei prescriu que ha de ser un jueu qui ho posi tot en marxa altra vegada. Quan els requisits són tan simples, el meu pare no té problemes per trobar feina. Els treballadors gentils ja han començat la jornada quan hi arriba: preparen la massa i formen els panets i les fogasses. Així que el meu pare acciona els interruptors mentre travessa la immensa nau, es comença a estendre un brunzit que guanya força a mesura que avancem pels espais cavernosos. És una de les setmanes en què se m’emporta amb ell, i trobo emocionant rodejar-me de tot aquest tràfec i saber que el meu pare n’és el centre, que tota aquesta gent s’ha d’esperar que arribi per poder reprendre l’activitat habitual. Em sento important només de saber que ell també ho és. Els treballadors el saluden amb el cap quan passa pel seu costat, li dediquen un somriure encara que faci tard, i em donen uns copets al cap amb les mans enguantades i enfarinades. Quan el meu pare ha acabat amb l’última secció, la nau sencera batega al ritme de les mescladores i les cintes transportadores. El terra de ciment vibra lleument sota els meus peus. Contemplo com les safates entren als forns i en surten per l’extrem oposat amb una filera de panets lluents i daurats. El pare, mentrestant, conversa amb els treballadors mentre endrapa una kichel d’ou.

A la Bubby li encanten les kichel. Sempre n’hi portem quan tornem de la fleca. A la sala del davant de la nau hi ha tot de prestatgeries atapeïdes de caixes precintades amb tota mena de productes de fleca i pastisseria a l’espera de ser despatxats a primera hora del matí. Abans de marxar, sempre ens n’emportem tantes com podem carregar. Hi ha les famoses magdalenes kosher decorades amb encenalls de tots colors, fogasses de babka de xocolata i canyella, el pastís de set capes carregat de margarina, les galetetes de color blanc i negre de les quals només em menjo la part de la xocolata… Triï el que triï el meu pare a la sortida, més tard ho portarem tot a casa dels avis, ho bolcarem a la taula del menjador com si fos un botí i a mi em deixaran tastar el que vulgui.

No hi ha res que pugui competir amb aquesta mena de riquesa, amb l’abundància de dolços i llepolies escampades sobre unes tovalles adomassades com si fossin articles d’una subhasta. Avui m’adormiré plàcidament, mentre assaboreixo el gust de la cobertura que m’ha quedat entre les dents i les engrunes se’m desfan a l’interior de les galtes.

Aquest és un dels pocs moments bonics que comparteixo amb el pare. No m’acostuma a donar gaires motius per sentir-me’n orgullosa. Les camises que porta tenen taques groguenques a les aixelles, i això que la Bubby s’encarrega de rentar-li gairebé tota la roba, i el seu somriure sembla el d’un pallasso, massa ample i babau. Cada vegada que em ve a veure a ca la Bubby, em porta barres de gelat de Klein’s recobert de xocolata i m’observa amb expectació mentre menjo, a l’espera que faci algun comentari de gratitud. Deu pensar-se que ser pare és això: regalar-me llepolies. Després, tan sobtadament com ha arribat, se’n va a fer un dels seus «encàrrecs».

Sé que la gent li dona feina per llàstima. El contracten perquè els porti amunt i avall amb cotxe, entregui paquets i faci tot allò que creuen que és capaç de fer sense cometre errors. Ell no se n’adona; està convençut que presta un servei valuós.

El meu pare fa molts encàrrecs, però només em deixa participar en les visites esporàdiques a la fleca i en els viatges encara més infreqüents a l’aeroport. Anar a l’aeroport és més emocionant, però només hi anem un parell de vegades l’any. Sé que és estrany que m’agradi visitar l’aeroport, perquè tinc clar que mai no podré pujar a un avió. Amb tot, m’apassiona quedar-me al costat del pare mentre espera la persona que ha de recollir. Observo la multitud que corre atrafegada d’una banda a l’altra amb un propòsit i arrossega maletes de rodes que xerriquen sorollosament. Quin món tan meravellós, penso: un món on tot d’ocells prenen terra breument abans d’aparèixer per art de màgia en un altre aeroport a l’altra punta del planeta. Si pogués demanar un desig, voldria viatjar constantment d’un aeroport a un altre. Alliberar-me de la presó de romandre quieta.

Una vegada que el pare m’ha deixat a casa, pot ser que no el torni a veure durant un quant temps, potser durant setmanes, tret que el topi al carrer. Si això passa, però, m’ocultaré el rostre i faré veure que no el veig perquè no em cridi ni em presenti la persona amb qui parla. No suporto les mirades curioses, tenyides de compassió que la gent em dirigeix quan descobreix que soc la seva filla.

«És la teva maideleh?», cantussegen amb condescendència, mentre em pessiguen la galta o m’aixequen la barbeta amb un dit tort. Tot seguit, m’examinen amb deteniment, a la recerca d’algun indici que els confirmi que, en efecte, soc filla d’aquest home, per poder dir més endavant: «Nebach, pobra criatura, quina culpa té d’haver nascut? Se li nota a la cara, que no hi és tota».

La Bubby és l’única persona que pensa que hi soc tota, al cent per cent. Amb ella pots estar segura que no ho posaria mai en dubte. No jutja les persones. Tampoc no va opinar mai sobre el pare, malgrat que potser en aquest cas era simplement una manera de negar-se a reconèixer la realitat. Sempre que explica històries sobre el pare quan tenia la meva edat, el pinta com algú trapella, però adorable. Sempre estava massa prim, de manera que la Bubby feia mans i mànigues per aconseguir que mengés. Li donava el menjar que volia, però no es podia aixecar de la taula fins que tenia el plat buit. Una vegada el pare va lligar la cuixa de pollastre a un tros de cordill i la va penjar a fora de la finestra per als gats del pati, a fi de no haver-se de quedar a la taula durant hores mentre tothom jugava al carrer. Quan la Bubby va tornar, ell li va ensenyar el plat buit i ella li va preguntar: «On són els ossos? No pot ser que també te’ls hagis menjat». Així va ser com va descobrir la veritat.

Volia admirar el meu pare per haver tingut una idea tan enginyosa, però la bombolla d’orgull va esclatar quan la Bubby em va dir que ni tan sols havia tingut la perspicàcia d’anticipar-se i estirar altra vegada el cordill per deixar els ossos rosegats al plat. Tenia onze anys, esperava una execució més astuta d’un pla que podria haver estat excel·lent.

Quan va arribar a l’adolescència, la seva trapelleria innocent va deixar de ser adorable. No era capaç d’estar-se quiet a la ieixivà, de manera que el Zeidy el va enviar al campament de Gershom Feldman, al nord de Nova York, on hi havia una ieixivà per a nens problemàtics. Era com una ieixivà normal i corrent, només que pegaven els alumnes si es portaven malament. En qualsevol cas, no va curar el comportament anormal del meu pare.

Potser l’excentricitat es perdona més fàcilment en una criatura. Com s’entén, però, que un adult acumuli quantitats ingents de pastís durant mesos fins que la pudor de florit és insuportable? Com s’explica la filera d’ampolles de la nevera, que contenen un antibiòtic líquid de color rosa per a nens i que el meu pare insisteix a prendre’s cada dia per combatre una malaltia invisible que cap metge no li ha trobat?

Malgrat tot, la Bubby intenta cuidar-lo. Cuina carn de vedella expressament per a ell, encara que el Zeidy no menja vedella des de l’escàndol de fa deu anys, quan es va descobrir que hi havia carn de vedella kosher que, en realitat, no ho era. La Bubby encara cuina per a tots els seus fills, fins i tot els que són casats. Ara ja tenen esposes que se’n cuiden, però tot i això, encara hi van a sopar i la Bubby actua com si fos la cosa més natural del món. Cada nit, a les deu, neteja els taulells de la cuina i anuncia en to de broma que el «restaurant» ja és tancat.

Jo també menjo aquí, i molts dies fins i tot em quedo a dormir, perquè la meva mare ja no hi és gairebé mai i no es pot comptar amb el meu pare perquè es cuidi de mi. Quan era molt petita, recordo que la mare em llegia contes abans d’anar a dormir, històries d’erugues afamades i de Clifford, el gran gos vermell. A ca la Bubby, els únics llibres que hi ha són de pregàries. Abans d’anar-me’n a dormir, recito el xemà.

M’agradaria llegir llibres altra vegada, perquè els records de quan em llegien històries són els únics records feliços que tinc. Amb tot, no domino gaire l’anglès i no tinc manera d’aconseguir llibres pel meu compte. En comptes d’això, doncs, em dedico a alimentar-me de magdalenes de Beigel’s i de kichel. El menjar és una font tan gran de plaer i de satisfacció per a la Bubby que no puc evitar que se me n’encomani l’entusiasme.

La cuina de la Bubby és com el centre de l’univers. Aquí és on tothom s’aplega per fer petar la xerrada i tafanejar, mentre la Bubby afegeix ingredients a la batedora elèctrica o remena les olles omnipresents als fogons. Les converses serioses tenen lloc amb el Zeidy a porta tancada, però les bones notícies sempre es comparteixen a la cuina. Des que tinc ús de raó m’he sentit atreta per aquesta petita estança de rajoles blanques, sovint amagada rere els núvols de vapor de les coccions. Quan era petita, baixava de quatre grapes l’únic tram d’escales que separava el nostre pis i la cuina de la Bubby, a la primera planta. Amb les meves cametes rabassudes m’arrossegava cautelosament per cadascun dels esglaons de linòleum, amb l’esperança que després de l’esforç m’esperés una gelatina de cirera com a recompensa.

En aquesta cuina sempre m’he sentit segura. No sé dir ben bé per què. L’únic que sé és que a la cuina no m’envaïa la sensació recurrent d’estar perduda en un país foraster, on ningú no sabia qui era ni quina llengua parlava. A la cuina em sentia com si hagués arribat al meu lloc d’origen, i no volia per res del món que ningú m’arrossegués altra vegada al caos.

