El cuirassat «Tod»

Hugo Regulus, que era capità de corbeta alemany durant l’última guerra, publicarà el mes que ve un llibre extraordinari (Das Ende des Schlachtschiffes König Friedrich II, Gotta Verlag, Hamburg). Els pocs que han llegit el manuscrit, al principi han quedat per força un xic perplexos, de tant que els fets que s’hi relaten confinen amb el regne de l’inversemblant, per no dir de la pura bogeria. Només que, després, s’ha de reconèixer que la documentació de l’autor apareix indiscutiblement seriosa i persuasiva. Entre altres coses, és impressionant la fotografia —l’única, per dir la veritat, però és tal que no pot ésser el fàcil resultat d’una mistificació— de l’inaudit monstre, creat, hom diria, en un deliri de grandesa, condemnat per la fatalitat a l’enviliment d’un exili sense glòria ni bellesa, i finalment avarat —quan ja tot semblava dissoldre’s en una degradació oprobiosa— a la magnificència tràgica d’un destí, encara més heroic i ambiciós, perquè ningú al món no hauria hagut mai de saber-ne res.

Si és veritat el que narra Regulus, aquesta és la revelació del secret més estupefaent i tenebrós de l’últim conflicte. Estupefaent pel fet en si, que a primera vista té quelcom d’increïble, i es destaca estranyament de qualsevol altre episodi de la guerra. Estupefaent encara més, potser, per la conjura de silenci amb què milers d’homes han protegit i protegeixen encara el secret; gairebé com si compartir-lo amb la consciència que ningú més ho sap, els proporcionés una joia sense preu. I sobre la necessitat o conveniència de callar, han estat i estan encara d’acord homes rics i pobres, potents i humils, cultes i ignorants, alts oficials i obscurs manobres, tots fidels al pacte, encara que la catàstrofe els va lliurar de tota disciplina militar. Aquells —declara Regulus, i aquí en veritat sorgeix algun dubte— continuaran callant també el dia de demà, després que s’haurà publicat el llibre; i si algú els identifica, negaran; i si algú els interroga, diran que no saben res. Tots menys un.

El llibre té tres parts. En la primera, Regulus narra en primera persona com va arribar a saber la misteriosa història. És una espècie de meticulós memorial que descriu les diverses fases de l’enquesta; les primeres vagues sospites nascudes i per les quals ell va reeixir a reunir un quants indicis que semblaven molt allunyats entre si; les recerques llargament infructuoses fins que la casualitat el conduí al lloc mateix on l’esdeveniment tingué el seu origen i on restes de runes espargides parlaven encara de somnis insensats; els testimoniatges, si es poden dir tals les deduccions tretes de frases sentides en les fosques tavernes dels ports, quan la nit i el cansament esmussen l’obstinació de l’home; i finalment la troballa del supervivent que en el deliri de l’agonia parla i parla, lliurant, per fi, el terrible secret.

La segona part consisteix en la narració, per cert plena de llacunes, del que va passar a bord de la nau, des del dia en què salpà per a la seva primera missió fins al matí de la tragèdia en els confins extrems de l’oceà.

A la tercera part, que té caràcter d’apèndix, Regulus respon a aquells que ell creu que podrien ésser els dubtes, les objeccions i les crítiques del públic. Cercant, sobretot, d’explicar com un fet de tals proporcions, que concernia la sort de milers d’homes, hagués pogut romandre ofegat tant de temps sota una capa de silenci. Citant amb minúcia els més mínims detalls dels «documents» amb una insistència gairebé sospitosa. I tractant per últim d’interpretar l’acte final del drama, que, malgrat els seus esforços, resta suspès en una aura sobrehumana i ens demana un veritable acte de fe. Però encara que un es resisteixi a creure-ho, és que una aventura tan desesperada podia tenir potser una conclusió menys absurda? Qui es podria meravellar que, fascinades per aquella pura follia, les potències de les tenebres, de les quals es va sentir parlar en temps remots, haguessin sorgit dels abismes australs per respondre dignament al repte?

Hugo Regulus, fill d’un armador de Lübeck, tenia trenta-cinc anys quan va esclatar la guerra. Oficial de marina havia deixat el servei en 1936 amb el grau de capità de corbeta, per raons de salut i per poder ajudar el seu pare, que ja era vell, en el negoci. Reclamat al començament de les hostilitats, hauria pogut ésser deslliurat del servei a causa de les seves condicions físiques. Per patriotisme va voler, tanmateix, incorporar-se i va ésser destinat al Ministeri de la Marina de guerra, secció «Personal», on romangué fins a la fi.

No tingué mai càrrecs difícils ni de responsabilitat. Revisava les nòmines dels sots-oficials i en seguia les promocions, els transferiments, les llicències. Així tenia sempre sota els ulls, indirectament, un quadre complet i al dia, referent a les activitats de la Kriegsmarine.

I bé —és ell qui ho explica—, a partir de l’estiu del 1942, van començar a arribar al seu despatx ordres de transferiment d’una nova mena. S’hi indicava el lloc o la unitat de provinença però, referent a la destinació, es donava una fórmula secreta: «Eventualitat 9000 - Missió especial - Presenteu-vos a l’Oficina operativa 27».

Ordres d’aquest tipus, amb la sigla «missió especial», arribaven de tant en tant i hauria estat indiscret, a més de sospitós, si els destinats a la secció «Personal» haguessin indagat cercant saber de quina empresa es tractava. Però, fins aleshores, arribaven de tard en tard en grupets de set o com a màxim vuit. I era fàcil de suposar què podia amagar el secret: o encàrrecs reservats per compte del Servei d’Informació i Contraespionatge, o missions en territori enemic, o missions de submarins, especialment delicades, per a les quals es creia convenient d’ajuntar una garantia suplementària de secret a la usada correntment per a totes les operacions bèl·liques.

Aquesta vegada, però, els destinats a la «missió especial» no eren set o vuit ni tampoc una desena. En el curs de poques setmanes els sots-oficials transferits a la destinació secreta sumaven ja gairebé dos-cents. El ritme d’aquests transferiments després s’alentí, prolongant-se tanmateix durant mesos i mesos.

Amb els col·legues, Regulus en parlava poques vegades. Alguna, però, tingué la impressió que algú, en el seu propi despatx, en sabia més que ell; però que preferia evitar el tema. Gairebé com si fos un d’aquells secrets dels quals és una sort no estar-ne assabentat; perquè la por de deixar escapar una paraula, de cometre una indiscreció, per petita que sigui, esdevé, per als iniciats, un incube, tan greu és el que un s’hi juga. I en aquests casos un home evita fins i tot els amics i no es deixa anar mai, i si viu en família, es desperta amb un sobresalt, a mitjanit, amb el terror d’haver parlat en somnis i la por que la dona ho hagi sentit.

L’«Eventualitat 9000» esdevingué com una porta misteriosa que engolia els homes a centenars; i més enllà no hi havia altra cosa que una fosca total. Una base per a noves armes secretes? Uns cursos d’ensinistrament en vistes d’algun projecte temerari? Un cos d’expedició per a desembarcar a Anglaterra? Fins que en el febrer del 1943 l’enigmàtica crida va emportar-se també el sots-oficial primer Willy Untermeyer, que era el braç dret de Regulus.

