6

No val la pena lluitar-hi

Jo no vull lluitar per res. Simplement vull ser i fer, sense que ningú digui que em permet fer-ho.

PEARL ABRAHAM,
The Romance Reader

Niddà, diu la meva professora de les classes prematrimonials; es tradueix literalment com a «apartada», però en realitat no vol dir això, s’afanya a tranquil·litzar-me. Només és la paraula que es fa servir per referir-se a «aquells dies» d’una dona, les dues setmanes del mes en què se la considera impura segons la llei judaica. Això és el que estic aprenent ara a les classes prematrimonials, les lleis del niddà.

Jo li vaig demanar que em traduís la paraula. Al principi no em volia contestar, però jo hi vaig insistir i, mentre s’afanyava a explicar-me els beneficis que les lleis del niddà oferien al matrimoni, jo notava com la sang em pujava al cap. La paraula apartada, ni que sigui per impuresa, és humiliant. Jo no soc una cosa bruta.

Diu que quan hi havia el Temple, a les dones no se’ls permetia entrar a l’edifici en si, perquè hi havia el perill que comencessin a menstruar i llavors el profanessin. De fet, mai no es pot saber quan una dona tindrà la menstruació. Les dones, diu la meva professora de kallah, tenen uns cicles molt difícils de predir. És per això que és important, diu, anar corrents a inspeccionar-te si creus que et pot estar baixant la regla.

Una dona esdevé niddà, o «apartada», tan aviat com una gota de sang surt del seu ventre. Quan una dona és niddà, el marit no la pot tocar, ni tan sols per passar-li un plat de menjar. No en pot veure cap part del cos. No la pot sentir cantar. Ella li està prohibida.

Aquestes són algunes de les coses que aprenc a les classes prematrimonials. Cada vegada que surto de l’edifici d’habitatges de color de fang on viu la meva professora de kallah, em sento empesa a dividir les dones que van pel carrer en dues categories: les que saben tot això i les que no ho saben. Jo estic al mig, començant a aprendre coses sobre el pols que realment batega en el món en què visc, però encara ignorant sobre moltes coses. No puc evitar llançar una mirada acusadora a les dones casades i devotes que empenyen cotxets dobles per Lee Avenue. «A vosaltres ja us està bé?», tinc ganes de preguntar-los. «Esteu d’acord a considerar que sou brutes només pel fet de ser una dona?». Em sento traïda per totes les dones de la meva vida.

No esperava que les coses fossin tan complicades. El matrimoni havia de ser una cosa senzilla, es tractava que jo finalment organitzés la meva pròpia llar. Jo pensava ser la millor mestressa de casa que hi hagués, la millor cuinera, la millor esposa.

Quan una dona acaba de menstruar, diu la meva professora de kallah, ha de comptar set dies nets, en què s’inspecciona dos cops al dia amb drapets de cotó per estar segura que no hi ha rastre de sang. Després de set dies «blancs» consecutius, se submergeix al micvé, el bany ritual, i esdevé pura de nou. Això diu la meva professora de kallah. Jo no em puc imaginar totes les meves cosines casades fent això.

Quan ets pura, normalment dues setmanes al mes, tot va bé. Hi ha molt poques normes quan una dona està «neta». És per això, diu la professora de kallah, que un matrimoni jueu dura més que qualsevol altre. D’aquesta manera, sempre es renova el vincle entre el marit i la muller, m’assegura. Mai no es fa avorrit. (El que vol dir és que mai no se li fa avorrit a l’home? Això no ho hauria de preguntar).

Els homes sempre volen el que no poden tenir, m’explica. Necessiten un patró consistent de negació i alliberament. No sé si m’agrada pensar en mi mateixa d’aquesta manera, com un objecte que es posa o es deixa de posar a disposició de l’home perquè en gaudeixi.

—Tu et vols casar, oi? —pregunta, empipada, quan jo expresso la meva incomoditat.

Em regiro incòmoda, perquè què li puc dir? Si dic qualsevol cosa que no sigui sí, hi haurà un daltabaix. Se n’assabentarà tothom.

—És clar que sí. És clar que em vull casar. Només és que no sé si podré recordar tantes normes.

M’ensenya els drapets blancs que es fan servir per a les inspeccions. Són quadrats de cotó petits amb les vores en ziga-zaga, i tots tenen una cueta de roba en un angle.

—Per què serveix, això? —pregunto.

—És per estirar-lo i treure’l si es queda a dins —diu.

Els draps semblen molt lleugers damunt de les estovalles de vinil greixoses, i s’agiten lleugerament amb cada bufada de suau brisa d’estiu que entra per la finestra de la cuina.

T’has d’inspeccionar dues vegades al dia, una al matí quan et despertes i una altra abans de la shkiyah, la posta de sol. Si te’n saltes alguna, has de trucar al rabí i preguntar-li si no passa res o si has de tornar a començar de zero. Si t’inspecciones un dia i no hi ha sang, però sí una taca, l’has de portar al rabí perquè digui si és kosher o no. Si embrutes la roba interior, també l’hi has de portar. O pots enviar-hi el teu marit.

Al final, quan pots presumir de catorze drapets nets, llavors pots anar al micvé i quedar tota neta, pura i fresca per al teu marit. Cada vegada que tornes a casa del micvé, és com si tornessis a ser una núvia. La meva professora de kallah s’emociona quan ho diu, obrint els ulls amb una alegria exagerada.

He passat moltes vegades per davant del micvé, sense saber què era. És un discret edifici de maons que ocupa la major part de Williamsburg Street, amb vistes a l’autovia Brooklyn-Queens. De nit, els homes saben que han d’evitar aquell carrer, però igualment no és una ruta directa per anar enlloc, i per tant també és tranquil durant el dia. Les dones només van al micvé emparades per la foscor, m’expliquen, per tal de no cridar l’atenció. Al micvé hi ha encarregades, totes elles dones grans, a la menopausa. La norma diu que hi ha d’haver una persona que certifiqui que ets ritualment pura.

Aniré al micvé per primera vegada com a núvia cinc dies abans del casament. Ja tinc una recepta d’anticonceptius per controlar el meu cicle, perquè no acabi tenint la regla abans del casament. Si això passa, diu la professora de kallah, quedaràs impura, i no es podrà consumar el matrimoni. Serà un desastre, afirma; una noia que no és pura el dia del casament no pot agafar les mans del seu chassan després de la cerimònia de noces, i llavors tota la ciutat sap que no és pura. És una vergonya que no es pot superar mai. I després tampoc no pots dormir al mateix pis, i has de tenir un shomer, una persona que et vigili, tot el temps que ets impura, fins que t’hagis purificat ritualment.

Estic incòmoda amb la idea de despullar-me davant d’una altra dona, una encarregada del micvé desconeguda. Ho explico a la professora. M’assegura que durant el procés d’inspecció em puc deixar un barnús posat i que, quan et submergeixes al bany, les dones no et miren fins que ets a dins de l’aigua, i posen el barnús davant d’elles com una cortina quan puges les escales.

Igualment, he passat tota la vida sabent que ni tan sols els mobles no haurien de veure el meu cos nu. Mai no m’he molestat a netejar el mirall del bany quan s’entela. No he mirat mai allà baix. No està bé.

