El crític d’art

En la DCXXII sala de la Biennal, el cèlebre crític Paolo Malusardi es va parar, perplex. Era una exposició individual de Leo Squittina, una trentena de quadres, aparentment tots iguals, formats per una retícula de línies perpendiculars a l’estil de Mondrian, només que, en aquest cas, el fons tenia uns colors encesos i en la reixa, per dir-ho així, els traços horitzontals, molt més gruixuts que els verticals, aquí i allí esdevenien més atapeïts, la qual cosa donava una sensació de pulsació, d’estreta, d’espasme, com quan en les digestions difícils alguna cosa se’ns entravessa a l’estómac i ens fa mal, per a anar-se fonent després en el funcionament normal de les vísceres.

De cua d’ull, el crític es va assegurar de no tenir testimonis. Completament sol. En la tarda xafogosa, els visitants havien estat escassos i els pocs que quedaven ja anaven marxant. No tardarien a tancar.

Squittina? El crític tractà de recordar. Una persona, a Roma, feia tres anys, si no s’equivocava. Però en aquella època el pintor encara pintava coses: figures humanes, paisatges, gerros i fruites, segons la putrefacta tradició. No recordava res més.

Va buscar en el catàleg. La llista dels quadres exposats era precedida per una breu introducció d’un desconegut, Ermanno Lais. Va donar un cop d’ull: les paraules acostumades. Squittina, Squittina, va repetir baixet. El nom li recordava alguna cosa recent. Però el record, en aquell moment, li fugia. Ah, sí. Feia dos dies que li n’havia parlat en Tamburini, un geperudet que mai no mancava en cap de les grans exposicions d’art, un maniàtic que desfogava a l’ombra dels pintors les seves aspiracions fallides, un inoportú, un llauna molt temut. Malgrat tot, infal·lible, atesa la seva llarga i desinteressada pràctica, en percebre, fins i tot en pressentir el fenomen al qual els diaris il·lustrats, dos anys més tard, haurien dedicat, amb el beneplàcit de la crítica oficial, pàgines senceres a tot color. I bé, aquest Tamburini, vertadera fura de les belles arts, feia dos dies que, en una tauleta del Florian, havia perorat llargament, sense que els que hi eren presents li haguessin fet cap cas, a favor de tal Squittina, l’única gran revelació, sostenia, de la Biennal veneciana, la sola personalitat que «sobresortia del gran marasme —paraules textuals— del conformisme no-figuratiu».

Squittina, Squittina, quin nom estrany! El crític va passar revista mentalment al centenar, i més encara, d’articles dels col·legues publicats fins aleshores sobre l’exposició. Cap d’ells no havia dedicat a Squittina més de dues o tres ratlles. Squittina havia passat desapercebut. Terreny verge, per tant. Per a ell, ara ja crític de primera línia, podria ésser una òptima ocasió.

Va mirar més atentament. En veritat, aquella nua geometria, de commoure’l, no el commovia pas. Diguem-ho clar i net, tant se li’n donava. I tanmateix podia ésser que hi hagués inspiració. Qui sap si el destí li reservava el deure envejable de revelar un nou gran artista.

Va tornar a mirar els quadres. Decantar-se a favor de Squittina —es va demanar— seria un risc? Podrien alguns col·legues tirar-li en cara d’haver fet una escandalosa ficada de peus? No, en absolut. Eren tan essencials aquelles teles, tan nues, tan allunyades de qualsevol possible delectació dels sentits vulgars, que un crític, lloant-les, podia estar ben segur del terreny que trepitjava. Sense comptar amb la hipòtesi —per què excloure-la a priori?— que allí dins hi hagués veritablement un geni destinat a fer parlar d’ell durant llargs anys i a omplir de reproduccions diversos volums de la Skira.

Animat d’aquesta manera, amb la perspectiva d’escriure un article que faria tremolar d’enveja els seus col·legues per la ràbia d’haver-se deixat escapar una presa tan rara, va fer un lleu examen de consciència. Què es podia dir de Squittina? En determinades, i rares, condicions favorables, el crític reeixia almenys a ésser sincer amb ell mateix. I es va respondre: «Podria dir que Squittina és un abstracte. Que els seus quadres no volen representar res. Que el seu llenguatge és un pur joc geomètric d’espais quadrilàters i de línies que els clouen. Però espera fer-se perdonar el plagi manifest de Mondrian amb una innovació aguda: fer gruixudes les línies horitzontals i primes les verticals i variar-ne la freqüència per obtenir un efecte curiós: com si la superfície del quadre no fos plana, sinó d’ones de relleu. Un trompe l’oeil abstracte, en resum…».

«Caram, és una magnífica troballa», es digué el crític; «heus ací que no sóc del tot idiota». En aquest punt va estremir-se, com qui tot passejant distretament s’hagués adonat, de cop, que estava caminant per la vora d’un abisme. Si hagués manifestat sobre el paper aquelles idees, simplement, tal i com se li havien ocorregut, què haurien fet córrer d’ell, a les taules del Florian, a la via Margutta, a la Sovrintendenza, en els cafès de la via Brera? Va somriure de pensar-hi. No, no, l’ofici, gràcies a Déu, el coneixia a fons. Per a cada cosa hi ha el llenguatge adient, i referent al llenguatge que s’adiu a la pintura ell era molt docte en la matèria. No hi havia sinó Poltergeister que pogués igualar-lo. En els bastions de l’avantguardisme crític, ell, Malusardi, era certament el més notori de tots, el més temut.