Aquest Untermeyer era un home diligentíssim i fidel, però que de tremp guerrer no en tenia gota. La seva por, no pas dissimulada del tot, era haver de deixar el Ministeri, on treballava feia sis anys, i haver d’embarcar-se al seu torn. El seu propi valer i la simpatia dels superiors li havien fins ara estalviat això. Però heus ací les seves esperances perdudes i en la forma més temible. Per als de la secció «Personal», que ignoraven què podia haver-hi a sota, l’«Eventualitat 9000» era de fet sinònim del màxim perill, de separació de la societat, de partença sense perspectives de retorn.

Habitualment taciturn i tímid, el sots-oficial Untermeyer, a la vigília del comiat, no reeixia a dominar-se i interrogava ansiosament els seus superiors, demanant-los una explicació, per vaga que fos. Però per tots costats trobava un mur impenetrable.

El capità de corbeta Regulus el veié marxar amb pena. I l’enigma de l’«Eventualitat 9000» que fins aleshores li havia estat estranya, entrà, per dir-ho així, en la seva vida. La curiositat, el desig de saber allò que no s’ha de saber, aquest sentiment tan poc militar, esdevingué un turment quotidià. I n’hi havia prou que un ordenança li consignés un sobre dirigit a ell amb la menció «reservat» —això passava diverses vegades al dia—, perquè li vinguessin palpitacions; l’«Eventualitat 9000» no podia potser un dia necessitar-lo a ell també?

Però l’ordre de mobilització pel capità de corbeta Regulus no va arribar, i van passar els mesos; desenes i desenes d’altres sots-oficials partiren cap a la destinació desconeguda, i per molt que ell estigués sempre amb l’oïda atenta i els ulls ben oberts, no reeixí a recollir el més petit indici, ni una paraula, ni un gest, ni una al·lusió, ni una mirada, res que d’una manera o altra es pogués referir a l’enigma que tant el preocupava. I vingueren els bombardeigs i la seva oficina fou transferida a la perifèria de Berlín, en un lloc protegit; després vingué el final de la guerra I Regulus aconseguí també pel seu estat de salut evitar l’internament i la presó. Però tampoc aleshores, desfeta l’estructura militar, i essent del domini públic els secrets que s’havien guardat més gelosament, no arribà a saber res de l’«Eventualitat 9000». I tanmateix centenars de sots-oficials i milers de mariners hi havien restat implicats. On podien haver anat a parar? Qualsevulla que fos la reraescena del secret, molts d’ells devien haver tornat. Com era que ningú d’ells no parlava? I per què el sots-oficial Untermeyer, que des del dia de la seva partença li havia enviat, cada mes, regularment, una postal amb franquícia enviant-li records (però ni el text ni el timbre en revelaven la veritable provinença), per què el sots-oficial Untermeyer no donava senyals de vida?

D’aquesta manera va néixer en l’ex-capità de corbeta Regulus la determinació de resoldre el misteri. Per al coneixement dels fets bèl·lics, el secret militar o la infranquejable barrera del front havien, durant anys, determinat vastes llacunes que ara, però, les revelacions fetes pels protagonistes d’ambdues parts anaven de mica en mica curullant. Les intimitats més recòndites dels governs i dels alts comandaments sortien al carrer diàriament, gairebé amb descarada mania. D’aquesta manera el panorama del conflicte es completava a poc a poc amb els episodis que havien estat, fins aleshores, desconeguts. La vida del Führer, les armes secretes, les conjures dels generals, sondatges d’armisticis per separat, etc., tot anava sortint. Tot menys l’«Eventualitat 9000». Aquest era l’únic buit que continuava essent-ho, i no era un buit negligible tenint en compte que hi havia desaparegut tanta gent.

En el gegantí trencacaps que reconstruïa la història d’aquells anys, hi mancava una peça, i per a omplir aquell forat només hi havia la fórmula convencional i sense sentit, darrera la qual no es veia res, ni tan sols l’ombra confusa d’un fantasma.

Ben cert, aquesta llacuna era coneguda de pocs: dels pocs que, com Regulus, n’havien tingut esment per motius de servei. El món exterior no en sabia res. Fins i tot anglesos, americans i russos semblava que no n’estiguessin al corrent. Finalment, els pocs col·legues que Regulus tenia ocasió de retrobar, semblava que se n’haguessin oblidat: «l’“Eventualitat 9000”? —responien—. Ah! sí, ara me’n recordo… Una missió especial, oi?… Vés a saber què era… No n’he sabut mai res». I tenien l’aire d’ésser sincers.

Però Regulus no es va desanimar (així almenys ho explica ell). En passar el temps, l’«Eventualitat 9000» esdevingué per a ell com una mena de mania. Encara que la seva família s’havia empobrit a causa de la guerra, ell no es trobà mai en l’estretor perquè havia obtingut una col·locació decorosa en una empresa comercial de Lübeck. El seu treball tampoc no era pesat. Així és que va poder dedicar un cert temps a les seves indagacions.

Començà pel novembre de 1945 a cercar la família d’Untermeyer, de qui havia conservat l’adreça. Va anar expressament a Kiel. Va trobar el pare i la muller del sots-oficial que, des de l’abril de 1945, ja no havia donat més notícies. No, ells mai no havien sabut la seva veritable destinació. No, després de marxar cap a la «missió especial», mai no havia tornat a casa amb permís. No, no tenien ni la més llunyana idea de la seva sort. Però esperaven veure’l comparèixer d’un moment a l’altre. No, mai no havien ni sentit notícies ni cap altra hipòtesi o dita que fes referència a l’«Eventualitat 9000». Fou una enquesta completament negativa.

Hugo Regulus confessa que, en aquest moment, se sentia un xic descoratjat. No és que minvés en ell la convicció que sota tot allò devia haver-hi un misteri —i un misteri de caràcter monstruós—, però dubtava de poder-lo esclarir. Mancava fins i tot el més petit indici on poder-se aferrar. Era impossible de formular ni una simple hipòtesi; onsevulla que es girés, es debatia inútilment en el buit.

Es demanava si no fóra millor renunciar quan va fer la primera «descoberta». En realitat era només la interpretació molt fantàstica d’una notícia apareguda el desembre de 1945 en el Stars and Stripes, el petit diari publicat per les forces d’ocupació americanes. Però fou una guspira.

La notícia era la següent:

La tripulació d’un petit vaixell de càrrega argentí, el Maria Dolores III, arribat a Bahia Blanca, provinent de les illes Malvines, explicava que havia vist una serpent marina «gran com una muntanya». L’havien trobada poc abans de la posta. El gegant flotava, immòbil, a contrallum, aparentment adormit. Tots els mariners del vaixell mercant el descrivien proveït d’«almenys tres o quatre caps i de nombrosos tentacles o antenes, iguals que les dels insectes, però d’una llargada esfereïdora, que es projectaven envers el cel girant lentament com si cerquessin quelcom». L’aparició fou tan paorosa que el Maria Dolores III canvià el rumb immediatament i s’allunyà a tota màquina. Poc després les tenebres de la nit envoltaren el monstre, aleshores ja llunyà, a l’horitzó i encara immòbil.