Els anticonceptius, que m’ha receptat una llevadora del barri, fan que em desperti en plena nit agafant-me la panxa amb les mans, mentre em venen onades de nàusees. Provo de menjar galetes salades i torrades i vomito una bonica pila de molles integrals remullades. La llevadora diu que millorarà amb el temps, i que puc deixar de prendre’ls tan aviat com estigui casada.

Em passo cada matí de les setmanes prèvies al casament esforçant-me per superar les nàusees constants i així poder aplegar la força necessària per anar a comprar tot l’aixovar.

La Bubby i el Zeidy són massa grans i no tenen prou energia per organitzar el meu casament, per tant la Chaya s’ocupa de la majoria de les coses. Anem a buscar la roba de casa a Brach’s Bed and Bath de Division Avenue i comprem estris de cuina i porcellana a la botiga de parament Wilhelm’s, a prop d’allà. Trio unes boniques estovalles Villeroy & Boch per posar-les a la diminuta taula de fòrmica que hem comprat, feta a mida perquè entri a la cuina minúscula de l’apartament que hem llogat. Aniré a viure a la quarta planta d’un enorme bloc de pisos a Wallabout Street, al que abans era el districte comercial de Williamsburg. Escampats pel barri hi ha magatzems atrotinats i tallers habitatge abandonats; els camions de gran tonatge encara passen rugint pels carrers a totes hores.

L’apartament té cinquanta-cinc metres quadrats, amb una cuina oberta, una sala menjador i un diminut dormitori de matrimoni. Comprem dos llits de cent deu centímetres perquè els de cent vint no hi caben, i la Shaindy encara vol que tingui els llits més amples. Diu que així és més fàcil donar el pit als nadons. A Regal Furniture de Borough Park ens fan els matalassos a mida. A la sala d’estar hi ha una mica de balcó que dona a Lee Avenue i, si hi surto, puc veure una llarga renglera de balcons a banda i banda, que porten a apartaments idèntics, tots habitats per parelles acabades de casar. A l’esquerra un home jove fuma un cigarret, amb els tsitsit, els serrells, penjant per damunt dels pantalons negres, la camisa blanca per fora i tacada de groc. Li va caient cendra per la barba. Quan veu que el miro, apaga el cigarret de seguida i entra a casa.

Hi ha dies que vaig al pis, en teoria per organitzar els armaris i posar-ho tot a punt, però només sec a la sala d’estar i poso la Hilary Duff a l’equip de música, sempre amb el volum baix perquè els veïns no em sentin escoltar música de gentils. Passo els dits per les aigües del terra de fusta dura i penso en com serà poder viure sempre aquí i no haver de tornar mai a la casa de Penn Street.

Hi porto ara els meus llibres i els amago a l’armari del bany. La Bubby es pregunta què faig tanta estona al meu apartament nou, quan encara ni tan sols hi han portat la majoria dels mobles. Jo m’arrauleixo al terra de fusta despullat i llegeixo, i aquest cop és un llibre dolent, un llibre que no voldria que m’enxampessin llegint a casa. La Mindy me n’ha parlat; me l’ha deixat després d’acabar-lo ella. The Romance Reader, es diu, la lectora de novel·les d’amor. Tracta d’una noia jueva de família religiosa com nosaltres, que vol llegir llibres i posar-se banyadors. Però encara és millor, perquè l’autora és una noia ortodoxa que va «sortir del derech», com diuen, i va anar per mal camí. Es va tornar laica. La Mindy coneix la mare de l’autora, diu que té una petita botiga de brodats al centre de la ciutat. Porta mocador al cap i tota la pesca. Diuen que ja no parla amb la seva filla.

Tot i que el llibre afirma que és una novel·la, jo el llegeixo com una peça de periodisme pur que em deixa sense alè, perquè les històries que s’hi expliquen són tan actuals i reals que em podrien estar passant a mi, i sé que l’autora com a mínim ha d’haver basat el llibre en experiències de la seva vida íntima. Com jo, la protagonista entra en un matrimoni concertat. Es queda horroritzada quan descobreix que el seu nou marit té un caràcter dèbil i li falta intel·ligència. Al final se’n divorcia, però es troba que torna a estar asseguda a la taula de la seva família. En el meu món, això seria la derrota definitiva. Per què hauria de voler tornar al món d’on havia estat intentant fugir des del principi? Es va pensar que el matrimoni li portaria la independència; després, va pensar que el divorci l’alliberaria de debò. Però potser no hi havia hagut mai un camí cap a la llibertat, no per a ella, no per a ningú com nosaltres.

M’espolso el descontentament de sobre. El meu futur marit no resultarà dèbil de caràcter ni mancat d’intel·ligència. Serà fort i valent, i farem tot el que sempre ens han dit que no féssim, tots dos junts. Deixarem enrere tota aquesta bogeria.

A més de les classes de kallah, la Chaya també m’ha matriculat a lliçons de hashkafah. Aquestes classes també són de preparació per al matrimoni, però de fet no toquen els aspectes legals. Més aviat s’espera que ens preparin emocionalment per tenir una relació reeixida. Són sessions de grup, a les quals assisteixen més d’una dotzena de futures núvies; abans del començament de les classes, les noies s’amunteguen als sofàs enmig d’una pila de rialletes, i allà comparen joies i s’expliquen els detalls de les sortides per anar a comprar.

La dona que fa les classes és una rebbetzin, l’esposa d’un rabí. Ens indica que seguem totes al voltant de la gran taula de roure del menjador de casa seva mentre ella es queda dreta a tocar de la pissarra blanca acabada de muntar al davant de la sala. A les classes esbossa possibles situacions i ens fa endevinar solucions a diversos reptes que es presenten a la felicitat conjugal. La noia que l’encerta es guanya una mirada d’aprovació. Però mentre va reiterant diferents versions del que sembla el mateix problema, a mi em queda clar que sempre hi ha només una resposta. Ella en diu compromís, però em fa l’efecte que és el mateix que cedir.

Els personatges de les seves situacions són indefectiblement formals, i a mi em costa creure que fora d’allà hi hagi parelles que realment interactuïn d’aquesta manera, amb la familiaritat d’uns desconeguts. Segur que, fins i tot per als que tenen problemes per superar la timidesa, la sensació de novetat no pot durar per sempre, oi? Em costa molt creure que, al cap de tots aquests anys, la rebbetzin i el seu marit encara s’apropin a l’altre com si fos un electrodomèstic que necessita un manual d’instruccions. Les noies que seuen al voltant de la taula sembla que donen per fet tot allò que explica. Em venen ganes de sacsejar-les per treure-les d’aquest estat d’autòmats. Que no ho veieu, tinc ganes de cridar, que esteu encegades per les joies i per la roba de casa nova? Us oblideu del més important! Al final, només us quedaran els armaris plens de coses noves i un marit que ve amb un comandament a distància!

Jo estic confiada. Segur que no parlaré amb el meu marit d’aquesta manera, freda i deferent com recomana la professora. L’Eli i jo ens tractarem com a éssers humans. No haurem d’anar de puntetes o amb peus de plom. Ho expliquen com si els gèneres fossin espècies diferents, condemnades a no entendre’s mai entre elles. Però, en realitat, les úniques diferències que existeixen entre els homes i les dones de la nostra comunitat són les que se’ns imposen. Per sota d’això, som tots iguals.