Normalment m’arrupo al petit tamboret de cuir que està encaixat entre la taula i la nevera, i observo la Bubby mentre prepara la massa d’un pastís de xocolata, a l’espera que en acabat em doni l’espàtula per llepar-la. Abans del Shabbos, la Bubby entafora fetges de vedella sencers a la picadora de carn amb l’ajuda d’una maça de fusta, hi afegeix un grapat de ceba caramel·litzada de tant en tant i sosté un bol a sota per recollir el fetge trinxat i cremós que brolla de la picadora. Alguns matins barreja cacau holandès de primera qualitat i llet sencera en un cassó i el posa al foc fins que arrenca el bull. Després em serveix una tassa de xocolata desfeta, espessa i saborosa, que endolceixo amb terrossos de sucre. Els seus ous remenats neden en mantega. El boondash, la versió hongaresa de les llesquetes amb ou, sempre li queda cruixent i perfectament daurat. Observar-la mentre cuina m’agrada més i tot que degustar el menjar que prepara. M’encanta que la casa s’ompli d’olors. Avancen lentament per les estances del pis, enfilades com vagons de tren; penetren cada habitació, l’una darrere l’altra, com una delicada desfilada d’aromes. De matí, quan em desperto a la meva petita habitació, a l’altra banda de la casa, agafo aire pel nas amb expectació i intento endevinar què prepara la Bubby. Sempre es lleva d’hora, i sempre cuina alguna cosa quan em desvetllo.

Si el Zeidy no hi és, la Bubby canta. Taral·lareja melodies amb la seva veu suau i vellutada mentre bat amb traça una torre flonja de clares d’ou a punt de neu en un bol lluent d’acer. M’explica que la tonada és un vals vienès o una rapsòdia hongaresa. Melodies de la seva infantesa, records de Budapest. Quan el Zeidy arriba a casa deixa de taral·larejar. Sé que les dones tenen prohibit cantar, però que se’ls permet fer-ho en presència de la família. Tot i això, el Zeidy insta a cantar únicament durant el Shabbos. Diu que, com que el Temple va ser destruït, només hauríem de cantar o escoltar música en ocasions especials. De vegades la Bubby treu la vella gravadora que em va donar el pare i posa la música del casament de la meva cosina una vegada i una altra, sense apujar gaire el volum per poder sentir si ve algú. L’apaga de seguida que sent el més lleu cruixit al passadís.

La Bubby em recorda que el seu pare era cohen. El seu llinatge es podia remuntar fins als sacerdots del Temple. Els cohen són famosos per la seva veu greu i agradable. El Zeidy no és capaç de seguir una melodia per més que ho intenti, però adora corejar les cançons que el seu pare cantava a Europa, les melodies tradicionals del Shabbos que la seva veu desafinada converteix en una tirallonga de sons discordants. La Bubby branda el cap quan el sent, els seus intents sempre li arrenquen un somriure. Fa temps que ha deixat de provar de cantar a cor amb ell. El Zeidy fa desafinar tothom. Els seus refilets desentonats ofeguen les altres veus fins que distingir una melodia resulta impossible. La Bubby diu que només un dels seus fills ha heretat la veu d’ella; els altres són com el seu pare. Li explico que a la coral de l’escola m’han escollit per cantar un solo, que potser he heretat la veu clara i potent de la seva família. Vull que se senti orgullosa de mi.

La Bubby no em demana mai com va l’escola. No es preocupa per les activitats que faig o deixo de fer. Gairebé és com si no volgués saber qui soc de veritat. Es comporta així amb tothom. Diria que és perquè van assassinar tota la seva família als camps de concentració i ara ja no troba l’energia necessària per connectar emocionalment amb ningú.

Només es preocupa que mengi prou. Llesques de pa de sègol untades generosament amb mantega, plats de sopa substanciosa de verdures, porcions sucoses i lluents de strudel de poma. Sembla que la Bubby em posi menjar davant del nas constantment, fins i tot en els moments que menys hi escau. Tasta aquest gall dindi al forn per esmorzar. Agafa una mica d’amanida de col a mitjanit. En aquesta casa només hi ha el menjar que cuina ella. Al rebost no hi ha ni una bossa de patates fregides, ni tan sols capses de cereals. Tot el menjar que se serveix a ca la Bubby es prepara des de zero.

El Zeidy sí que em pregunta per l’escola, però només per comprovar si em porto bé. L’únic que vol sentir és que em comporto degudament perquè ningú no li pugui dir que té una neta desobedient. La setmana passada, abans del Yom Kippur, em va aconsellar que em penedís per poder començar l’any des de zero, convertida màgicament en una noia tranquil·la i temorosa de Déu. Va ser el meu primer dejuni. Encara que, segons la Torà, no em converteixo en dona fins als dotze anys, les nenes comencen a dejunar als onze només per provar-ho. Quan travessi el pont de la infantesa a l’adultesa, a l’altra banda m’espera tot un món de noves regles. L’any vinent és una mena de simulacre.

Falten pocs dies per a la següent festa, la de Sucot. El Zeidy necessita que l’ajudi a construir la sucà, la petita cabana de fusta on menjarem durant vuit dies. Per bastir el sostre de bambú necessita algú que li allargui les canyes una per una mentre ell, assegut al capdamunt de l’escala, fa rodolar les vares feixugues fins que queden ben col·locades al damunt de les bigues que s’acaben de clavar. Les clavilles encaixen amb un soroll estrepitós. No sé per què, però sempre em toca a mi fer aquesta feina, que pot resultar avorrida després d’estar hores i hores palplantada al peu de l’escala passant les canyes una per una al Zeidy.

Amb tot, m’agrada sentir-me útil. Malgrat que les canyes deuen tenir com a mínim deu anys i han estat guardades tot l’any al soterrani, desprenen una olor fresca i dolça. Les faig rodar entre els palmells i en noto la superfície fresca, brunyida per tants anys d’ús. El Zeidy les aixeca a poc a poc, amb deteniment. No hi ha gaires tasques domèstiques que el Zeidy estigui disposat a assumir, però no dubta a prendre’s el temps que faci falta quan es tracta d’alguna cosa relacionada amb els preparatius d’una festivitat. La festa de Sucot és una de les meves preferides, perquè se celebra a l’aire lliure, a la fresca de la tardor. A mesura que els dies s’escurcen, absorbeixo els últims rajos de sol al porxo de la Bubby, encara que m’hagi d’embolcallar amb moltes capes de jerseis per resguardar-me del fred. M’estiro sobre un llit fet amb tres cadires de fusta, amb el rostre inclinat cap al sol, que s’esmuny de manera capriciosa pel passatge estret que hi ha entre les cases de pedra adossades. No hi ha res més reconfortant que la sensació del sol pàl·lid de tardor sobre la pell, i m’hi quedo fins que els rajos ja només són una franja tènue de llum en un horitzó desolat i polsegós.

La festa de Sucot és llarga, però té quatre dies intermedis que, en certa manera, no són cerimoniosos. No hi ha cap llei que prohibeixi conduir ni gastar diners durant aquests dies, anomenats Khol ha-Moed, i generalment es passen com qualsevol altre dia laborable, amb l’excepció que no és permès treballar. Així, doncs, la majoria de la gent va d’excursió en família. Els meus cosins sempre van a algun lloc durant els Khol ha-Moed, i confio que podré sortir amb algun d’ells. L’any passat vam anar a Coney Island. La Mimi diu que aquest any anirem al parc a patinar sobre gel.

La Mimi és una de les poques cosines que és amable amb mi. Sospito que és perquè el seu pare està divorciat. Ara la seva mare és casada amb un home que no pertany a la nostra família, però la Mimi continua venint tot sovint a ca la Bubby per veure el seu pare, el meu oncle Sinai. De vegades em fa l’efecte que la nostra família està dividida en dues parts, amb els problemes en una i la gent perfecta a l’altra. Els únics que em dirigeixen la paraula són els que tenen problemes. Tant hi fa: anar amb la Mimi sempre és divertit. Va a secundària, la deixen viatjar tota sola i es pentina els cabells de color mel amb una onda cap a fora.

Després de dos dies atrafegats, en què he ajudat la Bubby a servir els àpats de la festa i m’he dedicat a portar les safates de menjar de la cuina a la sucà i de la sucà a la cuina, per fi han arribat els Khol ha-Moed. La Mimi em passa a buscar de bon matí. Quan arriba, jo ja estic vestida i a punt per sortir. He seguit les seves instruccions al peu de la lletra: mitges espesses per sota dels mitjons, un jersei gruixut per sobre de la camisa per no passar fred, manyoples suaus a les mans i un barret. Em sento boteruda i pocatraça, però vaig ben preparada. La Mimi porta un abric molt fi de llana gris marengo, amb el coll de vellut i guants també de vellut, i jo li envejo l’elegància. Semblo una mona mal conjuntada, el pes de les manyoples m’estira els braços cap avall de manera grotesca.

Patinar sobre gel és màgic. Al principi faig tentines i em costa mantenir l’equilibri sobre els patins de lloguer, m’aferro a la vora de la pista per fer la volta, però de seguida trobo la manera i, quan descobreixo el truc, sembla que voli. Agafo embranzida amb els peus i tanco els ulls mentre llisco suaument, mantenint l’esquena recta en tot moment com la Mimi m’ha ensenyat. Mai no m’havia sentit tan lliure.

Sento rialles, però semblen distants, perdudes en les ràfegues d’aire que em freguen les orelles. El so dels patins que ratllen el glaç és més fort i em deixo endur pel seu ritme. Els meus moviments es tornen repetitius, em sumeixo en una mena d’estat de trànsit i només desitjo que la vida fos sempre així. Cada vegada que obro els ulls espero aparèixer en un lloc diferent.