Pocs dies després va haver-hi una altra notícia interessant. El pilot d’un avió provinent de Sud-àfrica que es dirigia a Buenos Aires referia haver vist en ple oceà —i en donava la posició exacta— una petita illa volcànica de formació recent. En passar l’aparell, l’erupció era encara en plena activitat. De fet el nou escull era mig cobert per una capa de vapors que s’alçava un centenar de metres. I en aquell tros de mar, que se sabés, mai no hi havia hagut illes.

Per a Regulus allò fou la llum. «La cosa apareguda al Maria Dolores III —pensà ell— podia ser tot excepte una serpent de mar, aitals monstres no havent existit mai». No solament això, sinó que, per una mena de clarividència, relacionà les dues notícies, per diferents que fossin, i es demanà: «no podrien ser dues interpretacions, ambdues absurdes, del mateix fenomen? Per què excloure que, sigui la serpent de mar o bé l’illa volcànica, no fossin un bastiment gegantesc?».

Era ben poca cosa, gairebé res, podríem dir. Fantasieig gratuït sobre dues notícies segurament nascudes d’al·lucinacions exagerades pels corresponsals dels diaris, i podria ésser també que fossin inventades de cap a peus.

Tanmateix, Regulus no reeixia a desfer-se d’aquella idea exageradament novel·lesca: en resum, que l’«Eventualitat 9000» no fos altra cosa que un vaixell de guerra de proporcions excepcionals, projectat en secret, construït en unes drassanes secretes, avarat, armat i enllestit d’amagat perquè d’improvís aparegués sobre el mar per exterminar en pocs cops les flotes enemigues. I potser aquelles antenes entrevistes pels mariners del Maria Dolores III eren canons de mida mai vista encara, cadascun d’ells gran com la xemeneia dels Lederer Stahlwerke que s’alça als afores de Lübeck. Però podien ésser també armes noves i tremendes —així s’hauria explicat millor aquell tenir-ho secret— de les quals sortien projectils o raigs exterminadors, com poden ésser-ho les dels somnis dels joves cadets quan, després d’una pesada jornada d’estudi i d’entrenament, s’endormisquen en llurs petites i fredes lliteres.

Només que la nau invencible no havia arribat a temps —tal era la suposició de Regulus— i quan havia estat llesta per a la batalla, justament aleshores, sobre tots els fronts de terra i de mar, s’havia acabat la lluita a causa de la prostració, la ruïna, la desfeta total de l’estimada gran Alemanya.

No obstant això, havia salpat per a la seva primera missió, havia assolit inobservada l’oceà Atlàntic, aprofitant aquells dies de confusió, d’excitació i de frenesí mundials perquè la guerra s’havia acabat i no calia morir. Per això la nau —fantasiejava Regulus— havia anat vagant per les aigües més solitàries, com per exemple les que es trobaven a llevant de l’Argentina. Però, amb quina finalitat? Amb quines esperances? I vivint de què? Encenent amb quin combustible les seves calderes grans com una antiga catedral gòtica? De manera que, arribat en aquest punt, l’ex-capità de coberta Regulus era reprès pels seus dubtes i es posava finalment a riure de la seva pròpia follia.

Però aquella mena de dimoni no s’havia retut dintre d’ell, ans l’havia empès a rondar per les ciutats on hi havia hagut les més grans drassanes de la Kriegsmarine, o bé per les localitats poc conegudes de la costa on la flota del Reich havia instal·lat les seves bases menors.

Mal vestit, amb una gorra de mecànic, passava les nits en les tavernes més malfamades del port i allí bevia, fumava, xerrava, demanant les informacions més estúpides, com per exemple on es podrien trobar noies joves a bon preu; i no obstant, això, com per casualitat, de tant en tant feia també preguntes d’una altra mena com podria fer-les un home ja avançat en anys que es trobés fortuïtament en una taverna de poca categoria, en una ciutat que no fos la seva, després d’haver begut prou cervesa per a fer-lo desbarrar, i amb les paraules que s’escapaven de la boca per llur espontània voluntat.

Parlava de la nau llegendària —no havia trobat una denominació més escaient— com si allò fos una dada del domini públic que no hi hagués cap perill a mencionar.

Al seu voltant hi havia operaris, descarregadors, mariners, botiguers, bagasses que devien saber vida i mort i miracles de llur port. Mai, però, n’hi hagué cap que fes semblant d’haver capit l’al·lusió. No passà mai que algú demostrés almenys reluctància o avorriment o que l’invités, declaradament o no, a deixar córrer un interrogatori tan inoportú.

Semblava talment que ningú no sabés res de res, que no hagués sentit mai parlar d’un bastiment enorme, construït en secret, varat d’amagat per a la salvació de la pàtria agonitzant.

Estava a punt de renunciar a les recerques quan la sort va anar expressament a esperar-lo en una cerveseria d’ínfim ordre de Wilhemhaven.

Aquesta sort havia pres la forma corpòria d’un camàlic o cosa per l’estil, amb cabells grisos, fornit, cansat, que s’havia adormit en un racó, davant el seu vas buit.

Hugo Regulus, com sempre, parlà de diverses coses amb els presents i arribà, amb molta astúcia, a l’argument que se li havia arrapat a l’ànima. Feia preguntes a l’un i a l’altre; ningú no comprenia ni tan sols a què feia al·lusió, mai no havien sentit parlar d’una història semblant.

D’aquesta manera la nit passà inútilment, i en un cert moment Regulus es trobà sol en el local, el propietari tenia tota la intenció de tancar i, a fora, en la nit que es feia més i més silenciosa, se sentia un grinyol rítmic i dolorós com el dels velers que estan ancorats i l’ona els fa gronxar.

Aleshores el camàlic de cabells grisos s’alçà per anar-se’n, però en ésser al cancell es girà amb un curiós somriure i digué:

—Aquesta història, senyor, que vostè fa poc explicava, l’he sentida explicar a un altre. Era un de l’illa de Rügen —i desaparegué.

Regulus va córrer-li al darrera. Però a fora no hi havia ni una ànima. Mirà a dreta i a esquerra; a la llum de l’únic fanal encès no es veia res, com si la terra l’hagués engolit.

I bé, heus-lo ací a l’illa de Rügen que vagareja, amb un cavallet i una caixa, fingint-se un pintor. Mentre pinta —de xicot es divertia fent aquarel·les; després de tot, encara pot fer veure que en fa—, diríeu que es complau canviant quatre paraules amb els pagesos, la majoria vells, amb els infants i amb alguna dona que són darrera d’ell per veure’l fer.

—A propòsit, a propòsit —diu—, he sentit dir fa temps que aquí a l’illa de Rügen, durant la guerra, hi havien posat unes grans drassanes.

—És veritat, és veritat —diu un—, ho feien tot d’amagat com si tots nosaltres no ho sabéssim!

De l’emoció el capità de coberta es quedà sense respir.

—I què és el que construïen? Un cuirassat, veritat? Era una gran nau de guerra?

L’home rigué. Rigueren també els altres.

—Un cuirassat? Res de cuirassats. Era l’estadi, un estadi per a 500.000 espectadors, per a les grans olimpíades del 1948 que havien de ser la festa de la humanitat, després de la victòria de Hitler sobre el món.

