Els set missatgers

He sortit per explorar el regne del meu pare i de dia en dia em vaig allunyant de la ciutat i les notícies que me n’arriben es fan cada vegada més espaiades.

Vaig començar el viatge als trenta anys complerts i han passat més de vuit anys. Exactament vuit anys, sis mesos i quinze dies de camí ininterromput. Jo creia, en marxar, que en poques setmanes hauria arribat fàcilment als confins del regne; en canvi, he continuat trobant sempre gent i pobles nous; i pertot arreu, homes que parlaven la meva mateixa llengua, que deien que eren súbdits meus.

De vegades, penso que la brúixola del meu geògraf s’ha tornat boja, i que, creient prosseguir sempre en direcció al migdia, nosaltres, en realitat, devem haver anat donant voltes entorn nostre, sense augmentar mai la distància que ens separa de la capital; això podria explicar el motiu pel qual encara no hem arribat a la frontera més llunyana.

Més sovint, però, em turmenta el dubte que aquests confins no existeixin, que el regne s’estengui sense límits, que per molt que avanci mai no podré arribar a la fi.

Vaig emprendre el viatge quan ja tenia més de trenta anys, massa tard segurament. Els amics, els mateixos familiars, es reien del meu projecte com d’un inútil malgastar els anys millors de la vida. En realitat, pocs dels meus fidels consentiren a partir.

Encara que irreflexiu —molt més que no pas ara—, vaig preocupar-me de poder comunicar, durant el viatge, amb els meus, i entre els cavallers de l’escorta vaig triar els set millors perquè em servissin de missatgers.

Creia, ignorant de mi, que tenir-ne set era realment una exageració. En passar el temps em vaig adonar que, ben al contrari, eren ridículament pocs; i això que cap d’ells no s’ha posat mai malalt ni ha caigut en mans dels bandolers ni ha rebentat els cavalls. Tots set m’han servit amb una tenacitat i una devoció que difícilment arribaré mai a recompensar.

Per distingir-los fàcilment els vaig imposar noms amb les inicials alfabèticament progressives: Alessandro, Bartolomeo, Caio, Domenico, Ettore, Federico, Gregorio.

No estant avesat a ésser lluny de casa, vaig enviar-hi el primer, Alessandro, la tarda del segon dia de viatge, quan ja havíem recorregut una vuitantena de llegües. L’endemà a la tarda, per assegurar-me la continuïtat de les comunicacions, vaig enviar el segon, després el tercer, consecutivament, fins a la vuitena tarda de viatge, en la qual partí Gregorio. El primer encara no havia tornat.

Ens atrapà la tarda que feia deu mentre estàvem preparant el camp per a la nit en una vall deshabitada. Amb Alessandro vaig saber que la seva rapidesa havia estat inferior a la que havíem previst; jo havia pensat que, anant sol, muntant un magnífic cavall, ell hauria pogut recórrer, en el mateix temps, una distància igual a dues vegades la nostra; en canvi només havia pogut fer-ne una vegada i mitja; en una jornada, mentre nosaltres avançàvem quaranta llegües, ell en devorava seixanta, però no més.

I així va passar amb els altres. Bartolomeo, que havia sortit cap a la ciutat la tercera tarda de viatge, ens atrapà a la que feia quinze; Caio, partit durant la quarta, fins a la vintena no va tornar. Ben aviat vaig constatar que no calia més que multiplicar per cinc els dies fins aleshores emprats, per a saber quan ens encalçaria el missatger.

Allunyant-nos cada dia més de la capital, l’itinerari dels missatgers es feia cada vegada més llarg. Després de cinquanta jornades de camí, l’interval entre l’arribada d’un missatger i de l’altre, començà a espaiar-se sensiblement: mentre primer me’n veia arribar un al campament cada cinc dies, aquest interval s’havia tornat de vint-i-cinc; la veu de la meva ciutat esdevenia, per tant, sempre més dèbil; setmanes senceres passaven sense que jo en tingués cap notícia.

Quan hagueren transcorregut sis mesos —ja havíem travessat els monts Fassani— l’interval entre una arribada i l’altra dels missatgers augmentà ben bé fins a quatre mesos. Ells em portaven ara noves endarrerides; els sobres m’arribaven estripats, de vegades amb taques d’humitat a causa de les nits que havia passat a la intempèrie qui me’ls portava.

Continuàrem encara. En va jo cercava de persuadir-me que els núvols que passaven per damunt meu eren iguals que els de la meva infantesa, que el cel de la ciutat llunyana no era divers de la cúpula blava que jo tenia ara sobre meu, que l’aire era el mateix, igual el buf del vent, idèntica la veu dels ocells. Els núvols, el cel, l’aire, el vent, els ocells, en realitat, em semblaven coses noves i diverses; i jo em sentia estranger.