La Chaya em pregunta constantment pels meus progressos. De sobte l’entusiasmen els esdeveniments més insignificants de la meva vida, i constantment truca a casa de la Bubby i demana de parlar amb mi. Ha triat aquestes dues professores especialment per a mi, comenta; sabia que m’encaixarien perfectament. La boca se’m torça en una ganyota quan li sento dir això, si bé només pronuncio un vague soroll afirmatiu com a resposta. Encaixar perfectament? Per què m’hauria d’anar perfectament bé una senyora vella i decrèpita, quan podria haver triat una persona més jove, amb més vida i més realista en lloc d’ella? Mai no deixa de meravellar-me que poc que la Chaya sap de mi, després de tot el temps que s’ha passat controlant la meva vida.

En cada ocasió especial, cada festivitat, arriba un regal per a mi de part de la família del meu futur marit. Sempre està embolicat amb un paper bonic i va acompanyat de bombons o de flors. Primer va ser un enfilall de perles grasses i brillants damunt d’un arranjament de fruita artificial pel Tu bi-Xevat, l’any nou dels arbres. Jo ja havia enviat al meu futur marit una capsa de plata molt ornamentada per a l’etrog que portarà a la sinagoga per les futures festes de Sucot. La vaig posar en una caixa de fusta que havia pintat amb esprai daurat i omplert de falgueres i llimones, i on també havia posat uns detallets per als seus germans i germanes. Els regals són una tradició molt antiga, i tots els festejos es caracteritzen per aquests intercanvis, en què les núvies i les sogres entren en una competició per veure qui pot enviar els regals més prestigiosos, i amb una presentació més elaborada.

Pels Purim envio a la meva sogra una safata de plata amb una renglera de vint bols diminuts amb pastissets de xocolata i nata, juntament amb una ampolla de vi car i dues copes de cristall farcides amb capes de mousse de xocolata amb llet i xocolata blanca. Ho embolico amb paper de cel·lofana transparent i ho lligo amb un llaç platejat gegant. Un dels meus cosins ho portarà amb cotxe a Kiryas Joel, ben falcat entre el seient del davant i el del darrere perquè no es tombi. També envio al meu futur marit la seva meguil·là, l’escriptura que es llegirà en veu alta dues vegades durant les festes, l’antic relat de la història de la reina Ester. El Zeidy ha pagat mil sis-cents dòlars a l’escriba, i el pergamí s’ha enrotllat i col·locat en una luxosa funda de cuir feta especialment per a un document com aquest. L’he posat dins d’una galleda per refrescar vins amb una ampolla de xampany i uns caramels durs que semblen de gel. M’alegro d’enviar bons regals al meu promès; sé que els nois comparen les meguil·lot i les capses per a etrog que els regalen, presumint-ne a la sinagoga, i m’agrada saber que l’Eli podrà estar orgullós de rebre tants obsequis i tan valuosos. El Zeidy és molt generós quan es tracta del seu futur gendre. Mai no l’he vist gastar diners amb tanta alegria. És com si hagués estat estalviant fins a l’últim cèntim per a aquesta ocasió.

El Zeidy diu que em deixarà trucar al meu chassan pels Purim i desitjar-li bones festes. Em deixa fer servir el telèfon de la cuina amb el cable curt, i sé que només tindré uns minuts per dir-nos uns quants compliments, però igualment em fa il·lusió sentir la veu de l’Eli. La seva germana me’n va enviar una foto fa unes quantes setmanes, on ell seu al costat del regal que li vaig enviar, somrient dolçament, i no he pogut parar de mirar el tros de braç bronzejat i la clavícula de la fotografia. He intentat imaginar-me quin aspecte pot tenir a sota d’aquella camisa blanca ampla, però no me’n surto. Ni tan sols em puc recordar del so de la seva veu, i estic emocionada per tornar-la a sentir. Intentaré gravar la conversa a la memòria per poder sentir mentalment la seva veu repetint-la una vegada i una altra després de les festes.

Primer el Zeidy truca a la meva família política per felicitar-los les festes, i després em passa el telèfon perquè parli amb la sogra.

—Hem rebut el regal tan bonic que ens has fet —diu amb to formal—. La presentació era preciosa.

El meu regal està venint, però no li preguntaré res sobre ell. Serà un rellotge o una agulla de pit? No n’estic segura.

Em demana que m’esperi mentre crida l’Eli perquè s’hi posi.

—A guten Purim —diu ell alegrement, i li puc sentir el somriure entremaliat a través del telèfon.

Els Purim són la seva festa preferida, m’explica. Les disfresses, la música, la beguda… què hi ha que no pugui agradar? És l’únic dia que tothom es pot deixar anar.

—T’ha agradat el meu regal? —pregunto—. T’ha agradat el vi que t’he enviat? El vaig triar especialment per a tu.

—Sí, l’he rebut, gràcies, és preciós. El pare s’ha endut el vi, però; no me’l vol deixar beure. Diu que no és prou kosher per a ell. Ja saps com és el meu pare, només compra vi que tingui el segell dels rabins satmar. Els altres no són prou bons per a ell.

Em quedo horroritzada. L’avi estava amb mi quan vam comprar el vi. El Zeidy és un home sant, molt més sant que el pare de l’Eli. Com gosa el meu futur sogre donar a entendre que el Zeidy vigila menys que ell? Estic empipada.

L’Eli trenca el silenci incòmode.

—Jo també t’he enviat una cosa —diu—. T’arribarà aviat. Jo he ajudat a muntar-la, però les meves germanes ho han fet gairebé tot. Igualment, espero que t’agradi.

Fingeixo fredor i indiferència. No està ben vist expressar massa entusiasme pels regals. Quan el Zeidy, impacient, em fa un senyal, m’acomiado, i de sobte soc conscient que tothom de l’habitació m’escolta.

—Feliç Purim, Eli —dic, deixant sortir les síl·labes del seu nom sense fixar-m’hi abans d’adonar-me que és la primera vegada que el tracto pel nom en veu alta. Em fa l’efecte que és una intimitat estranya, inesperada, però abans que tingui temps de dir res més el clic de l’altre extrem de la línia esborra bruscament la sensació.

El meu regal de Purim arriba cap al final de la tarda, entregat per un missatger especial que ve de Kiryas Joel. Deu haver trigat tant per culpa del trànsit. Tothom sap que és impossible circular per Williamsburg durant els Purim. Els carrers són plens de camions amb gent que va de festa i borratxos amb ganes de gresca. El missatger amb prou feines pot pujar l’escala carregant el paquet grandiós, embolicat i lligat amb un vistós llaç de ràfia morada amb els extrems que pengen. És un pastís gegant que té forma de violí, amb cordes fetes d’una en una amb fondant i fins i tot un arquet recolzat al costat, tot envoltat de bombons amb forma de notes musicals. «Que el teu futur sigui tan dolç com una melodia de violí», diu la postal que hi ha a dalt de tot. Tinc ganes de veure què hi ha a la capsa de vellut negre que reposa com si res al centre de l’instrument. La trec amb cura, fent-la lliscar per sota de les cordes comestibles, i l’obro per veure un rellotge d’or que pesa molt, amb les baules gruixudes de la cadena reflectint la llum, i els diamants apilonats al voltant de l’esfera com un halo. Tothom s’amuntega al meu voltant per veure’l un moment. Me’l poso i cau pesadament a baix de tot del meu canell esvelt.

—Te l’hauràs de fer ajustar —diu la Bubby.