Això era una amarga desil·lusió per qui tant ha cercat i tant s’ha escarrassat.

—I per què, aleshores, construir-lo en secret?

—Qui ho sap. Sens dubte perquè havia de ser una meravellosa sorpresa, que revelarien d’improvís al poble, cansat després de la victòria.

—I vosaltres també hi treballàveu?

—Oh! no, ningú de nosaltres, d’aquí de Rügen. Només gent vinguda de fora, milers i milers, tots joves. I nosaltres ens dèiem: per què deuen enviar a treballar a l’estadi tots aquests joves que, per comptes de ser aquí, haurien de ser al front?

—I a veure les obres, us hi deixaven anar?

—Al voltant de les obres hi havia filferro espinat amb corrent d’alta tensió. I sentinelles armats. Després, un bon tros desert. Després, encara, una gran paret i altra vegada filferro espinat i, sobre la paret, els sentinelles, amb l’ordre de disparar.

—I després, què n’han fet? —preguntà l’ex-capità de corbeta.

—Després tot va ser destruït. Segurament per ràbia. Ordre de fer saltar els fonaments. Durant quatre dies, explosions contínues, d’aquí estant es veien les foguerades, l’illa tremolava.

—I ara?

—Ara ja no hi ha res, només runes.

—Però, on?

Aleshores li van ensenyar el camí.

Arribà, per tant, l’obstinat Hugo Regulus al lloc on Hitler havia manat construir l’estadi més gran del món per a les olimpíades de l’apoteosi alemanya; precisament a l’illa de Rügen, quina idea! Però Regulus sap de què va i comprèn tot seguit que no s’ha treballat mai per a l’estadi; el seu ànim realment tremola per l’emoció extraordinària, a la vista del que ell busca fa tant de temps.

És una mena de vall que mor en les aigües del mar, hi ha herbes, grosses pedres escampades, trossos d’obra i de ciment, ferros recargolats, parets trencades, però sobretot herbotes i plantes magres que ho cobreixen tot llastimosament.

Ell calcula la llargada de l’excavació, gairebé mig quilòmetre, calcula l’amplada, la profunditat, ho calcula tot. Veu restes de vies, de grues, de barcasses, de làmines de ferro, de bigues, finalment un tros de granada completament enfonsat en el fang. A més a més nota en l’aire una olor característica que ell coneix a bastament; l’olor persistent d’un vaixell de guerra: nafta, vernís, ferro roent, alè de mariners.

Aquesta és, per tant, la recòndita base de l’«Eventualitat 9000».

Aquí ha estat construïda una nau d’unes proporcions mai no intentades, en aquest dic ha nascut, des d’aquí ha estat avarada, i ara no en queda ni el record, perquè tot ha estat fet en secret i els homes que en saben quelcom no obren mai la boca; deu ésser qüestió d’un jurament sagrat que engatja honor i vida; a no ésser que tots hagin mort, milers i milers d’homes, soterrats sota la superfície de la terra. O del mar.

Després veu les restes del filferro espinat, del llarguíssim mur de protecció, de les oficines, de les barraques; tota una ciutat deu haver viscut aquí durant anys, sense que ningú en tingués esment, protegida per qui sap quins camuflatges, sense que ho sabessin ni els mateixos peixos grossos de la Kriegsmarine.

Ara, però, no hi havia més que una plana pedregosa i abandonada per on no passa mai ningú, amb aquella fatal concavitat al mig que ara ja no té cap sentit, i al damunt alguns ocells que semblen corbs giravolten llançant uns crits lamentables que hom diria que no presagien res de bo i, més amunt encara, el cel gris i immòbil del Bàltic amb aquella seva llum diàfana que evoca el nord, sempre el nord, i al davant el mar que eternament camina, mar dur i potent, de color gris amb llargues crestes blanques que apareixen i desapareixen sense motiu, i l’esguard que, cercant-les, va sempre més enllà fins al llunyaníssim horitzó, completament desert.

Així el misteri de l’«Eventualitat 9000» esdevenia encara més autèntic i inquietant. Hugo Regulus no podia recular encara que ho volgués amb totes les seves forces; li calia endinsar-s’hi fins al fons, a risc de consumir-hi tota la vida que li restava. Era el maig de 1946.

Però de cop l’enigma tan difícil i obscur s’aclarí gairebé tot sol. Aparegué en un diari d’Hamburg una breu notícia de Kiel que referia un intent de suïcidi: en un jardí públic havia estat trobat un home sense sentits i cobert de sang amb una gran ferida al cap. Agafava encara un revòlver amb la mà dreta. Era un tal Wilhelm Untermeyer, que havia estat sots-oficial de marina, repatriat recentment de Sud-amèrica, on l’havien internat durant un cert temps. S’ignoraven les causes del suïcidi.

Era precisament el sots-oficial Untermeyer que havia treballat tant de temps a les ordres de Regulus i que havia estat mobilitzat per l’«Eventualitat 9000». Regulus el trobà a l’hospital de Kiel amb el cap completament embenat, que parlava, parlava, ininterrompudament, i era en va que els metges li subministraven sedants. De tant en tant queia en un son profund, però tot just es despertava tornava a parlar, dient coses aparentment incomprensibles, i per això tots estaven convençuts que delirava. La ferida —deien els metges— era greu, hi havia poques probabilitats que l’home sobrevisqués.

Quant al pare i a la muller del desgraciat, no sabien explicar-se allò que havia passat. Willy feia ja un mes que havia tornat, més taciturn i tancat que mai. I del que li havia succeït no n’havia dit res, o poca cosa. Havia dit només que s’havia embarcat en una nau, que a la fi de la guerra aquesta nau s’havia enfonsat voluntàriament, que ell havia estat internat a l’Argentina, que s’ho havia passat discretament bé fins que l’havien repatriat. Però no havia explicat quina nau era, ni quan, ni on, ni cap circumstància que hi fes referència.

També era estrany que després d’ésser repatriat no hagués donat senyals de vida a Regulus, a qui sempre havia apreciat. La seva dona, una vegada li havia preguntat:

—Com és que no escrius al comandant Regulus? Va venir una vegada expressament a cercar-te; estarà content de saber que has tornat.

—Sí, sí, li escriuré —havia respost Willy. Però després no ho va fer.

El sots-oficial Untermeyer reconegué el seu ex-superior quan aquest entrà a la cambreta de l’hospital? Regulus escriu que la cosa és incerta. Tanmateix, el ferit respongué gairebé sempre a to a les seves preguntes. En veritat, poques preguntes, perquè els metges havien prohibit que l’interrogués. Ja parlava massa ell tot sol, com si dintre seu hi hagués un paorós embús de coses que havien quedat comprimides i que ara volien sortir, com si el tret del revòlver hagués obert un pas i per allí vessés tot el que dintre d’ell fermentava amb dolor des de feia massa temps.

El sots-oficial Untermeyer, amb aquests interminables discursos que acabaren només una hora abans de la seva mort, no pogué fer mai una narració coherent. Els records l’assaltaven de tots costats, sense cap ordre, per la qual cosa de vegades a un episodi en seguia un altre que es referia a coses passades teia mesos.