Dues hores després, m’adono que estic afamada. És una nova mena de gana, la gana que deriva d’un esgotament deliciós, i per una vegada, la buidor que noto dintre meu és agradable. La Mimi ha portat entrepans kosher per a totes dues. Ens acomodem en un banc que hi ha a l’exterior de la pista de gel per menjar-nos-els.

Mentre assaboreixo amb entusiasme l’entrepà de pa de sègol amb tonyina, em fixo en una família que hi ha a la taula de pícnic del costat, en concret en una nena que fa cara de tenir la mateixa edat que jo. A diferència de mi, sembla que porti roba adient per patinar sobre gel, amb una camisa molt més curta i mitges gruixudes de colors vius. Fins i tot porta orelleres de pell.

S’adona que la miro i baixa del banc. M’allarga una mà tancada en un puny i, quan l’obre, veig que hi ha una llaminadura embolicada en paper platejat brillant. No havia vist mai cap llaminadura com aquesta.

—Que ets jueva? —pregunto, per assegurar-me que és kosher.

—Ahà —respon—. Faig classes d’hebreu i tot. Conec l’alefat. Em dic Stephanie.

Prenc la xocolatina amb cautela. A l’embolcall hi posa «Hershey’s». Hersh significa ‘cérvol’ en ídix. També és un nom jueu de nen força comú. La terminació ‘ey’ el converteix en un sobrenom afectuós. Em pregunto quina mena d’home deu ser el senyor Hershey, qui sap si els fills se’n senten orgullosos quan veuen el seu nom estampat en embolcalls de xocolatines. Tant de bo tingués la fortuna de tenir un pare així. Abans de poder obrir la xocolatina per veure com és per dintre, la Mimi em llança una mirada severa i branda el cap en senyal d’advertència.

—Gràcies —dic a la Stephanie, i tanco el puny al voltant de la barreta fins que desapareix de la vista. Ella remena el cap i se’n torna corrents a la seva taula.

—No et pots menjar la xocolatina —anuncia la Mimi tan bon punt la Stephanie ja no ens pot sentir—. No és kosher.

—Però si és jueva! M’ho ha dit! Per què no me la puc menjar?

—Perquè no tots els jueus segueixen la norma kosher. I encara que la segueixin, no tot és sempre prou kosher. Mira, veus aquest segell de l’embolcall? Diu OU-D. Significa que és un producte lacti kosher. No té la certificació cholov Yisroel, és a dir, la llet que conté no ha estat sotmesa a la supervisió rabínica adequada. El Zeidy s’horroritzaria si entressis a casa seva amb això.

La Mimi em pren la xocolatina de la mà i la llença al cubell d’escombraries del costat.

—Et compraré una altra xocolatina —diu—. Després, quan tornem. Una que sigui kosher. Una galeta La-Hit, per exemple. T’agraden, oi?

Assenteixo amb el cap, aplacada. Mentre m’acabo l’entrepà de tonyina, miro pensarosa la Stephanie, que fa saltirons sobre el revestiment de cautxú. Les puntes dentades dels patins fan un soroll esmorteït cada vegada que toca a terra. Màxima elegància en l’execució. «Com es pot ser jueu i no seguir la norma kosher?», em pregunto. «Com es pot conèixer l’alefat i, tot i així, menjar xocolatines Hershey’s? Que no sap com s’ha de fer?».

La tieta Chaya du la desaprovació estampada al rostre. Està asseguda al meu costat a la taula de la festa i m’ensenya com prendre’m la sopa sense xarrupar. La seva mirada és prou aterridora per aconseguir que la lliçó sigui ràpida i efectiva. Visc amb la por de captar-ne l’atenció; mai no és per res positiu. La tieta Chaya sempre ha estat al darrere de totes les grans decisions que s’han pres sobre la meva vida, malgrat que ja no la veig gaire sovint. Temps enrere havia viscut amb ella, quan feia poc que la mare se n’havia anat al volant del seu petit Honda negre, mentre tots els veïns treien el cap per la finestra per presenciar l’espectacle. Probablement va ser la primera dona de Williamsburg que conduïa.

No em sentia gens feliç a casa de la tieta Chaya. M’escridassava cada vegada que plorava, però com més m’esforçava a parar, més llàgrimes em brollaven dels ulls i em traïen. Suplicava que em deixessin anar a viure amb la Bubby i, si bé els meus avis eren grans i feia temps que havien criat els seus fills, finalment em van permetre anar-me-n’hi. El Zeidy encara atén els consells de la Chaya sobre com educar-me, però no sé què la converteix en experta en la matèria: les seves tres filles es van desfer de les mitges quan es van graduar i es van traslladar a Borough Park així que es van casar.

Abans de Sucot, la Bubby em va enviar al pis de la Chaya, a la tercera planta, perquè l’ajudés a netejar per a la festa. La Chaya havia instal·lat trampes per a ratolins, perquè, malgrat que l’exterminador venia dues vegades per setmana, sempre hem tingut problemes de ratolins, com tothom que viu en una casa vella de Williamsburg. La Chaya sempre unta amb crema de cacauet les safates grogues i enganxoses i les amaga sota els mobles. Quan hi vaig arribar, estava revisant totes les trampes. Amb una escombra en va treure una de sota de la cuina i hi va trobar un ratolí, que gemegava llastimosament i es recargolava desesperat a la safata. Vaig adonar-me que, una vegada que el ratolí hi quedava enganxat, no hi havia manera d’alliberar-lo, però tenia l’esperança que hi hagués una solució més benèvola, com per exemple quan atrapes una cuca i la deixes anar al carrer. Abans que pogués obrir la boca, però, la tieta Chaya va recollir la trampa amb totes dues mans i la va plegar per la meitat entre els palmells, amb un moviment ràpid i sec. El ratolí va morir esclafat a l’instant.

Per un moment em vaig quedar bocabadada. No havia vist mai ningú desempallegar-se d’un ratolí amb tant d’entusiasme. Quan la Bubby en trobava algun, normalment ja era mort, i aleshores l’embolicava amb bosses de plàstic i el llençava al cubell de les escombraries del pati del davant. Fa pocs mesos, vaig obrir un calaix de la meva còmoda i hi vaig trobar una família de ratolins que havia fet el niu en un jersei plegat: nou criatures rosades de la mida del meu dit polze que belluguejaven i es recargolaven sobre un cúmul de paper d’alumini esquinçat, que em vaig imaginar que els havia portat la seva mare. Els vaig deixar fer durant una setmana, sense explicar a ningú que els havia trobat. Fins que, un dia, ja no hi eren. Amb la meva estupidesa havia permès que deu ratolins adults més saltironegessin lliurement per la casa, mentre la Bubby s’espremia el cervell sense treva per trobar la manera de desempallegar-se’n.

No és que m’agradin els ratolins; simplement no m’agrada matar. El Zeidy creu que una compassió com la meva és impròpia, està fora de lloc. Com si la compassió en si fos bona, però, d’alguna manera, jo no l’apliqués bé. Em sento malament per coses que no m’haurien de fer sentir malament. Diu que hauria de sentir més compassió per la gent que està intentant educar-me. Que m’hauria d’esmerçar més per fer-lo sentir orgullós.

A mi em sembla que tots els meus oncles i les meves tietes són molt severs amb els fills. Els renyen, els avergonyeixen i els escridassen. Així és la chinuch, la criança dels fills segons la Torà. Els pares tenen la responsabilitat espiritual que els fills es converteixin en jueus temorosos de Déu i respectuosos de la llei. Per tant, qualsevol forma de disciplina que tingui aquesta finalitat és vàlida. El Zeidy sovint em recorda que, quan renya algun net amb mà dura, només respon a un sentit del deure. Diu que la ira de debò està prohibida, però que és necessari fingir-la pel bé de la chinuch. En aquesta família no ens fem abraçades ni petons. No ens adrecem compliments. En canvi, ens vigilem els uns als altres atentament, sempre a punt d’assenyalar qualsevol falta de caire físic o espiritual. Això és la compassió, diu la Chaya: la compassió pel benestar espiritual d’algú.

A la meva família, la Chaya és qui té més compassió pel meu benestar espiritual. Cada vegada que visita la Bubby, em vigila com un falcó i a cada moment m’assenyala el que faig malament. El cor se m’accelera quan és a prop, en noto el martelleig eixordador a les orelles, que ofega el so de la seva veu. No és l’única de la família que em critica: la tieta Rachel sempre em mira com si tingués brutícia a la cara que m’hagués descuidat de netejar, i l’oncle Sinai em clava una plantofada al cap cada vegada que m’interposo en el seu camí. La Chaya, però, em mira fixament als ulls quan em parla, la boca se li endureix amb alguna cosa semblant a la ira que no aconsegueixo desxifrar del tot. Sempre porta vestits cars i sabates que hi fan joc, i no sé com s’ho fa perquè la roba no se li arrugui ni se li taqui mai, encara que serveixi el menjar o faci neteja. Quan m’esquitxo de sopa el coll de la camisa, només una mica, fa espetegar la llengua en senyal de desdeny. Em fa l’efecte que es recrea amb la por que m’infon, la fa sentir poderosa. Els altres no sembla que siguin conscients de com em fan sentir, però ella sap que m’intimida, i li agrada. De vegades fins i tot fingeix amabilitat i parla amb una veu suau, revestida de dolçor, però el centelleig blau pàl·lid dels seus ulls afuats suggereix una altra cosa. Em pregunta si la vull ajudar a fer un pastís de cirera i després m’esguarda atentament mentre treballo la pasta de full amb les mans en un gran bol d’acer, a l’aguait del més petit error.