Li sobren unes quantes baules. Abaixo la vista a la joia estranya que tinc al braç. Mai no he posseït un rellotge que costés més de deu dòlars. Aquest és una mostra d’ostentació: l’esfera té més d’un centímetre de gruix i brilla amb tot de gemmes encastades en diversos motius, mentre que la cadena està formada per baules d’or que encaixen en un intricat patró i es belluguen de manera incòmoda amb tots els moviments del canell. Segons el meu parer, les joies haurien de ser femenines i delicades; haurien d’atraure l’atenció cap a la persona que les porta, no cap a si mateixes. Aquest rellotge és com una altra entitat, no un ornament.

De tota manera, ensenyo el canell amb orgull a totes les meves ties i cosines, que fan «aah» i «ooh» i intenten endevinar quant deu haver costat. De sobte penso a mirar el darrere per si hi ha una inscripció, però quan el tombo, no hi ha res. Quan li vaig comprar el rellotge a l’Eli, hi vaig fer gravar el nom. Ningú més no el podria portar mai. Però ja està bé que aquest rellotge no porti el meu nom. No està fet per a mi, no com ho estava el de l’Eli, triat amb cura pensant en la seva personalitat, de la manera que a mi m’agrada. Aquest rellotge és per a una noia que no existeix, una noia que la meva sogra es pensa que s’emporta. La noia que tothom vol, que és insípida com unes farinetes de civada a sota de les joies feixugues, que es carrega de perles i braçalets per dotar-se d’una mica d’atractiu perquè a sota de tot això és vulgar com una pedra.

Jo no necessito aquest rellotge, ni aquelles perles. De moment, és agradable tenir-los, però sé que no em costarà desprendre-me’n algun dia. Potser si els haguessin triat expressament per a mi, després hauria estat diferent. M’hauria costat més perdre alguna cosa que hagués estat triada amb cura per complementar el meu estil. Però aquests regals s’han comprat sense pensar ni un moment en qui soc jo o què em podria agradar. I quan finalment me’n desprengui al cap d’uns quants anys, em sentiré alleujada. La vida em semblarà més lleugera cada vegada que em tregui de sobre un lligam amb el passat.

En el pitjor moment possible, esclata un nou escàndol. Els rabins prohibeixen temporalment el comerç de perruques, perquè s’ha descobert que la majoria dels cabells que els perruquers utilitzen per fer les sheitels de les dones hassídiques casades venen de l’Índia, dels temples on les dones van a afaitar-se el cap i oferir els cabells com a sacrifici. Que les dones de la comunitat hassídica es beneficiïn per qualsevol motiu del culte als ídols és un horror inimaginable. És obra del dimoni, afirmen els rabins, un càstig per la promiscuïtat de les nostres dones. Les dones casades anaven presumint de magnífiques perruques fetes amb cabells humans i això ha enfurismat Déu, diuen, i així, per culpa de la vanitat de les dones, tots hem estat enganyats i seduïts per Satanàs. Els diaris en ídix que ens deixen al portal cada matí porten tots els mateixos titulars enrabiats, amb fotografies de rabins brandant exemplarment el puny a les sinagogues d’arreu de Brooklyn.

S’han acabat els cabells humans, anuncia el tribunal rabínic. D’ara endavant, només es podran comprar i vendre perruques sintètiques. Fins que la comunitat no pugui establir una font fiable de cabells humans que no provingui del culte als ídols, aquestes seran les úniques disponibles.

Maleeixo l’arribada d’aquesta nova complicació just abans del meu casament. Per què no es podien esperar a després? Ara, en lloc de comprar-me les perruques sedoses de luxe que adquireixen totes les altres noies abans de casar-se, el Zeidy només me’n comprarà de sintètiques i barates, i sé que aquestes es veuen lletges, amb una brillantor de plàstic que no es pot confondre de cap manera amb cabells de debò, i només duren sis mesos com a màxim. I encara que les perruques tornin a ser kosher, és impossible que llavors tingui diners per comprar-ne pel meu compte. Una perruca de cabells humans pot costar fins a tres mil dòlars.

Quan la Chaya em porta a la perruquera a prendre’m les mides, sec fent morros a la cadira giratòria de perruqueria, contemplant amb ressentiment les possibilitats que se’m presenten.

—L’única cosa que trobo a faltar —diu la sheitelmacher, que va ensenyant les perruques en petits caps de plàstic— és la sensació del vent als cabells. Fora d’això és molt més còmode. No m’he d’esperar mai que se m’eixuguin els cabells o passar-me hores perquè quedin ben pentinats. Et treus un pes de sobre.

A mi els cabells mai no m’han donat gaire feina; llisos i suaus, s’assequen sense complicacions quan surto de la dutxa. De tota manera, estic nerviosa per veure quin aspecte tindré amb les meves perruques noves, que puc encarregar en qualsevol color brillant que decideixi, tallades d’acord amb les meves preferències.

Em quedo tres perruques. Una és per al Shabbos, una mica més llarga per poder-me-la posar a sota del mocador tradicional que es porta el divendres a la nit, embolicat damunt de la perruca i lligat al clatell. Les altres dues són curtes i elegants com les que porten les dones de la meva família; el Zeidy no permet perruques que arribin més avall de l’espatlla.

Aquella nit fan una gran foguera davant de la xul satmar, i tots els homes porten les perruques de les seves dones i les tiren al foc, mentre la gentada dreta al voltant els anima amb energia. Els policies posen tanques per evitar que la gent surti a la calçada i prevenir aldarulls. Igualment, els crits s’allarguen fins que surt el sol, i els periodistes fan incomptables fotos, cosa que enrabia molt a tothom.

Quan l’endemà al matí el Zeidy porta a casa The Wall Street Journal, la foguera surt a la primera pàgina. «La crema de perruques és la nova crema de sostenidors», diu a sota, i no acabo d’entendre què significa, però sé que és una burla. El Zeidy fa que no amb el cap mentre llegeix l’article.

—Calia fer una foguera? —rondina tot sol, enfadat—. I que tots els goyim hagin de veure el que fem? No es pot fer discretament? Ai, els joves, sempre necessiten cridar l’atenció per alguna cosa o altra.

La Chaya truca per convidar-me a dinar a la seva casa nova a Bedford Avenue. Amb la Chaya, un dinar no és mai un dinar i prou. És una tapadora per a una conversa incòmoda, i per tant la invitació em posa nerviosa. Em mudo per anar-hi, posant-me una de les meves bruses de seda noves per sota d’una faldilla tub de color blau marí.

El seu pis nou es troba a la planta baixa d’un dels edificis construïts recentment que han anat sortint com bolets a l’antiga part industrial de Williamsburg. Té una elegant façana de maó i passadissos durs de marbre, i fa l’efecte que s’adiu més amb l’estil de vida de la Chaya que l’apartament d’abans al pis de dalt de tot de la casa de pedra on em vaig criar. La cuina està folrada amb rengleres d’armaris foscos de caoba, però les rajoles del terra i de darrere el taulell són d’un blau pissarra fresc. La nova llar consta d’habitacions grans i buides, amb només un mínim de mobiliari. Sec a la taula llarga de vidre en què la Chaya ha disposat un dinar elegant, preparat des de zero aquest matí, sens dubte.

Jugo amb el menjar del plat mentre la Chaya parla de coses sense importància. Només vull que vagi al gra per poder-me treure del damunt aquesta terrible sensació a l’estómac que m’espera una cosa dolenta. Per què ha de fer sempre el mateix? Per què ho ha d’allargar tot fins que es converteix en una situació dramàtica en lloc de deixar-me tranquil·la? És com si m’estigués torturant i s’ho passés bé.