Per aquest motiu, el relat que Regulus en va treure presenta llacunes i inconnexions. Per contra, Regulus no creia que res del que sortia de la boca d’Untermeyer fos fruit del deliri. Encara que fragmentària, la narració és, sota tots els punts de vista, motivada, i sobretot respon d’una manera exhaustiva a la majoria dels interrogants que l’«Eventualitat 9000» havia deixat. Sigui com sigui, es tracta de l’únic testimoniatge fidedigne i directe sobre un dels esdeveniments més meravellosos del nostre temps.

En aquest punt comença la segona part del llibre, la més important i, malgrat això, la més breu. Amb raó Regulus no ha volgut, per a amplificar-la, valdre’s de la fantasia, ni tan sols coordinar aquells materials mancats d’il·lació amb lligams i afegitons que la lògica podria fins i tot autoritzar. En transcriure el que digué Untermeyer, la seva intervenció es limita a disposar els fets segons una òbvia successió cronològica, i a donar forma sintàctica a les coses que de boca de l’agonitzant sortiren en frases mutilades, expressions dialectals i balbuceigs. I ara no ens resta sinó escoltar.

En les drassanes de l’illa de Rügen —anomenades exactament drassanes 9000—, amb un secret que hauria fet enveja als pàl·lids buròcrates de les Oficines Cifra, i un engatjament de mitjans que semblava que hagués d’exhaurir fins a l’última gota de la sang mateixa del país, i era per això que tots els presents sentien una mena de por pel que semblava una calamitosa follia, a l’ombra d’un sostre desmesuradament gran, sobre el qual cada matí uns homes estenien ramatges verds, branques grogoses o blocs de neu, segons quina fos l’estació de l’any; en hermètica clausura, militars i treballadors; protegida per un jurament solemne de tots els participants, fou construït des del juny de 1942 fins al gener de 1945 el cuirassat König Friedrich II, que havia d’ésser l’arma secreta del gran Reich per a vèncer les flotes unides de la Gran Bretanya i dels Estats Units i tantes d’altres com se li acostessin, infeliços ells, pau a l’ànima dels mariners que s’hi haguessin trobat a bord perquè no haurien tingut temps ni d’adreçar una breu pregària a Nostre Senyor Omnipotent.

El desplaçament havia d’ésser de 120.000 tones, i de fet ho fou. La velocitat, 30 nusos. Doble protecció anti-torpedes de l’obra viva, per la qual cosa la nau podia encaixar almenys 30 torpedes abans no vacil·lés. Propulsió per reacció amb dues hèlices auxiliars. Protecció vertical de 45 centímetres de l’obra viva, de 35 sobre el pont cuirassat. Quatre torres triples de 203, 36 complexos de 75 antiaeris. I l’armament principal consistia en 12 enginys sense precedents en grups de tres, que potser eren canons o potser no, el sots-oficial Untermeyer els denominava Vernichtungsgeschütze i deia que podien anihilar en pocs segons qualsevol unitat de superfície en un radi d’acció de 40 km. Llargada, uns 280 metres. Equipatge, 2.100 homes. Hi havia tres xemeneies.

A l’hospital, en un intermedi de relativa calma, el sots-oficial Untermeyer es féu portar per la seva dona els seus mapes guardats en una cartera de cuiro i en tragué, per donar al comandant Regulus, una petita fotografia del Leviatan. No havent-hi a la vista cap punt de referència, les dimensions no es podien apreciar; d’altra banda es tracta d’una instantània mediocre feta per un aficionat. En conjunt la silueta repeteix la línia de les precedents grans unitats alemanyes amb la característica proa encorbada. Només hi manquen les consabudes torres dels grans calibres; en el seu lloc es veuen uns pals o tubs metàl·lics llargs almenys d’una vintena de metres, de desplaçament i elevació autònoms, que podrien ésser canons, però que també podrien no ésser-ho.

A aquestes armes els manca, almenys aparentment, qualsevol mena de protecció cuirassada. Se separen a l’alçada de la coberta, projectant-se enlaire amb una forta inclinació —almenys en la fotografia. Regulus exclou que es tractés d’armes atòmiques; demostra també que no podien ésser simples llançacoets; i renuncia a donar una descripció tècnica.

Fou avarada l’octubre de 1944 i passaren alguns mesos abans no estigué a punt. No se sap si efectuà exercicis de tir sobre el terreny, i encara moltes altres coses no se saben, d’aquella desesperada vigília. Però cap dels enemics no tingué mai la sospita del que s’estava preparant en les drassanes 9000; no hi hagué mai, per tant, bombardeigs, i els observadors que hi passaven continuaven llur camí aparentment satisfets.

Després vingueren el febrer, el març, l’abril; la barrera defensiva del front desbaratada, els russos que empenyien cap a Berlín; però si bé els butlletins del Quarter General no feien ja cap misteri de la desfeta, a bord del König Friedrich II, els homes vivien tranquils. Com qui està tancat en una sòlida casa de pedra mentre a fora el vent braola. Talment semblava invencible el nou gran cuirassat, obra mestra suprema de l’estirp germànica.

Però per què no s’encenien les calderes? Què s’esperava encara? Veure comparèixer per la reraguarda les primeres patrulles soviètiques cobertes de fang? Berlín estava a punt de caure, de fet ja devia haver caigut; una nit el butlletí del Quarter General ja no fou tramès.

Aleshores els operaris i els enginyers desembarcaren del cuirassat, l’aire començà a tremolar sobre les tres xemeneies, senyal que les calderes havien estat enceses, pensaments i esperances oposats es combatien en els ànims, la pau semblava terriblement desitjable, encara que fos en l’oprobi de la desfeta, però era tanmateix amarg d’abandonar així el bastiment meravellós sense haver ni tan sols temptat de combatre.

El comandant de la unitat, capità de vaixell Rupert George, féu sonar la sirena per a l’assemblea general. Era un home alt, ros, aristocràtic, amb uns ulls molt clars, tan sensible i púdic dels seus propis sentiments que, per amagar-los, s’havia hagut de forjar una voluntat de ferro.

Eren les tres de la tarda del 4 de Juny de 1945. Quan tot l’equipatge s’hagué reunit sobre la coberta de popa, el comandant començà a parlar en aquests termes:

—Oficials, sots-oficials, mariners, he de dir-vos poques coses però greus. Com sens dubte vosaltres mateixos us imagineu, les forces armades alemanyes de terra, mar i aire estan cessant de combatre. Aquest vespre, segurament, es firmarà un armistici. Tots els militars del Reich hauran de sotmetre’s a les clàusules d’aquest armistici.

En aquest punt va callar i amb els seus ulls clars observà llargament els homes que estaven davant d’ell.

—Però la nostra sort és diferent. Per un decret del comandament suprem, el cuirassat König Friedrich II està exempt d’acatar les clàusules de qualsevol armistici eventual. El document fa alguns dies que es troba en les meves mans i més tard serà exposat perquè cadascú de vosaltres pugui verificar-lo.

»El cuirassat König Friedrich II, per tant, sortirà aquesta mateixa tarda i es dirigirà a una zona que no puc revelar-vos. Mentre el territori nacional serà enterament maltractat pels exèrcits enemics, nosaltres continuarem restant l’Alemanya lliure i independent. Nosaltres no atacarem més l’enemic, però estem decidits a defensar-nos. Nosaltres serem l’últim tros intacte de la nostra pàtria.