La Chaya és l’única rossa natural de la família. Malgrat que tinc dues tietes més que porten perruques rosses, tothom sap que, molt abans de casar-se, els cabells ja se’ls havien tornat de color de cendra. Només la Chaya té els matisos d’una rossa genuïna: pell clara i uniforme i ulls blaus com el glaç. És molt poc freqüent que algú sigui ros natural a Williamsburg, i sé que la Chaya s’enorgulleix de la seva bellesa. De vegades m’espremo una mica de suc de llimona sobre el cap i me l’escampo pels flocs amb l’esperança que s’aclareixin, però no serveix de res. Una vegada em vaig posar crema blanquejadora en un ble i va funcionar, però em va fer por que la gent se n’adonés, perquè era massa evident. Tenyir-se els cabells està prohibit, i no hauria suportat que correguessin rumors sobre mi si algú hagués sospitat dels meus nous reflexos daurats.

La Chaya ha convençut el Zeidy que la deixi portar-me a un altre psiquiatre. Fins ara hem acudit a dos: tant l’un com l’altre eren jueus ortodoxos amb consultes a Borough Park. El primer va dir que era una nena normal i corrent. El segon va revelar a la Chaya tot allò que li havia explicat, o sigui que em vaig cosir la boca i em vaig negar a dir res més, fins que va desistir. Ara la Chaya diu que em portarà a veure una dona.

Ja entenc per què volen que vagi a veure un metge de bojos. Jo també sospito que soc boja. Encara espero el dia en què em llevaré traient escuma per la boca, com la meva bestia Esther, que és epilèptica. Al capdavall, la Chaya insinua que la cosa ve de la família materna. No puc aspirar a tenir bona salut mental amb una herència genètica tan desafortunada com la meva. Amb tot, hi ha una cosa que no entenc: si de veritat aquests metges poden ajudar-me, com és que no van enviar-hi els meus pares? O, si ho van fer i no va funcionar, què els fa pensar que amb mi serà diferent?

La psiquiatra es diu Shifra, i m’ensenya un paper amb una gràfica que anomena enneagrama. És una llista de nou tipus de personalitat i, segons m’explica, una persona pot tenir un dels nou tipus de personalitat i, alhora, tenir «ales» a les altres personalitats. Així, per exemple, una persona pot ser la cinc amb ales de la quatre i la sis.

—El tipus quatre és l’individualista —m’explica—. És el teu.

No ha trigat gens a encasellar-me, n’ha tingut prou amb deu minuts de sessió. Quin mal hi ha a ser un individu, a ser autosuficient i reservada, com diu ella? És aquesta la neurosi que la Chaya vol expulsar de dins meu per aconseguir que sigui més com ella: estricta, disciplinada i, sobretot, conformista?

Me’n vaig de la sessió abans d’hora. Segur que la «metgessa» ho farà servir per corroborar la teoria que soc un problema que cal resoldre, una personalitat turbulenta que cal tornar a encarrilar. Camino amunt i avall de la Setzena Avinguda mentre observo tot de dones i nenes que van a comprar el que els falta per al Shabbos. L’olor d’areng passat que puja de les cunetes brutes em fa arrufar el nas. No entenc per què no puc ser com les altres nenes, que tenen l’honestedat tan interioritzada que els corre per les venes. Fins i tot els seus pensaments són tranquils i silenciosos, ho noto. En el meu cas, el que penso se’m llegeix a la cara com un llibre obert i, encara que no expressi els pensaments en veu alta, tothom sap de seguida que estan prohibits. De fet, ara mateix un pensament prohibit m’omple la ment. Penso que no m’esperen a Williamsburg fins d’aquí a una hora i mitja, i que no gaires blocs més al nord hi ha la biblioteca pública, de la qual tantes vegades he passat de llarg. Per a mi és més segur esmunyir-me aquí, en un barri on ningú no em coneix. No he de patir tant per si algú em reconeix.

A la biblioteca hi regna un silenci tan rotund que noto que els meus pensaments es dilaten i omplen tot l’espai que proporciona el sostre alt. La bibliotecària ordena un exhibidor a la secció infantil, que afortunadament és buida. M’agrada la secció infantil, perquè hi ha lloc per seure i ja trobo els llibres seleccionats. Quan em veuen, els bibliotecaris sempre em somriuen en silenci i em dediquen una mirada encoratjadora.

No tinc el carnet de la biblioteca, de manera que no em puc emportar llibres a casa. Tant de bo pogués, perquè em sento tan extraordinàriament feliç i lliure quan llegeixo que estic convençuda que, si pogués tenir llibres sempre a mà, tota la resta se’m faria més suportable.

De vegades em fa l’efecte que els escriptors d’aquests llibres m’entenen, que han escrit aquestes històries pensant en mi. Si no, com s’expliquen les semblances que trobo entre els personatges dels contes de Roald Dahl i jo? No són criatures desafortunades i precoces a qui les famílies i els companys d’escola menyspreen i negligeixen?

Quan vaig acabar de llegir James i el préssec gegant, somiava rodolar pel món dins d’una fruita del jardí de la Bubby. Em fa la sensació que, a la literatura que gira al voltant dels nens, nens excèntrics i incompresos com jo, sempre arriba un moment en què apareix alguna cosa que els canvia la vida, que els trasllada al món màgic al qual pertanyen de debò. Aleshores s’adonen que la vida anterior era un mer error, que sempre han estat extraordinaris i destinats a coses més grans i millors. Jo també espero secretament caure per un forat i anar a parar al País de les Meravelles o accedir a Nàrnia a través del fons d’un armari. Quines altres opcions puc considerar? No crec que en aquest món em senti mai com a casa.

Encreuo les cames amb una expectació deliciosa mentre llegeixo que, un dia, la Matilda descobreix el seu poder a l’escola, en un d’aquests punts d’inflexió desesperats que, pel que sembla, tenen totes les històries. Un d’aquests moments en què l’esperança es dona per perduda i, de cop i volta, apareix de nou on menys te l’esperes. Jo també descobriré un dia que tinc un poder que m’havia estat ocultat tot aquest temps? El porto a dins, en estat latent, en aquest precís instant? Tot això tindria sentit si fos com la Matilda i al final me n’anés a casa amb la senyoreta Honey.

Els llibres infantils sempre tenen un final feliç. Com que encara no he començat a llegir llibres per a adults, he acceptat aquesta convenció com una realitat de la vida. En la física de la imaginació, s’aplica aquesta norma: una criatura només és capaç d’acceptar un món just. Vaig esperar molt de temps que algú em vingués a rescatar, tal com passa als llibres. Acceptar que ningú no recolliria mai la sabata de vidre que m’havia deixat va ser una píndola amarga d’empassar.

Com més buida està la carreta, més soroll fa. És l’adagi que no paro de sentir. De la Chaya, de les mestres de l’escola, dels llibres de text ídix. Com més crida una dona, més probable és que estigui despullada d’esperit, com un bol buit que vibra amb un eco persistent. Un recipient ple no fa soroll; l’han omplert tant que no té manera de sonar. M’han repetit una infinitat de proverbis durant la infància, però aquest és el que més em cou.

Per més que ho intenti, no puc reprimir l’impuls natural de replicar. Sé que no és intel·ligent per part meva voler tenir sempre l’última paraula. Sempre acabo en un pou de problemes que podria evitar ben fàcilment si aprengués a mossegar-me la llengua. Tot i això, no puc deixar que els errors d’altri passin desapercebuts. Sento la necessitat de comentar les faltes gramaticals i les citacions errònies de les mestres per un deure inexplicable envers la veritat. Aquesta conducta m’ha encasellat com a mechitsef, insolent.

Ara vaig a l’escola satmar. La Chaya va ser qui va decidir a quina classe posar-me: és la cap del departament de primària. Al començament, les altres alumnes em tenien enveja; donaven per fet que gaudia d’un tracte de favor infinit. En realitat, però, és una oportunitat més per a la Chaya de vigilar-me de prop i informar de tot als meus avis. Diu que em va posar a la classe de les intel·ligents per estimular-me. Hi ha dotze classes de sisè curs, i cadascuna té una característica particular. Les nenes de la meva classe són aplicades i estudioses i no entenen la meva ànsia d’emocions.

Tamborino amb el llapis suaument sobre el pupitre mentre la mestra explica la secció de la Torà de la setmana. No puc suportar-ho, soc incapaç d’escoltar com parla sense treva durant hores amb la seva veu monòtona habitual. Si s’esmercés a fer les classes amb una mica més de gràcia potser no em costaria tant quedar-me quieta. Bé, si no hi posa emoció, ho hauré de fer jo.

Fa dues setmanes, algú va trobar un ratolí mort a sota del radiador. Es va desfermar la histèria absoluta; tothom va intentar sortir de l’aula al mateix temps. La pudor era aclaparadora. Recordo que la Chaya va baixar del despatx de la tercera planta per veure en què consistia aquell escàndol. Es va encaminar a poc a poc cap al fons de l’aula, amb les mans encreuades a l’esquena, recta com un pal, mentre els talons quadrats de les sabates repicaven sorollosament sobre el terra de fusta. Es va tirar a l’espatlla el mocador que li cobria la perruca curta i rossa i es va ajupir per mirar sota del radiador. Quan es va posar dreta altra vegada, un manyoc gris i sec li penjava de la mà enguantada. Algú del meu costat va ofegar un xisclet. La Chaya va introduir la criatura inerta en una bosseta de plàstic amb cremallera, amb els llavis arrufats i les celles arcades en senyal de desdeny. Fins i tot la mestra semblava visiblement afectada; tenia la cara blanca com el paper. Jo era l’única que no s’havia quedat muda de la sorpresa.

No puc explicar com és la meva tieta. No és cap membre de sang de la família i gairebé no sé res del seu passat. Només sé que els seus fills, igual que ella, són estranys. Tots tenen les mateixes maneres fredes, el mateix posat rígid i la mateixa actitud inflexible que ella, i la Chaya se’n sent orgullosa i li agradaria que jo fos igual. Sembla que es pensi que no experimentaré mai dolor i que, per tant, sempre podré comportar-me tal com s’espera de mi. De vegades penso que té raó. Amb tot, no estic disposada a suprimir la mínima possibilitat de joia de la meva existència i viure com ella, és a dir, renunciar a l’emoció. Estic convençuda que la capacitat de sentir emocions profundes em fa extraordinària i és el meu bitllet al País de les Meravelles. Qualsevol dia trobaré una tintura a la tauleta de nit amb una nota que dirà: «BEU-ME». Mentrestant, estic atrapada en aquesta aula. He de trobar la manera de fer que el temps passi més de pressa.