—Bé —diu finalment la Chaya, deixant la forquilla i agafant el got d’aigua—. Ha trucat la teva mare.

Bé, això no és el que m’esperava. Agafo el meu got d’aigua i en bec delicadament per omplir el silenci incòmode. No li penso donar la satisfacció de veure com reacciono.

—Vol venir al casament.

Arronso les espatlles.

—Com és que de cop i volta vol venir al meu casament? Això no té cap lògica. Fa anys que no la veig.

—Bé, ella insisteix que hi té dret. Ja ho saps, segurament es pensa que pot evitar que et casis, o alguna cosa d’aquestes. Ella és així d’imprevisible.

—Bé, si es presenta al casament, serà un desastre. Tothom la mirarà, parlarà d’ella. Em farà passar vergonya, farà passar vergonya a la família de l’Eli. Vull dir que sembla una goyà!

La Chaya deixa el got i arrufa els llavis.

—El que passa és que apareixerà tant si ens agrada com si no. Almenys, si diem que sí, podem posar condicions. Em puc assegurar que es posi perruca i una faldilla llarga, i em quedaré al seu costat tota l’estona per assegurar-me que es comporta. Si fa alguna cosa fora de lloc, m’encarregaré que se’n vagi.

—Bé, doncs suposo que no tinc elecció.

Em pregunto per què la Chaya m’ha fet venir, si ja ho tenia decidit. Tampoc no és que necessiti la meva opinió.

Faig l’última visita a la professora prematrimonial una setmana abans del casament. Ha arribat l’hora de la lliçó, una lliçó especial envoltada de misteri, el moment sobre el qual les núvies murmuren però no comenten mai amb gaire detall. Sento recel i curiositat alhora. No sé què pot ser això que m’ha d’explicar i que la meva família no es veu amb cor de revelar-me en persona. Sé que deu ser alguna cosa molt grossa, una cosa sucosa però que alhora fa passar vergonya, una cosa tan secreta que només ella, la dona designada per la comunitat per ensenyar tot allò relacionat amb el matrimoni, està autoritzada a parlar-ne.

Sec tota nerviosa a la vora dura de la cadira, mirant la cuina deslluïda que m’envolta i buscant una pista; sobre el secret però també sobre la seva personalitat, potser un indici de per què és ella, per què ella ha estat escollida per impartir aquesta saviesa envoltada d’ombres. Escampats per la taula de la cuina hi ha tot d’esbossos desconcertants, com els dissenys d’un enginyer però menys precisos, esborronadors, en certa manera, en què es repeteix el motiu d’un pal envoltat d’anelles. Estem en ple agost i al seu pis no hi ha aire condicionat; l’aire és xafogós, espès i vell, racionat frugalment entre nosaltres. Té les estovalles greixoses i tacades, i vaig amb compte de no fregar-les quan em moc.

Quan finalment s’asseu davant meu i comença a fer-me un sermó sobre la santedat del matrimoni, estic cada vegada més impacient; no puc esperar que arribi a la part interessant per poder sortir d’aquí, d’aquesta cuina atapeïda que fa olor de suor vella i cogombrets en salmorra. De fet, asseguda a la seva taula, començo a fer-me una idea de qui és la professora, de la vida que ha acabat de viure, de com cobeja la meva joventut. Noto com detesta la meva existència sense preocupacions, la meva resplendor de núvia, amb la mateixa claredat amb què percebo les seves ganes d’esclafar-la. La pell em pica sota la seva mirada quan es posa a parlar sobre un lloc sagrat a l’interior de totes les dones.

El cos de l’home i el de la dona van ser creats com dues peces d’un trencaclosques que encaixen, diu. L’escolto mentre descriu un passadís amb parets, que mena a una porteta, que s’obre a una matriu, la mekor, en diu, «la font». No em puc imaginar on podria estar situat tot un sistema així. Intenta parlar-me del passatge que porta a «la font», de com s’entra a aquest passatge, fent-ne una demostració amb el dit índex ficat dins d’un cercle format per l’índex i el polze de l’altra mà i repetint uns gestos ridículs d’empènyer. Dedueixo que aquest moviment es refereix a la part on les peces encaixen. Igualment, no soc capaç de veure on hi pot haver aquest punt, aquesta entrada, en el meu propi cos. Pel que jo sé, el lloc d’on surt el pipí no es pot donar tant. Finalment l’aturo.

—Ehem, no ho entenc —dic amb una rialleta nerviosa—. Estic segura que no tinc una obertura i, si la tingués, és claríssim que no seria prou gran perquè hi cabés una cosa de la mida d’aquest dit índex rodanxó, o el que sigui que representa.

Em mira, perplexa.

—És clar que la tens. Com tothom.

—No, de debò, jo no en tinc.

A hores d’ara, estic cada vegada més nerviosa. Començo a dubtar de mi mateixa. És possible que m’hagi passat per alt aquest passatge del qual parlava? Com podria no adonar-me d’un forat al meu cos? Em comença a agafar pànic. I si s’han d’anul·lar el casament perquè la núvia va néixer sense «la font»? Se’m formen llàgrimes de frustració als ulls quan insisteixo un cop més que jo no tinc aquesta part misteriosa del cos sobre la qual ella s’esforça tant a il·lustrar-me. Vull que pari de fer aquells gestos, semblen molt obscens i repugnants.

—No tinc això de què està parlant. Crec que vaig néixer sense. Com podria tenir una cosa així i no saber-ne res? Crec que si tingués un forat allà baix, ho sabria!

—Molt bé, mira —sospira la professora de kallah—. Potser creus que no en tens, però en tens. Et prometo que no vas néixer amb cap defecte estrany. Potser no t’hi havies fixat mai abans, però, si ho busques, ho trobaràs.

No vull posar-me a buscar res, no en aquella casa, no amb ella a l’habitació del costat, però m’intimida, o més ben dit, l’amenaça insinuada que la meva terrible deficiència es converteixi en un escàndol públic penja damunt del meu cap com una destral i faig el que em diu. Vaig al lavabo i agafo un tros de paper higiènic del rotllo, per plegar-lo al voltant del dit índex dret. Amb vacil·lacions, exploro allà baix, assegurant-me que començo pel darrere de tot, i em vaig movent a poc a poc cap al davant, buscant alguna clivella. Res. Hi torno. Excepte la vall natural que el dit recorre amb delicadesa, no hi ha res que cedeixi més. Potser no arriba a més profunditat, penso, aquesta peça del trencaclosques de l’home que ha d’encaixar dins meu, que ha de dipositar alguna cosa a l’altar del meu ventre.

Surto del lavabo assentint dòcilment amb el cap. Potser sí que l’he trobat. Si és així, em sento traïda pel meu descobriment. Com podia ser que una cosa que en teoria és tan important s’hagués amagat durant tants anys? Per què ara m’obligaven a reconèixer-la d’un moment a l’altre? Això vol dir que fins ara no estava bé tenir una mekor, però ara que em vaig a casar, pot fer la seva aparició estel·lar, i de cop ser «sagrada»? Em quedo davant de la dona, enfadada i desconcertada.