»Tinc el deure de fer-vos saber que ens esperen dies, setmanes, mesos, anys potser, de dur sacrifici, i potser ens espera la mort. Però a nosaltres, cal que ho sapigueu, ha estat confiat l’últim parrac de la trossejada bandera. A nosaltres segurament ens tocarà l’últim i el més greu dels combats; el qual ens podrà donar glòria, però no pas res més, perquè ja no hi haurà més esperances.

»Al mateix temps tinc el deure de deixar-vos completament lliures. Vosaltres sols sou qui haveu de triar. Qui doni la partida per perduda i prefereixi seguir la sort comuna del nostre poble, és lliure de desembarcar aquesta mateixa tarda, lliure d’ulteriors obligacions militars. Motius de notable interès humà i familiar poden justificar aquesta tria; a mi no m’incumbeix de criticar-la.

»Qui, en canvi, esculli voluntàriament de romandre a bord, sàpiga que no trobarà cap mena de satisfacció. Serà una missió llarguíssima, del final de la qual no es pot preveure ni la data ni la manera. Malestar, solitud, separació absoluta de la vostra família, ignorància del propi destí, és tot el que podeu esperar. Val la llibertat tant de sacrifici? A cadascú de vosaltres toca de decidir-ho. Escolteu, per tant, la vostra consciència. Jo, ja fa temps que m’he decidit.

»Fins quan podrem conservar aquest bé suprem? Quina última meta ens proposem? Serem cridats a una batalla decisiva? Ni jo mateix ho sé, però encara que ho sabés, no us ho podria dir.

»Per tant, qui es quedi a bord, quan salparem en direcció de l’inconegut, que doni una mirada de comiat a la pàtria que deixem. És possible que no la vegem mai més.

Tal va ésser, aproximadament, el discurs del comandant George. Immediatament després l’assemblea fou dissolta i ningú no entenia ben bé què estava passant; i, tanmateix, les paraules del comandant havien retrunyit amb estranya potència en els ànims; així que foren només 227 els homes que van sol·licitar el desembarcament.

La llum d’aquell dia no s’havia apagat encara del tot quan el cuirassat König Friedrich II sortí de sota el cobert gegantí que l’havia camuflat durant tant de temps i es dirigí cap a mar obert. Immediatament, a terra, començaren a retrunyir les càrregues explosives que havien estat posades per destruir el dic, les drassanes, les oficines i tota la resta, a fi que de tot el que havia estat fet, no en romangués cap rastre revelador. I durant llarga estona, des de bord, sempre més llunyanes, es veien aquelles foguerades tan significatives. Allí baix ja no s’hi tornaria mai més.

La història, en aquest punt, fa un gran salt i no diu res de com el vaixell pogué sortir inobservat del Bàltic, contornar Escòcia impunement, i recórrer l’Oceà Atlàntic de nord a sud sense trobar l’enemic.

Retrobem el cuirassat immòbil en plena mar a l’est del golf de Sant Mateu, ancorat en una espècie de boia, instal·lada expressament, no se sap ni com ni per qui, en un baix fons. Allí gairebé dos mil homes emprengueren una vida absurda, separats de la resta del món que n’ignorava l’existència. La vida a bord prosseguia regularment com en qualsevol port; només que no hi havia molls ni traces visibles de terra ferma, ans la vacuïtat desesperadora de les ones. A l’alba, neteja; després, exercicis de tota mena; només de tard en tard el radar assenyalava l’aproximació d’una altra nau o d’un avió desconeguts. Aleshores el monstre del mar es cobria immediatament d’una boira pesant per mitjà d’uns mecanismes especials i els navegants sempre passaven de llarg sense fer gaire cas d’aquell núvol estrany enmig de l’Oceà; i els avions feien igual. Referent a l’albirament per part del Maria Dolores III, Untermeyer no va saber donar explicacions.

De tant en tant una gran barca motora era posada en mar i s’allunyava cap a ponent. Després d’unes hores era de retorn amb noves provisions de queviures. El sistema de proveïment havia estat organitzat, de fet, preventivament, a base de trobar-se en mar obert amb altres vaixells provinents de l’Argentina. Vaixells alemanys o estrangers; i camuflats de quina manera? Del cert no s’ha sabut mai. De vegades, però, de la barca en descarregaven un petit dipòsit; aleshores, per comptes de queviures, era combustible el que portava.

Mentrestant, les notícies de la catàstrofe alemanya s’encavallaven a la ràdio, i a bord començaren a córrer veus sedioses i de desacord, si bé la simple vista del comandant George bastava per a despertar en els cors sofrents un sentit de veneració i de temor.

A la llarga, però, ni la disciplina formal, ni la intensa activitat de tota mena foren suficients per a apagar el ferment. Discussions cada cop més atrevides s’encenien, al vespre, en la sala dels oficials i aquí i allà, en la clausura de les cabines, gairebé esclataven complots.

Què s’esperava? Què es podia esperar? La il·lusió romàntica que els havia seduït en salpar, ara ja s’havia perdut. La solitud esdevenia un íncube. La immobilitat exasperant. Què s’esperava? D’ésser descoberts, com tard o d’hora era fatal que passés, i destrossats per l’aviació americana? Marcir-se en aquell absurd exili?

Paraules, dites, calúmnies, sospites, faules, passaven ara de boca en boca. Algú es temia que el comandant George pogués ésser boig. Corregué la veu d’una violenta discussió que havia tingut amb el segon comandant Stephan Murlutter, un home sòlid, fred, amb el cap sobre les espatlles. Es deia que Murlutter era partidari de l’autoenfonsament i de la rendició. La majoria eren del mateix parer.

Hi havia, però, també els qui eren de la banda de George. Especialment els oficials més joves, els guarda-marines, els sots-tinents de vaixell. Era just —sostenien aquests— que una aristocràcia de pocs expiés les culpes infamants amb les quals s’havia sollat l’Alemanya. Eren els purs, els místics, els ascetes.

Quants mesos passaren així? El temps els queia al damunt com els passa als malalts, per als quals el dies, uns iguals als altres, es confonen, i el passat perd tota profunditat. Vingué el novembre, arribà el desembre, Nadal, i la invencible fortalesa nascuda per a la destrucció i la lluita continuava jaient en la inactivitat. I aquell vespre —allí baix era ple estiu—, de la coberta del vaixell el cant de Stille Nacht s’alçà, patètic, sobre la nua immensitat de l’Oceà, sense trobar un eco.

Nasqueren estranyes llegendes. Es deia, per exemple, que amb les naus de l’avituallament clandestí havia arribat una dona a bord; en realitat les dones eren tres i vivien amagades en les cambres dels sots-oficials. Es deia que algú, en la sala de màquines, treballava per instigar els maquinistes a amotinar-se. També es deia que era pròxim un combat. Però, contra qui? Ningú no ho sabia.

La gent, fins aleshores disciplinadíssima, donà freqüents senyals de nerviosisme. Començaren, sense motiu, les falses alarmes. Els vigies veien aparells inexistents o fums que no eren altra cosa sinó simples miratges. De cop i volta, fins i tot en plena nit, es propagava una agitació frenètica; els mariners saltaven de llurs hamaques, es vestien, corrien al lloc de combat. S’havia sentit un «toc» de radar, s’havia encès una bengala a l’horitzó, havia passat un submarí a prop; això és el que es deia. Després es descobria que res no era cert.