Tant de bo algú trobés un ratolí altra vegada. Mentre retruco el pupitre suaument amb el llapis, una idea em floreix a la ment alhora que un calfred deliciós em recorre l’espinada. I si…? No, no podria pas fer-ho. Però, potser… No, és massa arriscat. Afirmar que hi ha un ratolí on no n’hi ha cap? Si ho fes, però, qui em podria acusar de res? Es considera malifeta esglaiar-se i saltar de la cadira en veure un ratolí que s’esmuny per terra? Ningú no podria pas dir que ha estat premeditat. Noto un formigueig d’anticipació a les extremitats. Com puc fer la broma? Ja ho sé: deixaré caure el llapis. Després, quan m’inclini per recollir-lo, m’enfilaré a la cadira d’un salt i xisclaré de terror. Exclamaré: «Un ratolí!», i amb això n’hi haurà prou.

Noto que se’m regira l’estómac a mesura que faig rodolar el llapis a poc a poc cap al cantell del pupitre i observo com cau estrepitosament a terra, mentre procuro mostrar la cara més avorrida i endormiscada que sé fer. M’inclino sota el pupitre per recollir-lo i, per un moment, m’aturo, en un instant d’angoixa vacil·lant, abans d’enfilar-me a la cadira d’un bot.

—Aaah! —crido—. Un ratolí! He vist un ratolí!

Els xiscles omplen l’aula a l’instant, les nenes s’enfilen als pupitres desesperades per protegir-se de l’amenaça del rosegador. Fins i tot la mestra sembla horroritzada. Envia la delegada de la classe a buscar el conserge. Mentrestant, la classe no es reprendrà fins que el conserge no inspeccioni l’aula i declari que està lliure de ratolins, com tinc la certesa que farà.

Amb tot, el conserge m’interroga per mirar d’entendre quin camí ha seguit el ratolí i descobrir el forat on es pot haver amagat, i en cap moment no sembla qüestionar la meva paraula. Potser no li entra al cap que una bona nena satmar sigui capaç d’ordir una malifeta així. O em creu perquè la por i la commoció que m’omplen el rostre són, en part, reals? El meu atreviment m’ha deixat de pedra fins i tot a mi.

A l’hora de l’esbarjo, les companyes de classe s’apleguen al meu voltant, mogudes per una curiositat morbosa. Volen saber fins a l’últim detall del que he vist.

—Tenies la cara blanca com el paper! —observen—. Semblaves horroritzada de debò.

Que bona actriu que soc. La cara blanca i les mans tremoloses, de conjunt amb el xiscle. No em puc ni imaginar tot el que podria fer amb un talent com aquest: l’habilitat de convèncer els altres d’emocions que no sento de veritat. És un pensament electritzant.

Més tard, quan la Chaya explica l’incident a la Bubby i el Zeidy, s’ho prenen amb rialles. Només la Chaya em clava una mirada plena de recel, però no diu res. Per primera vegada, m’embriaga una sensació de triomf i li retorno la mirada amb calma. Aquest, doncs, és el meu poder. Potser no puc moure objectes amb la ment com la Matilda, però sé fingir. Soc capaç d’actuar d’una manera tan convincent que mai ningú arribarà a descobrir la veritat.

—Bubby, què significa verge?

La Bubby alça la vista des del taulell de ferro forjat on prepara la massa de kreplach. Fa un dia humit, perfecte perquè la massa pugi. El vapor que s’enlaira dels fogons entela els vidres de les finestres, esquitxats per la pluja. Tinc els dits enfarinats i deixo taques a l’ampolla de vidre d’oli d’oliva, l’etiqueta de la qual presenta el dibuix d’una dona, coberta enginyosament amb robes, que abraça les paraules VERGE EXTRA.

—D’on has tret aquesta paraula? —pregunta.

Quan veig la sorpresa que li envaeix el rostre, m’adono que he dit alguna cosa que no toca. Els nervis s’apoderen de mi i responc entre balbucejos.

—N… N… No ho sé, Bubby, no me’n recordo…

Giro l’ampolla d’oli d’oliva perquè l’etiqueta quedi encarada a la paret.

—Bé, no és una paraula que les nenes petites hagin de conèixer —diu la Bubby, i es dedica altra vegada a estirar la delicada massa de patata amb les mans. Porta el turbant de cotó rosa una mica tort: el cristall lluent que està encastat al botó li queda per sobre de l’orella dreta i se li veu una mica de borró blanc. Quan sigui casada, portaré turbants moderns, de ris, que em lligaré amb elegància amb un nus quadrat al damunt del cap. També portaré el clatell rapat, per més que la Bubby digui que sempre li fa picor quan se l’acaba d’afaitar.

A la Bubby li agrada molt explicar la història de com el Zeidy li va demanar que s’afaités el cap. Va ser dos anys després del casament; un dia simplement va arribar a casa i li va dir:

—Fraida, vull que t’afaitis el cap.

—Marit meu —va replicar indignada—, que t’has begut l’enteniment? No en tens prou que em cobreixi els cabells amb una perruca, encara que la meva mare no es va molestar mai a fer-ho a Europa, que ara vols que a sobre me’l rapi? Mai a la vida no havia sentit a parlar d’una frumkeit, d’una religiositat que digués que una dona s’ha d’afaitar el cap.

—Però, Fraida —va suplicar el Zeidy—, ho ha dit el rebbe! És una norma nova. Tots els homes manen a les dones que ho facin. Vols que sigui l’únic home que té una esposa que no s’afaita el cap? Nu, vols portar una vergonya com aquesta a la família? Vols que el rebbe sàpiga que he estat incapaç de fer que la meva esposa compleixi les normes?

La Bubby va exhalar un sospir teatral.

—Nu, qui és aquest rebbe? No ha estat mai el meu rebbe. No el teu, abans de la guerra. I ara de cop i volta tenim un rebbe nou? I digues, qui és aquest rebbe que ha dit que m’he d’afaitar el cap, si ni tan sols em coneix? Digues-li que no ha conegut mai cap dona tan honesta i devota com jo, encara que tingui una mica de cabells al cap.

Amb tot, després de repetides objeccions, la Bubby finalment va capitular i es va passar una fulla d’afaitar pel cap. Sempre em diu: «Et penses que afaitar-me va ser un gran què? En absolut. M’hi vaig acostumar de seguida! Francament, és molt més còmode, sobretot a l’estiu».

Al final no n’hi havia per a tant, segons ella. De vegades sembla que s’intenta convèncer a ella mateixa, i no només a mi.

«Com és que el rebbe va decidir que les dones s’havien d’afaitar el cap, si a Europa no ho feia ningú?», pregunto sempre.

La Bubby dubta un moment abans de respondre. «El Zeidy diu que el rebbe vol que siguem més ehrlich, més devots, del que cap jueu ho ha estat mai. Diu que si ens esforcem fins a l’extrem per fer que Déu se senti orgullós de nosaltres, mai més no ens farà cap mal, com va fer a la guerra». Dit això, sempre es queda en silenci, arrossegada pel dolor de les reminiscències.

Ara miro la Bubby, inclinada sobre la feina, com és habitual. Observo com es posa bé el turbant amb una mà enfarinada i es taca el front de blanc. Comença a tallar quadrats de la massa aplanada de kreplach i els farceix de formatge fresc. A continuació, plega els quadrats per la meitat, diagonalment, i forma saquets triangulars. Aboco els kreplach a un cassó amb aigua bullent que hi ha al foc i contemplo com es barallen per l’espai de la superfície. Tant de bo pogués retirar la pregunta, o com a mínim dir a gut vurt a la Bubby, alguna cosa que li asseguri que soc una bona nena i que no dic males paraules. Ara bé, no paro mai de fer preguntes. «Oy vey», diu la Bubby amb un sospir sempre que començo a fer preguntes. «Per què sempre ho has de saber tot?». No sé per què, però és cert: necessito saber-ho tot. Vull que em parli del llibre que amaga al calaix de la roba interior, l’edició rústica barata amb una dona que fa morros a la coberta. Sé, però, que està amagat per una raó, que és un secret i que no en puc dir res.

Jo també tinc secrets. Potser la Bubby els coneix, però no els revelarà si jo no revelo els seus. Amb tot, potser aquesta complicitat és només un producte de la meva imaginació. És possible que aquest pacte sigui unilateral. Seria capaç de delatar-me, la Bubby? Jo amago els llibres sota el llit; ella, entre la llenceria. Una vegada l’any, quan el Zeidy inspecciona la casa per Péssah, la Pasqua, i ens remena les coses, totes dues rondem per casa inquietes, atacades pel pànic de ser descobertes. El Zeidy fins i tot em furga el calaix de la roba interior. Fins que no li dic que són coses femenines i que són privades no desisteix, reticent a envair la privacitat d’una dona, i passa a l’armari de l’àvia. Ella, com jo, es posa a la defensiva quan li regira la llenceria. Totes dues sabem que la nostra petita col·lecció de llibres seculars l’escandalitzaria més que una pila de chametz, els productes fermentats prohibits. Potser la Bubby se n’escaparia amb una mera reprensió, però a mi em cauria al damunt tot el pes de la fúria de l’avi. Quan el zeide s’enfada, sembla que la llarga barba blanca se li aixequi i se li propagui pel rostre com si fos una flama ardent. La calor del seu menyspreu em panseix a l’instant.