Sento una petita punxada quan em recordo d’aquell dia. Vull ser la dona que es coneix a si mateixa, el seu cos, el seu poder, però aquell moment va dividir la meva vida en dues parts. Abans de la visita a la professora matrimonial, jo només era una noia, i després era una noia amb una mekor. Havia descobert de manera inesperada i escandalosa que el meu cos estava dissenyat per al sexe. Algú havia creat un lloc del meu cos específicament per a l’activitat sexual. Mentre creixia a Williamsburg, havia estat eficaçment protegida de qualsevol cosa que pogués estar relacionada amb el sexe. Érem éssers espirituals, cossos que transportaven ànimes. La idea que ara hauria d’afrontar una part del meu cos en la qual no havia pensat mai, i encara menys havia volgut pensar mai, de manera constant durant la resta de la meva vida, contrastava marcadament amb la manera casta com havia estat vivint fins ara. Era un estil de vida al qual m’havia acostumat i amb el qual estava còmoda, i el meu cos es revoltava contra aquest canvi. Aquesta revolta aviat em costaria la felicitat i sembraria les primeres llavors de la destrucció que al capdavall va trencar el meu matrimoni.

Cinc dies abans del casament, arriba el moment del micvé. M’hi portarà la Chaya. He agafat un refredat d’estiu estrany que em fa tenir la gola irritada, i em passo el dia bevent gots de te fort i de color de coure, del de la marca Lipton que té les lletres en flamenc, perquè la Bubby creu que si es compra de Bèlgica és més autèntic.

La Chaya em diu què m’he d’endur; el micvé t’ho proporciona gairebé tot, però és millor portar el teu barnús (els d’allà són esquifits, diu) i el teu sabó i xampú. Em dona una bossa de la cadena de botigues Walgreens, on hi ha una esponja vegetal amb mànec.

—És per arribar-te als racons difícils. Si no, t’ho faran elles. No vull que estiguis incòmoda.

M’esgarrifo d’angúnia. He sentit que hi ha dones devotes que deixen que les rentin les encarregades, però de cap manera no penso permetre que una vella desconeguda em posi un dit al damunt.

Agafem el taxi d’un goy per anar al micvé. No podem demanar al Tovyeh que ens hi porti en cotxe, perquè en teoria els homes no han de saber mai quan les dones van al micvé, i no hi podem anar caminant amb les bosses perquè es notaria molt. Em pregunto si el conductor porto-riqueny sap la significació del lloc on ens deixa, si hi ha de fer gaires viatges per aquest motiu.

L’edifici és de maó groc i està construït en un angle estrany perquè l’illa de cases és triangular. Hi entrem per un carreró lateral, després de trucar el timbre i observar una petita càmera que s’engega amb un sorollet damunt nostre, fins que sentim el brunzit del pany i una pesada porta de metall s’obre per donar pas a un vestíbul ben il·luminat. Hi ha un taulell amb una recepcionista força gran al darrere, que sembla avorrida. S’anima quan entro.

—Una kallah! —diu, quan s’adona dels meus cabells descoberts—. Mazel tov! Quin dia més especial. Ara aviso la nostra millor encarregada; et cuidarà bé. —La cara li tremola de l’emoció i no em treu els ulls del damunt tota l’estona que parla.

Empeny cap a mi una safata grossa, plena de tallaungles i estris de manicura diversos.

—Agafa el que vulguis, pots triar —diu. Com si m’estigués oferint d’escollir entre or i plata, diamants i perles. Encara em mira amb expressió afamada, sense parpellejar, amb les celles esparses aixecades formant arcs grisos damunt dels ulls blaus clars.

En realitat m’és igual. Agafo un tallaungles petit i m’adono que el metall està escantellat i ratllat. Penso en quantes altres dones el deuen haver fet servir. El torno a posar a la safata.

—Ah, he portat els meus.

Sento una porta que s’obre darrere meu i em giro. Hi ha una dona de pell fosca dreta al llindar; les mànigues arromangades de la bata d’estar per casa amb estampat de flors deixen veure uns braços fibrats. Porta un shpitzel, ben bé com la meva sogra. Només les dones molt devotes aconsegueixen treballar allà.

—Mamaleh —diu amb veu dolça i afalagadora, i jo m’adono immediatament que el seu gran somriure és fals, que la seva manera d’inclinar el cap al costat quan em mira és condescendent, i que es pensa que és millor que jo, perquè la meva família no porta shpitzels, només perruques.

De tot això me n’adono en el brevíssim moment buit abans que em passi el braç per les espatlles, sense deixar de fer aquell somriure untuós, i acomiada la Chaya amb un gest de l’altra mà.

—Vostè es pot esperar aquí, senyora Mendlowitz. No pateixi, cuidaré molt bé la seva filla.

La Chaya no corregeix l’error, no diu que soc la seva neboda; seria una història massa llarga per explicar-la allà, al vestíbul, a una desconeguda que no té per què saber-ne res.

La senyora Mendelson (em diu el nom de seguida que passem per la porta de dos batents i entrem a la sala principal, amb divans de vellut i rams de flors de seda descomunals tot al voltant) em guia per un passadís llarg de marbre, il·luminat suaument amb canelobres i aplics delicats. El passadís es divideix en molts altres de més petits, però els passem de llarg perquè, diu ella, vaig a la sala especial que reserven per a les núvies. Quan hi arribem, no em recordo bé de la ruta que hem seguit ni de com tornar a l’entrada, i això em fa una mica de por, perquè la cambra és petita com un armari (no sé què els deu tocar a la gent normal) i m’espanta pensar que seré només un puntet al mapa, una persona petita que es prepara en una habitació minúscula, envoltada de centenars de dones en altres habitacions minúscules, perduda en el mecanisme de les coses.

—Saps què has de fer, mamaleh? —pregunta amb condescendència, dreta davant meu amb les mans als malucs i els peus una mica separats com si volgués subratllar la seva autoritat. Està donant a entendre que potser no em recordo de tot el que m’han ensenyat sobre el micvé, però no és el cas (he estudiat just abans de venir i tinc una memòria excel·lent), per tant li torno un gran somriure fals com si sabés a què juga i no pensés deixar-me menysprear per ella.

—És clar que me’n recordo. He anat amb una professora de kallah molt bona. Igualment, gràcies! —La veu em surt fina i animada, més aguda a causa dels nervis.

—Molt bé, mamaleh —admet—. Només has de pitjar el botó de la paret si em necessites.

El panell per avisar parpelleja en vermell al costat de la banyera. Un botó diu «Ajuda», l’altre diu «A punt». També hi ha un petit intercomunicador. Faig que sí amb el cap.

Quan surt per la porta de l’altre costat de la sala, obro de seguida la bossa i trec tots els estris que he portat. Obro les aixetes i deixo que s’ompli la banyera, i començo pels primers punts de la meva llista. En primer lloc, ulleres fora, i desades a la funda. Treure’m tot el maquillatge, netejar-me les orelles, passar-me fil dental i tallar-me les ungles ben curtes. A la banyera em rento el cap dues vegades i em pentino, i m’asseguro de rentar molt bé totes les zones del cos amb plecs, com va dir la professora, per garantir que no em quedi res enganxat entre els dits dels peus, o al melic, o darrere les orelles. Els plecs són molt importants. «No hi pot haver res entre l’aigua i tu», em va dir amb to d’alerta. «Si després trobes alguna cosa i hi ha la possibilitat que ho tinguessis al damunt quan eres dins del micvé, has de tornar i repetir-ho tot». Això no ho vull fer, per tant comprovo que estic neta segons la llei.