Una hora després, a la cambra de l’hotel, amb el catàleg de la Biennal obert davant d’ell, a la sala de Squittina, i una botella d’aigua mineral, fumant una cigarreta darrera l’altra, escrivia:

«…al qual (Squittina) seria molt difícil de no reconèixer, encara que sota el pes desitjat d’un inevitable i fins massa obvi parentiu estilístic, una dedicació, per no dir una incontenible vocació, envers ascetismes formals que, sense refusar la suggestió de la casualitat dialèctica, li plau reblar una estricta mesura de l’acte representatiu, o millor evocatiu, com una peremptòria imposició rítmica segons un formulari de filtradíssimes prefiguracions…».

I com podria expressar, amb un mínim de decència esotèrica, el banal concepte de trompe l’oeil? Així, per exemple:

«Precisament aquí es fa clar que per a ell la mecànica mondrianiana es presta només al límit d’un terme de traspàs de noció a consciència de la realitat, on aquesta serà de tal manera representada en la seva celeritat fenomènica més exigent, però, gràcies a un puntual abstreure’s, s’ampliarà en una substitució operacional de més vasta i imprevista envergadura…».

Ho va tornar a llegir dues vegades, mogué el cap, va esborrar «incontenible vocació», va afegir, després de «reblar», la precisió «amb inusitada penetració», ho va tornar a llegir altres dues vegades, va tornar a moure el cap, va agafar el telèfon, va demanar comunicació amb el bar, va encarregar un whisky doble, es va ajeure en el sofà, absort en tortuosos pensaments. No estava satisfet. Potser el whisky li donaria la desitjada inspiració.

La hi va donar. De cop i volta. Però si —fou la pregunta que d’improvís es va adreçar a ell mateix—, si de la poesia hermètica n’ha nascut, gairebé per necessitat, una crítica hermètica, no seria just que de l’abstractesa nasqués una crítica abstracta? Gairebé se li posà la pell de gallina en mesurar confusament els desenvolupaments d’una concepció tan audaç. Una veritable il·luminació. Tan simple, i tanmateix difícil com totes les coses simples. Era ben cert que mai ningú no hi havia pensat. I ell seria el primer d’aquella nova escola. A la pràctica, només calia transferir, sobre la pàgina, la tècnica fins ara emprada sobre les teles.

Amb un cert titubeig, en començar, com qui prova un mecanisme desconegut, després amb més confiança, a mesura que les paraules s’encavallaven l’una sobre l’altra, finalment amb un orgull que l’empenyia, va escriure:

«…a qui (Squittina) per la qual cosa mentre en el contrapunt d’una estratègia testimonial, es troba el nexe de rescat de l’extenuada sequaç relació realitat entre els additius postulats. Símptoma explícit d’un fer-se. I l’immergir-se inquiet, per tant, en un moment fatal, els mòduls del qual consumirien l’aparença d’una substància eficient, tan caut i sensible que consumiria els termes de peculiar sobrevivència poètica».

Es va parar, esbufegant. Estava febrós. Va rellegir anguniosament. No, no hi era encara, la força d’inèrcia dels vells costums tendia a portar-lo endarrera, envers un llenguatge ara ja massa conegut. Calia trencar fins les últimes cadenes per conquerir una llibertat substancial. S’hi va tirar de cap.

«El pintor —va escriure, presa d’un raptus creixent—, de del amb aflorament ganés conciemciem la similegar-se. Recusia estemàtica! Altrenó es memocaciaria el perseu estís en corisadicònic elibúter. Xiguin que dimanotes el qualitar romelètic de saberusp padronà. I sofit, tés i imprés igualitarien en Squittina el trilisme discemós d’un recataule percós. Tambró, tambró, falsera deguéssim, virollant mamicats amb sucrada fulcròsi, quantanó sobre el gicla de nògica i metació, xirembla que mos llevapi si sobre predonioranciabelusmètica, reféu commeritzant per rereure la bifadeta poca o pica. Vidré qui…».

Ja era fosc quan va reprendre l’alè. Se sentia dèbil i capolat, com si hagués rebut una pallissa. Però feliç. Quinze pàgines d’atapeïda escriptura estaven escampades al seu voltant. Les va recollir. Les va tornar a llegir acabant-se de beure a glopets el whisky que quedava al fons del vas. Finalment improvisà una dansa de victòria. Com hi ha Déu, això sí que era geni.

Ajaguda suaument sobre el divan, Fabrizia Smith-Lombrassa, noia molt del dia, o, per dir-ho d’una manera més elegant, «amb força experiència», llegia àvidament el crític expert. De cop va esclafir una riallada.

—Escolta, escolta, Diomeda, quina preciositat —va dir girant-se envers l’amiga—; escolta com les hi canta, Malusardi, a aquells pobres figuratius: «Refeu commeritzant per rereure la bifadeta poca o pica!».

Ambdues rigueren de gust.

—Molt agut, no es pot dir altra cosa, —va aprovar Diomeda.

—Ah, jo l’adoro, el Malusardi. És formidable!