En aquestes, mentre apuntava la ruïna, el comandant George caigué malalt. El metge major, Leo Turba, va diagnosticar una forma tífica. La notícia contribuí al derrotisme.

Vuit dies després el comandant George començà a delirar. Creia que era a casa seva, a Brema. Cridava la muller, manava que li ensellessin el cavall.

Al novè dia es va refer i va tenir una llarga conversa amb el segon comandant Murlutter, informat de l’excitació que regnava a bord, ordenà que encenguessin les calderes per salpar l’endemà.

Això, de moment, animà l’equipatge, però el descoratjament s’agreujà quan la nau posà proa al sud, allunyant-se encara més d’Alemanya.

Finalment, tanmateix, aparegué la terra, i en veure-ho, poc mancà perquè els mariners no enfollissin d’alegria.

També aquesta vegada les il·lusions es perderen. La costa era la Terra del Foc i la nau gegantina penetrà en una petita badia on ancorà. Tot al voltant, l’ambient més inhòspit i salvatge. Aspres roques, glaceres immenses, ni un fil de verd, ramades de pingüins, fred. Ara ja ningú no anomenava el bastiment pel seu nom. Tots deien: el cuirassat Tod.

El dia 23 de gener de 1946 morí el comandant George, i per a la majoria fou un descans. El comandament, en efecte, passava al capità de fragata Murlutter, el qual se sabia que era partidari de l’autoenfonsament i de la rendició.

Els honors fúnebres tributats a George foren commovedors. Quan el fèretre, embolicat amb la bandera lliscà enfonsant-se en el mar, la banda atacà l’himne nacional. Molts, amb els nervis ja desfets, esclataren en sanglots.

Passaren deu dies més en la immobilitat tètrica del fiord patagònic. Qui sap per què, les alarmes eren molt més freqüents que quan la nau estava ancorada a mar oberta; per la qual cosa, durant el dia, es continuava gairebé sempre fabricant boira, i l’aire era irrespirable.

S’esperava que d’un moment a l’altre Murlutter donés l’ordre de salpar cap al nord. I, de fet, donà l’ordre de tocar les sirenes per convocar assemblea general.

Però per tercera vegada els mariners, que ja respiraven, foren cruelment contristats. Com si amb les darreres consignes el comandant George també li hagués tramès la follia, Murlutter anuncià que tots havien de preparar-se per a l’última i més dura prova; en ésser l’endemà, digué, s’entaularia batalla.

Un murmuri amenaçador travessà la multitud exasperada d’aquells homes, gairebé tots esparracats i barbuts. Aleshores la veu de Murlutter esdevingué com un tro:

—Repeteixo —digué— que demà, amb tota probabilitat, serà dia de batalla. I bé, en els vostres ulls llegeixo una sola pregunta: contra qui? I jo us responc: no ho sé. Ignoro el nom de l’enemic. No sé de quin color és la seva bandera. Però això, he d’afegir, no té la més mínima importància. Recordeu-ho; molts de vosaltres acostumeu a anomenar aquesta nau amb el nom de Tod. El cuirassat Mort! Crèieu, potser, que fèieu broma?

»I ara escolteu-me amb molta atenció. Ja que entre vosaltres pot haver-hi algú, o molts, que no se sentin cridats, jo a aquests els dic, com digué el comandant George quan vam deixar l’illa de Rügen, jo els dic: sou lliures de triar. Qui vulgui desembarcar que ho faci, ens passarem d’ell. A la seva disposició poso les embarcacions necessàries amb carburant i queviures suficients per a atènyer la localitat habitada més pròxima. L’únic deure que tindran, sobre el qual no transigeixo, serà el deure del silenci. Amb jurament formalíssim hauran de comprometre’s a no dir mai ni una paraula a ànima vivent, per cap raó, que faci referència al cuirassat… al cuirassat Tod. Jo no sóc pas un filòsof i no sé explicar bé certes coses, però voldria dir senzillament això: un sacrifici no arribarà mai als peus de Déu Omnipotent si no ha estat consumat en secret. Una paraula indiscreta, per part vostra, i tot seria perdut de la manera més miserable. La maledicció eterna, per tant, a qui no sàpiga callar.

—Però per a aquells qui restin pel combat, glòria! Glòria a nosaltres, al cuirassat Tod. Glòria per a la desventurada pàtria llunyana!

El discurs caigué com un cop de pedra violent sobre el cor afligit d’aquells homes. I llur primer pensament fou: «Murlutter també s’ha tornat boig, com George». Les últimes frases, sobretot, pronunciades amb una passió intensa i dolorosa, demostraven, en efecte, una exaltació perillosa.

Després, el nou segon comandant Hellmuth von Wallorita donà el senyal d’atenció i va saludar Murlutter presentant la dotació.

Però en el moment en què es portava la mà a la visera, Von Wallorita deixà escapar el monocle de l’ull dret. Amb una estranya dringadissa, el petit disc de vidre colpí les planxes, però en comptes de trencar-se va rebotar rodolant vers el límit de la coberta. Ningú no gosà moure’s. En el pesant silenci s’oí la tènue remor. Els ulls seguiren el trajecte de la lent que anava accelerant la seva rotació fins que es va ficar en el trancanell. Però en comptes de parar-se, féu allí l’últim rebot i caigué al mar.

Al xap que va fer el vidre dintre l’aigua, per una inexplicable ressonància de les coses, un sentiment de terrible solitud s’ensenyorí dels homes exiliats als confins de la terra, com no l’havien sentit mai. I les mirades, inquietes, es dirigiren amb odi vers les tètriques muntanyes, vers les roques i les glaceres que assistien impassibles, sumides en llur son etern.

Demanaren per a ésser desembarcats, exactament 86 homes, dels quals dos eren oficials i 12 sots-oficials: entre aquests darrers hi havia Untermeyer.

Molts d’altres del cuirassat haurien partit ben de gust per a reunir-se amb la resta dels humans i, per tant, amb la pàtria. Però pensaven que aquella fuga era inútil. En ésser l’endemà, la demència del comandant s’hauria revelat com a tal a ell mateix; La impossibilitat de resistir gaire temps en aquell recer salvatge hauria estat més forta que tota follia. I la nau, finalment, s’hauria retut.

En presència del comandant, els 86 homes que partien prestaren el jurament de callar; aleshores amb el bagatge personal —ja era fosc— prengueren lloc en el canot que es va dirigir vers la sortida de la badia i que ben aviat va ésser en alta mar. Només aleshores, en alguns, es va començar a desvetllar el penediment, remordiment gairebé, com si haguessin comès una vil deserció. Remordiment que en passar els dies, sempre més agut, havia de perseguir Untermeyer fins a induir-lo al suïcidi.

Tota la nit, amb mar encalmada, el canot prosseguí amb rumb a llevant perquè calia fer-se enfora per a evitar l’engany dels esculls i arribar a l’estret de Le Maire.