Quan he acabat d’estar en remull i tinc els dits foscos i arrugats com dàtils, surto de la banyera i m’embolico amb el meu barnús blau nou, fet de tovallola gruixuda i esponjosa, i pitjo el botó d’«A punt». La veu de la senyora Mendelson crepita immediatament a través de l’intercomunicador, com si hagués estat esperant per saltar en el moment que jo el pitgés.

—Ja estàs, mamaleh?

No contesto. Arriba al cap d’un moment, arrossegant sense fer soroll els peus amb sabatilles. Em veu amb el barnús, delicadament asseguda a la vora de l’inodor, i mou les mans, irritada.

—No, no, mamaleh, no et puc revisar així, amb el barnús, en què pensaves? Has de ser a la banyera; així és com s’ha de fer!

Noto escalfor a les galtes i descreuo les cames. Això és ridícul. Per què m’hauria de voler a la banyera? La meva professora de kallah em va dir molt clarament que em revisarien vestida. Intento parlar però no em surt res de la gola.

L’encarregada fa una expressió severa, però hi ha un lleu aire de triomf en els seus moviments, i em fa entrar a la banyera amb impaciència.

—No tinc temps per esperar, mamaleh —va dient—. He de tenir cura de moltes noies aquesta nit. No tinguis por, bonica, que no et va dir la teva professora de kallah el que havies de fer? Te’n recordes, de tot el que t’han ensenyat, oi?

M’està burxant, intenta demostrar-me que tenia raó, que no me’n recordaria, però jo juraria que me’n recordo. Encara ho estic repassant mentalment, perquè no em puc creure que sigui capaç d’oblidar una cosa així, però en aquell pis sempre hi feia molta calor, i potser em vaig endormiscar en algun moment, no ho sé. És horrible, però em fa clarament la impressió que no tinc altre remei que fer el que em diu; per tant em trec ràpidament el barnús i en un tres i no res soc dins de l’aigua, amb els genolls doblegats i a tocar del pit. Tinc picor i veig com se’m posa la pell de gallina als avantbraços. La senyora Mendelson s’agenolla al costat de la banyera, i fa tanta cara de satisfacció que no puc evitar tenir la sensació que ha guanyat, que volia guanyar, que aquest és el seu poder. Això em fa enfadar i em sento indefensa, i em noto llàgrimes coents a les comissures dels ulls, però el que més desitjo en aquest món és mantenir la cara impassible, només per demostrar-li que tant me fa, que això no m’afecta, que soc forta com el ferro i ningú no em pot avergonyir per res.

La llum és molt blanca. La meva pell gairebé sembla blava sota la llum dura i blanca del bany, l’aigua distorsiona la forma del meu cos, els dits semblen gruixuts a sota de la superfície i desproporcionadament prims a sobre. Tinc els músculs rígids i tensos tota l’estona, els genolls fan força contra els braços, els braços estrenyen els genolls, faig servir aquest esforç físic per evitar mostrar qualsevol emoció, mentre ella inspecciona els cabells per si hi ha caspa i la pell per si hi ha crostes.

—Molt bé, mamaleh, estàs a punt. Posa’t el barnús i les sabatilles i et portaré al micvé.

Ni tan sols es gira perquè surti de la banyera. Ara no la miro, i tinc la boca tancada en una línia dura i recta tota l’estona, mentre que els narius se m’obren per l’esforç. Em noto el cervell calent i inflat a dins del cap, pressionant els ulls.

Quan sortim al passadís la segueixo a cegues perquè hi veig borrós a causa de les llàgrimes retingudes. Acabem en una saleta amb una petita piscina blava. Aquesta part me la sé, i em trec el barnús, l’hi dono i baixo els graons fins a l’aigua, intentant no anar massa de pressa, tot i que noto com m’observa, perquè no vull que vegi que estic avergonyida. Ningú no em pot fer mal. Que facin el que vulguin, no em podran fer cap mal. Soc de ferro.

L’aigua m’alleuja. Veig la benedicció en hebreu impresa a la paret de rajoles de l’esquerra.

—Gràcies, Ha-Xem, per santificar-me amb el manament de submergir-me en aigua —murmuro.

Em capbusso una vegada i torno a sortir per sentir com diu «kosher», i tot seguit ho repeteixo dues vegades, vigilant que els peus no em toquin a terra durant el mig segon de suspensió i immersió total que es requereix. M’asseguro que els cabells no em surtin a fora, i que la posició del cos permeti que l’aigua arribi a tot arreu. Després de la tercera vegada, plego els braços davant del pit com se suposa que he de fer i dic la benedicció en veu alta. Ja he acabat.

Pujo els graons de cara a ella i m’aguanta el barnús tal com la professora de kallah va dir que faria, però veig els ulls negres i tafaners que miren per damunt del coll, i en aquell moment l’odio tant que les llàgrimes que he estat reprimint em surten de cop de darrere els ulls. Em poso el barnús i noto com els ulls se m’omplen cada cop més i més, i miro de no fer soroll i caminar darrere seu perquè no em vegi, però m’oblido del costum del petó a la galta, i quan es gira per donar-me la benedicció, veu una llàgrima que se m’escapa de l’ull i em cau per la galta. Se li obren molt els ulls.

—Mamaleh, shefaleh, bubeleh, què et passa, filleta, bonica, xaiet meu? Què tens? Què puc fer?

Ara em fa la gara-gara, i és pitjor. Sento com se m’escapa un fort sanglot, i no puc evitar posar-me a plorar desesperadament com una criatura a qui li han pres la innocència.

—O y, shefaleh, no passa res perquè surtin una mica les emocions la primera vegada, està bé, però no has de plorar, mamaleh. Hauries d’estar contenta; hauria de ser la nit més feliç de la teva vida!

No em puc creure que es pensi que estic plorant per alguna mena de meravella espiritual. Fins a on arriba aquesta bogeria? Però també podria seguir-li la veta, deixar que pensi que era religiositat tota l’estona, deixar que pensi que soc una frimmeh rareta que ha quedat aclaparada per la santedat d’aquesta estúpida piscina.

S’espera mentre em vesteixo a correcuita i després m’acompanya de tornada a la sala d’espera on hi ha asseguda la Chaya, xerrant amb la senyora del seu costat. Veu que tinc els ulls vermells i faig mala cara, però la senyora Mendelson torna a somriure alegrement i diu:

—Ai, la seva filla, quina feineh maidel, quina ànima tan pura, aquesta nena és una santa. Està una mica aclaparada per l’experiència, però la primera vegada, ja sap com és… —Fa que sí amb el cap com un titella, i jo observo com es mou amunt i avall, i hi ha un moment que no puc veure res més, tan sols el moviment ràpid del cap que puja i baixa. Pot ser que això que detecto sigui una mica de culpa, o de por, aquella mica de nervis que abans no hi eren?

La Chaya li posa una propina a la mà, m’agafa de bracet i em porta cap a la sortida.

—Tan dur ha estat?

Jo no dic res. Ella sap com és, ella també ho va fer, i encara ho fa, i no cal que li contesti.

Tenia raó jo, però, en allò de les normes. Després de casar-me, cap de les altres encarregades del micvé no em va fer seure a la banyera, només ella. Va ser cruel, vaig pensar després, potser per endurir-me, o potser feia el que pensava que era més religiós, més extremat. No se’m va acudir mai que la senyora Mendelson potser tenia altres motius més foscos i personals per fer el que va fer aquella nit. Al cap d’uns quants anys la policia va detenir una encarregada d’un micvé que abusava de totes les núvies que li portaven, però era una història tan escandalosa que realment ningú no se la va creure. Al capdavall, quan una dona et diu que t’hi has de sotmetre perquè és el que Déu ha ordenat, gosaries qüestionar-la? Seria com qüestionar Déu.