Avant, avant! Rodamons que trobàvem per les planes em deien que els confins no eren llunyans. Jo incitava els meus homes a no aturar-se, apagava els accents descoratjats que es formaven sobre llurs llavis. Ja havien passat quatre anys d’ençà de la meva partença; quina llarga fatiga! La capital, la meva casa, el meu pare, s’havien fet estranyament remots, gairebé no hi creia. Ben bé vint mesos de silenci i de solitud passaven ara entre les successives compareixences dels missatgers. Em portaven curioses cartes esgrogueïdes pel temps, i jo hi trobava noms oblidats, modismes per a mi estranys, sentiments que no reeixia a capir. El matí següent, després d’una sola nit de repòs, mentre nosaltres ens posàvem de nou en camí, el missatger partia en direcció oposada, portant a la ciutat les cartes que jo ja feia temps tenia preparades.

Però ja han transcorregut vuit anys i mig. Aquest vespre, quan sopava tot sol en la meva tenda, ha entrat Domenico que encara reeixia a somriure malgrat que estava desfet pel cansament. Feia gairebé set anys que no l’havia vist. Durant tot aquest llarguíssim període ell no havia fet altra cosa que córrer a través de boscos, prats, deserts, canviant qui sap les vegades la cavalcadura, per portar-me aquell feix de sobres que fins ara no he tingut ganes d’obrir. Ell ja se n’ha anat a dormir i demà, a l’alba, tornarà a marxar.

Tornarà a marxar per última volta. He calculat, amb l’almanac, que si tot va bé, jo continuant el meu camí com he fet fins ara, i ell el seu, no podré reveure Domenico fins d’aquí a trenta-quatre anys. Jo aleshores en tindré setanta-dos. Però començo a sentir-me cansat i és probable que la mort em prendrà abans. Essent així no el podré reveure mai més.

D’aquí a trenta-quatre anys (abans potser, molt abans), Domenico albirarà inesperadament els focs del meu camp i es preguntarà per quin motiu jo he fet tan poc camí durant tot aquest temps. Com aquesta nit, el bon missatger entrarà en la meva tenda amb les cartes esgrogueïdes pels anys, plenes d’absurdes notícies d’un temps ja soterrat; però es pararà al cancell, veient-me immòbil, ajagut sobre el llit, dos soldats als flancs amb torxes, mort.

I tanmateix vés, Domenico, i no em diguis que sóc cruel! Porta la meva última salutació a la ciutat on he nascut. Tu ets el lligam supervivent amb un món que una altra volta fou també el meu. Els missatges més recents m’han fet saber que moltes coses han canviat, que el meu pare és mort, que la corona ha passat al meu germà gran, que em consideren perdut, que han fet cases altes de pedra allà on abans hi havia els roures sota els quals jo solia anar a jugar. Malgrat això és sempre la meva pàtria.

Tu ets l’últim lligam amb tot això, Domenico. El cinquè missatger, Ettore, que m’arribarà, si Déu vol, d’aquí a un any i vuit mesos, no podrà tornar a marxar perquè ja no tindria temps de tornar. Després de tu, el silenci, oh Domenico, a no ésser que jo trobi finalment els sospirats confins. Però com més avanço, més em vaig convencent que no existeixen fronteres.

No existeix frontera, sospito, almenys en el sentit que estem habituats a pensar. No hi ha muralles de separació, ni valls divisòries, ni muntanyes que tanquin el pas. Potser jo passaré de llarg els límits sense adonar-me’n tan sols, i continuaré endavant, ignorant-ho.

Per això, quan Ettore i els altres missatgers després d’ell hauran tornat a retrobar-me, tinc la intenció que no reprenguin el camí de la capital, ans vagin davant meu, precedint-me, perquè jo pugui saber amb antelació el que m’espera.

Una angoixa desacostumada s’encén en mi des de fa un quant temps, quan ve el vespre, i no és ja aquella enyorança de les joies abandonades, com em passava en els primers temps del viatge; és més aviat una impaciència per conèixer les terres ignorades vers on em dirigeixo.

Vaig notant —i fins ara no ho he confiat a ningú— vaig notant com, de dia en dia, a mida que avanço vers la improbable meta, en el cel irradia una llum insòlita com mai se m’ha aparegut, ni tan sols en somnis; i com les plantes, les muntanyes, els rius que travessem, semblen fets d’una essència diferent de la nostra, i que l’aire porta presagis que no sé explicar.

Una esperança nova demà m’atraurà encara més endavant, vers aquelles muntanyes inexplorades que les ombres de la nit estan ocultant. Encara una vegada llevaré el camp mentre Domenico desapareixerà a l’horitzó per la banda oposada per portar a la ciutat llunyana el meu inútil missatge.