L’alba va arribar amb un cel serè, una vaga boirina a l’horitzó, la terra gairebé ja no es veia. De mica en mica, els homes pogueren mirar-se a la cara, reconèixer-se sota les espesses barbes.

—Atenció, una unitat desconeguda a popa! —cridà un d’improvís. S’aguantaren la respiració.

—Però si és el cuirassat Tod! Ve pel nostre mateix rumb… Sí, s’acosta en direcció a nosaltres… No, no, s’allunya… I on dimoni va?… Ara tira enfora… Per Déu, va a tota màquina!

Era una escena impressionant. Llançat a la màxima velocitat, el Leviatan eixia de les boires de la nit, eriçat amb les seves antenes misterioses, la potent i aguda proa tallant l’aigua en dos alts raigs d’escuma. Ràpidament el canot es féu a un costat.

Quan el cuirassat Tod era ja gairebé a la seva altura, a una distància de prop de mitja milla, als del canot els va semblar sentir, portat pel vent, un característic toc de sirena.

—Sents la sirena?… Sí, la sento… Jo també la sento… Però s’han tornat boigs… Toquen a xafarranxo de combat!

Després un crit ofegat, fet en un to de terror sense nom:

—Jesús, Maria, mireu allí baix!

Tots 86 miraren. I la sang se’ls va gelar en el cor. A l’extrem horitzó austral, confoses en la boirina de l’alba, unes paoroses ombres de vaixells avançaven en línia de combat. Naus veritables, o res més que aparences fantasmagòriques?

Aquestes torrejaven en inusitades formes de color negre intens, i en comparació, el gegantí cuirassat Tod semblava una barqueta de criatures. Devien tenir una alçada de centenars de metres, devien pesar milions de tones, devien haver sortit de l’infern. En contaren dues, tres, quatre, cinc, sis, i se n’entreveien d’altres encara a través de la boira, en un seguici sens fi. Cada una era de forma diversa, amb estranyes arboradures, amb torres extravagants que es gronxaven en el cel semblants a minarets. Hissats en els arbres, fúnebre crinera, fluctuava un bosc de llarguíssims estendards. El conjunt —i explicar-ne el perquè era impossible— tenia un aire extraordinàriament antic.

Qui eren? Dels recers ocults de la Terra venien els almiralls de l’apocalipsi amb les òrbites buides i negres semblants a cavernes, per humiliar l’home? Àngels o dimonis poblaven aquelles fúnebres fortaleses? Potser era aquell, l’enemic últim a qui feia al·lusió el comandant George?

Era evident, però, que el cuirassat Tod es precipitava de cap a la seva pròpia perdició. El veieren escurçar les distàncies, accelerar la velocitat, gairebé com si temés que se li escapés l’ocasió. Mentrestant els vaixells de les tenebres cobrien ara ja tot l’horitzó amb llurs sinistres estructures.

El combat —va explicar més tard el sots-oficial Untermeyer— durà uns deu minuts. Els del canot hi assistiren impotents i paralitzats pel terror.

Veieren el cuirassat Tod brandejar els dotze llargs colls dels «Vernichtungsgeschütze» a l’elevació màxima, vers els espectrals simulacres. Després una triple foguerada, una triple glopada de fum vermellós que romangué endarrera, suspès sobre les ones. Dels canons sortiren com tres raigs incandescents que, en vol corbat, s’elevaren rapidíssims fins a una alçada vertiginosa per precipitar-se després sobre l’objectiu. Desaparegueren, això semblà, en el flanc d’un dels negres bastiments.

—Colpit de ple! —cridà un del canot amb un absurd retorn d’esperança. De fet, en el centre del vaixell, s’obrí un abisme de foc. Immediatament les torres vacil·laren, romangueren uns instants en equilibri, i aleshores tot s’esfondrà en una frenètica confusió de materials calcinats, i s’enfonsà en el mar.

Però quan el cuirassat Tod tirà la segona salva, l’enemic també féu foc. Resplendors grogoses llampeguejaren simultàniament en quatre unitats de l’armada misteriosa.

Aguantant-se la respiració, els del canot esperaren l’arribada dels projectils. Fins que un d’ells digué:

—Però si no passa res. Si no són més que fantasmes!

En aquell mateix moment, mentre un terrífic tro percudia els ecos de l’oceà, a proa del cuirassat Tod, del mar lívid, s’alçaren verticalment una dotzena de torres desmesurades fetes d’aigua i d’escuma. S’erigiren altes, altíssimes, sempre més altes, semblava que no haguessin d’acabar-se mai. Com d’altes? Sis-cents o set-cents metres? Cada una d’elles era un cataclisme. Passat l’ímpetu, s’esfondraren, i el cuirassat Tod desaparegué durant un parell de minuts en aquella tremenda massa.

Tornà a aparèixer intacte, tot ell regalimant escuma. Immediatament va tirar la tercera i la quarta salva, llançant altres sis raigs incandescents.

Tres, curts, caigueren al mar. Tres en canvi, van penetrar en un vaixell que semblava un cotxe de morts amb set llargues xemeneies. Uns segons més i heus ací la nau captrencada per una violentíssima explosió; recargolant-se-li els negres caires, l’espantosa ferida vomità vísceres de foc. Aleshores el mar borbollejà amb uns xiulets furiosos i es va formar un nuvolet de vapor d’aigua en el qual desaparegueren, en una total desfeta, les restes de la nau desencaixada.

Fins i tot als guerrers de l’infern, el cuirassat Tod era capaç de plantar cara. Però, de què servien els seus magnífics cops? Una segona monstruosa selva de columnes d’aigua envoltà el Tod, sacsejant-lo, com si fos una barqueta. Quina mena de projectils eren? De quin calibre? Grossos com vagons? Com cases? De quina sobrehumana artilleria?

Ara, tots els «Vernichtungsgeschütze» van fer foc en una salva sincronitzada. Dotze fusos ardents galoparen per sobre la massa de fum dens que el combat havia provocat. Caigueren fulminants. Un tercer bastiment negre fou esventrat i va saltar en l’aire amb una erupció de flames i de fum que va atènyer la cúpula del cel.

Va ésser el final. De cop, en el punt precís en què es trobava el cuirassat Tod, va irrompre una muntanya d’aigua vertical, de parets llises i de dimensions indescriptibles. Com un monstre, es dreçà en l’aire sobrepassant l’alçada dels núvols. Allí restà un segon, immòbil. De sobte tremolà, es dissolgué en catarata, i es va rompre sobre el dors grisenc de les ones.

Després, sobtadament, el no-res. Els del canot es van quedar de pedra, gairebé no creien en el que veien llurs propis ulls. De cop i volta havien desaparegut els fúnebres vaixells de l’abisme, havien cessat les columnes d’aigua, les foguerades, les detonacions, havia desaparegut el cuirassat Tod. Com si tot el que havia succeït s’ho haguessin inventat ells. No havia quedat res sobre la vastitud uniforme de l’aigua, ni una resta, ni un cadàver, ni una taca de nafta iridescent. El nu oceà i res més (només quedaven en el cel, com a testimoniatge, parracs de núvols fuliginosos). I en l’horrible silenci que es va obrir en llurs cors, com una tomba immensa i buida, l’hèlice del canot rondinejava, rítmicament rondinejava.