«Der tumeneh shprach!», brama cada vegada que em sent parlar en anglès amb els meus cosins. El Zeidy diu que és una llengua impura, que actua com un verí a l’ànima. Llegir un llibre en anglès és encara pitjor: torna l’ànima vulnerable, és una estora de benvinguda per al dimoni.

Avui tinc el cap a una altra banda, la qual cosa explica que me n’hagi anat de la llengua. Aquesta setmana tinc una novetat a sota del matalàs, i, quan la Bubby ja no em necessiti per preparar kreplach, em tancaré a l’habitació i la rescataré: el meravellós volum enquadernat en cuir que desprèn l’olor embriagadora dels llibres nous. És una secció del Talmud, amb la traducció anglesa prohibida. Té milers de pàgines, de manera que promet setmanes de lectura emocionant. No em puc creure que finalment seré capaç de desxifrar tractats talmúdics antics concebuts específicament per excloure ignorants com jo. El Zeidy no em deixa llegir els llibres en hebreu que té desats a l’armari: estan reservats per als homes, diu, les nenes han de ser a la cuina. Amb tot, el seu aprenentatge em desperta una gran curiositat, em deleixo per saber què diuen exactament els llibres als quals dedica tantes hores, tremolant d’èxtasi intel·lectual. Els retalls aigualits de saviesa que les mestres em donen a l’escola no fan sinó deixar-me amb ganes de més. Vull saber la veritat sobre Raquel, l’esposa del rabí Aqibà, que es va ocupar de la casa i va viure en la pobresa durant dotze anys mentre el seu marit estudiava la Torà en terres estrangeres. Com és possible que la filla consentida d’un home ric es resignés a viure en una misèria així? Les mestres diuen que era una santa, però de ben segur que la resposta és més complexa. Per començar, com és que es va casar amb un home pobre i ignorant com Aqibà? No devia ser pas perquè fos atractiu; altrament, no hauria accedit al fet que s’absentés durant dotze anys. Deu haver-hi una raó i, si ningú no me la vol explicar, l’hauré d’esbrinar pel meu compte.

Vaig comprar la traducció del Talmud de Schottenstein la setmana passada a la botiga Judaica, a Borough Park. El petit establiment era buit i estava il·luminat únicament pels rajos de sol dèbils que es filtraven per les finestres brutes. Les volves de pols platejades semblaven suspeses en els feixos de llum i flotaven lentament cap amunt, empeses per la força d’un corrent dèbil provinent d’un conducte de calefacció. Em vaig resguardar a l’ombra de les prestatgeries imponents i vaig balbucejar al llibreter que el llibre era per a la meva cosina, que m’havia demanat que l’hi comprés. Temia que se’m notés el nerviosisme; segur que portava l’engany escrit al front, tal com el Zeidy sempre m’havia advertit que passaria. «Der emes shteit oif di shteren», diu el Zeidy. «Per més convincent que sigui la mentida, el front sempre et delata». M’imagino tot de paraules gravades a la meva pell, que brillen en la foscor com si fossin de neó, quan una brisa imprevista m’aixeca el serrell castany desarreglat.

Com he pogut constatar durant els nombrosos viatges de reconeixement que he fet, a la minúscula llibreria de New Utrecht Avenue només hi treballa un home. És gran, les mans li tremolen i pestanyeja de manera irregular. Mentre m’embolicava el llibre gros i desmanegat amb paper d’embalar, no em sabia avenir que m’hagués sortit amb la meva. Potser aquest home no sabia llegir el front de la gent o potser, amb la meva expressió buida i apagada, havia aconseguit semblar estúpida de debò. Em va agafar els seixanta dòlars, la majoria dels quals havia guanyat un per un fent de cangur, i els va comptar a poc a poc abans de fer un gest d’assentiment amb el cap. «Gut», va dir; me’n podia anar. Vaig intentar sortir de la botiga com si res, i vaig esperar-me a ser a l’illa de cases següent per saltironejar d’alegria incontenible. A l’autobús de tornada a Williamsburg, els genolls em tremolaven de l’excitació il·lícita d’allò que acabava de fer. Probablement tothom endevinava la meva malifeta. Els homes seien a la part del davant, afortunadament d’esquena a mi, però les dones, amb el cap embolicat amb un mocador i les cames tapades amb mitges gruixudes, semblaven llançar-me mirades acusadores, a mi i al paquet voluminós que tenia a la falda.

Vaig baixar a Penn Street amb el paquet embolicat amb paper d’embalar ben aferrat contra el pit. Avançava amb cames vacil·lants, electritzades per una mescla de por i triomf. Evitava la mirada dels transeünts amb qui em creuava, aterrida davant la idea de topar un veí recelós. I si algú em preguntava què portava? Vaig esquivar un grup de nens que anaven a tot drap amb bicicletes tronades i també unes quantes adolescents, que passejaven els seus germans petits en cotxets que grinyolaven. Feia un dia agradable de primavera i tothom era al carrer; l’última meitat de l’illa de cases se’m va fer eterna.

Una vegada a casa, vaig afanyar-me a amagar el llibre a sota del matalàs; per si de cas, el vaig empènyer fins al fons. Vaig allisar els llençols i les vànoves i vaig col·locar el cobrellit de manera que pengés fins a terra. Em vaig asseure al caire del llit i, de cop i volta, em va assaltar un sentiment de culpa amb tanta força que em va deixar clavada.

Volia esborrar del cervell tot el que havia passat aquell dia. Durant tot el Shabbos, notava que el llibre cremava sota el matalàs; de vegades em renyava, de vegades em cridava perquè hi anés. Vaig ignorar-ne el reclam: era massa perillós, hi havia massa gent a la vora. Què diria el Zeidy si ho sabés? Fins i tot la Bubby s’horroritzaria, n’estava segura.

El diumenge s’estén davant meu com un krepela sense obrir: una jornada tova i pastosa que enclou un farciment secret. Només he d’ajudar la Bubby a la cuina i després tindré tota la tarda lliure per fer el que em vingui de gust. Avui la Bubby i el Zeidy estan convidats a la bar mitsvà d’un cosí, la qual cosa significa que tindré com a mínim tres hores d’intimitat sense interrupcions. A la nevera encara hi ha un tros de pastís de xocolata que estic segura que la Bubby, amb la mala memòria que té, no trobarà a faltar. No és una tarda immillorable?

Sento que els trepitjos feixucs del Zeidy sobre l’escala s’esvaneixen. Des de la finestra de la meva habitació de la primera planta, observo com els avis pugen al taxi i, tot seguit, agafo el llibre de sota el matalàs i el col·loco a sobre de l’escriptori amb reverència. Les pàgines, fetes de paper cerós i translúcid, estan atapeïdes de text: les paraules originals del Talmud, la traducció anglesa i el discurs rabínic, que ocupa la meitat inferior de cada pàgina. Les discussions són el millor de tot: transcripcions de les converses que els antics rabins mantenien sobre cadascuna de les frases sagrades del Talmud.

A la pàgina seixanta-cinc, els rabins debaten sobre el rei David i la seva esposa Betsabé, que va aconseguir per mitjà del pecat: una història bíblica envoltada de misteri que sempre m’ha encuriosit. Dels fragments mencionats es desprèn que Betsabé ja era casada quan David la va veure per primera vegada. Amb tot, es va sentir tan atret per ella que va enviar deliberadament el seu marit, Uries, al front perquè caigués a la guerra i així Betsabé quedés lliure per tornar-se a casar. Després, quan David finalment va prendre com a esposa legítima la pobra Betsabé i la va mirar als ulls, va veure el reflex del pecat a les seves pupil·les i va sentir repulsió. Des d’aquell moment, David no va voler veure mai més Betsabé, la qual va passar la resta de la seva vida a l’harem del rei, ignorada i oblidada.

Ara entenc per què no m’és permès llegir el Talmud. Les mestres sempre m’han dit: «David estava lliure de pecat. David era un sant. Està prohibit calumniar el líder ungit i fill estimat de Déu». És el mateix avantpassat il·lustre al qual fa referència el Talmud?

Descobreixo que David no només es divertia amb les seves múltiples esposes, sinó que també tenia companyes solteres, anomenades concubines. Murmuro aquesta nova paraula, con-cu-bi-na, i no em sembla il·lícita, com de fet m’hauria de semblar. Només em fa pensar en un arbre alt i majestuós. L’arbre de les concubines. M’imagino tot de dones boniques penjades de les seves branques. Con-cu-bi-na.

Betsabé no era una concubina, perquè David la va honorar quan la va prendre per esposa, però, segons el Talmud, era l’única dona escollida per David que no era verge. Em ve a la ment la dona bonica de l’ampolla d’oli d’oliva, la verge extra. Els rabins diuen que Déu només volia verges per a David i que, si s’hagués quedat amb Betsabé, que ja havia estat casada abans, s’hauria profanat la santedat del rei.

Diuen que el rei David és el criteri amb el qual tots serem jutjats al cel. En veritat, fins a quin punt és greu tenir una petita col·lecció de llibres en anglès, en comparació amb les concubines?

En aquest moment no soc conscient que he perdut la innocència. Me n’adonaré molts anys després. Un dia miraré enrere i comprendré que, així com hi va haver un moment a la vida en què vaig prendre consciència del meu poder, també hi va haver un moment determinat en què vaig deixar de creure en l’autoritat per vici i vaig començar a treure les meves pròpies conclusions sobre el món on vivia.

El problema de perdre la innocència va ser que cada vegada em resultava més difícil fingir. Dins meu es gestava un conflicte punyent entre els meus pensaments i els ensenyaments que absorbia. De vegades la tensió es desbordava i m’esquitxava la façana de tranquil·litat, i aleshores sempre hi havia algú que intentava salvar-me de les flames de la curiositat abans no fos massa tard.