El taxi encara ens espera a fora. Llisco pel seient de cuir fred i la Chaya tanca la porta d’un cop després d’entrar. Quan ens aturem al semàfor de Marcy Avenue, de sobte em quedo parada per la incongruència del fet que estigui al meu costat. En essència, la Chaya està ocupant el lloc de la meva mare en aquest moment, acompanyant-me en el que es considera el ritu més important que comparteixen una mare i una filla en aquesta comunitat. Quin dret té ella a assumir aquest lloc, quan la nostra relació no és res semblant, quan l’únic que la preocupa és assegurar que em comporti i no faci quedar malament la família?

—Què va anar malament? —pregunto.

—Què vols dir? —respon la Chaya amb veu dolça, girant-se cap a mi amb un somriure divertit, i la cara ratllada per la llum de la bombeta taronja del semàfor.

—Amb la mare. Què va anar malament?

El cotxe arrenca bruscament i la cara de la Chaya surt de seguida de la llum i queda entre les ombres.

—Una crisi nerviosa. Es va tornar boja després de tenir-te. No podíem deixar que tingués cura de tu. La van haver d’hospitalitzar.

—Em pensava, com vosaltres deieu, que simplement m’havia abandonat.

—Bé, en el fons va ser el mateix. Saps que hauria pogut fer el cor fort i centrar-se, per ser una mare forta per a tu. Però va escollir no fer-ho.

I jo em pregunto: a una persona «boja» només se li diu que faci el cor fort? Però abans que pugui respondre, el taxi arriba davant de casa meva i la Chaya m’obre la porta per deixar-me sortir abans de continuar cap a casa seva.

La Chaya m’acompanya al gemach per a núvies, la societat on puc escollir un vestit de núvia en préstec. Només hi ha vuit vestits d’estiu de la meva talla, tots ells enlluernadors de tants cristalls i lluentons, amb drapats de tuls i puntes, carregats de gemmes resplendents. És com si algú hagués agafat peces de diferents vestits de núvia i les hagués cosit totes en un sol vestit. Trio el més senzill, que igualment és força carregat, amb una faldilla ampla de puntes que acaba amb tot de puntetes al voltant dels turmells, i una pesada faixa amb plecs on gairebé no hi caben més joies. Però el cos és blanc i llis, i l’escot tancat fa una punxa en forma de V just damunt de la clavícula. La dona del servei de lloguer de vestits apunta la data del casament. Puc tenir el vestit durant dues setmanes, i l’he de tornar, acabat de rentar, abans del dia indicat. El portem a casa en una bossa d’escombraries gegant de plàstic negre, anant amb compte que no fregui la vorera. A casa, s’aguanta dret pel pes mateix de la faldilla, i em mira fixament tan aviat com em llevo al matí, com si fos una intrusa que ha entrat d’amagat a la nit. Té una presència tan imponent que tinc por que s’apoderi de mi, o que d’una manera o altra jo desaparegui allà dins i em perdi entre els plecs voluminosos.

L’última nit de divendres abans del casament, em poso al llit just abans de mitjanit. Els carrers de fora estan en silenci, benauradament sense el trànsit dels dies feiners, i la llum dels fanals pinta ratlles fermes i regulars a les parets del meu dormitori. Els llençols encara estan frescos quan m’adormo, i el meu somni s’il·lumina amb la brillantor pàl·lida i encesa de dues espelmes de Shabbos que parpellegen amb una llum taronja intensa, i les flames es fan cada cop més i més grosses, fins que veig flames pertot arreu. Observo la Bubby i les meves ties Rachel i Chaya inclinades damunt d’una olla molt grossa, remenant per damunt del meu cap. M’adono que soc dins de l’olla, al centre d’una gran activitat, com si fos un plat elaborat per a la festa. Les parets d’acer inoxidable s’alcen impossiblement altes al meu voltant i les cares de damunt meu brillen molt lluny. Tenen el front arrugat de concentració i fúria, i les flames encara els espeteguen al voltant del cap, enfadades i silencioses. Com és que no s’adonen que s’estan cremant?, em pregunto. Remenen cada cop més de pressa i, mentre remenen, sento que parlen de mi, de totes les coses dolentes que faig, de com mai no en poden estar orgulloses. No les he sentit parlar mai tan sincerament sobre mi. Sempre he notat el seu menyspreu, això segur, com un aire impalpable que no podia acabar d’identificar del tot, però ningú no s’havia molestat mai a explicar-ne el motiu. Jo sempre havia suposat que era perquè els recordava que la família no era perfecta. De debò que el meu comportament els importava, quan no es podien defugir els meus orígens?

Aquest cop, però, diuen que aquest cop sortirà bé. Al front de la Rachel es formen gotes de suor que van caient mentre fa girar eficaçment la cullera de fusta damunt del meu cap. Miro com les gotes cauen i esquitxen fent soroll al brou líquid en què m’han destil·lat. És com si els haguessin donat una segona oportunitat amb mi, una solució miraculosa inesperada al problema de l’estatus innoble que fa temps que arrossego. Encara em poden convertir en un èxit, contra tot pronòstic, i tancar el llibre de la història trista que represento.

Em volen posar al forn. Les sento discutir sobre quant de temps necessito per quedar al punt just. Preescalfen el forn a cent vuitanta graus i m’aboquen a una safata d’alumini. El pa de pessic perfecte, diu la Rachel, només necessita trenta-cinc minuts per arribar a la combinació ideal d’humitat de vainilla i perfecció ullada. Quan estigui a punt, llavors podré sortir del forn. Encara les puc veure a través del vidre amb enllepissades de la porta del forn, donant copets als rellotges de polsera. Em quedo allà estirada, preguntant-me com és que de fet no sento la calor. En canvi, soc conscient d’una sensació de seguretat arrupida al forn calent i protegit, lluny de les seves mirades cruels i calculadores. Quan sona l’alarma, s’obre la porta del forn i noto com llisco fora de les guies. Aixeco la vista esperant veure cares somrients, però s’han quedat bocabadades de la sorpresa. Soc allà, un garrinet rostit, amb la pell convertida en una crosta daurada i lluent, i una poma vermella a la boca. Fins i tot jo estic horroritzada per aquest gir vergonyós.

Em desperto amb un ensurt, i l’habitació encara està a les fosques. Puc veure la cara enrabiada de la Rachel davant meu, nítidament envoltada de flames taronges, remenant furiosament amb la cullera de fusta. Puc sentir l’anhel de ser el pa de pessic perfecte i la humiliació ardent de sentir com es revela la meva autèntica cara.

Mentre em giro de costat i m’aparto els cabells del coll suat, intento distanciar-me de la imatge horrible i escandalosa en què em miro des de dalt a mi mateixa i veig la naturalesa de la meva traïció. Segur que jo no soc aquesta. Amb tota certesa, soc una bona noia i faré que tothom estigui orgullós de mi. Si puc fer que això surti bé, es podrà esborrar tota la meva vergonya. Ningú no podrà criticar la meva família quan sigui una mestressa de casa reeixida i obedient.