Dilluns al matí no sento el despertador i, quan finalment em desperto, ja són les 8.40 i només tinc temps de vestir-me i sortir volant de casa. Em calço les mitges negres gruixudes que ahir la Bubby va rentar i va estendre al porxo. El teixit està encarcarat i fred de l’aire de la tardor i no hi ha manera que se m’ajusti a la forma de les cames; em queden arrugues lletges al voltant dels genolls i els turmells. Al bany em miro al mirall trencat sota la claror d’un llum fluorescent i em premo els barbs del nas. Tinc els cabells llisos i aixafats, els ulls de color gris tempesta s’amaguen sota les parpelles inflades.

M’he descuidat de posar-me una camisa sota el jersei. Hi ha una norma nova que no permet portar peces de punt en contacte directe amb la pell. Les mestres diuen que, ara que creixem, hem de procurar evitar la roba cenyida. Em podria ficar en problemes, però només falten deu minuts per a les nou i, si me’n vaig ara mateix, encara arribaré a temps perquè em deixin entrar a la cantina per a les pregàries matinals. No em puc permetre fer tard avui, ja acumulo massa faltes. És igual la camisa.

Entro de pressa a l’escola just en el moment en què la secretària auxiliar està a punt de tancar la porta de la sala d’oració. Quan em veu exhala un sospir, i estic convençuda que rumia si deixar-me passar o enviar-me al despatx de la directora perquè em posi una nota de retard. M’esmunyo per la porta entreoberta i li dedico un somriure tímid en passar pel seu costat.

—Gràcies —dic sense alè, i n’ignoro la mirada de reprovació.

Un cop a baix, veig que ja han escollit una alumna de vuitè perquè dirigeixi la sessió de pregària. M’afanyo a ocupar un dels espais buits de l’última fila, al costat de la Raizy, que encara es passa una pinta pels cabells castanys enredats. Mantinc la mirada baixa, en la direcció general del llibre de pregàries de la meva falda, però tinc els ulls desenfocats i veig les paraules de la pàgina borroses. Bellugo els llavis per fer veure que reso quan la secretària en cap recorre el passadís per comprovar que tothom segueix el fil. La Raizy amaga la pinta sota una pàgina del llibre de pregàries i canta a plena veu, a l’uníson amb la resta.

Preguem al Déu del nostre poble, a qui anomenem Ha-Xem: literalment, ‘el Nom’. El nom veritable de Déu és terriblement sagrat i evocador; pronunciar-lo seria una temeritat, de manera que ens hi referim amb sobrenoms segurs: el Sant Nom, l’Un, l’Únic, el Creador, el Destructor, el Supervisor, el Rei de tots els Reis, l’Únic Jutge Veritable, el Pare Misericordiós, el Mestre de l’Univers, el Gran Arquitecte, una llista llarga de noms per a tots els seus atributs. Per amor a la seva divinitat m’he d’entregar cada matí en cos i ànima. Per a aquest Déu, diuen les mestres, he d’aprendre a guardar silenci perquè a través de mi només se senti la seva veu. Déu viu a la meva ànima, i he de dedicar la vida a eliminar qualsevol traça de pecat de l’ànima perquè sigui digna d’acollir la seva presència. El penediment és una tasca diària; cada matí, durant la sessió de pregària, ens penedim per endavant dels pecats que cometrem durant el dia. Dono una ullada a les altres, que deuen creure sincerament en el seu mal inherent, vista la manera com ploren sense pudor i es lamenten davant de Déu perquè les ajudi a expulsar de la consciència el yétser ha-ra, la inclinació a fer el mal.

Malgrat que parlo amb Déu, no ho faig a través de la pregària, sinó que hi parlo amb la ment. Fins i tot reconec que no em presento a Déu humilment, com hauria de fer. Hi parlo amb franquesa, com em dirigiria a un amic, i li demano favors constantment. Amb tot, sento que Déu i jo ens entenem relativament bé. Aquest matí, mentre tothom es balanceja amb devoció al meu voltant, romanc quieta en aquest mar de nenes i demano a Déu que faci que aquest dia sigui suportable.

És molt fàcil ficar-se amb mi. Les mestres saben que no soc ningú important, que ningú no vindrà a defensar-me. No soc la filla d’un rabí, de manera que, quan s’enfaden, soc el cap de turc perfecte. Sempre procuro no alçar la vista del siddur durant la pregària. La Chavie Halberstam, la filla del rabí, pot donar un cop de colze tranquil·lament a la seva amiga Elky per fer-li notar que la mestra porta paper higiènic enganxat a la sabata i no passa res. Jo, en canvi, encara no he esbossat un somriure de satisfacció i ja m’assenyalen. Per això necessito que Déu estigui de part meva; ningú més no dona la cara per mi.

En el precís instant que entro a la meva aula, a la tercera planta, se m’adreça la senyora Meizlish, la mestra d’ídix. Té les celles juntes i arronsades de l’enuig. Al darrere li dic senyora Meizel o senyora Mouse. No me’n puc estar, el nom demana a crits que se’n faci broma. A més, la manera com aixeca el llavi superior sobre les dents incisives fa que sembli una rata de debò. No li caic gaire bé.

—No portes cap camisa sota el jersei —lladra la senyora Mouse des de la taula massissa d’acer que hi ha a la part davantera de l’aula. Gira el cap tan bruscament en la meva direcció que la trena gruixuda negra li gronxa al darrere com si fos una cua—. Ni se t’acudeixi de seure. Ves-te’n directa al despatx de la directora.

Em retiro a poc a poc, gairebé m’alegro que m’hagi expulsat de classe. Amb una mica de sort, la directora estarà enfeinada tot el matí i només hauré de quedar-me asseguda al seu despatx en comptes de perdre el temps a classe d’ídix. Em sembla un bon tracte. Rebré un bon esbronc, és clar, potser fins i tot m’enviaran a casa a canviar-me. Si el Zeidy no és a casa, podria passar gran part de la tarda fora mentre «em canvio». Potser podria acabar de llegir el llibre que tracta d’una noia indígena que s’enamora d’un colon americà al segle XVII. Amb tot, no puc descartar la possibilitat que el Zeidy sigui a casa. Si és així, voldrà saber per què m’han enviat a casa, i no suporto veure-li l’expressió de decepció abatuda al rostre quan descobreix que no soc l’alumna modèlica que desitjaria que fos.

«Nu, Devoireh», es lamenta encaridament. «No pots ser una bona nena pel teu zeide i fer-me sentir una mica de nachas, una mica d’orgull?». El seu ídix té un accent europeu molt marcat, i sempre parla amb un ritme tan desolador que em fa sentir vella i cansada cada vegada que el sento.

Potser no hauria de demanar a Déu el desig que m’enviïn a casa a canviar-me només per saltar-me unes quantes hores d’escola, sobretot si inclou la possibilitat que em facin un sermó sobre l’obediència i l’honor a la taula del menjador.

El despatx de la rebbetzin Kleinman és un desordre absolut. Amb una espatlla premo la porta i l’obro amb un grinyol. Aparto tot de caixes plenes de sobres i fullets de l’entrada per poder passar de puntetes, amb molt de compte de no tombar cap de les caixes que té obertes al caire de l’escriptori. No veig que em pugui asseure enlloc: l’única cadira que hi ha a banda de la seva és un tamboret de fusta colgat sota una pila de llibres de pregàries. M’assec al caire de l’ampit de la finestra, la part on la pintura s’escrostissa menys, i em mentalitzo que m’hauré d’esperar una bona estona. Tinc una pregària especial per a aquestes ocasions: el salm 13, la meva pregària preferida. La repeteixo tretze vegades en situacions així.

—Mira i respon-me, Ha-Xem —murmuro en hebreu.

Són súpliques dramàtiques, però els temps desesperats demanen mesures desesperades. A més, és el salm més breu del llibre i, per tant, el més fàcil de memoritzar. «Si us plau, no permetis que em fiqui en problemes prou greus perquè els hi notifiquin al Zeidy», reso mentalment. «Fes que es limiti a renyar-me i mai més no m’oblidaré de posar-me una camisa. Si us plau, Déu».

—Fins quan l’enemic triomfarà contra mi?

A fora, les secretàries xafardegen en veu alta mentre engoleixen el que han confiscat durant la pregària matinal a les poques alumnes que no havien tingut temps d’esmorzar i havien confiat que podrien calmar els gemecs de l’estómac abans de la primera classe. No hi ha cap més pausa fins a tres quarts d’onze.

—Fins quan m’amagaràs la mirada, Ha-Xem?

Sento trepitjos a fora i m’afanyo a dreçar-me quan la directora entra al despatx amb penes i treballs, corpulenta com és, amb el rostre vermell de l’esforç. Acabo mentalment l’última ronda del salm: «Cantaré a HaXem pel bé que m’haurà fet». Triga uns quants minuts a acomodar-se a la butaca enorme de darrere de la taula. Bo i asseguda respira fort i amb dificultat.

—Bé —diu, i es gira per mirar-me de fit a fit—, què en farem, de tu?

Dibuixo un somriure tímid. No és la primera vegada que soc en aquest despatx.

—La teva mestra diu que et costa seguir les normes. No entenc per què no pots ser com la resta. No sembla que ningú més tingui cap problema a posar-se una camisa sota el jersei. Com és que tu sí?

No responc. No he de respondre. Les preguntes que fa són retòriques, ho sé per experiència. L’únic que he de fer és estar asseguda en silenci, amb el cap cot i una expressió d’humilitat i penediment al rostre, i aguantar fins que acabi. D’aquí a poca estona es relaxarà, adoptarà una actitud més afable i estarà oberta a arribar a un acord. Sé que està farta de castigar-me. No és la mena de directora que gaudeix de l’emoció de la caça, com la que m’obligava a quedar-me palplantada davant del seu despatx durant hores quan feia sisè curs.

Heus aquí el veredicte.

—Ves-te’n a casa a canviar-te —diu la rebbetzin Kleinman, i deixa anar un sospir de derrota—. I que sigui l’última vegada que t’enxampo infringint les normes de la decència.

Agraïda, m’escapoleixo del despatx i baixo els esglaons dels quatre trams d’escala de dos en dos. L’instant en què el sol de primavera em toca la cara m’evoca el gust del vi del quidduix del Zeidy; amb la primera alenada d’aire fresc noto un formigueig llarg i pausat a la gola.

A la intersecció de Marcy Avenue amb Hooper Street travesso el carrer d’esma per eludir la immensa església catòlica que guarneix la cantonada. Evito mirar les estàtues seductores que em claven els ulls des de l’altra banda de la tanca. Cada vegada que passem per aquesta cantonada, la Bubby diu que mirar directament el recinte de l’església és mirar el mal; és una invitació oberta a Satanàs. A Hewes Street travesso de nou a l’altra banda i accelero el pas, perquè noto els ulls clavats a l’esquena i m’imagino com les figures de pedra cobren vida, baixen feixugament Marcy Avenue i s’esquerden una mica a cada pas.

M’abraço i em frego per calmar la pell de gallina. Amb les presses, gairebé topo amb un home, que camina en direcció contrària i resa en veu baixa mentre li gronxen els tirabuixons de les patilles. Trepitjo la cuneta amb poca elegància per esquivar-lo. És estrany: de sobte, m’adono que no hi ha cap altra dona al carrer. No havia sortit mai al carrer a aquesta hora, quan totes les nenes són a l’escola i les mares estan enfeinades netejant la casa i preparant el dinar. Williamsburg es veu buit i desert. Accelero el pas i salto els bassals de l’aigua bruta que els botiguers aboquen al carrer. L’únic que se sent és l’eco estrident del ritme staccato dels meus trepitjos sobre l’asfalt clivellat.

Trenco a l’esquerra i emboco Penn Street, passo per davant de la botiga de queviures del senyor Mayer de la cantonada i enfilo els esglaons de l’entrada de casa meva. Paro l’orella mentre empenyo la feixuga porta doble, però no sento res. De tota manera, tanco la porta amb suavitat, per si de cas. Les sabates repiquen lleument contra els esglaons mentre pujo l’escala, però, si el Zeidy és al despatx de baix, no em sentirà. Agafo la clau de sota l’estora, que la Bubby em deixa sempre que surt, i, en efecte, els llums estan apagats i la casa està tranquil·la i silenciosa.

Em canvio de pressa i em cordo fins a l’últim botó de la camisa d’òxford blava de màniga llarga, de manera que el coll em queda ben cenyit. Em torno a posar el jersei per sobre de la camisa i trec les dues puntes del coll perquè quedin perfectament col·locades sobre la llana blau marí. Em giro dues vegades davant del mirall per comprovar que la camisa no se m’escapa per enlloc. Semblo bona nena, tal com el Zeidy desitjaria que fos, tal com les mestres sempre diuen que és la Chavie, la filla del rabí. Bona: com una tela cara, com la porcellana fina, com el vi.

Me’n torno a l’escola corrents pels carrers deserts. Els homes tornen a casa després de les sessions d’estudi per menjar-se per dinar el que els han preparat les dones. M’esquiven, miren ostensiblement cap a l’altra banda. Em vull encongir.

Quan arribo a l’escola, exhalo alleujada. Des de la seguretat de la meva aula, miro a fora a través de la finestra que dona a Marcy Avenue i de nou em sorprèn l’absència de color i de vida que veig a baix, que contrasta de manera abismal amb la frenesia d’un miler de nenes recloses en aquest edifici quadrat de quatre plantes. De tant en tant, veig un jove vestit de negre que puja per Marcy Avenue en direcció a la sinagoga, la xul satmar de Rodney Street, mentre amb les mans enrinxola les peot que li pengen al costat de les galtes per formar tirabuixons perfectes. Els homes més grans porten les peot lligades fermament al voltant de les orelles i amb les mans s’allisen les barbes prolífiques, encara que el vent les fuetegi com si fossin banderes. Tots caminen de pressa, amb el cap cot.

A la nostra comunitat, els indicadors de religiositat són molt importants. És fonamental que presentem una imatge piadosa en tot moment per ser autèntics agents de Déu. Les aparences ho són tot: no només tenen el poder d’influir sobre qui som a l’interior, sinó que, a més, anuncien al món que som diferents, que no se’ns poden acostar. Em fa la sensació que els hassids satmar es vesteixen d’una manera tan característica i conspícua principalment perquè tant els membres de la comunitat com les persones externes recordin el gran abisme que separa els dos mons. La mestra sempre diu: «L’assimilació va ser la causa de l’Holocaust. En el moment que ens intentem integrar, Déu ens castiga per haver-lo traït».

Xac. La senyora Meizlish fa petar el polze i l’índex sorollosament sota el meu nas. Em sobresalto.

—Per què no mires a dins? —pregunta en un to sever.

Fullejo nerviosa la carpeta d’anelles que tinc a sobre del pupitre, a la recerca de l’apartat que toca. La senyora Meizlish ha aconseguit que tota la classe em miri, tothom espera descaradament que em sobreposi. Noto que se m’enrojolen les galtes. Em penso que estudiem les berakhot, i sé que tinc la Guia de benediccions en algun lloc. Faig gala d’haver trobat la pàgina que toca i la senyora Meizlish fa un gest d’aprovació amb el cap, gairebé imperceptible.

—Quina és la benedicció de les maduixes? —pregunta la senyora Meizlish, que encara no s’ha mogut del davant del meu pupitre, en la cantarella característica de l’ídix.

—Bo-rei pri ha’ad-am-ah —canta la classe a l’uníson. Murmuro sense gaire entusiasme perquè em senti, amb l’esperança que se’n torni al centre de l’aula i jo pugui deixar d’aixecar el cap i veure-li la barbeta, que té recoberta d’una capa de pèl moixí negre.

Després de l’esbarjo toca la lliçó diària d’honestedat. La senyora Meizlish reprèn la història de Raquel, l’esposa piadosa del rabí Aqibà, al punt on ens havíem quedat, i totes les companyes la miren embadalides. La senyora Meizlish en sap, d’explicar històries: aconsegueix modular el seu baríton gruixut a un ritme erràtic que no et deixa baixar la guàrdia en cap moment. Sempre s’atura a les millors parts de la història per arreglar-se uns quants blens de cabells que li han sortit de la trena o treure’s un borrissol invisible de la faldilla, mentre creix el suspens i les alumnes la miren amb ulls ansiosos.

Raquel, esposa d’Aqibà, no només era una dona veritablement honrada, sinó que, a més, era una persona d’una honestedat excepcional, fins al punt —i aquí la senyora Meizlish fa una pausa dramàtica— que, una vegada, es va clavar tot d’agulles al tou de les cames per evitar que la faldilla se li aixequés amb la brisa i els genolls li quedessin al descobert.

Un calfred em recorre l’espinada quan ho sento. No em trec del cap la imatge d’una dona amb el tou de les cames ple d’agulles. A la meva ment, la punció és constant i cada vegada en brolla més sang, el múscul s’esquinça, la pell s’esqueixa. De debò que això era el que Déu volia de Raquel? Que es mutilés a fi que ningú li entreveiés els genolls ni un instant?

La senyora Meizlish escriu la paraula ERVAH a la pissarra, ben gran i en majúscules.

—Ervah fa referència a qualsevol part del cos femení que sempre ha d’estar coberta, des de la clavícula fins als canells i els genolls. Si ervah queda al descobert, els homes estan obligats a retirar-se. Està prohibit pronunciar pregàries o benediccions quan ervah és visible —proclama la senyora Meizlish—. Veieu, nenes, amb quina facilitat es pot entrar a la categoria de choteh u’machteh es ha’rabim, el pecador que empeny els altres al pecat, el pecat més greu que existeix, només per no respectar els estàndards d’honestedat més estrictes? Un home cau en pecat cada vegada que entreveu qualsevol part del vostre cos que la Torà diu que ha d’estar coberta. I pitjor encara: vosaltres l’heu fet caure en pecat. La responsabilitat del seu pecat recaurà sobre vosaltres el dia del Judici Final.

Quan sona el timbre que anuncia el final de les classes, ja tinc la motxilla a punt i la jaqueta a la mà. Surto a cuitacorrents de l’aula així que la mestra ens fa el senyal, amb l’esperança d’arribar com a mínim fins a la primera planta abans que l’escala s’embossi de gent. Tal com m’imaginava, baixo corrents els primers dos trams d’escala, però m’aturo a la cantonada de la primera planta, on tot d’alumnes surten en grups de les aules fent petar la xerrada i s’obren camí a empentes entre la multitud que atapeeix l’escala. Em veig obligada a baixar a poc a poc, d’esglaó en esglaó, mentre espero que les altres noies, que no tenen gens de pressa, avancin. Els dos últims trams d’escala se’m fan eterns i em sento com si contingués la respiració, fins que, per fi, surto disparada de l’escala a la planta baixa i avanço fent zigazagues entre els grups d’alumnes de primer curs fins a la sortida. Travesso en línia recta el pati del davant, envoltat de murs elevats de maons que tenen espirals de filferro espinós al capdamunt. Baixo els esglaons amples de pedra a tota velocitat i només dono una última llambregada a les gàrgoles sense cap que sobresurten de les torres de l’edifici deteriorat de pedra.

L’aire de la primavera que comença m’esperona mentre corro per Marcy Avenue i les sabates repiquen sorollosament contra la vorera. Deixo enrere la multitud que avança lentament, amb l’afany de ser la primera d’arribar a casa. Els carrers van plens, desbordats de col·legiales que van vestides amb faldilles prisades i que ocupen fins les cunetes brutes. Noto que el coll de la camisa se’m clava a la pell i em descordo el botó de dalt de tot. M’afluixo el coll i respiro profundament. No hi ha cap home a la vista, ara no. A aquesta hora, el carrer és per a mi, per a mi i per a ningú més.